29 de desembre 2014

Adéu Sala Ciutat! (1960-2014)


La Plaça de Sant Ignasi i la Sala Loiola (Sala Ciutat) a la dècada dels 60. A la fotografia podem veure que la barberia de Lluís Casasayas havia estat substituïda per una farmàcia. Llegir reportatge "54 anys de records: La Sala Loiola diu adéu a Manresa" d'Aina Font Torra al diari digital Manresainfo, aquí

Fotografia extreta del llibre de Garcia, Gal·la: L'Abans: Recull gràfic de Manresa (1876-1965)

21 de desembre 2014

La creació del Centre de Planificació Familiar

L'Associació de Dones del Bages: "dret al propi cos"

L'Associació de Dones del Bages va néixer el 1978 amb els objectius bàsics de combatre la discriminació de la dona, i es va plantejar des del inici la necessitat de treballar per aconseguir un centre de planificació familiar. Com que la sanitat publica no donava cap tipus d'atenció ginecològica de manera global, l'associació impulsà el projecte de creació de centre de planning. A finals dels anys 70, aquests centres era una reivindicació de tots els moviments feministes de Catalunya. Un dels primers va ser el de Manresa, juntament amb el de Barcelona i el Prat de Llobregat.

El maig del 1977, l’Associació de Dones del Bages, tot i no estar encara legalitzada, organitzà una taula rodona sobre la posició dels diferents grups polítics davant els drets de les dones. Hi van assistir representants de CDC, ERC, Partit Carlí, PSAN, PSC, PSUC i UDC: això indica com, des de tots els partits, ja es començava a veure que els moviments de dones generaven polèmiques que calia tenir en compte i que les dones començaven a tenir força en els seus plantejaments reivindicatius. Les dones que van impulsar l’associació, a més a més de les militants del PSUC, procedien de les associacions de veïns o dels moviments cristians de base.

El febrer de 1979, a poques setmanes de les primeres eleccions municipals des de 1936, tots els partits polítics, sindicats i associacions de veïns van donar el seu suport amb la signatura d'un document presentat per l'Associació de Dones del Bages, en el qua es demanava a l'Ajuntament la creació d'un centre de planificació familiar com a necessitat immediata. El 3 d'abril de 1979, es configurava el primer ajuntament democràtic de Manresa, sota l'alcaldia del socialista Joan Cornet i prèvia consulta amb la ponència de salut, es va presentar l'avantprojecte per l'any 1980. L'ajuntament creava una comissió mixta integrada per la Comissió de Sanitat i un representat de cada partit polític i tres membres de la Comissió de planificació familiar de l'Associació de Dones del Bages per tal de gestionar i preparar totes les qüestions referents a personal, pressupostos, participació, etc. L'associació de Dones volia que funciones com un règim de servei públic, de manera que la ciutadania hi pogués tenir accés de forma lliure i gratuita. Fins al moment, tan sols existia l'alternativa privada.

"Sociedad Cooperativa de Planing Familiar de Manresa, domiciliada en Manresa en la calle Jaime I s/n. Consituida el 6 de Febrero de 1981"

Les gestions amb l'ajuntament van ser tenses al principi. Malgrat tot el gener de 1981 es creava finalment el Servei Municipal de Planificació Familiar. L'ajuntament de Manresa es feia càrrec de la proposta i el servei s'inaugurava el març de 1981, en un local del carrer Jaume I, gestionat per la Societat Cooperativa del Plànning Familiar de Manresa, que bàsicament agrupava persones provinents de l'Associació de Dones del Bages.

Els serveis que oferia eren l'assistència en tot allò relacionat amb la planificació familiar, des de l'informació sobre mètodes anticonceptius, prevenció del càncer o assistència psicosocial. El primer equip previst inicialment el formaven el ginecòleg Ramon Pros, la psicòloga Pilar Esquius i tres consultores: Rosa Maria Suñé (assistent social), Maria Alba Navarro (llevadora) i Glòria Zomeño (graduada social).

El local estava a escassos metres del de la Falange Española (també al carrer Jaume I) i fou víctima durant els primers anys de pintades i petits atacs, per part d'un sector marginal de l'ultra dreta manresana. 

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "El Moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir". Manresa: Centre d'Estudis del Bages / Ajuntament de Manresa, 2006

- COMAS i RIU, Conxa: "Les dones feministes i el PSUC a Manresa i a la Comarca del Bages (1970-1986)". Manresa: 2010

30 de novembre 2014

L'esclau i el veguer

La compra-venda de persones

L'esclavitud a l'Europa medieval va ser relativament poc freqüent. L'esclavitud en la major part d'Europa Occidental va ser reemplaçada per les variacions de la servitud i el vassallatge, que van caracteritzar el Feudalisme com a sistema econòmic, durant tot l'Antic Règim. La pràctica es va mantenir més temps al sud i l'est d'Europa. La paraula "esclau" ve del grec sklabos, que es com es descrivien els treballadors eslaus de Bizanci.

Els canonistes medievals van arribar a la conclusió que l'esclavitud era contrària a l'esperit del cristianisme, i al segle XI, quan gairebé tota Europa havia estat cristianitzats, les lleis de l'esclavitud en els codis civils estaven antiquades i difícilment es podien aplicar. Hi va haver una sèrie d'àrees on els cristians van viure amb els no-cristians, com Al-Andalus i Sicília, els estats creuats, i en les zones paganes del nord-est d'Europa, per tant, el dret canònic permetia als cristians posseir esclaus no cristians, sempre que aquests esclaus fossin tractats amb humanitat i posats en llibertat si decidien convertir-se al cristianisme. 

De fet, hi havia una justificació explícita legal de l'esclavitud dels musulmans, que es trobava en el Decret de Gracià i posteriorment completada pel jurista del segle XIV Oldradus de Ponte: la Bíblia diu que Agar, l'esclava d'Abraham, va ser copejada i llançat per l'esposa d'Abraham, Sara. Una llegenda popular medieval va sostenir que els musulmans eren els descendents d'Agar, mentre que els cristians eren els descendents del matrimoni legítim d'Abraham i Sara. Per extensió, es permetia per tant que els cristians esclavitzen als musulmans.

El tràfic d'esclaus, que va lucrar poderoses nissagues catalanes, s'ha volgut esborrar dels llibres d'història i de la memòria però en queda el testimoni, sovint incòmode, dels documents: el negoci abraça un llarg període, des del segle XI fins a finals del segle XIX. L'esclavitud va ser abolida a Espanya el 1837 però el tràfic va continuar de manera clandestina de forma ominosa. Ignasi Calvet va ser condemnat pels tribunals britànics per haver traficat amb 343 persones capturades a Sierra Leone el 1833. La lletra de canvi del 1836 demostra que, tres anys després, continuava actiu. Les autoritats feien els ulls grossos i molts d'aquests esclaus acabaven als Estats Units, on la meitat dels seus estats membres tenien lleis esclavistes.

Un esclau sense orelles pels carrers de Manresa

L'any 1449 el veguer de Manresa anunciava la captura d'un esclau sarraí, que havia fugit de casa del seu amo. Com a càstig, el veguer li volia tallar les orelles per haver-se escapat i a més, per haver robat queviures i roba per sobreviure durant la seva fugida. El veguer tenia la intenció de castigar al ingenu esclau davant els manresans i manresanes a l'edifici del veguer, perquè la població comprovés que els hi passava als esclaus evadits. A petició del propietari de l'esclau, el blanquer barceloní Bartomeu Comas i els consellers de la ciutat de Barcelona, van enviar un carta al veguer de Manresa renegant de la decisió imposada. El propietari no estava disposat a tolerar un càstig físic d'aquesta consideració, doncs un esclau sense orelles seria impossible de vendre al mercat d'esclaus.

Bibliografia:

- VENTEO, Daniel (2013): Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Ed. Efadós

23 de novembre 2014

El Teatre Kursaal i el cinema als anys 20

Cinèfils, burgesos i obrers al cinema

Quan l'any 1927 es va estrenar el teatre Kursaal, va rebre el permís per funcionar com a sala de teatre i cinema, tot i que en un principi estava destinat per projectar-hi només pel·lícules. Per aquesta raó es podia llegir als fulletons de propaganda: "El salón de las Grandes Exclusivas". Pocs dies abans de la inauguració del Kursaal, el 9 de juliol de 1927 s'havia obert un altre cinema, el Olympia, al carrer d'Àngel Guimerà, avui en dia és la botiga de roba del Zara. Pocs mesos després obria un altre cinema, el Modern Palace (Goya a partir de 1932) al carrer de Sant Andreu, que avui en dia ocupa una fina plena de runa i deixalles.

