28 d’agost 2014

La fe del convers

La conversió al segle XIV

La "fe del convers" és la d'aquell que ha canviat d'opinió pel motiu que sigui i pren posicions no només totalment contràries al que abans pensava, sinó fins i tot extremes dins de la seva nova corrent. L'expressió ve d'aquells que renunciaven, de grau o forçats a la seva religió i havien de demostrar que aquesta conversió era real i no mera façana. En el cristianisme, potser el més recordat és Sant Pau, llur conversió es celebra al santoral el 25 de gener i que va passar de perseguir els cristians a ser un dels seus líders i creadors del cristianisme incipient. Un altre convers del cristianisme fou Agustí d'Hipona (Sant Agustí).

El 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple. No tots els jueus foren expulsats, assassinats o maltractats, els conversos es van escapar d'aquests brots de violència, de moment. La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ésser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, segueix sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.
"¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391."
Josep Hernando, Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca
Anuari d'Estudis Medievals 37/1, gener - juny 2007


Les relacions entre cristians i neòfits no foren en cap cas bones, tot i la conversió al cristianisme els conversos seguien vivint, no tots, però si la immensa majoria, en els calls de les seves ciutats i exercien les mateixes activitats professionals que quan eren ciutadans jueus. Estaven condemnats a viure en una societat provisional, al marge de les dues religions. Si la conversió els hauria hagut d'obrir les portes de la societat cristiana, el cert és que transforma l'odi envers els jueus en l'odi envers els conversos (també incloïa als moriscos, tot i que aquests no tenien l'estigma de l'usura), perquè "lo juheu converso batejat fou sempre mal mirat pel poble".

Manresans conversos: disputes, revoltes, predicadors, denúncies, atacs i protecció reial

La primera data que disposem de Manresa on apareixen els primers conversos entre la comunitat jueva local és de 1314. De fet a molts conversos, les coses els hi anaven molt millor que als pobres fidels cristians, doncs les autoritats premiaven als jueus que abandonaven la seva fe, batejant-se i abraçant la religió cristiana. Encara més, alguns fins i tot els pagaven incentius perquè d'altres jueus fessin el mateix camí. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans del call amb l'assignació de fins a 30 sous com almoina per encàrrec del batlle de Manresa. El cas de Nicolau de Gràcia no és l'únic ni tampoc exclusiu, tot i que és dels pocs que ha estat documentat. Per cert Nicolau de Gràcia, dos anys més tard, seria assassinat a la vila de Puigcerdà, a raó per la qual foren jutjats els jueus del call d'aquella vila.

Pocs anys més tard, el 1366, el convers Jaume Desfar denunciava al inquisidor dominic Bernat Armengol el metge jueu manresà Astruc Jucef i llurs fills, per amenaçar-lo a ell i a la seva família d'haver-se batejat i convertir-se al cristianisme sense comunicar-ho als jueus del call. El rastre de Jaume Desfar es perd ràpidament dels arxius manresans, degut a l'ira que va aixecar entre els jueus. Pels jueus del call era inadmissible la conversió, molts d'ells com a metges i cirurgians, es negarien atendre conversos que renegaven del Talmud i les seves escriptures. Desfar probablement va abandonar la ciutat amb destinació Barcelona. L'any 1372 es troba un document a la ciutat comtal on el calvari li atorgava un ajut de 50 sous. Mentrestant el metge Astruc Jucef va seguir practicant la medicina a casa nostre fins l'any 1391, any en que va fer testament. Avui en dia encara podem trobar a Manresa símbols iconoclàstics de la conversió dels jueus. Si entreu a la basílica de la Seu podeu observar el retaule de Sant Marc (1346), d'Arnau Bassa, on en un detall s'hi representa la conversió d'un matrimoni jueu, mitjançant el baptisme.

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven a Manresa, forçaven els rabins a impetrar provisions reials de defensa per evitar linxaments. El 27 d'agost de 1343 els jueus manresans obtenien del Rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres. Un cop més les autoritats locals, obeint el rei, actuaven per frenar les temptatives dels conversos prohibint l'entrada d'aquests als calls i sinagogues.

Al segle XIII, les autoritats de la Corona d'Aragó, van obligar als jueus a portar cosida als vestits i capes una rodella de color groc i vermell, que permetia distingir-los i determinar la seva confessió de la resta de cristians. Durant el segle XIV, es va produir una transformació del discurs antijueu cap a jueus convertits al cristianisme i aviat passà a ser odi popular generalitzat contra els jueus i també contra els moriscos, que vivien en les ciutats "conquistades" de Tortosa, Lleida, Mallorca o la mateixa València. Tenim els casos dels assalts de 1320 protagonitzats pels Pastorets de Barbastre, l’atac i assalt de 1331 al call de Girona, les matances de 1348 de Tàrrega i els avalots definitus de 1391.

