27 d’agost 2013

El pregoner de la Festa Major


El pregoner de l'ajuntament de Manresa anunciant els actes de la Festa Major el 28 d'agost de 1948. Al seu costat podem veure dos guàrdies urbans amb el vestit de gala flanquejant al pregoner.

(Torras, Marc: "La Festa a Manresa, un segle d'imatges" Ed. Angle Editorial/CEB, Manresa 1997)

21 d’agost 2013

La ciutat borbònica

La Manresa del segle XVIII: evolució històrica i urbana 

El segle XVIII va patir un mal començament, ja que fou l'inici de la Guerra de Successió, la qual, el seu final va tenir conseqüències nefastes per la ciutat de Manresa així com pels Països Catalans. En morir el rei Carles II sense descendència l'1 de novembre de l'any 1700, un cop descartats altres pretendents, fou proclamat rei hispànic el duc d'Anjou, Felip de Borbó.

Després de la capitulació de Manresa, pocs mesos abans de la de Barcelona, es revifaren un altre cop els ànims contra el nou rei Felip V. Amb l'incendi de la ciutat l'any 1713, moria la ciutat medieval i naixia una nova ciutat, completament diferent, la ciutat borbònica o preindustrial.

Des d'aleshores Manresa s'integrà plenament al domini del nou ordre borbònic, i anul·lades les vegueries, passà a esdevenir capital de corregiment, una espècie de proto-província espanyola de l'actualitat. S'adoptà al nou règim municipal, on els càrrecs passaren a ser vitalicis, cosa que suposà, una major ineficàcia i l'inici de la corrupció administrativa de tall absolutista.

Les activitats econòmiques van suposar un parèntesi a la nova realitat política que patia la ciutat, aquestes es van centrar en el conreu de la vinya i en l'activitat de la indústria especialitzada en la seda. Tot i la importància de l'agricultura, l'activitat econòmica per excel·lència del segle XVIII manresà fou la seda, que de fet es convertí en l'estat previ de la industrialització de Manresa del posterior segle XIX. Càlculs de finals del segle XVIII estimàvem que la ciutat hi treballaven més de 6.000 persones, dedicades en diferents activitats de la seda: velers, perxers, passameners, vetaires... Després de la ciutat de Barcelona, Manresa era la segona població amb més treballadors de tota Catalunya. 

Aquesta febre de la seda va fer que la població augmentes de forma ascendent, fins a arribar a les 12.000 persones cap a finals del segle. Per altra banda, aquestes noves activitats van ser la porta per l'aparició d'una nova classe social, la burgesia enriquida amb la indústria, el comerç i la compravenda de terres agrícoles. La ciutat s'aburgesava i creixia la desigualtat social, que abandonava el vell patró dels estaments medievals per una nova divisió social: des dels seders i pagesos, passant per la burgesia, la noblesa, els militars i els nous funcionaris de l'estat.

El segle XVIII va començar amb una guerra, però acabà amb un altre. La Guerra Gran contra la França revolucionària que desembocaria amb la invasió francesa de 1808. La ciutat de Manresa va tenir un paper cabdal en aquesta, fruit de la seva importància comercial primer, i posteriorment econòmica i industrial.

La ciutat durant el segle XVIII seguia protegida per la seva muralla medieval, sense grans transformacions urbanístiques a mencionar, tret d'actuacions provocades per les destruccions de la guerra, per altra banda també es van fer reconstruccions acompanyades de tímides ampliacions. En aquest segle destaca el barroc, puix que la ciutat adoptà en un rang menor que d'altres viles més importants, la fesomia pròpia de moltes ciutats barroques de primer nivell com París o Praga. Palaus, edificis públics, esglésies i convents, ressaltaven una morfologia de caràcter senyorial. El barroc concebia Manresa com un element polític i social. 

Tot i la tímida aparició de certs elements neoclàssics en diversos edificis de la ciutat, el segle XVIII encara fou presidit per la presència de l'art barroc, que assolí la seva màxima expressió en l'església de la Santa Cova, l'església de Sant Ignasi i la de Sant Andreu. En aquest segle, s'ampliaren d'altres ja existents com la de la Seu o la desapareguda església de Sant Pere Màrtir.

Pel que fa a edificis civils, es va renovar l'actual seu de l'Ajuntament i el col·legi de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

Més informació:

- Els orígens de la burgesia: aquí
- El gran incendi de Manresa: (I), (II)
- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí
- Les filatures: (I), (II), (III)
- Indústria i urbanisme: aquí
- La indústria del cotó: aquí

17 d’agost 2013

Tornar a començar

La ciutat després del foc. Tricentenari del gran incendi de Manresa (1713-2013)

El 13 d'agost de 1713 l'exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del general borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. En total es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat d'aquell temps. Les flames van prendre tanta força i violència que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. El foc va acabar amb la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme. Es van fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i es va deixar una guarnició per evitar possibles atacs.

