27 de setembre 2014

El manresà que va dominar Barcelona

Jaume Castell i Lastortas

Jaume Castell i Lastortras va nàixer a Manresa el 1915 i era fill d'un industrial que ja havia acumulat un bon capital i es dedicà a la banca i la indústria. De ben jovenet, en Jaume va estudiar enginyeria a Barcelona a la Universitat Politècnica de Catalunya, però el que realment l'apassionava eren les finances i en especial, el món de la banca privada.

Creà el Banco de Madrid, amb gent com Porcioles, Viola o Samaranch i parents del mateix dictador Francisco Franco, ja que estava ben connectat amb el palau del Pardo (residència oficial del dictador) a través de la família Martínez-Bordíu. A inicis de la dècada dels 70 tenia un importantíssim conglomerat (Grup Castell, el que es coneix com un holding) de 120 empreses (tèxtil, metall, editorial o turisme, entre d'altres) i 20.000 treballadors. Creà el diari Tele-exprés el 1964, amb els seus amics Viola, Samaranch, Sentís i Agustí. Arribaria a controlar (deien) la vida barcelonina amb dos dels seus homes forts, Joaquim Viola i Joan Antoni Samaranch. Només el famós Muñoz Ramonet, tenia més poder i influència que en Jaume Castell.

A principis dels anys 70, la plaça Sant Jaume de Barcelona era coneguda com "la plaça de Jaume Castell", ja que com hem dit, era íntim amic del president de la Diputació de Barcelona, Samaranch, i de l'alcalde de Barcelona, Viola, per cert, assassinat durant la Transició. Castell tenia el seu elegant despatx a l'edifici ocupat ara pel Grup Godó, que va ordenar construir ell mateix, a la plaça de Francesc Macià, que en el ple franquisme duia el nom de Calvo Sotelo.

La vida de l'empresari perfecte

Castell va començar la seva activitat industrial al sector tèxtil, però amb els anys es va dedicar també a altres àrees econòmiques i va prendre part en la constitució d'empreses gràfiques, editorials, navilieres, metal·lúrgiques, petrolieres i de l'automòbil. Dins de la seva activitat com a empresari destacava la seva faceta en el món periodístic, fundant el diari Tele Expres i el setmanari en català Tele Estel. En l'àmbit financer i banquer, va promoure el Banco de Madrid i el Banc Català de Desenvolupament (Cadesbank), que donarien suport a les nombroses empreses que el grup Castell va crear. Segons les memòries, el 1971 el fons propis de què disposaven les seves empreses eren de 553 milions de pessetes, convertint a Castell en un dels homes més rics de l'estat espanyol.

Les seves empreses eren un conjunt de diferents inversions, accions i participacions en borsa. Els noms més importants eren el Banco de Madrid, el Banc Català de Desenvolupament, la indústria alimentària La Piara de Manlleu, l'editorial Argos Vergara o la cinematogràfica Cinesa, entre altres noms. També tenia interessos en el sector turístic, que els anys 70 fou una de les entrades de divises més forta a la península Ibèrica.

El desenvolupament urbanístic de la capital catalana va influir en el declivi de les activitats constructores de Jaume Castell. Diferents projectes, urbanístics als afores de Barcelona, mai veurien la llum. El mateix Col·legi d'Arquitectes es va oposar als seus projectes de construir polígons d'habitatges a Can Cuyàs, enfront de Ciutat Meridiana, i al Prat de Llobregat. Cap a 1978, Jaume Castell va decidir autoexiliar-se definitivament, va vendre la majoria dels seus negocis a l'estat espanyol, i es va dedicar a activitats financeres a Suïssa i Estats Units. En el llibre, Samaranch. El deporte del poder, se li atribueix a Castell una frase que descrivia perfectament la situació d'aquells convulsos anys de Transició.
"Venía [Castell] a Barcelona para cerrar las operaciones o para despachar con sus apoderados. Pero no pasaba del aeropuerto. Historia o leyenda, de él se explica que, en la despedida hacia su dorado exilio helvético, rodeado de medidas de seguridad, lanzó la frase de folleu, folleu, que el món s’acaba."
Jaume Castell Lastortras va morir a Suïssa el 1984 ensorrat i marginat, però en cap cas arruïnat. Per cert, per donar punt final a la seva biografia, el seu nebot és en Joan Rosell, el president de la patronal espanyola.

Bibliografia:

- Cabana, Francesc: "La burgesia emprenedora" Editorial Proa, Barcelona 2011. Pàg. 237-245

- Riera, Ignasi: "Els catalans de Franco" Plaza y Janés Barcelona 1998. Pàg. 345-350

- Hemeroteca El País (Diverses entrades)

19 de setembre 2014

Les imatges inèdites del cop d’estat

El manresà que va fotografiar la Guerra Civil

Josep Maria Rosal i d’Argullol (Manresa, 1908 - Bogotà, 1983) va capturar amb les seves fotografies alguns dels moments més convulsos dels primers dies de la Guerra Civil. Es va moure pels carrers de Barcelona, hores després que Franco s’alcés contra la República. Apassionat pel patrimoni artístic i arquitectònic, va immortalitzar la destrucció d’algunes esglésies durant els aldarulls. Després de la derrota republicana, va realitzar i dirigir diferents documentals. De tota la seva obra, però, se’n va perdre el rastre quan el 1955 va marxar a viure a Colòmbia. Des del 19 de setembre fins al 5 d'octubre, part d’aquest material inèdit es podrà veure al Centre Cultural el Casino de Manresa.

“És un testimoni excepcional dels anys 1920 a 1940”, assegura l’historiador Joaquim Aloy, comissari de l’exposició amb Conxita Parcerisas. Part de tot allò que va captar la mirada de Rosal s’ha pogut recuperar, perquè el juliol del 2012 els familiars manresans del fotògraf i cineasta van donar a l’Ajuntament de Manresa unes 3.000 imatges que va deixar a Catalunya. “Tot aquest material havia quedat oblidat a la seva residència manresana. L’obra que es va endur a Colòmbia no ha tornat”, diu Aloy. L’historiador i comissari de l’exposició explica que es va cartejar amb Rosal a principis dels anys 80: “Tenia moltes ganes de venir a Manresa i portar el material que tenia a Colòmbia, però no hi va ser a temps perquè va morir el 1983”, afegeix.

Fogueres a la plaça Catalunya 

Rosal va retratar la vida quotidiana i política de la Manresa de la dictadura de Primo de Rivera i de la República. Però les fotografies més impactants són les que va fer el 19 i 20 de juliol del 1936 a Barcelona. Els franquistes creien que la capital catalana seria una presa fàcil. Però es van trobar amb una oposició difícil: les forces d’ordre públic i les importants masses de militants obrers. Aquelles hores van ser convulses i es van enderrocar temples i esglésies.

El fotògraf i cineasta manresà en va ser testimoni: “Sempre duia la càmera a sobre. Va captar les destrosses produïdes a l’església de Betlem de Barcelona, incendiada el juliol del 1936, o les fogueres amb mobiliari eclesiàstic a la plaça Catalunya”, detalla Aloy. Rosal va continuar com a cineasta després de la derrota republicana: “Era fill d’una família adinerada i de dretes. El seu pare havia sigut alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera. Josep Rosal era progressista i catalanista, la peça que no encaixava a la família. Però si ell va poder continuar treballant i no va ser represaliat segurament va ser gràcies a la influència de la seva família”, reflexiona Aloy. El fotògraf i cineasta es movia en el cercle intel·lectual manresà. Es va casar amb una actriu i escriptora argentina, Nina Martín. “Segurament es van conèixer perquè ella era a Manresa mesos abans de la Guerra Civil buscant escenaris per a una pel·lícula. Quan, a partir del 1940, Rosal es va dedicar pràcticament només al cinema, ella li escrivia els guions”, explica Aloy.

