28 de setembre 2011

Interpretant el Carrer del Balç

Un carrer medieval quasi únic a Catalunya

Catalunya compta amb milers de carrers d'origen i traçat medieval, però en pocs es pot copsar de manera empàtica l'angoixa, l'estretor i el paisatge de les aglomeracions urbanes del segle XIV com en el carrer del Balç de Manresa. En aquest sentit, es pot afirmar que el conjunt manresà té pocs paral·lelismes al territori català a excepció del carreró de les Bruixes de Cervera.

És aquesta singularitat la que li dóna un enorme potencial turístic i de capacitat d'atracció de visitants cap a altres exponents de la Manresa medieval com la Seu, el Carme o l'Hospital de Sant Andreu. Experiències com les del conjunt occità de Carcassona o el Call Jueu de Girona han estat els referents a l'hora de conceptualitzar les propostes d'intervenció per al carrer del Balç.

"El carrer del Balç, centre d'interpretació amb el recorregut" (editat per Manresa Turisme)

1. Jaume Desfar, manresà i conseller del rei Pere III, ens evoca l'inici del regnat, i ens presenta com era el rei Pere III i les seves gestes, fins que l'any 1344 va visitar Manresa per primera vegada.

2. A punt d'arribar el rei Pere III i enmig de la cridòria del mercat, una carnissera retrata la Manresa popular de l'època, sovint critica amb les jerarquies.

3. Jaume Amargós, cuireter i conseller de la ciutat, prepara el banquet per honrar el rei mentre fa un repàs a les classes hegemòniques de la Manresa del segle XIV.

4. Després de desfilar pels carrers de Manresa, el rei Pere III, en la seva darrera visita a la ciutat, l'any 1375, Jaume Desfar fa balanç del regnat que ara ja s'acaba.

5. En aquest espai, trobem una maqueta del carrer del Balç feta a l'escala on podem veure diverses escenes de la vida quotidiana i la Manresa dels gremis i dels oficis.

6. Aquesta zona informativa ens permet aprofundir en com sorgeix el carrer del Balç i ens presenta les diverses classes de poder de la Manresa del segle XIV.

7. Audiovisual "El creixement de la ciutat" que ressegueix Manresa des d'abans de l'ocupació humana fins al segle XIV.

Més entrades del carrer del Balç:

- El carrer que esdevindrà museu, aquí
- La reobertura del carrer del Balç, aquí
- El carrer del Balç i la Llum (vídeo), aquí
- El carrer del Balç, aquí

21 de setembre 2011

La Plaça Major

Nomenclatura de la plaça

Fotografia de 1973 on es pot veure la nomenclàtor franquista d’aquells anys. Cantonada amb la Baixada del Carme i començament del carrer de Sant Miquel. ("Manresa la ciutat transformada" - Fotografia: Enric Villaplana)

Al llarg de la història, la plaça gran de Manresa o "Plaça Major" ha rebut nombrosos noms, la majoria en funció de la situació política del moment: plaça del Rei (1830); plaça Reial (1833) amb motiu del naixement d’Isabel II; plaça de la República Federal (durant l'efímera I República); plaça de la Constitució (fins al 1931); plaça de la República, durant la II República (1931-39); Plaza de los Mártires de Manresa, després de l’entrada dels “nacionals” i durant la dècada dels anys quaranta; Plaza de los Mártires, durant l’etapa franquista i plaça Major (canvi en el Ple municipal del 5 de juny de 1979).

Una plaça d'origen medieval

L’estructura de la plaça ens presenta una dualitat molt destacada que és característica de moltes places medievals catalanes. Si ens trobem al mig de la plaça hom té la sensació d’estar en un espai tancat, però realment és molt obert perquè hi conflueixen un total de nou carrers.