L'obertura d'aquests cinemes va provocar una forta competència entre les tres empreses per aconseguir públic per a les projeccions que es feien. Els tres cinemes eren explotats per tres societats diferents i per tant l'enginy per captar clients estava en plena ebullició. Era la Manresa on passejaven els rics burgesos industrials i els treballadors de les fàbriques, pel nucli per excel·lència de la ciutat, el Passeig de Pere III. La Manresa burgesa i comercial i al mateix temps, també la proletària. Una ciutat de forts contrasts socials. Va ser l'època dels famosos "home-anunci" que es passejaven pels carrers de la ciutat, o dels grans diorames de l'Olympia. També es van fer molts famosos les sessions d'estrena.

Aquesta competència va fer que el promotor del Kursaal l'Andreu Cabot, s'arruïnés perquè el Kursaal havia perdut clients amb l'obertura dels nous cinemes. Moltes veus de la ciutat deien que el Kursaal era massa gran, que hi feia molt fred al hivern, que l'acústica no era la millor i que s'estimaven més anar al Olympia i el Modern Palace, ambdós pensats més com a sala de projeccions, amb seients més còmodes i més confortables.

Programa del 8 de setembre de 1927, amb les primeres pel·lícules que es va projectar al Kursaal: Todos somos hermanos i La Mujer de Mi Marido.

Les primeres pelicules que es van estrenar al Kursaal van ser: Todos somos hermanos, La mujer de mi marido, Lucas tiene hambre i el noticiari Novedades internacionales. Aquestes projeccions eren mudes i anaven acompanyades de música en directe pel Quintento Kursaal. Durant els primers anys el programa cinematogràfic constava de quatre projeccions: una pel·lícula que era "el gran estreno", un noticiari que podia ser "Informaciones Mundiales", "Revista Paramount" o "Actualidades Mundiales" principalment, i un film còmic en dues parts. A inicis del novembre de 1927 es va projectar Don Juan. Segons expliquen els diaris de l'època el públic assistent cantava en veu altra els diàlegs, ja que molts es sabien el text de memòria de l'obra de teatre.

Tot i aquesta oferta lúdica, semblava que la vida associativa de molts manresans no havia canviat gaire, la Revista Industria i Comerç número 10, ho explica així:
"La família manresana es compon, doncs, de gent que segons les seves ideologies o les seves vocacions van a passar els dies de festa a un lloc d'esbarjo o bé a una entitat. L'augment de les sales d'espectacles que durant els ultims anys hem tingut, [...] no han fet minvat pas l'afecció dels manresans a aplegar-se en aquells agrupament col·lectius on batega sempre un ambient de franca companyonia i amistat".
Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

- CLARENA, Rosa; CLOSAS, Joan; COMAS, Francesc; FUSTÉ, Àngels; PIQUÉ, Joan (2007): "Kursaal, El llibre (1927-2007)". Manresa: Angle Editorial, Ajuntament de Manresa, El Galliner

16 de novembre 2014

L'antic hospital de Sant Andreu

Un hospital medieval

La primera referència que tenim de l'hospital de Sant Andreu a la nostra ciutat és de l'any 1260, quan rebia el nom d'hospital superior. A partir del segle XIV i arrel de la construcció de la capella veïna de Sant Andreu (l'historiador Joaquim Sarret i Arbòs diu que fou construïda l'any 1030), aquest centre assistencial ja va passar a ser conegut amb l'actual nom d'hospital de Sant Andreu. A l'edat mitjana s'anomenava hospital superior perquè era situat al capdamunt d'una cinglera, davant per davant de l'anomenat hospital inferior o de Santa Llúcia. Ben aviat, però, els problemes econòmics van fer que ambdós hospitals acabessin fusionant-se i, així, el 26 de febrer de 1553 desaparegué l'hospital de Santa Llúcia per quedar només l'hospital de Sant Andreu per a l'atenció dels malalts de la ciutat i dels rodamóns.

Inicialment, i fins ben entrada l'edat moderna, aquestes institucions només eren centres assistencials on es donava acolliment als pelegrins, captaires i indigents, als quals es donava menjar i aixopluc i, només en els casos de necessitat, es tenia cura dels malalts. Per fer aquestes funcions, l'hospital de Sant Andreu comptava inicialment amb un edifici petit en una cambra del qual hi havia els llits per als acollits a l'hospital mentre que la resta de dependències ja estaven destinades a l'habitatge dels anomenats hospitalers, matrimoni que tenia cura del manteniment i neteja de l'edifici i e l'alimentació dels ingressats.

Amb el temps, però, l'hospital va anar evolucionant i derivant les seves funcions cap a l'atenció dels malalts. Com a conseqüència va anar augmentat la quantitat de llits i dependències dedicades a l'atenció dels malalts i, lògicament, es va incrementar considerablement el personal que en tenia cura. Sens dubte, això també va comportar que es fessin diverses ampliacions i millores de l'edifici, una de les quals possiblement correspondria a l'actual façana renaixentista, obra del segle XVI, que dóna a la plaça de l'Hospital.

Amb tot, però, el canvi qualitatiu més important es va produir al llarg dels segles XVII i XVIII, quan es van fer noves ampliacions. Per exemple, el 1795 es construí l'església de l'hospital sota la direcció del arquitecte manresà Miquel Puig. A finals del segle XVIII l'hospital havia ampliat notablement la seva capacitat i podia arribar a atendre 114 interns. En aquest moment, el personal de la casa ja estava format pel prior o administrador, tres criats, cinc criades, un metge i un farmacèutic. Noves ampliacions del segle XIX, necessàries sobretot arran de les guerres del segle (Guerra del Francès i Guerres Carlines), van culminar l'any 1844 amb l'instal·lació a l'hospital de les Germanes de la Congregació de Sant Vicenç de Paül, les quals havien de tenir cura de l'assistència dels malalts i del règim intern de l'hospital.

Mobiliari de l'Hospital

Any 1420: 15 llits, 9 matalassos, 115 flassades, 6 bancs, 14 coixins, 46 llençols, 5 cobertors i 3 vànoves.

Any 1601: 9 llits, 7 matalassos, 10 cadires, 16 coixins, 54 llençols, 20 tovallons, 26 coixineres i 46 camises.

Any 1760: 44 llits, 70 matalassos, 20 flassades, 4 bancs, 64 coixins, 231 llençols, 44 vànoves, 147 tovallons, 111 coixineres i 89 camises.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- SARRET i ARBÓS, Joaquím. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

09 de novembre 2014

La ciutat arrasada: "mà rasa"

La Manurasa dels vàndals, sueus, alans i els gots

Al segle V dC el gran imperi romà estava assetjat per tribus bàrbares d'origen germànic, que penetraven al seu territori, amb total impunitat, sense que les legions romanes poguessin fer-hi quelcom per aturar-ho. Tribus de fora del limes (frontera romana) entraven dins el vast Imperi, considerat l'amo del "món conegut", buscant seguretat, pau, tresors per saquejar, confort, i fins i tot, algunes d'aquestes tribus bàrbares fugien d'altres tribus encara més "bàrbares", com els famosos huns comandats pel seu cabdill Atila, que al seu pas es deia que no hi tornava a créixer l'herba fresca mai més.
"En l'any 412 de l'era cristiana, imperant Honori, emperador romá, varen venir del Nòrt, els vándals, sueus, alans y goths, que còm un torrent impertuós entraren a Espanyam vingueren a Catalunya, y passant per la ciutat de Manresa, la destruiren y cremaren de tal mòdo que, fou convertida en runes y cendres"
Joaquim Sarret i Arbós el gran historiador manresà d'inicis del segle XX, a la seva obra Història de Manresa de 1910, ens descrivia al capítol II, l'impacte que van tenir les tribus bàrbares a casa nostre. Segons el propi Sarret i Arbós, la ciutat va quedar totalment destruïda i d'aquesta destrucció, probablement en surt l'origen del nom autèntic de la ciutat, Manurasa. Del nom se'n deriva que la ciutat (en aquell moment es trobava al Puig Cardener, on ara hi ha la Seu) va quedar arrasada igual que la palma de la mà. 