Premiat a la Biennal de Venècia 

El manresà es va dedicar especialment al cinema de divulgació mèdica i científica, amb documentals com La rabia, Epilepsia o La transplantación de córnea en España. Aquest últim film es va rodar a la Clínica Barraquer de Barcelona i va ser guardonat a la Biennal de Venècia l’any 1950. El color de tus ojos, que es va filmar a Lloret de Mar el 1952, va estar durant més de dos mesos al Coliseum de Barcelona. Rosal també va fer documentals sobre la música de Montserrat o els habitatges del Congrés Eucarístic. El 1955, però, va decidir emprendre el camí cap a l’exili: “Si va marxar a Colòmbia segurament és perquè va veure que allà hi havia més possibilitats professionals. A ell l’apassionava el cinema”, assegura Aloy.

A Colòmbia va aconseguir viure de la seva passió. Va continuar fent documentals de temes científics, però també sobre patrimoni i antropologia. Col·laborava amb diferents revistes i va ser el fotògraf oficial del Teatro Colón: “Era força reconegut. El 1966 a la inauguració d’una exposició de fotografies seves, hi va anar el president de Colòmbia”, detalla Aloy. Les pel·lícules de Rosal es van entregar a la Filmoteca de Catalunya, mentre que les fotografies es van dipositar a l’Arxiu Comarcal del Bages. Amb l’exposició, que ha tret de les caixes imatges oblidades durant 59 anys, es recupera el testimoni de Rosal.

L'exposició 

El juliol de 2012 els familiars manresans de Josep M. Rosal van fer donació a l'Ajuntament de Manresa dels negatius i fotografies en paper que, a mitjans dels anys 50, va deixar a la residència familiar, en marxar cap a Colòmbia, que la família ha conservat durant tot aquest temps. Les fotografies van ingressar a l'Arxiu Comarcal del Bages, on han constituït el fons Josep M. Rosal i d'Argullol, per tal de conservar-lo, fer-lo accessible als usuaris i investigadors i difondre'l en benefici de tota la ciutadania. 

Format per unes 3.000 imatges, entre negatius en vidre i suport flexible i fotografies en paper, el fons presenta un alt valor històric i cultural, idoni per als investigadors. Constitueix un testimoni excepcional de la Manresa dels anys 1920 a 1940. A través seu podem veure diversos aspectes de la vida quotidiana. Ens permet contemplar com era la ciutat a l'etapa anterior a la guerra i també durant els anys de la contesa civil. Ofereix imatges d'alguns actes socials, esportius i polítics de la Manresa de l'època de la dictadura de Primo de Rivera i la República, com també un interessant i extens recull d'instantànies on es pot veure l'enderroc d'edificis religiosos durant els primers mesos de la Guerra Civil. 

També conté impactants fotografies de les destrosses produïdes a l'església de Betlem de Barcelona, incendiada el juliol de 1936. El fons també aplega imatges d'actes i llocs de diversos municipis i moltes fotografies de caràcter personal i familiar.

Bibliografia:

- Diari Ara: "Les imatges inèdites del cop d’estat" (19/09/2014)

- Diari Regió7: "Manresa veu una selecció de l'extens llegat fotogràfic de Josep Maria Rosal" (16/09/2014) 

- Memoria.cat: La república en un clic (1931-1936)

16 de setembre 2014

L'art de cosir i vestir a la moda

Sastres i modistes

A Catalunya al segle XIX i en entrar al XX, moltes dones treballaven en el sector tèxtil, repartides en les grans ciutats fabrils i les colònies industrials del Llobregat, Cardener o el Ter, per mencionar tres rius propers. La ciutat de Manresa històricament era una ciutat on es treballava la seda des de feia anys, en especial en les sederies Balcells i les antigues fàbriques ja desaparegudes del Pont Vell, i també es filava o teixia una altra matèria, el cotó. Amb l'aparició de la màquina de cosir i posteriorment de l'electricitat a les cases, va augmentar el treball a domicili en el sector de la confecció; els sastres i les modistes començaren a fer-se amb una posició en un temps en què la majoria de la roba es feia a mà i en què era molt difícil trobar confecció realitzada de forma industrial, res a veure amb la roba que portem avui en dia.

