25 de gener 2015

Els manresans d'Estrasburg

Les tortures als independentistes del '92

El 3 de novembre del 2004 el diari "Regió7" publicava que el Tribunal d’Estrasburg havia condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts abans del Jocs Olímpics del 1992, entre els quals hi havia tres manresans. Entre els demandants, hi havia els manresans David Martínez, Esteve Comellas i Jordi Bardina. Com a la resta dels detinguts, l’estat espanyol els va indemnitzar amb el pagament de 8.000 euros a cadascun (un total de 120.000 euros) per danys morals, així com 12.009 euros per despeses legals. El tribunal establia que no es podia acreditar els maltractaments i les tortures que havien denunciat els independentistes per falta de proves. Com que els fets van passar fa massa temps, no podia condemnar l’estat per incompliment de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què prohibeix aquestes pràctiques taxativament.

El procés que va portar els 15 independentistes al Tribunal d’Estrasburg va començar els dies 29 de juny i 9 de setembre del 1992 quan més de quaranta persones van ser detingudes a Catalunya per ordre de Baltasar Garzón. La majoria estaven vinculades a moviments independentistes, i entre aquestes hi havia David Martínez (que havia estat víctima d'una pallissa per part d'un grup d'ultres el 1988), Esteve Comellas i Jordi Bardina. Els dos primers van estar més de tres anys empresonats, mentre que Jordi Bardina ho va estar més d’un any. Des del primer moment els detinguts van denunciar que havien estat objecte de tortures davant instàncies estatals i internacionals, des de jutjats ordinaris fins al Tribunal Constitucional, però mai no van investigar el seu cas. L'operació va ser dirigida pel mateix Garzón des del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Hi va haver 15 detinguts i el 1995 l'Audiència Nacional va condemnar a sis d'ells a penes d'1 a 10 anys per pertinença o col·laboració amb banda armada i va absoldre quatre. L'any 1997 van iniciar un nou procés col·lectiu de denúncia perquè l’estat espanyol no havia investigat les seves tortures que va arribar a la cort d’Estrasburg. El judici es va fer el 18 de novembre del 2003.

En la vista de la causa al Tribunal dels Drets Humans, el principal advocat dels independentistes, Sebastià Salellas, va acusar els tribunals espanyols de "negar-se a investigar els fets del 1992, sota el control del jutge Garzón", de l’Audiència Nacional. Segons l'advocat, aquesta va ser "la infracció fonamental" que va cometre l’estat espanyol, mentre que l’advocat de l’estat, Ignacio Blasco, va assegurar que "el jutjat encarregat del cas va ordenar en el seu dia un exhaustiu informe sobre les condicions en què s’haurien produït" els fets denunciats. "En els repetits i nombrosos informes mèdics no es revelen tortures", per la qual cosa "el govern va entendre que s’havia fet tot el necessari" per aclarir aquests fets, segons Blasco.

L'Operación Garzón: acabar amb Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics

L’operatiu per desvallestar l’independentisme combatiu de Terra Lliure –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luís Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va moldejar i idear a principis de 1990, quan l'agent Mikel Lejarza "el Lobo" –l’històric infiltrat a ETA– va visitar el despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. El jutge Garzón va acceptar la proposta de el "Lobo", a més va garantir plena immunitat policial i judicial per l'infiltrat.

L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà. La seva missió, infiltrar-se en un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi, aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró i treballador de banca en una entitat situada al Passeig de Pere III, va contactar amb membres de l’organització armada. Fins i tot va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. La informació facilitada per Aloi va ser utilitzada pel jutge Baltasar Garzón en la seva ofensiva contra l'organització en vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics.