La sang nova i els nous cristians

A la Corona d’Aragó, al segle XIII, es va institucionalitzar una primera Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir inoperant a la pràctica des de finals del segle XIV. La Inquisició va adquirir un paper polític i social molt rellevant en la Monarquia Hispànica durant tota l’època moderna. L’any 1478, els Reis Catòlics van aconseguir que el Papa Sixt IV els autoritzés la creació a Castella d’un tribunal del Sant Ofici, o Inquisició amb una composició mixta (eclesiàstica i civil) destinat, bàsicament, a perseguir i castigar els judaïtzants.

El 1480, la Inquisició va mamprendre la fustigació contra els conversos mitjançant un sistema pervers: els edictes de gràcia. Es tractava d’una crida que es penjava a les portes de les esglésies recomanant als conversos que anaren a declarar voluntàriament per a refermar el seu cristianisme, amb l’amenaça de càstig per als qui, si no ho feien, foren descoberts i acusats de criptojueus per les declaracions d’altres. El càstig incloïa des de multes i taxes permanents fins a la confiscació de tots els bens i la mort a la foguera. Amb tota aquesta informació, els inquisidors crearen un cens de conversos carrer per carrer, casa per casa, raval per raval i poble per poble. Els ingressos per les multes, les taxes i les confiscacions anaven a parar a les mans del rei i, en part, eren destinats a mantenir la Inquisició mateixa.

La tardor de 1525, Carles I va notificar als mudèjars (musulmans que viuen en territoris cristians) de la Corona d'Aragó que havien de fer-se cristians o abandonar definitivament els seus llocs. En aquesta agònica situació, i després de mesos de porfídia, van optar sorprenentment pel baptisme, seguint el mateix camí dels jueus. Conversió o expulsió de casa. Un any després, els mudèjars eren ja cristians. A partir d'aquest moment seran coneguts com a cristians nous, nous batejats, nous convertits, o moriscos, terme aquest últim que s'imposarà després de l'expulsió, significant la seva doble condició de renegats de la fe cristiana i traïdors al seu rei.

Els estatuts de neteja de sang a la Monarquia Hispànica moderna garantien l'absència d'ascendència jueva conversa en els qui havien d'ocupar càrrecs rellevants. Amb el temps la idea de sang "pura" es va assimilar a sang "espanyola" i els "cristians vells" es van oposar a l'eradicació dels estatuts per defensar les seves posicions socials evitant la competència.

Bibliografia:

- Bloc 'Ciències Socials en Xarxa': Inquisició, jueus i moriscos en l’Espanya moderna

- Colás Latorre, Gregorio. (2002). Trébede: Mensual aragonés de análisis, opinión y cultura, Núm. 62, págs. 53-59

- Costa, Esperança. La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]

- Ferragud Domingo, Carmel. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- García Marsilla, Juan Vicente. (2012). La imatge com a arma. Jueus i conversos enfront de les arts visuals cristianes a la Corona d'Aragó. Afers: fulls de recerca i pensament, Vol. 27, Nº. 73, págs. 565-595

- Hernando, Josep. (2007). Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals 37/1

- Henrando, Josep; Ibàñez, A. (1992). El procés contra el convers Nicolau Sanxo, ciutadà de Barcelona, acusat d'haver circumcidat el seu fill (1437-1438), dins les "Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia", Universitat de Barcelona, 13, pp. 75-100

- Riera i Sans, Jaume. (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

- Torras i Cortina, Miquel. (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona

3 comentaris:

Malat Cintona ha dit...

De "conversos" n'hi va haver molts després de la Guerra Civil: Van passar de la FAI a la Falange, només amb un canvi de camisa. I moltíssima gent que mai no anava a missa durant la república van omplir les esglésies, les processons i els rosaris.

Enric H. March ha dit...

Jordi, ja he posat l'enllaç a "Terres d'Edom".

Si ho creus convenient podries posar en el teu blogroll els enllaços a "Bereshit" i a "Terres d'Edom".

http://enarchenhologos.blogspot.com

http://bereshitbiblia.blogspot.com

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...

Cap problema! Afegiré els dos enllaços. Gràcies Enric!