26 de desembre 2013

El Sanatori de Sant Josep (1928-1936)

Les donacions dels patricis manresans

Manresa, ciutat de 35.000 habitants el 1927, era el centre urbà més important de Catalunya, tant pel seu considerable creixement demogràfic com per tota una sèrie de factors que constituïen la seva infrastructura: comunicacions ferroviàries, zones mineres, industrials i agrícoles a les rodalies... Tot i aquest panorama de bonança, la capital del Bages patia una manca de serveis sanitaris (fins aquell moment només hi havia l'hospital de Sant Andreu), i això va fer que les germanes Josefines decidissin fundar una clínica d'acord amb el progrés global del moment.

En el moment que decideixen fer-la les monges ja tenien una experiència de contacte amb els malalts. A banda de treballs tèxtils per fer diners per finançar l'acolliment de noies, feien vetlles a domicili de malalts, i anaven copsant les realitats i necessitats de la ciutat. Aleshores l'únic centre que tenia la ciutat era l'Hospital de Sant Andreu, que era molt multisecular i molt decrèpit; estava en un estat bastant lamentable. Només s'hi podia anar per morir-se i poca cosa més com deien els més grans. Estem parlant del segle XIX, una època, perquè ens en fem una idea, en què s'operava a Sant Andreu però sobretot s'operava encara a les taules dels menjadors de les cases. El retard sanitari era total, i les expectatives de ser ingressat a l'Hospital Sant Andreu com a única opció eren de desastre que acabava amb la mort del pacient.

Hi havia, però, una dificultat per tirar endavant aquesta projecte, ja que la comunitat havia de continuar amb el seu servei d'asil de noies, que resultava incompatible amb un centre sanitari, ja se sap, la prudència sempre era la millor arma per evitar malentesos! El problema de l'allotjament d'aquestes noies requeria l'adquisició d'un nou local, cosa que era molt difícil en la situació econòmica que es trobaven les germanes. Però tot això es va solucionar gràcies a la donació d'un valuós edifici al carrer de Sant Miquel número 11 (avui en dia és el centre social ocupat Ateneu La Sèquia), que van realitzar Prudenci Comellas i Manuel Arias, dues de les figures més riques de la ciutat, al qual, seguidament, van traslladar-se les noies del Col·legi-Asil acompanyades de vint-i-tres germanes i la superiora, Gna. Maria Albana. Era el 14 d'agost del 1928.

Lliure ja l'edifici del carrer de l'Era de l'Huguet, es va començar a enderrocar per la construcció d'un sanatori, segons el projecte de l'arquitecte Alexandre Soler i March, que el va dotar de tots els avenços científics, higiene i confort: cuina a la planta baixa, muntacàrregues per al menjar preparat, safareigs separats de l'edifici, aigües filtrades, bateria d'esterilització, calefacció centralitzada a totes les habitacions, instal·lacions de llum, timbres i aigua interiors, ascensor per a la llitera de malalts, banys, dutxes a cada pis...

El dia 1 de gener de 1929 s'obren oficialment les portes del nou sanatori de Sant Josep. La primera superiora fou la mare Lourdes Pijoan, que amb nou germanes més començà a treballa en la nova obra. Pel registre de malalts en un principi el numero era baix, pero en pocs anys es duplicà i fins i tot s'arribà a triplicar, augmentant ràpidament el nombre d'ingressats: l'any 1933 n'hi havia 130, el següent 105, el 1935 142 i finalment el 1936, 206. La clínica començà a fer convenis amb mútues a partir del 1932, i combinava des d'aquell moment l'assistència privada, la de mútues i la de la pròpia caritat cristiana, ja que la beneficència pública estava consignada aleshores a l'Hospital de Sant Andreu.

Bibliografia elemental: 

- Cañada Vilalta, Cristina: "La Clínica Sant Josep dels seus inicis fins avui". Revista Dovella, any XI, núm. 43-44, 1992

- Diari Regió7: "La Clínica que ha vist néixer la ciutat de Manresa" (12/01/2012)

17 de desembre 2013

La febre de l'alcohol manresana

Indústria del tèxtil i molt més...

El segle XIX Manresa aconsegueix consolidar-se com un de les ciutats industrials tèxtils més importants del país. La industrialització fou el detonant del progrés al llarg d'aquest segle, mitjançant l’aprofitament dels recursos hidràulics del riu Cardener i els torrents que travessaven la ciutat com el torrent de Sant Ignasi, la màquina de vapor, la instal·lació de la xarxa de gas, la construcció de carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. D'altres fites importants del moment van ser l'any 1864 l'arribada del telègraf i el 1865 de l’aigua potable, gràcies a la Junta de la Sèquia. 

També al llarg del segle XIX, la ciutat s’obre enfora de les muralles medievals, que encapsaven Manresa, cap a l’Eixample configurat per dues vies que porten el nom de dues carreteres, la carretera de Vic i la carretera de Cardona. A ambdues vies s’establiran nombrosos tallers, comerços, magatzems i fàbriques que aprofitaran la capacitat de transport de l’energia elèctrica gràcies a l’electrificació de centenars de metres de cables que ompliran els carrers de Manresa. Precisament en aquest eix format per aquestes dues carreteres, molts empresaris instal·len les primeres alcoholeres i fàbriques de licor de Manresa.

A principis del segle XX i en aquest espai determinat, hi trobem importants alcoholeres i diverses fàbriques de producció de licor, quan la vinicultura del Bages es trobava en un estat d'explotació força acceptable, després d'haver superat, a les acaballes del segle XIX, la plaga de la fil.loxera. Començava la febre del alcohol manresana...

Llistat de fàbriques alcoholeres

1- CAL CURA. Pont de Vilomara. Fundada 1917 - Clausurada 1961. Propietari: Valentí Cura. 

2- ALCOHOLERA MANRESANA. Carretera de Santpedor. Fundada 1917 – Clausurada 1974. Propietari: Baldomer Casas

3- FÀBRICA D’ALCOHOL PINTÓ. Carrer Era d’en Coma. Fundada 1936 – Clausurada 1967. Propietari: Felip Pintó

4- DESTIL·LERIES SELGA-TORRAS. Carretera de Vic (Casa Freixas). Fundada 1930 – Clausurada 1982. Propietari: Josep Selga i Torras

5- LICORERA CARRIÓ. Carretera de Vic nº13. Fundada 1948 – Clausurada 1977. Propietaris: Francesc i Josep Carreras i Carrió

6- DESTIL·LERIES PALOMAS Muralla del Carme. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

7- FÀBRICA D’ANÍS “EL CIERVO”. Carretera de Santpedor. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

8- SOLANO. Carrer Magraner. Fundada 1939 – Clausurada 1977. Propietari: Sr. Solano

9- CAL CASAJUANA. Muralla del Carme nº1. Fundada 1919 – Clausurada 1974. Propietaris: Josep i Joan Casajuana i Comas.

10- CASA MORELL. Plaça dels Infants nº10. Fundada 1928 – Clausurada 1979. Propietaris: Emili Costa i Pere Montserrat

11- FÀBRICA DE LICORS LA MANRESANA (FALIMA). Carrer Sant Francesc. Fundada 1960 – actualitat. Propietaris: Pere i Àngel Vilaseca

12- CASA BRUGUERA. Carretera de Vic. 

13- PRAT-CAVA NEGRA. Carrer Era d’en Firmat. 

14- AROMES DE JUNCADELLA. Carrer del Cós. Fundada 1944 – Clausurada 1954. Propietari: Josep Aloy

En color blau al mapa, la Carretera de Vic i en color vermell, la Carretera de Cardona. Aquestes dues vies eren els accessos més ràpids per entrar a la ciutat. 
(Mapa topogràfic original de l'any 1913, Ajuntament de Manresa)

Més informació al bloc:

- L'Eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)

Bibliografia elemental:

- Camprubí i Plans, Josep: "Alcoholeres i fàbriques de Licor a Manresa". Revista Dovella, Núm.24, Any 1988

- Pericas Arriola, Anna: "Manresa industrial dels segles XIX i XX". UPCommons, Escola de dansa, sala d'actes i mediateca a Manresa, 2013

14 de desembre 2013

El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà

Les millors llegums de la Segarra i l'Urgell

Els dilluns i els dijous a la plaça Major de Manresa es celebrava el mercat de llegums que es portaven de la Segarra i l’Urgell. A principis del segle XIX es va traslladar aquest mercat a la plaça de les Bastardes (avui carrer de Na Bastardes), però no va tenir molt d'èxit i al cap de pocs temps retornaria a la plaça Major, on s'uniria al mercat tradicional dels pagesos de la ciutat i comarca que es desplaçaven fins la plaça per vendre els seus productes. Sota els arcs de l’Ajuntament, hi havia el mercat del peix en el lloc anomenat “la barra de les perdius”, on no hi tocava el sol, mentre que els venedors de pesca salada es col·locaven en el lloc anomenat “les graelles”. El peix salat més popular de Manresa era el bacallà, ja que les cambres frigorífiques i el gel encara no eren assequibles i s'optava pels remeis de tota la vida per conservar fresc el peix. D'aquí que molta gent conegui la famosa recepta del Bacallà a la Manresana, perquè era la forma en que les cuineres manresanes preparaven el bacallà abans de menjar-lo.

