23 de setembre 2012

Manresans assassinats en camps de concentració

Fitxa d'Agapito Colom Armengol
El ministeri espanyol de Justícia ha posat en marxa fa pocs dies un motor de recerca que permet accedir a les dades dels 4.400 ciutadans espanyols que van morir als camps de concentració nazis d'Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom, data o població de naixement.

El llançament d'aquesta base de dades ha estat possible gràcies al procès de digitalització dels arxius del ministeri francès d'Excombatents i de Víctimes de la Guerra, en les que s'inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

A continuació, la llista de manresans morts en camps de concentració nazis, amb la data de la defunció i el camp de concentració on foren executats.

1. ARNAU SOLER, José (14/11/1941): Gusen, Àustria
2. CAMPS PUIGROS, Miguel (15/01/1942): Gusen, Àustria
3. CAMPS VIVES, Antonio (30/12/1941): Gusen, Àustria
4. COLOM ARMENGOL, Agapito (02/06/1941): Gusen, Àustria
5. DALMAU COLON, Jesús (10/02/1942): Gusen, Àustria
6. MUNT COSTA, Enrique (01/10/1941): Gusen, Àustria
7. PARES SANS, Pedro (10/09/1941): Mauthausen, Àustria
8. RIBAS PUJOLS, Mauricio (01/11/1941): Gusen, Àustria
9. SALLES OLIVERAS, Juan (31/03/1942): Mauthausen, Àustria
10. SERRANO PONS, Juan (18/05/1941): Gusen, Àustria

- Entrar al motor de recerca: aquí

18 de setembre 2012

Una manresana i tres guerres

Dolors Molist i Colom (Revista el Pou de la Gallina, 2008)
Dolors Molist i Colom

Dolors Molist i Colom és una manresana de 93 anys que té el trist record d'haver viscut tres guerres: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria.

La Dolors va néixer el 13 de gener de 1917 a la ciutat de Manresa, fou la tercera de sis germans d'una família d'ideals republicans. De petita no va anar a l'escola, però va aprendre a llegir de forma autodidacta gràcies al seu avi matern. Des dels 12 anys treballava en una fàbrica tèxtil. Enamorada de França, va abandonar Catalunya el 1939 amb el triomf dels feixistes de general Franco, exiliada durant tot el franquisme es va casar amb un anarquista de Berga, en Climent Santacreu i Tor. Va escriure les seves memòries en francès.

Portada del seu llibre 
L'exili a França, el camp de concentració d'Argelers i l'antic pavelló de Romania

Al finalitzar la Guerra Civil, i aconsellada pel seu marit Climent, que estava a la presó, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap el coll del Pertús, direcció França. Hi arribà en un cotxe amb altres republicans, el camí era molt perillós. El xòfer els va abandonar en plena carretera abans d'aconseguir travessar la frontera a peu. 

Ja en territori francès, als homes els van traslladar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren direcció a Toulon. Allà els van repartir en autobusos, durant el trajecte cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població per on passaven. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. Els francesos de la zona els donaven llegums per menjar i els portaven matalassos per dormir.

La Dolors va assabentat-se que el seu espòs, en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir una amnistia, no ho va dubtar ni un instant, va agafar un autobús de retorn, que passava per la ciutat fronterera d'Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja Espanyola els va fer baixar ràpidament dels autobusos. Les tropes espanyoles concentrades allà els esperaven amb entrepans i begudes. Si en volien un, havien de cantar el himne del Cara al Sol, la Dolors no va cantar-lo perquè duia un entrepà fet a casa.

Van continuar el seu viatge fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de l'Exposició Universal de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar del grup i va aconseguir arribar fins a casa nostre, a Manresa. Mentrestant, en Climent també havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera.

Pavelló romanès de l'Exposició Universal de 1929 (barcelofília)

Retorn a França amb en Climent

Sense diners, ni cap pertinència a sobre, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Aviat va començar a treballar a l’hotel de Mont-Louis i va aconseguir treure en Climent del camp de concentració d'Argelers, on encara quedaven molts republicans catalans i espanyols.

La vida de la Dolors i en Climent esta marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència contra els nazis. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on vivia una germana de la Dolors. A l’inici de la revolta dels algerians contra el domini colonial francès els van expulsar del país nord-africà. 

