26 de març 2012

Muralles a terra!

L'enderrocament de les muralles

Fotografia: Troballa arqueològica a la Muralla de Sant Francesc l’any 2009 de dues torres del portal de Valldaura i possible base d'un pont del torrent dels Predicadors (Ajuntament de Manresa).

Entre el segle XV i el XVIII l'estat de conservació de les muralles de la ciutat de Manresa havia anat decaient de manera considerable. Sense grans perills, els habitants de la ciutat havien construït les seves cases arran de les muralles utilitzant-la moltes vegades coma façana, o bé desmuntant per complet el parament i fent-les servir les pedres per a la construcció de cases. Aquesta degradació augmentà considerablement durant els segles XVII i XVIII.

A la dècada dels 30 del segle XIX, el polític Mas i Casas definia l'estat de les muralles de Manresa com a lamentable, i deia que només en quedaven fragments i alguns portals com el de Santa Llúcia i el del Carme, per que la gent els havia aprofitat com a parets de les cases.

Malgrat aquest fet evident i que ja al 1819 foren declarades inservibles pels caps de l'exèrcit espanyol, la ciutat encara es va veure obligada a utilitzar-les per a la protecció de les Guerres Carlines, que van transcorre durant bona part del segle XIX. Les ciutats no estaven segures, liberals i carlins necessitaven les muralles de les ciutats per fortificar-se i defensar-se dels atacs i envestides de l'enemic.

Passats aquests últims aldarulls, el 1877 el consistori manresà n'autoritzà l'enderrocament definitiu. La concepció urbanística del període considerava les muralles de les ciutats com antigalles sense cap tipus de valor, es necessitaven espais per enllaçar els nous barris i obrir nous carrers, avingudes i places.

Les pedres de les muralles, que en queda?

Fotografia: Excavació de les finques 29 a 43 del carrer Arbonés dutes a termes l'any 2007, on avui en dia hi ha els nous jutjats de la ciutat (arqueociencia.cat).

El cas del carrer Arbonés i la plaça Montserrat són exemples de com els ciutadans de Manresa van aprofitar les muralles que recorrien el cingle per fer-se llurs cases. Al cingle del torrent de Sant Ignasi (ara Via Sant Ignasi) només es conserven algunes fileres de pedres de l'antic mur, a la zona del darrera dels jutjats de la Baixada de la Seu. No en queda cap mostra uns metres més endavant, a l'actual carrer de la Codinella.

Dels antics trams de la muralla de Sant Domènec i de Sant Francesc, només es conserva el traçat del carrer. L'actual muralla del Carme no és més que una rectificació de l'antiga línia del segle XIV, refeta al segle XIX com a mur de contenció de terres.

Els únics trams on encara es pot veure alguna resta testimonial de la muralla pertanyen al carrer de l'Apotecari i a la plaça Europa on es pot observar uns contraforts que possiblement aguantaven alguna construcció força gran a sobre, potser la torre de l'Àliga.


Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Bibliografia:

- Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Sèquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002

19 de març 2012

De Cadis passant per Manresa

El triomf de la "Pepa"

Imatge: "La promulgación de la Constitución de 1812", obra de Salvador Viniegra al Museu de les Corts de Cadis.

El primer lloc de Catalunya on es va proclamar la Constitució de 1812, coneguda amb el nom de la Pepa per segellar-se el dia de Sant Josep, va ser Manresa, el 15 d'agost, gairebé cinc mesos més tard que Cadis. El retard es pot atribuir a la peculiar situació en que es trobava el país, en guerra contra el francesos, cosa que dificultava les comunicacions.

Manresa era capital de corregiment, una de les demarcacions político-administratives existents abans de l'actual divisió provincial espanyola. També era la ciutat més important de la Catalunya no ocupada pels francesos, situada a la zona central, al nord de la serralada prelitoral que li feia de barrera protectora.

Aquesta zona central mai no va ser ocupada de manera permanent. Tot i això, les envestides napoleòniques eren freqüents. Era en aquesta zona de la Catalunya Central on es movien les tropes i sometents que fustigaven els francesos. Un d'aquests sometents eren en Maurici Carrió i Serracanta, que més avall en parlarem. Però segurament que un dels motius de més pes per escollir Manresa per proclamar-hi la Constitució va ser el fet que s'havia convertit en una ciutat símbol de la decidida resistència catalana contra l'invasor, ja des de les gestes del Bruc.

Els liberals espanyols i la piràmide


Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808 - 1814) el rei destronat, Ferran VII "El Desitjat" va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812 de la ciutat andalusa de Cadis, la tercera constitució liberal del món, desprès de la americana i la francesa.

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès (Guerra d'Independència segons la historiografia espanyola) i les corts constituents de Cadis de 1812 és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de Manresa, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle, i no precisament en forma de piràmide sinó amb l'institut Lluís de Peguera, nom d'un important jurista del segle XVI nascut a casa nostre.

La insurrecció de 1808: l'inici de la Guerra del Francès

Imatge: "Arribada del sometent a Manresa" de Francesc Cuixart i Barjau. Sèrie d'escenes de les batalles del Bruc, juny de 1808, còpia d'unes pintures murals de 1811 de la masia Les Farreres de Rellinars del Vallès. Pintat en oli el 1897, al Museu Comarcal de Manresa.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estandard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir. Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat, on té un carrer dedicat al seu nom, que les autoritats del règim franquista van respectar. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808).

Bibliografia:

- Serra i Cabré, Jaume: "La Proclamació de la Constitució de Cadis a Manresa", Revista Dovella, Manresa 1988

- Moliner i Prada, Antoni: "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814", Pagès Editors, Barcelona 2008

14 de març 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 3. El preu a pagar

Fotografia: La Sèquia de Manresa poc abans d'arribar a la "Casa del Sequiaire", al fons de l'imatge es pot observar un dels pontarrons que permeten travessar d'un cantó a l'altre.