També des de fa segles s’ha fet el "mercat de les pageses" que venen fruites i verdures. El baró de Maldà escrivia a Calaix de sastre, a finals del segle XVIII, la seva visió particular del mercat dels pagesos de la plaça gran:

“y después com born de Barcelona la
Plaza gran del mercat, ab multitut de
homens y donas, grans y xichs de pagesos,
pagesas, menestrals y menestralas
de la Ciutat y gran número de forasters y
forasteras (...) La provisió de comestibles
en la Plaza, com abundantíssim de fruita
y verdura, de tota especie, haventne vist
de esta, com també taulas ab molta cansalada,
canastos de pa, etc.(...) que era un
tutti li mundi”.

El Calaix de sastre del Baró de Maldà és una de les obres més importants de la narrativa en català produïda entre els segles XVIII i XIX, en ple absolutisme borbònic, on la llengua catalana havia quedat apartada i arraconada. El seu estil, fresc i espontani amb el lector, té molt a veure amb la literatura popular satírica i es podria considerar un precedent del periodisme local que va començar a despuntar a finals del segle XIX i es va popularitzar a les primeres dècades del segle XX.

Bibliografia bàsica:

- Comas, F.; Redó, S.: "Manresa la ciutat transformada", Zenobita, Manresa 2006 
- Escriptors.cat: Rafael d'Amat (Baró de Maldà), aquí

05 de desembre 2013

A bord de "la Manresana"

L'aventura colonial i comercial de les Amèriques

Durant el segle XVIII, en assumir el tron de l'imperi espanyol la dinastia dels Borbons, el reformisme il·lustrat borbònic va impulsar una sèrie de mesures administratives, militars i comercials per refermar el control polític i econòmic dels seus dominis americans. Respecte del comerç, fins llavors, la corona espanyola havia intentat exercir un estricte monopoli comercial mitjançant l'anomenat sistema de flotes i galions. No obstant això, el creixement de les colònies, l'augment de les seves necessitats materials, el desenvolupament industrial d'Anglaterra i la producció massiva de béns manufacturats, van tendir a debilitar el monopoli comercial i incentivar el contraban. Com una manera de adequar-se als nous temps, de controlar les relacions comercials de les colònies i d'incrementar la producció industrial peninsular, els Borbons es van veure obligats a aprovar una sèrie de disposicions que van permetre un contacte comercial més fluid entre la Península Ibèrica i les seves colònies. 

Així mateix, en la dècada de 1740 es van introduir els navilis de registre que van posar fi al sistema de flotes i galions i el 1778 es va implementar un decret de lliure comerç entre Amèrica i els diferents ports de la Península, un d'ells el de Barcelona. Aquest decret no va pretendre obrir els mercats americans a les potències estrangeres, sinó tot el contrari, assegurar el mercat de la corona espanyola. El seu objectiu primordial va ser disminuir el contraban, canalitzant el comerç estranger i l'activitat marítima a través dels ports espanyols.

La fragata Nuestra Señora de los Dolores, "la Manresana" 

El comerç amb Amèrica es va intensificar en el decurs del segle XVIII fruit a la possibilitat d’obrir nous mercats, la liberalització del comerç i de l’activació constructiva naviliera. En aquest període –sobretot a partir de mitjans del XVIII– trobem una gran quantitat de vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i, curiosament, portaven la denominació extreta del santoral. Un d'aquests vaixells el “Nuestra Señora de los Dolores” àlies “La Manresana”, serà el protagonista d'aquest post.

Al darrer terç del segle XVIII a la ciutat de Sant Sebastià, en el port de “pasajes” s’hi va construir, amb pi del nord peninsular, una fragata que duia el nom de: “Nuestra Señora de los Dolores”. Després de la primera travessa d’aquest vaixell fins a Cadis va haver de ser calafatejada novament per alguns problemes amb la fusta. No se sap si aquesta notícia fa referència a “la Manresana”, la que capitenajarà poc després Josep Maristany, perquè de fragates amb el mateix nom de “Nra. Sra. de los Dolores” n’hi havien a cabassos. La primera notícia segura sobre la fragata “la Manresana” apareix l’any 1794, en la premsa de l’època. Aquesta anotació ens permet deduir que a finals del XVIII hi havia un vaixell de transport de mercaderies, que portava el nom de Nra. Sra. de los Dolores i, a més es feia dir “La Manresana”. La pregunta que ens bé el cap és la següent: tenia alguna relació amb Manresa? La resposta, sí.

Una carta signada l’any 1796, pel fabricant de vetes manresà Solernou i Farrés, dirigida als també fabricants manresans Pau Miralda i Companyia, confirma la relació dels fabricants amb el vaixell en qüestió. Per aquesta carta i altres referències indirectes, se sap que la societat Pau Miralda i Cia. era propietària –almenys tenia capital dipositat– del vaixell “La Manresana”. Per tant, el sobrenom li venia de la procedència dels seus propietaris manresans. Aquest vaixell era utilitzat per col·locar, aprofitant el lliure comerç, els productes propis com teixits, vins i com no, l'aiguardent cap a Amèrica. També se sap que la societat de Pau Miralda i Companyia utilitzava altres vaixells per transportar els seus productes. L’any 1805, en unes lletres del Reial Consulat de Barcelona adreçades a Manel Torrents, Pau Miralda i Salvador Puig, es feia relació detallada de l’apressament, per part dels anglesos, de la fragata espanyola “La Causalidad”. Cauria també en mans enemigues La Manrersana o es pedreria el seu rastre a la immensitats dels mars?

Al 1816 trobem novament la societat Miralda i Companyia mercadejant blat, però, amb una altra fragata diferent, amb el Nra. Sra. de Montserrat. Per tant, què se n’havia fet de “La Manresana”? On havia anat a parar? A partir del 1810 no la trobem més documentada, hauria patit algun naufragi, estat víctima d’un atac dels pirates o desballestada? En tot cas, abans de la seva misteriosa desaparició si que va deixar constància d’alguns dels trajectes realitzats a Amèrica, com també de la seva mercaderia. 

Bibliografia:

- PLANS i MAESTRA, Jaume: "Un vaixell amb denominació d’origen bagenc: la fragata Nuestra Señora de los Dolores àlies la Manresana", Revista Dovella, núm.105, Hivern 2010

02 de desembre 2013

Els papers de la guerra

Els consells municipals prenen el poder


Formació del Consell Municipal (21/10/1936)

En aquest document publicat per l'Ajuntament de Manresa el 21 d'octubre de 1936, es notifica a la Generalitat de Catalunya que s'ha constituït un nou ajuntament, seguint el decret que instava als ajuntaments a dissoldre els Comitès de Milícies Antifeixistes i assegurar les llibertats de la ciutadania. Fins aquell moment els Comitès Antifeixistes havien ostentat el poder real, deixant de banda a les institucions com la Generalitat o els propis ajuntaments. A la ciutat de Manresa, alguns individus d'aquest comitè, entre els quals el seu president Rafael Corvinos, s'integraven al nou ajuntament. El Comitè Revolucionari desapareixia i Josep Corbella, del la CNT, esdevenia alcalde de la ciutat.

Dificultats al Consell (09/03/1937)

Els ajuntaments passen a denominar-se Consells municipals l'octubre de 1936. Davant la complexitat politicia del moment es va desencadenar una "guerra dintre la Guerra", on cada partit i sindicat defensava les seves postures. En aquest segon document del 9 de març de 1937 es pot llegir la dificultat que tenia el Consell Municipal de Manresa per organitzar-se, com així li fa saber a la Generalitat.

