23 de desembre 2015

Sant Ignasi al bell mig de la ciutat

L'espai Manresa 1522

Manresa es prepara per commemorar, el 2022, els 500 anys de l'estada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa. L'antic convent de Sant Domènec, que estava situat al costat de l'església de Sant Pere Màrtir, és un dels quatre llocs principals de l'estada a Manresa d'Ignasi, juntament amb la Cova (la balma on feia oració), la Seu (on pregava diàriament) i l'antic hospital de Santa Llúcia, on es va allotjar en arribar a Manresa i fou escenari del seu defalliment. A l'antic convent de Sant Domènec, Ignasi va ser acollit i hi va veure una època de crisi, penitència i visions. El centre s'ubica doncs justament en aquest antic convent, on Ignasi va tenir vivències que el van transformar i que alhora és en ple centre de Manresa, al lloc on conflueix el nucli històric amb l'eixample de la ciutat. 

L'equipament ocupa 194,62 metres quadrats. Es tracta d'un espai que els darrers anys havia estat el local de diverses entitats (El Galliner, Cineclub, Imagina't), i on es conserven restes del claustre neoclàssic del convent. L'obra, feta a partir d'un projecte arquitectònic a cura de l'Ajuntament de Manresa, deixa a la llum un espai diàfan, sense divisòries interiors. Al mur est, es deixa vista la paret original de l'església de Sant Domènec. S'han enderrocat tots els trasfossats existents i s'ha arribat als paraments originals. També s'han enderrocat els cel rasos i s'han repicat i sanejat els arcs i les voltes. Entre els elements més remarcables que es podran veure al nou espai hi ha una pintura del segle XVII, situada originalment a Sant Domènec, on es representa Ignasi com a fundador d'un nou ordre, i amb el convent i Montserrat al fons. També hi ha àbacs, capitells, un escut, un sarcòfag i el medalló de l'antic convent de Sant Domènec; així com claus de volta, un sarcòfag, un escut heràldic i pilars amb capitells de l'església del Carme, entre altres elements. Un vídeo de 12 minuts mostra la Manresa ignasiana, amb elements que actualment estan desapareguts.

Un dels elements més destacats del nou espai és una pintura del segle XVII. S'hi representa Ignasi com a fundador d'un nou orde. En segon terme apareix el convent i al fons Montserrat. Als laterals es poden identificar quatre escenes. Seguint la numeració inscrita a la pintura, hi apareixen el dominic Galceran Perelló donant consell i llegint les escriptures al futur sant; Ignasi temptat pel diable a llançar-se des de la seva cel·la; Ignasi escrivint. Dos dels episodis transcorren en un pati o un hort. Potser es tracta del que hi havia al costat del convent, a l'actual carrer de Jaume I, regat per una canalització de la Sèquia. Aquest conjunt artístic –juntament amb el text que l'acompanyava- va ser motiu d'una denúncia contra els dominics per part de la Companyia de Jesús, l'any 1650. Entre altres coses, els jesuïtes es queixaven que no hi havia cap referència a la cova i que es concedia un protagonisme excessiu al convent dels Predicadors. Darrere de tot plegat hi havia una competència per la memòria ignasiana, vinculada també a interessos econòmics. La denúncia va finalitzar amb la intervenció de la Inquisició, que va donar la raó als dominics. 

La maqueta per descobrir com era la Manresa de 1522 

Maqueta que recrea com era la ciutat de Manresa l'any 1522. Fotografia: Mar Martí

Una maqueta de grans dimensions i que es mostra al nou equipament reprodueix aproximadament la Manresa del segle XVI. També identifica els principals llocs d'estada d'Ignasi a la ciutat, entre 1522 i 1523. Manresa tenia aleshores uns dos mil habitants i començava a refer-se de la crisi del segle XV. Feia uns 150 anys que la Sèquia portava aigua del Llobregat i assegurava la producció agrícola. Tot i que la majoria de la població era pagesa, s'hi concentrava un influent nucli de menestrals i professionals. Era una ciutat d'aspecte medieval, amb carrers estrets i tortuosos, una muralla i diferents edificis construïts durant l'esplendor gòtica dels segles XIII i XIV. Als afores, dos hospitals donaven acollida a aquells que estaven de pas o no tenien recursos, com era el cas d'Ignasi.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Espai Manresa 1522 es presenta com una eina per projectar la ciutat a l'exterior" (22/12/2015)

- Ajuntament de Manresa: Ignasi de Loiola a Manresa. 1522 - 2022

Llegir més de Sant Ignasi i Manresa, amb l'etiqueta del bloc: "Sant Ignasi"

15 de desembre 2015

L'ensenyament nocturn en perill

El batxillerat de nit del Peguera

L'institut Lluís de Peguera era uns dels 26 centres dels 46 que oferien el batxillerat nocturn (únic del Bages que disposa d'estudis nocturns) que el curs 2008-2009 havia de reajustar la demanda d'inscripcions, és a dir, disminuir el nombre de nous estudiants per suprimir aquest servei de forma gradual. Els vint centres restants només podien fer segon de batxillerat nocturn i el curs lectiu vigent, i suprimir definitivament aquesta oferta lectiva el proper curs. Durant la primera setmana del mes de maig del 2008, els estudiants del batxillerat nocturn de l'institut van portar a cap una setmana de lluita al carrer: manifestacions, tallades del trànsit, jornades d'agitació i sessions informatives a la població per explicar la problemàtica a la població. El divendres 9 de maig del 2008 una setantena d'estudiants del Peguera van fer una seguda al Passeig Pere III a l'alçada de la Plaça Espanya, que va aturar el trànsit durant tres quarts d'hora i que va provocar retencions importants que van arribar fins al pont de Ferro, a l'entrada de la ciutat. Feia anys que cap sindicat, partit polític o organització efectuava un tall de trànsit al centre de Manresa.

Anna Rotllan, cap d'estudis del ensenyament nocturn al Lluís de Peguera, i Evelio Moreno, coordinador del batxillerat nocturn, van criticar amb molta duresa la decisió del Govern català de reduir a la meitat els instituts de nocturn. Consideraven un contrasentit si es tenia en compte que, com menys oferta, més necessitat de places hi hauria als instituts que mantinguessin aquests estudis. Per a Moreno, tot plegat el que es feia era "deixar el nocturn ferit de mort. Per desactivar la intensitat de les protestes que han sorgit arreu, fan que no sigui una mort súbita sinó un estrangulament més lent". Per a Rotllan, el problema era que "s'han avançat una altra vegada sense tenir-nos gens en compte. Com sempre". El departament d'Educació de la Generalitat havia de fer públic, el 9 de maig de 2008, quins centres continuarien oferint el curs 2008-2009 el primer curs del batxillerat nocturn. El batxillerat nocturn a la ciutat de Manresa, era un servei destinat a joves que treballaven pel matí, i volien seguir estudiant el Batxillerat. L'únic centre gratuït per continuar estudiant a les tardes era l'institut Lluís de Peguera, la resta eren privats o espais concertats. 

Des de l'any 1957, el Peguera imparteix també els estudis de Batxillerat en règim nocturn. Primer va ser el batxillerat elemental, només per a joves treballadors que volien accedir al peritatge industrial; després el batxillerat superior i el PREU; durant els últims vint anys han estat el BUP i el COU, i un cop implantada la reforma de la LOGSE, l'institut imparteix al règim nocturn els dos cursos del Batxillerat, en les quatre modalitats bàsiques: tecnològico-científic, ciències de la naturalesa i la salut, ciències socials i humanístic.

Manifestacions de defensa del batxillerat nocturn

La manifestació impulsada des del Peguera va començar a 2/4 de 8 del vespre davant del mateix centre el divendres 9 de maig, desprès de conèixer el veredicte del Departament d'Educació sobre la continuïtat del nocturn. Darrere dues pancartes amb els lemes "Al nocturn volem estudiar sense a la privada haver d'anar" i "Maragall, Maragall, que el país va avall", i el crit "Per estudiar no volem pagar", la seguda es va traslladar uns metres, fins al final del tram del Passeig previ a l'institut, aturant el trànsit i provocant retencions importants. Fins allà va desplaçar-se la Policia Local, primer, i els Mossos d'Esquadra, després, que no van fer desistir els joves manifestants. A 1/4 de 9 van acabar la protesta. La manifestació, amb mig centenar d'estudiants, va arribar fins a l'auditori de Fundació Caixa Manresa, on van lliurar un manifest a Rafael Ribó, síndic de greuges de Catalunya, en què els alumnes de batxillerat nocturn, el claustre de professors i l´AMPA de l'institut Lluís de Peguera li preguen que intercedís davant la conselleria i no permetés que "es dugui a terme una decisió tan greu i negativa".

