30 de novembre 2014

L'esclau i el veguer

La compra-venda de persones

L'esclavitud a l'Europa medieval va ser relativament poc freqüent. L'esclavitud en la major part d'Europa Occidental va ser reemplaçada per les variacions de la servitud i el vassallatge, que van caracteritzar el Feudalisme com a sistema econòmic, durant tot l'Antic Règim. La pràctica es va mantenir més temps al sud i l'est d'Europa. La paraula "esclau" ve del grec sklabos, que es com es descrivien els treballadors eslaus de Bizanci.

Els canonistes medievals van arribar a la conclusió que l'esclavitud era contrària a l'esperit del cristianisme, i al segle XI, quan gairebé tota Europa havia estat cristianitzats, les lleis de l'esclavitud en els codis civils estaven antiquades i difícilment es podien aplicar. Hi va haver una sèrie d'àrees on els cristians van viure amb els no-cristians, com Al-Andalus i Sicília, els estats creuats, i en les zones paganes del nord-est d'Europa, per tant, el dret canònic permetia als cristians posseir esclaus no cristians, sempre que aquests esclaus fossin tractats amb humanitat i posats en llibertat si decidien convertir-se al cristianisme. 

De fet, hi havia una justificació explícita legal de l'esclavitud dels musulmans, que es trobava en el Decret de Gracià i posteriorment completada pel jurista del segle XIV Oldradus de Ponte: la Bíblia diu que Agar, l'esclava d'Abraham, va ser copejada i llançat per l'esposa d'Abraham, Sara. Una llegenda popular medieval va sostenir que els musulmans eren els descendents d'Agar, mentre que els cristians eren els descendents del matrimoni legítim d'Abraham i Sara. Per extensió, es permetia per tant que els cristians esclavitzen als musulmans.

El tràfic d'esclaus, que va lucrar poderoses nissagues catalanes, s'ha volgut esborrar dels llibres d'història i de la memòria però en queda el testimoni, sovint incòmode, dels documents: el negoci abraça un llarg període, des del segle XI fins a finals del segle XIX. L'esclavitud va ser abolida a Espanya el 1837 però el tràfic va continuar de manera clandestina de forma ominosa. Ignasi Calvet va ser condemnat pels tribunals britànics per haver traficat amb 343 persones capturades a Sierra Leone el 1833. La lletra de canvi del 1836 demostra que, tres anys després, continuava actiu. Les autoritats feien els ulls grossos i molts d'aquests esclaus acabaven als Estats Units, on la meitat dels seus estats membres tenien lleis esclavistes.

Un esclau sense orelles pels carrers de Manresa

L'any 1449 el veguer de Manresa anunciava la captura d'un esclau sarraí, que havia fugit de casa del seu amo. Com a càstig, el veguer li volia tallar les orelles per haver-se escapat i a més, per haver robat queviures i roba per sobreviure durant la seva fugida. El veguer tenia la intenció de castigar al ingenu esclau davant els manresans i manresanes a l'edifici del veguer, perquè la població comprovés que els hi passava als esclaus evadits. A petició del propietari de l'esclau, el blanquer barceloní Bartomeu Comas i els consellers de la ciutat de Barcelona, van enviar un carta al veguer de Manresa renegant de la decisió imposada. El propietari no estava disposat a tolerar un càstig físic d'aquesta consideració, doncs un esclau sense orelles seria impossible de vendre al mercat d'esclaus.

Bibliografia:

- VENTEO, Daniel (2013): Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Ed. Efadós

23 de novembre 2014

El Teatre Kursaal i el cinema als anys 20

Cinèfils, burgesos i obrers al cinema

Quan l'any 1927 es va estrenar el teatre Kursaal, va rebre el permís per funcionar com a sala de teatre i cinema, tot i que en un principi estava destinat per projectar-hi només pel·lícules. Per aquesta raó es podia llegir als fulletons de propaganda: "El salón de las Grandes Exclusivas". Pocs dies abans de la inauguració del Kursaal, el 9 de juliol de 1927 s'havia obert un altre cinema, el Olympia, al carrer d'Àngel Guimerà, avui en dia és la botiga de roba del Zara. Pocs mesos després obria un altre cinema, el Modern Palace (Goya a partir de 1932) al carrer de Sant Andreu, que avui en dia ocupa una fina plena de runa i deixalles.