Bibliografia de referència utilitzada:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 11 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

Més bibliografia sobre el tema:

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya.
 Catalunya sota les bombes (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1986)

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. 
La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939). (2 volums) 
Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1989)

26 de novembre 2013

L'estat de setge del gener de 1932

Un gener revolucionari, la vaga general

A mitjans de gener de 1932 creixia la tensió i el malestar obrer es feia cada cop més visible a la conca industrial de l'Alt Llobregat. El clima s'anava enterbolint perquè els amos de les fàbriques tèxtils de la comarca del Berguedà, no només es negaren a un augment pactat dels sous demanat pels obrers en proporció a l'augment del cost de la vida, sinó que pretenien rebaixar els salaris i disminuir les plantilles de les fàbriques, la gota que feia vessar el vas definitivament. El dilluns 18 de gener de 1932 els obrers de les fàbriques de Fígols es declaren en vaga pacífica, farts de falses promeses i de treballar amb el perill constant de veure perillar llurs llocs de feina. Els alertats sometents, les forces rurals d'ordre, surten ràpidament al carrer per restaurar l'ordre, evitant qualsevol intent armat dels vaguistes i intenten frenar els treballadors de les fàbriques, que pretenien entrevistar-se amb els miners de la zona perquè els ajudessin. Una comissió de vaguistes aconsegueix superar el cercle dels sometents, en la qual formen diverses dones, i puja als nuclis de Fígols de Sant Josep i Sant Corneli per sol·licitar que els miners es solidaritzin amb ells. La revolta de la conca minera de l'Alt Llobregat tenia un fort accent femení. De fet, es va encetar quan les treballadores de la colònia tèxtil del Carme, on treballaven les dones, les filles i nebodes dels miners de Sant Corneli van anar a cercar l'ajuda dels seus familiars.

Els miners es mostren totalment disposats a solidaritzar-se amb les treballadores del tèxtil,  doncs ells també tenien molt a dir de les seves pèssimes condicions de treball i salaris irrisoris. L'empresa minera de Sant Corneli havia acomiadat trenta homes que es negava a readmetre. Els miners afirmaven que els serveis de ventilació eren del tot deficients, que dins dels talls la temperatura arribava sovint als 35 graus, que abundaven els accidents laborals i que els sous eren baixos. Reunits a la sortida de les galeries decideixen prestar ajuda immediata als treballadors tèxtils. La vaga s'amplia i creix, obrers tèxtils i miners de tot l'Alt Llobregat van a la vaga. La vaga general atura per complet tota la comarca del Berguedà.

Els vaguistes comencen per desarmar els capatassos i els dirigents de les explotacions mineres que tenen pistoles o revòlvers. Van casa per casa exigint als sometents que els lliurin les armes i s'apoderen de l'ajuntament de Fígols. L'endemà, dia 19, les veus de vaga arriben a Manresa, on els milers i milers de treballadors del tèxtil de la ciutat es sumen a la vaga dels seus companys del ram del Berguedà. Els treballadors de Manresa declaren la vaga general i tallen totes les comunicacions a la ciutat, el poder civil local vacil·la i demana ajut a la Generalitat i al govern de Madrid. A les conques de l'Alt Llobregat i del Cardener els treballadors tèxtils (recolzats pels miners del Berguedà) de Sallent, Súria i Cardona, es sumen també a la vaga general. Els treballadors desarmen als seus enemics, s'apoderen dels ajuntaments i comencen a formar comitès de treballadors.

Com a resposta al que ha passat, el govern de Madrid decideix aplicar amb tot el seu rigor la recentment aprovada llei de Defensa de la República. Mig centenar dels protagonistes dels Fets de l'Alt Llobregat són conduïts al «Buenos Aires», un vell transatlàntic ancorat per ser desballestat al port de Barcelona que funciona com a presó. Els elements més perillosos serien fins i tot deportats a les colònies nord-africanes que tenia l'estat espanyol. Un d'aquests deportats seria Francisco Ascaso, el dirigent aragonès de la CNT, deportat a Villa Cisneros, l'actual ciutat de Dajla del Sàhara Occidental. El govern central treia l'exèrcit per aturar les vagues, els comitès de treballadors i els piquets. El toc de queda, la llei marcial, l'estat de setge i els militars demanant la documentació a tothom serien els protagonistes principals durant les dues ultimes setmanes del mes de gener de 1932 a bona part del Bages i el Berguedà. L'estat espanyol mostrava el seu poder i feia ús de la violència si era necessària per acabar amb la vaga general i els intents revolucionaris de proclamar una república de treballadors.

Si l'estat espanyol actuava amb duresa i espartisme, el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià treia ferro al assumpte. Afirmava que si s'haguessin complert les promeses de la patronal d'augmentar els salaris les vagues no s'haurien produït. Macià culpava implícitament a la patronal del que aviat se'n diria la Revolta de l'Alt Llobregat. Les critiques del president foren rebudes amb indignació per la patronal catalana lamentant que la Generalitat es possessionés al costats dels facciosos.

Del 18 al 23 de gener de 1932, la conca de l'Alt Llobregat va esdevenir la primera república llibertària del continent europeu, exceptuant la Revolució Russa de 1917 i llur posterior Guerra Civil. Cinc dies de passió, de força, de lluita social que Frederica Montseny va descriure com "la vida de una flor es tan breve como esos cinco dias de anarquía en Cardona, Berga, Fígols, Súria y Sallent". Els Fets de Fígols, Fets de l'Alt Llobregat o "l'experiència d'una gimnàstica revolucionària", van ser cinc dies on des de la mina berguedana de Sant Corneli tota una esperança d'un món més igualitari i just es va forjar.

Bombes, cafès plens de soldats i piquets a Manresa

El dia 22 de gener, l’alcalde de Manresa Lluís Prunés, va fer públic un ban, on convidava tothom a tornar a la feina. Les autoritats republicanes felicitaren a l’alcalde de Manresa per la seva decidida actuació, durant la vaga, a favor de mantenir l’ordre públic i evitar disturbis encara més greus. També, representants del món comercial i industrial com ara la Cambra de Comerç, van agrair a l’alcalde per "haver col·laborat a aplacar la revolta amb fins anàrquics". L'endemà, cinc dies després de l'esclat de la vaga, els carrers de Manresa tornaven estar pacificats, això si, s'havien necessitat centenars de soldats per restablir l'ordre. Durant aquells dies els cafès, hostals, bars i restaurants del Passeig Pere III, la Muralla de Sant Domènec i la Plaça Major eren plens de soldats que havien estat destinats a esclafar la revolta de l'Alt Llobregat. Els amos d'aquests establiments es van fer la barba d'or amb la soldadesca. Si algú va treure profit econòmic d'aquest augment inusual de militars a la ciutat foren sens dubte ells. L'Ajuntament de Manresa, la Guàrdia d'Assalt (cos policial creat per la República) i finalment la Guàrdia Civil, serien els responsables de restablir l'ordre legal, un cop l'exèrcit espanyol hagués abandonat la ciutat.

L'exèrcit espanyol havia clausurat la seu de la Federació Local de Sindicats de Manresa i havia detingut als membres que hi havia a l'interior del local. L'orde de clausura del exèrcit s'havia efectuat degut a que al local es seguien fent reunions, organitzant piquets i trobades, malgrat la imposició del toc de queda a la ciutat i dels controls d'identificació que el mateix exèrcit feia als llocs més cèntrics de la ciutat. El dia 23 de gener el Noticiario Universal afirmava que a la ciutat encara tenia brots facciosos quan a la Carretera de Santpedor van explotar dos artefactes de baixa intensitat, sense causar víctimes mortals ni danys importants. El mateix mitjà afirmava que a Manresa s'havien trobat dos artefactes més preparats per explotar. El mateix diari no feia esment en quins llocs exactament s'havien trobat aquests artefactes. 

Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990

- BENGOECHEA, Soledad: "Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant la República (1931-1936)" Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona. 2005 

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

- Hemeroteca digital La Vanguardia, entrades del gener de 1932

- El Pèsol Negre: La Insurrecció minera de l'Alt Llobregat, núm. 3, març-abril 2001

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

18 de novembre 2013

Reciclatge és consumisme

Experiment artístic amb les escombraries

El rètol que penjava a uns tres o quatre metres d'alçada a la façana del convent de Sant Francesc va cridar l'atenció de moltes persones durant el mes d'abril de l'any 2010. Algun cotxe que passava per davant fins i tot es parava per preguntar pel significat d'alguna cosa que era una incongruència, un cartell comercial sobre un edifici religiós? La resta de les persones ni tant sols llegien el cartell de l'entrada i entraven directament al convent a veure si es podia re-utilitzar quelcom del que hi havia instal·lat a l'interior. Semblava que no els importava d'on venien les coses, preguntaven si demà hi haurien televisions, armaris o unes taules de nit. La peculiar iniciativa partia del col·lectiu Basurama, sota el projecte Spermöla.