L'Ajuntament fora de joc: "no sabe, no contesta"

L'Ajuntament de Manresa havia demanat explicacions al Departament d'Educació perquè els informés de "primera mà" sobre quin era el futur del batxillerat nocturn a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa. La regidora d'Educació, Aida Guillaumet, havia dit que va conèixer la decisió de suprimir els estudis de nocturn a través dels mitjans de comunicació. Guillaumet havia reclamat a Educació que els expliqués la seva proposta i les alternatives que s'oferien als alumnes que volien estudiar en horari nocturn. La regidora havia defensat que aquests alumnes necessitaven seguir estudiant i que, per tant, el consistori volia saber de quina oferta educativa disposaria la ciutat. Sobre la proposta del Departament d'Educació de fer estudis nocturns a distància la regidora Aida Guillaumet havia comentat que aquesta alternativa tampoc se'ls havia explicat i que per tant no en podien donar la seva opinió. La regidora havia dit que no estaven tancats a l'ús de les noves tecnologies però que, de primer, volien conèixer la proposta concreta del Departament.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "El Peguera salva un nocturn que podria quedar retallat i els alumnes es manifesten al carrer" [10/05/2008]

- Diari Regió7: "Manresa demana explicacions a Educació sobre el futur del batxillerat nocturn a l'institut Lluís de Peguera" [05/05/2008]

- Revista El Breny: "El Peguera nocturn". Abril 2001, núm. 268

13 de desembre 2015

L'Assemblea del Bages

Sortint de la dictadura

La tardor del 1975 va ser una època moguda a Manresa, amb una repressió duríssima que implicà prop de 25 persones del moviment antifranquista local i el canvi al capdavant del consistori, amb l’arribada de Ramon Roqueta, en substiució de Ramon Soldevila, alcalde de Manresa des de feia 10 anys. La mort del dictador marcà l’inici de la Transició, un període en el qual va ser determinant l’experiència de lluita de l’Assemblea del Bages i la mobilització ciutadana per tal d’aconseguir la democràcia. El 7 de gener del 1976 va tenir lloc un ple municipal a l'ajuntament de Manresa concorregut, ja que moltes persones hi van acudir fent pressió en favor de la moció que havia impulsat el regidor Joan Ignasi Majó Grau. Membres del PSUC i gent procedent dels moviments d’Església ja s’havien manifestat a la plaça Sant Domènec, recollint firmes en favor de l’amnistia. Inicialment el consistori se’n va desentendre. Malgrat això, noves iniciatives ciutadanes seguiren pressionant fins que, finalment, l’Ajuntament no tingué més sortida que aprovar la petició. Aquest i altres casos mostren la importància de l’Assemblea del Bages a nivell local per assolir la democratització de les institucions. 

La mobilització ciutadana també hi contribuí notòriament. En són exemples la manifestació l’abril del 1976 de 800 persones reclamant un Ajuntament democràtic o la celebració de la diada de l'11 de setembre d’aquell any, amb l’assistència de 3000 persones al vell pavelló del Congost, que l'Associació Memòria i Història de Manresa va recollir fa un parell d'anys en un web. Amb les eleccions de juny del 1977 hi va haver un punt d’inflexió. Les llibertats començaren a arribar, els partits anaren guanyant pes i notorietat, mentre l’Assemblea va quedar en un segon pla. Així, la seva desaparició a Catalunya arribà a nivell formal el novembre del 1977 –malgrat que oficialment s’allargués fins al 1982–, mentre que a comarques va tenir més vida. Les últimes reunions de l’Assemblea del Bages daten del 1978, pocs mesos abans de les eleccions municipals del mes d'abril de 1979.

L’Assemblea del Bages va ser el primer nucli local i comarcal de funcionar i un dels que van tenir una trajectòria més important al país. L’Assemblea del Bages estava integrada dins l’Assemblea de Catalunya, l’òrgan opositor a la dictadura més gran de la història, creat l’any 1971 amb voluntat de no centralitzar-se sinó de ser present en els nuclis locals i comarcals. L’Assemblea de Catalunya va aglutinar la majoria de partits polítics d’esquerra junt amb sindicats, organitzacions socials i artistes i intel·lectuals importants d’aquell temps, i va coordinar, liderar i organitzar la resistència i les principals mobilitzacions populars contra la dictadura.

La primera reunió de l'Assemblea del Bages

Al voltant d’una seixantena de persones es van aplegar el març del 1971 a l’església de Santa Maria de Camps (Fonollosa), cedida pel rector Jordi Canamases, a la primera sessió plenària de l’Assemblea del Bages. Hi acudiren membres del PSUC, CPP, CCOO, UDC, Partit Carlí, sectors dels moviments catòlics i representants de la societat civil. També hi va ser Joan Colomines, del Front Nacional de Catalunya i com a representant de l’Assemblea de Catalunya.

Bibliografia:

- LUJÁN, Oriol: "L’Assemblea del Bages (1971-1979)". Ed.Zenobita, Manresa. 2012


- Revista Regió7: "Assemblea del Bages. La lluita a l'ombra" (12/01/2012)

07 de desembre 2015

Adéu i gràcies!

L'enderroc de la Sala Ciutat

L'1 d'octubre de 2015 els malls dels operaris van posar punt final a 249 dies d'ocupació de la Sala Ciutat per part d'un grup que s'oposava a la demolició de l'edifici. L'arrancada dels treballs va anar coordinada amb un desplegament policial que a primera hora va acompanyar els operaris, per evitar alguna concentració per evitar l'enderroc, la qual cosa no es va produir. Una vintena de persones convocades pel col·lectiu Recuperem la Sala Ciutat es van reunir al vespre abans de l'enderroc davant de l'edifici per mostrar el seu rebuig a l'enderroc i van col·locar una pancarta davant l'entrada del teatre desaparegut.

Els treballs per enderrocar la Sala Ciutat es van centrar primer a retirar les plaques de fibrociment d'amiant, conegut popularment com a "uralita", un producte altament tòxic i que requereix una equipació especial pels operaris que han de retirar-la. Una altra de les primeres coses que es va fer va ser situar a la cartellera de la façana de la sala una simulació de gran format de com ha de quedar l'entorn de la capella del Rapte. La làmina es va col·locar mentre els treballs de demolició de l'edifici avançaven a marxes forçades i s'eliminava la part posterior de la sala. Els operaris van tirar a terra el primer pis després d'haver reduït a runes la platea i l'escenari. A mesura que avançaven les obres anava quedant al descobert l'enorme pany de paret del lateral de l'antic col·legi de Sant Ignasi. A banda de la mitgera amb el museu, es va passar a desmuntar les encavallades de la coberta i a demolir el volum proper a la plaça. La darrera etapa ha estat la façana que s'ha anat desmuntant amb cura per la proximitat d'edificacions i espai públic.

El resultat, després de cinquanta dies d'obres de enrunament, és l'aparició a la paret fins ara parcialment tapada de l'antic col·legi de Sant Ignasi (avui Museu Comarcal i Arixu) l'antiga església de Sant Ignasi va ser enderrocada durant la Guerra Civil. Executats els treballs d'enderroc, i fent el recompte dels camions que s'han omplert, de la Sala Ciutat de Manresa n'han tret unes 1.200 tones de runa. El solar resultant –d'una superfície de 1.008 m2– limitarà a l'est amb el Museu Comarcal de Manresa, a l'oest amb la capella del Rapte, al nord amb la Via Sant Ignasi i al sud amb l'actual plaça de Sant Ignasi. Un cop conclòs tot l'enderroc s'obrirà un parèntesi en la intervenció que està fent La Caixa per transformar la Via de Sant Ignasi, com a contrapartida prevista en l'operació "fallida" de Fàbrica Nova, amb una inversió a d'uns 2,7 milions d'euros. L'actuació urbanística té l'objectiu de millorar i posar en valor aquest àmbit de la ciutat de gran riquesa patrimonial ignasiana i condicionar de forma adequada un entorn que es considera estratègic per al projecte de la marca "Manresa 2022", que commemora els 500 anys de l'arribada de sant Ignasi a Manresa.


Apareix l'antiga església de Sant Ignasi

Antiga paret de l'esglèsia de Sant Ignasi. Fotografia d'autor

Una vegada eliminat del tot el terra de formigó de l'edifici, s'ha arribat a les bases dels murs de l'antiga església de Sant Ignasi, de la qual ja es tenia constància i que es documentaran abans de fer el projecte d'urbanització. Fonts de l'Ajuntament de Manresa van informat que s'està planificant l'estudi arqueològic i que, quan comenci, es preveu que hi hagi una màquina excavadora fent feines per "esgarrapar" a poc a poc i acabar de descobrir els murs de l'antiga església, juntament amb els arqueòlegs que ho supervisaran.

L'església de Sant Ignasi s'assentava on en l'actualitat es troba la capella del Rapte i hi havia la Sala Ciutat. L'església es va inaugurar el 1820, i es va enderrocar el 1937. Després de ser enderrocada, l'espai va quedar obert fins a la construcció de la Sala Ciutat (mítica "Sala Loyola") a finals dels 50.

Més informació:

- Adéu a la Sala Ciutat: http://www.elpou.cat/noticia/1860/sala/ciutat

- Cinquanta-quatre anys de records: http://tinyurl.com/salaciutat50anys 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "42 dies que han canviat el sector de les Escodines" [14/11/2015]

- Diari Regió7: "Sala Ciutat: l'abans i el després de l´enderroc" [20/11/2015]

- Diari Regió7: "La Sala Ciutat demolida ha quedat convertida en 1.200 tones de runa" [06/12/2015]

28 de novembre 2015

Quan caminaven sobre llambordes

El raval de Sant Andreu i els llambordins del carrer Sobrerroca: pedres i carros (1840-1860)

Una de les reformes urbanes que més va captivar Manresa la segona meitat del segle XIX era la nova pavimentació dels carrers, i més quan el nou trànsit rodat causava desperfectes a les calçades de les vies públiques, algunes d'origen medieval i que havien aguantat quasi de tot durant segles. L'increment del comerç i la industria va portar noves necessitats de transport. La majoria del transport es feia amb carro i la tracció (la força) era per mitjà de "matxos" i mules. A la dècada dels 60 del XIX, es van introduir nous carruatges més moderns i podien suportar més càrrega, eren de quatre rodes i coberts amb vela. Aquest augment del transit rodat significà un major desgast dels paviments de la ciutat.

Entre els anys 1840 i fins 1860 el espais urbans més transitats no tenien res a veure amb l'actualitat. En aquests anys Manresa encara no s'havia eixamplat cap a la zona del Passeig Pere III i carrer Àngel Guimerà i l'entrada principal de la ciutat era pel carrer Sant Andreu, carrer Hospital i portal de Sobrerroca. De fet, el lloc amb més trànsit era el raval de Sant Andreu, per on entrava a la ciutat els traginers i els viatgers provinents del Bages, i d'altres comarques veïnes, com el Berguedà i l'Osona. Era l'indret on els paviments empedrats més reparacions i recanvis necessitaven. L'any 1843 l'Ajuntament es va empescar l'impost d'un ral pels amos dels carruatges que volien passar per Sant Andreu. Un impost de circulació "a l'antiga", amb la fi d'ingressar uns diners destinats exclusivament a la reparació dels empedrats i paviments de Manresa. Les despeses per l'arrengament dels empedrats es feien per mitjà de subhastes públiques entre els mestres paletes, i el guanyador era l'encarregat, durant un període estipulat de temps, d'arrengar camins, carrers i alguna plaça si era necessari. El primer mestre paleta en guanyar una subhasta d'obra pública per arrengar carrers fou Pere Lladó.

La destrucció dels empedrats pels carros va obligar a l'Ajuntament a prohibir el 1860 l'entrada de carros dins la ciutat, perquè els conductors no complien amb l'obligació de reparar els desperfectes i els carros havien "d'aparcar" al llarg de la Muralla. La prohibició no va durar molt temps, l'any següent es repararien els empedrats del carrer de Sant Andreu, i d'altres carrers com el Carrer Hospital, el Born, el Nou o Sant Miquel. La utilització dels llambordins ("adoquins") per primer cop a Manresa data de 1855 al carrer Sobrerroca. Aquell any, es va adjudicar per 18.950 rals de billó al mestre d'obres Josep Muntades, la reparació del paviment del carrer amb un nou sistema de pedres. Les condicions exigides eren:
"el empedrado y pavimentado de la calle se compondrá de losas y adoquines, será de adoquines la parte del centro que ocupaba la montea o bombado y losas las aceras... El arco de adoquines tendrá constantemente un diámetro de 16 palmos con 3/4 flecha o punta y las aceras serán lo restante de la calle. Los adoquines tendrán lo más un palmo 1/2 de longitud y un palmo de espesor lo menos y las losas serán de tales dimensiones que cada una de por sí ha de abrazar la latitud de la acera".
Bibliografia:

- DD.AA. (1991) «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

- GARCIA, Gal·la (2001) «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

22 de novembre 2015

Que es faci la llum... i el negoci!

Un nou enllumenat públic i la subhasta de la concessió

Dibuix satíric del setmanari "La Llantera" que representa els empresaris de la companyia d'electricitat Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. L'àngel que porta el llum és l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa, germà del Magí, el qual actuà com a defensor dels interessos del grup. (La Llanterna, 17-12-1898, Arxiu Comarcal del Bages).

Un dels serveis més importants del darrer terç del segle XIX a Manresa fou el telèfon i l'enllumenat elèctric. Tot i que la ciutat ja tenia un servei telegràfic, el telèfon s'hi va introduir molt ràpidament en aconseguir el 1888 la societat manresana Graell i Balet la concessió per instal·lar i mantenir aquest nou mitjà de comunicacions. La central s'ubicaria a la casa de Balet al carrer Nou de Sant Domènec i aviat la xarxa es va allargar per tot el Bages.

En expirar el contracte entre l'Ajuntament i la companyia del gas per l'enllumenat públic de Manresa, es va estudiar una nova possibilitat perquè l'instal·lació fos elèctrica i no amb gas, com fins el moment. Després de diferents sessions dedicades a la instal·lació d'una xarxa elèctrica i d'unes proves pilot, el 16 de desembre de 1892 (pocs mesos després de la celebració de les Bases de Manresa) es va realitzar la subhasta per adjudicar l'enllumenat que inicialment havia de comprendre la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies cada una i de 10 arcs voltaics de 9 ampers, col·locats on l'Ajuntament estimés oportú i amb un cost de 27.000 pessetes anuals. La subhasta fou guanyada per Lluís Montada i Roca, enginyer de Barcelona, que poc després va transferir la concessió a la societat manresana formada per Ferrer, Vila i Gallifa, el primer dels quals havia estat justament el president de la comissió d'enllumenat que hauria intervingut en tot l'afer, i per tant la persona que tenia el poder de decisió sobre aquest tema.

La força elèctrica es fabricada per mitjà d'una central tèrmica instal·lada a la fàbrica que la companyia tenia entre els carrers de Llussà i Sant Salvador. El corrent produït era de tipus continu i per ampliar la producció es va construir una central hidràulica a les Hortes de Viladordris. Aquesta central funcionava a base de recollides d'un petit embassament i conduïdes amb canonades de ferro que les tirava sobre una roda Pelton que movia una dinamo. El creixement demogràfic i sobretot urbà de Manresa impulsava el naixement de noves necessitats i les innovacions tècniques possibilitaven la seva satisfacció.

Al mateix temps, la feblesa de la hisenda municipal impulsava l'empresa privada a fer-se càrrec de determinats equipaments i serveis, malgrat que hagessin de tenir a l'Ajuntament coma el seu principal o client exclusiu, la ciutat continuava mobilitzant capitals i els manresans que en disposaven pugnaven per aconseguir concessions. Quedava clar que amb el capital suficient i uns bons contactes dintre l'Ajuntament es podia aconseguir concessions suculentes, com el telèfon i l'abastament de llum i electricitat, dos serveis bàsics per entendre la Manresa industrial i la Manresa burgesa. Tanmateix els amos de les concessions tenien així una porta oberta a participar en futurs ajuntaments de la ciutat i aconseguir una esfera de poder, que els permetés que els seus negocis fossin rentables i obtenir més ingressos i al mateix temps més clients.

Bibliografia:

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

14 de novembre 2015

Els viatgers de Manresa

Nou projecte del Centre d'Estudis del Bages

Han estat molts els viatgers il·lustres que han visitat la ciutat de Manresa durant segles i n’han deixat constància escrita. El projecte que abordem des del Centre d'Estudis del Bages és a través d’aquesta constància escrita: les cròniques, descripcions, cartes, imatges, il·lustracions, monografies, relats i materials diversos d’aquests viatgers com a font per al coneixement de la història local, la nostra cultura, l’antropologia i patrimoni social, i al mateix temps, recuperar tot aquest material i posar-lo en valor a través d’un projecte col·laboratiu entre el Centre d’Estudis del Bages, altres entitats de la ciutat i particulars interessats. “Els viatgers a Manresa” seria un compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fer parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit. Persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs. És per tant un projecte de recuperació de les impressions que han deixat destacades figures (escriptors, poetes, polítics, pintors, militars...) que van passar per la nostra ciutat i també d’altres de més anònimes. Descriure una ciutat es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta ultima, la del viatger, la que volem posar en relleu i de marc de treball en aquest projecte. 

Viatjar i relatar sempre van lligats de la mà, i que visitants ens relatin les seves impressions de com és casa nostra ara i abans, ens ajuda a comprendre millor la nostra realitat local i quotidiana. La disposició del viatger en emprendre un viatge ha anat canviant amb el temps. Deia l’escriptor americà John Steinbeck que no són les persones les que fan els viatges, "sinó els viatges els que fan a les persones". El viatger il·lustrat del segle XVIII havia donat pas al viatger romàntic del XIX, i al viatger aventurer al segle XX. Com veien aquests viatgers la ciutat de Manresa? Que en van escriure? Que en queda? Preguntes que amb aquest treball volem respondre.