Aquests carrers són, començant per la dreta del costat del edifici del Ajuntament, la Baixada dels Jueus que era l’indret on vivia aquesta comunitat fins que van expulsar-los, al segle XV; el carrer Amigant que conduïa al casal d’aquesta família noble manresana; el carrer de Sant Miquel que anava a l’església del mateix nom; la Baixada del Carme que portava a l’església gòtica del Puigmercadal; el carreró de Sant Ignasi Malalt on hi ha la capella dedicada a aquest sant; el Cap del Rec o punt per on arribava l’aigua de la Sèquia a la plaça; el carrer Sobrerroca aixecat en la cinglera que ha format el torrent de Sant Ignasi; la Baixada del Pòpul on hi ha la capella dedicada a la Verge del mateix nom i el carrer del Bisbe, que prové del malnom d’un sabater que hi vivia.

La Casa Gran o l'edifici del ajuntament 

"Plaça Major de Manresa" per Marià Folch i Amich (1856) al Museu Comarcal de Manresa.

L’edifici de l’Ajuntament fou projectat per Joan Garrido i és obra de Jeroni Torrents, mestre d’obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777. Va edificar-se sobre el solar dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle, i de la casa que des de 1658 servia de lloc de reunió al Consell de la ciutat. Tots aquests edificis van ser víctimes de l’incendi de 1713, durant la Guerra de Successió, on la ciutat fou arrasada per les tropes filipistes.

(Més informació sobre les conseqüències de la Guerra de Successió a la ciutat de Manresa, en aquest enllaç: "José de Armendáriz i l'incendi de Manresa")

En un principi el nou Consell Municipal s’havia d’ubicar a la Baixada de la Seu, actual edifici dels Jutjats. Però com que el Decret de Nova Planta va abolir les institucions tradicionals catalanes, com la vegueria i la batllia, entre altres, es va decidir edificar l’Ajuntament a la plaça Gran. La pedra de l’edifici es va extreure de prop de la capella de Sant Joan d’en Coll, mentre que el marbre de l’escut és de Segueró, un poble de la comarca de la Garrotxa.

La corona que remata l’escut va ser destronada arran de la Revolució de Setembre de 1868 i es va recol·locar amb la Restauració monàrquica. Antigament els pals per hissar la bandera estaven apostats al balcó central, però l'any 1930 van situar-se al capdamunt de la façana.

Bibliografia:

- Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada", Ed. Zenobita, Manresa 2006

16 de setembre 2011

Les companyies blanques

La construcció de noves muralles

El 6 d'agost de 1362 els consellers de Manresa, reunits com acostumaven al refectori del monestir dels monjos carmelites, comentaven que havien sentit rumors sobre gents estranyes que es feien dir "Companyies Blanques", i que s'apropaven cap a diverses parts del Principat de Catalunya en direcció a l'aragonesa Calatayud, a fi d'ajudar el senyor Rei en la guerra contra Castella. Però qui eren les "Companyies Blanques"?

Les Companyies Blanques eren un exèrcit mercenari del segle XIV, format per uns 12.000 aventurers de diverses nacionalitats, comandat pel cavaller bretó Bertrand Du Guesclin. Es constituïren amb bandes que havien lluitat tant al bàndol francès com a l'anglès a la guerra dels Cent Anys i que després de la pau de Brétigny (1360) havien quedat sense feina ni benefici; des d'aleshores es dedicaren a saquejar les terres occitanes, i per això Carles V de França procurà, pagant una part dels seus sous juntament amb el papa i el rei Pere III de Catalunya-Aragó, que passessin a Castella al servei d'Enric de Trastàmara, el qual ajudaren a conquerir la corona de Pere el Cruel (1365-68).

