24 de maig 2014

La lletadora màgica de la Carretera de Vic

Torneu-me la llet si us plau!

En un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1906 es feia un breu descripció d'una dona instal·lada a Manresa que tenia un estrany do, el de tornar la llet a les dones que l'havien perdut i no podien alimentar als seus fills. També s'atrevia amb animals com cabres i vaques. El poder d'aquesta lactífera fins i tot arribaria a pertorbar el poder públic, quan l'alcalde li va prohibir repartir targetes on anunciava els seus poders. 

Els saludadors podien caminar sobre les brases sense cremar-se, enfonsar les mans en oli bullint, entrar en un forn encès, prendre un ferro candent amb les seves mans, o allotjar en la seva boca un tió encès, i com en aquest cas, obrar autèntics "miracles" i fer rebrotar de nou la llet a les dones que l'havien perdut.

L'extracte on descriu els oficis d'aquesta lletadora màgica es troba a l'apartat Folk-lore Mèdic Català, del butlletí del Centre Excursionista de Catalunya número 137, del mes de juny de l'any 1906. 

Ara de poc he sabut que a la nostra terra també hi ha saludadores. A primers del present any 1906 se repartiren per Manresa unes tarjetes d'una saludadora que s'hi havia establert, consistint la seva gracia en fer tornar la llet a les dònes, cabres, vaques y burres que se'ls hagués retirada. L'Alcalde no's degué convèncer del poder lacltíer de la saludadora y li féu plegar el ram al sentdemà d'haver-se anunciat. Les tarjetes diuen textualment: "Gran Saludadora de nacimiento. Se devuelve la leche á las mujeres que la han perdido, cabras, vacas y burras. Verdad. Horas: de 9 á 12 y de 2 á 5. Días festivos: de 9 á 1. Carretera de Vich, 231, casa de Viola, con dos puertas de hierro, frente la capilla de los Dolores, Manresa".

Referència original:

- Dipòsit Digital de documents de la UAB: Centre Excursionista de Catalunya.

19 de maig 2014

L'espectacle més gran mai explicat

El gran entarimat de la Seu

Entarimat que es va muntar davant de la Seu per encabir el públic que havia d'assistir a la representació del acte sacramental "La Hidalga del Valle". (Arxiu AHCM-Ll.)

Dora Santacreu, actriu i primera figura de la representació a Manresa de «La hidalga del valle» de Calderón de la Barca, i mossèn Genís, de la Seu de Manresa, són dels dos protagonistes indirectes dels records d’aquells que van fer possible, el 1954, organitzar, promoure i representar quatre funcions, l’agost, d’un macromuntatge que va reunir 14.000 espectadors a Manresa, un espectacle mai vist a la ciutat, una concentració de persones inaudita fins al moment. L'any 2009 recordaven aquesta efemèride al diari Regió7, en una entrevista que els va realitzar Susana Paz.

Un espectacle insòlit pel nombre d'assistents, els dies 15 i 16 d'agost de 1954 milers de manresans van assistir a la representació de "La Hidalga del Valle". (Arxiu AHCM-Ll.)

Xavier Francàs, un dels promotors de l’espectacle, recordava com van convertir un talús descampat de 1.500 metres quadrats en un pati de butaques: mil estaques que va cedir l’empresa Micsa i que el mateix Francàs, van, pràcticament, anar a demanar-les, a Calders, a l’amo de l’empresa. Rosa Camprubí, emocionada en recordar el seu pare –que va ajudar a fer el repartiment de l’obra a Esteve Polls–, reia quan explicava a l’auditori que encara ara té una fan que quan la veu pel carrer la saluda amb un "adéu, hidalga".

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'espectacle més gran mai explicat" (11/02/2009)

14 de maig 2014

Josep Cayuela Cayuela

El motorista de la CNT

L'any 1907 va néixer Josep Cayuela Cayuela a Carboneras, un petit poble d'Almeria. De ben petit, va marxar a França, on més tard va contraure matrimoni amb Isabel Garcia i va tenir tres fills: el Ramon, la Paquita i la Bárbara.