A qui va dirigit aquest projecte?

Amb aquest projecte l’intenció del Centre d’Estudis del Bages és la de realitzar una tasca de cerca i difusió de tot el que van deixar escrit els viatgers que van passar per Manresa durant diferents etapes de la història, i comprovar amb “ulls de fora” l’evolució de la nostra ciutat. Per això, considerem beneficiaris del projecte en qüestió tota la població de Manresa, posant especial èmfasi en aquells relats/escrits que veïns i particulars en general vulguin fer-ne un coneixement a través de cartes de familiars, fotografies i retalls de premsa de tot tipus. Ens interessaria que tot aquest material quedés plasmat a la xarxa (a la Viquipèdia, en un bloc...), i que esdevingués per tant, un projecte compartit 2.0, que permetés la interacció de diferents persones, entitats i administracions interessades en la temàtica abordada en el projecte. En definitiva, desitgem que aquest projecte, tingui continuïtat un cop s’hagi realitzat i pugui ampliar-se sempre que sigui necessari.

Més informació:

- Els viatgers a Manresa: http://cebages.org/els-viatgers-a-manresa/
- La línia del Temps: Cronologia

07 de novembre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

TERCERA PART: El passador de Súria

Finalment arribem al tercer i últim capítol dedicat al passador de Súria, Joan Peremiquel i Sivila. En el capítol segon vam explicar com en Joan va començar a fer de passador i com se les empescava per fer arribar la gent des de la frontera andorrana fins a la nostra ciutat, seguint les rutes del contraban.

En un dels seus viatges Peramiquel va portar set aviadors i van anar a casa d'en Joan, a Manresa. Els va veure el sereno i els va dir que anéssim alerta. L'endemà van agafar el tren a l'estació del Nord, el popular "eléctrico" de Manresa a Barcelona. Els bitllets sempre els treien els guies i familiars o persones de màxima confiança dels passadors per dissimular. Que una persona sola comprès molts bitllets aixecava sospites. En una ocasió, en Joan acompanya a un grup de militars belgues i dos no van pujar al tren i van tenir la pensada de tornar allà on estaven amagats, al Congost. Quan en Joan va tornar de Barcelona els va trobar, l'endemà al matí els va portar amb tren fins a Barcelona, ja que en els viatges dels passadors no es solia estar més d'una nit en un mateix lloc.

El company guia d'en Joan (durant molts viatges) es deia Salvador Calvet, era de Puigcerdà i després de la guerra es va establir a Andorra on feia de paleta i va arribar a tenir 60 paletes treballant per ell. Els seus fills viuen a Andorra; era germà del darrer alcalde de Puigcerdà durant la guerra. Quan eren a Barcelona anaven en petits grups, novament per evitar suspicàcies, i es dirigien cap al consolat anglès (els consolats dels països ocupats pels nazis havien substitut el personal per col·laboradors) que era a la cantonada del carrer de Consell de Cent i després anaven al carrer de Jonqueres, en una de les cases més altes de Barcelona, tenia 16 pisos. Al consolat els atenia Miss Corlin que era una secretaria i també feia d'intèrpret. Al consolat els donaven tres mil pessetes per cada persona que portaven. Cobraven una quantitat de diners elevada, però la feina era de màxim risc, no sols pels passadors sinó pels grups de persones evadits, ja que si eren descoberts i detinguts eren tornats a la frontera davant els nassos de la Gestapo. En la majoria de casos els passadors havien de repartir aquesta quantitat entre tots els que ajudaven, el que avui en dirien logística. Molts passadors no eren de fiar, i robaven als grups que ajudaven a escapar, la majoria solien ser ciutadans jueus, que duien quantitats elevades de diners i sobretot joies a sobre. Afortunadament en Joan mai topar amb aquests estafadors. D'altres passadors eren infiltrats, que a canvi de diners o "favors", informaven a la Guàrdia Civil i la Gestapo de la frontera, quins passos i rutes seguien. 

En Joan Peramiquel calcula que va portar un total d'unes cent persones entre francesos, belgues i aviadors de diversos països, anglesos, canadencs, etc. La majoria eren militars que s'havien escapat dels nazis, un cop aquests havien ocupat el seu país, i ciutadans jueus que fugien de la Gestapo per evitar ser enviats en camps de concentració. En un dels viatges en Joan va portar a una persona que feia d'enllaç del Partit Comunista, i en un altre viatge va portar un que era l'enllaç directe entre París i el Comitè Central del Partit Comunista a Espanya, que li deien el "Comprendes"; era Luis Márquez Rosillo. Quan el va agafar la policia "va cantar" tot el que sabia. Ho va explicar tot, com havia vingut des de França, com havia passat la frontera amb el grup d'en Joan que operava des de l'hotel Palanques d'Andorra i les cases per on havien passat fins arribar a Manresa.

El recorregut d'en Joan: Andorra - Manresa

Passaven la frontera andorrana a la dreta del riu Valira i a la dreta de la Seu. Normalment passaven el riu Segre entre la Seu i Alàs, quasi sempre per dins l'aigua que els arribava fins a les cuixes. Una vegada, en Joan fins i tot va passar-lo amb una dona polonesa a coll. Després anaven cap a El Ges. Allà, a la vora de la serra del Cadí, descansaven i els feien menjar. Després anaven cap a la Vansa, després cap a Ossera i pujaven cap al Coll d'Ares. A l'altre cantó hi havia l'Alzina i Alinyà. Aquí reposaven i dormien en una fonda sense fer gens de soroll. 

L'endemà anaven en direcció cap a Solsona, cap a la serra de la Torregassa i fins a cal Rajolí, que era una casa de pagès, i allà paraven i passaven la nit. L'endemà continuaven cap a Castelltallat, fins a cal Pons on feien nit de nou. Allà hi passaven el dia i a entrada de fosc començaven a caminar fins a Manresa. Els portaven fins al Congost, molt a prop de l'estació del Nord. Després anaven a buscar bitllets i amb el primer tren del dia marxaven cap a Barcelona. En els viatges en Joan sempre portava unes espardenyes de recanvi lligades a la cintura. També portava un mocador de farcell amb la mica de menjar, que solia ser pa, xocolata i llonganissa. De beure no en portava perquè podia beure en fonts i rieres que trobava durant el trajecte.

En Joan va tenir sort i mai fou descobert. Encara que en alguna ocasió va estar en perill real. Una vegada a Cornellana els esperava la Guàrdia Civil perquè havien agafat a una persona que va xerrar per on passaven en Joan i els passadors. Però va resultar que un home de Cornellana els va avisar que havien mort un home. Es tractava d'un xicot de Fórnols que treballava de pagès i havia desertat. Aquest xicot sortia amb una noia de Cornellana i es va trobar la Guàrdia Civil, que li va demanar "l'alto". Espantat, va fugir, però la parella de Guàrdia Civil li van disparar i el van matar. Un veí de Cornellana que feia contraban va explicar als passadors l'ocorregut perquè canviessin de ruta. 

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Els dos primers capítols: "Joan Pere Miquel, el passador de Súria"

- Primer capítol: aquí
- Segon capítol: aquí

24 d’octubre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

SEGONA PART: El passador de Súria

Continuem amb la segona part de la vida d'en Joan Peramiquel i Sivila i com va decidir fer-se passador i fugir a les muntanyes per evitar ser capturat per la Guàrdia Civil.

El dia que en Joan va marxar, eren les deu del vespre. Cap a cal Trist, cap als Riols, tot eren camins de vinyes, cap a Pala Vell, cap a la Rata, va passar per les obagues de Valldeperes, allà va caure un xàfec que els va deixar amarats. A punta de dia cap a Cardona, en Joan va prosseguir el seu camí, passant per la vora del riu. Riu amunt va fer cap a una casa de pagès que en diuen Els Torrents. Allà el va acompanyar un altre guia fins a la Coma, una mica més amunt de Sant Llorenç de Morunys. En Joan coneixia una mica la zona perquè havia anat a Tuixent a buscar patates. Un cop allà va anar a dormir i al cap d'una mica, espantat va cridar: "Collons! Sento que enraonen en castellà i malament aquí, eh! No vols dir que és la Guàrdia Civil?" En efecte, era la Guàrdia Civil que va venir per demanar al xofer del cotxe de línia si havia pujat a ningú perquè ells n'havien agafat quatre. Per sort no va ocórrer res i en Joan es va adormir.