El mur inferior

Els consellers de la ciutat pensant que potser aquestes tropes formades per perillosos mercenaris s'acostessin a Manresa i l'ataquessin, van optar per reforçar les defenses de la ciutat i construir unes noves muralles, ja que com ells mateixos declaraven: "Civitas non est clausa" (La ciutat no resta tancada). Per fer complir aquesta ordre en el mateix moment es va nomenar uns procuradors especials per aquestes tasques. Tres per a cada barri de Manresa: Francesc Nerell, Berenguer Camps i Francesc Bellsolà al barri de Sant Miquel; Francesc Pla, Bernat Galceran i Berenguer Sobrebalç al barri de les Escodines; Bernat Figuerola, Jaume Sart i Francesc Gamiçans al barri de Sobrerroca; i finalment Bernat Gual, Berenguer Vilaozinosa i Pere Artús al Barri de Santa Maria. La seva tasca era tancar i clausurar les obertures que observessin a la muralla de la ciutat, a fi de garantir la protecció de Manresa.

La documentació que segueix als anys següents a aquesta ordre gira entorn de dos processos. El primer, dut a terme entre els anys 1362 i 1370, en el que l'atenció es concentrà en la revisió de murs vells i la rehabilitació del que s'anomena "mur superior" o "mur vell" que ens permet conèixer el traçat de les muralles anteriors al segle XIV; i en un segon procés, emmarcat entre els anys 1370 i 1383, en el que, un cop reforçats els antics murs, els esforços es van centrar en la construcció d'un nou tram que amplia el perímetre fortificat, envoltant els nous barris apareguts a ponent del Puig Cardener i del Puig Mercadal que s'anomenarà "mur inferior" o "mur nou".

Mapa del perímetre de les muralles de Manresa, en color vermell el tram de mur inferior o "mur nou" construït al segle XIV i en color blau el tram de mur superior o "mur vell" construït als segles XII i XIII. (Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Sèquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002, p.185)

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí

Bibliografia:

- Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Sèquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002

12 de setembre 2011

Llibres amb història

Vicenç Prat i el Llibre Verd
Dibuix del manresà Anselm Corrons al Llibre Verd de Vicenç Prat


Les ciutats sempre han escrit llibres amb història, el seu passat i les seves llegendes que la cultura ha respectat, una excel·lent forma perquè la comunitat respiri tradicions pròpies i es senti arrelada a la vil·la on viu d'una forma participativa i quasi patriòtica.

Avui us parlaré d'un llibre que va veure la llum durant els intensos anys de la Segona República, es tracta del famós "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons. Es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als Magatzems Jorba des dels 13 anys.

La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa. Contra tot pronòstic, vuitanta anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals.

Reedició del llibre de 1932 d'en Vicenç Prat, editat per l'Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages l'any 2002, coincidint amb el 70è aniversari de la seva primera publicació

Més informació sobre els autors:

- Vicenç Prat, aquí
- Anselm Corrons, aquí

Bibliografia:

- memoria.cat, La República en un clic (1931 - 1936)

09 de setembre 2011

35 anys de la primera Diada a Manresa

L'11 de setembre de 1976

Coincidint amb el 35è aniversari de la celebració del míting de la Diada de 1976 al pavelló del Congost de Manresa (la primera Diada que es podia celebrar en llibertat des del 1939, si bé una llibertat encara vigilada), l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta l'àudio d'aquell acte multitudinari, que va tenir lloc el dia 10 de setembre –la vigília de la massiva concentració a Sant Boi de Llobregat-, i diversa documentació inèdita que hi està relacionada.

El document sonor de l'acte, de notable interès, ha estat facilitat per la manresana Maria Lluïsa Batlle Sanpera, i dura prop de 90 minuts. Inclou tots els parlaments: els de Josep Badia, Xavier Sitjes, Dolors Estrada, Joan Tatjé, Sebastià Vives i Isidre Badia (presentador). En nombroses ocasions els parlaments són interromputs per aplaudiments i proclames diverses, entre les quals les de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!" i "Visca l'Assemblea de Catalunya!".

Aquest míting del Congost va ser un dels actes polítics més remarcables de la transició a la ciutat. Sota l'impuls de l'Assemblea del Bages, van assistir-hi prop de 3.000 persones segons l'organització i la premsa –unes 1.600 segons la Guàrdia Civil- per reivindicar les plenes llibertats individuals i nacionals, just un dia abans de la coneguda i massiva concentració a Sant Boi de Llobregat.

