23 de juny 2012

Història d'un canal impossible

Un port fluvial per la ciutat 

L'interès per millorar les anacròniques comunicacions de Manresa a principi del segle XIX van traslladar-se en el projecte de construcció d'un canal de navegació, i també de reg, que unís la nostra ciutat amb el port de Barcelona. Abans de l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1859, Manresa necessitava un accès ràpid a la costa per donar sortida als seus productes manufacturats, i evitar els tortuosos camins de l'època amb les tartanes tirades per cavalls.

El projecte havia de millorar el desenvolupament econòmic del Bages, però ben aviat va resultar irrealitzable pel seu alt cost econòmic, el cabal insuficient, els notables estiatges dels rius Cardener i Llobregat, i la quantitat d'encluses que les barcasses haurien hagut de superar. A la secció "Comunicaciones interiores", del periòdic El Español, el 24 de març de 1836, apareixia un article que portava per nom "Canal de navegación y de riego de Manresa a Barcelona"Ens podem fer una idea de quin impacte tindria la construcció d'aquest canal, no només a la comarca del Bages, sinó fins i tot a les comarques del pre-pirineu: 

"Este es el gran monumento que ha de eternizar el reinado de la inocente Isabel II, bajo la sabia direccion de su augusta Madre. El enlazará á la populosa Barcelona con Manresa, y esta vendrá a ser un remoto arrabal de aquella [...]. Por él se transportará ese apreciable y puro mineral de sal del coloso de Cardona, que se convertirá en oro y plata. El carbon de mina que rodea á Manresa será esplotado, y dará impulso á un sinnúmero de ingeniosas máquinas. El azogue que se oculta en sus entrañas, y cuya esplotacion es facilisima por la ventajosa posicion del sitio en que se encuentra su laboratorio natural, no dejará de ofrecer ricos cambios. El trigo, que es estraido de los estensos campos de Urgel y Aragon, se derramará por la muchedumbre de los pueblos que rodean la linea del canal. Los algodones, que se hilan primorosamente en las numerosas fábricas de Manresa, y en las de Sallent, Navarcles, Castellgalí, Suria, Molins de Rey y otros pueblos, y que luego se consumen y tejen en aquella ciudad, y en Berga, Bagá, Gironella, Cardona, Prats, Sallent, Sampedor. Las lanas y acreditados paños, estameñas y otros tejidos de las poblaciones indicadas, y las de Moyá, Castelldersol. Los riquisimos tejidos de seda, cintas, pañuelos y otros artefactos primorosos, en que se ocupan millares de telares en Manresa y pueblos circunvecinos. La pólvora, el papel, el salsaturno ó albayalde, llamado por los franceses blanc de plomb, el vidrio, el aguardiente; en una palabra, todo género de artefactos que elaboran sus fábricas é ingeniosos talleres [...]."

El projecte del canal de reg i navegació de la ciutat de Manresa entra en el camp dels intents de modernització que es van emprendre a la primera meitat del segle XIX a càrrec dels governs liberals de Madrid, molts dels quals no reeixits, com en cas dels canals navegables; i altres amb un èxit aclaparador, com en el cas dels ferrocarrils.

El projecte de canalització dels rius Cardener i el Llobregat, que havia de millorar el transport entre les ciutats de Manresa i Barcelona, va aparèixer l'any 1814, amb la finalització de la Guerra del Francès, quan la Junta de Comerç de Barcelona va encarregar a l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, expert en projectes de canalització i construcció de ports, l'estudi de l'obra. Soler va dir que la construcció era factible, i n'elaborà els plànols poc temps desprès, tot i que mai s'han pogut trobar en l'actualitat.

La Junta de Comerç de Barcelona va comunicar aquest projecte al consistori de Manresa el 21 de juny del 1815, anunciant la propera visita de Soler i Ferrer. En la missiva, que es conserva a l'Arxiu Comarcal de Manresa, hi diu que el canal navegable permetria "fer més fàcils, més barates i millors les comunicacions i els transports"Aquest projecte no va fructificar mai a causa del seu elevat cost de construcció. La hisenda pública estava en bancarrota i les despeses havien de sortir directament del increment dels impostos entre els pobles veïns, que encara patien les conseqüències d'una guerra que va durar 6 anys.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Un projecte del segle XIX preveia un canal navegable entre Manresa i Barcelona" (07/10/10)

- Bloc "Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues"

18 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecte. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els escollits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La Carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la Carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les fundicions, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rentable perquè aquests actius generaven plus-vàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en que la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en que es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fabriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

13 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya"

Fotografia: Teler de rem o patacada al Museu de la Tècnica de Manresa, dintre l'exposició permanent "La Cinteria" (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya).

El 1892, la ciutat de Manresa era una ciutat-fàbrica, una d'aquestes ciutats de Catalunya que formava l'anomenada per Jordi Nadal "la fàbrica d'Espanya". La població treballadora era gairebé la meitat de la població total, xifra absoluta i percentatge relatiu molt alts i que només podem entendre si tenim en compte que entre les families treballadores l'activitat començava en edat infantil (8-10 anys). Els nens començaven a treballar a prop dels deu anys i les nenes cap els dotze, i així mentre hi hagués feina i el cos aguantés les exigències laborals del moment.

Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de l'indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. A l'any 1890, Manresa disposava de 105 establiments industrials, dels quals 27 eren fàbriques mecanitzades de filar i teixir cotó o ambdues coses. Els establiments de cinteria de cotó a mà eren 22, i a més hi havia 11 establiments de teixits de seda a mà i 6 de cinteria de seda. A la relació de les fàbriques de filats i teixits de cotó que figura en el quadre (més avall) podem comprovar el repartiment de fusos de filar i dels telers mecànics, així com l'import de les contribucions que les fàbriques pagaven i la seva localització dins l'espai de la ciutat.

Font: AHCM, Cens de la "Contribución industrial", 1890 (revista Dovella, num. 41, p.53)

Les fàbriques se situaven bàsicament al costat del riu Cardener, del torrent de Sant Ignasi (actual Via Sant Ignasi) o bé als ramals de la sèquia que comptaven amb un salt d'aigua, l'energia del qual podia aprofitar-se per mitjà d'una turbina i transformar-se d'hidràulica en mecànica. Totes les fabriques comptaven també amb màquina de vapor, la majoria eren superiors als 50 CV, però l'energia de l'aigua s'aprofitava tant com es podia pel fet que era gratuïta i ajudava d'aquesta forma a fer més competitius els productes tèxtils de la nostra ciutat.

Il·lustració de l'Auca de Manresa, es van tirar a terra les muralles de Manresa per encabir nous edificis, carrers, avingudes i per suposat, fàbriques ("La meva primera història de Manresa" F.Comas i D. Hernàndez, Ed.Zenobita, 2006).

A començaments de la dècada del segle XIX, la industria tèxtil havia experimentat una lleugera recuperació gràcies a l'evolució de la demanda i als aranzels proteccionistes del govern espanyol. El resultat aviat es va traduir en més inversió per part dels propietaris de grans fabriques i marques tèxtils. S'ampliaren les fàbriques del Pujolet i de cal Torra, es col·loquen noves màquines de vapor, com la de la fàbrica dels Panyos que podia produir a 200 CV de força, i l'any 1893 començaria la construcció de la nova fàbrica de Manuel Bertrand a la partida del Remei, que esdevindria la més gran i important de la ciutat, i fins i tot de l'estat espanyol.

La indústria tèxtil del cotó era el motor de l'economia i el creixement urbà de Manresa, el sector que generava més rendes. El resum era fàcil, si les fàbriques anaven bé, Manresa anava bé. Augmentava la població i l'ocupació; es construïen nous edificis, augmentava la demanda de paletes, fusters, pintors i gent d'altres oficis, també augmentava el nombre de professions liberals (advocats, metges, administratius...), així com la demanda de productes bàsics com hortalisses, blat i carn de tot tipus, s'obrien nous comerços, l'ajuntament recaptava més impostos i es podia realitzar més obra pública. Un creixement mai vist en una ciutat d'interior al llindar del canvi de segle.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts, aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

09 de juny 2012

El viatge a Saarbrücken

La ciutat dels tramvies?

Imatge: El futur Tram-Man a la ciutat de Manresa. En color blau la línia R5 i estacions dels FGC operatives; en color vermell el projecte de tramvia amb llurs estacions a construir (Imatge reproduïda al diari Regió7).

Durant els dies 28 i 29 de setembre de l'any 2006, l’alcalde de Manresa, el socialista Josep Camprubí, va realitzar un viatge a la ciutat alemanya de Saarbrücken amb una delegació d’ajuntaments i consells comarcals catalans convidats per la direcció General de Ports i Transports i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). La visita es va centrar en conèixer la integració dels vehicles en els carrers i les places de la ciutat, així com un curt recorregut amb el tren-tram fins a la frontera francesa situada a pocs quilòmetres. L'objectiu de la ciutat de Manresa era encaixar l'impacte d'un tramvia pels carrers i places de la nostra ciutat. Efectivament, érem a l'any 2006, i als ajuntaments catalans tot era possible.

L'any 2009, tres anys més tard, Manresa anava directament cap al tramvia urbà, era possible capgirar la cultura del vehicle privat per un sistema de transport col·lectiu. Aquesta era la conclusió del projecte elaborat per la delegació del Bages, Berguedà i Anoia del Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació. Fins i tot algunes ments havien batejat el projecte de tramvia a la manresana, amb el nom Tram-Man. La proposta de Tram-Man, era una aposta ciutadana nascuda d'un col·lectiu professional per aconseguir una ciutat menys contaminada i amb millor mobilitat mitjançant un sistema de transport més sostenible i ecològicament més eficient. Des d'aquest àmbit professional es considerava que seria adequat un tramvia d'una sola via i amb una dotació de dos combois, un en cada sentit, que es creuarien amb una doble via aproximadament al punt mig del recorregut. Les estacions de sortida i arribada també serien dotades de doble via amb doble andana.

El viatge del alcalde Camprubí a la ciutat de Saarbrücken aquell setembre del 2006 fou un brindis al sol, les expectatives reals quedaven molt lluny, doncs el tramvia de Manresa es va anar diluint amb el pas dels mesos. Els projectes de tramvia a la ciutat de Manresa i per extensió a la comarca del Bages, a data d'avui, ha caigut en l'ostracisme polític i per més inri, l'economia municipal de Manresa no pot ni tan sols somiar amb un futur Tram-Man, sense abans ajustar el seu deute i d'altres obres de més prioritat per la ciutadania.

Recuperar l'antic recorregut dels Catalans?


Fotografia: Estació Manresa-Baixador dels FGC, darrere parada comercial de la línia R5 Barcelona-Manresa. Antigament aquesta línia seguia el seu trajecte per l'interior de la ciutat de Manresa fins l'any 1965 (wikiloc).

Les vies que s'estenien des del actual baixador dels FGC Manresa-Baixador fins a Manresa-Riu (antiga estació on avui hi ha la discoteca Les Carpes del Riu) van ser aixecades el maig de 1965, durant l'alcaldia de Ramon Soldevila i Tomasa. En una visita del alcalde Prat a Madrid l'any 1947, la ciutat de Manresa, ja es proposava suprimir el recorregut dels Ferrocarrils Catalans per dintre la ciutat, perque causaven molesties al transit rodat dels vehicles de motor: "supresión de la vía de los FFCC que desde el Apeadero de la calle Angel Guimerà hasta la estación de Manresa-Río, con lo cual se eliminarían los pasos a nivel y se permitiría a la ciudad un más desahogo desarrollo". Més info, aquí.