L'obertura d'aquests cinemes va provocar una forta competència entre les tres empreses per aconseguir públic per a les projeccions que es feien. Els tres cinemes eren explotats per tres societats diferents i per tant l'enginy per captar clients estava en plena ebullició. Era la Manresa on passejaven els rics burgesos industrials i els treballadors de les fàbriques, pel nucli per excel·lència de la ciutat, el Passeig de Pere III. La Manresa burgesa i comercial i al mateix temps, també la proletària. Una ciutat de forts contrasts socials. Va ser l'època dels famosos "home-anunci" que es passejaven pels carrers de la ciutat, o dels grans diorames de l'Olympia. També es van fer molts famosos les sessions d'estrena.

Aquesta competència va fer que el promotor del Kursaal l'Andreu Cabot, s'arruïnés perquè el Kursaal havia perdut clients amb l'obertura dels nous cinemes. Moltes veus de la ciutat deien que el Kursaal era massa gran, que hi feia molt fred al hivern, que l'acústica no era la millor i que s'estimaven més anar al Olympia i el Modern Palace, ambdós pensats més com a sala de projeccions, amb seients més còmodes i més confortables.

Programa del 8 de setembre de 1927, amb les primeres pel·lícules que es va projectar al Kursaal: Todos somos hermanos i La Mujer de Mi Marido.

Les primeres pelicules que es van estrenar al Kursaal van ser: Todos somos hermanos, La mujer de mi marido, Lucas tiene hambre i el noticiari Novedades internacionales. Aquestes projeccions eren mudes i anaven acompanyades de música en directe pel Quintento Kursaal. Durant els primers anys el programa cinematogràfic constava de quatre projeccions: una pel·lícula que era "el gran estreno", un noticiari que podia ser "Informaciones Mundiales", "Revista Paramount" o "Actualidades Mundiales" principalment, i un film còmic en dues parts. A inicis del novembre de 1927 es va projectar Don Juan. Segons expliquen els diaris de l'època el públic assistent cantava en veu altra els diàlegs, ja que molts es sabien el text de memòria de l'obra de teatre.

Tot i aquesta oferta lúdica, semblava que la vida associativa de molts manresans no havia canviat gaire, la Revista Industria i Comerç número 10, ho explica així:
"La família manresana es compon, doncs, de gent que segons les seves ideologies o les seves vocacions van a passar els dies de festa a un lloc d'esbarjo o bé a una entitat. L'augment de les sales d'espectacles que durant els ultims anys hem tingut, [...] no han fet minvat pas l'afecció dels manresans a aplegar-se en aquells agrupament col·lectius on batega sempre un ambient de franca companyonia i amistat".
Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

- CLARENA, Rosa; CLOSAS, Joan; COMAS, Francesc; FUSTÉ, Àngels; PIQUÉ, Joan (2007): "Kursaal, El llibre (1927-2007)". Manresa: Angle Editorial, Ajuntament de Manresa, El Galliner

16 de novembre 2014

L'antic hospital de Sant Andreu

Un hospital medieval

La primera referència que tenim de l'hospital de Sant Andreu a la nostra ciutat és de l'any 1260, quan rebia el nom d'hospital superior. A partir del segle XIV i arrel de la construcció de la capella veïna de Sant Andreu (l'historiador Joaquim Sarret i Arbòs diu que fou construïda l'any 1030), aquest centre assistencial ja va passar a ser conegut amb l'actual nom d'hospital de Sant Andreu. A l'edat mitjana s'anomenava hospital superior perquè era situat al capdamunt d'una cinglera, davant per davant de l'anomenat hospital inferior o de Santa Llúcia. Ben aviat, però, els problemes econòmics van fer que ambdós hospitals acabessin fusionant-se i, així, el 26 de febrer de 1553 desaparegué l'hospital de Santa Llúcia per quedar només l'hospital de Sant Andreu per a l'atenció dels malalts de la ciutat i dels rodamóns.

