26 de desembre 2013

El Sanatori de Sant Josep (1928-1936)

Les donacions dels patricis manresans

Manresa, ciutat de 35.000 habitants el 1927, era el centre urbà més important de Catalunya, tant pel seu considerable creixement demogràfic com per tota una sèrie de factors que constituïen la seva infrastructura: comunicacions ferroviàries, zones mineres, industrials i agrícoles a les rodalies... Tot i aquest panorama de bonança, la capital del Bages patia una manca de serveis sanitaris (fins aquell moment només hi havia l'hospital de Sant Andreu), i això va fer que les germanes Josefines decidissin fundar una clínica d'acord amb el progrés global del moment.

En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l'acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats de la ciutat. Aleshores l'únic centre que tenia la ciutat era l'Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s'hi podia anar per morir-se i poca cosa més com deien els més grans. Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què s'operava a Sant Andreu però sobretot s'operava encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l'Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre que acabava amb la mort del pacient.

Hi havia, però, una dificultat per tirar endavant aquesta projecte, ja que la comunitat havia de continuar amb el seu servei d'asil de noies, que resultava incompatible amb un centre sanitari, ja se sap, la prudència sempre era la millor arma per evitar malentesos! El problema de l'allotjament d'aquestes noies requeria l'adquisició d'un nou local, cosa que era molt difícil en la situació econòmica que es trobaven les germanes. Però tot això es va solucionar gràcies a la donació d'un valuós edifici al carrer de Sant Miquel número 11 (avui en dia és el centre social ocupat Ateneu La Sèquia), que van realitzar Prudenci Comellas i Manuel Arias, dues de les figures més riques de la ciutat, al qual, seguidament, van traslladar-se les noies del Col·legi-Asil acompanyades de vint-i-tres germanes i la superiora, Gna. Maria Albana. Era el 14 d'agost del 1928.

Lliure ja l'edifici del carrer de l'Era de l'Huguet, es va començar a enderrocar per la construcció d'un sanatori, segons el projecte de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que el va dotar de tots els avenços científics, higiene i confort: cuina a la planta baixa, muntacàrregues per al menjar preparat, safareigs separats de l'edifici, aigües filtrades, bateria d'esterilització, calefacció centralitzada a totes les habitacions, instal·lacions de llum, timbres i aigua interiors, ascensor per a la llitera de malalts, banys, dutxes a cada pis...

El dia 1 de gener de 1929 s'obren oficialment les portes del nou sanatori de Sant Josep. La primera superiora fou la mare Lourdes Pijoan, que amb nou germanes més començà a treballa en la nova obra. Pel registre de malalts en un principi el numero era baix, pero en pocs anys es duplicà i fins i tot s'arribà a triplicar, augmentant ràpidament el nombre d'ingressats: l'any 1933 n'hi havia 130, el següent 105, el 1935 142 i finalment el 1936, 206. La clínica començà a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combinava des d'aquell moment l'assistència privada, la de mútues i la de la pròpia caritat cristiana, ja que la beneficència pública estava consignada aleshores a l'Hospital de Sant Andreu.

Bibliografia elemental: 

- Cañada Vilalta, Cristina: "La Clínica Sant Josep dels seus inicis fins avui". Revista Dovella, any XI, núm. 43-44, 1992

- Diari Regió7: "La Clínica que ha vist néixer la ciutat de Manresa" (12/01/2012)