Recerca:

- Camprubí visitarà Saarbrücken per conèixer experiències de tramvies (diaridemanresa.cat, 28/09/2006)

- Construir un tramvia és una bona opció a Manresa? (Diari Regió7, 05/11/2009)

Les administracions valoren la proposta del tramvia (Diari Regió7, 17/11/2009)

05 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts 

Encetem aquest primer capítol de la sèrie "La ciutat de les Bases de Manresa" on farem un resum de la nostra ciutat durant l'any 1892, any en que es va celebrar les Bases de Manresa. Com era Manresa en aquesta data tant assenyalada del catalanisme polític?

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Se'ns dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries.

El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en que hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època. La ciutat tenia una piràmide de població amb més dones que homes, 89 homes per 100 dones, i especialment entre els 11 i 50 anys, fet que està relacionat amb la importància del treball femení en la industria cotonera.

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

Aquest ascens de la població manresana no anava lligat a un augment de la natalitat de la ciutat sobre les defuncions, sinó conseqüència de la migració i la despoblació de la Catalunya rural que anava a les ciutats en busca d'un millor nivell de vida: pa i treball. Els naixements d'aquella època a Manresa eren molt elevats, de l'ordre del 30%, però hi havia anys en que la mortalitat era superior i el creixement vegetatiu era negatiu, és a dir, hi havia més defuncions que naixements, cosa impensable al nostre temps.

L'any 1892 van néixer 663 criatures i van morir 590 persones, diferencia que dóna un saldo positiu, la dada canvia si anem l'any anterior, el 1891, on el nombre de naixements va ser de 642 i el nombre de defuncions de 774, per tant un saldo negatiu. Segons els metges de l'època, les causes de la mortalitat eren variades però la humitat d'una ciutat entre dos rius i encerclada per conreus de regadius n'eren les causes més probables: "Las enfermedades catarrales y reumáticas y las infecciones han de formar el primer elemento de mortalidad: no faltan enfermedades crónicas del sistema respiratorio debidas a lo accidentado del terreno y pasivas cerebrales, debidas ya a éstos ya a los cambios de presión. Los catarros de las vías respiratorias y gastrointestinales ocupan el primer lugar y las enfermedades infecciosas se ponen luego a su lado".

Per taula d'edats la mortalitat afectava als infants, la meitat dels morts en cinc anys, eren nens i nenes de menys de cinc anys. De cada deu infants manresans de menys d'un any, només vuit tenien probabilitats d'arribar als dos anys de vida. Les dades de mortalitat juvenil feien estralls, sobre cent infants nascuts el 1892 era gairebé segur que la meitat no arribava als 20 anys. Catarros, xarampió, tuberculosi, tifus, verola i altres malalties infeccioses mataven als joves manresans a finals del segle XIX.

Fotografia: Vista actual de l'Estació del Nord, els immigrants que arribaven a la ciutat de Manresa ho feien amb tren, sobretot de la província de Lleida i de la Franja d'Aragó.

Per tant si el creixement natural de Manresa era tant irregular, com s'explica aquest augment de la població de la ciutat? Per la migració. El creixement migratori era motivat per la demanda d'obrers a les fabriques, pels pagesos procedents de la perifèria de la comarca del Bages i àrees pre-pirinenques que s'instal·laven al regadiu manresà, i per persones procedents de zones muntanyenques del país que es llogaven com a peons pel camp, a la construcció o allà on realment fes falta per fugir de la fam. Quan les fabriques tenen molta feina la població augmenta i quan hi ha crisi les famílies sense feina es traslladen a d'altres comarques on hi hagi possibilitats de treball, segons un document d'aquell temps de l'ajuntament de Manresa on s'estructura la migració al creixement industrial de les manufactures de cotó.

