21 de juliol 2013

Consells d'un amic

Antoni Gaudí i la basílica de la Seu

La façana principal que la basílica de la Seu (la que dóna a la Plaça de la Reforma) havia tingut fins a inics del segle XX no s'adeia gens a la majestuositat i característiques del temple, havia estat molt criticada per molts sectors de la societat manresana. La construcció d'una de nova era una assignatura pendent de la ciutat. Recollint aquest sentiment generalitzat, i gràcies al mecenatge extraordinari del patrici manresà Prudenci Comellas i Sala, la constitució d'una Junta de "notables" de la ciutat i el suport del bisbe Torras i Bages, s'encarregà els plànols de l'obra a l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March.

L'idea va agradar molt entre els canonges de la Seu, el propi alcalde de Manresa Fius i Palà i una bona colla de diputats i senadors del districte així com importants industrials i burgesos de la ciutat. L'acceptació era absoluta, quan es van començar a fer pressupostos, és a dir, alhora "d'afluixar la mosca" la cosa va canviar de forma abrupte, molts es van tirar enrere. Prudenci Comellas volia un mecenatge col·lectiu per la reforma de la façana de la Seu, però les seves prediques van quedar en no res, finalment va decidir que ell seria l'únic mecenes de l'obra, per tant, podia fer i desfer com volia.

Un cop elaborat l'avanprojecte, el bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí. La intervenció i els suggeriments de Gaudí van ser assumits i van fer canviar els plànols inicials d'Alexandre Soler i March. Per tant, és pot dir que Antoni Gaudí va ser l'inspirador de la façana principal de la basílica de la Seu, un fet que en l'actualitat bona part de la ciutat segueix desconeixent.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. La construcció de la façana duraria pràcticament 20 anys.

Les obres s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins el 1933, en plena II República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El somni del mecenes Prudenci Comellas

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona.

Un dels participants a la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. La construcció d'aquesta basílica, acabada substancialment a finals del segle XV, restava incompleta pel que fa a la façana principal o de ponent. Potser no seria com la majestuosa façana de la catedral de Barcelona, però la façana de la Seu no era digne dels anhels del senyor Comellas.

Bibliografia:

- Memoria.cat: "Antoni Gaudí i la Seu". El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Arquitectura medieval: "Construcció de la Seu de Manresa, el temple de Berenguer"

- Tot Passejant: "Antoni Gaudí a la Seu de Manresa"

- Josep Mª Gasol i Almendros: "Gaudi i la Seu de Manresa". Revista Dovella, Tardor 2002, pp. 5-8

12 de juliol 2013

Els diables del Pont Vell

Una presència maligna


"Vet aquí que una vegada els dimonis es van fer els amos de Manresa 
i es van instal·lar a sota el Pont Vell"

Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s'atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les autoritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s'hi custodiaven, pensant que, la presència d'un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar-los les relíquies perquè s'obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar-les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar-se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d'aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d'un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s'hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta capella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l'esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

Bibliografia:

- Joan Amades: Costimari Català. Barcelona, Ed. Salvat, 1950

08 de juliol 2013

La ciutat on mai passava res

Silenci estem rodant!

“En principio no había pensado en Manresa, sino en Vitoria y los interiores en Madrid. Pero cambiaron los planes y tuvimos que rodar en Barcelona. Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [...] Manresa es una fabulosa ciudad cinematogràfica...”

Luis García Berlanga

Es presentava un hivern cruelment fred l'any 1961, a la ciutat on mai hi passava res de res i els dies es repetien amb la monotonia del franquisme més gris va arribar un tren a l'estació del Nord de la Renfe, el tren del cinema. Del 27 de febrer al 29 de març el rodatge de la pel·lícula Plácido, sota la direcció del cineasta Luis Garcia Berlanga, Manresa esdevingué un motiu d’expectació i curiositat per els ciutadans, atrets per l’espectacularitat del muntatge, les càmeres, els focus, el vestuari i la presència d’actors en hotels i restaurants de la ciutat. Un mini Hollywood en tota regla, vaja.

