29 de desembre 2012

Nit d'estiu de 1891

Passeig de Pere III. Quadre pintant en oli per Ernest Descals

La festa s'ha acabat. Sardanes. 
Una revolució: inauguració d'una avinguda espaiosa. 
Record del bon rei de grata memòria -furs, privilegis, sèquia-. 
Serà tan llarga (o més) que la carretera de Vic -de trenta-sis anys d'edat-. 


Els avis i pares encara rememoren les obres. 
Arribarà fins als defores: mai ningú 
endiumenjat no hi anirà a passejar. 
Massa descampat. Alguns la comparen amb l'Avinguda de 
les Murtres -predilecte dels antics deus grecs-. 


El carrer de Sobreroca i el Born li fan la competència 
 (més elegants, més senyorívols, més recollits).
Aparadors per a recrear-se; per parar-se; 
 ocasió propícia per enraonar. 
Carrers més curts. No cal caminar tant. 


Hi posaran cadires -diuen. 
Una fila de cadiratge verd. 
Per a seure-hi, caldrà pagar. 
Els amos enriquits -fàbriques a la vora de l'idíl·lic 
Cardener d'algues verdes i canyars- hi aniran a viure. 


Nits de grandesa. Els plàtans novells -or verd- neulits i petits 
no ombregen la canícula estival diürna. 
És de nit: fanals finiseculars enarten l'escenari adamantí. 
Els ratpenats aletegen esvalotats i enjogassats. 
 Senyors del Passeig. Desert.


Maria Lourdes Soler i Marcet
Minorisa aeterna

26 de desembre 2012

El nou eix del Llobregat

La inauguració de la carretera Manresa-Abrera

Fa pocs dies RTVE i Filmoteca Española han penjat a Internet tots els noticiaris de l’històric NO-DO (produïts entre els anys 1943 i 1981). Gràcies a la feina de l'Associació Memòria i Historia de Manresa podem veure els 12 reportatges del NO-DO que es van realitzar a la nostra ciutat. El recull complet el podeu veure en aquest enllaç: www.memoria.cat/no-do

A continuació un NO-DO, concretament del dia 13 de gener de 1975, dedicat a la nova carretera de Manresa a Abrera l'antiga C-1411, ara C-55, carretera construïda pel Ministeri d'Obres Públiques. El film dedica un ampli reportatge a una via que en la seva inauguració retallava en quasi 25 minuts el trajecte entre Barcelona i Manresa. El noticiari es feia ressò: "El antiguo trazado ha sido remplazado por otro de moderna factura y buena visibilidad", en referència a l'antiga carretera de Collbató, que fins el moment era l'única carretera per anar a Manresa si es venia pel Baix Llobregat nord.

La nova carretera C-1411 evitava el seu pas per Collbató i connectava les poblacions d'Abrera i Manresa, seguint el riu Llobregat. “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975. Veure el vídeo amb l'àudio aquí: enllaç

22 de desembre 2012

La grossa de Nadal

El premi de 1898

L'any 1898, de funest record pel nacionalisme espanyol, va ser el gran any de la loteria a Manresa, la ciutat va rebre quasi per complet el primer premi de la Loteria Nacional. El sorteig fet el divendres 23 de desembre de 1898 va premiar amb "la gorda" la nostra ciutat. El mateix dia del sorteig el Diario de Avisos es va fer ressò de la noticia. Manresa mai havia estat aliena al fenomen de la loteria, de fet molts manresans compraven alguna fracció o dècim de la loteria de Nadal amb l'esperança que toqués algun dia.

En un primer moment es va anunciar que el primer premi, valorat amb 3 milions de pessetes (una quantitat realment important en aquell temps), havia caigut íntegrament a Manresa. Desprès es va saber que dos dècims havien marxat cap altres indrets del estat espanyol. A la casa que fa xamfrà entre el carrer Viladordis i la Plaça de Sant Ignasi hi havia Cal Casasayas. Els baixos d'aquest immoble, on avui hi ha la farmàcia Arroyo, estaven ocupats per la barberia de Lluís Casasayas i Morera. 

La barberia del senyor Casasayas havia comprat vuit dècims del número 52.761 que van representar un total de 2.400.000 pessetes a repartir entre unes dues-centes persones, la immensa majoria del seu barri, les Escodines. Per cada pesseta jugada en tocaven sis-mil.

La loteria moderna a l'estat espanyol

La corona espanyola asfixiada pels deutes i amb la necessitat de diners de tot arreu possibles, per seguir finançant la guerra contra les tropes napoleòniques i reconstruir l'estat, formula una idea: "augmentar els ingressos de l'erari públic sense cobrar impostos per als contribuents"... és a dir, crear una loteria. La idea s'aprova i el 4 de març de 1812 es celebra el primer sorteig de la Loteria Nacional, que per distingir-la de la Loteria de Números que existia des de 1763, es coneixerà com Loteria Moderna. El 28 de febrer del 1814 se celebra el primer sorteig a Madrid, des d'aleshores, la seu de la Lotería Nacional de billetes.

Bibliografia:

- Francesc Comas: "La segona sort a Manresa", Històries del Bages - num. 317
- Hemeroteca digital La Vanguardia

Veure més entrades relacionades amb la loteria:

- La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre: aquí

15 de desembre 2012

El sepulcre del Canonge Mulet

L'incendi de Santa Llúcia


Un incendi provocat per les espelmes i ciris deixats en honor a Santa Llúcia va destrossar el monument funerari en record del Canonge Mulet que allotjava el claustre de la basílica de la Seu de Manresa, una de les peces d'art més destacades del temple, la matinada del dia 13 de desembre del 2012. L'escalfor de l'incendi va deixar irreconeixible l'estàtua de Sunyer, formada per un sarcòfag, la imatge jacent del Canonge Mulet i les figures dels dos lleons. L'estructura interna de fusta de la caixa que sostenia l'escultura del religiós, encara va ajudar més a propagar l'escalfor en la figura.

L'obra, esculpida en marbre per l'artista manresà Josep Sunyer el 1719, es trobava situada a l'extrem est del claustre romànic i era punt de pregària i d'adoració, especialment coincidint amb la festivitat de Santa Llúcia. Josep Sunyer, que durant el segle XVII va ser un dels màxims representants de l'escola barroca manresana, va immortalitzar la figura del canonge en un monument funerari pocs anys desprès que la Seu fos cremada els primers mesos del mes de setembre de l'any 1714.


El Canonge Mulet

Francesc Mulet, doctor en lleis, fou canonge de la Seu de Manresa al segle XV. Fou assassinat per Francesc Blanes, procurador fiscal, el 8 de setembre de 1428. Segons la tradició, una seixantena d'anys més tard el canonge va ressuscitar per proclamar la seva fe en Maria. La tomba estava formada per un sarcòfag únicament decorat amb un escut. Estava situat sobre el cos de dos lleons d'estil orientalitzant. A la part superior, l’estàtua jacent del canonge, vestit amb robatges eclesiàstics i amb els peus nuus i el cap recolzat sobre dos alts coixins. A diferència de la majoria d'estàtues jacents funeràries, que representen el finat amb el rostre serer i postura relaxada, Mulet hi estava representat en el moment de l’assassinat amb la mà al cor i el dolor al rostre.