L'Associació Memòria i Història de Manresa acompanya l'àudio del míting amb una trentena de documents, la major part dels quals desconeguts pel públic. Destaquen, d'una banda, els informes de la Guàrdia Civil sobre l'acte, un dels quals incriminava Josep Badia d'haver acusat al mateix cos de la Guàrdia Civil de l'assassinat de Jesús Maria Zabala, motiu pel qual va ser detingut. Escoltant l'àudio del míting es demostra que Josep Badia en cap moment no va fer aquesta afirmació. També s'hi pot veure la instància de petició del permís per celebrar el míting i la consegüent denegació per part del Govern Civil; diversa documentació de l'Assemblea del Bages i uns vint documents inèdits facilitats pel manresà Pep Centelles, que ofereixen informació de les despeses que va ocasionar l'acte, els materials que a l'entorn de la Diada es van vendre a les parades, les diverses factures generades per a la contractació de diferents serveis, etc. Finalment, també es poden veure prop de 40 imatges i una desena de retalls de premsa de l'esdeveniment.

Es pot escoltar l'àudio i veure tot aquest material en un web que Memòria.cat ha creat específicament sobre el tema i que es titula "El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa".

07 de setembre 2011

La ruta modernista d'Ignasi Oms i Ponsa

Mapa editat per Manresa Turisme, amb l'Itinerari Modernista de la ciutat
(prem l'imatge per veure més gran)

La ciutat de Manresa a començament del segle XX era una vil·la puixant. Els industrials que han fet fortuna en el tèxtil confien a un grup d’arquitectes d’ascendència local la construcció de les seves elegants cases, preferentment situades en un Passeig Pere III acabat d’estrenar. Però si hem de parlar d'un arquitecte, hem de fer-ho d'Ignasi Oms i Ponsa, el nostre "gaudí" manresà.

Casa Gabernet Espanyol

Ubicació: Passeig Pere III
És la primera obra d'Oms (1898) i és d'estil eclèctic historicista amb una barana al terrat que recorda uns merlets. Amb clares referències neogòtiques en els finestrals de la planta baixa.

Casa Armengou

Ubicació: Carretera de Vic 1741° 43′ 33.26″ N, 1° 49′ 33.26″ E

És una de les primeres obres d'Oms (1899) i és clarament eclèctica. Es tracta d'un edifici amb dues escales de veïns i dues plantes.

Col·legi-Asil dels Infants

Ubicació: Carretera de Vic 10
41° 43′ 33.65″ N, 1° 49′ 35.21″ E

És una obra representativa del modernisme historicista (1901-1911) que re-interpreta un gran edifici romànic amb un cos central en forma de basílica, amb finestres rematades en arcs de mig punt i amb arcuacions cegues d'estil llombard rematant la façana.

Casa Padró Domènech

Ubicació: Carrer Àngel Guimerà41° 43′ 39.34″ N, 1° 49′ 28.78″ E

Casa unifamiliar modernista d'inspiració centre-europea (1903) amb un sostre a dues aigües i un frontispici esglaonat.

Casa Torrents

Ubicació: Plaça Fius i Palà / Plaça Sant Domènec41° 43′ 28.77″ N, 1° 49′ 25.91″ E

Coneguda com "ca la Buresa" (1906) pel cognom de l'esposa de l'industrial Torrents. L'edifici té quatre plantes amb dos torreons circulars als angles, un de les quals està culminat amb una cúpula cònica, amb decoració ceràmica en forma d'escames. La façana és carreuada amb elements florals, ceràmica vidriada, esgrafiats i ferro forjat. Presenta una alternança de formes i llindes, especialment decorades les corresponents a les portes dels balcons volats.