El 1962, amb l'independència d'Algèria, tornen a França per tercera vegada i s’instal·len a la Roque d’Anthéron, a Provença. L'any 1974, als seixanta-cinc anys, mor el seu marit Climent, la Dolors viurà a França fins el 2007, any en que torna a Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Manresanes que han fet història: Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)
- Revista BagesERC, núm. 1, Gener-Març 2010

Fitxa:

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975); Dolors Modist i Colom: aquí

14 de setembre 2012

La "Farola obrera"

Manifestació unitària dels sindicats de la ciutat de Manresa el març de 1978 per reclamar convenis col·lectius en diversos sectors. Fotografia realitzada per Manolo Sànchez, al Arxiu Comarcal del Bages.

Font: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"

11 de setembre 2012

Terra Cremada

Devastació i foc a Manresa

"Terra cremada". Amb aquesta tàctica va respondre l'exèrcit borbònic els intents catalans d'alçar-se contra la invasió de Felip V, l'estiu del 1713. 

La ciutat de Manresa, que al juliol del 1713, a través del seus síndics, havia jurat fidelitat al duc de Pòpuli, que es trobava a Igualada, més tard va canviar-se de bàndol i va donar suport a la causa de la Diputació de Catalunya, que lluitava per la resistència antiborbònica, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat Pòpuli de la rebel·lió, va enviar el 3 d'agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats a les ordes del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, per tal de represaliar Manresa cremant-la.

En un primer moment, Armendáriz no va voler cremar la ciutat, considerant que els seus habitants ja serien prou castigats havent d'hostatjar 4.000 soldats a les seves llars i havent de pagar una suma de 2.500 doblons d'or. Això no obstant, el duc de Pòpuli envià tres vegades ordres d'incendiar la ciutat. Davant d'això, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d'aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l'incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Va posar guàrdies per tota la ciutat. Armendáriz es va instal·lar fora, amb la resta de les tropes. Sembla que van començar cremant les cases indicades, però les flames van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o oblidades feia temps.

La destrucció de la ciutat

El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d'aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. Armendáriz va ordenar a les tropes que intentessin apagar les flames i posar ordre. Fins i tot, tal com es pot comprovar en els llibres de comptabilitat de l'Hospital de Sant Andreu, dos soldats van quedar ferits per l'explosió de la pólvora que hi havia a l'interior d'algunes cases, motiu pel qual van haver de ser rentats amb aiguardent i embenats amb paper d'estrassa a l'hospital. En total, sembla que es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat. L'incendi va prendre tanta força que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. Va deixar ensorrada la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme, i el mateix dia va enviar el comandant al camp 40 dels principals habitants, va fer fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i va deixar-hi una guarnició, i Jaume de Llissach, natural de Manresa, que aleshores n'era el veguer, va formar quatre companyies de fusellers al servei del rei Felip. El mateix dia va ser incendiat també el nucli de Salelles. Els habitants van mantenir els soldats durant 14 dies i l'hospitalitat va tenir per agraïment l'incendi de la ciutat. Els manresans que s'havien retirat abans de la crema amb la crida de la Diputació, units a sometents de la rodalia, a les nits s'amagaven dins de la mateixa ciutat entre les runes de les cases i atacaven a la guarnició borbònica.


Podem donar per vàlid el recompte del cronista Francesc de Castellví i Obando, segons el qual s'haurien cremat 522 cases, prop de la meitat de la ciutat, ja que la relació que publica Magí Canyelles el 1679 atribueix a Manresa 1.160 cases distribuïdes en 43 carrers. Es tracta, sens dubte, d'un dels pitjors incendis provocats pels exèrcits invasors sobre Catalunya al llarg de la història.

La crònica de Francesc de Castellví i Obando 

Gràcies a la figura de Francesc de Castellví i Obando, cronista austriacista, coetani dels fets, ens ha permès conèixer més sobre la guerra de Successió a Catalunya i a la ciutat de Manresa. Segons llur crònica, que podem llegir en el tercer volum de les Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725, arribat Armendáriz a una hora de distància de Manresa, la ciutat va enviar els seus síndics a donar l'obediència, però aquests van ser agafats com a presos.

Després del foc?

Manresa va ser una de les principals ciutats catalanes més castigades, després de Barcelona, com ho testifica el terrorífic incendi provocat per les tropes de Felip Vè l’any 1713 que va destruir la Casa de la Ciutat, entre molts altres edificis de la ciutat. Tampoc no és conegut el grau d’implicació de les elits econòmiques manresanes en el projecte austriacista, sensible a l’ampliació internacional dels mercats, quan la ciutat arribarà a ser el primer centre seder de tot Espanya durant el segle XVIII. Manresa també va presentar una important tradició jurídico-constitucional amb figures com ara la nissaga dels Amigant, que aplegà una família dedicada als afers jurídics des de la guerra dels Segadors o bé Lluís de Peguera, autor de la famosa Pràctica y estilo de celebrar Cortes en Cataluña (1631), ampliada posteriorment per Antoni de Capmany (1821) durant la seva estada al Cadis constitucional com a demostració de la modernitat política dels catalans.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Manresa, devastada pel foc de Felip V" (10/11/2011)

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages 

Més informació:

- La ciutat cremada: "Manresa a la Guerra de Successió" aquí
- guerradesuccessió.cat aquí
- enciclopèdia.cat "La Guerra de Successió" aquí

04 de setembre 2012

Històries d'una prostituta manresana

La prostituta del pont de la Reforma

En la història de les ciutats i dels pobles, existeixen una sèrie de personatges que trenquen la dinàmica estàtica i rutinària de milers de persones normals. La ciutat de Manresa fou protagonista de la vida d'una d'aquestes persones. Durant molts anys vam veure a les proximitats de la Plaça de la Reforma, la figura de Francesca Pesarrodona Tomasa (nascuda a Sant Joan de Vilatorrada), coneguda com la Quica, una prostituta mare de família, que va exercir el seu ofici a peu de carrer, de forma voluntària i sense estar controlada o explotada per terceres persones. A altes hores de la nit, en dies festius o caps de setmana, la Quica feia "guàrdia" al Pont de la Reforma (al costat de l'estació del Nord de la Renfe), al Passeig del Riu o al hotel Pere III, buscant clients. Eren zones de pas, de curta durada: estacions, carrers allunyats del centre i habitacions d'hotel, els manresans la coneixien be però els forans que visitaven la nostra ciutat, no tant.

Un dels sectors on hi havia més activitat era el format pel carrer d’Arbonés i la plaça de la Reforma, amb els mítics bars Jairo, Tívoli, Buengusto i Málaga. Entre les cases de cites, es parlava d'una al carrer de Camp d’Urgell, una altra a la plaça de Valldaura, i també a la plaça del Pedregar, a més del club Oasis, al carrer de les Beates. La Quica compaginava l'exercici de la prostitució, tant al carrer com en cases de cites. Francesca Pesarrodona va morir l'any 2006, a l'edat de 71 anys, va començar als 24 anys a prostituir-se i es va retirar passats els 60 anys d'edat, la seva vida és un recull de llegendes, històries casuals i trobades fortuïtes. 

La prostitució a peu de carrer 

La vida de Francesca Pesarrodona no va ser gens fàcil. Pionera en la pràctica de la prostitució a peu de carrer, encara són molts els qui la recorden esperant al passeig del Riu i la Plaça de la Refomra. Un dels episodis més negres de la seva història recent és quan va haver d'anar a judici després d'haver rebut una agressió sexual, l’any 1995. Els dos acusats d'haver-la agredit físicament i d'haver-la violat, van ser condemnats a sis anys de presó. Entre les nombroses penúries que va haver de suportar durant els anys de professió hi ha un episodi d'atropellament a la carretera i la terrible vivència de veure morir un client als braços víctima d'un atac de cor.

La Quica mai no es va amagar de la seva professió. Va començar a fer de prostituta quan tenia 24 anys, després de veure frustrat el seu matrimoni i haver de fer front a importants problemes econòmics. No es va voler retirar fins que va ingressar a la residència, ja malalta. En les entrevistes que va concedir, la Quica sempre es va mostrar orgullosa d'haver mantingut la seva independència, de no haver treballat a compte de ningú i sense macarres a les esquenes.

Entrevista al Regió7 (12/12/1985)
Entrevista a Francesca Pessarrodona al diari Regió7 (1985).

- Pepa, prostituta, dona de la vida, dona de l’ofici… què t’agrada més? 

A vegades em diuen: puta! I jo els contesto "tu madre!", o no els dic res. Es perdre el temps. No ho trobo bonic, però me’n faig càrrec. Si ho ets, ho ets, d'alguna cosa has de viure a la vida. 