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba, reivindicat per Milícia Catalana, grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’Estat espanyol haurà d’indemnitzar tres manresans per no investigar les tortures del 92" [04/11/2004]

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" [11/01/07]

- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" [30/06/1992]

- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" [Agost 2012]

15 de gener 2015

El 500 aniversari de Sant Ignasi fa 25 anys

La festa d'aniversari i el mig milió visitants dels jesuïtes

Aviat farà 25 anys exactes, concretament el 18 de gener de 1990, que el diari Regió7 publicava a la pàgina 8: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi". La noticia en aquell moment no va tenir gaire acollida a Manresa, és més, la Cova tancaria tres mesos per fer-hi obres de restauració i s'hi faria un museu al seu interior. Repassem breument com va anar tot plegat...

A principis de l'any 1990 l'edifici de la Cova romandria tancat per tal de canviar l'enrajolat de l'església, amb el qual cosa no es podien fer visites ni tampoc celebrar les eucaristies de torn. Segons el pare jesuïta, Joan Martí, el terra de la Cova tenia més de 200 anys i moltes rajoles estaven trencades i eren perilloses. De fet eren les mateixes rajoles que van trepitjar els exèrcits de Napoleó a principis del segle XIX, quan van arribar a la ciutat de Manresa per exemple. Tanmateix es milloraria la il·luminació exterior de la façana, millora que aniria a càrrec del ajuntament de la ciutat.

Les obres durarien tres mesos i estarien finançades per la Companyia de Jesús. El pare Joan Martí mencionava la creació del museu dintre la Cova -on es mostrarien relíquies, postals i quadres i fins i tot un vídeo a l'entrada- com una de les grans novetats dels visitants que s'acostessin al temple. Però el que sorprèn més era els càlculs que feien els jesuïtes, on parlaven que fins a mig milió de persones podrien visitar la Cova. Una xifra espectacular, fins i tot avui en dia. Així ho va recollir el diari:
"Totes aquestes innovacions esmentades es faran coincidir amb la celebració del cinquè centenari del naixement de Sant Ignasi i del 450è de l'aprovació de l'ordre. [...] Segons els càlculs de la comunitat de jesuïtes de Manresa, durant aquests mesos mig milió de persones podrien visitar la Cova, un dels punts principals de la ruta ignasiana juntament amb Loiola, Montserrat i Barcelona. De moment ja hi ha hagut peticions de visites des de gairebé tots els països d'Europa i, fins i tot, del Canadà, d'entre d'altres".
Bibliografia:

- Diari Regió7: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi" [18/01/1990]

07 de gener 2015

Els barris de l'extraradi: La Mion

Les barriades s'obren pas als turons

En una article d'en Pere Planes de la revista "Presència" de l'any 1974, es parlava d'un moviment que prenia força a la Manresa postindustrial dels anys 70, les associacions de veïns sorgides de les barriades populars. Parlava que aquests nous barris que van aparèixer a la dècada dels anys 50 i 60 patien una sèrie de problemes: 
"A la ciutat de Manresa, centre natural de la Comarca del Bages hi ha una colla de barris amb mes o menys problemes".
L'autor repassava el context d'aquell moment i feia especial menció als moments d'expansió i creixement econòmics que tingueren lloc arreu de Catalunya a dècada dels 60. A la ciutat de Manresa, calia mencionar, que les onades d'immigats provinents d'altres regions espanyoles eren d'abans de la dècada dels 60: el fort d'immigració al Bages es va produir cap els anys 1954 i 1955. Per tant no era gens agosarat dir que la necessitat de mà d'obra per a una industria que començava a superar tímidament l'antiga cotilla tèxtil per estendre's a d'altres branques de la producció (metal·lúrgica. construcció, serveis, etc..) va crear la necessitat de nous habitacles socials i de nous espais de convivència i ravals o barris allunyats del centre, per manca d'espai suficient o falta d'habitatges. D'aquí sorgiren els pisos de l'Avecrem (Pare Ignasi Puig), de la Caixa de Manresa (Sagrada Família), els famosos pisos de la Xocolata (a tocar de la Fàbrica Nova) i les barriades del Xup, la Mion i Sant Pau.