Bibliografia:

"Un incendi destrossa el sepulcre del Canonge Mulet del claustre de la Seu" (Diari Regió7, 13/12/12)

-  "Un incendi a la Seu destrossa una de les peces del barroc manresà" (Manresainfo.cat, 13/12/12)

- "Un incendi a la Seu de Manresa destrueix una escultura de Sunyer" (Sapiens.cat, 13/12/12)

- Bloc Imatges de pedra i Silenci

Entrades al bloc relacionades amb la Seu:

- Atemptat a la Seu: aquí
- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí
- El misteri de les tombes de la Seu: aquí
- L'esplanador del gòtic català, La Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí

Més informació:

- El sarcòfag del canonge Mulet de Manresa: aquí

11 de desembre 2012

La Manresa de 1860

Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Gràcies a l'aigua de la Sèquia, el regadiu a la dècada de 1860 fins el 1870 ocupava ja un 25% de les terres de conreu, abastint totalment el consum local d'aliments de l'horta manresana. La producció tèxtil mecanitzada i moguda per energia hidràulica va anar augmentat, com també la petita indústria cotonera i sedera. La filatura i el teixit amb telers i fusos manuals es va mecanitzar. Els obradors de cintes manuals de cotó, ubicats en la seva majoria a les golfes dels habitatges, i que treballaven amb un o diferents telers o fins a 26, van mantenir la seva capacitat productiva movent un total de 425 telers manuals.

Des del 1855 fins a principis del segle XX es va anar instal·lant a les fàbriques màquines de vapor com a font d'energia alternativa a l'hidràulica, per fer front a períodes de sequera i absència de precipitacions.

Molts dels antics molins fariners, drapers i polvorers van ser transformats i ampliats en fàbriques de filats i teixits i es va actualitzar les velles rodes de fusta hidràuliques per noves turbines de vapor. Aquestes màquines van comportar un pas endavant tecnològic, augmentat el rendiment industrial de forma considerable. Les turbines i les rodes amb pales metàl·liques (les velles eren de fusta), van substituir al llarg de la segona meitat del segle XIX, les rodes d'eixos verticals i de calaixos.

A més de les fàbriques de filats i teixits, podem comptar també amb el gran nombre d'obrers que treballaven en petits tallers dedicats a la cinteria del cotó. Aquests tallers es trobaven repartits per tot Manresa. Majoritàriament s'instal·laven al ultim pis dels habitatges, sota la teulada, amb grans finestrals per aprofitar el màxim d'hores la llum solar. 

A meitats del segle XIX la ciutat també va patir un fort creixement urbanístic, Manresa era una ciutat oberta, en expansió i que les velles muralles medievals començaven a fer nosa en els nous plans d'arranjament municipal. L'arribada del ferrocarril l'any 1859 permetia connectar la ciutat de Manresa amb altres capitals catalanes com Terrassa i Sabadell, dos dels principals centres de producció tèxtil de Catalunya.

L'empenta femenina al tèxtil manresà

No hi ha dubte que el gran desenvolupament tèxtil de la segona meitat del segle XIX va rellançar la nostra ciutat a ser una de les primeres del estat espanyol en elaboració de productes tèxtils manufacturats o semi-manufacturats i també amb el nombre més elevat de mà d'obra femenina. A tall d'exemple, la ciutat de Manresa va esdevenir a principi del segle XX en una autèntica capital del treball femení, ja que l'any 1919, el 74% de les dones que hi havia a la ciutat treballaven. La xifra la va publicar un treball del grup de recerca Història del Treball de la Universitat de Barcelona, que van realitzar els professors Lluís Virós, Cristina Borderias i Àngels Solà.

Aquest és un dels percentatges més elevats de l'època a tot el continent europeu. De fet, a les indústries tèxtils la mà d'obra femenina era del 91%, cosa que reduïa la presència masculina tan sols als encarregats.

Bibliografia:

- "Les empreses tèxtils van convertir Manresa en capital del treball femení" (Diari Regió7, 12/03/11)

- Ferrer i Alòs, Llorenç: "Sociologia de la industralització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)" Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona, 2011

05 de desembre 2012

La Manresa de 1860

Capítol 1: Les filatures i la màquina de vapor

Des del inici del segle XIX, a la vora del riu Cardener i dels principals torrents de la ciutat de Manresa, en especial el torrent de Sant Ignasi (al barri de les Escodines), s'hi van construir manufactures tèxtils que aprofitaven la força de l'aigua, l'energia hidràulica. Aquest procés va comportar una lluita pel control de l'aigua entre els pagesos locals i els amos de les fàbriques tèxtils. Es va produir un canvi de política a la Junta de la Sèquia, que fins aquell moment regulava el control de l'aigua de la ciutat, ja que cada vegada era més evident que l'us agrícola també s'hi havia de sumar el cada cop més potent ús industrial. Manresa havia esdevingut una ciutat-fàbrica, i l'aigua era un valor afegit perquè noves instal·lacions fabrils s'ubiquessin a la urbs manresana.

Els pagesos volien l'aigua per regar la terra i obtenir d'aquesta forma més gra i hortalisses per una població que cada cop era més gran, degut a la forta immigració de les zones rurals de les comarques centrals. L'aigua de la Sèquia pertanyia a la Junta de la Sèquia, però no quedava clar en el cas de l'aprofitament de les escorrialles, i això va ser un motiu de conflicte cada cop més latent. Per solucionar aquest maldecap, l'any 1857 es va realitzar una petició a la reina Isabel II que va declarar competència de la Junta la concessió dels torrents, a canvi de la col·locació d'un mòdul hidromètric al capdamunt de la Sèquia que en controlés el cabdal i en limités a 1.000 litres/segon.

Roda hidràulica de calaixos de fusta procedent de l'antiga Fusteria Andreu, situada a la Carretera de Cardona. L'any 2005 es va traslladar al Parc de Can Font en motiu de la creació del Centre de l'Aigua de Can Font.

La transformació de l'energia potencial de l'aigua en energia mecànica es feia mitjançant les rodes hidràuliques. Les més habituals que trobem en aquesta època són les de l'eix horitzontal i les de calaixos. Aquestes ultimes rebien l'aigua des de dalt, que, en caure, omplia els calaixos i feia moure la roda. Tot i aquest gran avenç de la tecnologia, no fou fins l'any 1860 quan la indústria manresana es transformà de manera radical. La seda i la llana decauen i són substituïdes per la industria cotonera, sobretot la filatura i també el tissatge. Aquestes noves industries van aprofitar l'energia hidràulica per realitzar treball mecànic que permetia filar el cotó amb el consegüent augment de la producció i un beneficiós estalvi de la mà d'obra.

Malgrat aquest intents aprofitament dels recursos hidrogràfics, la baixada de cabdal del riu Cardener a l'estiu i l'escàs nivell d'aigua del torrent de Sant Ignasi feia insuficient l'aigua destinada per regar els camps. Els industrials van optar per un canvi tecnològic  i van optar per una nova font d'energia: la màquina del vapor. El 1859 arribava el ferrocarril a Manresa, la locomotora de vapor era la reina del moment.

Tot i l'èxit del vapor en el món del ferrocarril, a casa nostra, el vapor va penetrar força tard, les màquines de vapor necessitaven carbó i rails de ferrocarril per transportar la matèria prima, i un motiu econòmic de pes: el preu del carbó amb contraposició a l'us de l'aigua, el carbó era car, mentre que l'aigua, com deien molts, corria per sota els nostres peus.

Bibliografia:

- Ferrer i Alòs, Llorenç: "Sociologia de la industralització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)" Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona, 2011

03 de desembre 2012

L'escola republicana


Ja està actiu a Memòria.cat el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions", que l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar el dimarts 27 de novembre a l'Auditori de la Caixa de Manresa de la Plana de l'Om.