Antic escorxador

La construcció és a base de pedra emmarcada de totxo vist (1906). La coberta és a base de cavalls de fusta a dues aigües, i està suportada per pilars de totxo vist. A la nau central, la més alta, s'hi sacrificaven els animals, mentre que a les laterals s'hi acollien els corrals. Les torres de les cantonades s'utilitzaven d'assecadors de pells.

Casino de Manresa

Ubicació: Passeig Pere III
41° 43′ 38.05″ N, 1° 49′ 23.69″ E

Va ser durant molts anys seu del centre social de la burgesia de la ciutat. Actualment és la seu de la Biblioteca Comarcal. Ha estat recentment restaurat i rehabilitat. El cos principal es va construir en tres anys (1906-1909) com una obra de transició cap al modernisme. La façana segueix un tipus d'estructura clàssica i al mateix temps conté elements modernistes com el disseny de les finestres i balcons i els motius ornamentals. Algunes de les sales interiors, en l'actualitat sales de lectura, conserven vitralls de colors i una ornamentació molt rica. Les obres dels laterals continuaren fins al 1918. La tanca del passeig és clarament déco.

Casa Devant

Ubicació: Passeig Pere III
41° 43′ 36.31″ N, 1° 49′ 24.22″ E

Casa senyorial en una de les cantonades més privilegiades del passeig (1907), davant del Casino de Manresa i al costat de la Casa Lluvià. Destaquen les decoracions florals de sota de les tribunes i sobre les finestres del segon pis. Són alguns dels detalls modernistes que es combinen amb l'aire eclèctic que li atorguen altres parts de l'edifici.

Casa Lluvià

Ubicació: Carrer Arquitecte Oms 5
41° 43′ 36.51″ N, 1° 49′ 21.75″ E

Es va construir per encàrrec de Sebastià Tàpias i Selga, posteriorment la va adquirir el senyor Lluvià. L'edifici s'aparta del classicisme i l'autor hi combina, en un joc de volums asimètrics, un cos central amb dues torres de diferents proporcions i alçades. La façana conserva una ornamentació típicament modernista amb esgrafiats a les parets, ornamentació florals en capitells i mènsules, rematat amb un esglaonat de rajola i maó a les cornises. El jardí està ballat amb reixes de ferro forjat.

Casa Torra

Ubicació: Plaça Independència
41° 43′ 37.23″ N, 1° 49′ 20.30″ E

La façana encarada cap al sol consta d'unes magnífiques galeries decorades amb vitralls emplomats colorits i amb elements de forja. Les obertures estan ornamentades amb mènsules, i els balcons amb tribunes i baranes de ferro forjat. L'interior de l'entrada encara conserva el regust modernista.

Farinera la Florinda

Ubicació: Carrer del Bruc 33
41° 43′ 23.31″ N, 1° 49′ 3.58″ E

És un edifici industrial on s'hi remarca la verticalitat, a l'estil de les fàbriques angleses, format per diferents cossos dins d'un recinte tancat. El cos central té una alçada de quatre pisos i de les construccions laterals només en resta la de ponent. La de llevant es va substituir per un grup de sitges, i si bé el conjunt va perdre en simetria, va guanyar en majestuositat.

Bibliografia:

- Lacuesta, Raquel: "Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consolidació del modernisme terra endins", Ed. COAC. 2009

- Diari Regió7: "El llegat d'Ignasi Oms vist des de dins" (14/04/2011)

- Manresa Turisme: Itinerari Modernista, aquí

- Tot Passejant: Ignasi Oms i Ponsa, aquí

- Modernitat europea a Manresa, aquí

Fotografies i localització GPS:

- wikipedia.org

Més entrades relacionades:

- "Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric", aquí
- "Un itinerari al patrimoni industrial", aquí

03 de setembre 2011

Els veïnats de França

La immigració occitana

Il·lustració: Diòcesis occitanes del Migdia de França (del bloc "Cultura a Navarcles")