La majoria de les modistes i els sastres tenia el cosidor ubicat a la seva llar, i molts d'ells tenien noies, les "aprenentes", amb estudis elementals que anaven a aprendre l'ofici. A part existia la possibilitat en molts tallers que les noies que ja tenien una altra ocupació hi anessin dues hores al vespre per aprendre a cosir i per fer-se els seus propis vestits. Les més afortunades podien fer-se fins i tot el seu propi vestit nupcial.

El segle passat, a la dècada dels anys vint, la ciutat de Manresa tenia les millors modistes i els millors sastres de la Catalunya Central. Els noms més populars eren; la de Francesc Codinach (Plaça Major), la sastreria d'Avel·lí Fornells (Plaça Sant Domènec), i la Casa Toneu o sastreria Modelo, fundada el 1882. També hi havia la sastreria de Francesc Valls (carrer del Born), la de Valentí Vers, la Guilà i la sastreria l'Estrella d'Enric Tatjé, totes tres a la Plana de l'Om.

Pel que fa a les modistes, hi havia el taller de Quatre Cases, el de la modista Conxita Rubinat i el d'Emília Fernández. Però potser el taller amb més renom de la ciutat, era el de Carme Mir, situat al carrer Arquitecte Oms. En aquest cosidor, entre aprenentes i oficiales, hi havia un total de fins a 35 persones treballant. Carme Mir, durant la dècada dels anys cinquanta i seixanta, va esdevenir una de les modistes d'alta costura més destacades no solament de Catalunya, sinó de tot l'estat. Mir va vestir conegudes models i dames de l'alta societat, i va ser l'encarregada de dissenyar l'uniforme dels atletes espanyols als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. La germana de Carme Mir, la Maria, també va treballar durant molts anys en un taller de confecció on es realitzaven ornaments religiosos i es va especialitzar en una modalitat única, el brodat amb fil d'or.

Qui tingui més interès a conèixer el món de les modistes i sastres de Manresa té una magnífica oportunitat d'acostar-se fins al Museu Comarcal de Manresa i anar a l'Espai Memòries que acull des del 30 d'agost fins a principis de novembre una mostra que recupera el llegat d'una pràctica femenina i un ofici que va marcar la vida de moltes manresanes durant el franquisme. Els visitants podran conèixer l'experiència de moltes dones manresanes que van viure la seva infantesa i joventut al voltant dels tallers de costura. Moltes d'aquestes dones van dedicar moltes hores de la seva vida a aprendre a cosir, els agradés o no, i d'altres que van fer del fet de cosir la seva professió esdevenint modistes professionals.

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Més informació:

- Vestir amb mida industrial, aquí

10 de setembre 2014

La plaça vuit de març

La lluita per la dignitat, adéu Plaça Espanya!

Seqüència de la inauguració simbòlica de la Plaça 8 de Març -plaça Espanya-, el 1989. (Arxiu Carme Badia)

La ciutat de Manresa té actualment una plaça Vuit de Març, dia on se celebra la jornada internacional de la dona treballadora, ubicada entre els carrers del Cós i carrer Fonollar, al barri de Valldaura. Però aquesta no és la història que vull explicar-vos en aquesta entrada ben bé... tot i que té un paral·lelisme en la història local, perquè gràcies a l'Associació de Dones del Bages, l'ajuntament de la ciutat va decidir batejar una plaça de Manresa amb el nom de "plaça vuit de març". 

Ens remuntem a l'any 1989 i al moviment feminista de Manresa, ben actiu des dels primers anys de la mort del dictador Franco. El 8 de març de 1989 un grup de dones va decidir inaugurar la nova Plaça Vuit de Març, substituint el nom de la Plaça Espanya.
"Pensant en aquesta data del 8 de març dia Internacional de la Dona, s'ens va ocorrer pensar, que en tots els carrers de Manresa, no hi apareix cap nom vinculat a una dona, ni en cap fet relacionat amb nosaltres les dones, per això, vàrem tenir l'iniciativa de fer aquest acte, reivindicant que també s'ens reconegui a la ciutat.
Per tal motiu vàrem decidir, innaugurar de nou la Plaça Espanya, canviant-li el nom per "Plaça de 8 de Març", ja que com sabeu, aquesta és una de les dates més importants en el calendari per a nosaltres, doncs degut a la lluita d'unes dones, que van morir per aconseguir millores salarials i socials, van declarar aquest dia el "8 de Març", com a "Dia Internacional de la Dona Treballadora".
Març 89. Associació de Dones del Bages.

Fotografia del grup de dones durant la inauguració simbòlica de la plaça del 8 de Març, l'any 1989. (Arxiu Maria Josep Ruiz)

Bibliografia:

- García i Casarromona, Gal·la. (2006). El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir. Manresa; Ajuntament de Manresa

04 de setembre 2014

Antònia Burés i la sal del Cardener

La impurificació de les aigües

L'explotació de la sal comuna (clorur sòdic) a la comarca del Bages va començar al Neolític i continuà en època dels romans i en la medieval, per decaure al segle XIX. L'explotació de la sal tornaria a renàixer a principis del segle XX, mitjançant les mines subterrànies de sal potàssica a la població de Súria, a 15 quilòmetres de la ciutat de Manresa. Les deposicions dels residus del clorur sòdic aviat es convertirien en un problema, el runam salí sense impermeabilitzar, i l'any 1925 els rius Cardener i Llobregat augmentarien la seva salinitat natural de forma preocupant.

Seguint el riu, els usuaris aviat es van queixar de l'excés de sal a les conques dels rius, dels vessaments que es realitzaven sense cap mena de control. La primera persona a queixar-se públicament de l'excés de sal al riu, fou Antònia Burés i Borràs, dona de l'hisendat Llogari Torrens, propietari de la Casa Torrents. El govern de Madrid, sota les mans de Primo de Rivera semblava que no estava gaire posat en el tema i deixava màniga ampla.

Antònia Burés i Borràs era una dona de caràcter, tant que va ser la primera persona notable en denunciar "la impurificació de les aigües" del riu Cardener en una denúncia contra les Minas de Potasa de Suria SA, l'any 1926. Sense saber-ho encara, Antònia Burés es van convertir en la primera persona influent que denunciava un delicte de contaminació de l'aigua. Un delicte ecològic que, en aquells moments, no estava ni configurat dins el sistema judicial de l'estat espanyol. Posteriorment, més grups agrícoles i industrials s'hi van sumar a aquesta denúncia contra la contaminació dels rius Cardener i Llobregat. Una pressió que faria efecte, ja que aviat des de Barcelona més gent s'uniria a la causa.

En la dècada dels 1930, Aigües de Barcelona també va pressionar al govern per controlar les efluents de les mines per tal d'evitar la contaminació de la principal font d'aigua potable de la ciutat de Barcelona. La sal esdevenia un problema de caràcter públic. No fou fins a l'any 1931, amb la proclamació de la Segona República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya quan es començarien a redactar lleis contra la salinitat dels rius, com la Llei de Salinitat de 1933.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Dos industrials del Bages van denunciar la salinització del riu per la mineria el 1926" - [01/06/2012]

 - Gorostiza, Santi. "Les lleis de salinitat (1933)". Espiadimonis. Associació Hàbitats, 21, setembre 2010

- Vila-Masana i Portabella, Joan. "Postals de Manresa. Imatges per a la història". Revista Dovella 101, tardor 2009

Printfriendly