L'endemà va continuar sol cap a Tuixent, sense cap guia, cap al Molí de Fórnols, perquè li havien dit que en aquella zona sempre hi passaven contrabandistes i el portarien fins a Andorra. En Joan va anar cap a Cornellana. Allà va estar uns dies en una casa, un hostal que en deien Cal Roget. Allí es dedicaven a comprar fardos de contraban i després els venien avall. Hi havia un contrabandista que li deien "El Pequeño" que va ser el que li va dir que l'acompanyaria fins a Andorra, però amb el compromís de baixar un paquet des d'Estamariu fins a la Coma, a cal Joan del Batlle. Un cop a Estamariu va agafar el paquet i altra cop avall fins a la Coma. L'endemà en Joan va tornar cap a Cornellana. En aquest viatge en Joan anava acompanyat de més gent, el passador "Pequeño", un xicot de Cornellana que es llogava per portar paquets i una dona que havia marxat de l'home. Al cap de pocs dies, en Joan finalment va arribar a Andorra, on seguiria treballant.

L'estada a Andorra i els primers viatges a Manresa

En Joan un cop instal·lat a Andorra va començar a treballar per al batlle que li deien "el Cinto" i més endavant va treballar a Canillo per un fuster que es deia Jaume Garalt. Allà en Joan va tornar a treballar de fuster com quan era jove, però de tant en tant també feia algun viatge per portar gènere de contraban. Alguna vegada fins i tot havia baixat fins a la ciutat d'Igualada a portar paquets.

Va arribar un moment en que en Joan va començar a passar gent per la frontera i a baixar-los cap a Manresa. L'objectiu era l'Estació del Nord, la RENFE d'avui en dia. Un dels que hi intervenia era un que es deia Forner, que fou el pare del síndic d'Andorra anys més tard. Després de la guerra es va casar amb la pubilla de Cal Palanques, que era un hotel important que hi havia a la Massana, i així es va convertir en andorrà. Aquest és un dels que estava en sintonia amb gent de França que portaven gent i que eren aviadors i militars francesos que fugien dels alemanys i la Gestapo, i ciutadans jueus de diferents països d'Europa. A Andorra hi havia molts refugiats i hi havia una xarxa ben organitzada que els ajudava a sortir d'Andorra, travessar la frontera i arribar fins a Barcelona, on els consolats dels països aliats els aconseguien visats i tenien pisos segurs on poder amagar-se. 

En Joan aviat va formar part dels grup de passadors de Cal Palanques. Els anava baixant i els portava al consolat anglès, belga o francès, depèn de l'ocasió. Quan baixaven gent ja no feien contraban. Portaven grups de persones, a vegades eren 7, a vegades 12, i en una ocasió en Joan arribaria a portar 21 persones. El trajecte era d'Andorra a Manresa a peu. Arribats a Manresa anaven fins al Congost i d'aquí cap a l'estació on agafaven el tren, el popular "eléctrico" fins a la Plaça Catalunya de Barcelona. En aquestes expedicions sempre anaven dos guies. En Joan mai va anar sol en aquests viatges, de fet en Joan no parlava francès i per tant era necessari un segon guia que parlés aquest idioma per assegurar el trajecte.

Bibliografia de referència: 

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

17 d’octubre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

PRIMERA PART: El passador de Súria

Diferents entrades d'aquest bloc han parlat dels passadors que durant la Segona Guerra Mundial van ajudar a passar persones de la França ocupada pels nazis al nostre país, travessant els Pirineus. Els més populars foren en Joaquim Baldrich o en Joan Català Balaña, gent de muntanya i ben preparada, que van ajudar a passar molta gent: jueus, soldats aliats... Aquesta entrada és un xic diferent, parlarem d'un passador de casa nostre, en Joan Peremiquel, nascut a Súria però que va passar bona part de la seva vida al popular barri de l'Avecrem, de Manresa. Part d'aquesta entrada ha estat possible gràcies a una entrevista que es va publicar a la Revista Dovella (que edita el Centre d'Estudis del Bages) l'hivern de 1999, on en Joan repassa els moments més importants de la seva vida i com va decidir fer-se passador.

Joan Peramiquel i Sivila va néixer a Súria (a 12 quilometres de Manresa) el 18 de novembre de 1910. A casa seva en deien cal "Torrenté". El seu pare era pagès i la seva mare treballava a casa. Eren petits propietaris i tenien el just per viure de les seves terres. Va anar a l'escola dels capellans al poble vell de Súria fins als 14 anys. Va començar a aprendre l'ofici de fuster i els vespres continuava estudiant. Era un privilegiat perquè molts nanos a la seva edat no podien anar a l'escola, ni tan sols la nocturna. Va treballar de fuster fins poc abans d'esclatar la Guerra Civil. Tres anys abans, s'havia casat amb la Teresa Sabaté i se'n havia anat a viure a casa els seus sogres a la Colònia Palà (Palà Vell, al municipi de Navàs). A la Colònia Palà com que no hi havia gaire feina de fuster, va anar a treballar a la fàbrica amb la seva dona, on va aprendre a fer funcionar els telers de les fàbriques. Amb poc temps en Joan ja duia ell sol 12 telers.

Vida política: inicis a l'UGT de Palà i primers dies de la Guerra

El pare d'en Joan cobrava les cadires de missa, però era votant d'Esquerra. Segons explicava el seu fill a l'entrevista realitzada a la Revista Dovella:
"Era d'aquells que les matava callant. No podia pas dir que votava l'Esquerra". 
Va ser el 16 de febrer de 1936 que en Joan va començar a intervenir en política de forma activa i present. Va fer d'apoderat per a l'Esquerra a Pala; i d'interventor perquè a la colònia no es trobava gent per fer-ne. A Palà en Joan i d'altres companys de la fàbrica van organitzar les bases del sindicat de l'UGT. Anaven d'acord amb els de la UGT de Súria, la majoria d'ells comunistes i treballadors de les mines. En Joan fou escollit el primer president de l'UGT de Palà.

Quan va esclatar la Guerra, en seguida es va formar un Comitè Directiu a Palà i d'aquest es va fer càrrec de l'ordre a la colònia. Amb la creació del PSUC pocs dies desprès de l'esclat de la Guerra, en Joan es va passar al nou partit, per formar part del Comitè del ajuntament de Súria. La fàbrica fou col·lectivitzada pels treballadors, i tan el director com l'escrivent foren els mateixos. Aquest fet desprès els passaria factura, ja que ambdós foren expulsat per les noves autoritats franquistes el 1939. També la botiga de la colònia va esdevenir una cooperativa popular i els pocs camps que hi havia al costat de la colònia s'hi van plantar patates que aguantaven bé el fred i es repartien entre els habitants i treballadors de les fàbriques.

Durant les primeres setmanes de la guerra pujaven cotxes de Manresa que se'n duien propietaris, amos, gent de dretes i de missa de Palà. Els primers mesos de la guerra a la Colònia Palà en Joan va evitar que molta gent conservadora fos presa per diferents organitzacions, partits i sindicats d'esquerres. Aquest fet, desprès de la Guerra, amb el triomf franquista, li suposaria un aval per les noves autoritats, tot i que molts dels que havia salvat no van actuar de la mateixa forma quan els torns van canviar en un primer moment. Ell mateix ho explicava a l'entrevista:
"No se'n van endur ningú i mentre hi vaig ser no hi va haver cap mort. Això, quan em van agafar, em va salvar molt. Perquè el nou alcalde franquista, que era un dels que se'n volien emportar, no va negar res del que jo havia fet però va dir: "considero que mentre hi va ser ell, no hi va haver cap mort degut a ell". Jo llavors era el president de la UGT i del Comitè".
El final de la Guerra i la fugida a Andorra

Durant la Guerra en Joan fou cridat a files, primer a Roses i desprès a Madrid, a Vicálvaro, i més endavant a Terol i València. A la ciutat del Túria és on va viure el final de la Guerra. Directament pres per l'exèrcit franquista fou enviat a Madrid. Va aprofitar un permís per marxar amb tren, primer a Saragossa, i d'allà fins a Manresa. Un cop arribat a Súria i Palà, el carnisser del poble, que havia repartit propaganda de la CEDA durant els anys 30 i que l'havia salvat de caure en mans de cenetistes, el va detenir. En Joan es va escapar saltant tres pisos i va travessar el riu, per endinsar-se dintre el bosc. En Joan no en tenia ni idea de nedar, però això no el van aturar ni un instant i va aconseguir escapar. L'aigua li arribava fins al coll, va tenir sort i no es va ofegar. Va travessar la riera de Saló i es va amagar al bosc, fins que es va trobar un antic rabassaire conegut que estava treballant a la vinya, li va comunicar que la Guàrdia Civil el buscava per la zona.

En Joan no podria tornar a casa durant una bona temporada. Va aconseguir amagar-se a casa d'una tia de la seva dona, a prop de Palà, durant quasi mig anys, fins que va decidir que havia de marxar si no volia estar sempre amagat i fugint de la justícia franquista. Un veí de la zona el va posar en contacte amb una persona que passava gent per la frontera d'Andorra. En Joan decidit a marxar, va escollir prendre el camí cap a Andorra per evitar ser capturat.

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

- Història de Palà: www.paladetorroella.cat/origens.htm

10 d’octubre 2015

El cap tallat d'un sarraí i jugar a matar jueus

La Setmana Santa, tradició de sang i venjança

A la Seu de Manresa ens deien quan érem petits, potser per fer-nos por o perquè senzillament ens portéssim correctament, que hi havia el cap d'un sarraí mort. Trofeus similars aquests es trobaven llavors en no poques esglésies, basíliques o altars com a recordatori de tants segles de lluita contra els infidels i de batalles contra turcs i pirates. El cap del sarraí de la Seu l'hi havien tallat durant la glorificada "Reconquesta" cristiana de la Península Ibèrica. Així doncs, el cap d'un moro penjat a la basílica de la Seu com qui no vol la cosa i per Setmana Santa, davant els seus ulls sense vida, la canalla es dedicava "a matar jueus", tot això davant el presbiteri, ple de gent i amb tota la família. Així anaven les coses a principi dels anys seixanta a Manresa, així ens explicaven els nostres pares i avis com era la celebració i els rituals de la Setmana Santa. El que ara en dirien islamofòbia i antisemitisme, havien estat ben alimentats, generació rere generació, no només a casa nostre sinó en molts altres regnes cristians europeus fins entrat el segle XX.

La Setmana Santa és, o almenys era abans, temps de silenci, recolliment i devoció. El Dijous Sant, però, aquest silenci sepulcral es trencava per complet amb un costum entre la població creient, el de matar jueus, l'objectiu del qual era realitzar el màxim de soroll possible amb carraus, matraques o xerracs. El costum de matar jueus ja no es practica, actualment, degut a la forta càrrega d'incorrecció política que comporta. I és que la tradició pretenia trencar el silenci de la Setmana Santa com una forma de venjar la mort de Jesucrist, culpant-ne simbòlicament l'anomenat "poble deïcida", el jueu, l'enemic tradicional i secular de tota la cristiandat.

Des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música, fins al punt que les mateixes campanes de les esglésies encara ara emmudeixen en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist. La saviesa popular explica que, durant aquest període, les campanes fan dejuni. 

Per bé que en alguns indrets ja es començava a matar jueus el Diumenge de Rams, els moments àlgids de la tradició tenien lloc el Dijous i el Divendres Sant -dia en què pròpiament es commemora la mort a la creu- durant l'anomenat "ofici de tenebres", que se celebrava en les matines dels tres darrers dies de Setmana Santa. Acabat el salm del Miserere, a les fosques, dins l'església es produïa una forta sorollada, ja que els fidels picaven de peus i sobre els bancs amb carraus, matraques i xerracs en record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.

Bibliografia:

- DALMAU, A., "Les festes tradicionals que no hem de perdre", Barcelona Columna, 2005.

- DOMENECH, X., "El cap tallat del sarraí", Diari Regió7, 04/06/2010

03 d’octubre 2015

Història d'una decepció

10 anys del fallit avortament de "La Fàbrica Nova"

El 3 d'octubre de 2005 es donava el primer cop de mall de l'operació de la Fàbrica Nova, una intervenció que havia de dotar Manresa d'una nova centralitat i que deu anys més tard, ha acabat esdevenint la decepció urbanística més gran de la història de la ciutat. Un bluf, de proporcions èpiques, un somni d'una nit d'estiu que avui en dia s'està podrint literalment a l'aire lliure des de fa quasi vuit anys, quan les obres es van aturar a l'any 2008. "Ara va de bo", va ser el missatge que autoritats i representants de les empreses promotores van llançar per deixar clar que començaven les obres d'un projecte històric que capgiraria la fesomia de sis hectàrees al nucli de Manresa havien de convertir una de les fàbriques més grans de Catalunya en un nou espai de referència a la ciutat.

L'octubre del 2008, l'emblemàtic complex fabril de la Fàbrica Nova de Manresa va canviar d'amo. La família Sanahuja es va vendre per 42 milions d'euros la seva part de l'operació a Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa, per intentar eixugar deutes de Sacresa, que va fer fallida. Deu anys després no hi ha ni el gran parc urbà projectat amb 685 arbres de 25 espècies diferents ni els 420 habitatges ni el pàrquing subterrani d'un miler de places ni 10.000 metres de superfície comercial ni les places ni els punts d'aigua ni el canal que havia de recórrer el límit del parc de Sant Ignasi i anar baixant fins a les Piscines Municipals. El que sí que hi ha és una operació a mitges que passa adormida un any rere l'altre a l'espera que es posi a lloc el mercat immobiliari després de la punxada de la bombolla del totxo que va fer fer fallida a la promotora Sacresa i va fer anar a parar la seva part de l'operació a mans de Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa. Més recentment el Banc Sabadell es va quedar un terreny de 2.300 metres quadrats que fins llavors era propietat de Cots i Claret, exsocis de Sacresa en l'operació.

Espais per protegir o per tirar?

Dels vint edificis que havia tingut el complex industrial de la Fàbrica Nova tan sols en queda la nau de l'any 1925; una part molt petita del total. La polèmica va sorgir quan es va començar a enderrocar tot l'interior de les grans naus de la fàbrica per deixar tan sols les façanes exteriors, avui tapades amb grans lones de roba per evitar veure la brutícia i la descomposició del seu interior. És realment un cas insòlit en un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat, es buidés completament com la closca d'un ou. De fet, per observacions de l'evolució de les obres al llarg d'aquests anys, s'ha buidat l'interior i molt més, fins i tot han desaparegut algunes façanes i una gran quantitat d'elements de ferro, víctimes de la deixadesa -tan de l'empresa privada responsable com de manca de voluntat política municipal- i sobretot del vandalisme i com no, dels saquejadors i lladres de ferro (drapaires il·legals). L'any 2006, Jaume Serra i Carné, historiador i membre de la Comissió de Defensa del Patrimoni del Centre d'Estudis del Bages, deia al respecte: 
"La Fàbrica Nova és una catedral del treball. Les naus són les plantes, els pilars són les columnes de ferro, les voltes són les encavallades i els revoltons, els nervis de pedra són les bigues de ferro, el campanar és la xemeneia i la torre de l'aigua. Cal que es conservi tot l'edifici sense mutilar-lo, sense desgraciar-lo. No val que sols es conservin les parets exteriors, que es conservi sols la façana. Com a patrimoni que és cal que es conservi íntegrament i es restauri amb respecte i rigor. Manresa no pot deixar-se destruir la Fàbrica Nova perquè és un patrimoni bàsic de la ciutat, un dels seus símbols de la ciutat moderna. És un patrimoni que forma part de la identitat de la ciutat, és història viva per a moltes generacions de treballadores i de treballadors que hi van deixar anys de vida, de treball i de lluites obreres."

La Fàbrica Nova segons l'arquitecte Batlle i Roig

La Fàbrica Nova de Manresa, encallada des de fa 50 mesos. 

Més informació al bloc:

- La gran marca: la Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova, aquí

Bibliografia:

- Bloc: Frank Gómez. Passat industrial (1985-2015)

- Diari Regió7: "Avui fa 10 anys de l'arrencada fallida de l'operació de la Fàbrica Nova" (03/10/2015)

- Diari Regió7: "La Fàbrica Nova de Manresa, encallada des de fa 50 mesos" (10/01/2013)

- Templos Modernos: http://www.rtve.es/alacarta/videos/repor/repor-templos-modernos/3063169/

28 de setembre 2015

Retrospectiva del Passeig Pere III, fàbriques i cafès



La popular via manresana amb les taules tradicionals i els cafès a la fresca, en dues instantànies dels anys 40. A la fotografia de dalt i podem veure el "Hotel Mundial" i en la imatge de sota encara s'hi pot veure la xemeneia de la fàbrica de galetes "La Polar".

Fotografies: Arxiu Comarcal del Bages - l'Abans. Manresa, recull gràfic de 1876-1965.

20 de setembre 2015

Els maçons de la Muralla Sant Francesc

El Triangle Rubricatus, Gemursind Sanmartí i una campanya de boicot

Carnet de resident francès de Gumersind Sanmartí (Memoria.cat - Arxiu familiar)

Som molt pocs els que sabem que a Manresa es va instal·lar una lògia maçònica: el triangle Rubricatus, sota els auspicis de la Gran Lògia de Catalunya que formava part de la Federació de la Gran Lògia Espanyola. Gumersind Sanmartí Prat, Joan Torras Morera i Lluís Mas Pons van constituir aquest triangle el 2 de febrer de 1935 en un local de la Muralla Sant Francesc numero 9. El 26 de febrer, poques setmanes desprès, s'acceptaven els "requisits" del triangle Rubricatus a la Gran Lògia de Catalunya. El nom "rubricatus" fou el nom que van escollir els romans per al riu Llobregat. Els sediments de fang que en aquella època transportaven les corrents del riu van motivar el nom "riu rogènc", en llatí rubricatus

A banda dels tres personatges abans esmentats, se'n sap poca cosa dels maçons a la nostra ciutat, un tema poc estudiat en profunditat i/o amb escasses referències que encara no han vist la llum. L'Associació Memoria i Història de Manresa va rescatar documents de l'Arxiu de Salamanca que havien servit als franquistes per desmantellar el triangle Rubricatus, en els famosos tribunals del TERMC (Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo). D'aquests documents destaquen el informe policial a Gemursind Sanmartí Prat, comerciant que havia format part de la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa el 14 d'abril de 1931, i l'intent de boicot a comerciants de Manresa el mes de juny de l'any següent.