Encarem l'ultim capítol dedicat a la protecció reial de la Sèquia, situant-nos a l'any 1599, a les corts que es van reunir a la ciutat de Barcelona. Després de la reunió de les corts, el síndic enviat per Manresa a les Corts es va mostrar molest pel preu de les penes que s'imposaven a qui gosava atemptar contra la Sèquia. Segons el text de la sol·licitud manresana, aquests 500 sous de multa encara no eren prou intimidatoris i sembla ser que molts pagesos de la zona continuaven prenent aigua de la Sèquia sense el permís corresponent, pel qual es demanava al monarca que augmentés aquesta pena a 1000 sous, tal com s'havia estipulat abans que el 1596 el rei Felip II va reduir a la meitat la pena per atemptar contra la Sèquia a canvi de la seva protecció reial. Davant d'aquesta sol·licitud del síndic manresà el rei va decidir que calia augmentar novament la pena, però tan sols ho va fer fins arribar als 600 sous de penalització.

D'altra banda, cal remarcar que, a part de l'actuació del sometent de la ciutat, l'única manera que Manresa tenia per defensar la Sèquia davant d'actuacions vandàliques de bandolers i d'altres malfactors, era aconseguint aquesta custòdia reial amb la que s'assegurava que els oficials reials i la justícia es posessin del costat en la tasca de protegir i garantir la integritat i el bon funcionament de la Sèquia.

Evidentment, això servia i era efectiu també per respectar i fer complir totes les ordenances i privilegis anteriors que regulaven l'ús i el funcionament de la Sèquia i, així mateix, perquè tothom, manresans i forasters, respectessin les atribucions del sequiaire i l'obeïssin en tot allò que disposés respecte l'ús i control de l'aigua. Per tots aquests motius, doncs hem de remarcar la importància i la necessitat d'aquestes constants declaracions de protecció i custodia reial de la Sequia al llarg del segle XVI.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Sèrie completa:

- La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
- La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI. Capítol 2: En nom del rei, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Sèquia", aquí
- "De la sèquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

05 de març 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 2. En nom del rei

Fotografia: "ALS 2 D MARÇ D 1680 SE CANA LA CEQUIA QUE FE D LLARGARIA 19080 CANAS 4 PALMS D LA RESCLOSA FINS AQUI". Placa commemorativa situada en una façana del carrer Puigterrà de Dalt a la ciutat de Manresa, restaurada el 2 de març de 1980 per la Junta de la Sèquia (Tot Passejant: La Sèquia de Manresa).

Una nova confirmació del privilegi de salvaguarda reial de la Sèquia atorgat per Alfons el Magnànim, va tenir lloc el 20 de desembre de 1529 i va ser concedida per Frederic de Portugal, bisbe de Sigüenza i lloctinent general del rei a Catalunya. Amb tot, quatre anys més tard, el 1533 i amb motiu de la celebració de corts de Montsó, el síndic manresà enviat a les corts va demanar a Carles I, entre d'altres peticions, que confirmés i renovés la declaració de protecció i salvaguarda reial de la Sèquia. Carles I acceptà aquesta petició i, amb l'habitual i lacònic plau a sa magestat, es donava per entès que tenia lloc una nova declaració de protecció de la Sèquia en els mateixos termes en els què l'any 1428 l'havia atorgat Alfons el Mangànim.

Un any més tard, el 22 d'agost de 1551, Juan Fernández Manrique de Lara, marquès d'Aguilar de Campoo i canceller major de Castella, actuant com a virrei o lloctinent general del rei en el Principat de Catalunya, atorgava un nou document de protecció de la Sèquia, de tots els elements que la formaven i l'envoltaven (resclosa, canal, aqüeductes, ponts, etc.) i de la gent que hi estava relacionada (sequiaires, treballadors, etc.). Arran d'aquesta declaració, tota la Sèquia i tots els que hi treballaven quedaven novament posats sota custòdia directa i guiatge reial, i amb aquest document el lloctinent manava als oficials reials, que sota pena de 1.000 florins d'or, complissin i respectessin aquesta custòdia i la fessin complir i respectar.

Fotografia: Felip II, va concedir dos privilegis de salvaguarda reial a la Sèquia.

Passats uns anys, el 1585, la ciutat de Manresa enviava el notari Antic Sala com a síndic davant del rei Felip II per demanar-li que, una vegada més, aprovés, ratifiqués i concedís de nou aquest privilegi de salvaguarda reial de la Sèquia, concessió que, òbviament, el rei va fer mantenir la pena de 1.000 florins d'or per a tots aquells oficials reials que l'ignoressin, no la fessin respectar o hi actuessin en contra. Cal remarcar que els anys 1588 i 1589 es va fer publicar i pregonar aquesta salvaguarda reial concedida el 1585 i, per aquest motiu, en diversos punts de la Sèquia es van col·locar penons i fites amb l'escut de la ciutat.

Més tard, el 1596, el propi monarca Felip II tornava a rectificar els privilegis de la salvaguarda i protecció reial de la Sèquia, però si abans eren 1.000 florins la quantitat estipulada per salvaguardar la Sèquia, aquesta vegada la multa imposada eren 500 florins d'or a tots aquells que posessin obstacles i impediments al compliment del privilegi de la visita i visura de la Sèquia, privilegi que es tornaria a ratificar i ampliar l'any 1599 durant les corts que es van celebrar a Barcelona.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Anar al primer capítol:

- La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Sèquia", aquí
- "De la sèquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí