24 de gener 2014

La ciutat d'abans de 1714

Evolució urbana del segle XVII

El segle XVII fou un segle de contrasts al Principat de Catalunya, dels quals Manresa no en fou una excepció. Fou una època de moviments crítics, etapes de davallada i períodes de recuperació. Aquests alts i baixos van ser presents en la demografia, ja que el creixement de Manresa a la meitat del segle anterior es va mantenir igual fins pràcticament el segle XVII, del qual ara en parlarem. Gràcies a les dades aportades per Albert Benet i Clarà, sabem que el fogatge de l'any 1626 constava de 1282 focs, que suposaven uns 5.326 habitants, una xifra molt considerable de població en aquell temps. La majoria de manresans vivien dins la ciutat, dintre muralles, mentre que la resta es distribuïa per les rodalies, en masos.

Aquesta alta xifra es va mantenir, amb petits canvis, fins la meitat del segle XVII, en que es va produir una caiguda dràstica de la població a causa del rebrot de la pesta bubònica, procedent de València, que el 1650 s'estengué per les comarques catalanes. A Manresa, la pesta arribà el 1654, hi causà terribles estralls i centenars de morts. El cronista manresà contemporani d'aquella època, Magí Canyelles, parla d'unes mil persones les mortes per culpa de la malaltia, un quart de població de la ciutat s'havia mort en pocs anys. Malgrat tot, cap a finals d'aquest segle, i gràcies a una bona activitat comercial i artesana, juntament amb la revifalla de la vinya, Manresa guanyaria ràpidament nous habitants.

La tradició menestral iniciada en època medieval, i incrementada al segle XVI, va comportar que durant el segle XVII apareguessin noves feines com les de teixidors de lli, espardanyers o corders, alhora que el gremi dels blanquers assolia quotes més importants de protagonisme. Començaven aparèixer els mestres artesans una classe social més elevada que rivalitzava amb la noblesa local. La burgesia començava a treure el cap a casa nostra. També amb l'esclat del art barroc, sorgeixen els tallers d'escultura, especialitzats en la talla d'imatges i retaules, representants per les families dels Grau, els Sunyer, els Generes i els Padró, que adquiririen un gran ressò al Principat. Bona fe de l'ascens del barroc a Manresa foren els nous edificis dels Jutjats i la Cova, on encara avui en dia es pot gaudir del barroc arquitectònic més clàssic.

Relacionat amb el món mercantil, cal esmentar el privilegi del rei Felip III de l'any 1603, amb la creació de la Taula de Comuns Dipòsits, equivalent al que eren les caixes d'estalvi. Al capdavant de la Taula havia quatre oficials o ministres, el tauler, el caixer, el regent i el notari. Els oficials devien guardar secret de les operacions que es feien. Els càrrecs de caràcter bianual es renovaven en la festivitat de Sant Maties del dia 24 de febrer. La taula va encunyar diverses monedes de l'època com el Sou, el Ral i el Diner en plata i coure.

Potser el fet més rellevant del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640, la qual afectà bona part del territori català, inclosa la nostra ciutat. En el precís moment que la Diputació de Catalunya va decidir entrar en guerra contra Felip IV, Manresa també s'hi va comprometre i molts manresans van enrolar-se al exèrcit català de la Diputació. Fins i tot van participar en la batalla de Montjuïc del 26 de gener 1641, que va finalitzar amb la retirada del exèrcit castellà. El sometent de Manresa, comandat per Josep Solà, participà en diverses accions, entre les més importants, destaca el setge de la ciutat de Tarragona. En aquests anys de guerra la pesta era la pitjor enemiga dels soldats, fins al punt que la Diputació va abandonar la ciutat de Barcelona fugint de la infecció i es va establir a Manresa.

Per acabar l'entrada repassem l'activitat religiosa d'aquest segle, amb tres apunts. El 1602 les monges del convent de la Nostra Senyora dels Àngels es van establir a Manresa en el convent abandonat de les clarisses. El 1625 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula i el 1638 el de les religioses caputxines.

