13 de febrer 2014

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'ultima dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i aneu a votar!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats al les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquest primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i a aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95
1893                                       37,62
1895                                       11,13
1897                                       35,61
1899                                       27,54


Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí