28 d’octubre 2011

El tren del Parc de l'Agulla

El Ferrocarril de la Festa Major

Un cop l'any, durant la Festa Major de Manresa, es feia un servei especial dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins al Parc de l'Agulla, instal·lant un baixador provisional al ramal de mercaderies (potassa de les mines) de Sallent, utilitzant locomotores dièsel MAN, degut a que la via no estava electrificada.

La iniciativa era una excel·lent forma de transport perquè milers de manresans i manresanes es desplacessin fins al Parc de l'Agulla (a les afores del nucli urbà) per gaudir de la Festa Major en un espai verd i un entorn natural saludable, per contemplar el Castell de Focs (espectacle pirotècnic), entre d'altres esdeveniments lúdics que s'hi celebraven durant tota la jornada. Tot això sense necessitat d'utilitzar el vehicle privat: evitant col·lapses a les carreteres, la manca d'espais per estacionar vehicles i les aglomeracions del final de festa. La iniciativa gaudia de suport i de recolzament popular, però l'any 2008 el servei especial s'interrompí fins a data d'avui. La crisi econòmica en seria la responsable, tot i que l'ajuntament manresà tampoc estava molt disposat a implicar-se plenament per evitar la desaparició definitiva d'aquest servei especial de tren. En tot cas, des del 2008, ja no circula cap tren al Parc de l'Agulla el diumenge de la Festa Major de Manresa.

Bibliografia i fotografia:

- "El Tren de l'Agulla": Bernat Borràs - trenscat.com

19 d’octubre 2011

La vaga de 1890

Capítol 3: Vaga total i derrota

Fàbrica de Cal Gallifa (Sant Joan de Vilatorrada), el 20 de juliol de 1890, es produirà una batalla campal entre els treballadors en vaga i les forces de l'ordre del sometent.

Durant el mes de juny, amb l'arribada de l'estiu, es generalitza de nou el malestar, no hi ha cap tipus de dubte: 1890 esdevé l'any de les vagues. El nombre d'aturats el juny de 1890 ronda ja els 4.000 treballadors. A causa del tancament d'algunes fàbriques i de l'acomiadament d'alguns torns de feina, especialment a la conca del riu Llobregat. A el poble de Súria, a 15 quilometres de Manresa, unes afiliades de les Tres Classes del Vapor pateixen maltractaments físics i són acomiadades dels seus llocs de feina.

Durant la primera setmana de juliol, uns 800 treballadors es concentren al local social de les Tres Classes del Vapor, al carrer del Born, i es manifesten de forma pacifica cap a l'ajuntament, on lliuren una document al batlle de la ciutat. El consistori tracta la qüestió, i acorda nomenar dos representants que juntament amb dos dels treballadors es dirigeixen al governador civil de la província per demanar ajuda.

Durant aquest període estival, existeixen a la ciutat de Manresa dues opcions a l'associacionisme obrer: la Federació de Societat d'Oficis d'àmbit local, a la qual pertany la Societat de Cintaires, i les Tres Classes de Vapor que havia entrat amb molta força en el sector tèxtil de la ciutat. Fins el moment, les relacions entre ambdos sindicats havien estat agradables i totes les accions de protesta anaven coordinades pels dos sindicats. La conflictivitat del moment farà que comencin les discrepàncies entre les Tres Classes del Vapor i la Societat de Cintaires, cosa que provocarà certa confusió i desunió entre la classe treballadora local.

Fragment de recolzament per les vagues de Manresa i on es demana ajuda a nivell català.

En la petició d'ajuda al Governador civil, es crea una Comissió d'Auxili per socórrer els obrers sense feina. Aquesta comissió, que ja existeix a la ciutat de Barcelona, demanarà ajuda al Govern de Madrid i a la premsa, per tal que obri una subscripció a Manresa.

El 20 de juliol de 1890 s'inicia una vaga general a Manresa. Dins d'un ambient molt carregat, i amb una calor sufocant, el sometent ataca a un grup d'obrers de les fàbriques de Cal Gallifa de Manresa i del poble de Sant Joan de Vilatorrada, el resultat final es una batalla campal entre les forces de l'ordre i els treballadors.

Els punts que reivindiquen el conjunt de Societats Obreres davant el batlle són els mateixos que havien estat pactats anteriorment, feia encara no dos mesos, i que els fabricants i propietaris no van respectar i es concentraven en:

- Respecte a la Societat Tres Classes del Vapor, legalment constituïda.
- Regularització del preu de la mà d'obra.
- Fixació del nombre d'hores que durant la setmana han de treballar els operaris.

El 21 de juliol, (l'endemà de la batalla campal entre treballadors i forces del sometent), tancaran en solidaritat totes les botigues, i els gremis pagesos de Manresa s'organitzaren per donar suport als vaguistes, repartint aliments al Centre Local Obrer del carrer Vestales.

Per primer cop a Manresa, una vaga obrera compta amb el suport de tots els sectors populars de la població, fins i tot amb la dels gremis, que s'havien caracteritzat per la seva actitud reaccionaria i reàcia als canvis socials. També per primera ocasió, el clergat local es mostra a favor de les reivindicacions dels treballadors. La vaga s'allarga 15 dies.

Finalment la situació de misèria i de desesperació, obliga al govern a intervenir, i la vaga es dona per acabada el 3 d'agost de 1890 amb la derrota de les posicions obreres i amb un nou triomf de la burgesia propietària. Les reivindicacions dels obrers són oblidades, la repressió de la patronal és dura (acomiadaments en massa, detencions...) i no es perdona als responsables. Als pobles del Bages, de Sallent i el Pont de Vilomara, famílies senceres són expulsades de les seves cases. S'elaboren "llistes negres" de treballadors indesitjables, dificultant que els expulsats trobin feina en un altre fàbrica de la comarca.

Veure els capítols anteriors:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí
- Capítol 2. Que volen els treballadors, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

12 d’octubre 2011

Un dissabte a l'escola de 1964

Nois i noies al pati de l'escola Renaixença (en aquell temps Grupo Escolar Francisco Franco) l'any 1964, en una jornada esportiva dels dissabtes al matí. A la dreta de la fotografia es pot observar la ja desapareguda fàbrica de cintes Manubens (enderrocada el 2001). A l'esquerra de la mateixa es pot veure la casa Torra (1910) i al fons de tot, la torre Lluvià.

Font: Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007

10 d’octubre 2011

La vaga de 1890

Capítol 2. Que volen els treballadors

A mitjans d'abril de 1890, s'arriba a uns acords de mínims entre els treballadors manresans i els fabricants. El governador civil de Barcelona, arbitrarà en el conflicte, dotant-lo de legitimitat.

El 30 de març de 1890 la vaga ja és un fet. El detonant serà l'actitud de l'empresari de la fàbrica de cintes Vintró: es nega a reconèixer els representants obrers, i el fet provoca l'abandonament de la feina de la resta dels treballadors. Davant d'aquest greuge, el conjunt de la patronal també prendrà mesures i respondrà amb un locaut, els treballadors per la seva banda, es declaren en vaga.

Els punts de reivindicació dels treballadors eren els següents: millores econòmiques i el dret d'associació obrera; de tot manera, aquest serà un acord puntual, la comissió mixta (patronal i treballadors) continuarà reunint-se amb el compromís d'arribar a una solució definitiva en el termini de vuit dies. La federació de les Tres Classes del Vapor pacten el retorn immediat als llocs de treball, però amb l'amenaça d'una nova jornada de vaga sinó s'arriba a cap acord satisfactori. Durant els dies següents retornen al treball les fàbriques que restaven aturades, les de la conca del riu Cardener i Llobregat. Per primer cop, els treballadors del Bages i el Berguedà comencen a organitzar-se i acudeixen en massa per afiliar-se a les Tres Classes del Vapor.

El 12 d'abril de 1890 s'acaben les converses i s'arriben a uns acords patronal-treballadors, respecte a les hores laborals setmanals:

- La jornada diürna de treball es reduirà a setanta hores per setmana, repartides en 12 hores els cinc primers dies i deu hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

- El torn de nit haurà de ser d'un màxim de cinquanta-dues hores a la primera setmana, nou hores els cinc primers dies i set hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

El "Primer de Maig" és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món.

Amb aquesta situació arriba la jornada del Primer de Maig, que es celebrarà amb tranquil·litat i relativa calma. Es farà un míting al solar del Buen Retiro, i posteriorment dues-mil persones es manifestaran ordenadament fins a l'Ajuntament de Manresa, on lliuraran a l'alcalde de la ciutat, un manifest signat pels diferents components de la Federació de Societats Obreres de Manresa, en aquest manifest obrer no apareix cap signatura de la federació de les Tres Classes del Vapor.