Els diferents episodis de Pesta Negra que es succeïren entre els segles XIV i XVIII, les sequeres i les males collites varen provocar un important buit demogràfic a Catalunya. Aquest buit, però, va ser cobert per la immigració de francesos, en la seva majoria occitans i, també, una minoria de catalans del Rosselló i francesos "autèntics" (parlants de llengües d'oil). Degut a aquest aport demogràfic, però també biològic,
aproximadament entre 1500 i 1700, i malgrat els flagells que patí, va doblar-se la població de Catalunya. No es disposen de dades exactes ni complertes per a tot Catalunya, però alguns càlculs estableixen que fins a un 40% de la població total al segle XVI era occitana o descendent d'occitans. Aquesta investigació sempre ha tingut un caire local i encara necessita avui d'un estudi general que permeti percebre d'una manera global la veritable incidència d'aquest fenomen en la Catalunya moderna.

Per començar caldria matisar alguns aspectes formals que ens faran arribar d'una manera més precisa a la realitat social i, sobretot, cultural de les persones que van creuar el Pirineu per establir-se a casa nostra. Malgrat la historiografia tradicional ha insistit en anomenar aquests immigrants com a francesos, cada cop va agafant més força la seva denominació cultural: occitans. De mica en mica els estudiosos tenen menys manies d'anomenar-los occitans en comptes de francesos.

Recuperació de la població manresana 

A la segona meitat del segle XIV i tot el segle XV, la població de Manresa, patia les funestes conseqüències de la Pesta Negra i tot el que va generar: defuncions, epidèmies, males collites, carestia i crisis de subsistència. La població se'n va ressentir i va disminuir dràsticament. Dels 1.500 manresans de final del segle XV es va passar a la xifra de més de 5.000 en poc menys d'un segle. Malgrat la supervivència de les epidèmies, com la de l'any 1508, que va causar un gran índex de mortalitat, l'arribada massiva de nouvinguts va equilibrar la balança demogràfica. 

Fotografia: El nom del actual carrer Arbonés (documentat el segle XIV), ocupat per immigrants occitans de Narbona, probablement sigui fruit d'una modificació del seu nom original "Narbonès". (Ajuntament de Manresa) 

L'origen dels immigrants occitans es concentrava en dues àrees: la zona del massis Central (bisbats d'Agen, Càors, Tula, Llemotges i Claramunt) i la del vessant nord del Pirineu Central (bisbats de Comenge, Coserans, Pàmies, Tarba i comtat de Foix). La majoria d'aquests nous manresans (62%) eren pagesos i en menor nombre, també eren artesans, teixidors, ferrers o boters.

Els cognoms occitans de més rellevància són els Vinyals, Carrera o Carreres, Font, Roca, Soler, Fàbrega o Fàbregas, Mas, Martí, Riu o Rius, Torra, Bòria, Camps, Costa i Moliner.

La major part dels nouvinguts occitans arribaven sense la seva família, tenien menys de 20 anys, eren homes solters i catòlics, tenien una cultura i una llengua força similar a la catalana i van trobar feina de seguida. I el més important: la major part es va casar amb dones catalanes, perquè d'immigració femenina n'hi va haver poca. El terme gavatx (gabacho), emprat per primera vegada el 1603, era un mot despectiu i pejoratiu per designar els immigrants occitans (o als seus fills i filles mestissos, fruit de l'unió d'una catalana i d'un occità) al Principat de Catalunya, i que per extensió, a posterioritat es va estendre a tots els francesos.

Bibliografia:

- Bloc Cultura a Navarcles: Navarcles i Occitània (I): l'immigració occitana (ss.XV-XVII) i el carrer de França
- Comas Closas, F.: "Històries de Manresa", Ed. Zenobita. Manresa, 2009

Per conèixer millor la demografia de la ciutat de Manresa de l'època, consultar:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)
- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)


Més informació:

- La immigració occitana a Catalunya, aquí
- La immigració Occitana (s.XV - XVIII), aquí