Segons d'altres historiadors manresans, com José M. de Mas y Casas, en el llibre Ensayos-históricos sobre Manresa de 1836, el nom de Manu-rasa vindria encara de més antic, concretament de quan el general romà Escipió lluitava a les Guerres Púniques (segle III aC) contra els cartaginesos, comandats per la família Barca. El general Escipió va voler agrair als ibers que van donar suport als romans, aixecant una nova ciutat on avui hi ha Manresa.

Bibliografia:

- SARRET i ARBÓS, Joaquím. Història de Manresa. Manresa: Imprenta Sant Josep, 1910

02 de novembre 2014

L'art de morir-se

Funeràries i cerimònies

La cerimònia del enterrament ha canviat al llarg dels anys. Abans era costum tancar la mitja porta de l'entrada principal de la casa on hi havia el difunt o col·locar domassos negres al balcó o a les finestres, perquè tothom que passés per davant resés una oració per l'anima del difunt. Quan el difunt era d'una confraria, un home es passejava pels carrers de la ciutat tocant una campana i es parava a les places i cantonades dels carrers per anunciar la mort del confrare. La gent de les Escodines quan moria un veí es reunia al toc d'una campana a la capella de Sant Domènec i resava una part del rosari en sufragi de l'anima del mort, i després, en processó i portant un pendó negre i dos fanals encesos, anaven cap a la casa del difunt i hi resaven l'altre part del rosari.

Ningú del barri faltava a les exèquies d'un veí. La mort s'anunciava amb esqueles als diaris, i més endavant a la ràdio, o bé passant casa per casa dels veïns i els familiars del mort. Les campanes de la parròquia, amb so fúnebre anunciaven la dissort i, després, els parents del difunt es reunien a l'església, on començaven els funerals. La condició econòmica del difunt definia la categoria de l'enterrament. Els morts, al igual que els vius, estaven en una escala social. La primera classe era la més sumptuosa: la carrossa del difunt la tiraven quatre cavalls, era majestuosa i estava decorada amb ornaments i plomalls; el seguici era del tot complet i anava acompanyat per capellans i escolans. A mesura que baixava la categoria -de segons i fins i tot tercera-, també disminuïa el nombre de cavalls i d'acompanyants, i canviava la carrossa, fins a arribar a la considerada de quarta classe o de beneficència, en què les despeses eren assumides per l'Ajuntament.

Al acabar la cerimònia religiosa, la comitiva sortia de l'església, precedida dels capellans i la creu de la parròquia, i es dirigia cap a la casa del difunt, on es cantaven les absoltes mentre dos homes carregaven el cadàver en una llitera de fusta. Els carros de cavalls assumirien més tard la funció d'acompanyar el difunt fins al cementiri, i ja a la dècada dels anys 20 del segle passat, es van començar a veure els primers vehicles de motor a les funeràries. El cos del mort es col·locava en un taüt de fusta, normalment folrat de tela negra, excepte quan es tractava de l'enterrament d'un albat; aleshores, el folre, els guarniments de la caixa i la carrossa eren de color blanc. La comitiva fúnebre hi havia els parents masculins per ordre de consanguinitat, els amics i coneguts, a més dels capellans. Fins passats els anys quaranta, les dones no van participar en el seguici i acomiadaven el dol a l'església. A Manresa, el costum d'acompanyar l'enterrament amb dones ploroses -anomenades ploraneres ja que rebien diners per plorar en l'enterrament- es va abolir l'any 1802.

Les funeràries manresanes dels anys 20 més importants eren la funerària Alcañiz o La Confianza, situada al carrer Vilanova, la Fontanet o La Económica, al carrer Sobrerroca i la Duocastella o La Neotafia Manresana, a la baixada de la Seu. Les funeràries menys populars eren la de Josep Mas, la Vives o la de Xavier Subirana. Les tarifes estaven estipulades per categories i els serveis més cars incloïen la preparació de la vetlla, el taüt i vestir el difunt.

Bibliografia i fotografies:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

28 d’octubre 2014

L'Isidoro de la Fonda Sant Antoni

Persiana avall

La mítica Fonda Sant Antoni del número 20 de la plaça Major, al principi de la Baixada dels Jueus de Manresa va tancar portes la primavera del 2014, per la jubilació del seu responsable, Isidoro de Gregorio. Es posava final d'aquesta forma a un negoci amb més de cent anys d'història, que va iniciar i mantenir fins als anys vuitanta del segle passat la família Camprubí-Puigneró i els seus hereus.

Isidoro de Gregorio, nascut a Sòria (Castella), va arribar fa mig segle a Manresa, on va desenvolupar una llarga trajectòria com a cambrer en coneguts establiments locals fins que, el 1984, es va fer càrrec de la Fonda Sant Antoni, especialitzada en menjars casolans, econòmics i abundants. El negoci ha mantingut l'activitat en un edifici, la Casa Fàbregas, construïda damunt unes antigues cisternes d'aigua anteriors al segle XIV. L’edifici va ser construït per la família Fàbregas, propietaris d’una botiga de teixits, després de comprar al segle XVIII els quatre immobles que formen la finca actual, dos orientats al carrer Amigant i dos a la plaça, i els arranjà fins a convertir-los en un sol edifici a partir de 1718. Al segle XIX s’hi practicà una reforma per unificar la façana de la plaça Major i fer una nova escala.

L'edifici, molt malmès, i només ocupat ja pel bar-restaurant els ultims anys, va haver de ser consolidat l'any 2006 després que unes filtracions d'aigua en fessin perillar l'estructura interna. La Fonda Sant Antoni fou fundada a finals del segle XIX a la baixada dels Jueus per Martí Camprubí i Margarida Puigneró, que li van posar aquest nom en honor de la capelleta del mateix carrer en la qual hi havia una talla de Sant Antoni (que avui es pot veure al Museu de Manresa). El negoci es va traslladar a començament del segle XX al seu actual emplaçament de la plaça Major, fins llavors ocupat pel cafè Cal Cases.

La fonda va ser regentada per successives generacions de la família Camprubí-Puigneró, i comandada així directament per Trinitat Camprubí, primer (esposa del músic, aguatzil i pregoner de la ciutat Josep Bruguera), i per Pere Massegú, el seu gendre, un cop acabada la guerra civil. L'últim de la nissaga a fer-se càrrec del bar-restaurant va ser Josep Maria Massegú, que en va ser el responsable des del començament dels anys 60 fins al 1984, quan, acabat de llicenciar en Belles Arts, es va començar a dedicar a la docència, i el va traspassar a Isidoro de Gregorio.

Una peculiar anècdota corre des de fa temps per Manresa, no sabem si es realment certa o obra de la competència. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tan prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. 

També podem mencionar diferents situacions que avui en dia donarien per editar una nova edició de la Rue del Percebe, en versió manresana. En ple franquisme, en el punt més àlgid de la fonda, al restaurant i cafeteria, podien coincidir sota el mateix sostre, però en racons diferents de la casa i ignorant-se mútuament, joves revolucionaris, falangistes i militars, funcionaris del règim, grisos i guàrdies civils, catalanistes, anarquistes... 

Bibliografia:

- BLAYÀ, Carles: Tanca la centenària Fonda Sant Antoni de la plaça Major de Manresa. Manresa: Diari Regió7 [14/03/2014]

- El Pou de la Gallina: Rèquiem per una fonda. Setembre 2014

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

Més informació:

- Antics Hostals de Camí Ral: Fonda Sant Antoni, aquí

24 d’octubre 2014

Beneïda siguis tu, la sal de la meva vida!

Manresa i el Bages, la gran mina de potassa d'Europa

El subsòl del Bages conté una de les escasses vetes europees d'extracció de potasses, matèria primera bàsica en la producció mundial de fertilitzants. L'explotació d'aquest negoci corre per compte de la multinacional israeliana ICL, cotitzada a la Borsa de Tel Aviv, que va adquirir el 1998 a Potasas de Llobregat i Súria K, les dues empreses estatals controlades fins llavors per la SEPI. L'explotació de la sal comú (clorur sòdic) a la comarca del Bages va començar al Neolític i continuà en època dels romans i en la medieval, per decaure al segle XIX.