Durant la seva estada a França, va treballar com a mecànic de bicicletes, fins que l'any 1935, durant la República, es va traslladar a viure a Manresa amb tota la seva família. Un any més tard, passejant per Manresa, va veure un home que estava traient un cotxe d'un garatge, però no se'n sortia, així que es va posar a ajudar a aquell home i li va treure el cotxe. Aquell home, en veure que el Josep dominava la mecànica i sabia conduir bé, li va oferir treballar per la CNT. Ell va acceptar, ja que treballava per mantenir a la seva família. Així que es va afiliar a la CNT i en nom de l'organització va conduir un cotxe amb el que portava els milicians de l'organització a impartir conferències i mítings.

Tota la seva estada a la comarca del Bages li va anar força bé, tenia feina i la seva família estava adaptada a la nova residència. El 19 de juliol de 1936, però, en Josep Cayuela, la seva esposa i els seus fills, van comprar passatges per marxar de nou a França, ja que la sublevació militar contra el govern de la República s'havia produït el dia anterior i en Josep es temia les conseqüències.

La sort no va estar a favor de la família Cayuela, perquè aquell vaixell el qual havien de viatjar va ser requisat per evacuar els capellans i les monges de Barcelona i no van poder agafar-lo. Després d'aquest fet, el 1937, va néixer la seva quarta filla, la Isabel, en plena Guerra Civil. Aquell mateix any, el van cridar a files, va ser llavors quan va treballar fent tasques de vigilància com a motorista de la Generalitat de Catalunya per carreteres d'Avinyó i els voltants. Més tard, va seguir treballant de motorista a Igualada, Manresa i Solsona.

Els germans de Josep es va poder exiliar, però ell, tot i voler marxar, va tenir un accident amb la moto i es va trencar una cama i va estar ingressat a l'hospital de Lleida i li va impedir partir. Quan li van donar l'alta, els franquistes ja havien ocupat Catalunya.

El 18 d'abril de 1939 el rumb de la seva vida va emprendre un caire ben diferent, ja que el cap falangista del poble d'Avinyó, Florencio Guiteras Morera, es va presentar a la comandància de la Guàrdia Civil per denunciar en Josep. Guiteras el va acusar de presentar-se voluntari per defensar "la causa marxista" els primers dies de l'anomenat Glorioso Movimiento Nacional, així com d'haver requisat cotxes del poble i de fer de xofer de la CNT. Altres denúncies de diversos veïns de Manresa es van presentar també contra ell, fet que va provocar la seva detenció el mateix 18 d'abril i el seu posterior empresonament.

"Durant els dies següents, es van anar rebent acusacions contra Josep Cayuela, i el dia 6 de maig de 1939 va ser interrogat pel jutge".

Quan la policia el va detenir, el van portar pres a Avinyó i, després de quinze dies, el van traslladar a Manresa. El 24 de maig es va celebrar el seu consell de guerra, juntament amb 19 presoners més. La condemna de Josep Cayuela Cayuela va ser contundent: pena de mort. Aquell dia, altres cinc persones més que van rebre judici van ser condemnades a la mateixa pena. Durant la seva estada a la presó, Josep Cayuela no va poder veure a la seva família, i tampoc no els va poder enviar correspondència per mantenir el contacte. El dia 15 de juliol de 1939 va arribar la sentència del judici sumaríssim; va ser acusat, basant-se en testimonis no confirmats, de conduir el cotxe denominat pels falangistes "de la Muerte", en el que portava les persones de dretes als llocs on eren assassinades. També en el mateix document se'l va acusar de requisar cotxe i motos a Manresa emprant la violència i la repressió.

La mort de Josep Cayuela Cayuela és inscrita al Registre Civil de Barcelona. Com a causa de la defunció, s’hi fa constar "hemorragia interna". (Tribunal Militar Territorial Tercer. Barcelona)

La matinada del 19 de juliol es va complir la condemna i Josep Cayuela Cayuela de 32 anys, va ser assassinat al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. La família va poder assabentar-se de la seva detenció, però no de l'afusellament. Dies més tard, la seva esposa Isabel es va desplaçar des de Manresa fins a Barcelona amb l'esperança de veure per primer cop des del seu empresonament, però allà va rebre les pitjors notícies; li van entregar la roba i les pertinences del seu marit i li van comunicar que l'havien afusellat.

Bibliografia:

- Adaptació del text de Joan Porras Álvarez, 'In Memoriam', dedicat a l'afusellament del seu besavi: Josep Cayuela Cayuela

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat, aquí

10 de maig 2014

El camí cap a la llibertat

L'estació del Nord i els evadits

Entre el 1940 i el 1944, prop de cent mil persones -sobretot, jueus que fugien de la solució final, ciutadans francesos en edat militar i aviadors aliats abatuts sobre l'Europa ocupada- van travessar els Pirineus buscant la seguretat dels consolats britànic i nord-americà a Barcelona. Els van ajudar centenars de guies, la majoria antics combatents republicans reconvertits en resistents o contrabandistes.

