28 d’octubre 2014

L'Isidoro de la Fonda Sant Antoni

Persiana avall

La mítica Fonda Sant Antoni del número 20 de la plaça Major, al principi de la Baixada dels Jueus de Manresa va tancar portes la primavera del 2014, per la jubilació del seu responsable, Isidoro de Gregorio. Es posava final d'aquesta forma a un negoci amb més de cent anys d'història, que va iniciar i mantenir fins als anys vuitanta del segle passat la família Camprubí-Puigneró i els seus hereus.

Isidoro de Gregorio, nascut a Sòria (Castella), va arribar fa mig segle a Manresa, on va desenvolupar una llarga trajectòria com a cambrer en coneguts establiments locals fins que, el 1984, es va fer càrrec de la Fonda Sant Antoni, especialitzada en menjars casolans, econòmics i abundants. El negoci ha mantingut l'activitat en un edifici, la Casa Fàbregas, construïda damunt unes antigues cisternes d'aigua anteriors al segle XIV. L’edifici va ser construït per la família Fàbregas, propietaris d’una botiga de teixits, després de comprar al segle XVIII els quatre immobles que formen la finca actual, dos orientats al carrer Amigant i dos a la plaça, i els arranjà fins a convertir-los en un sol edifici a partir de 1718. Al segle XIX s’hi practicà una reforma per unificar la façana de la plaça Major i fer una nova escala.

L'edifici, molt malmès, i només ocupat ja pel bar-restaurant els últims anys, va haver de ser consolidat l'any 2006 després que unes filtracions d'aigua en fessin perillar l'estructura interna. La Fonda Sant Antoni fou fundada a finals del segle XIX a la baixada dels Jueus per Martí Camprubí i Margarida Puigneró, que li van posar aquest nom en honor de la capelleta del mateix carrer en la qual hi havia una talla de Sant Antoni (que avui es pot veure al Museu de Manresa). El negoci es va traslladar a començament del segle XX al seu actual emplaçament de la plaça Major, fins llavors ocupat pel cafè Cal Cases.

La fonda va ser regentada per successives generacions de la família Camprubí-Puigneró, i comandada així directament per Trinitat Camprubí, primer (esposa del músic, agutzil i pregoner de la ciutat Josep Bruguera), i per Pere Massegú, el seu gendre, un cop acabada la guerra civil. L'últim de la nissaga a fer-se càrrec del bar-restaurant va ser Josep Maria Massegú, que en va ser el responsable des del començament dels anys 60 fins al 1984, quan, acabat de llicenciar en Belles Arts, es va començar a dedicar a la docència, i el va traspassar a Isidoro de Gregorio.

Una peculiar anècdota corre des de fa temps per Manresa, no sabem si és realment certa o obra de la competència. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tant prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. 

També podem mencionar diferents situacions que avui en dia donarien per editar una nova edició de la Rue del Percebe, en versió manresana. En ple franquisme, en el punt més àlgid de la fonda, al restaurant i cafeteria, podien coincidir sota el mateix sostre, però en racons diferents de la casa i ignorant-se mútuament, joves revolucionaris, falangistes i militars, funcionaris del règim, grisos i guàrdies civils, catalanistes, anarquistes... 

Bibliografia:

- BLAYÀ, Carles: Tanca la centenària Fonda Sant Antoni de la plaça Major de Manresa. Manresa: Diari Regió7 [14/03/2014]

- El Pou de la Gallina: Rèquiem per una fonda. Setembre 2014

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

Més informació:

- Antics Hostals de Camí Ral: Fonda Sant Antoni, aquí

24 d’octubre 2014

Beneïda siguis tu, la sal de la meva vida!

Manresa i el Bages, la gran mina de potassa d'Europa

El subsòl del Bages conté una de les escasses vetes europees d'extracció de potasses, matèria primera bàsica en la producció mundial de fertilitzants. L'explotació d'aquest negoci corre per compte de la multinacional israeliana ICL, cotitzada a la Borsa de Tel-Aviv, que va adquirir el 1998 a Potasas de Llobregat i Súria K, les dues empreses estatals controlades fins llavors per la SEPI. L'explotació de la sal comuna (clorur sòdic) a la comarca del Bages va començar al Neolític i continuà en època dels romans i en la medieval, per decaure al segle XIX.