El web inclou un cens de més de dos-cents mestres que van treballar a les escoles públiques manresanes entre els anys 1931 i 1939, noranta dels quals amb les seves ressenyes biogràfiques i la majoria amb diferents documents. En el web, a més dels articles d'anàlisi històrica, també hi trobareu documents, imatges, articles publicats a la premsa de l’època i diverses entrevistes amb familiars i antics alumnes de mestres que van exercir en el temps de la República.

A continuació un vídeo-resum amb tots els continguts de la pàgina web de l'Associació Memòria i Història de Manresa.


Més informació a la web: www.memoria.cat/mestres

27 de novembre 2012

La Fàbrica Nova torna a Manresa

En defensa del patrimoni industrial


Aquest dissabte, dia 1 de desembre al matí, el grup La Fàbrica Nova, Societat i Patrimoni Industrial de Manresa es presenta a la ciutadania amb una jornada que ocuparà tot el matí i que pretén donar valor al patrimoni industrial bagenc amb ponents de destacada vàlua. La jornada és gratuïta però les places limitades. Els actes començaran a la Sala d'Actes del Museu Comarcal de Manresa. Cal fer la inscripció prèvia als correus fabricanova.manresa@gmail.comcentreestudisbages@gmail.com, al telefon 93 874 11 55 o pel esdeveniment publicat al Facebook del grup. 

La jornada té el suport del Centre d'Estudis del Bages i de l'Associació d'Amics de la Unesco de Manresa. 

- Veure l'agenda d'actes, aquí
- Entrar al bloc de La Fàbrica Nova, aquí

20 de novembre 2012

Els mestres de la República en escena

L'escola republicana 

El dimarts 27 de novembre, a les 7 del vespre, l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta el seu darrer projecte: el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions". La presentació anirà a càrrec de Joan Maria Serra. Tot seguit, l'assagista i pedagog Gregorio Luri parlarà de "L'escola republicana, una experiència avortada". L'acte tindrà lloc a l'Auditori Fundació Caixa Manresa (La Plana de l'Om, 5). 

Aquest web s'ha creat per rescatar de l'oblit els noms dels mestres de la República i els seus mètodes pedagògics, que continuen essent encara avui dia un referent. El web aplegarà més de 2.000 documents, la majoria inèdits, molts dels quals il·lustren el procés de depuració que van patir els docents republicans durant el franquisme.

Accedeix a el web: http://www.memoria.cat/mestres

Més informació sobre del ensenyament durant la Segona República:

- La República en un Clic (1931-1936): aquí
- Vilapedia: aquí

16 de novembre 2012

Sant Domènec i la llibertat d'expressió



Sèrie de fotografies corresponent a l'asseguda per la Llibertat d'Expressió de l'any 1977 a la Plaça Sant Domènec. Es pot observar en aquestes fotografies l'antic encreuament amb semàfors del carrer del Born amb la Muralla del Carme.

Fotografies: Antoni Quintana i Torres

10 de novembre 2012

El gran incendi de Manresa

Capítol 2: La ciutat cremada 

L'any 1810 els francesos havien intentat ocupar la ciutat de Manresa fins a dues vegades sense èxit. Desprès d'ambdós fracassos vindria el tercer i definitiu atac sobre la nostra ciutat. El 30 de març de 1811 els francesos que venien del cantó de la Segarra van creuar el riu Cardener per la zona del Congost, desprès de vèncer, a la Plana del Pont Nou, la resistència del sometent que estava sota les ordres del governador Vallgornera. El general McDonald devia tenir la certesa que la ciutat de Manresa tornaria a resistir els durs atacs de l'artilleria francesa. Peró novament la ciutat estava buida i desemparada. Amb una força de vuit mil homes va prendre la ciutat per tercera vegada en menys d'un any.

Durant tota la nit, els invasors van fer de les seves, robant i saquejant tot el que trobaven. Finalment la ciutat desprès de patir el setge francès va començar a cremar, les flames eren terrorífiques. Set-centes cases van quedar reduïdes al no res, si abans de 1808 Manresa comptava amb 1127 edificis, el foc va destruir pràcticament el 75% dels habitatges de la ciutat. Amb els incendis també es van destruir fàbriques i obradors, més de 1.300 families van quedar-se sense feina, una desfeta econòmica i social. Milers de manresans i manresanes es quedaven sense un sou per poder comprar pa i queviures. D'entre les runes de les seves cases cremades, van treure's quatre cadàvers  El foc va provocar el pànic i centenars de manresans van morir abatuts pels francesos mentre fugien desesperadament.

Es diu que el general francès, des de la masia de la Culla, contemplava satisfet com la ciutat de Manresa cremava fins als fonaments, com el propi Neró al gran incendi de Roma, segons les cròniques. El general Sardsfield, que lluitava amb els espanyols, també va observar el gran incendi de Manresa des de la Torre de Santa Caterina, sense poder fer res per evitar-ho. L'únic que va gosar reprimir els francesos fou el Baró d'Eroles, que l'endemà va perseguir els francesos quan abandonaven la ciutat cremada en direcció el Pont de Vilomara.

Les autoritats manresanes van explicar tot el que havia passat a la Junta que governava el Principat de Catalunya des de Tarragona i a les Corts espanyoles de Cadis. Des de la ciutat gaditana -i en nom del rei Ferran VII-, es va rebre un document, signat el dia 9 de juliol de 1812, que felicitava Manresa pel seu comportament heroic i valent, s'atorgava a la ciutat els títols de Molt noble i Molt Lleial Ciutat. També prometien que, en memòria del que havia transcorregut, s'aixecaria un gran monument en una plaça de Manresa.

Fins a dues vegades més, el 23 de juliol de 1811 i el 15 de novembre de 1812, van tornar els francesos a Manresa. Molt poca cosa hi van trobar, doncs el foc havia devastat tota la ciutat sense contemplacions. El darrer atac francès sobre la ciutat és el del general De Caen, que va destruir els molins de pólvora.

La ciutat de Manresa després dels triomfs èpics del Bruc va patir les pitjors incursions bèl·liques de la seva història, fins els bombardeigs de l'aviació franquista de 1938.

Relació per carrers de les cases cremades el 1811

Mel i Camp d’Urgell (35), Barreres (27), Valldaura (24), Escodines (21), Sant Bartomeu (20), Carme (20), Urgell (19), Tomases (17), Monges (13), Infants (12), Remei (12), Magnet (11), Montserrat (11), Santa Llúcia (11), Nou (10), Arbonés (10), Santa Maria (9), Codinella (9), Vilanova (8), Lluny (8), Serarols (7), Sant Marc (7), Drets i Sant Andreu (7), Sant Miquel (6), Aiguader (6), baixada Cases Forànies (6), Mola de la Seu (5), Arcs (5), Sobrerroca (4), Casa Torres (4), Galceran Andreu (4), Roqueta (4), raval del Remei (4), Raval de Sant Domènec (4), darrere de la Capella del Remei (4), Sabateria (3), Sant Tomàs (3), Cirera (3), Llissach (3), plaça Creus (3), cantó de Vilanova a les Monges (3), Pedregar (2), Born (2), Valldaura (2), Vallfonollosa (2), Juvells (2), Llussà (2), Huguet (2), plaça i torrent de Sant Ignasi (2), cases Forànies (2), Nou de Sant Domènec (2), cantó de Pau Alabern (2), baixada del Carme (1), Botí (1), les Piques i Llissach (1), plaça de Dn. Jordi, placeta dels Barrgans (1), Sant Salvador o de les Bruixes (1), Santa Clara (1) i raval de Sant Francesc (1).