D'on procedien aquests immigrants? Bàsicament de la pròpia comarca del Bages i les comarques veïnes, especialment de l'Anoia, però també de la Segarra, l'Alt Urgell, els Pallars i de la franja aragonesa (de parla catalana, gràcies al tren de la línia Barcelona-Saragossa que passava per Manresa). 

Ens podem fer una primera idea que el ferrocarril fou un dels motius de la procedència dels immigrants, especialment de la província de Lleida, i fins i tot de fora Catalunya. Les comunicacions de tren feien possible l'arribada de nous immigrants a casa nova per treballar a les fàbriques tèxtils.

Bibliografia i recerca:

- Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

- Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

01 de juny 2012

Els metges municipals

La medicina pública 

Fotografia: Placa històrica que es conserva a l'entrada de la residència de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de Manresa (del bloc Manresanes que han fet història)

El setembre de 1868 tot estava preparat per que es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin els governs liberals de la reina Isabel II. A Catalunya, el cop militar que va destronar Isabel II va suposar l’inici d’un procés revolucionari amb un accentuat caràcter anti-borbònic i republicà. La nova Junta de Catalunya esdevindria en la nova autoritat política i prendria una sèrie de mesures de desmantellament del sistema: nomenament de nous càrrecs (governadors civils, alcaldes i presidents de Diputacions), formació d'una milícia per a controlar l’ordre públic, i una serie de mesures que anaven encaminades a implantar un model public assistencial gratuït en educació i en medicina general.

Amb la caiguda d'Isabel II el setembre de 1868, apareix a nivell estatal un Reial Decret per a l'assistència als pobres i organització dels partits mèdics peninsulars, és a dir, la creació del cos de metges de beneficència o titulars, el cost dels quals era sufragat amb l'erari public. L'Ajuntament de Manresa va creure que aquests partits mèdics eren innecessaris per a la ciutat, afirmava que existien molts centres benèfics i assistencials per pobres, lisats i orfes, i que la seva creació suposaria un despesa al pressupost municipal difícil d'encaixar. És fa difícil entendre aquesta decisió a data d'avui, però els primers metges "públics" de la ciutat de Manresa no començarien a treballar fins 20 anys més tard, fou el 21 de setembre de 1888, quan el consistori manresà va crear una plaça de metge municipal i un altre de suplent pel mateix, que havien de cobrir-se mitjançant el concurs public via oposició entre els facultatius de la ciutat de Manresa. La convocatòria l'anunciava el mateix ajuntament als mitjans locals.

Es varen presentar a aquest concurs els metges Soler i Camillo, Ponti, Suaña, Miró, Piniella, Francesc Pallás i Pejoan i Víctor Melcior i Farré. Els dos últims foren els nomenats per unanimitat per l'ajuntament de Manresa; el primer metge titular municipal va ésser el doctor Pallàs i Pejoan i el metge suplent Melcior i Farré.

La feina del metge municipal 

Fotografia: El metge Francesc Pallás, al mig de la fotografia, amb d'altres metges de la ciutat de Manresa (Revista Dovella).

Les tasques i obligacions d'aquests metges municipals eren les següents: assistència facultativa a les urgències, accidents i necessitats que succeïssin als carrers i llocs públics. Controlar i informar de les malalties sospitoses. Vacunar i revacunar els pobres amb limfa vacunal. Prestar els serveis gratuïts als pobres en cas d'epidèmies. Control sanitari de la prostitució. Auxiliar en cas d'incendi i acompanyar els bombers. Donar l'alta i la baixa medica als treballadors municipals.

Bibliografia:

- Armand Rotllan i Verdaguer: "La Sanitat Pública manresana del segle XIX", Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1990

- Ciències Socials en Xarxa: "La Revolució Gloriosa de Setembre de 1868"

Veure més entrades relacionades amb higiene i medicina:

- El món medieval: l'assistència als necessitats, aquí
- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)