El film fou rodat a Manresa i també a Barcelona, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del seu director, Luis García Berlanga. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal. La idea principal de la pel·lícula va partir d'una campanya ideada pel règim franquista en els anys cinquanta que, sota el lema Siente un pobre a su mesa, volia promoure, "en dates tan assenyalades", un sentiment de caritat cristiana envers els més necessitats. 

Des del principi tant Ràdio Manresa com el diari de la Falange local Manresa van mostrar-se disposats a explicar amb tot luxe de detalls l’esdeveniment, atès sobretot perquè els fets es desenvolupaven en una ciutat on “mai no passava res de nou”, com recordava l'antic locutor de ràdio, Vicenç Comas. El director Berlanga, que concedia les entrevistes a l’hotel Santo Domingo (actualment desaparegut) on s’allotjava, Comas no el deixava ni un sol instant. Tant és així que, quan Berlanga els veia aparèixer, no podia estar-se de dir: “¿Otra vez tú aquí?”

Els manresans es van abocar de ple en cadascuna de les vicissituds del rodatge de Plácido. Alguns amb la seva presència massiva al carrer, malgrat que feia un fred intens, i d’altres participant de manera activa al film, ja fos interpretant algun paper menor, de figurants, conduint un carro de cavalls com va fer Josep Antoni Cruz, o en el cas de l’Enric Martí, cedint el seu motocarro, que va fer famosa la pel·lícula.

Els aspirants a extres van ser convocats un dissabte al matí al pati del Casino. Més de 200 persones es van presentar al que ara en diríem un casting, estaven repartits en quatre grups. La majoria d'extres farien d'avis en l'escena on apareixien en un asil. El film va costar 10 milions de pessetes de l'època, una quantitat gens baixa. El sou que van percebre els figurants rondava les 60 pessetes diàries, els músics de l'orquestra se'ls pagava 300 pessetes i als extres amb un petit paper 150 pessetes.

La ciutat de Manresa és la gran absent al rodatge de Plácido. En cap moment s’esmenta la ciutat, real o fictícia, en que transcorre l’acció. Un fet curiós també és l'absència en els plànols finals de la basílica de la Seu.


Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "El rodatge de ‘Plácido’, pas a pas" (desembre 2011), núm. 271

- Manresa a cop d'ull: "Plácido, Manresa 1961, el Hollywood de Berlanga" (març 2013), núm. 6

- "Plácido, una crítica a l'egoisme humà" (Diari Regió7, 16/12/2011)

Més informació:

- Berlanga a Manresa: aquí

04 de juliol 2013

La crema de Manresa

La ciutat dels focs 

La ciutat de Manresa i la seva comarca, el Bages, engeguen dissabte 6 de juliol del 2013 els actes de commemoració dels 300 anys dels fets de la Guerra de Successió. "L'incendi de Manresa" és la peça central dels actes de commemoració, un esdeveniment escènic on més de 450 voluntaris de la cultura popular i tradicional recrearan un dels fets més transcendents de la història de Manresa: la crema de prop de la meitat de les cases de la ciutat per part de les tropes borbòniques el 13 d'agost de 1713. 

El dia 5 de juliol de 1713 comença la Junta de Braços a Barcelona on s'opta per la guerra a ultrança. Un dels participants de la Junta de Braços és el síndic de Manresa doctor Josep Sala i de Miralles, sogre del germà de Rafel Casanova, conseller en cap de Barcelona. Durant el mes de juliol la ciutat de Manresa es posa sota l'obediència del generalíssim borbònic duque de Populi. Una setmana més tard, però, el coronel Josep de Peguera i de Cortit va arribar a Manresa a reclutar homes per lluitar a favor de la resistència catalana. Aquest fet va motivar la voluntat de l'alt comandament borbònic de castigar la ciutat. 

