28 de juliol 2014

Quan Manresa va descobrir Londres

La Manresa Road

La Manresa Road de Londres, al barri benestant de Chelsea

L'any 1947, l'únic diari de la ciutat era el "Manresa", un butlletí controlat i finançat per la secció local de la Falange Espanyola i les JONS. El mitjà en qüestió va fer un descobriment que fins aquell moment cap manresà o notable n'havia parlat mai en primera persona o com a testimoni directe. El 17 de juliol de 1947 el periòdic Manresa ens deia:

"Inglaterra conmemoró el hecho dando el nombre de Manresa a un sinfín de calles de las distitnats del país".

La noticia era molt minsa i no feia una clara referència a cap ciutat del Regne Unit, indicant que en moltes ciutats angleses el nom de Manresa era en honor al que nosaltres coneixem com la Batalla del Bruc de 1808. Segons els anglesos, la batalla del Bruc es coneguda com la "Batalla de Manresa". Semblava que els topògrafs anglesos de l'època foren incapaços de trobar la població del Bruc, i van escollir Manresa, per la seva proximitat i per la seva importància estratègica.

Cartell de la Manresa Road. Fotografia de David Jaen Argudo

El diari "Manresa" no va mencionar la Manresa Road de Londres, situada al barri de Chelsea de la capital britànica, perpendicular a la llarga avinguda de King's Road, a l'esquerra i no molt lluny del riu Tàmesis. És un carrer curt, que arranca a mà dreta de l'esmentada King's Road -direcció Buckingham-Fulham- i acaba en un petit parc o placeta: el Chelsea Square. Una via residencial, sense molts comerços, a un dels barris nobles de la ciutat de Londres.

Si aneu a Londres recordeu, que al barri de Chelsea, els manresans hi tenim un carrer.

Bibliografia de referència:

- Gasol, Josep M. (1991). Manresa un nom universal. Ajuntament de Manresa

21 de juliol 2014

Les caputxines del Carrer Talamanca

El Monestir de Sant Carles Borromeu

A principis del mes de febrer del 2014, la Mare Abadessa del Monestir de Caputxines de Manresa, Teresa Caballero, anunciava públicament de forma unànime i després d’un llarg període de reflexió, que donava el conjunt patrimonial del monestir de Sant Carles Borromeu a la Fundació Sociosanitària de Manresa perquè esdevingués una residència d'avis. Els motius d'aquesta donació anaven relacionats directament amb l’edat de les sis monges que vivien al monestir, situat al carrer Talamanca, així com a la falta de noves vocacions religioses per omplir les vacants.

Les Caputxines consideraven que el perfil de la Fundació Sociosanitària de Manresa era l’idoni perquè, en el futur, es pugués fer un ús social de la finca que té una superfície total de 4.500 metres quadrats dels quals 1.800 són edificats. Entre els primers objectius, hi havia el de preservar tots els elements arquitectònics i artístics de valor i posteriorment, determinar la millor manera per reconvertir espais en una residència per a persones amb problemes de dependència.

El convent de caputxines que es va fundar a iniciativa d’Àngela Margarida i Prat des de Santa Margarida la Reial de Barcelona, establiment que també havia fundat ella uns anys abans. La fundadora va començar a fer les gestions corresponents el 1608 però es va topar amb la pretensió del bisbe de Vic de portar a terme aquesta fundació des del convent de Saragossa. Per altra banda, els consellers de Manresa van obtenir el vist-i-plau de Roma, mentre compraven la casa natal d'Àngela Serafina, situada en un trull del carrer de Talamanca.

Àngela Margarida i Prat és coneguda com la Mare Serafina, perquè era vídua del mestre sastre Francesc Serafí. Va ser la monja que va fundar l'ordre de les Caputxines a Espanya. Aquest fet va comportar que el 1896, segons l'historiador Sarret i Arbós, col·loquessin "el seu retrat a l'ajuntament sense cerimònia oficial o pública, dins la galeria de Manresans I·lustres". El 1883, l'alcalde de Manresa Marià Batlles i March havia inaugurat aquesta galeria en què, fins a l'actualitat, és l'única dona que figura a la Galeria de manresans il·lustres.

El convent de les caputxines

L'any 1638 van sortir del convent del carrer del Carme de Barcelona cinc religioses en direcció a Manresa amb l'objectiu d'erigir una nova fundació segons havia estat voluntat de la mare Serafina. El convent es va edificar sobre l'antiga Casa del Trull, molí d'oli que es trobava al carrer de Talamanca, al mateix solar on havia nascut la fundadora de les caputxines. Es va enderrocar la casa i es va construir un monestir que va ser acabat el 13 de gener del 1652. Gràcies a les gestions d'un dels protectors de la comunitat, el benemèrit Joan de Peguera, el claustre del convent es va fer amb columnes i capitells procedents de l'antic monestir de Valldaura. Finalment la fundació fou autoritzada pel papa Urbà VIII.

L’església fou dedicada a sant Carles Borromeu. L’any següent va consagrar-se aquella església i en el capítol de les adversitats, també va patir els efectes d’una epidèmia de pesta. Entre el 1647 i 1652 es va ampliar el convent i en aquest sentit, el 1679 es va posar la primera pedra d’una nova església, que es va inaugurar el 1687. Poc després, el 1713, va patir els efectes de la Guerra de Successió, el que seria el començament dels trasbalsos propis del segle XIX. 

El 1808 es va haver d’abandonar la casa a causa de l’entrada a Manresa de les tropes napoleòniques, no hi van poder tornar fins el 1811. Exclaustrat altra vegada entre el 1868-71. També va quedar afectada pels efectes de la Setmana Tràgica (1909) en veure’s obligades a establir-se provisionalment en una casa particular. Un cop passat aquell trist episodi, el 1911 van inaugurar la nova església. Aquesta situació es va tornar a reproduir durant la guerra civil (1936-39), quan les monges foren expulsades amb violència i el convent enderrocat. Entre el 1944 i 1957 van aixecar el nou edifici, en la mateixa ubicació i tornant a aixecar el claustre procedent de les cistercenques de Valldaura. L'obra fou realitzada per mestres picapedrers de Sant Cugat del Vallés. Els capitells són decorats amb una gran varietat de temes vegetals i figuratius de monges, sants, religiosos, també dimonis, animals grotescs i fins i tot un personatge amb una actitud gens decorosa.

Webgrafia:

- Manresanes que han fet història: Àngela Margarida Prat de Serafí, "Mare Serafina" (1543-1608)

- Monestirs de Catalunya: Monestir de Sant Carles Borromeu (Manresa)

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador. Dos religiosos manresans amb projecció exterior. Diari Regió7, 06/09/2009

- SARRET i ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- TORRAS i BACARDIT, Carme. El claustre de les Caputxines o de l'antic monestir de Valldaura. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages. núm. 50 (1989)

15 de juliol 2014

Posi un obelisc a la seva ciutat!




Un peculiar obelisc (l'únic que resta en peus a la ciutat) corona el passatge Soler de Lloberas, situat al costat de la via dels Ferrocarrils Catalans, entre les estacions de Manresa-Baixador i Manresa-Alta, just al pont de la Carretera de Santpedor que travessa aquesta via de tren.

(Fotografies realitzades el febrer del 2014 per Jordi Bonvehí)

09 de juliol 2014

1392, punt final?

El llibre dels administradors de la Seu

En aquest bloc s'ha repassat l'empremta que van deixar els jueus a la ciutat de Manresa, però un dels casos que sovint s'ha omès més en la història són les feines que realitzaven fora de les més conegudes i probablement més odiades, l'usura, ergo, el préstec de diners. Al call de Manresa els jueus estaven segurs, durant els segles XIII i XIV, vivien dintre el seu barri, no se'ls podia atacar ni insultar, doncs fer-ho, era insultar directament al rei, ja que els jueus eren "el cofre i tresor" del rei, patrimoni de la corona.

El terme a quo de la presència de jueus dintre el call, es remunta al 1294, i el terme ad quem, és el de 1392, cent anys d'hebreus manresans ben documentats gràcies al Llibre dels Jueus, libri iudeorum de la ciutat. Aquest llibre va servir de font primordial als historiadors Albert Benet, Joaquim Sarret i Arbós i Jose Maria Mas y Casas per realitzar les seves publicacions sobre la comunitat hebraica manresana del segle XIV. 

La majoria dels jueus manresans provenien d'altres ciutats de la Corona d'Aragó (Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca del Penedès, Camprodon, Besalú o Montpeller), atretes per l'esplendor i el ritme frenètic de la Manresa del segle d'or. El segle XIV va ser per a Manresa un veritable “segle d’or”, marcat per un període d’esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic. Després d’uns dos segles de pau, de viure allunyada de la frontera andalusina  i de no patir ràtzies com la d’Almansor del 999, Manresa havia iniciat un fort creixement afavorit per la seva situació al centre de Catalunya, i pas obligat entre la muntanya i la costa.

Durant la seva arribada a casa nostre a finals del segle XIII Manresa estava en plena ebullició: construcció de la Seu, del Pont Nou, ampliació de les muralles... Ràpidament els jueus van ubicar-se al costat del actual ajuntament de Manresa i van constituir el seu call, amb les seva sinagoga i l'escola (domo uocata schola ebrayca), i fins i tot un cementiri, fora de les muralles. L'aljama de Manresa és de sobres coneguda per la seva activitat credítica (tot i l'enemistat dels cristians, el rei tolerava aquesta situació perquè era la primera font d'ingressos de la corona) i la practica de la medicina moderna, amb els metges Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

Tot i que el 1392 es perd el rastre dels jueus manresans, un any desprès del pogrom de 1391, s'han conservat documents que prevalen la tesi que l'aljama de Manresa es va diluir per la conversió dels seus habitants i per l'emigració. La data de 1392 es força relativa doncs en un document del historiador Sarret i Arbós en el seu treball Jueus a Manresa (1917) aporta un document datat el 3 de març de 1395, i que és probablement l'única mostra a Manresa del que al principat de Catalunya era una ocupació freqüent dels jueus, fora de l'estigmatizació de la usura, la relligadura de llibres, o el que ara se'n diria l'enquadernació de llibres. De fet en aquell temps era força habitual reutilitzar documents hebraics per la confecció de nous llibres, així es habitual que molts administradors de les catedrals acudissin als jueus per realitzar aquesta tasca.

"El document que avala Sarret i Arbós ens diu que els jueus de Manresa van enquadernar (relligar) un llibre de vital importància per la ciutat, el llibre pels administradors de l'obra de la Seu"

El document que avala Sarret i Arbós ens diu que els jueus de Manresa van enquadernar (relligar) un llibre de vital importància per la ciutat, el llibre pels administradors de l'obra de la Seu, doncs llur construcció havia patit deficiències al pressupost i s'havia aturat per manca de diners. En el llibre en qüestió es van utilitzar 72 fulls (tres mans) amb un cost de 4 sous i 6 diners, el pergamí per les cobertes 9 diners, i juntament amb el cuir i el correig el fil per relligar, la tasca pujà a 7 sous i 5 diners. D'altra banda el cirurgià jueu Astruc Jucef el 20 d'abril de 1391 efectua un inventari dels béns relictes, en el qual hi havia tres llibres escrits en hebreu, que atès que el notari o escrivà desconeixia l'idioma no els pot fer constatar en cap registre, excepte l'unic que porta per títol Magdassia.

També podem mencionar un document firmat pel rei Joan I el 1391, on deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica del Principat que menys diners pagava al erari públic. El mateix document afirmava que els jueus de la ciutat vivien còmodament però sense moltes ornamentacions luxoses en els seus habitatges. Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- Pons i Agulló, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345

- Sarret i Arbós, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa 

- Torras i Cortina, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana

03 de juliol 2014

Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs

Les visites dels sarraïns a la comarca

Durant els segles IX-XII tant la ciutat de Manresa com la comarca del Bages van patir els devastadors atacs intermitents dels sarraïns. Calia  una restitució de la ciutat, cosa que es va fer amb la mediació de la comtessa Ermesenda, vídua del comte Borrell i mare de Berenguer Ramón I, la qual, un cop arribada a Manresa en companyia del seu fill i de l'Abat Oliba, que confirmà, conjuntament amb els seus acompanyants, la dotació de l'església de Santa Maria de Manresa, la recuperació de la ciutat i la repoblació del seu terme.

Ja des de temps de l'expansió franca per terres catalanes a final del segle IX i posteriorment, amb la conquesta comtal de terres als sarraïns, s'aixecava una església preromànica o romànica com si fossin fites; on havia l'església, hi havia l’ordre franc o el comtal. L'església primitiva de la Seu funcionava com a punt avançat de l’administració en un moment històric en què les lleis eclesiàstiques i les dels homes es confonien; les parròquies eren unitats administratives, també. L’adveniment del feudalisme deixà a aquests temples la simple funció religiosa i el poder temporal passà a les famílies de la noblesa i físicament als seus castells. Però catedrals i monestirs van mantenir la dualitat del poder, eren els pastors espirituals i també en moltes ocasions els administradors temporals.

Al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era Manresa. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquesta franja de terra s'anomenava la Marca. El 985, el cabdill Almansor va conduir un exèrcit pel litoral mediterrani i va destruir Barcelona. Això fou un cop dur, perquè uns anys abans els comtes de Barcelona havien signat tractats d'amistat i vassallatge amb el califat de Còrdova. Doncs bé, el 999 va començar una nova ràtzia i aquest cop li va tocar patir a Manresa. El 23 de setembre del 999, l'abat Seniofred del monestir de Sant Benet va reclamar davant un tribunal que presidia el comte de Barcelona, Ramon Borrell, la possessió d'unes terres pel monestir. Sis mesos després, el 20 de Març del 1000, ell mateix va restituir algunes escriptures que s'havien cremat. Segurament a finals del 999, després de la reclamació als jutjats de l'abat, els habitants de Manresa van veure com una tropa sarraïna s'acostava a la ciutat.

A Manresa sabem que l'església de Santa Maria i que el barri del Todesind (on ara hi ha les Escodines) va desaparèixer, i un testimoni posterior ens parla d'una ciutat “derruïda”. De tota manera, no tenim proves del que va passar. Els ciutadans varen tornar a la ciutat immediatament passada la incursió, van reconstruir els edificis derruits i van reprendre l'activitat comercial. Els objectes de valor i els lleugers s'havien salvat, però no els estris de la llar. Malgrat que el quadre que tenim de l'època és molt dispers, la vida a Manresa es va rependre ràpidament. A més, els comtes hi varen ajudar amb importants dots de diners i cartes de repoblació als colons.

Tot i aquesta aparent terra de ningú situada en una frontera aparentment sota control cristià, a partir de principis de segle XI comença a circular la moneda d'or sarraïna. L'any 1002 tenim la primera cita, de mancusos (moneda cristiana, substituïda pel maravedí a finals del segle XI) d'or i quartz, seguint l'esment d'or, en onces o en pesas, o en auris molt sovintejats. En canvi no veiem cap cita dels mancusos que encunyaren durant el govern de Ramon Borrell, doncs no trobem els mancusos de Barcelona fins el 1049.

Bibliografia:

- Albert Benet. Manresa medieval, dins Història del Bages I, Manresa, 1986

- Albert Benet. Manresa. Dels orígens al segle XI, Manresa, 1985

- Jofre Fité. Al-mansur i la destrucció de Manresa (999), El Pou de la Gallina, Manresa, 2012

- Salvador Redó. La Seu curiosa. Del melic d'Adam als maçons, Revista Regió7, Manresa, 2011

Més informació:

- Jofré Fité: Ciutat fortalesa (878), aquí