Aquests barris van néixer sobretot per la immigració peninsular que arribaria a la ciutat atreta pels llocs de treball. Els nouvinguts van començar a comprar terrenys per construir-hi les seves modestes llars. Uns terrenys, com els del voltant del Puigberenguer, allunyats del centre urbà i amb una pendent tant forta, tenien un preu més baix fet que permetia comprar-los a un baix nivell econòmic. Uns terrenys plens  de pujades i baixades constants, que fins al moment havien servit d'horts als veïns. Així doncs aquestes cases van anar creixent i ocupant les pendents del Puigberenguer fins que gairebé el va envoltar. Era l'inici de la barriada Mion. No es gens estrany que els carrers de la zona portin noms de muntanyes i cims: Cadí, Pedraforca, Aneto...

La gent buscava terrenys barats per construir de forma barata i sobretot ràpida i els propietaris dels terrenys de secà dels voltants del Puigberenguer van veure una bona oportunitat per fer negoci amb els immigrants. A diferència de la barriada de Sant Pau per exemple, els nouvinguts del Puigberenguer s'integraven a les families pageses que vivien al puig de la zona del Poal. Entre els anys 1948 i 1955 es van edificar molts habitatges en diferents parcel·les:
"terrenys més allunyats i totalment allunyats [...] en unes cotes properes als 280 metres i en uns pendents superiors al 15%... en carrers que no estaven legalitzats, sense serveis, i en unes parcel·les força irregulars". 
A la barriada Mion, ens trobem doncs amb un model d'autoconstrucció tipus de casa de planta baixa amb una porta al centre de la façana i una finestra amb reixa a cada costat. Pintades de blanc o algun altre color clar. En un primer estadi molts habitatges els van fer en gran part els mateixos habitants però amb el pas dels anys, amb el canvi de nivell econòmic a moltes d'aquestes cases se'ls hi ha renovat la façana o se'ls hi ha afegit alguna planta al damunt.

Un progrés que maquilla lentament la característica arquitectura popular d'aquest barri. En els seus inicis la Mion quedava separat de la ciutat quan el Puigberenguer era una muntanya que es trobava totalment als afores de la ciutat envoltat de l'extensa horta manresana. Un barri menestral i pagès però també obrer, doncs els nouvinguts treballaven a les fàbriques i tallers de la ciutat i comarca.

Un fet destacable de la barriada Mion fou la seva organització i la formació de la primera agrupació de veïns tal i com l'entenem avui en dia. Cal recordar que el franquisme prohibia el dret de reunió, a excepció d'organitzacions lúdiques i religioses. El naixement d'aquesta organització fou fruit de la confluència d'un seguit de factors i de les urgències i necessitats que tenia el barri (carrers sense asfaltar, absència de clavegueram, manca de serveis...)

Des del seu inici la Mion fou oblidada per l'ajuntament de Manresa. Tot i aquesta desídia de les administracions la gent de la Mion no va tirar la tovallola i aviat es van organitzar. L'any 1971 naixia l'Agrupació de Veïns Barriada Mion-Puigberenguer, la més antiga de tota la ciutat de Manresa. Una de les grans lluites que va liderar l'agrupació de veïns fou la pavimentació dels carrers i la instal·lació de serveis bàsics pel barri: bus urbà, escoles, cabines de telèfon publiques, un centre mèdic o bústies pel correu postal.

