22 d’abril 2014

Salut, república... i futbol!

Capítol 2: L'octubre roig de 1934

El 6 d'octubre de 1934, el president Companys emula a Macià (mort feia encara no un any) i proclama l'estat català. La declaració de Companys i la revolta dels miners d'Astúries són considerats pel govern de dretes de Madrid com dos actes subversius. A Catalunya els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia d'Assalt (cos policial de la República) es posen sota les ordres de la Generalitat comandada per Escofet. Els militants del partit Estat Català dels germans Badia també es posen al seu servei.

A casa nostra es reclamen armes per lluitar, però el president Companys tem armar el poble i que al final s'acabi produint una contrarrevolució. El Bloc Obrer i Camperol, el partit del Magí Gamisans, assalta una armeria del carrer del Cos i s'apodera d'escopetes de caça i cartutxos. Manresa es preparava per fer la Revolució i proclamar també l'Estat Català des de l'ajuntament de la ciutat. Es desborda l'eufòria, la seu del partit de Lerroux es assaltada, destrossada i saquejada. Els revolucionaris manresans es llancen a conquerir els carrers de Manresa, l'objectiu arribar al ajuntament i proclamar l'Estat Català, obligant a l'alcalde a reconèixer l'Estat Català de Companys com a única administració i govern dels catalans. 

A Barcelona es comença a girar la truita, i aviat són molts els que veuen que l'Estat Català de Companys és massa dèbil i temen ser esclafats pels militars seguint les ordres del govern de Madrid. La feblesa de Companys propicia la traïció de Coll i Llach, que havia substituït a Badia a la Secretaria d'ordre públic i, d'acord amb el general Batet (cap de la regió militar de Catalunya), fa que les forces d'Escofet renunciïn a lluitar. La revolta s'acabava amb enfrontaments i un bombardeig de bateria a la seu del CADCI de la Rambla de Santa Mònica.

El fracàs de Barcelona, empeny d'altres capitals catalanes a seguir el mateix camí. Magí Gamisans i els seus amics revolucionaris fracassen en l'intent d'apoderar-se de l'Ajuntament i han de fugir de la ciutat per evitar ser caçats pels policies i per perillosos individus que actuen amb total impunitat, les JAP. En Gamis s'amaga al poble de Castellfollit del Boix i després gràcies al seu amic taxista Ignasi Roca, aconsegueix arribar fins a Barcelona. El clima que es respirava pels carrers de Barcelona l'empeny a abandonar el país, travessar la frontera i refugiar-se al Principat d'Andorra. El seu amic Josep Prat amb un estrafolari i fantàstic viatge amb moto el porta fins a la Seu d'Urgell, on es troba amb el Salvador Sala, que el fa passar a Andorra.

Les forces parapolicials: la dreta manresana s'organitza

A Manresa, amb la normalitat restablerta, les JAP (Juntes d'Acció Popular) parapolicials de les formacions dretanes del govern de Madrid actuen amb total impunitat jurídica seguint els passos d'en Gamis i els seus amics. Les inspeccions, detencions, registres arbitraris sense avís, assalts a domicilis privats sense ordres judicials i una infinitat més d'actes antidemocràtics són la tònica habitual durant tot el mes d'octubre, fins que gràcies a una filtració d'un confident aconsegueixen obtenir la informació preuada: Magí Gamisans s'amaga a Andorra. Les JAP per tal de caçar-lo, organitzen un pla maquiavèl·lic. Involucren a Magí Gamisans en un assalt en una caixa d'estalvis de Gironella (Berguedà), per tal d'inculpar-lo en un delicte tipificat pel codi penal. L'autèntic assalt de Gironella fou perpetrat per delinqüents comuns sense cap vincle i ni enllaç polític amb cap partit. En aquells dies, pels carrers i places, es feia bromes de l'estil, com "si demà plou, segur que el Gamis en té la culpa" o "si el tren arribava tard, segur que el Gamis hi està involucrat".

Les JAP arriben fins a la Seu d'Urgell on s'entrevisten amb el bisbe i copríncep d'Andorra (l'unic amb suficient autoritat per dictar a la policia espanyola entrar en territori andorrà) on intenten convèncer que al Principat pirinenc s'hi amaga un perillós delinqüent i fins i tot li aporten proves falses sobre el robatori organitzat a Gironella. Finalment el bisbe Montsenyor Guitart ordena a la Guàrdia Civil entrar a Andorra i procedir a la detenció de Magí Gamisans. Començava un nou capítol de la vida del Gamis, i també un conflicte internacional entre la República Espanyola i el Principat d'Andorra. La detenció i extradició a la presó de la Seu d'Urgell no complia amb la Llei Internacional. En el tercer capítol en traurem tot l'entrellat.