El informe policial de Gemursind deia d'ell que era un subjecte perillós, membre d'ERC i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Manresa amb l'inici de la Segona República, i sobretot fundador de la lògia maçònica Rubricatus l'any 1935. Amb l'arribada dels franquistes es va exiliar i morí al Principat d'Andorra als 82 anys. Gemursind Sanmartí fou processat "en rebeldía" ja que la policia espanyola no va aconseguir atrapar-lo mai. Un altre document interessant, fou el que es va utilitzar com a prova acusatòria contra Gemursind Sanmartí a causa de les seves activitats polítiques, era aquesta recomanació a favor seu per el càrrec d'Inspector de Treball que fa, el juny de 1932, el diputat Francesc Farreres i Duran, tot justificant que:
"a causa de haberse presentado en candidaturas con la coalición republicana socialista, para las elecciones de 12 de abril [1931], vése objeto de un intenso boicot por parte de los comerciantes de Manresa, lo que le obligará a liquidar su negocio"
Bibliografia:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 27 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

12 de setembre 2015

Un pont insatisfet

Un desnivell a combatre i una terrassa davant l'estació del Nord

Projecte de la nova estació i del pont d'entrada a la ciutat, dels enginyers Josep Llansó i Eduard Peña.
(Arxiu Municipal de Manresa)

L'any 1911 la ciutat de Manresa confiava que l'estat es faria càrrec del pont que havia de comunicar la Plaça de la Reforma amb l'estació del Nord. El temps anava passant i el Ministeri d'Obres Publiques no donava cap senyal de voluntat, així que l'ajuntament va iniciar gestions amb la companyia dels ferrocarrils del Nord (l'actual Renfe) perquè aquesta empresa contribuís a la realització del projecte del pont de la Reforma. Tres anys més tard, es demanaria ajuda a la Diputació de Barcelona, que finalment concedí una subvenció, sense fer-se càrrec de la direcció i execució del pont. Tot i això encara hagueren de passar 12 anys i esperar una moció de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, en que un ple especial de l'ajuntament aprovés d'urgència la redacció d'un projecte de pont nou sobre el riu Cardener, davant l'estació del Nord. El projecte el firmaren els enginyers Joaquim Llansó i Eduard Peña. Fins i tot es demanà a la Companyia del Nord, que fes una nova estació de viatgers que s'adaptés al nou pont.

El projecte presentat era espectacular i trencava tots els esquemes. El nou pont contemplava un accès directe a l'estació, mitjançant una rasant per la carretera d'Esparraguera, creant un terrassa a l'entrada de l'estació del Nord, que salvaria el desnivell entre la plaça de la Reforma i l'estació. Es construirien unes escales dintre el recinte de l'estació perquè els usuaris poguessin accedir a les andanes. La idea era genial. Tot i l'enginy presentat, el projecte no va agradar gens ni mica als comerciants i industrials de Manresa, que no els feia molta gràcia això que el nou pont passés per sobre la carretera. El projecte fou ràpidament tombat per la majoria dels regidors de l'ajuntament -que en plena dictadura era més una cambra de cacics, amos de fàbriques i propietaris que no pas la voluntat d'unes urnes- per l'alt cost de la seva construcció, per les obres que s'haurien de fer a l'estació per adaptar-la i construir-hi un terrat d'accés a les vies, i finalment perquè els honoraris exigits pels enginyers eren massa cars, més de 86.000 pessetes (un autèntic dineral per l'època). L'ajuntament es quedà amb uns bonics dibuixos i plànols, pagats a preu d'or i poca cosa més, que de fer-se realitat haurien estat un important obra, que per exemple, avui en dia, ens haguessin permès crear una genial terrassa davant del riu Cardener per observar la Seu, el Pont Vell i part de la Cova, des de l'estació del Nord.

La Guerra Civil i el "nou" pont de la Reforma

El juliol de 1936, esclatava la Guerra Civil, però això no és motiu perquè l'arquitecte municipal d'aquells dies de Manresa, Pere Armengou, aturés la seva feina. Ell i l'enginyer de camins Antoni Ochoa havien dissenyat un nou projecte de pont que unís de forma eficaç l'Estació del Nord (Renfe) amb la plaça de la Reforma, que era poc més que un monticle de terra ple d'herbes sense urbanitzar de la prolongació de la plaça de les Creus. El nou pont que s'havia de realitzar entre la plaça de la Reforma i l'estació del Nord, havia de substituir la vella palanca de ferro per un nou pont de dimensions més grans, perquè poguessin passar vehicles, camions i autobusos, però hi havia un problema, el desnivell entre la plaça i l'estació. Rebutjat el projecte de fer un pont i una terrassa a l'estació, aquest nou projecte s'ajustava més a la funcionalitat que no pas a l'espectacularitat.

La solució proposada passava per resoldre el problema del desnivell de 12,76 metres que hi havia entra la carretera d'Esparraguera (antiga C-1411) i l'entrada a la ciutat per la plaça de les Creus. Es tractava de construir un pont lleugerament inclinat amb una rasant del 3%. La rasant de la calçada del pont a la plaça de les Creus seria del 7% i d'un 9% l'accés des del Passeig del Riu; a més a més es recomanaven unes altres millores que afectaven la Companyia del Nord i la carretera, la qual cosa obligava l'ajuntament de Manresa a fer un pla conjuntament amb l'empresa ferroviària i la diputació de Barcelona, titular de la via.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Ed.Zenobita, 2009 

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- GARCIA, Gal·la: «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial, 2001

04 de setembre 2015

Vies fora!

L'expansió del tren al segle XX

La ciutat de Manresa començava el segle XX com un punt de referència de molts projectes de construcció de noves línies de ferrocarril. La seva posició central del país la feia la via més adient per comunicar la costa, l'interior i la muntanya. A finals del segle XIX existien molts projectes sobre la taula, la majoria estaven fora de qualsevol plantejament econòmic i molts implicaven grans obres, amb túnels, aqüeductes i ponts per salvar les valls, els rius, etc. Un dels més importants fou el Proyecto de ferrocarril eléctrico de Barcelona a Manresa, presentat el 1908, que, passant per Rubí, Olesa de Montserrat, la Puda, Monistrol, Sant Vicenç i el Pont de Vilomara, havia d'arribar a través d'un túnel sota les Marcetes a la ciutat de Manresa per just l'altra cantó per on arribava l'actual tren de la Renfe. Aquest projecte contemplava un baixador al barri de Viladordis i un recorregut més "urbà" fins arribar a l'estació Manresa-Alta.

La rescissió econòmica dels primers anys del segle XX (on Manresa va arribar a perdre habitants) va fer que moltes companyies de ferrocarril, hagueren de fer esforços econòmics i fusions per tal de fer front a la situació econòmica. El 1919, es creava la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC), per la fusió de dues companyies: la Companyia del Ferrocarril Central Català (Igualada-Martorell) i la integració per la seva explotació conjunta del Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga. Aquesta nova societat, tenia dues línies de tren incomunicades, per la qual cosa fou necessari crear un traçat nou per fusionar els dos traçats. Amb aquest objectiu es va inaugurar el 1924 el traçat Manresa-Alta a Martorell. D'aquesta forma els trens de Berga, els de Manresa, Igualada i Martorell quedaven integrats en un sistema ferroviari únic, centralitzat a Martorell. Avui en dia formen part de la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Amb aquesta construcció també s'aconseguia enllaçar amb el tren-cremallera de Montserrat que quedava despenjat a Monistrol de Montserrat, construït el 1892.

Dos anys abans de la inauguració del traçat Manresa-Martorell, les coses seguien millorant en el que feia el tren. L'any 1922, es construïa la doble via de la línia del Nord (Renfe) de Barcelona a Manresa, un gran millora en la qualitat del servei, reduint el trajecte de dues a hores a poc més d'una. Aquestes obres, per exemple, obligaren a moure de lloc la capella de la Guia, al lloc on avui la podem veure. Seria el tercer cop que la capella havia de ser traslladada, ja que a les obres inicials del tren, al segle XIX, es va enderrocar la original i es va traslladar uns quants metres més amunt.