L'explotació de la sal tornaria a renàixer a principis del segle XX, mitjançant les mines subterrànies de sal potàssica de Súria, Cardona i Sallent. Des d'aquest moment, l’explotació al Bages de les mines de potassa s’ha portat a terme de manera ininterrompuda. Emili Viader i René Macary van descobrir el 1912 molt a prop del poble Súria una veta de sal. La Compagnie Bordelaise des Produits, fou la primera empresa que va gestionar la mina, va realitzar el 1913 diversos sondejos a la zona fins a decidir que el jaciment era prou bo per explotar-lo. Un any més tard, les mines van passar a mans de la companyia de capital belga, Solvay que, el 1918, va obrir el primer pou miner, la fàbrica i el ferrocarril. No va ser fins a 1925 quan es va comercialitzar per primera vegada la potassa de Súria de la mà de l'empresa Mines de Potassa de Súria, nova propietària fins a 1986, any en què les mines van passar a mans públiques. El 1998 es tornaria a privatitzar.

A partir de la dècada del 1960 el material de rebuig que s'extreia per obtenir sal, compost bàsicament per clorur de sodi o sal comuna, no es retornava a l'interior de les galeries, sinó que s'abocava al costat de les instal·lacions mineres. Així naixen els runams salins de Sallent i de Vilafruns (al municipi de Balsareny) a la conca del riu Llobregat, i els de Súria i Cardona a la conca del riu Cardener. Aquests runams sovint són anomenats popularment escombreres, veritables muntanyes estèrils de residus salins. Aquests runams es dipositaven directament sobre el terreny sense cap mena d'impermeabilització, ni de drenatge per evitar la seva interacció amb les aigües.

El runam de Vilafruns fou restaurat, tal com obligava un decret de 1983, tot i que la seva renovació no es va fer efectiva fins al 2011, 27 anys més tard. D'aquesta forma el runam de Vilafruns era el primer que es restaurava íntegrament a la comarca del Bages. Abans Iberpotash havia tapat els residus salins abocats a la vora del pou de Cabanasses de Súria, de forma poc efectiva i sense una adient impermeabilització.

Al municipi de Sallent, l'esmentada Iberpotash extreu silvinita per fabricar potassa que s'usa com a fertilitzant. Per obtenir una part de potassa, es rebutgen dos terços de sal que amb els anys s'han anat amuntegant en un turó que supera els cent vint metres amb un gran impacte en el paisatge. Per dessalinitzar l'aigua del Llobregat la Generalitat ha hagut d'invertir més de cent milions d'euros en les dues plantes que la potabilitzen. El runam del Cogulló de Sallent, tot i ser el més gran, també és el més recent. Aquesta muntanya de residus ostentosament visible des de pràcticament tota la Catalunya central se la coneix també popularment amb els noms de runam de la democràcia -ja que aquesta muntanya de residus s'ha format en temps de democràcia- i com a Montsalat. El nom oficial prové de la muntanya veïna del Cogulló, on es troben les restes d'un poblat ibèric. Actualment, el runam del Cogulló és ja més alt que la muntanya d'on pren el nom i presideix el paisatge al nord del pla de Bages.

El "gran dipòsit" de sal de Manresa

Des de fa molts anys, pel costat de la carretera vella de Barcelona a Manresa (C-1411z), just abans d’arribar a les fàbriques abandonades, destrossades i decrèpites de la barriada de la Guia, el bosc de ribera del Cardener sobtadament s’acaba sense aparentment un motiu. Cal anar bastant amunt, cap a les ronyoses instal·lacions de la Renfe, situades en el vessant de la muntanya que toca precisament a la Guia, per trobar l'explicació de per què la vegetació desapareix de cop i volta.

Us heu preguntat mai perquè hi ha trens de mercaderies a l'estació de la Renfe? La resposta és fàcil, la sal, perdó, més ben dit el rebuig de la sal un cop extreta de la mina. Des de fa molt, la Renfe utilitza aquest espai com a magatzem temporal de sal, provinent de les mines de Súria, Sallent i de Cardona, aquesta última propietat d'Ercros. El famós tren del "Saler" surt de Manresa i porta la sal de Cardona fins a la factoria d'Ercros a Flix. La llarga escampada de sal està al descobert en una via morta, sense cap mesura de protecció i l'accés fins i tot es pot fer amb cotxe sense cap classe de control d'entrada. El lloc és a la intempèrie i no reuneix cap condició de magatzem, de manera que, quan plou, la sal es dissol i s'arrossega en forma de salmorra cap al riu.