Bibliografia: 

- Junyent i Maydeu, Francesc (1993): "Manresa, Guia de la Ciutat"Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Junyent i Maydeu, Francesc (1994): "Història gràfica de Manresa. El patrimoni històric i artístic (Dels orígens als nostres dies)". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Benet i Clarà, Albert (1984): "La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Vol. 1, pàgs. 85-93

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Gasol, Josep M. (1971): "Manresa, panorama d’una ciutat". Manresa, pàgs. 35-43

18 de gener 2014

La gran expansió del segle XIII: noves muralles

La Manresa dels ravals: "Civitas non est clausa"
  
Les muralles de Manresa, amb les seves portes d'entrada. 
(Valdenebro, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles")

A finals del segle XIII la ciutat de Manresa havia quedat massa petita, ja no hi cabia ningú més dintre el perímetre emmurallat, i es comença a desbordar per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'espai anava molt car, i els nouvinguts que venien a Manresa començaven a construir les seves cases fora de les muralles aprofitant l'orografia rocosa que oferia la ciutat: balmes, puigs, torrents, cingles i turons esdevenien els millors aliats per construir aquestes noves cases. A ponent de l’església de Sant Miquel, aprofitant una zona més plana, durant la primera meitat del segle XIII havia crescut un barri extramurs, que quedava organitzat entorn dels carrers de Vilanova, Arbonés, Santa Maria, el camí d’Urgell, el carrer Nou de Sant Miquel, Talamanca, etc. Les cases fora de les muralles es convertien en un mal de cap, allunyades del nucli i fora el tancament de les muralles estaven indefenses de tot atac i fins i tot podien ser víctimes dels lladres, mercenaris de batalla i grups d'estafadors organitzats que es dedicaven a saquejar les cases desprotegides de fora les muralles.

Un exemple d'aquestes construccions fora muralles, el trobem l’any 1271 en què es té notícia d’unes cases ubicades in vico de Vilanova, i el mateix any, Guillelma, esposa de Guillem de Sarvaria ven unes cases in vico Narbones, propietat de la senyoria de Santa Maria. A la tramuntana del Puig Mercadal també s’apuntaven alguns carrers fora muralles com era el de Francesc Socarrats –actual carrer Puigterrà o Llussà–. Un altre petit barri de cases havia crescut al voltant de l’hospital de Sant Andreu, sobre el cingle que seguia el camí de Vic que sortia del portal de Sobrerroca, del qual avui encara en podem veure un tros. També als voltants de l’hospital inferior, al carrer de Santa Llúcia, apareix un altre barri que s’estén en una prolongació pel camí que va cap a Viladordis. Un altre barri havia crescut seguint el camí ral de Barcelona, sobre la codina del puig de Sant Bartomeu, amb l’església com a nucli, i que es configurà al entorn del carrer de les Escodines. Fins i tot van apareixer cases als peus del turó de Puigterrà. Manresa necessitava noves muralles, per protegir als seus habitants. Començava la darrera fase de construcció de les muralles medievals que havien de protegir la urbs.

Aquesta trama urbana quedaria definitivament consolidada amb l’ampliació de les muralles decretada a partir del 1362 davant el temor d'un possible atac de les Companyies Blanques, grups auxiliars de mercenaris que acudien a participar a la Guerra de Castella. Des d’aquest moment i fins pràcticament la segona meitat del segle XIX, en què un nou creixement demogràfic obligà a sobrepassar els límits de l’antiga ciutat medieval, la ciutat de Manresa quedaria emmurallada fins l'any 1877, quan definitivament les muralles serien ensorrades per ordre de l'Ajuntament degut a la seva ineficàcia com a construcció defensiva i pel mal estat que presentava en molts dels seus trams.

Bibliografia bàsica:

- Valdenebro, Raquel. (2007): "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles" ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- Alabern, Josep; Virós, Lluís. (2002): "La Sèquia de Manresa", Farell Editors, Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1924): "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents". Monumenta Historica Civitatis Minorisae", pàg. 207

- Benet i Clarà, Albert. (1985): "Història de Manresa. Dels orígens al segle XI". Manresa.