Veure el primer capítol:

- Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble, aquí

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41 

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

15 d’abril 2014

La ciutat de les bombes

El polvorí manresà, els pisos francs i una carta compromesa d'un marit a la seva esposa

El 25 de maig de 1932, bona part dels diaris d'àmbit estatal es van fer ressò de la troballa de bombes i armes blanques a la ciutat de Manresa. Un d'aquests indrets on van trobar-se va ser en una casa del carrer del Carme, llogada a nom de Pere Ballús, un constructor d'obres, que guardava les eines de treball en un petit magatzem on la Guàrdia Civil havia trobat bombes, armes blanques, cartutxos de dinamita i motlles per a la fabricació d'explosius. La gran quantitat d'armes va fer aixecar totes les alarmes. El detingut Pere Ballús va facilitar els noms d'algunes persones als agents policials relacionades amb les armes. També va mencionar que no havia fabricat les bombes, i no tenia coneixements en la manipulació de les mateixes. En un primer moment Pere Ballús va reconèixer que degut a la seva professió, passava molts dies a Barcelona i desconeixia els moviments, entrades i sortides del habitatge. Tot i aquesta coartada, la policia va trobar una carta de Ballús dirigida a la seva dona, on d'una forma encoberta parlava de les bombes. Pere Ballús veient que no tenia escapatòria, va admetre que emmagatzemava armes al pis del carrer del Carme. 

Dos dies abans de la troballa del arsenal del carrer del Carme, els diaris informaven que el cap superior de la Policia de la brigada d'investigació criminal, acompanyat per sis agents de Vigilància, es van traslladar de Barcelona fins a Manresa per seguir amb el jutge instructor, les actuacions sobre el descobriment d'explosius en un habitatge del carrer Circumval·lació número 56. Per tant, s'havien descoberts dos cases on es guardaven bombes, la mencionada del carrer del Carme del llogater Pere Ballús i aquesta ultima del carrer Circumval·lació. Els sis agents van fer nit a Manresa i el cap policial, tornaria a la ciutat comtal. Segons els informes policials sembla que Manresa era un autèntic niu de bombes, armes i cartutxos. La investigació policial, gràcies a la detenció d'Anna Santamaria que va facilitar els noms dels individus que freqüentaven l'habitatge del carrer Circumval·lació, es van conèixer els noms dels detinguts en aquesta acció portada a cap des de brigada d'investigació criminal de Barcelona. Anna Santamaria inquilina del pis de Circumval·lació, aviat seria posada en llibertat. Es va detenir a un jove paleta, de nom Matíes Cubero, conegut amb el sobrenom de Macià. La policia el va acusar de ser el traficant de bombes i qui organitzava els transports de les mateixes. Els altres noms que van sortir a la premsa van ser José García Narváez i Lluís Sabartés. La resta de detinguts mai es se'n va dir els noms.

Feia pocs mesos que s'havia esclafat la Revolta de l'Alt Llobregat i la policia vacil·lava sobre si s'havien entregat totes les armes i bombes als cossos de seguretat. La ciutat era un autèntic polvorí segons les versions policials, tot i que el mateix ajuntament de Manresa es feia creus de que la ciutat hi quedessin armes i bombes d'efectes de la Revolta de l'Alt Llobregat. 

Per acabar, sabeu qui era la dona de Pere Ballús, doncs ni menys ni més que Anna Santamaria. La famosa carta on es mencionaven les bombes de forma encoberta fou el detonant que va permetre als cossos policials trobar els dos pisos francs on es van localitzar els arsenals d'armes, bombes i cartutxos. Això és el que passa quan no es cremen les cartes compromeses. El jutge instructor al comprovar que l'esposa de Ballús estava implicada en l'afer de les bombes va aixecar la seva llibertat condicional i va ser conduïda de nou a la presó. El mateix jutge va ordenar aïllar-los dintre el recinte penal, a l'espera del judici. Per cert, dies abans de ser detinguts, la policia va prendre declaracions a coneguts i amistats de Ballús, el qual els havia manifestat en més d'una ocació, la seva intenció d'anar a Amèrica a començar una nova vida. 

Bibliografia:

- Hemeroteca digital, La Vanguardia (22/05/1932) - (24/05/1932)

- Hemeroteca digital, ABC (25/05/1932)

Més informació:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990 

- BENGOECHEA, Soledad: "Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant la República (1931-1936)" Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona. 2005 

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

07 d’abril 2014

Visca els nuvis!

Els nuvis jueus del segle XIV: El contracte matrimonial, la ketubà

La presència dels jueus a la Manresa medieval durant els segles XIII i XIV ha estat ben documentada gràcies als cronistes, historiadors i arxivers locals. Per citar-ne dos d'importants, al segle XIX Josep Maria de Mas i Casas va recollir un compendi titulat Memoria histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa, i al segle XX, Joaquim Sarret i Arbós publicava El llibre dels Jueus a Manresa, editat per la Impremta Esparbé.

La gran sort que van tenir els historiadors manresans és la disposició dels anomenats "Llibres dels Jueus". En concret són 18 llibres i formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat. Les escriptures estan datades entre 1294 i 1391, autoritzades pel notari Jaume d'Artés (el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum), els anys de major activitat comercial dels jueus manresans a la ciutat. És interessant que en aquests llibres, apareixen caricatures i imatges, sovint ofensives i fins i tot obscenes que podien donar peu a les fantasies, odis, temors i tot el que era la cosmovisió de l'època entre cristians i jueus.

La signatura de la Ketubà (-quetuba- en català, que significa: "el que està escrit"), és el moment més important i seriós de la cerimònia del matrimoni jueu. No és el moment més romàntic com quan la núvia dóna les set voltes al voltant del nuvi, ni el més emotiu, com quan el nuvi trenca la copa en finalitzar la cerimònia. Però és el que serà testimoni de la construcció d'una família, emblema de la societat jueva. La ketubà és un contracte legal per mitjà del qual l'home jueu es compromet amb la dona a proveir d'aliment, de roba, cuidar-la, estimar-la, protegir-la... i a més s'estipula la quantitat de diners que el marit ha de lliurar en cas de divorci. El document està signat per dos testimonis, i té el poder d'un acord legalment vinculant. La ketubà és propietat de la Kalà (la novia) i ella ha de tenir accés al document al llarg del seu matrimoni. Sovint està escrit per mitjà de belles obres d'art, per ser emmarcat i exhibit a la llar familiar. Si es perd cal redactar una nova; sense Ketubà la parella no pot conviure.

La ketubà manresana fou descoberta l'any 1985 pel doctor i historiador Francesc Rafat i Selga, que mentre repassava els volums dels protocols notarials del segle XIV, va trobar-se un tros de pergamí (de 35 x 44 cm), escrit a la part interior amb caràcters hebreus i orlat parcialment amb un dibuix d'inspiració geomètrica a dues tintes. Posteriorment es corroborà que el document trobat era efectivament un contracte de matrimoni d'una parella jueva.

Gràcies a la traducció del professor Moshe Lazar i la doctora Teresa Alsina, es va aconseguir descobrir els noms dels nuvis, els testimonis i els assistents al enllaç. Diverses anotacions manuscrites demostrarien la seva reutilització com a coberta d'un volum notarial en el mateix segle XIV. Per tant ens podem fer l'idea, que la ketubà fou reutilitzada de nou. Degut a que el dibuix de l'orla estava inacabat, potser es tractaria d'una ketubà anul·lada per alguna circumstancia desconeguda, motiu pel qual, el document no tenia validesa. Malgrat aquesta possible hipòtesis, una cosa queda clara, les signatures que hi apareixen són ben clares i manifesten que no és cap esborrany o document inacabat, sinó un contracte de matrimoni entre una parella jueva manresana, un enllaç on van assistir les families jueves més importants del moment. A falta de paparazzis, revistes del cor i pregoners ens queden documents, actes notarials, orles i molts lligalls!

El nuvi es deia Hanokh Zabarra (Hanoc foll de Sabarra) i la núvia Reina bat R. Baruk ha-Levi bar Shemmel ha-Levi (Regina, filla de Baruc ha-Levi fill del R. Samuel ha-Levi). En l'enllaç, i revisant la documentació pertinent, i figuren sis testimonis: Yosefua bar Hanokh Caravida; Mardek-hai bar Yehuda; Meïr bar Yosef ben Zabarra; Eliezer bar Abaman; David bar Abraham bar Moshe i Abraham bar Yosef Shalom. Els padrins de la parella van ser, per part del nuvi; Youà, bar Shealtiel Adret i per part de la núvia Yehuda bar Hasdai bar Sheari.