La Gaceta de Barcelona, diari austriacista imprès a Barcelona durant la Guerra de Successió, en la seva edició del dia 25 d’agost de 1713, ens anunciava que: "el Enemigo antes de abandonar la Ciudad de Manresa el dia 13 explicó su furioso encono, quemando la mayor parte de las casas, es a saber las de la Plaça Mayor, calles de San Miguel, de Sobrerroca, el Arrabal de San Andrès, y la caller de Santa Lucia; y estando ardiendo las casas executaron los Enemigos las mas atroces barbaridades, hasta degollar niños inocentes, con tan atroz estrago, que deve servir de cabal desengaño, a los que simuladamente han predicado su enganyosa piedad; quemaron tambien al passar el Lugar de Salellas."

La majoria dels afectats que van perdre la seva casa en aquest incendi eren gent de les classes populars i poc compromesos en la vida política i social de Manresa. Hi trobem molts pagesos, traginers, blanquers, velers, paraires, espardenyers, mestres de cases, fusters, passamaners, perxers, assaonadors, ferrers, pedrenyalers, encepadors, teixidors de lli, adroguers, argenters i algun notari. La seva vinculació en el conflicte era de caràcter secundari, és a dir, alguns podrien haver estat favorables al rei Carles d'Àustria i haver servit als seus sometents, però sense una posició rellevant. Durant la Guerra de Successió van ser sobretot els notaris de la ciutat, que sovint ocupaven també els càrrecs municipals, els que van liderar les companyies del sometent de Manresa en les diferents accions bèl·liques en què va participar.

La reconstrucció de la ciutat

A principis del segle XVIII Manresa era una ciutat amb uns 5.500 habitants que vivien en 1.160 cases. Fora del perímetre de la muralla hi havia el raval de Valldaura, al llarg del carrer del Cós actual que era el camí d’anar a Cervera; el raval de Sant Andreu, situat al llarg del camí per anar a Berga; i el raval de les Escodines, que seguia el camí d’anar a Barcelona.

Després de l’incendi de la ciutat i amb la meitat de les cases cremades, els manresans van haver de compartir habitatge. Moltes de les cases que es van deslliurar de l’incendi van haver d’acollir dues i tres famílies en un mateix habitatge. Una carta dels consellers de la ciutat de Manresa adreçada al capità general de Catalunya, Marqués de Castel-Rodrigo, el 2 de setembre de 1715, un any després d’acabar-se la guerra, ens permet conèixer les dificultats dels habitants de la ciutat.

La carta diu: "no es para explicarla la penosa incomodidad con que viven dos años ha nuestros vezinos; porque haviendose reduzido a muy corto el numero de las casas desta Ciudad despues de una ruina la mas lamentable, fue preciso que en muchas de las que se mantuvieron en pie se complicaran dos y tres familias llevando a mas desto la continua sobrecarga del alojamiento en cuya complicacion sin duda tomó pie una maligna constelacion de enfermedades que padecemos."

Amb el temps la qualitat de vida dels manresans d’aleshores aniria millorant lentament, a causa de la fortificació del convent del Carme. La guarnició borbònica va establir-hi la seva caserna, cosa que va permetre a les famílies manresanes deslliurar-se del sosteniment de la tropa a les mateixes llars, un gran pas per evitar els molts conflictes que la tropa ocasionava a les famílies que els allotjaven.

Bibliografia i recerca: 

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació:

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí
- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

10 d’agost 2013

Un maldecap per l'ajuntament

El metge obstinat en la higiene 

Pere Pallàs i Valls era un metge que va néixer el 1880 a Manresa. Era fill i nét dels farmacèutics manresans, Alejandro Pallàs Pejoan i Pere Pallàs. Després, d'estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona va obtenir el títol de llicenciat el juliol de 1903.

Pallàs va exercir la cirurgia, però la seva vocació per la Salut Pública en les ciutats de principis de segle XX el van marcar profundament, i concretament a casa nostra, en la Manresa de tomb de segle del XIX al XX. Aquesta motivació el va portar a escriure articles sobre la mala higiene de la ciutat al Diario de Avisos amb titulars tan contundents, com el famós Algo de higiene, que va portar molt d'enrenou a la ciutat, guanyant-se l’enemistat del consistori manresà. També cal mencionar la seva obra escrita, doncs fou el autor de diversos llibres: "Como Vivimos y Por qué" (1904), "Nuevo metodo médico para el diagnóstico de las enfermedades""Topgrafia médica de Manresa" (1906) i fins i tot es va atrevir amb novel·les com "El amor y la ciencia de las células".

En els seus articles periodístics al rotatiu manresà Diario de Avisos Pere Pallàs proposava una sèrie de recomanacions innovadores com la creació de cartilles higièniques a l’escola i de cartilles domiciliàries. Recomanà potenciar la higiene als carrers de la ciutat per evitar els problemes d'insalubritat causats pel clavegueram i les seves filtracions als carrers a causa dels residus que s'hi evocaven. Les clavegueres de principis del segle XX eren insuficients per evacuar per culpa de les seves dimensions reduïdes. També solia destacar que la incultura popular era la causa que molts ciutadans no tinguessin un mínim d'higiene, ja que tiraven les deixalles i escombraries en torrents, rius i pous, tot i que la majoria dels seus articles parlaven sobre la via pública i les seves deficiències. A més a més, esmenta el problema de les escombraries a la vorera del Cardener, i denuncia que aquest costum pot ser molt perillosa per als habitants de la part baixa de Manresa, on podien aparèixer malalts que presentessin paludisme, tifoidea i altres varietats d'infeccions intestinals.

Pallàs fa un interessant càlcul, tenint en compte els Dipòsits Nous de l'aigua construïts el 1888. Respecte a les necessitats hídriques dels habitants de la ciutat el juliol de l'any 1904, arribà a la següent conclusió: 79 litres diaris d'aigua per habitant eren suficients.

"Urbe vieja, urbe mala"

Per Pere Pallàs, la ciutat de Manresa és sentenciada d'aquesta manera: "Urbe vieja, Urbe mala". Els edificis compten amb dolents materials de construcció i no es té en compte la llum ni la circulació de l'aire als carrers. Hi ha poc espai als carrers i estan mal alineats. Destaca com a més perillosos les cases de Petxolí, conegut com a carrer de Ponent, l'actual caserna de la Guàrdia Civil, el carrer Magnet, el de Santa Llúcia i d'altres del nucli antic. 

També critica el costum de viure en el mateix hàbitat persones i bestiar, considerant aquests últims com un important focus de malalties i bacteris perilloses. Finalment respecte a les fonts públiques afirma que "apenas manan agua con grave perjuicio de los vecinos". Les fonts del carrer de Baix de Puigterrà i altres de la barriada van quedar seques, des que es va instal·lar una nova canonada a la carretera de Vic.

Més informació:

- Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi: aquí
- Els metges municipals: aquí
- Un hospital de 750 anys: aquí

Hemeroteca:

- El Pla de Bages (29/09/1910): Crítica i anàlisi de Pere Pallàs "Topgrafia Médica de Manresa", aquí

Bibliografia:

- Rotlland, Armand: "Actuacions del metge manresà Pere Pallàs i Valls". Revista Dovella núm. 61, Any 1998. pp 25-27

05 d’agost 2013

Una partida inacabada

La mort del gran mestre dels escacs

El 10 de setembre de 1983 va succeir un fet luctuós durant la disputa de l'Open Internacional Ciutat de Manresa, el Gran Mestre Internacional romanès Victor Ciocâltea va morir víctima d'un vessament cerebral. Havia guanyat les sis primeres partides i tres derrotes consecutives el van separar del primer lloc, quan intentava arribar a l'última ronda del campionat va morir tràgicament. Ciocâltea va quedar tombat sobre el tauler, tenia 51 anys. La Federació Catalana d'Escacs, amb molt bon criteri, va córrer amb totes les despeses, des de la incineració al trasllat de les restes als seus familiars del país natal.

Victor Ciocâltea va ser campió romanès els anys 1952, 1959, 1961, 1969, 1970, 1971, 1975 i 1979 i va disputar les olimpíades d'escacs durant el període 1956-1982 representant el seu país. El romanès va ser guardonat amb el títol de Mestre Internacional el 1957 i el títol de Gran Mestre Internacional el 1978. Entre els seus jocs notables destaca la Setzena Olimpíada d'Escacs, celebrada a la ciutat de Varna (Bulgària) el 1962, on va derrotar a Bobby Fischer, el famós escaquista nord-americà.

Bibliografia:

- Wikipedia.org
- Història: "Escacs Club Catalònia"
- Ajedrez 365: "Los primeros pasos del ajedrez en Manresa, una mirada al pasado", aquí

01 d’agost 2013

El final d'una estació?


El nou Pla Urbanístic de Manresa, ha tornat a posar a debat l'estació de Manresa-Baixador dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, una instal·lació que escapça un espai central i que talla dues de les principals avingudes obertes durant els darrers anys, la de la Font del Gat i la de l'Abat Oliba. A la fotografia, inauguració de l'estació de la discòrdia l'estiu de 1969. 

(Fotografia: Arxiu Jaume Quintana i Torras)

Printfriendly