07 de gener 2015

Els barris de l'extraradi: La Mion

Les barriades s'obren pas als turons

En un article d'en Pere Planes de la revista "Presència" de l'any 1974, es parlava d'un moviment que prenia força a la Manresa postindustrial dels anys 70, les associacions de veïns sorgides de les barriades populars. Parlava que aquests nous barris que van aparèixer a la dècada dels anys 50 i 60 patien una sèrie de problemes: 
"A la ciutat de Manresa, centre natural de la Comarca del Bages hi ha una colla de barris amb mes o menys problemes".
L'autor repassava el context d'aquell moment i feia especial menció als moments d'expansió i creixement econòmics que tingueren lloc arreu de Catalunya a dècada dels 60. A la ciutat de Manresa, calia mencionar, que les onades d'immigrants provinents d'altres regions espanyoles eren d'abans de la dècada dels 60: el fort d'immigració al Bages es va produir cap als anys 1954 i 1955. Per tant no era gens agosarat dir que la necessitat de mà d'obra per a una indústria que començava a superar tímidament l'antiga cotilla tèxtil per estendre's a altres branques de la producció (metal·lúrgica, construcció, serveis, etc.) va crear la necessitat de nous habitacles socials i de nous espais de convivència i ravals o barris allunyats del centre, per manca d'espai suficient o falta d'habitatges. D'aquí sorgiren els pisos de l'Avecrem (Pare Ignasi Puig), de la Caixa de Manresa (Sagrada Família), els famosos pisos de la Xocolata (a tocar de la Fàbrica Nova) i les barriades del Xup, la Mion i Sant Pau.

Aquests barris van néixer sobretot per la immigració peninsular que arribaria a la ciutat atreta pels llocs de treball. Els nouvinguts van començar a comprar terrenys per construir-hi les seves modestes llars. Uns terrenys, com els del voltant del Puigberenguer, allunyats del centre urbà i amb un pendent tan fort, tenien un preu més baix fet que permetia comprar-los a un baix nivell econòmic. Uns terrenys plens  de pujades i baixades constants, que fins al moment havien servit d'horts als veïns. Així doncs aquestes cases van anar creixent i ocupant els pendents del Puigberenguer fins que gairebé el va envoltar. Era l'inici de la barriada Mion. No és gens estrany que els carrers de la zona portin noms de muntanyes i cims: Cadí, Pedraforca, Aneto...

La gent buscava terrenys barats per construir de forma barata i sobretot ràpida i els propietaris dels terrenys de secà dels voltants del Puigberenguer van veure una bona oportunitat per fer negoci amb els immigrants. A diferència de la barriada de Sant Pau per exemple, els nouvinguts del Puigberenguer s'integraven a les famílies pageses que vivien al puig de la zona del Poal. Entre els anys 1948 i 1955 es van edificar molts habitatges en diferents parcel·les:
"terrenys més allunyats i totalment allunyats [...] en unes cotes properes als 280 metres i en uns pendents superiors al 15%... en carrers que no estaven legalitzats, sense serveis, i en unes parcel·les força irregulars". 
A la barriada Mion, ens trobem doncs amb un model d'autoconstrucció tipus de casa de planta baixa amb una porta al centre de la façana i una finestra amb reixa a cada costat. Pintades de blanc o algun altre color clar. En un primer estadi molts habitatges els van fer en gran part els mateixos habitants però amb el pas dels anys, amb el canvi de nivell econòmic a moltes d'aquestes cases se'ls hi ha renovat la façana o se'ls hi ha afegit alguna planta al damunt.

Un progrés que maquilla lentament la característica arquitectura popular d'aquest barri. En els seus inicis la Mion quedava separat de la ciutat quan el Puigberenguer era una muntanya que es trobava totalment als afores de la ciutat envoltada de l'extensa horta manresana. Un barri menestral i pagès però també obrer, ja que els nouvinguts treballaven a les fàbriques i tallers de la ciutat i comarca.

Un fet destacable de la barriada Mion fou la seva organització i la formació de la primera agrupació de veïns tal com l'entenem avui en dia. Cal recordar que el franquisme prohibia el dret de reunió, a excepció d'organitzacions lúdiques i religioses. El naixement d'aquesta organització fou fruit de la confluència d'un seguit de factors i de les urgències i necessitats que tenia el barri (carrers sense asfaltar, absència de clavegueram, manca de serveis...)

Des del seu inici la Mion fou oblidada per l'ajuntament de Manresa. Tot i aquesta desídia de les administracions la gent de la Mion no va tirar la tovallola i aviat es van organitzar. L'any 1971 naixia l'Agrupació de Veïns Barriada Mion-Puigberenguer, la més antiga de tota la ciutat de Manresa. Una de les grans lluites que va liderar l'agrupació de veïns fou la pavimentació dels carrers i la instal·lació de serveis bàsics pel barri: bus urbà, escoles, cabines de telèfon públiques, un centre mèdic o bústies pel correu postal.

Bibliografia:

- Bloc "Manresa Calidoscopi": El barri de la Mion

- CANAL, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Ajuntament de Manresa, 1996

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier: "Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central". Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102, hivern 2009

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc: "Manresa, la ciutat transformada vol. 2". Manresa: Editorial Zenobita, 2007

Printfriendly