L'explotació de la sal tornaria a renàixer a principis del segle XX, mitjançant les mines subterrànies de sal potàssica de Súria, Cardona i Sallent. Des d'aquest moment, l’explotació al Bages de les mines de potassa s’ha portat a terme de manera ininterrompuda. Emili Viader i René Macary van descobrir el 1912 molt a prop del poble Súria una veta de sal. La Compagnie Bordelaise des Produits, fou la primera empresa que va gestionar la mina, va realitzar el 1913 diversos sondejos a la zona fins a decidir que el jaciment era prou bo per explotar-lo. Un any més tard, les mines van passar a mans de la companyia de capital belga, Solvay que, el 1918, va obrir el primer pou miner, la fàbrica i el ferrocarril. No va ser fins a 1925 quan es va comercialitzar per primera vegada la potassa de Súria de la mà de l'empresa Mines de Potassa de Súria, nova propietària fins a 1986, any en què les mines van passar a mans públiques. El 1998 es tornaria a privatitzar.

A partir de la dècada del 1960 el material de rebuig que s'extreia per obtenir sal, compost bàsicament per clorur de sodi o sal comuna, no es retornava a l'interior de les galeries, sinó que s'abocava al costat de les instal·lacions mineres. Així naixen els runams salins de Sallent i de Vilafruns (al municipi de Balsareny) a la conca del riu Llobregat, i els de Súria i Cardona a la conca del riu Cardener. Aquests runams sovint són anomenats popularment escombreres, veritables muntanyes estèrils de residus salins. Aquests runams es dipositaven directament sobre el terreny sense cap tipus d'impermeabilització, ni de drenatge per evitar la seva interacció amb les aigües.

El runam de Vilafruns fou restaurat, tal i com obligava un decret de 1983, tot i que la seva renovació no es va fer efectiva fins el 2011, 27 anys més tard. D'aquesta forma el runam de Vilafruns era el primer que es restaurava íntegrament a la comarca del Bages. Abans Iberpotash havia tapat els residus salins abocats a la vora del pou de Cabanasses de Súria, de forma poc efectiva i sense una adient impermeabilització.

Al municipi de Sallent, l'esmentada Iberpotash extreu silvinita per fabricar potassa que s'usa com a fertilitzant. Per obtenir una part de potassa, es rebutgen dos terços de sal que amb els anys s'han anat amuntegant en un turó que supera els cent vint metres amb un gran impacte en el paisatge. Per dessalinitzar l'aigua del Llobregat la Generalitat ha hagut d'invertir més de cent milions d'euros en les dues plantes que la potabilitzen. El runam del Cogulló de Sallent, tot i ser el més gran, també és el més recent. Aquesta muntanya de residus ostentosament visible des de pràcticament tota la Catalunya central se la coneix també popularment amb els noms de runam de la democràcia -ja que aquesta muntanya de residus s'ha format en temps de democràcia- i com a Montsalat. El nom oficial prové de la muntanya veïna del Cogulló, on es troben les restes d'un poblat ibèric. Actualment, el runam del Cogulló és ja més alt que la muntanya d'on pren el nom i presideix el paisatge al nord del pla de Bages.

El "gran dipòsit" de sal de Manresa

Des de fa molts anys, pel costat de la carretera vella de Barcelona a Manresa (C-1411z), just abans d’arribar a les fàbriques abandonades, destrossades i decrèpites de la barriada de la Guia, el bosc de ribera del Cardener sobtadament s’acaba sense aparentment un motiu. Cal anar bastant amunt, cap a les ronyoses instal·lacions de la Renfe, situades en la vessant de la muntanya que toca precisament a la Guia, per trobar l'explicació de perquè la vegetació desapareix de cop i volta.

Us heu preguntat mai perquè hi ha trens de mercaderies a l'estació de la Renfe? La resposta és fàcil, la sal, perdó, més ben dit el rebuig de la sal un cop extreta de la mina. Des de fa molt, la Renfe utilitza aquest espai com a magatzem temporal de sal, provinent de les mines de Súria, Sallent i de Cardona, aquesta ultima propietat d'Ercros. El famós tren del "Saler" surt de Manresa i porta la sal de Cardona fins a la factoria d'Ercros a Flix. La llarga escampada de sal està al descobert en una via morta, sense cap mesura de protecció i l'accés fins i tot es pot fer amb cotxe sense cap tipus de control d'entrada. El lloc és a la intempèrie i no reuneix cap condició de magatzem, de manera que, quan plou, la sal es dissol i s'arrossega en forma de salmorra cap al riu.

El juliol del 2011 el botànic Jordi Badia amb motiu de l'enèsima fuita de salmorres del col·lector del Passeig del Riu, va publicar un article a la revista el Pou de la Gallina, on denunciava la contaminació i els efectes de la salmorra al riu Cardener: "aquesta vegada al passeig del Riu de Manresa. El col·lector de salmorres saboteja els esforços de Manresa per crear un parc a la riba del Cardener; els efectes indesitjats de la mineria de potassa acaparen la inversió pública a la comarca de Bages". Un cop més la sal era la protagonista. En aquesta ocasió Badia afirmava que els efectes de la contaminació de la sal feien impossible crear un parc a la riba del Cardener, un projecte que porta anys "aparcat" al calaix del ajuntament de Manresa. El maig del 2014 l'entitat manresana Meandre denunciava una nova fuita del col·lector de salmorres al mateix indret que s'havia produït a finals del 2013, que havia provocat la mort de tres plataners de la zona. L'entitat mostrava la seva preocupació per "la maleïda freqüència d'aquests vessaments que un dia ens poden deixar sense bosc de ribera del Cardener en la façana sud de la ciutat". El problema, com veieu, es repetia de nou.

La contaminació dels rius als anys 30

En aquest bloc ja vam explicar, com la rica hisendada de Manresa Antònia Burés i Borràs, vídua del propietari de la Casa Torrents (la Buresa), va capitanejar les queixes de la ciutat de Manresa per l'excés de sal al riu Cardener. Fou la primera persona notable en denunciar l'empresa Minas de Potasa de Suria SA per "la impurificació de les aigües" del riu Cardener, l'any 1926.

Als anys trenta, el tema de la salinització tornaria a entrar en joc gràcies als pescadors de Manresa i comarca. L’any 1935 les associacions de pescadors de Manresa, juntament amb les de Barcelona, organitzaren un acte conjunt al Teatre Kursaal per tal de conscienciar als ciutadans respecte als perjudicis que provocava llençar residus als rius i el perill que suposava l'abocament de sal als rius Cardener i Llobregat per la fauna i flora.

L'edició de La Vanguardia del diumenge 27 de juny de 1937, al bell mig de la guerra civil, publicava, també, un article titulat "Por la salud de Barcelona. La depuración de las aguas del Llobregat y el Cardoner". En aquest article es deixava constància d'una important reunió en la que es reclamava urgentment la construcció d'un col·lector o canal per a recollir totes les aigües "contaminadas y adulteradas del Llobregat y el Cardoner por los residuos salinos".

Es molt curiós constatar com en aquella reunió a la que el periòdic barceloní fa referència, també van assistir-hi els sindicats de la mineria i els comitès d'empresa de les mines de Cardona, Súria i Sallent, que en aquell moment actuaven de gestores de les explotacions a l'estar aquelles col·lectivitzades i com l'actitud dels sindicats i treballadors era de total coincidència en la necessitat de no seguir contaminant el riu ni posar en perill la salut de tots els habitants de la conca del Llobregat.

El director general de Salut i Assistència Social, doctor Martí Ibáñez, "tomó la palabra para poner de manifiesto la diferencia que hay entre el trato y la discusión con los representantes de las antiguas empresas, las cuales siempre habian puesto dificultades y objeciones a las obras de utilidad pública y no miraron mas que a sus intereses particulares, y la de las nuevas colectividades representadas". És a dir, els sindicats i treballadors, en aquell temps, no miraven solament els seus particulars interessos i entenien i comprenien la problemàtica dels residus de la seva mina en el conjunt de la salut de la comarca. Així ho manifestaven i així es posicionaven. Com han canviat les coses!