El juliol del 2011 el botànic Jordi Badia amb motiu de l'enèsima fuita de salmorres del col·lector del Passeig del Riu, va publicar un article a la revista el Pou de la Gallina, on denunciava la contaminació i els efectes de la salmorra al riu Cardener: "aquesta vegada al passeig del Riu de Manresa. El col·lector de salmorres saboteja els esforços de Manresa per crear un parc a la riba del Cardener; els efectes indesitjats de la mineria de potassa acaparen la inversió pública a la comarca de Bages". Un cop més la sal era la protagonista. En aquesta ocasió Badia afirmava que els efectes de la contaminació de la sal feien impossible crear un parc a la riba del Cardener, un projecte que feia anys "aparcat" al calaix de l'ajuntament de Manresa. El maig del 2014 l'entitat manresana Meandre denunciava una nova fuita del col·lector de salmorres al mateix indret que s'havia produït a finals del 2013, que havia provocat la mort de tres plataners de la zona. L'entitat mostrava la seva preocupació per "la maleïda freqüència d'aquests vessaments que un dia ens poden deixar sense bosc de ribera del Cardener en la façana sud de la ciutat". El problema, com veieu, es repetia de nou.

La contaminació dels rius als anys 30

En aquest bloc ja vam explicar, com la rica hisendada de Manresa Antònia Burés i Borràs, vídua del propietari de la Casa Torrents (la Buresa), va capitanejar les queixes de la ciutat de Manresa per l'excés de sal al riu Cardener. Fou la primera persona notable en denunciar l'empresa Minas de Potasa de Suria SA per "la impurificació de les aigües" del riu Cardener, l'any 1926.

Als anys trenta, el tema de la salinització tornaria a entrar en joc gràcies als pescadors de Manresa i comarca. L’any 1935 les associacions de pescadors de Manresa, juntament amb les de Barcelona, organitzaren un acte conjunt al Teatre Kursaal per tal de conscienciar als ciutadans respecte als perjudicis que provocava llençar residus als rius i el perill que suposava l'abocament de sal als rius Cardener i Llobregat per la fauna i flora.

L'edició de La Vanguardia del diumenge 27 de juny de 1937, al bell mig de la guerra civil, publicava, també, un article titulat "Por la salud de Barcelona. La depuración de las aguas del Llobregat y el Cardoner". En aquest article es deixava constància d'una important reunió en la que es reclamava urgentment la construcció d'un col·lector o canal per a recollir totes les aigües "contaminadas y adulteradas del Llobregat y el Cardoner por los residuos salinos".

És molt curiós constatar com en aquella reunió a la qual el periòdic barceloní fa referència, també van assistir-hi els sindicats de la mineria i els comitès d'empresa de les mines de Cardona, Súria i Sallent, que en aquell moment actuaven de gestores de les explotacions en estar aquelles col·lectivitzades i com l'actitud dels sindicats i treballadors era de total coincidència en la necessitat de no seguir contaminant el riu ni posar en perill la salut de tots els habitants de la conca del Llobregat.

El director general de Salut i Assistència Social, doctor Martí Ibáñez, "tomó la palabra para poner de manifiesto la diferencia que hay entre el trato y la discusión con los representantes de las antiguas empresas, las cuales siempre habian puesto dificultades y objeciones a las obras de utilidad pública y no miraron mas que a sus intereses particulares, y la de las nuevas colectividades representadas". És a dir, els sindicats i treballadors, en aquell temps, no miraven solament els seus particulars interessos i entenien i comprenien la problemàtica dels residus de la seva mina en el conjunt de la salut de la comarca. Així ho manifestaven i així es posicionaven. Com han canviat les coses!

La No-Manresa, un espai marginat de la ciutat

Bibliografia:

- BADIA, Jordi: "Manresa també salinitza el riu". El Pou de la Gallina, Setembre 2009

- BADIA, Jordi: "La restauració del runam de Vilafruns". El Pou de la Gallina, Juny 2011

- BADIA, Jordi: "El conte de mai acabar". El Pou de la Gallina, Juliol-Agost 2011

- Diari Regió7: "Dos industrials del Bages van denunciar la salinització del riu per la mineria el 1926" [01/06/2012]

- FÀBREGA, Albert: "Cum grano salis. La sal i la potassa a Súria (1185-1982)". Ajuntament de Súria/Iberpotash: Temes de Súria, 2009

- Hemeroteca Digital: La Vanguardia

- Memòria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- PEREARNAU, Jaume: "Gràcies Sr. Estradé". Manresainfo.cat [09/03/2012]

15 d’octubre 2014

El carrer d'Àngel Guimerà

El comerç detallista al poder (1909-1936)

A finals del segle XIX, l'eix comercial del Carrer Àngel Guimerà dels nostres dies, era conegut amb el nom de camí o pas de Cardona. L'any 1891 amb la urbanització del Passeig Pere III i els seus voltants va suposar una important millora en l'ordenació del caòtic urbanisme que patia Manresa d'ençà que es van tirar les antigues muralles medievals. La inauguració del carrer no es faria oficial fins a l'any 1909. La urbanització del carrer també va comportar la prolongació del mateix carrer de Guimerà fins a trobar el carrer del Bruc, al costat de la línia de ferrocarril de Manresa a Berga i del camí vell de Joncadella.

La inauguració del carrer es va celebrar el 20 de juny de 1909, i va comptar amb la presència del famós i poeta i dramaturg català, Àngel Guimerà que va agrair a Manresa el bateig del seu nom en una via de la ciutat. Una agenda atapeïda d'actes va omplir la jornada, amb parlaments, el descobriment d'una placa commemorativa, concerts, balls i la representació de l'obra Mar i cel al teatre Conservatori. 

Amb el transcurs dels anys, el carrer es va convertir en un important punt d'atracció per a comerços i establiments. L'any 1928 es va estrenar oficialment, el Teatre Olympia (actualment ocupada per la multinacional Zara), cosa que afavorí l'increment d'activitat a la zona. Botigues i establiments com Carrosseries Novell, Pintures Muncunill, Banca Padró Germans, Ortopèdia Busquets, les agències de transport Mora i Vda. de Josep Moll o el baster Camps en són alguns noms. El comerç guanyava pes al carrer, esdevenint aviat en un dels carrers amb més botigues i comerços al començament de la dècada dels anys 30.

També s'hi instal·laren botigues que a molts manresans i manresanes encara en sonen avui en dia: les de gèneres de punt Valentí Canudas i la de pneumàtics dels socis Vilarmau i Feixa, entitats bancàries com una oficina del Banco Español de Crédito el 1934. Botigues històriques com la Creadora -dita també La Saldadora-, la farmàcia Talaverón -avui Planas- o el forn Pujol.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009), Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

07 d’octubre 2014

L'oficial francès i el seu estrany maletí

L'home de la bomba atòmica

En diferents entrades d'aquest bloc hem explicat com moltes persones que fugien dels nazis durant els anys 1940-1944, van passar per l'estació del Nord de Manresa emprenent un llarg camí que començava als Pirineus (frontera francesa) i acabava al consolat britànic de Barcelona, ubicat a la Plaça Universitat. Un testimoni vital d'aquestes aventures d'evadits i xarxes per ajudar a passar persones era la del passador Joaquim Baldrich. Segons el testimoni d'en Quimet Baldrich, la nostra ciutat era el penúltim punt d'una xarxa d'evasió que començava als Pirineus i al Principat d'Andorra. Concretament era a l'estació del Nord (Renfe) on els evadits (jueus que fugien de l'Holocaust i soldats aliats escapats de la rereguarda nazi) emprenien el darrer tram del viatge en direcció Barcelona amb el tren de la matinada:
"L'excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l'estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat, en el mateix edifici que ocupava el consolat alemany, i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l'una de l'altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats".
La carrera de Baldrich com passador guarda, però, un detall que sobrepassa el costat més novel·lesc de la peripècia i el catapulta cap a la llegenda. Segons el veterà guia, mort l'any 2012, en una de les missions que li van encomanar, va ajudar a passar a un oficial francès, un home gran d'entre 65 i 70 anys, que caminava enganxat a un maletí que no deixava mai. Un estrany company de viatge que pesava més del compte. Que duia aquell bon home? Lingots d'or? Armes? Un maletí que va fer el trajecte complet, i que va passar com no per l'Estació del Nord, on la xarxa d'evasió tenia subornats a un parell de treballadors, que feien els ulls grossos, cada cop que l'experimentat passador es presentava amb un grup de persones. De nou, el mateix Baldrich explica com va anar el viatge amb aquell peculiar home i el seu maletí:
"De camí a Manresa ens vam aturar a dinar a una masia a prop de la Mansa. Vaig observar una peculiar maleta que era massa per al pobre home que la duia, pesava com un mort. I em preocupava perquè podia posar en perill a tota l'expedició. Però no hi havia manera de convèncer l'home, no permetia que la carregués ningú més. Així que li vaig fer entendre a un tal ''Ramon'', un australià que viatjava amb nosaltres i que parlava no sé quantes llengües, i que era la tercera ocasió que ajudàvem a creuar el Pirineu [...] Li vaig explicar la situació i es va posar a parlar amb l'oficial francès. I el va convèncer amb l'argument que si ell no arribava al consolat, jo segur que sí que arribaria. Va accedir a que fos jo qui carregués la maleta, però abans em va fer jurar que si calia mataria per tal de que la maleta arribés al seu destí. Quan finalment vam arribar al consolat, el francès, el mateix cònsol i la secretària em van abraçar amb llàgrimes als ulls. Jo seguia sense tenir ni idea de què podia haver a la maleta. Va ser la secretària, que em coneixia, qui em va revelar el secret: aquella punyetera maleta contenia aigua pesada per a la bomba atòmica!"
Bibliografia de referència: 

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012 

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013) 

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

01 d’octubre 2014

La Ruta Anarquista de Manresa

Un passeig pels indrets de l'anarquisme a la ciutat

Mapa de la Ruta Anarquista de Manresa. Edició: bllibertari.org

La gent de l'Assemblea Llibertària de Manresa va organitzar aquest passat mes d'abril del 2014, una interessant ruta per la ciutat de Manresa amb el tema de fons de l'anarquisme, dintre les jornades que porten a cap sota el títol, Primaveres Llibertàries. Enguany aquesta era la segona edició que es duia a terme una activitat d'aquestes característiques. Des del bloc Històries Manresanes agrair les persones que van fer possible aquesta activitat autodidacta pels carrers de Manresa i per redescobrir històries que sovint són ignorades per l'imaginari col·lectiu. Les altres històries també són històries.

Agrupació Naturista Llibertària (1920-1939)

Casa Batlle, davant de la Cova

Des dels anys 20 del segle XX a la Ciutat hi va haver una agrupació naturista. El Naturisme volia canviar el món des del canvi radical des de la persona. No només es tractava de nudisme, sinó també de vegetarianisme, higienisme, hàbits saludables... Va funcionar fins a la Guerra Civil, moment en què van organitzar una unitat dins de la Columna Terra i Llibertat. Fins i tot després podem trobar militants de l'Agrupació col·laborant amb el Maquis.

L'Avalot de les faves (1688)

Baixada de la Seu

A Manresa l'any 1688, els Canonges passen a cobrar el "delme" exacció consistent en la desena part de fruits, rendes o beneficis. El poble ho troba abusiu. Els Canonges contents amb el recapte del delme, ho celebren amb una perola de faves, cuinada per una dona coneguda com la Fadulla, que és una infiltrada dels camperols, amb finalitat de revenja. El panorama fou de veritable revolució a la ciutat amb més de 500 persones amotinades. Van assaltar les cases dels Canonges, cremant-les els mobles en unes grans fogueres enceses a la baixada de la Seu i a la Plana de l'Om. El resultat de tot plegat fou l'execució de nou persones, vuit homes i la Fadulla.

Seu de la Federació Local de Sindicats de Les Tres Classes del Vapor (1869-18­99)

Carrer Na Bastardes, 6

Manresa seria seu del setmanari oficial de l'AIT, “La Revista Social”, creada el 16 d'agost de 1872. A Manresa es publiquen 12 números de la revista. El director del diari va el Dr. José García Viñas, i el seu secretari el tintorer Francesc Abayà. La seu estava al carrer Vestales, 6 – 2a de Manresa (actual Na Bastardes). Al mateix lloc hi era la seu de la federació local de societats obreres. Les Tres Classes del Vapor va ser un sindicat del tèxtil, molt important a Manresa. Durant la dècada dels 1870 va estar afegit a l'AIT, tot i que dins de la Unió Manufacturera, del ram del tèxtil. Aquesta unió va celebrar un dels seus congressos a Manresa el 1872, on també va estar la seu del sindicat.