- D’on et vénen els clients? 

Alguns em vénen de lluny. Algun d’Andorra i d’aquí mateix i de la comarca. 

- Per a tu és una necessitat, hobby, vici o una vocació com una altra? 

Quan vaig començar ho feia per necessitat. No tenia res per donar als meus fills. Ara com aquell qui diu és per vici, més ben dit, per calés.

- Has comptat mai quants homes has fet al dia? 

Cinc o sis anys enrere n'havia comptat de quinze en amunt.  

- Quants fills tens? 

Quatre i cinc avortaments. La primera filla és d’un vei del meu poble. Ah! i tinc sis néts tan puta que sóc encara! Les meves filles em diuen: Mare: com t'ho fas per aguantar tants homes? 

- Quan et retiraràs? 

Si pogués ho faria ara, hi ha coses que ja les faig a força de voluntat. No compto arribar als seixanta amb aquesta marxa que porto ara. No ho sé. Tinc una raó per continuar mentre pugui. Mira, és que estic sola, em trobo sola i m’he de distreure, i si de passada faig algun duro… Jo no tinc edat d’anar al cine o al ball. 

- No sé si és possible però, t’has enamorat mai d'un client? 

De client de la feina, no, ni mica. Enamorada? Enamorada ho havia estat de jove d'un xicot amb el que no em vaig poder casar… Ara, que sóc molt gelosa encara que no ho sembli. Sóc trapella amb els homes, perquè n'he tocats tants! Fa poc temps que en vaig conèixer un... n'estava contenta, no és que n'estigués enamorada però em pensava que només era per mi... el vaig descobrir amb una altra i li vaig fotre quatre hòsties!

- T’ha passat mai cap accident? 

Collons, si. Se me'n va morir un del cor. Dic, què fas?, no em va contestar. Va fer uns moviments estranys i va caure a terra mort.

- De dones te n'han vingut a veure? 

Si, ho havia fet amb dones? Amb moltes però ara ho he deixat. El que faig encara és fer parelles, matrimonis, ell i ella. 

- Ets sents bé fent parelles? 

Si, molt és lo meu. 

- Creus en Déu? 

Sí, i molt. Jo sóc religosa però m‘han fer tornar dolenta. Jo, mala dona no ho hagués volgut sen mai. 

- Ho ets de mala dona? 

No. Jo em tinc per bona. Però porto una vida de circumstàncies dolentes.


Recerca i bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 (1985)
- Diari Regió7: noticia de la seva mort (08/01/2006)
- Bloc Striptease d'Històries: El sexe, una dona, una història
- Revista El Pou de la Gallina. Any 2012, núm. 278

Fotografies actualitzades el 17/11/2016:

- Carrer Arbonés: proens.cat
- La Reforma: Sònia Martín, tècnica de turisme de l'Ajuntament de Manresa

Més informació sobre la prostitució manresana:

- Manresa i la rebel·lió de les prostitutes: aquí
- La prostitució a la ciutat de Manresa: aquí

01 de setembre 2012

La filla d'un idealista

A la Rosa ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. Emès al espai "Taller" del Canal 33 el 11/07/12.

Sota el títol La filla d'un idealista, Canal 33 ha emès recentment un documental basat en la història de Jaume Arnau Cos, sindicalista manresà d'ideologia llibertària, que va patir privació de llibertat i exili interior com a conseqüència de la repressió franquista. Produït per TransformaFilms i dirigit per Jordi Oriola, el documental pren com a eix el relat de Rosa Arnau, filla de Jaume Arnau, a qui ningú no li va parlar del seu pare fins que va tenir set anys i va sortir de la presó. Després de la mort del seu pare, la Rosa repassa tot el que els va deixar: cartes, documents i el seu testimoni gravat en unes cintes de casset, i fins i tot viatja a Manresa per intentar entendre el profund idealisme del seu pare. El film compta amb la intervenció de Josep Alert, membre de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que juntament amb Joaquim Aloy va assessorar en la realització del treball.

Veure la fitxa de Jaume Arnau Cos:

- Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975), aquí

Recerca:

- Memoria.cat: "Canal 33 emet 'La filla d'un idealista', documental sobre la història del sindicalista manresà Jaume Arnau Cos, amb la intervenció de Josep Alert" - (Notícia 18/08/12)

- TransformaFilms: La Filla d'un Idealista