El projecte Spermöla, portat a terme pel col·lectiu Basurama, va instal·lar una botiga gratuïta al convent de Sant Francesc de Manresa del 16 al 23 d'abril de l'any 2010 on cada tarda, a partir de les 5, es regalaven objectes útils rescatats de les escombraries i on el visitant també podia dur-hi el què volgués. A més, la botiga també era un espai de debat de polítiques mediambientals i polítiques efectives anticonsumistes.

L'activitat s'englobava dins la cinquena edició d'Idensitat, un projecte artístic que investigava sobre les maneres d'incidir en l'àmbit públic a través de propostes creatives. Una altra d'aquestes propostes fou la construcció d'un popular motocarro semblant al que surt a la pel·lícula Plácido de Luis García Berlanga rodada el 1961 a Manresa. El departament d'automoció de l'institut Lacetània havia restaurant i recuperant un antic vehicle similar al de la pel·lícula que es convertia en un utilitari i es podia fer servir de múltiples formes, com per exemple, de transport pel “turisme alternatiu”. Dins aquella activitat es va projectar a la plaça Icària (davant del Casal La Kampana) la pel·lícula de Berlanga.

El Convent de Sant Francesc i les deixalles

Basurama és un col·lectiu dedicat a la investigació, a la producció i a la gestió cultural des de 2001 que ha centrat la seva àrea d'estudi i actuació en els processos productius, la generació de deixalles que aquests impliquen i les seves possibilitats creatives. Nascut a l'Escola d'Arquitectura de Madrid ha anat evolucionant i adoptant noves formes des dels seus orígens. Pretén estudiar fenòmens inherents a la producció massiva d'escombraries real i virtual a la societat de consum aportant noves visions que actuïn com a generadors de pensament i actitud. Detecta escletxes dins d'aquests processos de generació i consum que no només plantegen interrogants sobre la nostra forma d'explotar els recursos, sinó també sobre la nostra manera de pensar, de treballar, de percebre la realitat.

La fundació del convent de Santa Paula de Manresa es va sol·licitar el 1623 peró ben aviat es va topar l’oposició tant dels carmelites com dels dominics. No fou fins dos anys més tard que van aconseguir l’oportuna llicència del bisbat de Vic. La comunitat es va reunir en unes cases particulars i va aixecar una capella provisional, fins que el 1638 començà la construcció d’una nova església, que es va poder beneir el 1683. Els frares van romandre a la nova església fins que foren expulsats el 1835 amb la desamortització de Mendizabal i Madoz i finalment, el 1851 ocuparen el lloc les monges de la Companyia de Maria Nostra Senyora, conegudes amb el nom de l’Ensenyança. L'any 1909 durant la Setmana Tràgica del mes de juliol, el convent seria incendiat i saquejat.

Bibliografia bàsica:

- SARRET I ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- Manresainfo.cat: "Tot a punt per a la 5a edició d'Idensitat" (10/04/2010)

- Bloc de Basurama, aquí

- Spermöla en Manresa. Tienda gratis, aquí

12 de novembre 2013

Històries d'un manresà als Jocs Olímpics de 1948

L'aventura d'Enric Villaplana a Londres

L'organització dels Jocs Olímpics de 1948, no va ser una tasca fàcil per a ningú. Mai com en aquest moment el moviment olímpic va estar tan prop de desaparèixer. Eren moments molt complicats per a tots els països del món, més preocupats per guarir les ferides sofertes per la Segona Guerra Mundial, que pensar en el repte d'assumir, la responsabilitat d'organitzar un esdeveniment de l'envergadura d'uns Jocs Olímpics, quan el que realment desitjaven, era la reconstrucció de les seves ciutats, i la recuperació dels seus valors històrics i polítics. Els Jocs Olímpics del 1948 celebrats a la capital britànica, van ser anomenats els de l'austeritat i entre el reduït grup d'esportistes espanyols hi havia un manresà, Enric Villaplana i Vargas (1914-1983), que va participar en una prova que tenia la sortida i arribada a l'estadi olímpic de Londres: els 50 quilometres marxa, una de les proves més exigents i dures del atletisme. 

La cursa sota un sol exuberant tenia el color suec, el del fondista John A. Ljunggren, que va sorprendre tothom amb uns ràpids primers metres i es va destacar als cinc quilòmetres. Al seu darrere, el tercet britànic format per Harry A. Martineau, G.B. Whitlock i Lloyd Johnson, aquest darrer, de 48 anys. Els 25 quilometres el suec els va fer amb 2h 12' 17'', a cinc segons d'ell, Whithock, que anava segon, seguit del noruec Brunn. Als 35 km, Whitlock va plegar esgotat, mentre que el suís Gaston G. Godel havia guanyat posicions. 

Però Ljunggren va arribar primer a l'estadi olímpic de Wembley amb bon estat físic i bon estil, el temps va ser de 4h 41' 52''. El manresà Enric Villaplana, que el mes de març d'aquell any havia guanyat el campionat d'Espanya amb 4h 30' 06'', convertint-se en el millor temps de 1948, va aconseguir acabar la prova en novena posició. Tenint en compte que el millor temps olímpic fet el 1936 a Berlín, de Harold Whitlock, era una mica pitjor que el de Villaplana era l'esperança de l'atletisme espanyol. Però el manresà, amb un temps de 5h 03' 31'' va quedar molt per sota de les posicions que atorgaven medalla.

Villaplana descriu la seva aventura olímpica

El butlletí informatiu del Club Atlètic Manresa editat el mes de desembre del 1981 deia, en declaracions del mateix Villaplana: "van fixar una mínima molt forta per poder-hi anar: superar el rècord olímpic dels 50 km que havia fet l'anglès Whitlock el 1936 i que era de 4 h 30´ 20´´. Però vaig fer-la i vaig anar a Londres amb la millor marca de l'any sobre la distància. A Londres els directius van allotjar-se en un hotel mentre que els vuit atletes de la delegació ens van deixar abandonats en uns barracons militars. La sortida dels 50 km marxa era a primera hora de la tarda, per això vaig dir que volia dinar d'hora, però ningú se'n va preocupar i mitja hora abans de la sortida es van presentar amb una olla de patates fredes que vaig rebutjar. En passar el primer control d'avituallament, als 10 km, jo anava al davant, però el meu pot amb cafè i glucosa no apareixia enlloc i vaig perdre tant de temps que em van passar tots. Quan estava a punt de plegar va arribar amb taxi un àrbitre de boxa que es deia Casanovas i aquest em va animar i de mica en mica vaig arribar a l'estadi de Wembley, i vaig acabar vuitè. El seleccionador nacional em va dir 'España confiaba mucho en ti' i em va deixar allà ajagut a l'herba molla. Sort que els marxadors suecs, que eren bona canalla, em van posar mitja hora en un bany calent i em vaig recuperar aviat"

Alguns digueren que Enric Villaplana havia sortit molt ràpid, però la veritat és que el sol escalfava de valent i estovava l'asfalt, i això dificultava la marxa, i ho demostra el fet que dels 21 atletes sortits, només en van arribar 16. El recorregut, amb moltes pujades i baixades, era molt diferent al campionat d'Espanya de 1948, on havia aconseguit l'excepcional marca (la millor de l'any); la manca de contacte internacional féu pagar cara la inexperiència del atleta manresà. De totes maneres, un novè lloc en uns Jocs davant els millors marxadors del món, és la fita més important del atletisme manresà en tot el segle XX.

Tot i aquesta proesa olímpica el nom d'Enric Villaplana anirà més associat a la fotografia que no pas a l'atletisme, ja que més endavant seria el fotògraf professional del Ajuntament de Manresa. Tot i que Enric Villaplana no va passar el seu arxiu particular a l’Arxiu Comarcal del Bages, hi té un miler de fotografies que es poden consultar lliurement.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; MAS, Josep: 50 anys del Club Atlètic Manresa. Zenobita. Manresa, 2005

- MAS, Josep: Que va passar amb Villaplana? (Diari Regió7, 12/08/2012)

- SARDANS, Jordi; SARDANS, Ferran: Els arxius privats manresans tenen un valor incalculable (El Pou Digital, 27/10/2013)

Més informació:

- 50 anys d'imatges: Club Atlètic Manresa, format PDF

04 de novembre 2013

El miracle de la Llum: Sense trampa ni cartró?

L'època daurada de Manresa i "lo mal any primer" de 1333

Al començament del segle XIV, Manresa era una de les ciutats més importants del Principat de Catalunya. Als seus ravals, diferenciats per gremis i grups religiosos, es respirava una atmosfera d'intensa activitat comercial i artesanal, i un esperit de respecte i tolerància. Fruit d'aquest frenesí va ser l'augment de població, que donaria lloc a l'ampliació del recinte emmurallat i a la construcció de grans obres civils i religioses, entre elles dos ponts (El Pont Nou i El Pont Vell), la basílica de la Seu, i les esglésies i convents, tot això dins de l'estil gòtic de l'època baixmedieval. No obstant això, una terrible sequera a l'any 1333, conegut com "lo Mal Any Primer" en les cròniques posteriors, va condemnar la ciutat a la fam, la misèria i a l'emigració de gran part dels seus habitants, les peregrinacions a Montserrat no servien de res, i la situació es va convertir en una veritable tragèdia.

Però com diu la sàvia dita les desgràcies mai solen venir soles; sense haver-se recuperat de l'anterior, tres anys després va sobrevenir una altra sequera, d'igual o pitjor gravetat. I, davant de tanta desesperació per la falta d'aigua, es va arribar a l'any 1339 on la situació era veritablement insostenible. Fregant la histèria col·lectiva, fins i tot es va pensar a devorar els cadàvers que infestaven els cementiris, els voltors voletejaven sobre les teulades de les masies i campaven al seu aire, donant-se grans festins amb el bestiar mort. Les terres delmades ningú les conreava i l'abandonament de les masies era constant.

La ciutat va perdre la meitat dels seus habitants. Ni la comunitat jueva de Manresa es va lliurar d'aquell malson, llur cementiri situat als afores de la ciutat (el que avui seria la Plaça 11 de setembre) conegut amb el nom "La Fossana dels Jueus", ja no tenia prou espai lliure per rebre més cadàvers dels cristians que anaven morint i s'havien d'enterrar fora de la protecció de les muralles. Va ser llavors, a la primavera de 1339, quan els consellers de la ciutat -Bertran de Castellbell, Pere Vilella, Jaume d'Arters, Bernat de Sallent, Jaume Amergós i Berenguer Canet-, al no trobar cap solució, van coincidir a pensar que era vital per a la salvació de la ciutat i part de la comarca, dur a terme un transvasament d'aigua, a través d'una "sèquia", que proporcionés aigua per regar els horts i per calmar la set.

Davant de tanta desesperació, el 23 d'agost de 1339, els consellers van viatjar a la Ciutat Comtal per entregar al rei Pere III "el Cerimoniós" l'ambiciós projecte; aquest no va veure cap dificultat i no va dubtar a dictar privilegi reial a la ciutat per donar llibertat de traçat a les obres de la Sèquia, sempre que s'indemnitzés pels danys a tercers, a més, el monarca va concedir protecció i ajuda econòmica als manresans, a canvi d'algunes exempcions per poder pagar l'obra.

Així, el mateix any 1339 es decideix el seu traçat i comencen els treballs d'anivellament. L'obra s'encarregà el barceloní Guillem Catà i els germans Simó i Pere de Rodener. Els primers plets vénen del bisbe de Vic i dels habitants del poble de Santpedor que es neguen a pagar els impostos per la seva construcció. A finals de l'any 1340, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, com a senyor jurisdiccional del terme i parròquia de Sallent, es va oposar a què la sèquia passés pel seu municipi i que a més provoqués una baixada de cabal al pas del Llobregat per Sallent. Després d'un any de negociacions i discussions, arriba l'excomunió del bisbe als obrers i consellers de Manresa, comportant la suspensió de la realització de tots els sagraments i de tota la litúrgia en el territori de la ciutat. Malgrat tot, els obrers de la sèquia continuaren treballant en la construcció del canal. El conflicte amb el bisbe va durar fins a l'any 1345 i només es va poder solucionar quan, un cop mort el bisbe Galcerà Sacosta, el seu successor, Miquel de Ricomà, va tenir una actitud més dialogant i va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat.

Segons la tradició; però, el final del conflicte fou degut al miracle de la Misteriosa Llum: una llum resplendent va arribar, provinent de la muntanya de Montserrat, fins a l'església del Carme, on va entrar per una finestra de la façana principal, al mateix temps que les campanes començaren a tocar soles. Un cop a dins és va situar sota la clau de volta de l'absis central dividint-se en tres rajos de llum que és repartiren entre l'absis, la capella de la Santíssima Trinitat i la de Sant Salvador. Després, és van tornar a reunir en un de sol que sortí de l'església en direcció Montserrat.

Un misteri documentant pels notaris

Abadia de Montserrat a l'any 1657

Atribuït aquests fets a l'intervenció divina, el 21 febrer 1345 es commemora el Miracle de la Llum. Aquest fet va provocar que es posés fi a l'excomunió que pesava sobre la ciutat. Portada a terme pel bisbe de Vic, a causa del pas de la sèquia de Manresa per terres del bisbat. El diumenge dia 13 de març de 1345, Fra Bernat Carnicer, el Prior de l'església del Carme, va fer cridar a una sèrie de persones, les quals, sota la presència del notari Pere de Bellsolà, van recollir la declaració de vuitanta persones de Manresa que havien presenciat el prodigi de la Llum. Bellsolà van exposar:

"Que estant a l'església del Carme a prop de l'altar de la Santíssima Trinitat, el dia nou de les kalendas de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la "cadira" de Sant Pere i després de la sortida del sol, van veure a la capella de l'altar una flama o signe clar i fulminant semblant a un estel; que apareix d'aquesta capella i puja suaument i sense precipitar-se portant una trajectòria fins a la volta d'aquesta. Van sortir corrents a cridar als frares que van fer tocar la campana major de l'església, els religiosos que van veure el prodigi van cantar la Salve Regina. Aquella flama o signe lluminós va baixar pausadament a l'esmentat altar de la Santíssima Trinitat; després de sortir de la capella va pujar fins a la volta principal de l'església i sortint d'allí va pujar a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador. Després de sortir d'allà no van veure mes signe, flama o prodigi".

La segona narració descrita pels frares del Carme parla sobre la visió que té Fra Saclosa directament del cel, en la qual Déu li encomana que la capella construïda anés dedicada a la Santíssima Trinitat. 

"El 21 de febrer de 1345, tots els presents veuen arribar una meravellosa llum provinent de Montserrat, la qual, passa sobre la ciutat entre dos núvols cobrint els raigs del sol i dirigint-se cap on era la Mare de Déu del Carme. Quan la llum va estar davant de l'església va començar a sonar la campana per si mateixa; aquesta va entrar per un finestral i es va situar davant de l'altar major. Va prosseguir i va sorgir d'ella una altra tan gran i amb tant resplendor com la primera i prenent rumb cap a la capella de la Santíssima Trinitat, va ressorgir una tercera llum d'igual bellesa que va anar a la capella de Sant Salvador [...] Repetint tot això per dues vegades, el poble van anar a comunicar tot el que havia passat als frares i aquests al veure-ho van cantar versos i la Salve Regina".

Els notaris de la Llum

Pere de Bellsolà, que va autoritzar el requeriment del Prior del Carme el dia 13 març 1345, en les seves transcripcions als protocols de la Escrivania pública va recollir el testimoni de 80 persones influents de la ciutat de Manresa que van explicar-li el miracle. Una altre notari, Francesc Gamisans, deia haver copiat de puny i lletra l'acta de Pere de Bellsolà, trobada en forma de nota o esborrany en la Escrivania pública, i en feu la transcripció en el llibre de la Confraria de la Santíssima Trinitat l'any 1366. Maurici Sala, notari de Manresa en els primers anys del segle XVI fa una transcripció a un pergamí de l'acta del llibre de Gamisans, on signa el transsumpte però s'oblida de datar i d'aplicar les formules notarials de l'època.

Més informació sobre el tema:

- Spellman i el miracle de Llum: aquí
- Els pergamins de la Sèquia: aquí
- La gran llegenda, "la misteriosa Llum": aquí
- Arquitectura medieval: Miracle de la Llum a Manresa, aquí
- Auca de la Llum de Manresa, aquí

Poema de Felip Graugés i Camprodon:

- Obra poètica completa (p. 170): La miraculosa Llum de Manresaaquí

Bibliografia destacada:

- Revista Dovella (1987): "Itineraris per la ciutat (1) - Manresa, medieval" de Francesc Comas i Josep Antoni Serra

- COMAS, FRANCESC: "Història de Manresa". Zenobita. Manresa, 2009

- SARRET i ARBÓS, J: "Historia religiosa de Manresa. Iglésies i convents". Impremta Sant Josep. Manresa, 1924

- SARRET i ARBÓS, J: "Llum!... a la Llum de Manresa". Impremta Sant Josep. Manresa, 1931

- PIÑERO, JORDI: "La Sèquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat" (publicat a la seva web)

01 de novembre 2013

La plataforma d'afectats per les hipoteques i els pisos buits

La PAHC i les noves lluites populars

El diumenge dia 2 de desembre del 2012, a l'edifici de l'Ateneu Popular la Sèquia, es va celebrar la primera Assemblea de la PAHC Bages (Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages). La plataforma naixia per donar una resposta a la dramàtica situació de constants desnonaments que es produïen arreu de l'estat espanyol. Els objectius de la plataforma eren ben bàsics: aturar els processos de desnonaments de les persones afectades reclamant la dació o la condonació del deute, l'obtenció per part de l'entitat bancària d'un lloguer social de l'habitatge en qüestió i també augmentar la pressió i la denúncia pública de la problemàtica. La PAHC aviat es va posar les piles i va començar a treballar amb set casos.

Segons van expressar els membres de la PAHC del Bages, durant la primera sessió oberta del 2 de desembre: “Van sortir moltes idees i línies d'actuació”. La PAHC del Bages havia rebut l'assessorament d’altres Plataformes similars d'arreu del territori català, i iniciava un procés d’aprenentatge i creixement, amb les línies ben definides com el no-assistencialisme. La presentació la PAHC va coincidir també amb la inauguració del nou espai alliberat de l’Ateneu Popular la Sèquia on van convidar a la PAHC de Sabadell a fer la xerrada de presentació. Del 2009 fins a les acaballes del 2012, als Jutjats de Manresa s'havien decretat més de 1.800 execucions hipotecàries.

La PAHC no era una simple organització on les persones tan sols rebien un servei. Per aconseguir els objectius de la plataforma es necessitava una lluita i implicació activa, que havia de sorgir de totes les persones implicades que hi participaven. El missatge que es volia llançar anava dirigit a les persones que estiguessin en una situació de risc de desnonament, que no se sentissin soles ni culpables per la situació que vivien, i que si estaven disposades a lluitar es posessin en contacte amb els membres de l'Assemblea de la PAHC. Així mateix es convidava a la resta de la ciutadania a participar en les futures reunions, actes i assembles. Els casos més dramàtics eren les peticions de desnonaments sol·licitades per bancs i caixes contra persones o families senceres que no poden pagar la hipoteca, i es veien abocades al carrer. Els membres de la PAHC del Bages, van començar a reunir-se cada diumenge a les set de la tarda al nou Ateneu La Sèquia, situat al carrer Amigant.

La plataforma aconsellava als afectats adreçar-se als serveis socials de l'Ajuntament de Manresa i a l'empresa municipal d'habitatge Fòrum per deixar constància de la seva situació. Als afectats se'ls facilitava impresos timbrats perquè sol·licitessin a l'entitat financera que els va concedir l'hipoteca la dació en pagament i una proposta d'acord de lloguer social. La plataforma considerava que d'aquesta forma hi guanyaven ambdues parts, perquè la família tenia un sostre, pagant una quantitat que no superés el 30% dels ingressos del nucli familiar, i el banc o caixa conservava la propietat del pis i no el tenia buit. Si l'entitat financera no posava el segell conforme havia rebut la petició o donava llargues, el pas següent seria acompanyar a la família per part dels membres de la plataforma disponibles a l'entitat bancaria en qüestió i exigir una resposta, si es negaven de nou, s'ocuparia l'entitat de forma pacífica i sense violència fins arribar a una solució amb la part interessada.

Els pisos buits: la ciutat fantasma

Segons les dades que sortien al cens fiscal de l’Ajuntament a finals de l'any 2012, el total d'habitatges de Manresa era de 38.307. D'aquests habitatges, 9.434 eren pisos buits, en una ciutat de poc més 75.000 habitants, convertint la capital del Bages en la que registrava l'ominós record de la vil·la amb més habitatges buits de Catalunya. Gairebé el 24% del parc d'habitatges de Manresa estava en desús i en procés de degradació. No només això, sinó que la ciutadania cada dia era més pobre i necessitava una assistència bàsica per tirar endavant. La Creu Roja de Manresa informava que des del 2008 al 2012 s'havia incrementat en un 700% la xifra de persones sense sostre a Manresa.


Què en fem, dels pisos buits? (Televisió de Catalunya, programa Valor Afegit)

Els 9434 pisos buits de Manresa, en groc la superfície que ocuparien sobre el plànol de la ciutat en metres quadrats. (Il·lustració realitzada pel col·lectiu "Omplim Els Buits") 

La punxada del boom immobiliari havia deixat un autèntic estol de pisos buits al conjunt de la ciutat molt preocupant. La conseqüent crisi econòmica que se'n va derivar va fer que molts negocis especialitzats i dedicats a la construcció tanquessin portes de forma ràpida i com una cadena de fitxes del dominó, anessin baixant la persiana un darrere l'altre. La Manresa de la Pirelli, la Lemmerz i altres grans multinacionals havia mort definitivament al pas que l'atur registrava cada cop un índex més gran de persones que s'havien quedat sense feina o cobraven la prestació per desocupació. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viària cap a Barcelona i la ferroviària tampoc van ajudar a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca. Els pisos que restaven per vendre van perdre valor en un mercat a la baixa, i els promotors dels nous habitatges optaven per tocar el dos i deixar-los buits.

Habitatges buits de nova planta - Manresa (Font: IDESCAT)

El carrer Escodines despoblat, abandonat i tapiat

L'edifici ubicat al número 24 del carrer Escodines de Manresa ha estat desallotjat per insalubre i insegur, l'immoble forma part d'una llarga llista que s'afegeix a la tònica general d'un carrer que és l'exemple de la degradació i abandonament d'habitatges. La finca és un problema a resoldre flanquejat a banda i banda per dos edificis tapiats que formen part d'una illa de cases formada per 11 pisos ocupats i 38 de buits dintre del barri de les Escodines on la degradació guanya terreny malgrat l'aposta milionària de l'Ajuntament de Manresa per a la regeneració urbanística de la zona.

Si es puja pel carrer Escodines, a la dreta hi ha el número 16, finca que es va mig esfondrar el 2006, propietat de l'empresa municipal Fòrum, amb els baixos tapiats. El número 22 és un edifici tapiat també. Va ser apuntalat però algú se'n va endur els puntals i fins i tot en van marxar els okupes, de tan insegur que era van optar per tocar el dos. Tot seguit hi ha el número 24, l'edifici esmentat abans i desallotjat dilluns 4 de novembre del 2013 per problemes de salubritat i seguretat. A l'altre costat hi ha el número 26, que és un edifici buit i tapiat fins dalt de tot. Una mica més amunt hi ha el número 40, que és un exemple d'edifici rehabilitat però que el seu aspecte indica clarament que l'operació no ha estat reeixida i no hi ha rastre de vida humana a l'interior. Al pis de dalt es va declarar un incendi l'estiu del 2013. A l'altra banda del carrer la situació és millor però els cartells de pisos buits en venda, baixos que no troben comprador ni llogater i edificis sencers buits, ocupats o en mans d'entitats financeres segueixen en l'expositor i el catàleg de pisos buits de la ciutat. Si s'amplia una mica més el radi, als carrers Sant Bartomeu, Aiguader i entorn hi ha una dotzena de cases abandonades.

L'any 2005, l'Associació de Veïns de les Escodines va fer un informe que recollia l'estat deplorable de deu cases abandonades del barri, informe que es va enviar a l'Ajuntament per denunciar la situació. L'any següent, el llavors president veïnal, Josep Lluís Martínez, demanava a l'Ajuntament que es fessin inspeccions on els esfondraments ja havien demostrat que era problemàtic. El 2007, l'expresident de l'associació de veïns de les Escodines i regidor de cultura Agustí Perramon denunciava que des de la plaça de Sant Ignasi fins a Santa Clara hi havia setze immobiliàries que havien fet adquisicions: "Poden fer una bona feina i negoci, o només negoci. Hi ha immobiliàries que compren i deixen ensorrar la propietat. S'ha de mirar molt bé com es creix. No només amb els números a la mà, sinó socialment", assegurava.

L'activitat de l'entitat veïnal feia pública el 2008 la seva valoració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic i alertava que hi havia indicadors clars que la direcció que prenia no era l'adequada. Denunciava que l'impacte del pla sobre el sector vell de les Escodines era insuficient i lent, "provoca inversió especulativa, minsa rehabilitació d'habitatges, concentració de persones immigrants, expulsió de residents i nul·la activitat econòmica". Prenent com a referència 120 edificacions afirmaven que en el 54% dels casos no hi havia hagut actuació observable, el 22% eren solars o edificis buits i, únicament, s'havia actuat en el 7,5%.