Total de cases cremades: 440 - Total de cases existents: 1730

Bibliografia: 

 - Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

 - "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

- El Pou de la Gallina: "El patriotisme i la misèria de Manresa de fa 200 anys" (Núm.233 - Juny 2008)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

 - Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

01 de novembre 2012

El gran incendi de Manresa

Capítol 1: Una guerra de devastació i esgotament 

Qualsevol hauria dit que, desprès dels triomfs de les dues batalles del Bruc, els manresans s'havien desempallegat dels francesos i podrien viure tranquils. Però els francesos van tornar, i aquesta vegada en major nombre, i van cometre un dels actes més repressius, incendiar tota la ciutat per evitar que els manresans ajudessin amb queviures i pólvora a les tropes que lluitaven contra l'invasor.

Seria llarg d'explicar tot el que va succeir a casa nostra, a Catalunya (on ciutats importants com Girona i Barcelona, també foren devastades pel foc) des de 1808 fins el 1814, en que l'exèrcit del Imperi Francès de Napoleó va llançar una ofensiva total contra la Península Ibèrica. Els catalans anomenem aquest període la "Guerra del Francès", mentre que pels espanyols es coneguda com la "Guerra de Independencia".

Per aquest motiu a Manresa tenim una Plaça de la Independència perquè recorda la importància que aquella cruel guerra va tenir per la nostra ciutat. D'aquesta forma també tenim carrers dedicats als herois d'aquesta mateixa guerra, com el carrer del Canonge Montanyà (el comandant en cap dels sometents) i el carrer Carrió, dedicat a la figura de Maurici Carrió, un dels guerrillers més importants que va combatre els francesos. 

Fins a tres vegades van entrar els francesos a Manresa, disposats a venjar-se de la ominosa derrota del Bruc, on un grup de sometents havia aconseguit fer retirar a tota una tropa del potent exèrcit francès, un dels exèrcits més moderns de principis del segle XIX.

La primera, el dia 16 de març de 1810. Els francesos estaven contents, acabaven de sotmetre la ciutat de Vic, l'exèrcit espanyol havia estat derrotat. Venint de Vic i creuant el riu Llobregat pel Pont de Cabrianes, el general Pino es presentà a Manresa amb 7.000 soldats d'infanteria i 700 de cavalleria. No va trobar cap resistència, perquè els sometents i la major part dels manresans, amb les autoritats municipals al capdavant, havien abandonat la ciutat. Al cap de cinc dies, el general del exèrcit francès Schwartz, amb dos mil homes més, arribava també a la ciutat. En total, quasi 10.000 francesos estaven allotjats a Manresa. Malgrat el nombre espectacular de tropes franceses, la ciutat estava buida de comestibles, bestiar i roba, i ben aviat els francesos van veure com el general Milans del Bosch i un grup de sometents locals (que coneixien a la perfecció el territori) van obligar als francesos abandonar Manresa, per evitar ser encerclats i capturats.

La segona entrada dels francesos va ser la del general McDonald, el dia 15 de novembre de 1810. Aquesta vegada els francesos venien del cantó de Calaf, van ocupar la ciutat per cometre tot tipus de barbaritats, sobretot el saqueig de propietats, violacions en massa i assassinats d'espies i informadors del exercit espanyol. Els cadàvers dels assassinats es penjaven dels balcons de la Casa de la Ciutat, per informar a la població que els passava als que gosaven atacar als francesos per l'esquena.

Malgrat aquests dos atacs, el tercer i definitiu seria el que més devastació comportà, doncs la ciutat de Manresa fou cremada fins als fonaments.

Bibliografia:

- Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

- "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

- Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

26 d’octubre 2012

La Sèquia: enginyeria medieval

Llegenda, misteri i construcció 

Al principi del segle XIV el món medieval es troba en plena expansió, viles i ciutats es multipliquen per tot el territori. Manresa amb 2.000 famílies (uns 7.000 habitants) s'ha convertit en una autèntica ciutat i en pocs anys es porten a terme un gran nombre d'obres civils i religioses. És en aquesta època que les muralles van arribar al seu màxim perímetre. A més, en pocs anys es van construir tres grans esglésies i dos ponts monumentals. Els gremis hi tenien un gran pes, sobretot els cuireters (amb una llarga tradició) o els sabaters, que van encarregar retaules a la basílica de la Seu.

Al començament del segle XIV Manresa va patir una terrible sequera. A l'abril de 1339 els consellers de la ciutat de Manresa van iniciar el projecte de portar aigua des del riu Llobregat fins a la ciutat, per solucionar el greu problema. A més, l'existència d'aigua abundant permetria créixer i fer prosperar la ciutat.

Mentre es demanava permís al rei Pere III per a la construcció de la Sèquia, els mestres de l'art del nivell van buscar el lloc més idoni per agafar les aigües del Llobregat. Tot i que Manresa és travessada pel riu Cardener, no es va pensar d'aprofitar-ne l'aigua, ja que hi té un cabal inferior, passa a un nivell molt més baix que la ciutat i les seves aigües tenen un alt índex de salinització.

Les obres van començar el mateix any sota la direcció del mestre d'obres Guillem Catà, però diferents problemes retardaren la construcció. Poc després de començada l'obra, en el punt d'afectar les terres del bisbe de Vic, aquest es va oposar que el canal hi passés però els manresans van continuar les obres i començà el conflicte: el bisbe va posar en entredit la ciutat de Manresa i en va excomunicar els consellers, jurats i mestres d'obres que treballaven a la Sèquia. L'any 1345 es va solucionar el problema amb el bisbe de Vic. Explica la tradició que el dia 21 de febrer van ocórrer els fets coneguts com "la Misteriosa Llum", els quals van fer decidir el bisbe a aixecar l'entredit i les excomunicacions de Manresa. Això va significar que el bisbe no s'oposava a la construcció de la Sèquia i, per tant, l'obra es podia continuar sense tants entrebancs. El cert és que a l'abril del 1345 el bisbe va morir i al cap de molt poc, el seu successor va signar una concòrdia amb la ciutat. A aquests fets també s'hi van sumar la manca de diners, les conseqüències de la Pesta Negra, etcètera, que van fer que s'alentís molt l'obra i que no es finalitzés fins passats quaranta-quatre anys del seu inici.

El principal ús de l'aigua de la Sèquia era agrícola. El canal va permetre convertir una zona de secà en regadiu i crear l'horta manresana. Aquesta va arribar a una extensió aproximada de més de 1.000 hectàrees; s'hi plantaven cereals i després de la sega, hortalisses. També hi havia arbres fruiters, encara que en poca extensió. En algunes parcel·les del regadiu, s'hi conreaven primeres matèries per a ús artesanal, sobretot cànem i lli.

Manresa estava travessada també per dos torrents molt importants, el de Sant Ignasi i el de Predicadors. El torrent de Sant Ignasi, d'uns tres quilometres de longitud, s'alimentava de les aigües pluvials i de les escorrialles de la Sèquia, a més d'algunes fonts originades per les filtracions del regadiu. Des de l'edat mitjana, s'hi van establir els tallers de blanquers i assaonadors que necessitaven l'aigua per transformar la pell en cuir. Van construir un gremi molt important per la ciutat, i especialment al segle XVII. Des del segle XVI, també hi trobem el molí del Salt, que aprofitava el fort desnivell final del torrent, uns catorze metres, per fer moure les moles destinades a moldre els grans de cereals, també al llarg del recorregut, hi trobem altres molins.

El torrent dels Predicadors, de menys recorregut, i desnivell que el de Sant Ignasi, s'alimentava també de les aigües subterrànies de la Sèquia, a més de les pluvials. Al seu costat hi trobem els tintorers i les fassines que aprofitaven l'existència d'un curs d'aigua per desguassar-hi les aigües tenyides o abocar-hi les vinasses obtingudes de la destil·lació del vi.