Inicialment, i fins ben entrada l'edat moderna, aquestes institucions només eren centres assistencials on es donava acolliment als pelegrins, captaires i indigents, als quals es donava menjar i aixopluc i, només en els casos de necessitat, es tenia cura dels malalts. Per fer aquestes funcions, l'hospital de Sant Andreu comptava inicialment amb un edifici petit en una cambra del qual hi havia els llits per als acollits a l'hospital mentre que la resta de dependències ja estaven destinades a l'habitatge dels anomenats hospitalers, matrimoni que tenia cura del manteniment i neteja de l'edifici i e l'alimentació dels ingressats.

Amb el temps, però, l'hospital va anar evolucionant i derivant les seves funcions cap a l'atenció dels malalts. Com a conseqüència va anar augmentat la quantitat de llits i dependències dedicades a l'atenció dels malalts i, lògicament, es va incrementar considerablement el personal que en tenia cura. Sens dubte, això també va comportar que es fessin diverses ampliacions i millores de l'edifici, una de les quals possiblement correspondria a l'actual façana renaixentista, obra del segle XVI, que dóna a la plaça de l'Hospital.

Amb tot, però, el canvi qualitatiu més important es va produir al llarg dels segles XVII i XVIII, quan es van fer noves ampliacions. Per exemple, el 1795 es construí l'església de l'hospital sota la direcció del arquitecte manresà Miquel Puig. A finals del segle XVIII l'hospital havia ampliat notablement la seva capacitat i podia arribar a atendre 114 interns. En aquest moment, el personal de la casa ja estava format pel prior o administrador, tres criats, cinc criades, un metge i un farmacèutic. Noves ampliacions del segle XIX, necessàries sobretot arran de les guerres del segle (Guerra del Francès i Guerres Carlines), van culminar l'any 1844 amb l'instal·lació a l'hospital de les Germanes de la Congregació de Sant Vicenç de Paül, les quals havien de tenir cura de l'assistència dels malalts i del règim intern de l'hospital.

Mobiliari de l'Hospital

Any 1420: 15 llits, 9 matalassos, 115 flassades, 6 bancs, 14 coixins, 46 llençols, 5 cobertors i 3 vànoves.

Any 1601: 9 llits, 7 matalassos, 10 cadires, 16 coixins, 54 llençols, 20 tovallons, 26 coixineres i 46 camises.

Any 1760: 44 llits, 70 matalassos, 20 flassades, 4 bancs, 64 coixins, 231 llençols, 44 vànoves, 147 tovallons, 111 coixineres i 89 camises.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- SARRET i ARBÓS, Joaquím. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

09 de novembre 2014

La ciutat arrasada: "mà rasa"

La Manurasa dels vàndals, sueus, alans i els gots

Al segle V dC el gran imperi romà estava assetjat per tribus bàrbares d'origen germànic, que penetraven al seu territori, amb total impunitat, sense que les legions romanes poguessin fer-hi quelcom per aturar-ho. Tribus de fora del limes (frontera romana) entraven dins el vast Imperi, considerat l'amo del "món conegut", buscant seguretat, pau, tresors per saquejar, confort, i fins i tot, algunes d'aquestes tribus bàrbares fugien d'altres tribus encara més "bàrbares", com els famosos huns comandats pel seu cabdill Atila, que al seu pas es deia que no hi tornava a créixer l'herba fresca mai més.
"En l'any 412 de l'era cristiana, imperant Honori, emperador romá, varen venir del Nòrt, els vándals, sueus, alans y goths, que còm un torrent impertuós entraren a Espanyam vingueren a Catalunya, y passant per la ciutat de Manresa, la destruiren y cremaren de tal mòdo que, fou convertida en runes y cendres"
Joaquim Sarret i Arbós el gran historiador manresà d'inicis del segle XX, a la seva obra Història de Manresa de 1910, ens descrivia al capítol II, l'impacte que van tenir les tribus bàrbares a casa nostre. Segons el propi Sarret i Arbós, la ciutat va quedar totalment destruïda i d'aquesta destrucció, probablement en surt l'origen del nom autèntic de la ciutat, Manurasa. Del nom se'n deriva que la ciutat (en aquell moment es trobava al Puig Cardener, on ara hi ha la Seu) va quedar arrasada igual que la palma de la mà. 