Uns 20 baixos eren pàrquings i uns 84 restaven buits. Pel que feia a la població del sector vell de les Escodines hi vivien 600 persones, el 42% autòctones. S'advertia que en el cas que no s'adoptessin mesures correctores hi podia haver una situació de pèrdua de símbols identitaris escodinaires, fractura amb la història del barri, falta de cohesió social, menys activitat econòmica, més edificació d'habitatge públic però menys rehabilitació dels edificis ja existents, més conflictivitat per la complexitat i dificultat de gestió, i també més estigmatització i guetització.

Dos anys de feina de la PAHC Bages (2012-2014)

En els seus dos anys de vida la PAHC Bages ha evitat que 1.124 persones hagin quedat al carrer. Ha aconseguit 60 dacions en pagament de la hipoteca, 20 condonacions del deute i 36 reestructuracions hipotecàries. I la feina continua i no és només per la trentena de casos que tenen encallats, sinó també per les 12 famílies que cada diumenge s'afegeixen a les assemblees perquè estan a punt de ser desnonades. Gràcies a ells també hi ha 82 persones que tenen un indret on viure en un bloc ocupat dels dos que actualment tenen a Manresa, propietat de l'anomenat banc dolent, la Sareb.

En el seu segon aniversari, la plataforma denunciava en una roda de premsa el 14 de desembre del 2014 que el govern de Manresa no havia executat els "compromisos adquirits en el ple de l'Ajuntament" respecte a habitatge i sancions als bancs amb pisos buits. Els membres de la PAHC Manresa consideraven que l'Ajuntament no havia acomplert les mocions que va presentar a ple i es van aprovar per majoria absoluta el gener de 2013 i el gener de 2014, les quals sancionarien les entitats bancaries que posseeixin pisos buits a la ciutat i al mateix temps es declarava Manresa com a ciutat lliure de desnonaments.

(Entrada actualitzada el 15/12/14)

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "Els desnonaments són lamentables, però cada cop som més gent que obrim els ulls" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "La plataforma d'afectats per la hipoteca comença a treballar ajudant 7 famílies" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "Neix a Manresa la plataforma d'afectats per les hipoteques" (07/12/2012)

- Diari Regió7: "En tota l'illa del bloc insegur de les Escodines només hi ha 11 pisos ocupats de cinquanta" (06/11/2013)

- Diari Regió7: "Les Escodines reclama inspeccions des de fa anys" (14/11/2013)

- Diari Regió7: "La PAHC exigeix a l'Ajuntament de Manresa que posi fre als pisos buits" (15/12/2014)

- Manresainfo.cat: "Neix la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca del Bages" (03/12/2012)

- Manresainfo.cat: "La PAHC diu que després de blocs i bancs, no descarta ocupar ajuntaments" (14/12/2014)

- Anàlisi de la realitat de l'exclusió social a Manresa (Càritas Arxiprestal Manresa. Informe Juny 2013)

- Televisió de Catalunya: Valor Afegit (12/06/2013)

- Bloc: "Omplim Els Buits" (2014)

28 d’octubre 2013

Okupes amb vocació artística

L'edifici Asols i la Kunsthaus Tacheles "manresana"

Pintades a totes les parets contra el capitalisme, contra l'amo de l'edifici de Ca l'Asols, contra l'Ajuntament de Manresa i contra la Policia Local. La terrassa atapeïda d'escombraries; els electrodomèstics, inservibles; i la tassa del vàter, embussada per la brutícia. Aquest era el panorama que havien trobat en un dels seus pisos el propietari del edifici històric rehabilitat al carrer Codinella, la casa Asols, després que un jutjat desallotgés l'inquilí perquè feia un any que no pagava el lloguer.

L'any 2008 un jove va llogar un dels habitatges més cars, un dúplex amb terrassa, ja que hi som no ens estarem de res, no? Al cap d'uns mesos, va deixar de pagar el lloguer mensual, moment en què va ser denunciat als jutjats, i a finals del 2010 es va procedir a desallotjar l'inquilí. Quan el funcionari del jutjats va obrir la porta, l'inquilí ja no hi era, però ell (o algú altre) havia deixat la seva presència amb una recreació artística i cultural digne del Kunsthaus Tacheles de Berlín, un dels edificis okupes més importants de la capital alemanya: pintades amb inscripcions característiques del moviment okupa per totes les parets, conformaven un recorregut per tot l'habitacle on es podien llegir tot tipus de missatges a mode de mural. La berlinesa Kunsthaus Tacheles era una galeria d'art modern dirigida per un col·lectiu d'artistes que van ocupar la propietat des de 1990, any de la reunificació alemanya. L'edifici principal de la Tacheles va ser tancat definitivament al setembre de 2012.

Tornem a Manresa, l'immoble en qüestió es troba al carrer de Codinella, a la façana de la Via de Sant Ignasi de Manresa (just al nivell de la passera de ferro que creua aquesta via). La rehabilitació de l'edifici, d'estil barroc i que data del segle XVIII va ser inaugurada el 2005 amb l'objectiu de contribuir a la renovació de la façana sud de la ciutat, per la qual cosa va disposar de l'empenta econòmica de l'empresa municipal FORUM, especialitzada en rehabilitar edificis antics de la ciutat. Aquest casal, que data del 1789, és un dels més destacats exemples de renaixement d'un edifici antic i abandonat del nucli antic de Manresa. Fins al 1999, quan va ser adquirit per rehabilitar-lo, l'edifici feia molts anys que estava del tot abandonat i amb risc de caure terra. L'any 2005, l'empresa barcelonina Rehabiliman SL va reconvertir el casal en una espècie d'apara-hotel per turistes i guiris amb ganes de buscar aventures fora de Barcelona i més enllà de la muntanya màgica de Montserrat. Als baixos de l'edifici, més tard, s'hi va instal·lar el cafè-discoteca La Peixera, per donar un aspecte més "underground" i "cool" al lloc.

El propietari de l'edifici, Josep Maria Muñoz, que havia posat a lloguer els 54 habitatges de Ca l'Asols, va afirmar que tardaria vint anys a recuperar la inversió que havia fet en la rehabilitació. Esperem que la pròxima vegada a l'artista anònim li deixin un espai per poder exposar la seva creació artística urbana!

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Abocador okupa en un edifici premiat de Manresa" (15/12/2010)
- Wikipedia: Kunsthaus Tacheles

Més informació:

- Okupació i resistència (2002-2013): L'onada okupa manresana una cronologia d'espais alliberats, aquí

21 d’octubre 2013

Una visita a l'antic edifici de la Creu Roja

Un "centre històric" degradat

Els jutjats vells de la Baixada de la Seu, l'antic edifici de la Creu Roja al Galceran Andreu, l'Ateneu del carrer de les Piques, el de la Cambra de Comerç, la infrautilització de la seu del Coro de Sant Josep, al Na Bastardes o el parc de la Seu, aquesta és una llista dels edificis i espais que resten abandonats i que ara integren el que fins fa quatre dies era el barri Antic, ara reconvertit en Centre Històric, per intentar atreure quelcom més de turistes en una ciutat on el visitant aliè és contemplat com una alteració del status quo. Una operació calamitosa si jutgem la degradació d'aquests espais en un centre històric que excepte el carrer del Balç, poca cosa té a fer si la ciutadania segueix girant l'esquena als indrets que conformen l'antiga urbs medieval.

Els ultims anys s'han fet importants operacions "de rentat de cara" tot i que hom segueix tenint la sensació que el Barri Antic tan sols s'han reformat aspectes arquitectònics bàsics i d'imatge, que no pas un canvi d'una envergadura més gran acompanyat de polítiques socials, com per exemple programes de lloguer a joves o de rehabilitació mixta entre propietaris i ajuntament, com recentment ha fet l'ajuntament de Vilafranca del Pendès. El Barri Antic de Manresa segueix sent el barri amb més pisos i locals abandonats de tota la ciutat, on hi ha carrers sencers on pràcticament no hi viu ningú, com el carrer de Na Bastardas o la Baixada dels Jueus. Un barri on la majoria de manresans quan hi passen és per pura necessitat, en cap cas per gust. 

Un d'aquests edificis és el de la Creu Roja Manresa, del Carrer Galceran Andreu número 6, situat entre el carrer Codinella i el carrer de Santa Llúcia. Fins l'any 2002 fou la seu de la Creu Roja de la ciutat. Al començament, la seu de la Creu Roja va instal·lar-se al carrer Sabateria però les cada vegada més intenses activitats obligaren a traslladar-se l’any 1909 al carrer de les Piques, local que, amenaçat de ruïna va haver de ser enderrocat. Finalment, el 1912 s’instal·là al local del carrer de Galceran Andreu, gràcies a la generositat del patrici Leonci Soler i March que els cedí la seva pròpia casa. L'any 2011 la Creu Roja de Manresa hi treballaven 18 persones i més de 250 voluntaris, i tenia més de 3.000 socis.