12 de gener 2014

Comprar als mercats

Els mercats i les places

Per facilitar l'intercanvi de productes agrícoles i en especial de cereals, des de l'edat mitjana existien mercats setmanals als carrers de Manresa. Al segle XIX el mercat més important era el de la Plaça Gran (Plaça Major) i al canvi de segle del XIX al XX, la Plana de l'Om i d'altres places de Manresa van adquirir major importància. En algunes de les places més cèntriques, com la plaça Major, la Plana de l’Om, la plaça Gispert, la plaça de Sant Domènec i la placeta Calsina, hi havia parades de mercat pels matins dels pagesos de la ciutat i dels pobles de les rodalies. La plaça Major era el mercat més important i el més gran que podien trobar, hi havia pageses de la comarca que venien a vendre el que havien collit el dia abans. Hi havia parades de conills i aviram, parades de formatges, la més important li deien les Toves, parades de galetes, el Reverter, i una molt gran que era del Rei de les Olives a l’entrada del carrer Sobrerroca.

A la Plana de l’Om hi havia pageses amb cistells grans plens de verdura tendra. La gent passava per entre dues fileres de parades en direcció al carrer de Sant Miquel o al carrer Vilanova. En aquell temps i pel matí no hi passaven cotxes, tan sols alguna bicicleta i com que no existien encara les neveres ni els supermercats amb productes congelats, era molt normal que les dones de la casa anessin cada dia a comprar els productes frescos per fer el dinar. A la plaça Gispert, des de 1877, hi havia el mercat de la llenya que es traslladà posteriorment a la plaça Valldaura.

A la placeta Calsina hi havia molt poques parades, si ho comparem amb la Plana de l'Om o la Plaça Major. Cada dia n'hi havia una de fixa i els dissabtes n'hi havia alguna més, de pageses. La parada fixa era de conills i aviram. Aquests animalons els sacrificaven allà mateix al davant de la gent. Els pollastres se’ls posaven sota el braç dret, amb una mà els hi aguantaven el cap per la cresta i amb l’altre els hi feien un tall al coll, deixant que s’escolessin recollint la sang en uns petits gots d’alumini que desprès venien aquesta sang quan s’havia coagulat. Els conills els penjaven d’un ganxo per una pota del darrera cap per avall, els feien un tall al coll amb un ganivet i els deixaven que s’escolessin. L’animaló mentre es moria anava espernegant i tota la quitxalla que passava es parava i la majoria en silenci contemplaven l’agonia de l’animal, alguna vegada algú podia preguntar “i no li fan mal?” cosa que als més grans o la mare els costava contestar.

A l’estiu en aquesta placeta es muntava una gran parada de síndries i melons. La feien de caixes de fusta de les que transportaven els melons i les síndries i per sobre la tapaven amb un tendal de camió. Aquestes fruites es venien senceres o a talls. Si les compraves senceres les deixaven tatxar, que era fer un quadrat amb el ganivet per extreure una mostra del seu interior per provar, si t’agradava te la quedaves i sinó, n’agafaves una altra. Com que això es donava a l’estiu, els mesos de més calor, bona part de les mosques de Manresa es trobaven en aquest racó.

Més informació:

- El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà, aquí
- Els pagesos del regadiu de Manresa, aquí

Bibliografia:

- Garcia i Cassarramona, Gal·la: "Els Mercats públics, punts de venda d'aliments i d'altres productes" pàg. 525-527. l'Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafós, Manresa 2001

- Bataller, Joan Maria: Atlas de la Diversidad, "En algunes places cèntriques de Manresa"

04 de gener 2014

Els metges jueus i la conversió

Astruc Jucef, el cirurgià jueu

El historiador i arxiver més important de Manresa del segle XX, Joaquim Sarret i Arbós parlava d'ell com un metge que va exercir durant molts anys a la ciutat i fou un dels jueus manresans més influents del call, fins al punt que el propi rei l'eximia de la qüèstia, un dels impostos més habituals de l'Edat Mitjana. La història d'Astruc Jucef és la d'un jueu manresà que exercia la medicina de forma brillant, que fou estigmatitzat per les denuncies de Jaume Desfar, un manresà convers, a l'inquisidor dominic i mestre d'astrologia Bernat Armengol, contra Astruc, el qual intimidà verbalment la seva filla, de nou anys, i a la seva esposa per haver-se batejat dues vegades, renegant de la fe jueva.

