28 de juliol 2015

Adéu seda, hola cotó!

Les fàbriques del riu del segle XIX

Mapa amb les principals fàbriques tèxtils que hi havia al costat del riu Cardener a finals del segle XIX. 
Imatge: "Manresa. Una història per conèixer" p.86

El segle XIX una sèrie de canvis econòmics, socials i demogràfics van alterar notablement l'evolució de Manresa, que en aquesta centúria deixaria de ser un nucli manufacturer per esdevenir en un ciutat-fàbrica de primer ordre al panorama català. La producció de seda havia decaigut i el cotó entrava en força a la ciutat. Les causes d'aquest canvi, principalment foren dos, la pèrdua del mercat colonial espanyol d'Amèrica i la Guerra del Francès (1808-1814). L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament de Manresa datat l'any 1831:
"Desde la pérdida pués de nuestras colonias el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."
A principis del segle XIX els esforços i els capitals s'invertiran en la industria del cotó. De fet la gran activitat industrial de la història de Manresa per antonomàsia, ha estat la cinteria de cotó. La fabricació de cintes, anomenades vetes també, ocupava quasi la totalitat de les fàbriques de la ciutat. El 1854, hi ha constància d'un sindicat que agrupava aquests treballadors, era el Montepio de Cintaires, que defensava els drets dels cintaires. Més endavant, el 1872 va aparèixer la Societat de Treballadors de Cintes de Cotó i el 1939, la nova oligarquia franquista creava el Gremi de Cintaires. Manresa és avui en dia la seu actual del Gremi de Cintaires d'Espanya. Una dada que corrobora aquest fet: l'any 1971 el 25% dels teixits estrets (cintes i vetes) produïts a l'estat espanyol es feien a la ciutat de Manresa.

Tornant al segle XIX i a les cintes, aquesta nova activitat era més complexa i necessitava més maquinària per produir. La força manual per fer anar els instruments i màquines no era suficient i es requeria la força de l'energia hidràulica. Per aquest motiu les noves fàbriques tèxtils van construir-se al costat dels corrents fluvials. Les primeres fàbriques construïdes a Manresa al XIX, no són curiosament al riu Cardener, sinó al torrent de Sant Ignasi, tot i que més endavant el riu seria el punt de referència de les noves instal·lacions fabrils. Les fàbriques tenien una resclosa, que a vegades era compartida per mes d'una fàbrica, per retenir l'aigua que baixava del riu, la qual era conduïda a través d'un canal fins a la fabrica. Allà, i gracies a un petit salt, l'aigua feia firar una roda hidràulica que, connectada a un sistema d'embarrats, feia moure les màquines, ja siguin les que filaven o les que teixien. 

La majoria d'aquestes noves fàbriques s'hi filava cotó, però també n'hi havia de tints, que aprofitaven l'aigua dels torrents de la ciutat. El fort creixement del sector tèxtil va comportar l'aparició d'un seguit d'indústries i negocis complementaris i auxiliars, com foneries, tallers metal·lúrgics, fusteries industrials, empreses de construcció, magatzems d'obres... que s'afegien a les tradicionals ocupacions de Manresa com els marbristes, ebenistes, vetaires i com no, els espardenyers.

Més informació al bloc:

- Les filatures: (I), (II), (III)
- La industria del cotó: aquí
- Industria i urbanisme: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Ed. Zenobita, Manresa 2005

- OLIVERAS, Josep: "Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870)". Caixa d'Estalvis de Manresa. Manresa, 1985

- VIRÓS, Lluís: "La indústria tèxtil". Actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Manresa, 2000