21 de febrer 2013

Coronant el Passeig de Pere III

L'estàtua de La Ben Plantada

Durant les festes de la Llum de l'any 1977 s'inaugurà el monument als iniciadors de la Sèquia (canal que proveeix d'aigua la ciutat de Manresa des del riu Llobregat) coneguda com "La Ben Plantada", obra del escultor olotí Josep Clarà. L'estàtua causà una polèmica important entre els cercles polítics de la ciutat de Manresa, donat que alguns sectors ciutadans consideraven que podia ofendre la moral, el resultat fou que va tardar 19 anys en veure la llum i restà aïllada en un magatzem humit de la ciutat fins que fou rescatada. L'estàtua en qüestió era una dona que mostrava els pits sense cap tipus de pudor.

La Ben Plantada és un exemple perfecte de l'art noucentista: equilibri, mesura, forma nítida, volum sòlid i compacte són les qualitats de l'obra en qüestió. La Ben Plantada de Clarà s'excusa en la figura de la dona ideal descrita en els textos de "La Ben Plantada" d'Eugeni Ors, un recorregut del que va representar per al món artístic català el moviment noucentista.

Censura moral: la intrahistòria

L’any 1956, la Junta de la Sèquia va voler fer un monument dedicat als iniciadors de la Sèquia i per això es va crea una comissió, que va decidir sol·licitar assessorament al Cercle Artístic de Manresa. Des de la institució assessora es va proposar incloure una figura femenina de mida natural de l’escultor Josep Clarà al monument; ara bé, en ple franquisme no era freqüent, per no dir quasi impossible, ubicar a la via pública escultures d'aquestes característiques i per això va ser necessari que la comissió sol·licitant emetés un informe on referenciava diverses consideracions favorables per tal de defensar la col·locació de l’obra malgrat la nuesa de la seva protagonista.

Finalment l’estàtua es va comprar l’any 1958, però haurien de passar 19 anys, quan Franco ja havia mort, abans no es pogués emplaçar a la via pública. La dura moral catòlica del franquisme no va permetre l’exhibició d'aquella noia nua en plena dictadura nacional-catòlica. Les vinyetes del dibuixant manresà Joan Vilanova a L'Auca de la Llum de Manresa -que denunciava aquest fet- van provocar una carta de rebuig per part del bisbe de Vic, el 14 de febrer de 1959, que es mostrà especialment dolgut per l'obra del dibuixant.

El bisbe de Vic (diòcesis que pertany la ciutat de Manresa) expressa en el seu escrit adreçat als administradors de la Festa de la Llum: “la extrañeza y la profunda pena que me ha causado, en su conjunto, la inclusión de la “Auca de la Llum” en este programa religioso, destinado a los fieles y al gran público”. El bisbe segueix: “ofende aquella estatua inmodesta que, después de haber sido expuesta al público y haber sido vista por todo Manresa [...] misteriosamente e intencionadamente cubierta, añadiéndose al estribillo un interrogante, que si tiene alguna gracia picaresca, no tiene en cambio mucho sabor de vida cristiana, de corrección ni, creo yo, de buen manresanismo”.

Webgrafia:

- Tot Passejant: "Monuments públics a Manresa"

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

16 de febrer 2013

El teatre adormit (1988-2007)






Durant 19 anys el gran Teatre Kursaal va romandre tancat. Mancat d'ús i sense un manteniment bàsic, l'interior del teatre es va anar degradant per la humitat i el pas del temps.

Fotografies extretes del llibre Kursaal, El llibre (1927-2007)

12 de febrer 2013

L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa

L'atemptat al Casal Alimara

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat en qüestió, no va causar danys personals. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge on estava el local del MDT, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. La manifestació de condemna celebrada l’endemà del mateix atemptat, va acabar a les portes de la comissaria (on es va denunciar la complicitat de la policia espanyola amb l’atemptat) amb cops de porra entre manifestants i els cossos de seguretat. L'organització i el treball militant dels independentistes manresans, es va manifestar amb la instal·lació del nou local Ateneu Popular "La Seca", que ràpidament va superar les conseqüències de l'atac.