Segons d'altres historiadors manresans, com José M. de Mas y Casas, en el llibre Ensayos-históricos sobre Manresa de 1836, el nom de Manu-rasa vindria encara de més antic, concretament de quan el general romà Escipió lluitava a les Guerres Púniques (segle III aC) contra els cartaginesos, comandats per la família Barca. El general Escipió va voler agrair als ibers que van donar suport als romans, aixecant una nova ciutat on avui hi ha Manresa.

Bibliografia:

- SARRET i ARBÓS, Joaquím. Història de Manresa. Manresa: Imprenta Sant Josep, 1910

02 de novembre 2014

L'art de morir-se

Funeràries i cerimònies

La cerimònia del enterrament ha canviat al llarg dels anys. Abans era costum tancar la mitja porta de l'entrada principal de la casa on hi havia el difunt o col·locar domassos negres al balcó o a les finestres, perquè tothom que passés per davant resés una oració per l'anima del difunt. Quan el difunt era d'una confraria, un home es passejava pels carrers de la ciutat tocant una campana i es parava a les places i cantonades dels carrers per anunciar la mort del confrare. La gent de les Escodines quan moria un veí es reunia al toc d'una campana a la capella de Sant Domènec i resava una part del rosari en sufragi de l'anima del mort, i després, en processó i portant un pendó negre i dos fanals encesos, anaven cap a la casa del difunt i hi resaven l'altre part del rosari.

Ningú del barri faltava a les exèquies d'un veí. La mort s'anunciava amb esqueles als diaris, i més endavant a la ràdio, o bé passant casa per casa dels veïns i els familiars del mort. Les campanes de la parròquia, amb so fúnebre anunciaven la dissort i, després, els parents del difunt es reunien a l'església, on començaven els funerals. La condició econòmica del difunt definia la categoria de l'enterrament. Els morts, al igual que els vius, estaven en una escala social. La primera classe era la més sumptuosa: la carrossa del difunt la tiraven quatre cavalls, era majestuosa i estava decorada amb ornaments i plomalls; el seguici era del tot complet i anava acompanyat per capellans i escolans. A mesura que baixava la categoria -de segons i fins i tot tercera-, també disminuïa el nombre de cavalls i d'acompanyants, i canviava la carrossa, fins a arribar a la considerada de quarta classe o de beneficència, en què les despeses eren assumides per l'Ajuntament.

Al acabar la cerimònia religiosa, la comitiva sortia de l'església, precedida dels capellans i la creu de la parròquia, i es dirigia cap a la casa del difunt, on es cantaven les absoltes mentre dos homes carregaven el cadàver en una llitera de fusta. Els carros de cavalls assumirien més tard la funció d'acompanyar el difunt fins al cementiri, i ja a la dècada dels anys 20 del segle passat, es van començar a veure els primers vehicles de motor a les funeràries. El cos del mort es col·locava en un taüt de fusta, normalment folrat de tela negra, excepte quan es tractava de l'enterrament d'un albat; aleshores, el folre, els guarniments de la caixa i la carrossa eren de color blanc. La comitiva fúnebre hi havia els parents masculins per ordre de consanguinitat, els amics i coneguts, a més dels capellans. Fins passats els anys quaranta, les dones no van participar en el seguici i acomiadaven el dol a l'església. A Manresa, el costum d'acompanyar l'enterrament amb dones ploroses -anomenades ploraneres ja que rebien diners per plorar en l'enterrament- es va abolir l'any 1802.

Les funeràries manresanes dels anys 20 més importants eren la funerària Alcañiz o La Confianza, situada al carrer Vilanova, la Fontanet o La Económica, al carrer Sobrerroca i la Duocastella o La Neotafia Manresana, a la baixada de la Seu. Les funeràries menys populars eren la de Josep Mas, la Vives o la de Xavier Subirana. Les tarifes estaven estipulades per categories i els serveis més cars incloïen la preparació de la vetlla, el taüt i vestir el difunt.

Bibliografia i fotografies:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.