En aquest bloc fa anys vam explicar una d'aquestes aventures, la de Ginetté Eboué. Durant els anys que va transcorre la Segona Guerra Mundial, l'estació del Nord de Manresa (Renfe) va esdevenir el darrer capítol per fugir dels nazis. L'estació era el punt final dels "passadors" (persones encarregades d'acompanyar als evadits), el darrer tram del viatge que havia començat als Pirineus i acabava a la nostra ciutat, concretament al tren, amb el viatge a Barcelona amb aquest mitjà de transport. 

Un d'aquests famosos "passadors" va ser en Joan Català. En Joan passava els Pirineus per Andorra o per un itinerari més assequible a través de la Cerdanya francesa des d’Osseja. En funció de l’edat i la resistència física de les persones que calia acompanyar, es decidia quina ruta s’utilitzava. Si eren families de jueus que escapaven del Holocaust es feien rutes més segures, en canvi si eren soldats aliats es realitzaven rutes més perilloses. L’hotel Jaume d’Alp, a la Cerdanya catalana, era el lloc d’aturada abans d’emprendre la travessa de la serra del Cadí. La ruta es feia a peu fins a Manresa a través de camins de muntanya i descansant en masies segures. A Manresa agafaven el tren fins a Barcelona i acompanyaven els evadits al Consolat Britànic, aleshores situat a la Plaça Universitat, molt a prop de la cèntrica plaça Catalunya. En altres ocasions en Joan Català creuava la frontera per l’Alt Empordà aprofitant la facilitat de pas pels colls de muntanya d’aquella zona, que no arriben als mil metres. A més el trajecte que duia a Barcelona des de les comarques gironines era molt més ràpid i segur.

A principis del 1940 Joan Català començà a col·laborar amb els serveis secrets dels aliats, majoritàriament els britànics i també amb individus que ajudaven a la Resistència Francesa contra els nazis. El 1940 va ser sosprès a Cadis i tancat a la presó del Cisne de Madrid, d'on aconseguí evadir-se i tornar a Andorra. A partir d'aleshores començà una intensa tasca per passar refugiats estrangers. Però, com a gran caminador de muntanya, Català preferia fer de correu. El 1941 fou novament detingut a Barcelona quan acompanyava dos aviadors nord-americans, però durant el trasllat per al judici va fugir novament i va tornar a Andorra. Això no el va deturar de continuar fent viatges a Barcelona portant documentació per a la CNT. L'enèsima evasió va arribar al desembre de 1942, després de ser capturat en reunir-se sense saber-ho amb un confident franquista. Al cap de pocs dies va ser detingut novament, però un error burocràtic li va permetre sortir de la presó de Lleida.

Altres rutes anaven del Cadí fins a Gósol i Saldes on alguns cops s’utilitzava com a mitjà de transport un camió que transportava carbó fins a Guardiola de Berguedà. Cal Brau a Guardiola esdevenia un altre lloc central de l’actuació d’alguna de les xarxes que provenien d’Andorra. Allí dormien i menjaven abans d’anar a Manresa o Sabadell que acostumaven a ser les ciutats de destinació abans d’efectuar el desplaçament a Barcelona.

Recreacions dubtoses de TV3 i trets a l'estació de Manresa

L'any 2000 Televisió de Catalunya va emetre la minisèrie "Entre Torb i la Gestapo". La sèrie descrivia les aventures dels passadors que ajudaven als jueus i soldats aliats a escapar cap a Catalunya. La reemissió de la sèrie, a finals del 2013, fou una excel·lent ocasió per recordar com van encaixar aquesta sèrie els dos testimonis reals i qualificats dels fets que s'hi relataven. Un era en Joaquim Baldrich (1916-2012), i Jaume Ros (1918-2005): el primer, era membre de la cadena que des de l'hostal Palanques de la Massana (Andorra) organitzava les xarxes d'evasió; el segon, pertanyia al partit Estat Català que operava en la clandestinitat des de Perpinyà (malgrat no ser ocupada pels nazis, formava part del nou estat titella d'aquests, conegut com la França de Vichy).