Ateneu Obrer Manresà (1922-19­39)

Carrer de les Piques 1

El 1864 es crea el Círculo Manresano Artístico e Industrial que faria el paper d'ateneu a la ciutat. El 5 de juny de 1887, el Círculo es transforma en l'Ateneu Obrer Manresà (AOM). En els seus inicis estava situat al carrer Pere III. Posteriorment, l'ateneu va traslladar-se a un local situat al carrer del Born, 13, pral. L'Ateneu realitzava una tasca educativa entre els membres de la classe treballadora. S'hi impartien classes d'ensenyament primari i més endavant cursos nocturns per a adults. L'any 1922, es va traslladar al carrer de les Piques, on es va crear una escola fundada sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Es tractava d'una escola racionalista (mixta, laica i “cientifista”). Ensenyaven conreus, sembra, excursions, fauna, literatura, poesia... Una de les iniciatives va ser la creació de Ràdio Club Manresa.

Seu del CENU del Bages (1936­-1939)

Plaça Fius i Palà, 1

La derrota de l'alçament feixista de 1936 va accelerar els canvis de l'època. Una de les conseqüències va ser la creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, el CENU, el 27 de juliol de 1936. Aquest Comitè, de forma similar al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, estava impulsat pel moviment llibertari. El càrrec de secretari estava en mans del pedagog sallentí Joan Puig Elias. Amb l'objectiu d'organitzar l'ensenyament es van constituir, durant l'agost, les delegacions comarcals del CENU, entre les quals estava la del Bages, amb seu a la plaça de Fius i Palà, 1, al pis pral. de Ca la Buresa. El CENU va controlar gairebé tota l'educació de la ciutat durant la guerra, quedant fora de la seva jurisdicció la que s'impartia als ateneus. 

Tiroteig al Bar Alhambra (1923)

Passeig Pere III, 16

El grup Los Solidarios assabentats que José  Luis Laguia (sospitós de l’atemptat contra Salvador Seguí, fet a Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s’amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra (conegut popularment amb el nom de la Gàbia), actuen el 6 d’abril de 1923. Tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar Alhambra, on treballava Garcia Oliver. En la rafega José Luis Laguia resulta il∙lès, però els seus tres guardaespatlles que el protegien queden ferits. Joan García Oliver i Joan Figueras i Francesc Roig, tots dos del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel·lia el 23 d’octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l’any 1925 es refugiaria a París.

Seu de la CNT (1933-19­36)

Passatge Renaixença, 8

Al Passatge Sense Nom, 8-1a tenia el seu local l'Agrupació pro­cultura Faros. Aquest grup va ser creat el 31 d'octubre de 1931. Després de l'escissió trentista de 1933 Faros cedeix el seu local a la Federació Local de Manresa, adherida a la CNT oficial on també es trasllada un grup de joves que portava un altre ateneu al centre de la ciutat. Quan la repressió de la insurrecció de desembre de 1933 obliga a tancar els locals, el grup impulsor de l'ateneu decideix fundar un grup de joventuts llibertàries. Es fundarà aquell mateix mes de desembre. 

Seu de CNT (1976-19­80)

Carrer Carrió, 5

Després de la mort de Franco el 1975 es tornen a fundar grups de CNT a tot l'Estat. A Manresa el grup impulsor es comença a reunir l'abril de 1976. El grup està format sobretot per veterans. Al maig del 76 el grup entra en contacte amb el comitè regional i es crea una comissió rellançadora. Al mes de setembre es publica el primer manifest i es lloga el local del Carrer Carrió. La CNT creix ràpidament. A finals d'any hi ha nuclis als rams de Metal·lúrgia, Fabril, Ensenyament i Oficis Varis, Balsareny i Cardona. El 1978 hi ha organització a Manresa, Sallent (Clos  5),  Berga (Frai Federico 5), Balsareny (Enero 8) i Sant Vicenç de Castellet (San Juan 45). En total s'assolirà per a aquest període arribar a prop de 2000 afiliats a la comarca.

Míting del Congost (1977)

Pavelló del Congost

El  2 abril de 1977 es va realitzar un míting al Congost on es van ajuntar entre 1500 i 2000 persones. Aquest era l'acte de masses de la CNT a Catalunya després del míting de Mataró i abans del Míting de Montjuïc. Del míting el que resulta evident és la diferència entre militants. Per una banda els veterans molt ortodoxos, de poble, que prioritzen una pràctica sindical. Per l'altra els joves, contraculturals. De Barcelona arriba un tren ple de joves en un ambient festiu, que traslladen al míting.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: “Històries de Manresa”, Ed. Zenobita. Manresa, 2009

- Informació obtinguda del tríptic editat per bllibertari.org

- Hemeroteca digital (Regió7 / La Vanguardia)

Printfriendly