La No-Manresa, un espai marginat de la ciutat

Bibliografia:

- BADIA, Jordi: "Manresa també salinitza el riu". El Pou de la Gallina, Setembre 2009

- BADIA, Jordi: "La restauració del runam de Vilafruns". El Pou de la Gallina, Juny 2011

- BADIA, Jordi: "El conte de mai acabar". El Pou de la Gallina, Juliol-Agost 2011

- Diari Regió7: "Dos industrials del Bages van denunciar la salinització del riu per la mineria el 1926" [01/06/2012]

- FÀBREGA, Albert: "Cum grano salis. La sal i la potassa a Súria (1185-1982)". Ajuntament de Súria/Iberpotash: Temes de Súria, 2009

- Hemeroteca Digital: La Vanguardia

- Memòria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- PEREARNAU, Jaume: "Gràcies Sr. Estradé". Manresainfo.cat [09/03/2012]

15 d’octubre 2014

El carrer d'Àngel Guimerà

El comerç minorista al poder (1909-1936)

A finals del segle XIX, l'eix comercial del Carrer Àngel Guimerà dels nostres dies, era conegut amb el nom de camí o pas de Cardona. L'any 1891 amb l'urbanització del Passeig Pere III i els seus voltants va suposar una important millora en l'ordenació del caòtic urbanisme que patia Manresa des de que es van tirar les antigues muralles medievals. La inauguració del carrer no es faria oficial fins l'any 1909. L'urbanització del carrer també va comportar la prolongació del mateix carrer de Guimerà fins a trobar el carrer del Bruc, al costat de la línia de ferrocarril de Manresa a Berga i del camí vell de Joncadella.

La inauguració del carrer es va celebrar el 20 de juny de 1909, i va comptar amb la presència del famós i poeta i dramaturg català, Àngel Guimerà que va agrair a Manresa el bateig del seu nom en una via de la ciutat. Una agenda atapeïda d'actes va omplir la jornada, amb parlaments, el descobriment d'una placa commemorativa, concerts, balls i la representació de l'obra Mar i cel al teatre Conservatori. 

Amb el transcurs dels anys, el carrer es va convertir en un important punt d'atracció per a comerços i establiments. L'any 1928 es va estrenar oficialment, el Teatre Olympia (actualment ocupada per la multinacional Zara), cosa que afavorí l'increment d'activitat a la zona. Botigues i establiments com Carrosseries Novell, Pintures Muncunill, Banca Padró Germans, Ortopèdia Busquets, les agències de transport Mora i Vda. de Josep Moll o el baster Camps en són alguns noms. El comerç guanyava pes al carrer, esdevenint aviat en un dels carrers amb més botigues i comerços al començament de la dècada dels anys 30.

També s'hi instal·laren botigues que a molts manresans i manresanes encara en sonen avui en dia: les de gèneres de punt Valentí Canudas i la de pneumàtics dels socis Vilarmau i Feixa, entitats bancaries com una oficina del Banco Español de Crédito el 1934. Botigues històriques com la Creadora -dita també La Saldadora-, la farmàcia Talaverón -avui Planas- o el forn Pujol.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009), Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

07 d’octubre 2014

L'oficial francès i el seu estrany maletí

L'home de la bomba atòmica

En diferents entrades d'aquest bloc hem explicat com moltes persones que fugien dels nazis durant els anys 1940-1944, van passar per l'estació del Nord de Manresa emprenent un llarg camí que començava als Pirineus (frontera francesa) i acabava al consolat britànic de Barcelona, ubicat a la Plaça Universitat. Un testimoni vital d'aquestes aventures d'evadits i xarxes per ajudar a passar persones era la del passador Joaquim Baldrich. Segons el testimoni d'en Quimet Baldrich, la nostre ciutat era el penúltim punt d'una xarxa d'evasió que començava als Pirineus i al Principat d'Andorra. Concretament era a l'estació del Nord (Renfe) on els evadits (jueus que fugien del Holocaust i soldats aliats escapats de la rereguarda nazi) emprenien el darrer tram del viatge en direcció Barcelona amb el tren de la matinada:
"L'excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l'estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat, en el mateix edifici que ocupava el consolat alemany, i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l'una de l'altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats".
La carrera de Baldrich com passador guarda, però, un detall que sobrepassa el costat més novel·lesc de la peripècia i el catapulta cap a la llegenda. Segons el veterà guia, mort l'any 2012, en una de les missions que li encomanar, va ajudar a passar a un oficial francès, un home gran d'entre 65 i 70 anys, que caminava enganxat a un maletí que no deixava mai. Un estrany company de viatge que pesava més del compte. Que duia aquell bon home? Lingots d'or? Armes? Un maletí que va fer el trajecte complet, i que va passar com no per l'Estació del Nord, on la xarxa d'evasió hi tenia subornats a un parell de treballadors, que feien la vista grossa, cada cop que l'experimentat passador es presentava amb un grup de persones. De nou, el mateix Baldrich explica com va anar el viatge amb aquell peculiar home i el seu maletí:
"De camí a Manresa ens vam aturar a dinar a una masia a prop de la Mansa. Vaig observar una peculiar maleta que era massa per al pobre home que la duia, pesava com un mort. I em preocupava perquè podia posar en perill a tota l'expedició. Però no hi havia manera de convèncer l'home, no permetia que la carregués ningú més. Així que li vaig fer entendre a un tal ''Ramon'', un australià que viatjava amb nosaltres i que parlava no sé quantes llengües, i que era la tercera ocasió que ajudàvem a creuar el Pirineu [...] Li vaig explicar la situació i es va posar a parlar amb l'oficial francès. I el va convèncer amb l'argument que si ell no arribava al consolat, jo segur que sí que arribaria. Va accedir a que fos jo qui carregués la maleta, però abans em va fer jurar que si calia mataria per tal de que la maleta arribés al seu destí. Quan finalment vam arribar al consolat, el francès, el mateix cònsol i la secretària em van abraçar amb llàgrimes als ulls. Jo seguia sense tenir ni idea de què podia haver a la maleta. Va ser la secretària, que em coneixia, qui em va revelar el secret: aquella punyetera maleta contenia aigua pesada per a la bomba atòmica!"
Bibliografia de referència: 

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012 

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013) 

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

01 d’octubre 2014

La Ruta Anarquista de Manresa

Un passeig pels indrets del anarquisme a la ciutat

Mapa de la Ruta Anarquista de Manresa. Edició: bllibertari.org

La gent de l'Assemblea Llibertària de Manresa va organitzar aquest passat mes d'abril del 2014, una interessant ruta per la ciutat de Manresa amb el tema de fons de l'anarquisme, dintre les jornades que porten a cap sota el títol, Primaveres Llibertàries. Enguany aquesta era la segona edició que es realitzava una activitat d'aquestes característiques. Des del bloc Històries Manresanes agrair les persones que van fer possible aquesta activitat autodidacta pels carrers de Manresa i per redescobrir històries que sovint són ignorades per l'imaginari col·lectiu. Les altres històries també són històries.

Agrupació Naturista Llibertària (1920-1939)

Casa Batlle, davant de la Cova

Des dels anys 20 del segle XX a la Ciutat hi va haver una agrupació naturista. El Naturisme volia canviar el món des del canvi radical des de la persona. No només es tractava de nudisme, sinó també de vegetarianisme, higienisme, hàbits saludables... Va funcionar fins a la Guerra Civil, moment en què van organitzar una unitat dins de la Columna Terra i Llibertat. Fins i tot després podem trobar militants de l'Agrupació col∙laborant amb el Maquis.

L'Avalot de les faves (1688)

Baixada de la Seu

A Manresa l'any 1688, els Canonges passen a cobrar el "delme" exacció consistent en la desena part de fruits, rendes o beneficis. El poble ho troba abusiu. Els Canonges contents amb la recapta del delme, ho celebren amb una perola de faves, cuinada per una dona coneguda com la Fadulla, que és una infiltrada dels camperols, amb finalitat de revenja. El panorama fou de veritable revolució a la ciutat amb més de 500 persones amotinades. Van assaltar les cases dels Canonges, cremant-les els mobles en unes grans fogueres enceses a la baixada de la Seu i a la Plana de l'Om. El resultat de tot plegat fou l'execució de nou persones, vuit homes i la Fadulla.

Seu de la Federació Local de Sindicats de Les Tres Classes del Vapor (1869-18­99)

Carrer Na Bastardes, 6

Manresa seria seu del setmanari oficial de l'AIT, “La Revista Social”, creada el 16 d'agost de 1872. A Manresa es publiquen 12 números de la revista. El director del diari va el Dr. José García Viñas, i el seu secretari el tintorer Francesc Abayà. La seu estava al carrer Vestales, 6 – 2a de Manresa (actual Na Bastardes). Al mateix lloc hi era la seu de la federació local de societats obreres. Les Tres Classes del Vapor va ser un sindicat del tèxtil, molt important a Manresa. Durant la dècada dels 1870 va estar afegit a l'AIT, tot i que dins de l'Unió Manufacturera, del ram del tèxtil. Aquesta unió va celebrar un dels seus congressos a Manresa el 1872, on també va estar la seu del sindicat.

Ateneu Obrer Manresà (1922-19­39)

Carrer de les Piques 1

El 1864 es crea el Círculo Manresano Artístico e Industrial que faria el paper d'ateneu a la ciutat. El 5 de juny de 1887, el Círculo es transforma en l'Ateneu Obrer Manresà (AOM). En els seus inicis estava situat al carrer Pere III. Posteriorment, l'ateneu va traslladar-se a un local situat al carrer del Born, 13, pral. L'Ateneu realitzava una tasca educativa entre els membres de la classe treballadora. S'hi impartien classes d'ensenyament primari i més endavant cursos nocturns per a adults. L'any 1922, es va traslladar al carrer de les Piques, on es va crear una escola fundada sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Es tractava d'una escola racionalista (mixta, laica i “cientificista”). Ensenyaven conreus, sembra, excursions, fauna, literatura poesia... Una de les iniciatives va ser la creació de Ràdio Club Manresa.

Seu del CENU del Bages (1936­-1939)

Plaça Fius i Palà, 1

La derrota de l'alçament feixista de 1936 va accelerar els canvis de l'època. Una de les conseqüències va ser la creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, el CENU, el 27 de juliol de 1936. Aquest Comitè, de forma similar al Comitè Central de Milícies Antifeixistes, estava impulsat pel moviment llibertari. El càrrec de secretari estava en mans del pedagog sallentí Joan Puig Elias. Amb l'objectiu d'organitzar l'ensenyament es van constituir, durant l'agost, les delegacions comarcals del CENU, entre les quals estava la del Bages, amb seu a la Plaça de Fius i Palà, 1, al pis pral. de Ca la Buresa. El CENU va controlar gairebé tota l'educació de la ciutat durant la guerra, quedant fora de la seva jurisdicció la que s'impartia als ateneus. 

Tiroteig al Bar Alhambra (1923)

Passeig Pere III, 16

Els grup Los Solidarios assabentats de que José  Luis Laguia (sospitós de l’atemptat contra Salvador Seguí, fet a Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s’amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra (conegut popularment amb el nom de la Gàbia), actuen el 6 d’abril de 1923. Tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar Alhambra, on treballava Garcia Oliver. En la refrega José Luis Laguia resulta il∙lès però els seus tres guardaespatlles que el protegien queden ferits. Joan García Oliver i Joan Figueras i Francesc Roig, tots dos del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel∙lia el 23 d’octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l’any 1925 es refugiaria a París.

Seu de la CNT (1933-19­36)

Passatge Renaixença, 8

Al Passatge Sense Nom, 8-1a tenia el seu local l'Agrupació pro­cultura Faros. Aquest grup va ser creat el 31 d'octubre de 1931. Després de l'escissió trentista de 1933 Faros cedeix el seu local a la Federació Local de Manresa, adherida a la CNT oficial on també es trasllada un grup de joves que portava un altre ateneu al centre de la ciutat. Quan la repressió de la insurrecció de desembre de 1933 obliga a tancar els locals, el grup impulsor de l'ateneu decideix fundar un grup de joventuts llibertàries. Es fundarà el aquell mateix mes de desembre. 

Seu de CNT (1976-19­80)

Carrer Carrió, 5

Després de la mort de Franco el 1975 es tornen a fundar grups de CNT a tot l'Estat. A Manresa el grup impulsor es comença a reunir a l'abril de 1976. El grup està format sobretot per veterans. Al maig del 76 el grup entra en contacte amb el comitè regional i es crea una comissió rellançadora. Al mes de setembre es publica el primer manifest i es lloga el local del Carrer Carrió. La CNT creix ràpidament. A finals d'any hi ha nuclis als rams de Metal∙lúrgia, Fabril, Ensenyament i Oficis Varis, Balsareny i Cardona. El 1978 hi ha organització a Manresa, Sallent (Clos  5),  Berga (Frai Federico 5), Balsareny (Enero 8) i Sant Vicenç de Castellet (San Juan 45). En total s'assolirà per a aquest període arribar a prop de 2000 afiliats a la comarca.

Míting del Congost (1977)

Pavelló del Congost

El  2 abril de 1977 es va realitzar un míting al Congost on es van ajuntar entre 1500 i 2000 persones. Aquest era el acte de masses de la CNT a Catalunya després del míting de Mataró i abans del Míting de Montjuïc. Del míting el que resulta evident és la diferència entre militants. Per una banda els veterans molt ortodoxos, de poble, que prioritzen una pràctica sindical. Per l'altra els joves, contraculturals. De Barcelona arriba un tren ple de joves en un ambient festiu, que traslladen al míting.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: “Històries de Manresa”, Ed. Zenobita. Manresa, 2009

- Informació obtinguda del tríptic editat per bllibertari.org

- Hemeroteca digital (Regió7 / La Vanguardia)

27 de setembre 2014

El manresà que va dominar Barcelona

Jaume Castell i Lastortas

Jaume Castell i Lastortras va nàixer a Manresa el 1915 i era fill d'un industrial que ja havia acumulat un bon capital i es dedicà a la banca i la indústria. De ben jovenet, en Jaume va estudiar enginyeria a Barcelona a la Universitat Politècnica de Catalunya, però el que realment l'apassionava eren les finances i en especial, el món de la banca privada.

Creà el Banco de Madrid, amb gent com Porcioles, Viola o Samaranch i parents del mateix dictador Francisco Franco, doncs estava ben connectat amb el palau del Pardo (residència oficial del dictador) a través de la família Martínez-Bordíu. A inicis de la dècada dels 70 tenia un importantíssim conglomerat (Grup Castell, el que és coneix com un holding) de 120 empreses (tèxtil, metall, editorial o turisme, entre d'altres) i 20.000 treballadors. Creà el diari Tele-exprés el 1964, amb els seus amics Viola, Samaranch, Sentís i Agustí. Arribaria a controlar (deien) la vida barcelonina amb dos dels seus homes forts, Joaquim Viola i Joan Antoni Samaranch. Només el famós Muñoz Ramonet, tenia més poder i influència que en Jaume Castell.

A principis dels anys 70, la plaça Sant Jaume de Barcelona era coneguda com "la plaça de Jaume Castell", ja que com hem dit, era íntim amic del president de la Diputació de Barcelona, Samaranch, i de l'alcalde de Barcelona, Viola, per cert, assassinat durant la Transició. Castell tenia el seu elegant despatx a l'edifici ocupat ara pel Grup Godó, que va ordenar construir ell mateix, a la Plaça de Francesc Macià, que en el ple franquisme duia el nom de Calvo Sotelo.

La vida del empresari perfecte

Castell va començar la seva activitat industrial al sector tèxtil, però amb els anys es va dedicar també a altres àrees econòmiques i va prendre part en la constitució d'empreses gràfiques, editorials, navilieres, metal·lúrgiques, petrolieres i de l'automòbil. Dins de la seva activitat com a empresari destacava la seva faceta en el món periodístic, fundant el diari Tele Expres i el setmanari en català Tele Estel. En l'àmbit financer i banquer, va promoure el Banco de Madrid i el Banc Català de Desenvolupament (Cadesbank), que donarien suport a les nombroses empreses que el grup Castell va crear. Segons les memòries, el 1971 el fons propis de que disposaven les seves empreses eren de 553 milions de pessetes, convertint a Castell en un dels homes més rics del estat espanyol.

Les seves empreses eren un conjunt de diferents inversions, accions i participacions en borsa. Els noms més importants eren el Banco de Madrid, el Banc Català de Desenvolupament, la indústria alimentària La Piara de Manlleu, l'editorial Argos Vergara o la cinematogràfica Cinesa, entre d'altres noms. També tenia interessos en el sector turístic, que els anys 70 fou una de les entrades de divises més forta a la Península Ibèrica.

El desenvolupament urbanístic de la capital catalana va influir en el declivi de les activitats constructores de Jaume Castell. Diferents projectes, urbanístics a les afores de Barcelona, mai veurien la llum. El mateix Col·legi d'Arquitectes es va oposar als seus projectes de construir polígons d'habitatges a Can Cuyàs, enfront de Ciutat Meridiana, i al Prat de Llobregat. Cap a 1978, Jaume Castell va decidir autoexiliar-se definitivament, va vendre la majoria dels seus negocis al estat espanyol, i es va dedicar a activitats financeres a Suïssa i Estats Units. En el llibre, Samaranch. El deporte del poder, se li atribueix a Castell una frase que descrivia perfectament la situació d'aquells convulsos anys de Transició.

"Venía [Castell] a Barcelona para cerrar las operaciones o para despachar con sus apoderados. Pero no pasaba del aeropuerto. Historia o leyenda, de él se explica que, en la despedida hacia su dorado exilio helvético, rodeado de medidas de seguridad, lanzó la frase de folleu, folleu, que el món s’acaba."

Jaume Castell Lastortras va morir a Suïssa el 1984 ensorrat i marginat, però en cap cas arruïnat. Per cert, per donar punt i final a la seva biografia, el seu nebot és en Joan Rosell, el president de la patronal espanyola.

Bibliografia:

- Cabana, Francesc: "La burgesia emprenedora" Editorial Proa, Barcelona 2011. Pàg. 237-245

- Riera, Ignasi: "Els catalans de Franco" Plaza y Janés Barcelona 1998. Pàg. 345-350

- Hemeroteca El País (Diverses entrades)

19 de setembre 2014

Les imatges inèdites del cop d’estat

El manresà que va fotografiar la Guerra Civil

Josep Maria Rosal i d’Argullol (Manresa, 1908 - Bogotà, 1983) va capturar amb les seves fotografies alguns dels moments més convulsos dels primers dies de la Guerra Civil. Es va moure pels carrers de Barcelona, hores després que Franco s’alcés contra la República. Apassionat pel patrimoni artístic i arquitectònic, va immortalitzar la destrucció d’algunes esglésies durant els aldarulls. Després de la derrota republicana, va realitzar i dirigir diferents documentals. De tota la seva obra, però, se’n va perdre el rastre quan el 1955 va marxar a viure a Colòmbia. Des del 19 de setembre fins al 5 d'octubre, part d’aquest material inèdit es podrà veure al Centre Cultural el Casino de Manresa.

“És un testimoni excepcional dels anys 1920 a 1940”, assegura l’historiador Joaquim Aloy, comissari de l’exposició amb Conxita Parcerisas. Part de tot allò que va captar la mirada de Rosal s’ha pogut recuperar, perquè el juliol del 2012 els familiars manresans del fotògraf i cineasta van donar a l’Ajuntament de Manresa unes 3.000 imatges que va deixar a Catalunya. “Tot aquest material havia quedat oblidat a la seva residència manresana. L’obra que es va endur a Colòmbia no ha tornat”, diu Aloy. L’historiador i comissari de l’exposició explica que es va cartejar amb Rosal a principis dels anys 80: “Tenia moltes ganes de venir a Manresa i portar el material que tenia a Colòmbia, però no hi va ser a temps perquè va morir el 1983”, afegeix.

Fogueres a la plaça Catalunya 

Rosal va retratar la vida quotidiana i política de la Manresa de la dictadura de Primo de Rivera i de la República. Però les fotografies més impactants són les que va fer el 19 i 20 de juliol del 1936 a Barcelona. Els franquistes creien que la capital catalana seria una presa fàcil. Però es van trobar amb una oposició difícil: les forces d’ordre públic i les importants masses de militants obrers. Aquelles hores van ser convulses i es van enderrocar temples i esglésies.

El fotògraf i cineasta manresà en va ser testimoni: “Sempre duia la càmera a sobre. Va captar les destrosses produïdes a l’església de Betlem de Barcelona, incendiada el juliol del 1936, o les fogueres amb mobiliari eclesiàstic a la plaça Catalunya”, detalla Aloy. Rosal va continuar com a cineasta després de la derrota republicana: “Era fill d’una família adinerada i de dretes. El seu pare havia sigut alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera. Josep Rosal era progressista i catalanista, la peça que no encaixava a la família. Però si ell va poder continuar treballant i no va ser represaliat segurament va ser gràcies a la influència de la seva família”, reflexiona Aloy. El fotògraf i cineasta es movia en el cercle intel·lectual manresà. Es va casar amb una actriu i escriptora argentina, Nina Martín. “Segurament es van conèixer perquè ella era a Manresa mesos abans de la Guerra Civil buscant escenaris per a una pel·lícula. Quan, a partir del 1940, Rosal es va dedicar pràcticament només al cinema, ella li escrivia els guions”, explica Aloy.

Premiat a la Biennal de Venècia 

El manresà es va dedicar especialment al cinema de divulgació mèdica i científica, amb documentals com La rabia, Epilepsia o La transplantación de córnea en España. Aquest últim film es va rodar a la Clínica Barraquer de Barcelona i va ser guardonat a la Biennal de Venècia l’any 1950. El color de tus ojos, que es va filmar a Lloret de Mar el 1952, va estar durant més de dos mesos al Coliseum de Barcelona. Rosal també va fer documentals sobre la música de Montserrat o els habitatges del Congrés Eucarístic. El 1955, però, va decidir emprendre el camí cap a l’exili: “Si va marxar a Colòmbia segurament és perquè va veure que allà hi havia més possibilitats professionals. A ell l’apassionava el cinema”, assegura Aloy.

A Colòmbia va aconseguir viure de la seva passió. Va continuar fent documentals de temes científics, però també sobre patrimoni i antropologia. Col·laborava amb diferents revistes i va ser el fotògraf oficial del Teatro Colón: “Era força reconegut. El 1966 a la inauguració d’una exposició de fotografies seves, hi va anar el president de Colòmbia”, detalla Aloy. Les pel·lícules de Rosal es van entregar a la Filmoteca de Catalunya, mentre que les fotografies es van dipositar a l’Arxiu Comarcal del Bages. Amb l’exposició, que ha tret de les caixes imatges oblidades durant 59 anys, es recupera el testimoni de Rosal.

L'exposició 

El juliol de 2012 els familiars manresans de Josep M. Rosal van fer donació a l'Ajuntament de Manresa dels negatius i fotografies en paper que, a mitjans dels anys 50, va deixar a la residencia familiar, en marxar cap a Colòmbia, que la família ha conservat durant tot aquest temps. Les fotografies van ingressar a l'Arxiu Comarcal del Bages, on han constituït el fons Josep M. Rosal i d'Argullol, per tal de conservar-lo, fer-lo accessible als usuaris i investigadors i difondre'l en benefici de tota la ciutadania. 

Format per unes 3.000 imatges, entre negatius en vidre i suport flexible i fotografies en paper, el fons presenta un alt valor històric i cultural, idoni per als investigadors. Constitueix un testimoni excepcional de la Manresa dels anys 1920 a 1940. A través seu podem veure diversos aspectes de la vida quotidiana. Ens permet contemplar com era la ciutat a l'etapa anterior a la guerra i també durant els anys de la contesa civil. Ofereix imatges d'alguns actes socials, esportius i polítics de la Manresa de l'època de la dictadura de Primo de Rivera i la República, com també un interessant i extens recull d'instantànies on es pot veure l'enderroc d'edificis religiosos durant els primers mesos de la Guerra Civil. 

També conté impactants fotografies de les destrosses produïdes a l'església de Betlem de Barcelona, incendiada el juliol de 1936. El fons també aplega imatges d'actes i llocs de diversos municipis i moltes fotografies de caire personal i familiar.

Bibliografia:

- Diari Ara: "Les imatges inèdites del cop d’estat" (19/09/2014)

- Diari Regió7: "Manresa veu una selecció de l'extens llegat fotogràfic de Josep Maria Rosal" (16/09/2014) 

- Memoria.cat: La república en un clic (1931-1936)

16 de setembre 2014

L'art de cosir i vestir a la moda

Sastres i modistes

A Catalunya al segle XIX i al entrar del XX, moltes dones treballaven en el sector tèxtil, repartides en les grans ciutats fabrils i les colònies industrials del Llobregat, Cardener o el Ter, per mencionar tres rius propers. La ciutat de Manresa històricament era una ciutat on es treballava la seda des de feia anys, en especial en les sederies Balcells i les antigues fàbriques ja desaparegudes del Pont Vell, i també es filava o teixia un altre matèria, el cotó. Amb l'aparició de la màquina de cosir i posteriorment de l'electricitat a les cases, va augmentar el treball a domicili en el sector de la confecció; els sastres i les modistes començaren a fer-se amb una posició en un temps en què la majoria de la roba es feia a mà i en que era molt difícil trobar confecció realitzada de forma industrial, res a veure amb la roba que portem avui en dia.

La majoria de les modistes i els sastres tenia el cosidor ubicat a la seva llar, i molts d'ells tenien noies, les "aprenentes", amb estudis elementals que anaven a aprendre l'ofici. A part existia la possibilitat en molts tallers que les noies que ja tenien una altre ocupació hi anessin dues hores al vespre per aprendre a cosir i per fer-se els seus propis vestits. Les més afortunades podien fer-se fins i tot el seu propi vestit nupcial.

El segle passat, a la dècada dels anys vint, la ciutat de Manresa tenia les millors modistes i els millors sastres de la Catalunya Central. Els noms més populars eren; la de Francesc Codinach (Plaça Major), la sastreria d'Avel·lí Fornells (Plaça Sant Domènec), i la Casa Toneu o sastreria Modelo, fundada el 1882. També hi havia la sastreria de Francesc Valls (carrer del Born), la de Valentí Vers, la Guilà i la sastreria la Estrella d'Enric Tatjé, totes tres a la Plana de l'Om.

Pel que fa a les modistes, hi havia el taller de Quatre Cases, el de la modista Conxita Rubinat i el d'Emilia Fernandez. Però potser el taller amb més renom de la ciutat, era el de Carme Mir, situat al carrer Arquitecte Oms. En aquest cosidor, entre aprenentes i oficiales, hi havia un total de fins a 35 persones treballant. Carme Mir, durant la dècada dels anys cinquanta i seixanta, va esdevenir una de les modistes d'alta costura més destacades no solament de Catalunya, sinó de tot l'estat. Mir va vestir conegudes models i dames de l'alta societat, i va ser l'encarregada de dissenyar l'uniforme dels atletes espanyols als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. La germana de Carme Mir, la Maria, també va treballar durant molts anys en un taller de confecció on es realitzaven ornaments religiosos i es va especialitzar en una modalitat única, el brodat amb fil d'or.

Qui tingui més interès en conèixer el món de les modistes i sastres de Manresa té una magnifica oportunitat d'acostar-se fins al Museu Comarcal de Manresa i anar al Espai Memòries que acull des del 30 d'agost fins a principis de novembre una mostra que recupera el llegat d'una pràctica femenina i un ofici que va marcar la vida de moltes manresanes durant el franquisme. Els visitants podran conèixer l'experiència de moltes dones manresanes que van viure la seva infantesa i joventut al voltant dels tallers de costura. Moltes d'aquestes dones van dedicar moltes hores de la seva vida a aprendre a cosir, els agradés o no, i d'altres que van fer del cosir la seva professió esdevenint modistes professionals.

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

Més informació:

- Vestir amb mida industrial, aquí

10 de setembre 2014

La plaça vuit de març

La lluita per la dignitat, adéu Plaça Espanya!

Seqüència de la inauguració simbòlica de la Plaça 8 de Març -plaça Espanya-, el 1989. (Arxiu Carme Badia)

La ciutat de Manresa té actualment una plaça Vuit de Març, dia on es celebra la jornada internacional de la dona treballadora, ubicada entre els carrers del Cós i carrer Fonollar, al barri de Valldaura. Però aquesta no és la història que vull explicar-vos en aquesta entrada ben bé... tot i que té un paral·lelisme en la història local, doncs gràcies a l'Assoaciació de Dones del Bages, l'ajuntament de la ciutat va decidir batejar una plaça de Manresa amb el nom de "plaça vuit de març". 

Ens remuntem a l'any 1989 i al moviment feminista de Manresa, ben actiu des dels primers anys de la mort del dictador Franco. El 8 de març de 1989 un grup de dones va decidir inaugurar la nova Plaça Vuit de Març, substituint el nom de la Plaça Espanya.
"Pensant en aquesta data del 8 de març dia Internacional de la Dona, s'ens va ocorrer pensar, que en tots els carrers de Manresa, no hi apareix cap nom vinculat a una dona, ni en cap fet relacionat amb nosaltres les dones, per això, vàrem tenir l'iniciativa de fer aquest acte, reivindicant que també s'ens reconegui a la ciutat.
Per tal motiu vàrem decidir, innaugurar de nou la Plaça Espanya, canviant-li el nom per "Plaça de 8 de Març", ja que com sabeu, aquesta és una de les dates més importants en el calendari per a nosaltres, doncs degut a la lluita d'unes dones, que van morir per aconseguir millores salarials i socials, van declarar aquest dia el "8 de Març", com a "Dia Internacional de la Dona Treballadora".
Març 89. Associació de Dones del Bages.

Fotografia del grup de dones durant la inauguració simbòlica de la plaça del 8 de Març, l'any 1989. (Arxiu Maria Josep Ruiz)

Bibliografia de referència:

- García i Casarromona, Gal·la. (2006). El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir. Ajuntament de Manresa

04 de setembre 2014

Antònia Burés i la sal del Cardener

La impurificació de les aigües

L'explotació de la sal comú (clorur sòdic) a la comarca del Bages va començar al Neolític i continuà en època dels romans i en la medieval, per decaure al segle XIX. L'explotació de la sal tornaria a renàixer a principis del segle XX, mitjançant les mines subterrànies de sal potàssica a la població de Súria, a 15 quilometres de la ciutat de Manresa. Les deposicions dels residus del clorur sòdic aviat es convertirien en un problema, el runam salí sense impermeabilitzar, i l'any 1925 el rius Cardener i Llobregat augmentarien la seva salinitat natural de forma preocupant.

Seguint el riu, els usuaris aviat es van queixar de l'excés de sal a les conques dels rius, dels vessaments que es realitzaven sense cap tipus de control. La primera persona en queixar-se públicament del excés de sal al riu, fou Antònia Burés i Borràs, dona del hisendat Llogari Torrens, propietari de la Casa Torrents. El govern de Madrid, sota les mans de Primo de Rivera semblava que no estava gaire posat en el tema i deixava màniga ample.

Antònia Burés i Borràs era una dona de caràcter, tant que va ser la primera persona notable en denunciar "la impurificació de les aigües" del riu Cardener en una denuncia contra les Minas de Potasa de Suria SA, l'any 1926. Sense saber-ho encara, Antònia Burés es van convertir en la primera persona influent que denunciava un delicte de contaminació de l'aigua. Un delicte ecològic que, en aquells moments, no estava ni configurat dins el sistema judicial del estat espanyol. Posteriorment, més grups agrícoles i industrials s'hi van sumar a aquesta denúncia contra la contaminació dels rius Cardener i Llobregat. Una pressió que faria efecte, doncs aviat des de Barcelona més gent s'uniria a la causa.

En la dècada dels 1930, Aigües de Barcelona també va pressionar al govern per controlar les efluents de les mines per tal d'evitar la contaminació de la principal font d'aigua potable de la ciutat de Barcelona. La sal esdevenia un problema de caràcter públic. No fou fins l'any 1931, amb la proclamació de la Segona República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya quan es començarien a redactar lleis contra la salinitat dels rius, com la Llei de Salinitat de 1933.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Dos industrials del Bages van denunciar la salinització del riu per la mineria el 1926" - [01/06/2012]

 - Gorostiza, Santi. "La lleis de salinitat (1933)". Espiadimonis. Associació Hàbitats, 21, setembre 2010

- Vila-Masana i Portabella, Joan. "Postals de Manresa. Imatges per a la història". Revista Dovella 101, tardor 2009