30 de juny 2014

La microhistòria de l'autopista de Montserrat

L'autopista dels maldecaps

Una gran infrastructura amb el màxim de consens possible. Aquest era el gran objectiu pels polítics a l'entorn de l'avantprojecte per construir l'autopista Manresa-Terrassa l'any 1985. La petició fou formulada directament pel conseller d'Obres Públiques de la Generalitat, Xavier Bigatà, el dia de la presentació del avantprojecte al ajuntament de la ciutat, en un saló de plens carregat de gom a gom de notables de la comarca del Bages. Els principals partits polítics, CiU i el PSC, van formar una comissió favorable pro-autopista i es va intentar que les al·legacions dels ajuntaments de la comarca del Bages no posessin en perill l'obra, que havia d'assegurar una millor connexió de Manresa amb l'àrea urbana de Barcelona. 

El consens per la futura autopista A-18, no fou una missió fàcil en cap cas. A diferents poblacions del Bages, van mostrar el seu rebuig inicial o van proposar alternatives per evitar-ne el seu impacte a la natura. A Sant Vicent de Castellet demanaven que el traçat de la via passés més lluny del nucli urbà, a Viladordis no volien que la construcció de l'autopista xafés les terres de regadiu i a Sant Fruitós de Bages, simplement, no la volien ni a prop, ni lluny. Tot el contrari, succeïa amb els habitants del Berguedà, que mostraven interès per aquesta via i volien que la connexió d'aquesta arribés fins a Sallent, empalmant amb l'eix del Llobregat.

La comissió pro autopista de CiU i PSC, doncs, va intentar coordinar les al·legacions dels municipis per tal que el traçat s'adaptés a tots els gustos del personal. Amb el projecte enllestit, l'altre gran pedra al ronyó eren els terminis en que s'havia de realitzar l'autopista. La Generalitat de Catalunya pretenia estrenar l'autopista el 1989, i des del Bages no s'assegurava que aquest pogués ser l'any definitiu de l'inauguració. Finalment, però, tot i que l'experiència en aquests casos sol ser negativa, en aquesta ocasió la data es va poder complir abans de la data oficial. 

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades, any 1985)

Més informació:

- El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935: aquí
- El primer peatge del Bages: aquí

24 de juny 2014

Estats Units d'Amèrica i Sant Ignasi

Motius ignasians al país dels cowboys

Sant Ignasi de Loiola ha guanyat per la ciutat de Manresa la batalla per la popularitat universal. És un fet innegable que el motiu principal i més recorrent de la difusió del nom de la ciutat de Manresa per arreu del món és de signe ignasià i té origen en la vinculació històrica del fundador de la Companyia de Jesús. Dels 125 topònims "Manresa" pels dos hemisferis, 50 corresponen a centres, institucions, edificis, diaris, editorials... d'arrel ignasiana.

Manresa la trobarem una mica per tot arreu amb diversitat de noms equivalents (Casa d'Exercis, Vila, House, Court, Institute...) però sempre amb el nom de la nostra ciutat explícitament: Casa de Ejercicios Manresa, Casa Manresa o, simplement, Manresa; també, Villa Manresa i Quinta Manresa en terres hispanoamericanes o Villa Manrèse i Maison de Retraites Manrèsa en els de llengua francesa. Manresa Retreat House o, més curt, Manresa House en paisos anglosaxons o d'influència colonial britànica... És precisament als Estats Units d'Amèrica on podem trobar més "Manresa" i en menor mesura a la veïna Canadà.

Comencem pel Mount Manresa, a l'estat de Nova York, i Manresa-on-Severn, a Annàpolis, la capital de l'estat de Maryland. L'expressió americana "going to Manresa" (anar a Manresa) esdevé sinònim d'anar a practicar exercicis espirituals tal i com va fer el navarrès Ignasi de Loiola. És el que succeeix, a la ja esmentada Manresa-on-Severn, Azusa (Califòrnia), Bloomfield Hills (Michigan), Convent (Louisiana) i Staten Island, la "Mount Manresa" (Nova York). Aquesta ultima, la Mount Manresa, actualment corre el risc de desaparèixer ja que és víctima d'una operació immobiliària que pot acabar amb les seves pacífiques i tranquil·les instal·lacions. L'orde jesuïta vol vendre aquests terrenys a constructors locals, que tenen planejat arrasar i destruir la zona per construir-hi blocs de pisos.