Fou el bienni daurat (1922-1924) del ferrocarril, va suposar que la ciutat de Manresa, disposés de dos companyies de ferrocarril per desplaçar-se fins a Barcelona, així com a les capitals vallesanes de Terrassa i Sabadell i les ciutats de la conca del riu Llobregat, com Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Sant Boi de Llobregat, Cornellà o Hospitalet de Llobregat. De fet, hauriem de sumar un altre línia de ferrocarril. L'any 1918 la companyia belga Solvay inaugurava el ramal ferroviari industrial (tot i que havia transportat viatgers durant molts anys) que anava de Manresa-Alta a Súria per tal de transportar les sals potàssiques d'aquesta població.

* Més informació sobre el ferrocarril a Manresa, prem l'etiqueta (tag) "El ferrocarril a Manresa"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Zenobita, 2009

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- PEREARNAU, Jaume. «El carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques». Revista Dovella, 3, 1981

27 d’agost 2015

La dictadura de Primo de Rivera

La Unión Patriótica

El cop d'estat del general Primo de Rivera de 1923, fou un intent fallit de portar el model italià de feixisme de Benito Mussolini a l'estat espanyol, i més concretament un intent per regenerar per enèsima vegada el nacionalisme espanyol al entorn d'un sol partit polític i d'un cabdill que havia d'acabar amb les picabaralles polítiques i les eleccions viciades del sistema de la Restauració imposat des de 1876. Molts sectors conservadors van veure amb alegria aquest nou sistema pseudo-feixista, però ben aviat i sobretot la burgesia catalana que volia tranquil·litat política perquè els seus negocis rutllessin, van veure com el dictador espanyol començava a fiscalitzar massa llur activitat econòmica. La dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1929) és l'expressió clàssica de la crisi de l’Estat burgés.

En política es va crear un partit únic des del poder, la Unión Patriótica Nacional, mentre d'altres partits eren més o menys tolerats, sobretot en la dreta catalanista com els carlins i la Lliga. És curiós veure quins eren els homes que formaven part de les estructures locals del nou partit de Primo de Rivera a Manresa. El partit estava format per homes que no tornarien a ser rellevants fins a un altre dictadura, la franquista 15 anys més tard. Aquest es el cas de Josep Rosal Esteve, el fabricant Jaume Sitges, Joan Gallifa, etc. El cap local de la Unión Patriótica de Manresa era el fabricant Fermí Rica Coma, que provenia de la Joventut Carlista. L'any 1927 la Unión Patriótica tenia més de 950 afiliats i era una de les organitzacions més important de la província de Barcelona.

L'any 1925 van publicar el seu ideari polític, al diari "Patria" on declaraven que:
"La Unión no es un partido, sino que aspira a ser generadora o propulsora de futuros partidos, cuando más adelante se disipen dentro de ella las tendencias y los matices que en su dia determinaran el nacimiento de nuevas agrupaciones políticas."
El diari Patria, escrit íntegrament en castellà, començà a publicar-se el 1920 i el 1925 va ser adquirit per la família Gomis i dirigit pel capellà Lluís Gomis i Cornet fins 1934; durant aquesta etapa defensà la religió catòlica, el sentit tradicionalista de la "pàtria", i fou portaveu dels carlistes manresans. A finals de 1934 esdevé òrgan oficiós d'Acció Popular Catalana (branca de la CEDA estatal) i segueix una línia marcadament antirepublicana sota la direcció de Ramon Barniol Tuau.

El lema del partit de Primo de Rivera no deixava dubtes als indecisos: 
"...avivar el amor inextinguible de la pátria española y la adhesión a la Monarquia."
La Unión Patriótica va aparèixer tan ràpid com va desaparèixer la dictadura de Primo de Rivera a principis de la dècada dels anys 30. El manresà Vicenç Prat recull en les seves memòries quina fou la trajectòria del partit i comparà el partit a una bombolla de sabó.

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La dictadura de Primo de Rivera: el directori militar (1923-1925)

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936) 

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

- VV.AA. (1991) Història de la ciutat de Manresa. Volum 2. Caixa d'Estalvis de Manresa. Manresa

19 d’agost 2015

Eren pobres els jueus de Manresa?

Els sous que pagaven els jueus manresans

A la ciutat de Manresa es documenta el primer jueu cap a l'any 1274. Tot i això, dos anys abans, la corona els va concedir als jueus el privilegi per l'ubicació d'una fossana (cementiri) a canvi d'una ajuda econòmica de 1500 sous barcelonesos al rei. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits "catalans", apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l'historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. La gran sort que van tenir els historiadors manresans és la disposició dels anomenats "Llibres dels Jueus". 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés, el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum de 1345.

Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa coincideixen en el període de màxima esplendor de la ciutat medieval ("L'Edat d'Or Manresana" dels segles XIII i XIV). A part de l'usura i la compra-venda de possessions (algunes incloïen esclaus), eren molt diverses les feines, oficis i tasques que feien, des de sastres, enquadernadors, metges i cirurgians, a agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot hi ha documentats astròlegs. Per tant era mentida que tots els jueus fossin prestadors de diners o que la majoria visquessin sense treballar gràcies a les rendes dels interessos ("lucros"). A tall d'exemple, destacaven sobretot els jueus manresans dedicats a la medicina, podem anomenar els sis més importants: Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

La seva presencia en l'àmbit més quotidià era força tolerada, dintre el que era possible en els cànons i prejudicis que hi havia a l'Edat Medieval. Gaudien de la protecció de la corona que els considerava "cofre i tresor", per tant, qui atacava o robava a un jueu significava que atacava una possessió del rei. Els dies de mercat a Manresa, per exemple, podien establir-se amb els seus veïns cristians als mateixos llocs públics per vendre, però se'ls reservaven els pitjors llocs (sovint llocs estrets i bruts o en zones on no hi tocava l'ombra) i havien d'assenyalar la seva carn amb símbols perquè el consumidor pogués distingir les viandes cristianes i les jueves. Fins a la segona meitat del segle XIV, no hi ha documents dels primers conversos jueus a Manresa, que predicaven la conversió al cristianisme dintre el call. El 18 d'octubre de 1412, el batlle de Manresa, Albert Merles i els consellers de la ciutat, dicten l'ordre, seguint la nova reglamentació establerta, segons la qual els jueus havien de "ser diferenciats de la resta de ciutadans amb un distintiu o marca a la vestimenta exterior o al centre del pit".

És difícil fer una valoració demogràfica de la població jueva de Manresa amb força exactitud, comparant amb d'altes viles catalanes, hauria d'estar a la franja compresa entre els 50-100 focs. Una població considerable per la Manresa medieval però no comparable en percentatge a d'altres ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa, les quatre ciutats catalanes on hi vivien més jueus el segle XIV. Un document firmat pel rei Joan I datat a l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. De fet, el document en qüestió no diu que a Manresa hi haguessin víctimes mortals ni tampoc cap brot de violència greu. Que el document no ho digui -bàsicament perquè bona part del mateix fou robat de l'arxiu manresà-, no significa que no sigui veritat o que s'ometés per falta de fonts directes, sinó que algú es va preocupar que aquest fet s'esborrés de la història de Manresa. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple.

Comparant els tributs recaptats en d'altres calls catalans, el de Manresa era el més baix del Principat. Per fer-nos una idea del que pagaven els jueus manresans a l'erari públic, podem mencionar que a l'any 1348, l'aljama de jueus de Manresa pagava tan sols 5.000 sous, una quantitat de diners de les més minses del país juntament amb la de Tarragona, si es compara amb les quantitats exigides per aquell temps a altres comunitats de jueus, com les de Lleida (8.000 sous), les de Montblanc (13.000 sous), les de Vilafranca del Penedès (18.000 sous) i la compresa entre Tàrrega-Vilagrassa (20.000 sous), poblacions amb un fogatge (habitants) semblant a la nostra ciutat. Molt per sobre de la contribució de Manresa, se situava les de Barcelona (30.000 sous) i la que pagava més de tots, Girona-Besalú (amb 35.000 sous). Els sous a pagar dels calls no eren quantitats fixes i variaven cada any, per exemple a partir de 1350, quan la Pesta Negra va afectar a la població de forma directe, aquests sous serien reduïts en la majoria de casos fins a la meitat.

Sous que pagaven els calls catalans, any 1348:

Ciutat (call)
Sous/any
Girona-Besalú
35.000
Barcelona
30.000
Tàrrega-Vilagrassa
20.000
Vilafranca del Penedès
18.000
Montblanc
13.000
Lleida
8.000
Manresa
5.000
Tarragona
5.000
Font: MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona"

Bibliografia:

- BENET, Albert: "L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392)". Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30, 1983

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Manresa: Zenobita, 2009

- MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona". Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, Juliol-desembre 2011

- PONS, Josep: "Els jueus i el Call de Manresa". Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345, 1987

- SARRET i ARBÓS, Joaquim: "Els Jueus a Manresa". Manresa; Esparbé y Sèrra, 1917