En aquest enllaç jueu, destaquen els noms de les les tres grans families jueves del call de Manresa del segle XIV: els Sabarra (ça Barra), els Caravida (molts dels seus membres eren metges de professió) i el Saltell. Una colònia judaica ben assentada, doncs dels aproximadament 2.500 habitants que tenia Manresa el segle XIV unes 500 eren jueus. Per tant estem davant un casament d'un dels membres de les families amb més nom del call de Manresa, un fet que no passaria per alt a ningú, degut a que el call estava al costat de la casa del batlle de la ciutat. Els assistents al enllaç devien ser força nombrosos, així com l'anada de gent dintre el call, i les aglomeracions que es van formar al exterior.

El casament jueu

El casament sefardita es composava de diferents parts: primer, la núvia era vestida, maquillada i pentinada per les dones de la comunitat a casa seva. Era presentada a tots els convidats sortint al balcó i des d’allà, era acompanyada fins a la casa del nuvi, que era on es celebraven normalment les cerimònies. La núvia desfilava sota la Jupah o tàl.lem, que era portada per quatre joves pertanyents a la comunitat. Tota la cerimònia es celebrava enmig d’un ambient molt alegre.

Cal recordar, que era un dels moments més importants a la vida, ja que a partir d’aquest moment començava una nova etapa. Els casaments es solien celebrar a un pati obert, sota les estrelles. Els nuvis es col·locaven sota la Jupah, aquesta vegada junts, mirant cap al Mizraj (l’est), és a dir, cap a Jerusalem. La Jupah simbolitzava la casa on conviuria el matrimoni. Durant la cerimònia, el rabí oferia als nuvis que beguessin d’una copa de vi. La primera vegada, ho feien com a nuvis, la segona, ja ho feien com a marit i muller. L’intercanvi dels anells havia de ser supervisat per dos testimonis, i el nuvi li posava l’anell a la núvia dient les següents paraules: “M’ets consagrada amb aquest anell segons la llei de Moisès i d’Israel”.

Després de l’intercanvi, es procedia a la lectura de la ketubà. Al contracte es detallaven les responsabilitats que tenia el nuvi vers la núvia i els encarregats de guardar la ketubà, per a garantir el seu compliment, eren els familiars de la núvia. Tot seguit, els rabí recitava les set benediccions i els nuvis bevien de la copa de vi per segona vegada. Un dels moments més coneguts, és el trencament de la copa pel nuvi, que simbolitza la destrucció del Temple de Jerusalem.

Val a dir que la conservació notarial d'aquesta ketubà és un dels pocs que s'han conservat a la Península Ibèrica, doncs amb l'expulsió definitiva dels jueus decretada el 1492 moltes families jueves es van endur els documents i ketubas, i d'altres foren destruïts o bé cremats. A part de la ketubà de Manresa, també s'han conservat d'altres reproduccions d'aquests contractes de matrimoni per terres catalanes, a Barcelona, Girona, Cervera, Vic, Castelló d'Empúries i Santa Coloma de Montbui.

Representació a la Fira Medieval de l'Aixada 2011


El col.lectiu "Jueus de l'Aixada" fent un espectacle basat en la lectura de la ketubà manresana, anomenat inicialment El Casament Jueu i posteriorment en unes revisions "Sir Nashir". Aquest espectacle es va representar a molts indrets de Catalunya on hi havia existència d'aquests documents.

Bibliografia:

- BENET, Albert. «L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)». Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa, 1983

- GASOL, J. «Notícia d'un “ketuba” del segle XIV de l'Arxiu Historic de Manresa», Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 71. Gener-Febrer 1991

- SARRET, Joaquim. «Llibre dels jueus a Manresa». Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa, 1917

- Pàgina web | Serfs de la Gleva: Un casament jueu medieval a Castelló d'Empúries

05 d’abril 2014

La rata i el pianista

El músic Arthur Rubinstein

Una gran figura de la música universal va tocar al Kursaal de Manresa el 13 de març de 1931, es tractava del gran pianista Arthur Rubinstein. Rubinstein provinent d'una família jueva de Łódź (Polònia), havia nascut el 1887 i aviat va esdevenir un dels millors pianistes del món. El 1904, abandonà Polònia fugint dels connats d'antisemitisme en forma de pogrom i de la opressió russa a la cultura polonesa. S'instal·là a la còmode París on residien molts intel·lectuals i artistes polonesos exiliats. El 1912 va debutar a Londres de solista i company del gran violoncel·lista català Pau Casals. Durant la Primera Guerra Mundial viuria a la capital britànica fins que el 1916, i gràcies a les simpaties del rei Alfons XIII, li entregà un passaport espanyol (país neutral a la Gran Guerra) per poder fer un tour complet de concerts per a Europa i també Llatinoamèrica. Dels quatre concerts previstos a la Península Ibèrica passà a fer-ne un centenar. El The New York Times el va qualificar com dels millors pianistes del segle XX. El propi Thomas Mann el va qualificar com un "virtuós feliç" degut a la seva fama de vividor i humanista, amant de la bona vida.

De fet, siguem justos, Arthur Rubinstein va actuar dos vegades a la ciutat de Manresa. La primera vegada va fer-ho al Teatre Conservatori el dimecres dia 15 de novembre de 1916, gràcies a les gestions realitzades per l'Orfeó Manresa, i la segona vegada al Teatre Kursal el divendres 13 de març de 1931, organitzat per l'Associació de Música de Manresa. La primera vegada que va visitar Manresa va actuar al Conservatori per una raó elemental, el teatre Kursaal encara no existia, i el Conservatori era l'únic teatre amb un aforament important per poder gaudir d'un dels genis de la música.

En el primer concert, el programa que va interpretar va ser: Fantasia i fuga en Sol menor de Bach, Escenes de Carnaval de Schumann i el repatori de Chopin: Balada (en La bemoll), Nocturn, Scherzo, Mazurca i Polonesa (en La bemol). També La Maja y el Ruiseñor de Granados, Ondina de Ravel, Nocturn per a la mà esquerra sola d’Scriabine i Rapsodia húngara núm. XII de Liszt.

Per la segona actuació, la de 1931, l’eminent pianista polonès va cobrar 1.300 pessetes, una xifra estàndard pels barems de l'època. La xifra exacte s'ha conegut perquè el propi Rubinstein va firmar el rebut de l'Associació de Música de Manresa. També va deixar presència de la seva estada al llibre d'honor de l'Associació i com a nota curiosa, l'entrada només era permesa als socis de l'associació.

En l'hemeroteca ha quedat l'anècdota de la rata que es va passejar per la barana del Teatre Conservatori quan Arthur Rubinstein va venir per primera vegada a Manresa el novembre de 1916. El públic al veure l'animal va respondre amb fermesa i indiferència, no es va deixar emportar per l'impacte de trobar-se una rata passejant-se tranquil·lament pel teatre com un espectador que s'aixecava de la seva cadira i volia tornar a seure. Amb un estoic i pragmàtic silenci per part dels assistents al concert, la rata va seguir el seu prolífic camí i el pianista va seguir amb el recital. Tot un espectacle digne de veure. El propi músic explicaria més tard que en una ocasió, i en to jocós, que les rates fins i tot venien a escoltar-lo.

Les Cròniques de de l'Orfeó Manresà de 1916 recorden el fet. Explica com la rata es va passejar sense causar el pànic entre els assistents i el desconcert "de xisclets de dona".

"(...) en Rubinstein no sapigué que mentres tenia en contemplació a la concurrencia, per una coronisa del tercer pis, s’hi passejá una rata com un conill, que a altres hores hauria sembrat un pánic i un desconcert de xisclets de dona i que en aquells moments tingué més força la devota contemplació que l’incident esmentat."

Vicenç Prat al llibre Un llibre Verd també esmenta la trobada entre la rata i el pianista del Teatre Conservatori, sense esmentar la seva mida similar a la d'un conill tal i com afirmava la crònica de l'Orfeó.

"(...) un ratolí va tenir la sorprenent originalitat de passejar-se per la barana del segon pis; va resseguir tota la gran ferradura felpada del teatre i s’entornà al seu forat. Diuen que ningú no va fer el més lleu gest ni soroll i que el concertista no va donar-se compte de res. Després, assabentat, proclamà que enlloc del món s’hauria vist un cas col·lectiu de semblant capteniment." 

Bibliografia:

- BALLÚS I CASÒLIVA, Glòria (2008): El teatre Kursaal, receptor de grans personalitats musicals. Revista Dovella, núm 95, pp. 38-46

01 d’abril 2014

Salut, república... i futbol!

