28 d’octubre 2013

Okupes amb vocació artística

L'edifici Asols i la Kunsthaus Tacheles "manresana"

Pintades a totes les parets contra el capitalisme, contra l'amo de l'edifici de Ca l'Asols, contra l'Ajuntament de Manresa i contra la Policia Local. La terrassa atapeïda d'escombraries; els electrodomèstics, inservibles; i la tassa del vàter, embussada per la brutícia. Aquest era el panorama que havien trobat en un dels seus pisos el propietari del edifici històric rehabilitat al carrer Codinella, la casa Asols, després que un jutjat desallotgés l'inquilí perquè feia un any que no pagava el lloguer.

L'any 2008 un jove va llogar un dels habitatges més cars, un dúplex amb terrassa, ja que hi som no ens estarem de res, no? Al cap d'uns mesos, va deixar de pagar el lloguer mensual, moment en què va ser denunciat als jutjats, i a finals del 2010 es va procedir a desallotjar l'inquilí. Quan el funcionari del jutjats va obrir la porta, l'inquilí ja no hi era, però ell (o algú altre) havia deixat la seva presència amb una recreació artística i cultural digne del Kunsthaus Tacheles de Berlín, un dels edificis okupes més importants de la capital alemanya: pintades amb inscripcions característiques del moviment okupa per totes les parets, conformaven un recorregut per tot l'habitacle on es podien llegir tot tipus de missatges a mode de mural. La berlinesa Kunsthaus Tacheles era una galeria d'art modern dirigida per un col·lectiu d'artistes que van ocupar la propietat des de 1990, any de la reunificació alemanya. L'edifici principal de la Tacheles va ser tancat definitivament al setembre de 2012.

Tornem a Manresa, l'immoble en qüestió es troba al carrer de Codinella, a la façana de la Via de Sant Ignasi de Manresa (just al nivell de la passera de ferro que creua aquesta via). La rehabilitació de l'edifici, d'estil barroc i que data del segle XVIII va ser inaugurada el 2005 amb l'objectiu de contribuir a la renovació de la façana sud de la ciutat, per la qual cosa va disposar de l'empenta econòmica de l'empresa municipal FORUM, especialitzada en rehabilitar edificis antics de la ciutat. Aquest casal, que data del 1789, és un dels més destacats exemples de renaixement d'un edifici antic i abandonat del nucli antic de Manresa. Fins al 1999, quan va ser adquirit per rehabilitar-lo, l'edifici feia molts anys que estava del tot abandonat i amb risc de caure terra. L'any 2005, l'empresa barcelonina Rehabiliman SL va reconvertir el casal en una espècie d'apara-hotel per turistes i guiris amb ganes de buscar aventures fora de Barcelona i més enllà de la muntanya màgica de Montserrat. Als baixos de l'edifici, més tard, s'hi va instal·lar el cafè-discoteca La Peixera, per donar un aspecte més "underground" i "cool" al lloc.

El propietari de l'edifici, Josep Maria Muñoz, que havia posat a lloguer els 54 habitatges de Ca l'Asols, va afirmar que tardaria vint anys a recuperar la inversió que havia fet en la rehabilitació. Esperem que la pròxima vegada a l'artista anònim li deixin un espai per poder exposar la seva creació artística urbana!

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Abocador okupa en un edifici premiat de Manresa" (15/12/2010)
- Wikipedia: Kunsthaus Tacheles

Més informació:

- Okupació i resistència (2002-2013): L'onada okupa manresana una cronologia d'espais alliberats, aquí

21 d’octubre 2013

Una visita a l'antic edifici de la Creu Roja

Un "centre històric" degradat

Els jutjats vells de la Baixada de la Seu, l'antic edifici de la Creu Roja al Galceran Andreu, l'Ateneu del carrer de les Piques, el de la Cambra de Comerç, la infrautilització de la seu del Coro de Sant Josep, al Na Bastardes o el parc de la Seu, aquesta és una llista dels edificis i espais que resten abandonats i que ara integren el que fins fa quatre dies era el barri Antic, ara reconvertit en Centre Històric, per intentar atreure quelcom més de turistes en una ciutat on el visitant aliè és contemplat com una alteració del status quo. Una operació calamitosa si jutgem la degradació d'aquests espais en un centre històric que excepte el carrer del Balç, poca cosa té a fer si la ciutadania segueix girant l'esquena als indrets que conformen l'antiga urbs medieval.

Els ultims anys s'han fet importants operacions "de rentat de cara" tot i que hom segueix tenint la sensació que el Barri Antic tan sols s'han reformat aspectes arquitectònics bàsics i d'imatge, que no pas un canvi d'una envergadura més gran acompanyat de polítiques socials, com per exemple programes de lloguer a joves o de rehabilitació mixta entre propietaris i ajuntament, com recentment ha fet l'ajuntament de Vilafranca del Pendès. El Barri Antic de Manresa segueix sent el barri amb més pisos i locals abandonats de tota la ciutat, on hi ha carrers sencers on pràcticament no hi viu ningú, com el carrer de Na Bastardas o la Baixada dels Jueus. Un barri on la majoria de manresans quan hi passen és per pura necessitat, en cap cas per gust. 

Un d'aquests edificis és el de la Creu Roja Manresa, del Carrer Galceran Andreu número 6, situat entre el carrer Codinella i el carrer de Santa Llúcia. Fins l'any 2002 fou la seu de la Creu Roja de la ciutat. Al començament, la seu de la Creu Roja va instal·lar-se al carrer Sabateria però les cada vegada més intenses activitats obligaren a traslladar-se l’any 1909 al carrer de les Piques, local que, amenaçat de ruïna va haver de ser enderrocat. Finalment, el 1912 s’instal·là al local del carrer de Galceran Andreu, gràcies a la generositat del patrici Leonci Soler i March que els cedí la seva pròpia casa. L'any 2011 la Creu Roja de Manresa hi treballaven 18 persones i més de 250 voluntaris, i tenia més de 3.000 socis.

L'edifici en qüestió es remunta a l'any 1702, quan trobem que Joan Baptista Soler, un important blanquer de la ciutat, es casà amb Margarida Vilomara, filla també d'un blanquer, on menciona aquest edifici en la documentació de propietat.

Avui en dia si voleu trobar la Creu Roja de Manresa, heu d'anar fins al Carrer de les Saleses número 10, al Centre Flors Sirera. En una entrevista al diari Regió7, l'agost del 2011, el president de la Creu Roja de Manresa Miquel Riera afirmava que s'havia de recuperar l'antic edifici del Carrer Galceran Andreu, ja que un any abans s'havia fet una forta despesa econòmica per evitar que l'edifici s'ensorrés, per encàrrec del tècnics de l'Ajuntament de Manresa. En la mateixa entrevista publicada al diari Riera deia que la reobertura del antic edifici estava pendent i no hi havia cap data programada per la seva reutilització.

"Tancat. L'únic que s'ha fet són les obres de manteniment que ens ha exigit l'Ajuntament. Crec que Creu Roja Manresa, i ho dic com a Miquel Riera, hauria d'intentar recuperar la seu al carrer de Galceran Andreu i reconvertir-la en un espai més multifuncional, amb pisos d'acollida, algun tipus d'alberg per als indigents... Flors Sirera és una bon espai, però costa que sigui un punt de trobada del voluntariat".

Sobre el coneixement del públic general de com treballava la Creu Roja a la ciutat, Riera deia que encara molta gent només associava la Creu Roja amb les ambulàncies i els accidents de tràfic.

"Encara té la imatge de les ambulàncies pel carrer. Creu Roja el que fa és, per mitjà del voluntariat, intentar suplir en molts casos aquelles activitats, moltes de socials, que estan desnodrides a dins de la societat. El que no té sentit és que dupliquem la feina. Si ja hi ha un servei del SEM que atén molt bé les emergències, per què Creu Roja ha de tenir un equip preparat les 24 hores?"

Una mica d'història...

El 1895 l'estat espanyol s'esforçava per evitar perdre el seu reduït imperi colonial de Cuba i Filipines. Dos anys abans l'Ajuntament de Manresa rebia una circular de Madrid, signada pel general Polavieja, comissari regi de la Creu Roja Espanyola, demanant que la constitució d'una comissió local, composta per les persones més distingides de la ciutat pel seu zel caritatiu i comptant principalment amb el clergat, la premsa i les families de metges i farmacèutics més importants de Manresa. L'any 1898, el del "desastre espanyol" un sector de la societat manresana, que veia com arribaven els trens amb els soldats perdedors i ferits, decidí organitzar-se. El 22 de setembre de 1898 al número 4 del carrer de la Sabateria, al domicili de Josep Oms i Rovís, un grup de notables es van reunir per crear la primera Assemblea de la Creu Roja de Manresa.

Bibliografia:

- Entrevista Regió7: "Creu Roja hauria de recuperar l'antiga seu" (11/08/2011)

- Piñero, Jordi: "Creu Roja a Manresa. Un segle d'història". Angle Editorial, Manresa 1998

- Comas, Francesc: "Leonci Soler i March. Col·lecció Cooperativistes Catalans 9" Barcelona 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

(Fotografies realitzades per un servidor l'agost del 2013, en una visita realitzada per socis de la Creu Roja on vaig ésser convidat a títol personal)

18 d’octubre 2013

El franquisme difuminat: l'avinguda Tudela

Avinguda Tudela (Captura de Google Maps)

La ciutat de Manresa té una avinguda (poques vies d'aquestes característiques tenim a la ciutat) amb el nom d'Avinguda Tudela. Fins aquí cap problema, el nom d'una bonica localitat navarresa incrustada a casa nostra. Però la pregunta que ens be al cap és molt fàcil, que ha fet Tudela per Manresa? Serà que Sant Ignasi de Loiola era d'aquesta població? No, era d'Azpeitia, població de Guipúzcoa. El més normal seria que s'anomenés Avinguda d'Azpeitia, no creieu?

El nom Avinguda Tudela es remunta als anys de plom del franquisme, durant la dècada dels anys 40 l'ajuntament de Manresa per satisfer els desitjos patriòtics, religiosos i nacionals del nou estat nacional-catòlic de Franco va batejar una via situada al barriada de Saldes amb el nom Avenida Tudela, lloc de naixement de Julio Pérez Salas, el militar que comandava les tropes franquistes que van ocupar la ciutat, el 24 de gener de 1939. Però la cosa no acabava aquí.

L'any 1946 la ciutat de Manresa, declararia a Julio Pérez Salas fill adoptiu de la ciutat i dos anys més tard se li entregaria el sabre d'honor de la ciutat. Un culte a la personalitat en tota regla mai vist. Cap altre ciutadà o manresà fins al moment ha rebut tantes condecoracions i mèrits com va rebre el militar Pérez Salas per part del consistori manresà encapçalat per l'alcalde Prat Pons.

"Cuando la negra noche del comunismo invadía de siniestras perspectivas esta ciudad querida... ¡Recordar un momento conmigo, señores!, cuando la desgana del vivir esclavos nos hacía sentir más deseos de vivir dignamente; cuando el raudo vuelo de las águilas de acero, el ronco tronar de los cañones, las informaciones radiofónicas y el desorden de la precipitada retirada de las fuerzas rojas, era sintomático, todo, todo ello presagiaba el fausto anuncio de la liberación, que se consumó, gracias a Dios, en aquel memorable 24 de enero de 1939... ... El hecho cierto, tangible, de nuestra cruenta liberación, de nuestra plena reincorporación a la España libre, por su categoría histórica, nos impone el deber de recordar y recordar con agradecimiento".

(Discurs de Julio Pérez Salas, al ajuntament de Manresa el març de 1948, quan va rebre de l'alcalde de Manresa Prat Pons el sabre d'honor de la ciutat)

Bibliografia bàsica:

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

Supervivents de la nomenclatura franquista:

- Nostàlgia en color blau: aquí
- Vestigis franquistes: aquí

16 d’octubre 2013

Cent anys de farina

Capítol 2: La nova marca de la ciutat, la Florinda

L'any 1911 Joan Masana demanava a l'ajuntament, en nom seu i de Josep Casajuana, poder construir una fabrica farinera al carrer del Bruc. L'edifici va ser projectat per l'arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa. El nou recinte industrial tenia tres parts: una gran nau de doble cruïlla de planta baixa i quatre pisos, un cos de setze sitges molt altes arrebossades de blanc i una nau en un extrem, perpendicular al carrer Ausiàs March. Al mig de tot, un gran pati interior.

Cada pis de l'edifici principal presentava una resistència de 350.000 quilos i amb uns sostres de gran solidesa gràcies a la utilització del formigó armat. De l'edifici principal cal destacar els capcers esglaonats i la torre en forma de merlets i els tocs de color que li confereixen rajoles vidriades verdes en els paraments verticals i ceràmica groga a la cornisa superior.

Les setze sitges, amb capacitat per a més d'un milió de litres de blat, van ser dissenyades per l'arquitecte Lluís Homs, que també fou el responsable de l'estructura de ciment armat de l'edifici. Aquesta va ser una de les primeres construccions de la ciutat en què es va utilitzar aquest nou material.

Les obres de paleta van anar a càrrec del constructor Cristòfol Borinas, que també va construir molts altres edificis d'Ignasi Oms. També hi van participar d'altres industrials de Manresa, com el marbrista Antoni Andreu; els enguixats van anar a càrrec de Pasqual Ribas; els estucats, de Joan Ribalta; els treballs de fusteria, dels industrials Joan Herms i Domènec Andreu; els de serralleria, de Perera, Masnou i Armengou, i vidre i llauneria, de Valentí Masana.

La maquinària de la nova farinera es va importar de la ciutat alemanya de Dresden, mentre que els grans motors elèctrics provenien de Suïssa. En una cara de l'edifici principal unes lletres mostren el nom i l'activitat del complex fariner: "Florinda, fábrica de harinas, 1912". El nom venia de Florinda Maristany Oliver, esposa del propietari Josep Casajuana, que al cap de poc es va convertir en el propietari únic de la fabrica.

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Virós, Lluís: "La Florinda", el Pou de la Gallina (17/07/2013)

Veure altres capítols:

- Capítol 1: Aprofitant els torrents, aquí

08 d’octubre 2013

Cent anys de farina

Capítol 1: Aprofitant els torrents

El 1859 arribava a Manresa el tren que anava cap a Lleida i seguia cap a l'interior de la Península Ibèrica. L'arribada d'un nou mitjà de transport ràpid i amb una enorme capacitat de càrrega va comportar la aparició de noves activitats fabrils que ampliaven les que existien a la ciutat.

L'aigua del Cardener i del Llobregat a través de la Sèquia, les escorrialles de la qual anaven a parar als torrents de Sant Ignasi i Predicadors, van permetre transformar l'energia potencial útil de l'aigua en energia mecànica per mitjà de rodes hidràuliques. Per tal d'aconseguir un cabal d'aigua constant, es construirien les rescloses a la llera del riu, algunes de les quals encara podem observar, com la dels Panyos, la fàbrica Bonamusa, el Bullidor del Pont Vell i la resclosa dels Polvorers.

La industria de la farina en fou una d'elles sense cap mena de dubte. Manresa al bell mig dels centres de producció de blat de la Segarra, l'Urgell, el Segrià, la costa catalana i l'Aragó, esdevindrà un dels centres de consum més importants del país. Hi havia certa experiència en aquest sector a casa nostra, ja que feia segles existien molins fariners artesanals, i un gran nombre d'empreses auxiliars que feien de complement com els tallers de maquinària, foneries, ferrers i manyans de tot tipus.

Molt a prop dels cursos d'aigua, de les carreteres de terra i de les estacions del Nord (la Renfe actual) i la desapareguda estació de Manresa-Riu van començar a construir-se grans farineres industrials com la de les Obagues (La Favorita) i l'Albareda. Enmig de la ciutat, als torrents que la creuaven, hi havien farineres més petites, com les del molí de Jorbetes, al costat del torrent dels Predicadors o els molins de la Pixarada, de Ca l'Areny i de Sant Marc, tots tres al costat del torrent de Sant Ignasi i fins i tot el molí de les Puntes, aprofitant un salt d'aigua de la Sèquia.

Si fins a la construcció de les farineres la societat catalana era deficitària en farina, amb l'arrancada d'aquestes revolucionaries instal·lacions les empreses van començar a produir tanta farina que es va exportar i també consolidar un important mercat agroalimentari de primer nivell.

Bibliografia:

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

03 d’octubre 2013

Manresa capital del carlisme


Les Joventuts Tradicionalistes de Manresa convocant l'aplec del 28 de juny de 1908 en motiu del Centenari de la Guerra de la Independència (Guerra del Francès, a Catalunya). En lletra petita s'anuncia que hi haurà trens especials cap a la capital del Bages en motiu de la celebració.

(Cartell del arxiu particular D. Ramon Hernández)