L'edifici en qüestió es remunta a l'any 1702, quan trobem que Joan Baptista Soler, un important blanquer de la ciutat, es casà amb Margarida Vilomara, filla també d'un blanquer, on menciona aquest edifici en la documentació de propietat.

Avui en dia si voleu trobar la Creu Roja de Manresa, heu d'anar fins al Carrer de les Saleses número 10, al Centre Flors Sirera. En una entrevista al diari Regió7, l'agost del 2011, el president de la Creu Roja de Manresa Miquel Riera afirmava que s'havia de recuperar l'antic edifici del Carrer Galceran Andreu, ja que un any abans s'havia fet una forta despesa econòmica per evitar que l'edifici s'ensorrés, per encàrrec del tècnics de l'Ajuntament de Manresa. En la mateixa entrevista publicada al diari Riera deia que la reobertura del antic edifici estava pendent i no hi havia cap data programada per la seva reutilització.

"Tancat. L'únic que s'ha fet són les obres de manteniment que ens ha exigit l'Ajuntament. Crec que Creu Roja Manresa, i ho dic com a Miquel Riera, hauria d'intentar recuperar la seu al carrer de Galceran Andreu i reconvertir-la en un espai més multifuncional, amb pisos d'acollida, algun tipus d'alberg per als indigents... Flors Sirera és una bon espai, però costa que sigui un punt de trobada del voluntariat".

Sobre el coneixement del públic general de com treballava la Creu Roja a la ciutat, Riera deia que encara molta gent només associava la Creu Roja amb les ambulàncies i els accidents de tràfic.

"Encara té la imatge de les ambulàncies pel carrer. Creu Roja el que fa és, per mitjà del voluntariat, intentar suplir en molts casos aquelles activitats, moltes de socials, que estan desnodrides a dins de la societat. El que no té sentit és que dupliquem la feina. Si ja hi ha un servei del SEM que atén molt bé les emergències, per què Creu Roja ha de tenir un equip preparat les 24 hores?"

Una mica d'història...

El 1895 l'estat espanyol s'esforçava per evitar perdre el seu reduït imperi colonial de Cuba i Filipines. Dos anys abans l'Ajuntament de Manresa rebia una circular de Madrid, signada pel general Polavieja, comissari regi de la Creu Roja Espanyola, demanant que la constitució d'una comissió local, composta per les persones més distingides de la ciutat pel seu zel caritatiu i comptant principalment amb el clergat, la premsa i les families de metges i farmacèutics més importants de Manresa. L'any 1898, el del "desastre espanyol" un sector de la societat manresana, que veia com arribaven els trens amb els soldats perdedors i ferits, decidí organitzar-se. El 22 de setembre de 1898 al número 4 del carrer de la Sabateria, al domicili de Josep Oms i Rovís, un grup de notables es van reunir per crear la primera Assemblea de la Creu Roja de Manresa.

Bibliografia:

- Entrevista Regió7: "Creu Roja hauria de recuperar l'antiga seu" (11/08/2011)

- Piñero, Jordi: "Creu Roja a Manresa. Un segle d'història". Angle Editorial, Manresa 1998

- Comas, Francesc: "Leonci Soler i March. Col·lecció Cooperativistes Catalans 9" Barcelona 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

(Fotografies realitzades per un servidor l'agost del 2013, en una visita realitzada per socis de la Creu Roja on vaig ésser convidat a títol personal)

18 d’octubre 2013

El franquisme difuminat: l'avinguda Tudela

Avinguda Tudela (Captura de Google Maps)

La ciutat de Manresa té una avinguda (poques vies d'aquestes característiques tenim a la ciutat) amb el nom d'Avinguda Tudela. Fins aquí cap problema, el nom d'una bonica localitat navarresa incrustada a casa nostra. Però la pregunta que ens be al cap és molt fàcil, que ha fet Tudela per Manresa? Serà que Sant Ignasi de Loiola era d'aquesta població? No, era d'Azpeitia, població de Guipúzcoa. El més normal seria que s'anomenés Avinguda d'Azpeitia, no creieu?

El nom Avinguda Tudela es remunta als anys de plom del franquisme, durant la dècada dels anys 40 l'ajuntament de Manresa per satisfer els desitjos patriòtics, religiosos i nacionals del nou estat nacional-catòlic de Franco va batejar una via situada al barriada de Saldes amb el nom Avenida Tudela, lloc de naixement de Julio Pérez Salas, el militar que comandava les tropes franquistes que van ocupar la ciutat, el 24 de gener de 1939. Però la cosa no acabava aquí.

L'any 1946 la ciutat de Manresa, declararia a Julio Pérez Salas fill adoptiu de la ciutat i dos anys més tard se li entregaria el sabre d'honor de la ciutat. Un culte a la personalitat en tota regla mai vist. Cap altre ciutadà o manresà fins al moment ha rebut tantes condecoracions i mèrits com va rebre el militar Pérez Salas per part del consistori manresà encapçalat per l'alcalde Prat Pons.

"Cuando la negra noche del comunismo invadía de siniestras perspectivas esta ciudad querida... ¡Recordar un momento conmigo, señores!, cuando la desgana del vivir esclavos nos hacía sentir más deseos de vivir dignamente; cuando el raudo vuelo de las águilas de acero, el ronco tronar de los cañones, las informaciones radiofónicas y el desorden de la precipitada retirada de las fuerzas rojas, era sintomático, todo, todo ello presagiaba el fausto anuncio de la liberación, que se consumó, gracias a Dios, en aquel memorable 24 de enero de 1939... ... El hecho cierto, tangible, de nuestra cruenta liberación, de nuestra plena reincorporación a la España libre, por su categoría histórica, nos impone el deber de recordar y recordar con agradecimiento".

(Discurs de Julio Pérez Salas, al ajuntament de Manresa el març de 1948, quan va rebre de l'alcalde de Manresa Prat Pons el sabre d'honor de la ciutat)

Bibliografia bàsica:

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

Supervivents de la nomenclatura franquista:

- Nostàlgia en color blau: aquí
- Vestigis franquistes: aquí

16 d’octubre 2013

Cent anys de farina

Capítol 2: La nova marca de la ciutat, la Florinda

L'any 1911 Joan Masana demanava a l'ajuntament, en nom seu i de Josep Casajuana, poder construir una fabrica farinera al carrer del Bruc. L'edifici va ser projectat per l'arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa. El nou recinte industrial tenia tres parts: una gran nau de doble cruïlla de planta baixa i quatre pisos, un cos de setze sitges molt altes arrebossades de blanc i una nau en un extrem, perpendicular al carrer Ausiàs March. Al mig de tot, un gran pati interior.

Cada pis de l'edifici principal presentava una resistència de 350.000 quilos i amb uns sostres de gran solidesa gràcies a la utilització del formigó armat. De l'edifici principal cal destacar els capcers esglaonats i la torre en forma de merlets i els tocs de color que li confereixen rajoles vidriades verdes en els paraments verticals i ceràmica groga a la cornisa superior.

Les setze sitges, amb capacitat per a més d'un milió de litres de blat, van ser dissenyades per l'arquitecte Lluís Homs, que també fou el responsable de l'estructura de ciment armat de l'edifici. Aquesta va ser una de les primeres construccions de la ciutat en què es va utilitzar aquest nou material.

Les obres de paleta van anar a càrrec del constructor Cristòfol Borinas, que també va construir molts altres edificis d'Ignasi Oms. També hi van participar d'altres industrials de Manresa, com el marbrista Antoni Andreu; els enguixats van anar a càrrec de Pasqual Ribas; els estucats, de Joan Ribalta; els treballs de fusteria, dels industrials Joan Herms i Domènec Andreu; els de serralleria, de Perera, Masnou i Armengou, i vidre i llauneria, de Valentí Masana.

La maquinària de la nova farinera es va importar de la ciutat alemanya de Dresden, mentre que els grans motors elèctrics provenien de Suïssa. En una cara de l'edifici principal unes lletres mostren el nom i l'activitat del complex fariner: "Florinda, fábrica de harinas, 1912". El nom venia de Florinda Maristany Oliver, esposa del propietari Josep Casajuana, que al cap de poc es va convertir en el propietari únic de la fabrica.

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Virós, Lluís: "La Florinda", el Pou de la Gallina (17/07/2013)

Veure altres capítols:

- Capítol 1: Aprofitant els torrents, aquí