Abans d'ésser denunciat per un convers ressentit, Astruc i els metges jueus de Manresa col·laboraven amb els seus homòlegs cristians, a practicar la seva ciència, la medicina, que a l'Edat Mitjana era pràcticament associada a la màgia, la bruixeria i fins i tot, a la superstició religiosa del santoral de torn. Guillem de Socarrat, un apotecari de la ciutat, venia les seves espècies als jueus del call de Manresa, sense cap tipus de problema religiós, i sobretot als metges, entre els més destacats al cirurgià del qual parlem en aquesta entrada, Astruc Jucef. No tan sols el metge Astruc comprava espècies i col·laborava amb metges cristians de la ciutat, d'altres metges jueus de Manresa com Bonjudà Baró i Vidal Caravida, també eren clients habituals de l'apotecari de Guillem de Socarrat. Fins i tot els físics i els universitaris acudien als jueus del call manresà a consultar els seus dubtes pràctics. Els físics manresans, Pere de Gostemps i Enric de Santpedor, havien visitat al mateix Astruc Jucef en més d'una ocasió i el seu pare, quan estava malalt, per ampliar els seus coneixements.

La conversió religiosa a la Manresa del segle XIV

El segle XIV, la nostra ciutat ha estat anomenada per la historiografia local com el gran segle de Manresa o el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. El call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266, tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona de l’actual plaça de l’Onze de Setembre), en aquell temps fora del perímetre fortificat de la ciutat. Fins a quaranta families havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe al Talmud i que probablement havia exercit de metge, denuncià a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

En definitiva, queda clar que una part dels jueus no acceptaven que els seus es convertissin al cristianisme. Una situació difícil de pair pels jueus del nostre call, tot i que al segle XIV encara existia una certa tolerància intereligiosa als carrers de Manresa, els metges jueus es negaven a atendre als conversos jueus, tot i que si actuaven i practicaven la medicina amb cristians sense cap tipus de problema. El problema de la conversió fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms van començar a expulsar els jueus de les ciutats catalanes més importants. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans i fins i tot tenia una assignació del batlle de 30 sous.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven contínuament, forçaven els jueus catalans a impetrar provisions reials de defensa. El 27 d'agost de 1343 els jueus de Manresa obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres.

Més informació sobre conversions a la Corona d'Aragó:

- La trista història del metge Lluís Alcanyís, aquí
- La doble condemna dels conversos, aquí
- La disputa de Barcelona de 1263, aquí
- Els xuetes, la història dels jueus conversos de Mallorca, aquí

Bibliografia consultada:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

- TORRAS i CORTINA, Miquel. (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- RIERA i SANS, Jaume. (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131

- SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

02 de gener 2014

L'expedició manresana de 1848: crònica d'una derrota

Absolutistes i liberals a la comarca del Bages

El 16 de novembre de 1848 un miler soldats de la caserna de Manresa van sortir d'Artés en direcció a la població veïna d'Avinyó. El brigadier Joaquín Manzano havia tingut notícies que algunes partides carlines, a les ordes de Ramon Cabrera i Rafael Tristany, es movien per la comarca del Bages. De bon matí, l’exèrcit isabelí, aquarterat a Manresa i sabedor que al poble d'Avinyó s’hi estan concentrant un munt de tropes carlines, començarà els preparatius per venir-les a expulsar. Hores després, allò que inicialment pretenia ser una operació de càstig més o menys rutinària, es va convertir en un autèntic desastre de magnitud considerable. El que havia de ser un simple exercici de tir de les tropes liberals (coneguts com isabelins) esdevindria una derrota sense precedents. Coneixedora del terreny i ben informada per una potent xarxa d'espies i confidents, la guerrilla carlina concentrà reforços i parà una emboscada a les tropes liberals.

Uns set-cents homes van caure presoners, entre ells el mateix Manzano. Un munt d'armes i munició anaren a parar a mans dels rebels absolutistes. L’enfrontament va ser molt desigual, els carlins amb un nombre superior d’efectius i ben disposats sobre el terreny van sorprendre als isabelins amb una emboscada. El resultat fou la derrota de la columna isabelina, amb la detenció del propi Manzano i entre 250 i 700 soldats. La notícia corregué com la pólvora, mai millor dit: no només en parlà el Diario de Barcelona (un dels diaris més antics d'Europa), sinó també des de la capital britànica, el diari Times.

El desastre d'Avinyó provocà un escàndol a Madrid i precipità la caiguda del capità general de Catalunya. Els carlins celebraren la victòria. Rafael Tristany fou nomenat Comte d'Avinyó. Aleshores comptava 34 anys i tenia encara per davant una llarga carrera militar que el convertiria en mariscal i general, fins a esdevenir una figura llegendària de diverses guerres. Per sempre més faria servir el títol de comte d'Avinyó, en record d'aquella efemèride de la Segona Guerra Carlina, coneguda també com a Guerra dels Matiners. Ramon Cabrera abans de derrotar els liberals a Avinyó, havia entrat a Mura, un poble als peus de la Serralada de l'Obac, el 20 de juny de 1848, des d’on dirigí una proclama a tot Catalunya. Aquests van ser els motius de que, al llarg del segle XIX, molts hisendats de masos de la zona del sud-est de la comarca del Bages deixessin les seves masies a mans de masovers i ells amb la família es traslladessin a ciutats més segures.

Un any abans, el 1847, els absolutistes havien estat durament castigats, el mariscal de camp Benet Tristany havia estat afusellat a Solsona pel exèrcit liberal i el brigadier carlí Bartomeu Porredon havia estat assassinat a cops de baioneta a Clariana de Cardener (Solsonès) per tropes liberals com a diversió per la soldadesca. A Manresa, la ciutat es preparava per una atac carlí i les autoritats militars van acordar la fortificació del Pont Vell per reprimir un possible atac sobre la ciutat. Els fets ocorreguts a la comarca del Solsonès havien posat la por el cos, les muralles de Manresa estaven en un estat ruïnós i presentaven moltes deficiències. El 22 de novembre de 1847 es podia llegir el següent al periòdic El Español:

"Des de la llegada á esta ciudad [Manresa] del Excmo. señor capitan general, vienen todos los dias columna de nuestro ejército con objeto, segun parece, de recibir órdenes para el próximo plan de campaña que tiene dispuesto S.E.  Entre tanto se van fortificando los puentes de estos alrededores com el de Cabrianas, Navarcles y Vilomara, habiendo llegado tambien á esta la batería que estaba en Cardona."

La Segona Guerra Carlina o la Guerra dels Matiners: asfixia econòmica

La segona guerra Carlina, dita també la guerra dels Matiners, s’inicià pel setembre de 1846 i durà fins al maig de 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país, en la qual participaven a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. Una de les conseqüències més importants d’aquesta segona guerra fou la crisi econòmica de 1846-1848, que deixà sense feina molts treballadors i abocà a la misèria moltes famílies. A la crisi industrial i de subsistència, s’hi afegia la monetària. L’alça de preus i la paralització de l’activitat industrial provocaren una recessió en la circulació de monedes, cosa que va fer que bancs i caixes no disposessin de líquid efectiu, tot perjudicant les transaccions comercials i els crèdits industrials, la qual cosa accentuà encara més la crisi general.

Bibliografia consultada:

- OLLÉ ROMEU, Josep M. (2007). Matiners. Barcelona: Editorial PPU, S.A.

- PLANES, Ramon. (1989). L'ocupació de Solsona pels carlins l'any 1837 segons la Relació de Jaume Riu i Ribera, Revista Dovella núm. 32, pp. 13/21

- BERDÚN COLOM. Montserrat. (2012). Els encunys falsos de 6 quartos d'Isabel II del Museu d'Història de Barcelona. I Jornades d’estudi: La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX.

- Bloc Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues: "La Fortificació del Pont Vell"

- Pàgina web Matiners.cat