El 13 d'agost de 1713 un gran exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del generalíssim borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. Prop de la meitat de la ciutat va quedar afectada per aquest incendi. L'acció va representar una clara voluntat d'exemplificar la repressió estenent el terror per tal d'obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central i va motivar que moltes poblacions es passessin a l'obediència de Felip V. L'incendi es produïa tres setmanes més tard d'iniciar-se el setge de Barcelona i va ser el principal exemple de repressió i de barbàrie contra la societat civil catalana.

Més informació: 

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí
- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Els incendis de la Guerra del Francès:

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

01 de juliol 2013

Jueu no toquis la carn!

Prohibicions alimentàries: el problema de la carn

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb menjar o beguda que havia de ser consumit pels fidels cristians foren la tònica general en moltes ciutats medievals. Existien normes, edictes i lleis feudals que també delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però és el cas concret dels jueus on les autoritats de la Corona d'Aragó van legislar de forma restrictiva quins comestibles havien d'adquirir els jueus catalans. El consum de carn a l’edat mitjana era molt més freqüent del que sovint ens imaginem i els conflictes que va originar entre la comunitat jueva i la cristiana van perdurar al llarg de tot aquest període.

A Manresa l'oligarquia local era qui capitanejaven la campanya contra les carns jueves. L'any 1338 els consellers de la ciutat publicaren una ordre, ratificada pel propi rei Pere III, prohibint als jueus manresans tocar la carn abans d'haver-la comprat, tot i que se'ls permetia vendre la seva als mercats sempre que anunciessin que l'animal havia estat sacrificat per un jueu"que negun juheu no menjaràs pa, fruita ne erbolam tro que'n haja comprat".

Com hem vist, la ciutat de Manresa aplicava filtres morals a la carn i d'altres aliments com la fruita i el pa. Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a "contaminar-los", per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats els dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se en les zones on es venien les carns i viandes més barates, de fet era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. La ciutat de Manresa aplicava una tolerància delimitada amb les viandes jueves, probablement fos de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la carn jueva era tolerada, però no era promoguda.

La pesta negra i el temor a la contaminació

Els jueus eren considerats "cofre i tresor" del senyor rei, depenien exclusivament del poder reial i se'ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir atacs violents coneguts com a pogroms. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants, el temor a morir degut a una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra, la població cristiana va acusar als jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L'aspecte econòmic i fins i tot comercial, també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d'un producte més dolent i poc adequada per la taula. A prop de Manresa, a Tàrrega els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: "quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur" (que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians).

Un text curiós el targarí, perquè obligava als jueus a vendre la carn més barata, però deixava al descobert que els fidels cristians no tenien cap escrúpol ni prejudici moral alhora d'estalviar-se uns calerons quan feien la compra al carnisser jueu de torn. La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla, en resum no els quedava més remei a destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. D'altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital del Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l'any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena, de confiscar-los el raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: "No comprar d'ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta".

El porc durant l'Edat Mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació fa que es passés cap un tancament progressiu del animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat tot la carn de porc salada, era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals, per tant durant el període estival la carn porcina de temporada es salava per la seva conserva i es destinava pels dies més freds de l'any.

Els jueus no poden menjar porc ni cavall, donat que no es pot beure ni menjar sang, els animals han de ser sacrificats d'una forma concreta i ritual (xehità) i la carn sempre ha de ser remullada amb aigua almenys mitja hora i salada, a fi de ser convenientment dessagnada. Tots els aliments que puguin incloure sang, com els embotits, estan estrictament prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians, no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l'anguila o els caragols.

Bibliografia:

- Joaquim Sarret i Arbós: "Llibre dels jueus a Manresa". Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa, 1917

- J.V. García Marsilla: "Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó". Universitat de València, 1993

- Jaume Riera i Sans: "La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV". Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals, 1988

- Irene Llop i Jordana: "Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona" (S.XIV). Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLU. Girona - MM, 2001

- Josep X. Muntané Santiveri: "L'alimentació a l'aljama medieval e Tàrrega". URTX, 2008

- Ramón Agustín Banegas López: "L'aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles segles XIV i XV". Volum I. Universitat de Barcelona, 2007

- "Els jueus i la pesta negre": aquí