Els autors de l'atemptat eren la Milícia Catalana, un grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista. En moltes publicacions de la dècada dels vuitanta comparaven la Milícia Catalana amb el Batallón Vasco Español que va actuar a Euskadi i assenyalaven que el grup català podia tenir vincles parapolicials i actuar com a força de xoc de l’estat contra el moviment independentista. Un fet estrany podria donar validesa aquesta teoria, quan un policia espanyol va morir en circumstàncies estranyes un mes més tard de l’atemptat, el desembre de 1989, en esclatar-li una bomba que manipulava al seu domicili particular de Sant Feliu de Llobregat.

Antoni Caserras, portaveu de l'organització independentista, fou qui va atribuir l'atemptat al grup ultradretà Milícia Catalana, que respondria, d'aquesta manera, a una sèrie d'accions empreses pel MDT, en protesta pel judici a l'Audiència Nacional contra Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, acusats de col·locar una bomba a la delegació d'Hisenda d'Igualada. Ambdós ingressarien a la presó on hi romandrien 5 i 6 anys respectivament. Un any abans, els ultres espanyolistes van passar tristament a les portades dels diaris amb la pallissa que va rebre l’independentista manresà David Martínez, la matinada del 16 de gener del 1988. Un jove era atacat al mig del carrer pels seus ideals polítics. En aquells temps Manresa era una de les ciutats amb més activitat catalanista i de lluita social, i un dels principals objectius de l'odi i les accions dels col·lectius ultra-espanyolistes.

L’any 1989 va ser l'any de màxima ebullició de l'activitat feixista a la ciutat de Manresa. En un concert de caràcter antirepressiu, celebrat a la mítica Pista Castell, els organitzadors van patir atacs d’skins neonazis que els van tirar pedres des de dalt del Parc de Puigterrà, causant el pànic al públic que hi havia concentrat. Els assistents al concert els van plantar cara darrere la porta metàl·lica d’accés a l'antiga Pista Castell, van estomacar-ne uns quants i van aconseguir que marxessin. Però, al final del concert, van tornar i van arreplegar alguns joves que sortien individualment i els van apallissar. En un altre concert, de les mateixes característiques i a la mateixa Pista Castell, els feixistes van tirar còctels molotov als operaris que estàvem desmuntant l'escenari del concert. Segons l'independentista manresà David Martínez, un dels organitzadors d'aquests concerts antirepressius, els feixistes que els van atacar tenien uns líders al darrere: "Els caps visibles d'aquests actes eren el Bosch de Santpedor i l’Escalé d’Artés".

El final del "comando Manresa" de Terra Lliure

El Servei d'Informació de la Guàrdia Civil portava mesos recollint dades per acabar amb la banda Terra Lliure abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, naixia d'aquesta forma la Operación Garzón. A principi dels anys 90, la banda armada estava estructurada en dos grups -un d'ells radicat a la nostra ciutat Manresa-, als quals se'ls imputava, segons les fonts policials, la comissió d'una desena d'atemptats des que Terra Lliure va anunciar la seva autodissolució el 8 de juliol de 1991.

El 29 de juny de 1992 van ser detingudes a Manresa les següents persones: David Martínez Sala (víctima de la pallissa ultra de 1988), Esteve Camellas Grau, Teresa Mas Lozano i Jordi Bardina Vilardell. En els domicilis registrats per la Guàrdia Civil que la banda tenia a la nostra ciutat, es van intervenir 4 bombones de càmping-gas preparades per ser explosionades, 2 revòlvers del calibre 22, 61 cartutxos del mateix calibre, 5 temporitzadors de diversos tipus, 7 detonadors lents; 28 quilos de mescla explosiva -probablement cloratita- i diversos productes químics per fabricar bombes. La Guàrdia Civil havia acabat amb el comando Manresa, gràcies a l'informació facilitada pel talp manresà que les forces de seguretat espanyola havien col·locat dintre l'organització. El talp havia donat noms i adreces vitals per l'investigació.

El talp infiltrat, àlies Txema (Josep Maria Aloy), va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. Aloy va rebre formació i ajut tècnic de Mikel Lejarza (àlies Lobo), l'agent espanyol que ja s'havia infiltrat a l'organització armada ETA. Dels judicis celebrats en contra dels militants de Terra Lliure, en cap es va fer referència a l'infiltrat, cosa que va fer sospitar d'ell a la resta de detinguts. Posteriorment, tant el jutge Garzón com Mikel Lejarza, confirmaren l'existència d'un talp al seus respectius llibres autobiogràfics.