Els dies posteriors a l'1 de maig, es produeixen aldarulls a les fàbriques de Barcelona i altres ciutats obreres catalanes, sense que a Manresa tinguin gaire ressò, degut a que la demanda de 8 hores diàries (reivindicació obrera dels treballadors de tot el món) es veia com una utopia i fita impossible d'arribar-hi.

Veure el capítol anterior:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

05 d’octubre 2011

La vaga de 1890

Capítol 1. Explotació i salaris baixos

Il·lustració a la "La Campana de Gràcia", en favor a les jornades laborals de vuit hores de la classe treballadora.

La segona meitat del convuls segle XIX i principis del segle XX es caracteritzen per ser un període de gran efervescència social i de lluita dels treballadors per assolir uns drets mínims i un reconeixement com a classe per part de la patronal i del estat.

Però de manera especial l'any 1890 serà un any clau pel moviment obrer internacional, ja que per primera vegada aconsegueix tenir una infraestructura organitzada que li permet tirar endavant la commemoració del primer de maig.

Les diferents organitzacions obreres existents a Catalunya no es quedaran al marge de la convocatòria i organitzaran el Primer de maig a cada ciutat, però aquesta celebració tindrà unes connotacions dramàtiques produïdes pel procés de solidaritat arran de les vagues de la ciutat de Manresa de 1890. Així doncs, durant l'any 1890 (any en que es reintrodueix el sufragi universal masculí i alhora es divideix la ciutat de Manresa en cinc districtes electorals) la capital del Bages gairebé esdevindrà l'eix de lluita obrera de Catalunya i ràpidament a altres zones, sobretot a les conques del riu Llobregat i Cardener.

Un encadenament de circumstancies portarà a la vaga general. A les fabriques tèxtils, sector hegemònic de l'industria manresana, els sous són en aquell moment irrisoris, es treballa moltes hores i la patronal gaudeix d'un control absolut, com per prendre represàlies sobre qualsevol treballador que gosi alçar la veu, al mateix temps que es nega a negociar qualsevol tipus de reforma laboral.

Moltes hores de feina i salaris irrisoris, era la tònica general dels obrers de les fàbriques tèxtils a finals de l'ultima dècada del segle XIX.

Aquesta actitud provoca un creixent malestar entre la classe treballadora. Peró aviat les coses començaran a fer un tomb, quan la federació de les Tres Classes del Vapor (TCV), convoqui un míting obrer al pati de davant de l'església del Carme, els principals oradors seran Brugueras, de les Tres Classes del Vapor; Sebastià Cots de Badalona i Antoni Sagués com a representant de la Federació Obrera de Manresa. En aquest míting es denuncia la jornada laboral, de fins a vuitanta hores setmanals i on rarament es respectava el descans dominical i els sous un 50% més baixos que a la capital (Barcelona), la qual cosa evidenciava greus problemes per a la manutenció de les famílies. En definitiva, el obrers que no estaven organitzats, es trobaven en mans de la patronal.

Durant el mes de febrer de 1890, s'inicia un proces critic que es reflecteix a través de la premsa local. Cada cop apareixen al·lusions més radicalitzades en motiu dels baixos sous i en contra l'actitud de la patronal que no admet representants obrers en diàlegs de negociació, acomiadant si fa falta a treballadors que, individualment, es queixen de la situació i practicant una campanya de desprestigi perquè no puguin trobar cap altre feina a la ciutat. Davant d'aquest desolador panorama es comença a plantejar la possibilitat d'endegar una vaga de caràcter general.

El dia 24 de març de 1890, la vaga esclatà a la fàbrica Vintró de Manresa, quan els treballadors exigeixen la demanda del compliment de la tarifa de preus defensada per les TCV. Els fabricants i la patronal responen amb un locaut, tanquen les portes de les fàbriques. El dia 27 de març, les Tres Classes del Vapor van a la vaga general a tot Catalunya en defensa dels treballadors fabrils manresans.

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Indústria i ofici: conflicte social i jerarquies obreres a la Catalunya tèxtil (1881-1923). Carles Enrech Molina. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí