23 de setembre 2013

El bandoler Capablanca

El camí ral de Coll de Daví 

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris del Bages és sense cap mena de dubte l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac. Fins l’arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la ciutat. Per aquesta ruta s’hi transportava, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la ciutat i la comarca del Bages; de la mateixa forma però a l'inrevés, el vi i l'aiguardent que produïen els ceps bagencs que es dirigien per aquest camí al port barceloní. Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals per descansar o passar-hi la nit. No és gens estrany que la via estigui farcida de successos on es barregen història i llegenda; l'escenari adient perquè bandolers hi fessin de les seves com Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un pagès que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies de les afores de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat fou assaltat, robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l'origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral de Coll de Davi: quan veia a venir la víctima, estenia al terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

La singularitat del Capablanca envers d’altres bandolers de l’època era la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons, forats i amagatalls. No se sap, ni se sabrà mai, quin fou el destí final del bandoler Capablanca. Alguns afirmen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres pel contrari, diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi del mas de la Teuleria. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

Els bandolers, herois o lladres?

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa Edat Mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l'Edat Moderna. Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors. La literatura renaixentista del segle XIX els va transformar en elements heroics i fins i tot patriòtics. Per això molts d'aquests bandolers, lladres i assaltadors de camí ral, han passat a la mitologia popular catalana, no com a simples lladregots, més o menys polititzats, sinó en autèntics herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

Bibliografia:

- Antoni Ferrando i Roig: "Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (història i àrquelogia vista per un excursionista)". El Pot, Sabadell, 1983.

- Antoni Ferrando i Roig: "Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt, El camí ral de Barcelona a Manresa". Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988

- Bloc BTT La Pera: "El Bandoler Capablanca"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "El bandolerisme a la Catalunya moderna", aquí

Més informació:

La cova d'en Capablanca, entre la llegenda del bandoler i el misteri de les estaques: aquí

- Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII: aquí

20 de setembre 2013

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre d'altres pintor de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, doncs moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure un època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, peró sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra és pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)

13 de setembre 2013

Buscant els orígens

La Manresa prehistòrica 

Trobar els orígens i l'àmbit dels primers pobladors del terme de Manresa no és gens fàcil, ja que cal endevinar les petjades humanes mitjançant l'arqueologia, la qual, sense una excavació sistèmica de la ciutat és difícil de localitzar.

Els inicis de la ciutat de Manresa són confusos ja que les prospeccions arqueològiques no han aportat material que ens indiqui quan va començar la nostra història. Ens hem de remuntar al període del neolític on tenim algunes informacions relacionades amb la presencia humana dins l'actual terme municipal de Manresa, a partir d'unes troballes realitzades a les Marcetes, a la zona de Viladordis. En aquest lloc, l'any 1905 quan es feien unes obres d'una central hidroelèctrica, van aparèixer dues sepultures corresponents a la cultura dels enterraments típica del neolític mitjà. En la mateixa zona, l'any 1980, també es va descobrir accidentalment un altre fossa neolítica. Les darreres aportacions referents al període neolític corresponen a les excavacions realitzades l'any 1986 al mateix indret de Viladordis, on es van trobar cinc fosses més.

Durant l'edat del Bronze hi ha un buit, que no ens permet dir gran cosa. Després d'aquest buit històric, podem confirmar l'existència d'un poblat ibèric al Puigcardener gràcies a la troballa d'una necròpoli baix imperial i d'un lot de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915 en aquest lloc, mentre es realitzaven les obres de la façana neogòtica de la Seu.

La importància d'aquest descobriment i l'estudi que se'n va derivar, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, rau en el fet que els ibers compraven i utilitzaven aquestes peces de ceràmica àtica, datables dels segles VI i IV abans de Crist. Actualment aquest material està exposat al Museu Comarcal de Manresa. El lot descobert de 1915 constava de trenta peces, de les quals onze són vasos d'origen àtic, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. Conjuntament amb aquestes peces, també se'n localitzen unes altres, de color gris monocrom, provinents de Catalunya.

L'excavació fou assumida per mossèn Josep Guitart, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, que es va fer càrrec de la direcció dels treballs. Aquests treballs també van dur al descobert en una àrea de 120 metres quadrats algunes restes de paviments i conduccions d'aigua d'època romana posteriors en un tall estratigràfic de 8 metres d'alçada resultat de l'acumulació de terra per anivellar el paviment.

El material recuperat pel mossèn Guitart no va ser estudiat rigorosament fins que a la dècada dels 80, Miquel Cura i Enric Sanmtartí van realitzar el seu treball, on s'establia per primera vegada el tipus i la cronologia de cada una de les peces descobertes l'any 1915. La peça més antiga es tractava d'un lekytos de tipus Black Deianeira entre tipologies més modernes com stemless, skyphos, llànties, bols, cràteres i kylix de figures roges.

La protohistòria manresana: "Menresa"

D'altra banda, les fonts històriques també semblem confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es descriuen els texts romans, concretament Tit Livi, en el que es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que, segons Miquel Cura i Albert Benet, es pot relacionar amb l'evolució etimològica de Menresa, mot utilitzat en documents del segle X per designar la nostra ciutat, tot i que posteriorment seria utilitzat en major freqüència la seva forma llatina per excel·lència: Minorisa. Tit Livi descrivia l'organització de les tribus ibers, que es basaven en petits territoris controlats per un cabdill (T.L. 21, 12, 7). A més afegeix que el 195 aC Cató convocà els senadors de les ciutats ibèriques situades al nord de l'Ebre.

La protohistòria es situa cronològicament entre la Prehistòria i la Història. Les fonts per al seu estudi són gairebé en la seva totalitat arqueològiques, encara que també existeixen tradicions orals. La majoria de pobles i civilitzacions, especialment els ibers o celtes, en coneixem la seva història de forma indirecta a través dels escrits dels romans i grecs.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

- Vilar, Carles; Santamaria, Jordi; Lladó, Meritxell; Martín, José Andrés: "L'evolució del món ibèric a la Catalunya Central. L'skyphos del Museu Comarcal de Manresa". Revista Dovella, núm. 105. Hivern 2010

05 de setembre 2013

Per la Festa Major abstinència

Mecca-cola o Coca-cola, aquesta és la qüestió

Mecca-Cola o Coca-cola? Aquesta era la decisió que havien de prendre els clients dels bars i terrasses situats als actes de la Festa Major de Manresa alhora d'adquirir aquest refresc tan popular durant la Festa Major d'ara fa deu anys. A través d'uns cartells col·locats als bars i carrers de la ciutat en que explicaven les diferències entre la marca americana i la incipient marca alternativa, els consumidors podien escollir la beguda que més s'ajustava a les seves conviccions polítiques, de manera que podien beure a consciència i triar amb criteri, tal com indicaven els cartells en qüestió. Aquesta mesura va partir de la proposta de la Plataforma Bages Aturem la Guerra, que amb la invasió americana del Iraq del 2003, va realitzar un boicot a l'americana Coca-cola perquè, segons la plataforma, era una font de finançament del govern republicà de George Bush. "Un boicot pretén educar i denunciar. Creiem que amb informació la gent deixarà de consumir Coca-cola i prendrà altres begudes alternatives", havia explicat Jacob Montsec, de la plataforma. 

"La beguda amb compromís. No em sacsegis, sacseja la teva ment", era l'eslògan de la Mecca-cola, un refresc comercialitzat per l'empresari francès d'origen tunisià Tawfik Mathlouthi, que destinava el 10% dels seus beneficis nets a ajudar els nens palestins i el 10% a ONG dels països on es distribuïa.

En aquells dies d'agost del 2003 el preu de la Mecca-cola era lleugerament més elevat que la Coca-cola, però tal com explicava el regidor de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Manresa, Xavier Rubio, perquè fos competitiva es venia al mateix preu. El que interessava era que la ciutadania podia escollir amb criteri. La Plataforma Bages Aturem la Guerra insistia que no volia fer propaganda de la Mecca-cola, sinó que l'objectiu era boicotejar la marca Coca-cola. El problema va venir amb la la Comissió Manresa de Festa, doncs ja tenia els contractes de distribució de begudes fets i, finalment, es va negociar amb els organitzadors de la Festa Major Alternativa de Manresa.

Els organitzadors de la Festa Major Alternativa es trobaven en una situació similar, tot i que van comprometre's a no vendre cap producte registrat de la marca Coca-cola tampoc no podien oferir la Mecca-cola perquè, com havia explicat Laura Amella, membre de l'Alternativa, era un producte difícil d'aconseguir i pocs majoristes de begudes estaven interessants en la Mecca-Cola.

Seguint amb la vocació de conscienciació i responsabilitat els membres de la Plataforma, van projectar un vídeo just abans del Castell de Focs (un dels actes més seguits de la Festa Major de Manresa) sobre les mobilitzacions que es van fer a Manresa i al Bages l'estiu del 2003 per aturar la guerra d'Iraq. 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Els bars de la festa major s'uneixen al boicot preventiu contra la Coca-cola" (28/08/2003)

- La Xarxa: "Mecca-Cola per la Festa Major" (28/08/2003)

01 de setembre 2013

Els espies que van sorgir del no res

Tempus fugit

En dues entrades del bloc del 2009 vaig explicar la rocambolesca història de dos espies del estat francès que van ser interceptats amb un potent arsenal al interior del seu vehicle. Els Mossos d'Esquadra van detenir l'abril de 2002, a la rotonda d'accés a l'Eix Transversal del barri de Miralpeix, un marsellès amb un rifle de mira telescòpica i una pistola. Unes hores després van arrestar un altre home relacionat amb ell a la ciutat de Barcelona. Tots dos treballaven per als serveis d'espionatge francesos. A data d'avui encara no se n'ha resolt la incògnita principal: conèixer l'objectiu del potent armament descobert pels Mossos d'Esquadra al cotxe d'un espia francès quan, desorientat, intentava trobar la sortida de Manresa cap a Barcelona, on s'havia de trobar amb el seu cap, també arrestat.

Durant tot l'any 2003, les autoritats franceses van lluitar perquè es tanqués el sumari obert a Manresa, però no ho van aconseguir. El judici es fixà per al 28 de gener del 2004 a la secció cinquena de l'Audiència de Barcelona, amb la petició fiscal de set anys de presó per a cada un dels processats. Dies abans, els seus advocats ja havien renunciat als seus propis testimonis, cosa que feia presagiar el que va acabar realment succeint: la incompareixença dels dos espies que havien retornat a França. La justícia espanyola va dictar aleshores una ordre internacional de recerca i captura que, amb els anys no va prosperar, ja que a França no la va arribar a executar mai. El diari El País descobriria posteriorment, que durant dos anys, l'espia detingut pels Mossos a Manresa havia viscut al mateix domicili de la ciutat de Marsella que va facilitar el 2002, sense que la germanderia l'hagués detingut. Sobre tots dos, encara plana una ordre de recerca i captura, tot i que, molt probablement, les seves identitats i les seves fisonomies ja hagin canviat substancialment.

Han passat més de deu anys i segueix sent un misteri, perquè el servei secret francès emmagatzemava armament tan potent fora de les seves fronteres? Quin era l'objectiu a eliminar? Al més estil James Bond una de les perles de l’arsenal, que els Mossos van incautar, era el que a simple vista semblava una senzilla càmera fotogràfica Kodak d’un sol ús que en realitat no era tal cosa, perquè la carcassa amagava un sofisticat equip emissor de ràdio balisa que els agents francesos utilitzaven per localitzar el punt en què amagaven les armes. El treball era tan perfecte que fins i tot al passar-la pels raigs X, la Kodak no presentava cap diferència amb una càmera original. Curiosos, els Mossos van desmuntar la carcassa de plàstic i van obrir la càmera. Al laboratori dels Mossos, els agents policials van quedar-se petrificats de la sofisticació de la radio que portava. Utilitzant components electrònics de miniatura, l'artesà havia construït un emissor de ràdio balisa compatible amb un receptor del tipus Tracker.

Dos mesos després de la detenció dels dos espies, un comissari de policia francès que es va identificar com Bernat Chardonye es va presentar davant els Mossos d'Esquadra acompanyat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo Martín, aleshores cap del servei d'Informació a Catalunya. L'emissari francès volia traslladar als mossos tres idees: una, que l'espia detingut era un funcionari de l'Estat, els seus caps desitjaven que fos posat en llibertat i que garantirien que aquest compareixeria davant la justícia.

Ramon Menac, coordinador dels fiscals bagencs, va demanar presó provisional per als dos espies gals per la gravetat del delicte, que era de tinença d'armes de guerra, un delicte tipificat al Codi Penal amb penes de cinc a deu anys de presó. Era un delicte insòlit per la fiscalia manresana. A causa de la transcendència del tema, la responsabilitat va ser assumida pel fiscal en cap de Catalunya, que aviat els deixà en llibertat condicional gràcies a les negociacions del govern francès amb l'espanyol. El general Rondot, el superespia que va detenir a Ilich Ramírez Sànchez, alies "Carlos" l'any 1994, fou qui pressionà a les autoritats espanyoles perquè alliberessin als dos espies.

Fonts policials van estudiar com a hipòtesi més factible la d'atemptar contra un terrorista cors, precisament en una època en què s'havia intensificat l'ofensiva dels independentistes de Còrsega, i molts d'ells es trobaven instal·lats a Barcelona o la costa catalana. Altres fonts especulen amb la possibilitat que l'objectiu fos un islamista relacionat amb els atemptats de l'11S als Estats Units. Corsos o islamistes, Christian Piazzole, el Chacal francès, tenia un objectiu en el seu punt de mira.

Mai sabrem perquè aquestes armes s'amagaven a casa nostre i pitjor encara, perquè l'estat francès disposava d'aquest arsenal tant sofisticat fora de les seves fronteres. Havia d'ésser algun molt perillós per la República Francesa. En el dubte i la hipòtesi del que podia o no podia passar ens quedarem.

La història dels agents francesos detinguts a casa nostre, va ser el punt de partida de la novel·la de Carles Quilez La Soledad de Patricia. La novel·la reprodueix l'informe que els Mossos d'Esquadra van redactar sobre la detenció d'aquell 18 d'abril del 2002.

Entrades referents:

- El servei secret francès entre nosaltres: aquí
- La unitat "alpha": aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La decisió de posar-los en llibertat va ser errònia, perquè tots dos van fugir" (04/12/2009)

- Diari Regió7: "Manresans contra les lleis dels espies" (04/12/2009)

- Diari El País: "La misión secreta del 'Chacal' francés" (15/11/2009)