(Entrada actualitzada el 11/10/2014)

Bibliografia:

- Diari AVUI: "Esclaten dues bombes contra un dirigent de Catalunya Lliure i un local de l'MDT" (05/11/1989)

- Diari La Vanguardia: "Madrugada de bombas ultra en Barcelona, Manresa y Sant Boi" (05/11/1989)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" (30/06/1992)

- El Pou de la Gallina: "Entrevista a David Martínez Sala" (Octubre, 2012)

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys i entrades)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- Setmanari Directa: "L’arrel autòctona del Casal Tramuntana" (24/05/2012)

Més informació:

- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure: aquí
- Història de l'independentisme a Manresa: aquí

06 de febrer 2013

Els gitanos manresans

Les grans famílies de 1987

L’any 1987 a Manresa hi vivien més de 250 gitanos, unes 40 famílies aproximadament. La comunitat gitana de la ciutat la constituïen dos blocs ben diferenciats: els catalanoparlants (uns 50) i els castellanoparlants (uns 200). Gitanos "catalans" i "castellans" tal com s’anomenaven entre ells, d'acord amb la llengua que parlaven i no pel seu origen o lloc de naixement.

L’habitatge era un dels maldecaps de la comunitat gitana de parla castellana (que feia pocs anys que s'havia instal·lat a la ciutat), perquè no trobaven qui els llogués pisos i la majoria malvivien al barri vell, les Escodines i cal Ninus, a la zona del Congost (alguns havien viscut anys enrere sota la balma del passeig del Riu). Els prejudicis eterns dels gitanos feien impossible que ningú goses llogar un habitatge o pis, i la majoria optaven per l'autosuficiència i viure en espais que ells mateixos havien construït o ocupat.

A cal Ninus hi vivia la família Ortiz, un clan format per vuit famílies, repartides en sis pisos, sense cap dutxa i amb condicions d'higiene pèssimes, en un estat de precarietat considerable. D’altres, com els Gorreta Amaya vivien en barraques al sector del damunt del convent de Santa Clara i feia poc que havien perdut un dels fills, amb 17 anys. Els seus ingressos provenien de la venda ambulant als populars mercats setmanals de la Font dels Capellans i a la Muralla. L’escolarització era un altre dels temes conflictius de l'ètnia gitana. L’àrea d'Ensenyament de l’Ajuntament havia iniciat el curs anterior un pla per dur a escola 68 nens gitanos, amb material escolar gratuït i beques de menjador, però l’absentisme era elevat i molts nens i nenes gitanos seguien sense assistir a classe.

Tal i com recull un informe titulat La Marginació social a Manresa elaborat per l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament el mateix any 1987, el consistori manresà intentava aturar la marginació social que patien els gitanos mitjançant els menors de la comunitat:

"El principal problema són els infants, que viuen en unes condicions de vida que podem considerar marginatories: la forma de vida lliure i sense un control familiar determinat. L'elevat absentisme escolar i la poca conscienciació dels pares respecte la necessitat d'alfabetització, la concepció del treball i la supervivència diferent a la nostra, uns valors i habitats també diferents quant a neteja, l'alimentació, etc. Tot plegat ens porta a adonar-nos que l'automarginació i la marginació imposada formen en el gitano un tot indestriable i inseparable".

Els "gitanos catalans", coneguts com els de Sant Marc (degut al bloc de pisos que hi havia al carrer de Sant Marc, entrant per la Via de Sant Ignasi) eren tots del mateix clan: els del cal Tit. El patriarca de la família havia estat Jesús Cortès, conegut com el Tit, que va ser considerat l’alcalde dels gitanos de la ciutat de Manresa i va morir l’any 1953. Estaven molt integrats i a part de mantenir les tradicions, com ara el ritual dels casaments, posteriorment la majoria de la comunitat van esdevenir membres de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, que celebrava el culte al carrer de Santa Llúcia.

Els gitanos catalans, molt més arrelats a la ciutat, havien assolit una posició social còmoda i vivien en pisos entre normals i luxosos, considerant el vàrem de l'època. La comunitat castellanoparlant, per la seva contra, s’havia instal·lat a la ciutat des de feia pocs anys i patien una situació molt més marginal i racista, tot i que Càritas només atenia una família gitana i manifestava que no havia trobat la manera adequada de tractar la seva problemàtica.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina: Jaume Puig, Els gitanos manresans (any 1987, núm. 1)

- Ajuntament de Manresa: La Marginació social a Manresa (Any 1987 - Departament de Serveis Socials)

01 de febrer 2013

Manresans contra francesos

Herois manresans, herois espanyols 

Al estat espanyol una de les primeres manifestacions bèl·liques de repulsa a les tropes franceses va ser l'emboscada del Bruc en els primers dies de juny de 1808. Una fita important per la història contemporània de la Península Ibèrica però sobretot per la nostra ciutat, per primera vegada els espanyols van conèixer l'existència de la ciutat de Manresa, i la seva valentia enfront l'enemic francès. Abans d'esdevenir una important ciutat-fàbrica, en l'imaginari del nacionalisme espanyol del segle XIX, Manresa fou una de les ciutats "numantines" que van resistir als francesos pagant un preu elevadíssim en vides humanes.

Un d'aquells homes que es van enfrontar a les millors tropes del seu temps va ser Maurici Carrió Coll, manresà i pagès. No obstant això, el seu fill -Maurici Carrió Serracanta- segons va manifestar anys més tard també va participar en aquells esdeveniments. La llegenda, el mite i la tradició es barregen en la història, és fa difícil dir en rotunditat si el bo d'en Maurici va ser present al Bruc, en tot cas forma part dels annals de la història de Manresa i llur versió es va creure. L'any 1859 el propi Maurici Carrió i Serracanta va escriure Relación sobre la Batalla del Bruc, on posava de manifest la seva participació en les famoses batalles.

Els moviments espanyols de contestació a la revolució liberal van germinar en la invasió napoleònica de 1808, molts d'aquells combatents van estar també presents en les posteriors conteses d'aquest mateix caràcter, en Maurici Carrió Serracanta n'és un bon exemple, va lluitar en la Guerra Gran, la Guerra del Francès, la Guerra Realista i la Primera Guerra Carlista.

Pare i fill, la confusió dels Carrió

En el fragment del llibre Tipos manresanos (II), de l'anarquista Pedro Flores, fa referència a la participació destacada del barri d'extra-murs de les Escodines, en la Guerra Gran contra la França revolucionària (1793-1795) i apareix el nom d'en Maurici Carrió Coll:

"A raíz de ser guillotinado el rey Capeto en Francia [Lluís XVI], nuestras eminencias declararon la guerra a la herética y revolucionaria vecina, contribuyendo nuestra católica ciudad con muchos hombres -casi todos payeses- al mando de Maurici Carrió Coll... El 17 de mayo de 1794, en la batalla que tuvo lugar entre Pandis y Castelljou, muere Maurici Bernada, de profesión campesino, que vivía en las Escondinas [sic]. Del mismo barrio y profesión eran los también caídos en aquella jornada: Joan Argemí y Joan Vila. También Josef Verger, Tomás Planes, Antón Planes, del arrabal de San Andrés; y Manuel Puig y Josef Badies, de San Ignacio..."

Maurici Carrió i Serracanta s’aprofità del nom del seu pare que es deia Maurici Carrió i Coll per apropiar-se de les seves gestes en la Guerra Gran i en les mítiques batalles del Bruc. La confusió sobre ambdós personatges continua ben viva a Manresa on la majoria de textos confonen encara el pare amb el fill.

La biografia de Joaquim Sarret i Arbós

"Paz y Tregua. Boletín oficial del cuerpo de somatenes armados de Cataluña".
Biografia de Maurici Carrió i Coll, publicada per Joaquim Sarret i Arbós, en el periòdic manresà "El Pla de Bages".

Bibliografia:

- Tipos de Manresanos (II) de Pedro Flores
- Les batalles del Bruc de Marc Serallès Cots
- Hispania Nova: Revista de Historia Contemporánea, num.9 - Any 2009
- Arxiu Nacional de Catalunya (documentació)