Bibliografia:

- Bloc "Manresa Calidoscopi": El Barri de la Mion

- CANAL, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Ajuntament de Manresa, 1996

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier: "Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central". Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102, hivern 2009

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc: "Manresa, la ciutat transformada vol. 2". Manresa: Editorial Zenobita, 2007

03 de gener 2015

Les esglésies de la postguerra

Les construccions religioses 

La destrucció de diferents temples religiosos manresans durant els primers mesos de la Guerra Civil, van propiciar que el nou règim, en refés alguns. El franquisme es sustentava en la defensa de la catolicitat de la població i procuraria restaurar tantes esglésies com fos necessari o en cas de necessitat, crear nous temples. Adoptant sovint un toc monumental feren ús de formes periclitades, com és el cas de l'Església de Crist Rei i la nova església del Carme. Tot i així, en d'altres construccions no es va seguir en aquest ambient de monumentalització, com fou el cas de l'església del Rapte, la primera pedra del qual es va col·locar l'any 1948, ni tampoc a l'església de la Mercè que substituïa l'església de Valldaura, obra de Llúis M. Albín i Josep M. Armengou.

D'altres esglésies i temples que es construirien, com la del Poble Nou, la de Sant Pere Apòstol, la de la Sagrada Família o la Balconada, tindrien formes i estils funcionals, allunyades del ambient monumental, esglésies típiques de barris obrers, on la funció i la comoditat eren l'eix primordial i bàsic del temple, harmonia total amb els feligresos.

L'església parroquial de Crist Rei (1942 - 1957)

Aquest temple està ubicat a la cruïlla del Passeig de Pere III amb el Carrer d'Àngel Guimerà. L'església fou erigida en substitució a la de Sant Pere Màrtir, enderrocada a inicis de la guerra civil, on actualment hi ha l'esplanada de la Plaça de Sant Domènec. S'hi col·locà la primera pedra el 25 d'octubre de l'any 1942, i les obres van començar dos anys més tard de la mà d'Alexandre Soler i March, tot i que la direcció de l'obra correria a càrrec de Josep M. Armengou, que les acabà l'any 1957. Les imatges de Crist Rei amb els quatre evangelistes serien de Lluís Montané, així com la ornamentació de la capella del Santíssim, presidia per una imatge del Roser.

Al bloc Conèixer Catalunya se'ns descriu la forma exterior de l'edifici:
"La nau central del temple està coronada per una creu i a sobre el pòrtic hi ha una terrassa, a partir de la seva alçada hi ha tres finestres goticitzants de 3 i 2 lòbuls respectivament. La façana de la nau central està treballada en pedra i les laterals en totxo i encoixinats a les cantonades".
L'església parroquial de la Mare de Déu del Carme (1959)

Aquest temple està emplaçat a dalt del Puigmercadal. Paral·lelament a l'església de Crist Rei, es construí l'església del Carme, just en el mateix lloc on s'havia aixecat l'anterior edifici d'estil gòtic, enderrocat l'any 1936. Aquest nou temple d'estil neogòtic, projectat inicialment per Joan Rubió i Bellver, fou continuat per Solà Morales. Però no n'aconseguí la finalització total, tot i que es va inaugurar a les festes de la Llum de 1959. L'església es presidida per una imatge de la mare de Déu del Carme de Joan Rebull de 1964. Al seu interior també hi podem trobar una imatge del sant Salvador, tallada per l'escultor Camps i Arnau, copia d'un altre, de factura gòtica, que havia estat objecte d'una gran devoció. Els vitralls del temple eren de Fornells-Pla.

L'església finançada a través d'intenses campanyes populars per recollir fons, va quedar inacabada en el seu exterior. Restava per finalitzar gairebé tota la façana, el campanar i algunes de les voltes del seu interior a part dels finestrals sense obrir. D'altra banda, tot i que l'església conserva l'amplada de l'antiga, és més curta que l'antic temple. L'antiga església tenia una llargada que arribava pràcticament fins a les mateixes escales de la baixada del Carme. Però la nova església es va fer més retirada i curta per poder guanyar una nova plaça al davant de l'església, la Plaça del Milcentenari de Manresa.

Bibliografia:

- Bloc "Conèixer Catalunya": Església de Crist Rei

- JUNYENT, Francesc: "Manresa, guia de la ciutat". Manresa: Ajuntament de Manresa, 1993

- Mèmoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)