09 de maig 2013

La llar antifeixista

Segona Part: Derrota i resignació 

L'arribada del autèntic gruix de refugiats va continuar al cap de quatre mesos d'esclatar la Guerra. El mes de novembre de 1936 van arribar més de mig miler d'andalusos provinents de la ciutat de Còrdova distribuïts en diferents pobles de la comarca del Bages. Bona part d'ells eren infants enviats pels seus pares.

L'èxode massiu va obligar a la Generalitat a coordinar una estratègia comuna amb els ajuntaments més grans del país per atendre les persones que s'instal·laven a tot el territori. Els consistoris de les ciutats més importants van crear centres assistencials pels refugiats, entre els quals hi havia Manresa que l'any 1936 era la setena ciutat més gran de Catalunya, per davant de les ciutats de Lleida, Tarragona, Girona, Mataró i Reus.

El mes d'abril de l'any 1937 seguien arribant més refugiats a casa nostra, més canalla de Madrid foren acollits per families manresanes. La Generalitat concedia un subsidi mensual de 52 pessetes a totes les families catalanes que acollissin els infants. Tot i els esforços que es feien, la situació cada cop es feia més insostenible a finals de l'any 1937. Manresa no estava preparada per rebre a tants refugiats, gent de Santander, Astúries i Euskadi van allotjar-se a la ciutat. Calia prendre mesures més contundents si es volia seguir alimentant als refugiats.

L'alcalde Josep Corbella va publicar un ban on afirmava que Manresa estava preparada per rebre 3.000 refugiats més i instava a la població a donar llits, coixins, mantes i matalassos per acollir als nouvinguts que s'ubicaven dintre la basílica de la Seu. La Seu s'havia convertit en un autèntic camp de refugiats improvisat. A l'atri de la façana principal s'hi va construir una gran cuina; al baptisteri s'hi va fer el magatzem de llenya; la capella del Santíssim es va convertir en rebost i les capelles laterals es van convertir en dormitoris.

L’11 de febrer del 1938, el diari La Vanguardia informava de l’inici de les activitats de la primera cantina per a nens refugiats creada al país. Però la gana i la falta d'aliments feia cada vegada més difícil alimentar la ciutat. El subsidi d’una pesseta el dia que rebia cada persona va portar les finances municipals a la fallida, l’Ajuntament va haver de demanar dos crèdits, de 250.000 i 300.000 pessetes, a la Banca Arnús. A principi de juliol del 1938 hi havia a Manresa 2.750 refugiats sota el control de l'Ajuntament.

L'ultima onada de refugiats arribats eren del Aragó i es van distribuir als pisos alts del convent de Sant Francesc i a les Germanetes dels Pobres. En aquells moments es superaven ja els 3.000 refugiats, xifra màxima que havia anunciat l'alcalde Corbella.

"Era tan escàs, el menjar, a Manresa, que els familiars amb el qui estàvem no es van veure amb cor de continuar tenint-nos a casa. A Manresa, als darrers temps, la majoria dels nostres àpats consistien en faves seques bullides, que calia posar prèviament en remull, de les quals, amb unes grosses agulles d'empalomar, s'extreien, un a un, els nombrosos -i fastigosos- corcs que contenien".

"La Guerra Civil a Arenys de Munt". Jacint Arxer i Estanislau Torres

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936): aquí

- "Un estudi busca testimonis dels tres mil refugiats que va dur la guerra civil a Manresa" (Diari Regió7, 28/02/09)