Altres activitats artesanals que aprofitaven la força de l'aigua eren els molins paperers, els quals, mitjançant unes grans masses, trinxaven draps a fi d'obtenir la cel·lulosa per fer paper i, sobretot, els molins polvorers.

Des del segle XVI al costat del riu Cardener hi havia un molí fariner, un molí draper i tres molins polvorers. Els darrers aprofitaven la força de l'aigua per convertir el salnitre, el sofre i el carbó en finíssims grans de pólvora.

La Sèquia no solament va tenir una utilitat agrícola i d'ús domèstic, sinó que, gràcies a ella -entre altres factors-, la ciutat de Manresa es va convertir en un nucli artesanal important dins de Catalunya.

Més informació:

- L'auca de la Llum (amb il·lustracions del dibuixant Joan Vilanova): aquí
- El traçat de la Sèquia a la ciutat de Manresa: aquí
- Museu de la Tècnica de Manresa: aquí

19 d’octubre 2012

Es constitueix a Manresa el Grup de Treball de la Societat i el Patrimoni Industrial


Sota l’aixopluc del Centre d'Estudis del Bages i dels Amics de la UNESCO de Manresa diferents membres d'ambdues entitats s’han constituït com a Grup de Treball de la Societat Industrial. Aquest nou grup, obert la incorporació de qualsevol persona interessada, es mostra sensibilitzat per la progressiva desaparició dels elements més significatius de la nostra societat industrial. Actualment ens trobem plenament immersos en la societat postindustrial i aquest ràpid i sobtat canvi social ha portat a una inquietud social per la desaparició no solament dels elements tècnics i arquitectònics del patrimoni industrial sinó també tots aquells altres signes identificatius d'aquest patrimoni de la societat industrial contemporània de forma global i en tots els seus aspectes.

Entre els principals objectius d'aquest nou grup hi ha, primerament, documentar, recollir, preservar, estudiar i donar a conèixer tots aquells exponents més importants del patrimoni, les formes de vida quotidiana, la cultura material i les relacions socials que es van crear a redós de les diferents activitats industrials del segle XIX i XX, principalment; en segon lloc reactivar i difondre aquells valors col·lectius positius de la societat industrial com a possibles models de referència en la nova societat que s’està creant i, en tercer lloc, explicar i donar a conèixer formes, usos i costums socials inherents a un model de societat encara viscut per una majoria de la població i actualment en ràpid procés de desaparició, tant des d'un aspecte formal com de valors, sense caure en la nostàlgia i si des d'un punt de vista positiu i de possible referència per a les noves generacions. 

Amb aquestes intencions aquest nou grup cultural té la intenció de presentar-se públicament el proper 1 de desembre mitjançant la organització d'una jornada de treball i reflexió sobre aquesta temàtica acompanyada d'una visita guiada a un seguit d'espais i elements industrials abandonats d'un sector de la ciutat de Manresa. A aquesta primera jornada seguirà, en segon lloc, la celebració d'una jornada sobre el patrimoni industrial perdut a la comarca del Bages la propera primavera; un tercer grup d'activitats que consistiran en diferents visites guiades, conferències, treballs de recerca i documentació, cicles de cinema, entrevistes, història oral, memòria social, etc. i una quarta línia de treball que portarà a terme la creació d'una pàgina web específica que serveixi de punt de contacte, informació i intercanvi d'idees i propostes entre totes aquelles persones interessades en el patrimoni industrial des d'una perspectiva global.

17 d’octubre 2012

On són els fanals de la Plaça Major?

Fa temps que diverses persones em pregunten per les antigues "faroles" que hi havia a la Plaça Major de Manresa. Els quatre fanals estaven instal·lats davant el mateix edifici consistorial. No sé en quina data ni per quin motiu es van retirar de la plaça gran. Faig una petició expressa a tothom que em pugui indicar quan van desaparèixer exactament i on van anar a parar. Moltes gràcies!

La Plaça Major a finals de la dècada dels 50, amb els quatre fanals
(Fotografia original Joaquim Vert)

Dia de Mercat a la Plaça l'any 1977, els quatre fanals han desaparegut
(Fotografia original Llobet)

Imatge de la Plaça Major del present any 2012
(Fotografia original Amanda Hinojosa - Diari Regió7)
Les fotografies

Les tres fotografies del post són de la plaça gran de Manresa, en la primera, la de la dècada dels 50 encara podem observar els fanals, dos a cada cantonada i dos més col·locats als pilars centrals, per on s'accedeix al ajuntament.

La següent fotografia, la de 1977, els fanals ja no hi són, però encara es conserven les plaques que estaven col·locades a banda i banda del edifici. La placa del cantó esquerra, cantonada carrer Bisbe, era una placa imposada pels vencedors de la Guerra Civil on es llegia el següent: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. 1 de abril de 1939. III Año Triunfal". La placa fou retirada l'any 1979 pel primer ajuntament democràtic manresà encapçalat per Joan Cornet. La placa del cantó dret, cantonada amb Baixada dels Jueus, és la placa que recorda els fets de la Guerra del Francès a casa nostra. En l'actualitat està col·locada a la Baixada dels Jueus. En la darrera fotografia, la del 2012, és pot comprovar que la placa ja no es pot veure si es realitza una fotografia frontal de l'edifici del ajuntament.

Més sobre fanals manresans:

- El buit de la Plaça Gispert: aquí
- "La Farola" un símbol urbà oblidat: aquí

10 d’octubre 2012

Una sentència de mort a peu d'andana

L'estació del Nord, campanes a morts

El 31 de juliol de 1890, a Sant Martí de Provençals dues nenes són cruelment degollades. L'assassí es deia Isidro Mompart i té poc més de vint anys, és un conegut del pares i sabia que a la casa hi havia uns diners procedents d'una herència. Va esperar que els pares, un matrimoni obrer, sortís a treballar i la nena i el seu germà, un nadó, quedessin sols a càrrec d'una minyona d'onze anys, per esmunyir-se amb la intenció de robar els diners i sortir abans que ningú se'n adonés. Va marxar amb un botí de dos rellotges de plata i 87 pessetes. Sortí per la porta, fugint entre els horts que envoltaven la casa. Va ser detingut poc després del crim.

Un any després l’Isidro és jutjat pel doble assassinat amb robatori. El judici va quedar enllestit en dues sessions, el jurat popular va donar el veredicte final i el jutge del cas va efectuar la seva sentència, l’Isidro Mompart era condemnat a la pena capital, a morir pel sistema criminal del garrot vil. Al poc de ser dictada la sentència de mort va ser jutjat de nou i condemnat per una violació i robatori, la condemna s’ha de complir al penal de Santonya (Cantàbria) i cap allí traslladen al Isidro.

Un any després surt del penal de Santonya escoltat per la Guàrdia Civil per agafar un tren direcció a Barcelona, Mompart va convençut que el traslladen a una nova presó de la capital catalana.

Quan el tren procedent de Santander acaba de creuar Manresa, al fons d'un vagó, Isidro Mompart s’acaba d'assabentar que aquest és el seu darrer viatge, ha sentit com ho pregonava un venedor de diaris a l’andana de l’Estació del Nord. El seu destí és al Pati de Corders on el rebrà Nicomedes Méndez, un sabater d’Haro convertit en el botxí titular de Barcelona.

Més informació:

- La Campana de Gràcia. Any XXIII, p.4 (23/01/1892): aquí
- Hemeroteca digital La Vanguardia. Revista 11 (12/08/1990): aquí
- Bloc Catalunya En Negre: Històries de crims i criminals

05 d’octubre 2012

Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil

Un itinerari per les esglésies destruïdes

El juliol de 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil va produir-se una follia popular, del tot incontrolada i destructiva, contra els símbols religiosos de la ciutat de Manresa. El 22 de juliol de 1936, en un context de desordre i confusió administrativa, es va desfermar un sentiment antireligiós contra els edificis de culte, el mobiliari religiós i els objectes litúrgics que composaven l'alt patrimoni eclesiàstic de la capital del Bages. Durant una setmana el saqueig, el pillatge i la destrucció van ser els protagonistes d'un clima irrespirable contra tot el que simbolitzava la religió catòlica. 

Aquestes accions es portaren a terme en contra el consistori manresà i en un ambient carregat, en que el poder real de la ciutat havia passat a les mans del Comitè Revolucionari i Antifeixista. L'Ajuntament desbordat per l'onada d'esdeveniments va perdre el control real i estratègic de la ciutat. Els seus intents es centraven en salvar tot el patrimoni religiós que quedés dempeus o per cremar. De la mà de la Generalitat republicana es van decretar una serie d'accions per salvar el patrimoni del caos. Aquesta situació de tibantor va acabar-se amb els Fets de Maig, quan les tensions a la rereguarda republicana van acabar-se per complet.

El final del patrimoni religiós manresà (1936-1937)

Entre el mes de setembre de 1936 i fins la primavera de 1937, el Comitè Revolucionari va engegar una política d'obres publiques, destinada a millorar l'urbanisme de l'època  i amb un rerefons anticlerical concret: destruir tota infrastructura eclesiàstica de la ciutat. Per portar a cap aquesta tasca es crearen brigades d'atur forçós amb 600 obrers, que amb mig any van enderrocar set edificis: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l'antic hospital de Santa Llúcia.


1. L'església de Sant Ignasi i l'antic Hospital de Santa Llúcia: A la plaça de Sant Ignasi hi havia l'Hospital Inferior, documentat des del segle XIII, on s'atenia els malalts, els lisats i els pobres. La ubicació fora muralles impedia el contagi a la població de Manresa. L'any 1323 es va construir la capella sota invocació de Santa Llúcia. Sant Ignasi de Loiola hi féu estada entre 1522 i 1523. L'any 1623 hospital i capella foren donats als pares de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, que fundaren el col·legi de Sant Ignasi. Ambdós edificis foren enderrocats per ordre del Comitè Revolucionari.


2. L'intent d'enderrocar la Seu: La Seu de Manresa fou projectada per Berenguer de Montagut, el 1322 i construïda sobre una anterior església romànica. Forma part del gòtic català, on n'és un dels referents més importants. Van trigar 160 anys per construir-la. El pòrtic neogòtic de la façana i el baptisteri, de planta poligonal foren construïts entre els anys 1916 i 1934, sota la direcció de l'arquitecte Soler i March, amb l'assessorament del mestre Antoni Gaudí. L'any 1936 es va salvar de la destrucció total, tot i que es va arribar tard perquè el campanar en forma d'agulla fou enderrocat. Més informació a la pàgina temàtica del portal memoria.cat: El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.


3. L'església de Sant Miquel: L'església de Sant Miquel d'estil gòtic s'havia construït sobre les restes d'una antiga capella romànica. Tenia un campanar d'espadanya que constituïa un dels elements més visibles. L'absis gòtic es podia veure baixant pel carrer de Sant Miquel des de la plaça Major. Durant segles i en més d'una ocasió, s'hi havia reunit el Consell de la ciutat. Fou enderrocada per ordre del Comitè Revolucionari, nomès se'n conserva l'escala que conduïa al temple.


4. El convent dels Caputxins: El convent fou fundat l'any 1638 i erigit al mateix lloc on va néixer la mare Serafina, iniciadora de l'ordre dels Caputxins a la península. Per la seva construcció es van utilitzar capitells gotics del monestir de Valldaura, que es trobava al carrer del Cós. L'any 1909 fou atacat durant la Setmana Tràgica. Fou enderrocat per ordre del Comitè Revolucionari. L'any 1950 es va reconstruir.


5. L'església de Sant Domènec: L'església de Sant Domènec, parròquia de Sant Pere Màrtir des de 1877, fou començada a construir el 1321 i fins el segle XVIII no es van acabar les seves obres. Situada al costat del convent dels dominics, que el segle XIX es va convertir en el Teatre Conservatori. La porta d'entrada era davant l'edifici de la Casa Torrents (la Buresa) i l'absis es podia veure des de la carretera de Cardona. La capella del Roser acollia un valuós retaule barroc que es va salvar del foc l'any 1936, i s'exposa a la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Del conjunt d'esglésies, es va considerar que aquesta era la que presentava menys interès històric i artístic de manera que fins i tot el propi consistori manresà va autoritzar-ne la demolició per fer realitat un vell projecte urbanístic  la gran plaça de Sant Domènec. Un cop ensorrat el temple s'hi va construir un refugi antiaeri. La parròquia de Sant Pere Màrtir es va traslladar a l'església de Crist Rei.


6. L'església del Carme: De construcció gòtica i projectada per Berenguer de Montagut, és una de les grans esglésies medievals de Manresa. La tradició explica que el 1345 s'hi va produir el miracle de la Llum Fou enderrocada el 1936, on es van descobrir una important col·lecció de ceràmica medieval que es va traslladar al Museu Comarcal de Manresa. La reconstrucció es va portar a terme els anys 1944 i el 1959, amb les aportacions dels feligresos.

Patrimoni religiós afectat durant el període 1936-1937

Reconstrucció durant el primer franquisme

Finalitzada la Guerra Civil, el nou règim franquista va valer-se de l'ira anticlerical per legitimar llur victòria. La nostra ciutat fou un testimoni fefaent de la reconstrucció, en alguns casos total i en d'altres de parcial, dels edificis religiosos  El 1942 es posà la primera pedra de Crist Rei i el 1944 es féu el mateix amb el Carme. L'any 1960 s'inaugurà l'església de la Mare de Déu de la Mercè, al barri de Valldaura.

Quedava palès que el record a la persecució religiosa va servir per establir les bases d'un règim que s'havia associat amb el catolicisme intransigent per crear unes noves estructures socials, autoritàries i jerarquitzades del que havia de ser el nou estat espanyol.

Bibliografia:

- Esglésies enderrocades durant la Guerra civil a Manresa: Itinerari pels escenaris de la destrucció del patrimoni (tríptic publicat per l'Ajuntament de Manresa)

- Bloc Manresa Calidoscopi

- Memoria.cat: El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Diari Regió7: "La Manresa sense esglésies del 1936" (28/09/2012)

- Garcia i Casarramona, Gal·la: "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965", Editorial Efadós, 2001

01 d’octubre 2012

La propaganda a peu de carrer

La propaganda comercial dels magatzems Jorba l'any 1914 era innovadora i al mateix temps insòlita. Per demostrar a la seva clientela que fabricava els gèneres que venia a la botiga, va col·locar dos telers davant l'establiment, conduits per un contramestre i una teixidora.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

23 de setembre 2012

Manresans assassinats en camps de concentració

Fitxa d'Agapito Colom Armengol
El ministeri espanyol de Justícia ha posat en marxa fa pocs dies un motor de recerca que permet accedir a les dades dels 4.400 ciutadans espanyols que van morir als camps de concentració nazis d'Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom, data o població de naixement.

El llançament d'aquesta base de dades ha estat possible gràcies al procès de digitalització dels arxius del ministeri francès d'Excombatents i de Víctimes de la Guerra, en les que s'inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

A continuació, la llista de manresans morts en camps de concentració nazis, amb la data de la defunció i el camp de concentració on foren executats.