Tant Baldrich com Ros van mostrar-se molt escèptics amb la minisèrie que va realitzar Televisió de Catalunya, inspirada en una novel·la homònima. En una entrevista al Periòdic d'Andorra, els fets que apareixien en la sèrie eren "mentida". Pitjor encara: tant Ros com Baldrich posaven en qüestió el paper de Viadiu –Viel, a la sèrie en qüestió– en les cadenes d'evasió. Segons paraules de Baldrich, "era un home de lletres, sí, però de passar muntanyes...". L'únic viatge que va realitzar, va acabar amb la seva colla dispersada a trets a l'estació de tren de Manresa. Recorda que "el consolat britànic no hi va tornar a confiar".

Baldrich també va relatar que quan arribava a l'estació de Manresa, passant pel costat de la Fàbrica Pirelli, per exemple, només es podien comprar un màxim de set tiquets per persona, però que ell arribava i deia: "trenta-dos, i posava un feix de bitllets damunt el taulell"; i afirmava amb rotunditat: "el canvi per a vostè. Ja ho entenien, ja... i problema arreglat!". El venedor de torn d'aquell dia s'havia guanyat el cel!

Bibliografia de referència:

- Calvet, Josep: "L’adéu a Joan Català, un resistent per la llibertat". La Directa (18/10/2012)

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari Regió7: "Els àngels de la guarda dels Pirineus" (19/01/2010)

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013)

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

03 de maig 2014

La mort tenia un preu

La Pesta Negra l'aire de la mort

La Pesta Negra fou una de les epidèmies més ferotges que colpejà Europa durant l'Edat Mitjana. L'any 1347 un exèrcit de tàrtars que assetjava una fortalesa dels genovesos situada a les costes del Mar Negre, concretament a Crimea, pateix una epidèmia que acaba amb la vida de molts dels seus. Com a arma, els tàrtars, llencen els cossos dels seus companys morts per sobre de les muralles. Aleshores els genovesos decideixen fugir amb vaixells cap a la seva ciutat, però aquests no marxaran sols, amb ells portaven ja la malaltia que devastarà Europa durant més de 400 anys: La pesta Negra.

El símptoma clàssic de la pesta era la mort de les rates. Les puces o més concretament un bacil que afectava a les puces de les rates, anomenat Bacil de la Pesta o Bacil de Yersin (pel seu descobridor), fou el gran transmissor de la malaltia. Aquesta es generava quan la puça picava a les rates i, quan aquestes morien, les puces per alimentar-se començaren a picar a les persones, generant la malaltia entre tota la població. 

La Pesta Negra va afectar principalment als nuclis grans de població i va provocar no tant sols una davallada demogràfica sinó una sèrie de comportaments inherents a la població com la por, que va generar un seguit d'esdeveniments com el despoblament del camp per la fugida de la gent per escapar de la pesta amb un conseqüent descens de determinats productes alimentaris com els cereals que van ajudar a agreujar la crisi iniciada l'any 1333, any conegut com "lo mal any primer".

En el marc català, trobaríem dos documents, el de Jaume d'Agramont i el de Lluís Alcanyís, que assenyalen com a culpables de la mortaldat de la pesta al mateix diable i els pecats del gènere humà. Els dos facsímils escrits en llengua vulgar (català antic i no en llatí) i dirigits a una burgesia emergent i culta, deixen entreveure la mentalitat de l'època: la Pesta com a causa del càstig diví provocat pels pecats dels humans. Aquest clima d'aigües estancades va ser aprofitat hàbilment per l'església catòlica que intentà atreure així uns fidels descarrilats. Així explicaria algunes de les mesures que es van portar a terme tals com celebracions de diferents cerimonials litúrgics, processons, etc. Tanmateix s'explicaria també com l'intent d'una població que havia esgotat ja tots els seus recursos per fer front a la catàstrofe, ja que els remeis de la medicina tradicional no donaven cap resultat: ni les sagnies, ni les dietes, ni la purga o les drogues de diferent tipus feien cap efecte. Es parlava també de conjuntures astrals i sovint la gent atribuïa també la malaltia a uns culpables.

Al Principat de Catalunya els primers que es va acusar de portar la pesta van ser els peregrins i els estrangers. Posteriorment, davant la nul·litat de les proves, es trobaren altres culpables com els gascons però principalment es va acusar als jueus. El 17 de maig de 1348 havia estat assaltat el Call de Barcelona, matant jueus, als que es feia responsables de la pesta tot acusant-los d'enverinar l'aigua dels pous i rius. El rei escriu el 22 de maig a les autoritats de Barcelona que empresonin els culpables i que defensin bé el Call. El rei escriu també a les autoritats de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera per tal d'evitar fets semblants als de Barcelona en els corresponents barris jueus. Mentrestant els jueus de Manresa, per por a acabar com els seus compatriotes de Tàrrega o Barcelona, decideixen convertir-se al cristianisme amb l'esperança de no ser assassinats o expulsats de la ciutat.

Barcelona per exemple que té uns 50.000 habitants al 1348 perdrà uns dos terços de la seva població amb molt poc temps. Manresa, tampoc s'escaparà d'aquesta terrible malaltia. Cal dir que ja des de la segona meitat del segle XIII fins l'any 1348 trobem a Manresa un creixement demogràfic, econòmic i polític considerable, creixement que es veurà interromput per l'arribada de la Pesta Negra. Dins la historiografia manresana trobem  dos autors que n'han fet referència de forma explícita sobre l'impacte de la Pesta Negra a Manresa: primer Joaquim Sarret i Arbós i després el doctor i historiador Francesc Selga.

A través dels seus estudis podem observar que la població manresana va davallar greument a conseqüència de la pesta. Sarret i Arbós ens mostra algunes dades orientatives ja que creu que la població manresana va disminuir una mica menys de la meitat, passant de 5.000 a 2.600 habitants. El doctor Selga mostra l'evolució demogràfica des d'una altra vessant, a partir del nombre de famílies existents abans del 1348 i fins al segle XV. 

Com a conseqüència de la pesta al 1348, s'aturaren les obres de construcció de la Seu així com també les de la Sèquia. Segurament això fou degut a que el personal que s'havia compromès a realitzar aquestes obres de construcció quedà fortament reduït tant per la mortaldat com per la malaltia en si mateixa. No obstant es creu que aquesta parada no durà gaire temps i les obres es reiniciaren en un curt període de temps.

A l'època a la ciutat de Manresa hi havia ja hospitals per poder fer front a la malaltia, encara que més que hospitals eren el que s'ha anomenat "cases de caritat" on s'acollia els malalts i s'intentava atendre'ls. El més significatiu era l'Hospital de Sant Andreu, el qual va tenir un important paper com a centre manresà de guariment durant la terrible pesta negra que va assolar la ciutat.

Bibliografia bàsica:

- Sardans i Rovira, Laura (2005): "La pesta negre de 1348. El cas manresà". El Butlletí. Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140. Manresa

- Rafat, i Selga, Francesc (1985): "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Rev. Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247

01 de maig 2014

El sumari Corvinos

Fragment de l'entrevista dels historiadors Joaquim Aloy i Jordi Sardans a Rafael Corvinos publicada al diari Regió7 el 30 de setembre de 1984

El portal de webs de l'Associació Memòria i Història de Manresa, sota el títol El sumari Corvinos, recull des del 30 d'abril del 2014 una documentació inèdita i de gran interès: el sumari del consell de guerra contra Rafael Corvinos Barraca, que fou president del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa i tinent d'alcalde a la capital del Bages durant la Guerra Civil. Corvinos -que després d'evadir-se de tres camps de concentració franquistes fou detingut a Saragossa, denunciat per una persona que el reconegué- hagué d'afrontar un consell de guerra en què el fiscal li demanà la pena de mort, en atribuir-li la responsabilitat política de 35 assassinats. 

Tanmateix, gràcies als testimonis i avals de nombroses persones que acreditaren que els protegí durant la guerra, pogué salvar la vida i fou condemnat a trenta anys de reclusió. La documentació aportada -procedent del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona i de l'Arxiu Nacional de Catalunya- permet resseguir el fil que va des de la detenció del protagonista fins al seu llicenciament definitiu -l'any 1972-, passant per la condemna, la denegació de l'indult i l'obtenció de la llibertat condicional "con destierro de Manresa".

Visita la web:

- El Sumari Corvinos: memoria.cat/corvinos

Més informació:

- Rafael Corvinos Barraca, aquí
- Entrevista (completa) de Rafael Corvinos (Diari Regió7)aquí
- Els Papers de la Guerra, aquí
- El gran soviet de Manresa, aquí
- Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil, aquí