24 d’octubre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

SEGONA PART: El passador de Súria

Continuem amb la segona part de la vida d'en Joan Peramiquel i Sivila i com va decidir fer-se passador i fugir a les muntanyes per evitar ser capturat per la Guàrdia Civil.

El dia que en Joan va marxar, eren les deu del vespre. Cap a cal Trist, cap als Riols, tot eren camins de vinyes, cap a Pala Vell, cap a la Rata, va passar per les obagues de Valldeperes, allà va caure un xàfec que els va deixar amarats. A punta de dia cap a Cardona, en Joan va prosseguir el seu camí, passant per la vora del riu. Riu amunt va fer cap a una casa de pagès que en diuen Els Torrents. Allà el va acompanyar un altre guia fins a la Coma, una mica més amunt de Sant Llorenç de Morunys. En Joan coneixia una mica la zona perquè havia anat a Tuixent a buscar patates. Un cop allà va anar a dormir i al cap d'una mica, espantat va cridar: "Collons! Sento que enraonen en castellà i malament aquí, eh! No vols dir que és la Guàrdia Civil?" En efecte, era la Guàrdia Civil que va venir per demanar al xofer del cotxe de línia si havia pujat a ningú perquè ells n'havien agafat quatre. Per sort no va ocórrer res i en Joan es va adormir.

L'endemà va continuar sol cap a Tuixent, sense cap guia, cap al Molí de Fórnols, perquè li havien dit que en aquella zona sempre hi passaven contrabandistes i el portarien fins a Andorra. En Joan va anar cap a Cornellana. Allà va estar uns dies en una casa, un hostal que en deien Cal Roget. Allí es dedicaven a comprar fardos de contraban i després els venien avall. Hi havia un contrabandista que li deien "El Pequeño" que va ser el que li va dir que l'acompanyaria fins a Andorra, però amb el compromís de baixar un paquet des d'Estamariu fins a la Coma, a cal Joan del Batlle. Un cop a Estamariu va agafar el paquet i altra cop avall fins a la Coma. L'endemà en Joan va tornar cap a Cornellana. En aquest viatge en Joan anava acompanyat de més gent, el passador "Pequeño", un xicot de Cornellana que es llogava per portar paquets i una dona que havia marxat de l'home. Al cap de pocs dies, en Joan finalment va arribar a Andorra, on seguiria treballant.

L'estada a Andorra i els primers viatges a Manresa

En Joan un cop instal·lat a Andorra va començar a treballar per al batlle que li deien "el Cinto" i més endavant va treballar a Canillo per un fuster que es deia Jaume Garalt. Allà en Joan va tornar a treballar de fuster com quan era jove, però de tant en tant també feia algun viatge per portar gènere de contraban. Alguna vegada fins i tot havia baixat fins a la ciutat d'Igualada a portar paquets.

Va arribar un moment en que en Joan va començar a passar gent per la frontera i a baixar-los cap a Manresa. L'objectiu era l'Estació del Nord, la RENFE d'avui en dia. Un dels que hi intervenia era un que es deia Forner, que fou el pare del síndic d'Andorra anys més tard. Després de la guerra es va casar amb la pubilla de Cal Palanques, que era un hotel important que hi havia a la Massana, i així es va convertir en andorrà. Aquest és un dels que estava en sintonia amb gent de França que portaven gent i que eren aviadors i militars francesos que fugien dels alemanys i la Gestapo, i ciutadans jueus de diferents països d'Europa. A Andorra hi havia molts refugiats i hi havia una xarxa ben organitzada que els ajudava a sortir d'Andorra, travessar la frontera i arribar fins a Barcelona, on els consolats dels països aliats els aconseguien visats i tenien pisos segurs on poder amagar-se. 

En Joan aviat va formar part dels grup de passadors de Cal Palanques. Els anava baixant i els portava al consolat anglès, belga o francès, depèn de l'ocasió. Quan baixaven gent ja no feien contraban. Portaven grups de persones, a vegades eren 7, a vegades 12, i en una ocasió en Joan arribaria a portar 21 persones. El trajecte era d'Andorra a Manresa a peu. Arribats a Manresa anaven fins al Congost i d'aquí cap a l'estació on agafaven el tren, el popular "eléctrico" fins a la Plaça Catalunya de Barcelona. En aquestes expedicions sempre anaven dos guies. En Joan mai va anar sol en aquests viatges, de fet en Joan no parlava francès i per tant era necessari un segon guia que parlés aquest idioma per assegurar el trajecte.

Bibliografia de referència: 

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999