1. ARNAU SOLER, José (14/11/1941): Gusen, Àustria
2. CAMPS PUIGROS, Miguel (15/01/1942): Gusen, Àustria
3. CAMPS VIVES, Antonio (30/12/1941): Gusen, Àustria
4. COLOM ARMENGOL, Agapito (02/06/1941): Gusen, Àustria
5. DALMAU COLON, Jesús (10/02/1942): Gusen, Àustria
6. MUNT COSTA, Enrique (01/10/1941): Gusen, Àustria
7. PARES SANS, Pedro (10/09/1941): Mauthausen, Àustria
8. RIBAS PUJOLS, Mauricio (01/11/1941): Gusen, Àustria
9. SALLES OLIVERAS, Juan (31/03/1942): Mauthausen, Àustria
10. SERRANO PONS, Juan (18/05/1941): Gusen, Àustria

- Entrar al motor de recerca: aquí

18 de setembre 2012

Una manresana i tres guerres

Dolors Molist i Colom (Revista el Pou de la Gallina, 2008)
Dolors Molist i Colom

Dolors Molist i Colom és una manresana de 93 anys que té el trist record d'haver viscut tres guerres: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria.

La Dolors va néixer el 13 de gener de 1917 a la ciutat de Manresa, fou la tercera de sis germans d'una família d'ideals republicans. De petita no va anar a l'escola, però va aprendre a llegir de forma autodidacta gràcies al seu avi matern. Des dels 12 anys treballava en una fàbrica tèxtil. Enamorada de França, va abandonar Catalunya el 1939 amb el triomf dels feixistes de general Franco, exiliada durant tot el franquisme es va casar amb un anarquista de Berga, en Climent Santacreu i Tor. Va escriure les seves memòries en francès.

Portada del seu llibre 
L'exili a França, el camp de concentració d'Argelers i l'antic pavelló de Romania

Al finalitzar la Guerra Civil, i aconsellada pel seu marit Climent, que estava a la presó, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap el coll del Pertús, direcció França. Hi arribà en un cotxe amb altres republicans, el camí era molt perillós. El xòfer els va abandonar en plena carretera abans d'aconseguir travessar la frontera a peu. 

Ja en territori francès, als homes els van traslladar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren direcció a Toulon. Allà els van repartir en autobusos, durant el trajecte cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població per on passaven. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. Els francesos de la zona els donaven llegums per menjar i els portaven matalassos per dormir.

La Dolors va assabentat-se que el seu espòs, en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir una amnistia, no ho va dubtar ni un instant, va agafar un autobús de retorn, que passava per la ciutat fronterera d'Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja Espanyola els va fer baixar ràpidament dels autobusos. Les tropes espanyoles concentrades allà els esperaven amb entrepans i begudes. Si en volien un, havien de cantar el himne del Cara al Sol, la Dolors no va cantar-lo perquè duia un entrepà fet a casa.

Van continuar el seu viatge fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de l'Exposició Universal de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar del grup i va aconseguir arribar fins a casa nostre, a Manresa. Mentrestant, en Climent també havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera.

Pavelló romanès de l'Exposició Universal de 1929 (barcelofília)

Retorn a França amb en Climent

Sense diners, ni cap pertinència a sobre, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Aviat va començar a treballar a l’hotel de Mont-Louis i va aconseguir treure en Climent del camp de concentració d'Argelers, on encara quedaven molts republicans catalans i espanyols.

La vida de la Dolors i en Climent esta marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència contra els nazis. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on vivia una germana de la Dolors. A l’inici de la revolta dels algerians contra el domini colonial francès els van expulsar del país nord-africà. 

El 1962, amb l'independència d'Algèria, tornen a França per tercera vegada i s’instal·len a la Roque d’Anthéron, a Provença. L'any 1974, als seixanta-cinc anys, mor el seu marit Climent, la Dolors viurà a França fins el 2007, any en que torna a Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Bloc Manresanes que han fet història: Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)
- Revista BagesERC, núm. 1, Gener-Març 2010

Fitxa:

- Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975); Dolors Modist i Colom: aquí

14 de setembre 2012

La "Farola obrera"

Manifestació unitària dels sindicats de la ciutat de Manresa el març de 1978 per reclamar convenis col·lectius en diversos sectors. Fotografia realitzada per Manolo Sànchez, al Arxiu Comarcal del Bages.

Font: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"

11 de setembre 2012

Terra Cremada

Devastació i foc a Manresa

"Terra cremada". Amb aquesta tàctica va respondre l'exèrcit borbònic els intents catalans d'alçar-se contra la invasió de Felip V, l'estiu del 1713. 

La ciutat de Manresa, que al juliol del 1713, a través del seus síndics, havia jurat fidelitat al duc de Pòpuli, que es trobava a Igualada, més tard va canviar-se de bàndol i va donar suport a la causa de la Diputació de Catalunya, que lluitava per la resistència antiborbònica, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat Pòpuli de la rebel·lió, va enviar el 3 d'agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats a les ordes del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, per tal de represaliar Manresa cremant-la.

En un primer moment, Armendáriz no va voler cremar la ciutat, considerant que els seus habitants ja serien prou castigats havent d'hostatjar 4.000 soldats a les seves llars i havent de pagar una suma de 2.500 doblons d'or. Això no obstant, el duc de Pòpuli envià tres vegades ordres d'incendiar la ciutat. Davant d'això, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d'aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l'incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Va posar guàrdies per tota la ciutat. Armendáriz es va instal·lar fora, amb la resta de les tropes. Sembla que van començar cremant les cases indicades, però les flames van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o oblidades feia temps.

La destrucció de la ciutat

El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d'aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. Armendáriz va ordenar a les tropes que intentessin apagar les flames i posar ordre. Fins i tot, tal com es pot comprovar en els llibres de comptabilitat de l'Hospital de Sant Andreu, dos soldats van quedar ferits per l'explosió de la pólvora que hi havia a l'interior d'algunes cases, motiu pel qual van haver de ser rentats amb aiguardent i embenats amb paper d'estrassa a l'hospital. En total, sembla que es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat. L'incendi va prendre tanta força que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. Va deixar ensorrada la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme, i el mateix dia va enviar el comandant al camp 40 dels principals habitants, va fer fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i va deixar-hi una guarnició, i Jaume de Llissach, natural de Manresa, que aleshores n'era el veguer, va formar quatre companyies de fusellers al servei del rei Felip. El mateix dia va ser incendiat també el nucli de Salelles. Els habitants van mantenir els soldats durant 14 dies i l'hospitalitat va tenir per agraïment l'incendi de la ciutat. Els manresans que s'havien retirat abans de la crema amb la crida de la Diputació, units a sometents de la rodalia, a les nits s'amagaven dins de la mateixa ciutat entre les runes de les cases i atacaven a la guarnició borbònica.


Podem donar per vàlid el recompte del cronista Francesc de Castellví i Obando, segons el qual s'haurien cremat 522 cases, prop de la meitat de la ciutat, ja que la relació que publica Magí Canyelles el 1679 atribueix a Manresa 1.160 cases distribuïdes en 43 carrers. Es tracta, sens dubte, d'un dels pitjors incendis provocats pels exèrcits invasors sobre Catalunya al llarg de la història.

La crònica de Francesc de Castellví i Obando 

Gràcies a la figura de Francesc de Castellví i Obando, cronista austriacista, coetani dels fets, ens ha permès conèixer més sobre la guerra de Successió a Catalunya i a la ciutat de Manresa. Segons llur crònica, que podem llegir en el tercer volum de les Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725, arribat Armendáriz a una hora de distància de Manresa, la ciutat va enviar els seus síndics a donar l'obediència, però aquests van ser agafats com a presos.

Després del foc?

Manresa va ser una de les principals ciutats catalanes més castigades, després de Barcelona, com ho testifica el terrorífic incendi provocat per les tropes de Felip Vè l’any 1713 que va destruir la Casa de la Ciutat, entre molts altres edificis de la ciutat. Tampoc no és conegut el grau d’implicació de les elits econòmiques manresanes en el projecte austriacista, sensible a l’ampliació internacional dels mercats, quan la ciutat arribarà a ser el primer centre seder de tot Espanya durant el segle XVIII. Manresa també va presentar una important tradició jurídico-constitucional amb figures com ara la nissaga dels Amigant, que aplegà una família dedicada als afers jurídics des de la guerra dels Segadors o bé Lluís de Peguera, autor de la famosa Pràctica y estilo de celebrar Cortes en Cataluña (1631), ampliada posteriorment per Antoni de Capmany (1821) durant la seva estada al Cadis constitucional com a demostració de la modernitat política dels catalans.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Manresa, devastada pel foc de Felip V" (10/11/2011)

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages 

Més informació:

- La ciutat cremada: "Manresa a la Guerra de Successió" aquí
- guerradesuccessió.cat aquí
- enciclopèdia.cat "La Guerra de Successió" aquí

04 de setembre 2012

Històries d'una prostituta manresana

La prostituta del pont de la Reforma

En la història de les ciutats i dels pobles, existeixen una sèrie de personatges que trenquen la dinàmica estàtica i rutinària de milers de persones normals. La ciutat de Manresa fou protagonista de la vida d'una d'aquestes persones. Durant molts anys vam veure a les proximitats de la Plaça de la Reforma, la figura de Francesca Pesarrodona Tomasa (nascuda a Sant Joan de Vilatorrada), coneguda com la Quica, una prostituta mare de família, que va exercir el seu ofici a peu de carrer, de forma voluntària i sense estar controlada o explotada per terceres persones. A altes hores de la nit, en dies festius o caps de setmana, la Quica feia "guàrdia" al Pont de la Reforma (al costat de l'estació del Nord de la Renfe), al Passeig del Riu o al hotel Pere III, buscant clients. Eren zones de pas, de curta durada: estacions, carrers allunyats del centre i habitacions d'hotel, els manresans la coneixien be però els forans que visitaven la nostra ciutat, no tant.

Un dels sectors on hi havia més activitat era el format pel carrer d’Arbonés i la plaça de la Reforma, amb els mítics bars Jairo, Tívoli, Buengusto i Málaga. Entre les cases de cites, es parlava d'una al carrer de Camp d’Urgell, una altra a la plaça de Valldaura, i també a la plaça del Pedregar, a més del club Oasis, al carrer de les Beates. La Quica compaginava l'exercici de la prostitució, tant al carrer com en cases de cites. Francesca Pesarrodona va morir l'any 2006, a l'edat de 71 anys, va començar als 24 anys a prostituir-se i es va retirar passats els 60 anys d'edat, la seva vida és un recull de llegendes, històries casuals i trobades fortuïtes. 

La prostitució a peu de carrer 

La vida de Francesca Pesarrodona no va ser gens fàcil. Pionera en la pràctica de la prostitució a peu de carrer, encara són molts els qui la recorden esperant al passeig del Riu i la Plaça de la Refomra. Un dels episodis més negres de la seva història recent és quan va haver d'anar a judici després d'haver rebut una agressió sexual, l’any 1995. Els dos acusats d'haver-la agredit físicament i d'haver-la violat, van ser condemnats a sis anys de presó. Entre les nombroses penúries que va haver de suportar durant els anys de professió hi ha un episodi d'atropellament a la carretera i la terrible vivència de veure morir un client als braços víctima d'un atac de cor.

La Quica mai no es va amagar de la seva professió. Va començar a fer de prostituta quan tenia 24 anys, després de veure frustrat el seu matrimoni i haver de fer front a importants problemes econòmics. No es va voler retirar fins que va ingressar a la residència, ja malalta. En les entrevistes que va concedir, la Quica sempre es va mostrar orgullosa d'haver mantingut la seva independència, de no haver treballat a compte de ningú i sense macarres a les esquenes.

Entrevista al Regió7 (12/12/1985)
Entrevista a Francesca Pessarrodona al diari Regió7 (1985).

- Pepa, prostituta, dona de la vida, dona de l’ofici… què t’agrada més? 

A vegades em diuen: puta! I jo els contesto "tu madre!", o no els dic res. Es perdre el temps. No ho trobo bonic, però me’n faig càrrec. Si ho ets, ho ets, d'alguna cosa has de viure a la vida. 

- D’on et vénen els clients? 

Alguns em vénen de lluny. Algun d’Andorra i d’aquí mateix i de la comarca. 

- Per a tu és una necessitat, hobby, vici o una vocació com una altra? 

Quan vaig començar ho feia per necessitat. No tenia res per donar als meus fills. Ara com aquell qui diu és per vici, més ben dit, per calés.

- Has comptat mai quants homes has fet al dia? 

Cinc o sis anys enrere n'havia comptat de quinze en amunt.  

- Quants fills tens? 

Quatre i cinc avortaments. La primera filla és d’un vei del meu poble. Ah! i tinc sis néts tan puta que sóc encara! Les meves filles em diuen: Mare: com t'ho fas per aguantar tants homes? 

- Quan et retiraràs? 

Si pogués ho faria ara, hi ha coses que ja les faig a força de voluntat. No compto arribar als seixanta amb aquesta marxa que porto ara. No ho sé. Tinc una raó per continuar mentre pugui. Mira, és que estic sola, em trobo sola i m’he de distreure, i si de passada faig algun duro… Jo no tinc edat d’anar al cine o al ball. 

- No sé si és possible però, t’has enamorat mai d'un client? 

De client de la feina, no, ni mica. Enamorada? Enamorada ho havia estat de jove d'un xicot amb el que no em vaig poder casar… Ara, que sóc molt gelosa encara que no ho sembli. Sóc trapella amb els homes, perquè n'he tocats tants! Fa poc temps que en vaig conèixer un... n'estava contenta, no és que n'estigués enamorada però em pensava que només era per mi... el vaig descobrir amb una altra i li vaig fotre quatre hòsties!

- T’ha passat mai cap accident? 

Collons, si. Se me'n va morir un del cor. Dic, què fas?, no em va contestar. Va fer uns moviments estranys i va caure a terra mort.

- De dones te n'han vingut a veure? 

Si, ho havia fet amb dones? Amb moltes però ara ho he deixat. El que faig encara és fer parelles, matrimonis, ell i ella. 

- Ets sents bé fent parelles? 

Si, molt és lo meu. 

- Creus en Déu? 

Sí, i molt. Jo sóc religosa però m‘han fer tornar dolenta. Jo, mala dona no ho hagués volgut sen mai. 

- Ho ets de mala dona? 

No. Jo em tinc per bona. Però porto una vida de circumstàncies dolentes.


Recerca i bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 (1985)
- Diari Regió7: noticia de la seva mort (08/01/2006)
- Bloc Striptease d'Històries: El sexe, una dona, una història
- Revista El Pou de la Gallina. Any 2012, núm. 278

Fotografies actualitzades el 17/11/2016:

- Carrer Arbonés: proens.cat
- La Reforma: Sònia Martín, tècnica de turisme de l'Ajuntament de Manresa

Més informació sobre la prostitució manresana:

- Manresa i la rebel·lió de les prostitutes: aquí
- La prostitució a la ciutat de Manresa: aquí