22 de novembre 2015

Que es faci la llum... i el negoci!

Un nou enllumenat públic i la subhasta de la concessió

Dibuix satíric del setmanari "La Llantera" que representa els empresaris de la companyia d'electricitat Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. L'àngel que porta el llum és l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa, germà del Magí, el qual actuà com a defensor dels interessos del grup. (La Llanterna, 17-12-1898, Arxiu Comarcal del Bages).

Un dels serveis més importants del darrer terç del segle XIX a Manresa fou el telèfon i l'enllumenat elèctric. Tot i que la ciutat ja tenia un servei telegràfic, el telèfon s'hi va introduir molt ràpidament en aconseguir el 1888 la societat manresana Graell i Balet la concessió per instal·lar i mantenir aquest nou mitjà de comunicacions. La central s'ubicaria a la casa de Balet al carrer Nou de Sant Domènec i aviat la xarxa es va allargar per tot el Bages.

En expirar el contracte entre l'Ajuntament i la companyia del gas per l'enllumenat públic de Manresa, es va estudiar una nova possibilitat perquè l'instal·lació fos elèctrica i no amb gas, com fins el moment. Després de diferents sessions dedicades a la instal·lació d'una xarxa elèctrica i d'unes proves pilot, el 16 de desembre de 1892 (pocs mesos després de la celebració de les Bases de Manresa) es va realitzar la subhasta per adjudicar l'enllumenat que inicialment havia de comprendre la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies cada una i de 10 arcs voltaics de 9 ampers, col·locats on l'Ajuntament estimés oportú i amb un cost de 27.000 pessetes anuals. La subhasta fou guanyada per Lluís Montada i Roca, enginyer de Barcelona, que poc després va transferir la concessió a la societat manresana formada per Ferrer, Vila i Gallifa, el primer dels quals havia estat justament el president de la comissió d'enllumenat que hauria intervingut en tot l'afer, i per tant la persona que tenia el poder de decisió sobre aquest tema.

La força elèctrica es fabricada per mitjà d'una central tèrmica instal·lada a la fàbrica que la companyia tenia entre els carrers de Llussà i Sant Salvador. El corrent produït era de tipus continu i per ampliar la producció es va construir una central hidràulica a les Hortes de Viladordris. Aquesta central funcionava a base de recollides d'un petit embassament i conduïdes amb canonades de ferro que les tirava sobre una roda Pelton que movia una dinamo. El creixement demogràfic i sobretot urbà de Manresa impulsava el naixement de noves necessitats i les innovacions tècniques possibilitaven la seva satisfacció.

Al mateix temps, la feblesa de la hisenda municipal impulsava l'empresa privada a fer-se càrrec de determinats equipaments i serveis, malgrat que hagessin de tenir a l'Ajuntament coma el seu principal o client exclusiu, la ciutat continuava mobilitzant capitals i els manresans que en disposaven pugnaven per aconseguir concessions. Quedava clar que amb el capital suficient i uns bons contactes dintre l'Ajuntament es podia aconseguir concessions suculentes, com el telèfon i l'abastament de llum i electricitat, dos serveis bàsics per entendre la Manresa industrial i la Manresa burgesa. Tanmateix els amos de les concessions tenien així una porta oberta a participar en futurs ajuntaments de la ciutat i aconseguir una esfera de poder, que els permetés que els seus negocis fossin rentables i obtenir més ingressos i al mateix temps més clients.

Bibliografia:

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.