Capítol 1: Magí Gamisans, l'esperit del poble

El Passeig de Pere III i tota la Muralla era una munió de gent festejant la proclamació de la República. Al balcó de la Plaça Sant Jaume el president Macià acabava de proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica. La gent aplaudia pels carrers i les ràdios dels bars estaven a tot volum a les terrasses. Manresans il·lusionats sortien de la feina i les botigues per celebrar l'efemèride. Entre tota aquella munió de gent hi havia el jove Magí Gamisans, i els seus amics, el Llorens, el Nonit, els Perramon i el seu cosí en Quiquet Renalies. Tots ells havien deixat d'amagar-se al bosc i de celebrar en la clandestinitat les reunions del sindicat CNT, un dels que va patir més durament la pressió de la Guàrdia Civil durant la dictadura de Primo de Rivera.

La biografia del manresà Magí Gamisans és el testimoni més directe d'un home d’acció, d'un activista obrer dels anys tan intensos de la Segona República. Magí Gamisans i Saulí, vaig néixer a Manresa el 26 de maig de 1906. La seva infància va transcórrer com la de la majoria dels altres nois. Gamisans va fer estudis de comptabilitat que no va acabar mai. Als 13 anys va entrar a treballar en una serradora. Estava afiliat a la CNT (Confederació Nacional del Treball) i era el responsable de vigilar si venia la Guàrdia Civil quan es feien reunions clandestines. Una de les seves passions era el futbol, una pràctica que amb els anys guanyava més adeptes i sobretot seguidors i admiradors. La lectura també fou un important hobby per a ell. Doncs a través d'ella, es va poder instruir en la matèria sindical i sobretot política. Calia estar informat i tenir una bona dialèctica i comprensió real de la societat.

Tornem al 1931, enrere quedaven moltes coses però quedava molt per fer. Era necessari tornar a començar de nou, organitzar-se i assolir els ideals obrers, trepitjats pels pistolers de la patronal i els sindicats grocs organitzats per debilitar la base obrera afiliada a la CNT. En Magí volia formar part de la nova societat que representava la proclamació de la República. Deixa la CNT, a la que havia estat afiliat des de l'any 1930 i de la qual en va arribar ésser secretari durant un temps com a membre del Sindicat de la Fusta, quant la CNT va expulsar l'esmentat Sindicat per connivència política amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), i s'afilià a la UGT. De la mà del seu amic Joan Rubís, al qual havia ajudat més d'una ocasió amagant-lo a casa seva quan la Dictadura, va esser peça important en l'extensió i mobilització de les bases del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurin que el 1935 es fusionà amb l'esquerra trotskista d'Andreu Nin formant el partit que acabà sent el seu ideal polític el Partit Obrer d'Unificació Marxista, el POUM.

La ciutat i la vida seguia el seu frenètic pas. En Magí era un apassionat del futbol o foot-ball, en aquella època, un esport que havia esdevingut el gran esport de les masses, juntament amb la boxa i el ciclisme. Magí Gamisans havia estat porter del Flor de Lis (primer equip de futbol de la ciutat de Manresa), després del Sabadell i finalment del Centre d'Esports Manresa, on aviat se'l va conèixer amb el sobrenom del Gamis. S'havia convertit, per desolació del seu propi avi, home apassionat i actiu de la causa Carlista, un activista d'esquerres, un home amb ideals que anaven més enllà de la cosa eminentment política per sublimar l'ajut als desarrelats i maltractats per la fortuna. En Gamis anava per tota la comarca del Bages fent proselitisme del BOC amb d'altres destacats membres del partit com Arqué, Gironella o Estartús.

Els avis i els pares del Magí, ajudaven en les tasques logístiques, subministrant menjar i begudes per a la gent que anava els mítings polítics que organitzava el seu fill, alguns d'ells amb la panxa prou buida com per donar bon compte de tot allò que se'ls oferia.

Bibliografia bàsica:

- BACARDIT GAMISANS, Miquel (2012): Magí Gamisans "Gamis", un home de poble. Relat històric de la vida d'un idealista com tants n'hi havia a la Catalunya del segle XX. Revista Dovella, núm. 110, pp.40-41

- MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS, Pelai (2000): Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona

- SERRA CABRÉ, Jaume (1998): Biografia de Magí Gamisans. Revista Dovella, núm. 59, pp. 30-32

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)