Jack Bolembach, president del comitè per a la salvació de Mount Manresa, recordava als mitjans que Mount Manresa, fou la primera casa d'exercicis espirituals dels Estats Units, va obrir fa més de cent anys a mans del jesuïta i professor de la universitat de Fordham, el pare Shealy, el qual va escollir aquesta zona per les seves memorables i corprenedores vistes i per l'exquisit paratge natural que l'envolta.

Tornant a les "Manresa" nord-americanes, a la ciutat californiana de Los Angeles podem trobar la Manresa Retreat House, igual que a Ridgelfield (Connecticut) i la Manresa Hall de Port Townsend, a l'estat de Washington.

Finalment més al nord, al Canadà, trobem centre d'espiritualitat jesuïta: la Manresa Retreat House a Ile Bizard i Pickering i per acabar al Quebec, la Villa Manrèse.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Els defensors del Mount Manresa de Nova York demanen ajuda al Papa" (09/11/2013)

- GASOL, Josep Mª (1991): "Manresa un nom universal". Ajuntament de Manresa

12 de juny 2014

La caixa de taronges de Beuys

El geni plàstic de Krefeld

L’obra de l’artista plàstic alemany Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel propi Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola. 

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

El mes de novembre de 1994 la seva obra arribà a Manresa a la Sala de la Plana de l'Om, sota el títol "Manresa – Hauptbahnhof: una experiència de Joseph Beuys a Catalunya inspirada en Ignasi de Loiola i Manresa" i un més tard al centre d'Arts Santa Mònica, a Barcelona.

La capsa de taronges i el pròleg ignasià

El 1965, Beuys passa 24 hores dins d'una petita caixa de taronges. Durant la inauguració de l'exposició "Beuys ... qualsevol soga" explica les obres a una llebre morta. En les seves accions fa confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, socials, científiques i polítiques. En l'estiu de 1966, Beuys viatja per Espanya amb l'artista danès Per Kirkeby i visita la nostra ciutat, on Sant Ignasi de Loiola va escriure els seus "Exercicis espirituals". En aquest viatge pateix un col·lapse del que es recupera a les portes de la mort. L'impacte de Beuys amb Sant Ignasi fou absolut, la interacció amb el Sant i l'obra del artista alemany seria insaciable.

A Düsseldorf, Beuys presenta al desembre del mateix any "Manresa", sobre la relació mística amb el sant durant la seva estada a la ciutat. El 1968 es realitza a Amsterdam la primera gran retrospectiva de Joseph Beuys. El 1970, l'artista funda la "Organització d'electors, lliure plebiscit". El 1972 obre a la Documenta V de Kassel la "Oficina Política Permanent de l'Organització per a la Democràcia Directa mitjançant el Plebiscit". El 1974 té lloc una de les seves accions més conegudes, "Coyote, I like America and America likes me", durant la qual habita durant quatre dies amb un coiot en una galeria de Nova York. Tot gràcies a Sant Ignasi de Loiola!

Webgrafia:

- Deutsche Welle (DW), Joseph Beuys: "todo ser humano es un artista"

- Joseph Beuys: Joseph Beuys: Manresa, aquí

06 de juny 2014

L'Hostal de Manresa

La microhistòria del Carrer Manresa de Barcelona

A la ciutat comtal podem trobar avui en dia el "Carrer Manresa", ara molt curt, a mà dreta pujant per la Via Laietana, molt al principi d'aquesta important via. Surt d'aquesta artèria urbana i acaba al carrer de l'Argenteria. És tot el que queda, després de l'obertura de la Via Laietana l'any 1907. Antigament se'l coneixia com el Carrer de l'Hospital de Manresa, però abans es deia Carrer d'en Jordi Ras (o Jordi Nas). Si ens remuntem més anys enrere se'n deia carrer d'En Tripó. En ésser derrocades les cases d'aquest carrer, una placa de marbre que el retolava fou enviada per l'alcalde de Barcelona Albert Bastardas al seu homòleg manresà, Pere Armengou, a precs del diputat i arxiver manresà Leonci Soler i March perquè fos dipositada al Museu Municipal. Potser molts barcelonins recorden el carrer Manresa gràcies a la publicitat de la fàbrica de Xocolata Amatller que tenia el despatx en aquest carrer.

Un tros desaparegut del carrer de Manresa, a la ciutat de Barcelona

Un altre Manresa popular de Barcelona fou el Carrer d'Aimari o Aimaric de Manresa. Diu Lluís Almeric que "el 1438 era un carrer nou, a tocar de l'església de Sant Just". Quan l'any 1863 Victor Balaguer fou encarregat d'escollir els noms que havien de retolar l'Eixample de Barcelona, trià el nom de Manresa per al carrer número 11 del Pla Cerdà. Un carrer que mai s'arribaria obrir, i que anava paral·lel a l'actual carrer de Tarragona i perpendicular a la que després seria la plaça d'Espanya. Potser l'actual parada de metro de la línia 3 del metro de Tarragona ara portaria el nom de Manresa? Qui sap...


Bibliografia:

- Gasol, Josep Mª (1991): "Manresa un nom universal". Ajuntament de Manresa

01 de juny 2014

Els manresans de Jaume I

La conquesta de Mallorca: l'aventura del cavaller Ponç Otzet

Un proverbi medieval recollit per Francesc Eiximenis assegura que "menjant e bevent es fan les amistats". Un banquet a Tarragona, a casa de Pere Martell, "que sabia molt de mar", va servir per reunir el rei i la flor de la noblesa catalana, poc temps abans enfrontada en lluites internes, i fer possible no només que menjant i bevent refessin les antigues amistats i cicatritzessin les ferides, sinó que sorgís un ambiciós projecte col·lectiu: la conquesta de Mallorca. A Barcelona, el dia 23 de desembre de 1228, les Corts aprovaven la conquesta d’Al-Mayürga, (Mallorca).

L'origen del projecte segons el Llibre dels fets sembla que es contradiu amb la versió que en dóna el cronista Bernat Desclot a la seva famosa Crònica, on es parla d'una topada entre dues sageties de Tarragona amb patent de cors i una galera i una tarida del rei de Mallorca, però en realitat totes dues versions es complementen. L'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós demostrà la participació activa de molts manresans en la conquesta de la ciutat de Mallorca pel rei Jaume I i el seu poderós exèrcit. El cronista mallorquí Dameto explicava com van sorgir els manresans de Mallorca:

"que aqueixes illes va fundar-se un poble (...), al qual anomenem Manresa, del nom de llur ciutat i pàtria".

El poble mallorquí de Manresa no és un altre que la vila de Lloret de Vistalegre, adoptat l'any 1925, poc després d'independitzar-se del municipi de Sineu. Situada al centre de l'illa, és vulgarment coneguda amb el nom Llorito, corrupció del topònim Loreto, advocació de la Verge titular d'una església edificada pels franciscans l'any 1551, esdevinguda posteriorment la parroquial del poble. El nom de Manresa hi perdurà fins el segle XVII. El pare Gaspar Munar va recuperar una escriptura del 1613 referent a la possessió "antigament dita Manresa". Aleshores se'n deia Son Bauló. La popularitat del santuari de la Mare de Déu de Loreto, aviat féu preponderant aquest nom que en derivà al nom deformat de Llorito.

Cal cercar l'origen d'aquest lloc i la raó del seu nom antic en una alqueria (conjunt de cases i conreus) islàmica que, en el repartiment de terres entre els conqueridors de l'illa, correspongué a Ponç Otzet i d'altres cinc cavallers manresans. En els repartiments dels regnes de Mallorca, València i Sardenya, editats per Pròsper de Bofarull, es fa esment de l'estol manresà ("de hominibus de Minorissa") repoblador del terme de Sineu i, també, de les alqueries i molins que els foren adjudicats en aquest territori.

D'altres topònims de la mateixa illa de Mallorca -Castell de Manresa, Port de Manresa, Punta de Manresa-, dintre el terme municipal d'Alcúdia, revelen un origen similar. El Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España, de Madoz, l'any 1848 donava noticia de "la punta y castillo de Manresa (...), media milla distante de la bahía de Pollensa". Passats cent anys, el 1948, Josep Pla explicava als lectors de la seva guia de Mallorca, Menorca i Eivissa que l'enderrocat castell de la punta de Manresa s'havia convertit en residència d'estiuejants.

El cartògraf i arqueòleg menorquí Joan Mascaró i Pasarius considerava que el topònim Manresa arribà a Mallorca, "transplantat del nom de la ciutat del Bages, per repobladors catalans", tanmateix remarca la persistència del mateix mot com a cognom o llinatge. Per tant si trobeu algun mallorquí amb el cognom "Manresa" probablement siguin els descendents dels manresans comandats per Ponç Otzet que van conquerir Mallorca amb el rei Jaume I l'any 1229.

Bibliografia:

- Gasol, Josep Mª (1991): "Manresa un nom universal". Ajuntament de Manresa

- Gentilicis dels municipis de les Illes Balears. Societat d'Onomàstica.