30 d’agost 2011

El món medieval: l'assistència als necessitats

Els hospitals medievals

Les institucions medievals eren molt diferents del que avui entenem per un hospital. D’entrada cal observar que la pròpia paraula hospital deriva del llatí hospes (hoste) que fa referència a la hospitalitat. Tot i que aquestes institucions evolucionen al llarg de l’època, en els seus orígens eren més aviat centres religiosos i caritatius que no pas establiments destinats a la guarició dels malalts. En realitat estaven destinats a la hospitalitat amb els pobres, tenint sempre en compte el que s’entenia per pobre en l’Edat Mitjana.

Avui en dia un pobre és aquella persona mancada de mitjans materials que assegurin la seva pròpia subsistència. En l’època medieval un pobre era, a més, qualsevol persona en situació de debilitat física, social o jurídica que afectés temporalment o permanent a l’individu. Estem parlant doncs també dels nens orfes o abandonats, dels vells (a partir dels cinquanta anys en aquella època), de les dones que no tenien recolzament econòmic dels seus marits o familiars, de les vídues, de les prostitutes, dels captius. Ja en el primer Concili ecumènic de Nicea (325) l’Església va establir que allà on hi hagués un bisbe hi havia d’existir un hospital o lloc d’hospitalitat.

De tota manera cal no oblidar que el concepte racional i científic de salut és molt modern. Durant gran part de l’Edat Mitjana majoritàriament es creia que el guariment dels malalts sols estava en mans de Déu; la hospitalitat només hi ajudava. De fet fins i tot en temps relativament recents, encara hi ha qui ha considerat certes malalties com a càstigs divins. Sigui com sigui, el cas és que recórrer a un metge durant l’Edat Mitjana fou un privilegi reservat als rics els quals rebien assistència a domicili. Eren pocs els que practicaven la medicina i els hospitals eren l’única manera en que les classes populars podien accedir als remeis casolans que foren en aquella època les pràctiques més habituals davant d’una malaltia.

Al segle XIV, en plena Baixa Edat Mitjana, Manresa comptava amb diversos hospitals que es dedicaven a acollir persones malaltes i pobres: l'Hospital de Sant Andreu, l'Hospital de Santa Llúcia, l'Hospital d'en Amergós, etc.

El primer d'aquests hospitals, fundat per iniciativa de personatges rellevants de la ciutat, es dirigia a persones mancades de salut i pobres, a l'acolliment de nens orfes i nens abandonats i, posteriorment, a l'asil d'avis. El segon, creat a partir de la pietat d'un il·lustre manresà, acollí en la seva casa malalts pobres, i posteriorment s'uní amb l'hospital de Sant Andreu. El tercer, fundat l'any 1348 per l'última voluntat d'en Jaume Amergós, fou dedicat a pobres i malalts fins l'any 1399, en que es va cedir a les monges de Valldaura per convertir-lo en un convent.

Bibliografia:

- Equip Serveis Socials A.M.: "Evolució històrica de l'assistència social a Manresa". Revista Dovella. Núm. 23, Any 1987

Consultar més entrades relacionades amb la higiene i la medicina:

- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

20 d’agost 2011

Història del manresà i la cinta de Marilyn Monroe

El misteri d'un film pornogràfic

L'any 1997, un anònim manresà va saltar als mitjans de comunicació per una antiga cinta que havia comprat a la ciutat de Paris fa vint anys. A la capital francesa, per un preu econòmic de vint dòlars, havia adquirit una misteriosa cinta de sis minuts de contingut sexual, on apareixia una noia que s'assemblava a l'actriu nord-americana Marilyn Monroe. El dubte era si realment es tractava de l'estrella del cinema abans de saltar la fama o era una falsificació.

La revista El Tiempo, ens ho explica en un article que va aparèixer el 16 de gener de 1997:

"Durant 20 anys, un col.leccionista de Manresa (centre de Catalunya) va mantenir sigil·losament guardada una de les tres còpies existents d'un curtmetratge de sis minuts on apareix Marilyn Monroe nua, interpretant una escena porno, segons es va saber ahir. Després d'haver estat 20 anys en la foscor, el film, del qual alguns extractes van ser difosos dimarts a la televisió espanyola, serà presentat a la Primera Fira del Disc i Cinema de col.leccionista que se celebrarà a principis de febrer proper a Vila-Seca, localitat balneària al sud de Tarragona, va informar dimecres el diari regional Regió7. El col.leccionista, que va insistir en mantenir-se en l'anonimat, va adquirir en un mercat parisenc aquesta peça-rodada el 1947 per 20 dòlars, 30 anys després de rodar-se el curt, ara rebutja ofertes milionàries que li arriben d'arreu del món. El documental dura escassament sis minuts i mig i només fa un mes el propietari va rebre una carta de l'American Film Institute a la que li confirmen que es tracta de Marilyn Monroe".

En seguida, es va sospitar del curt, la seva autenticitat era altament dubtosa, el 18 de gener de 1997, la pròpia revista El Tiempo, mitjançant un teletip de l'agència EFE, matisava:

"La representant del llegat de l'actriu, Anna Strasberg, va dir a Los Angeles (EUA), en conèixer l'existència del curtmetratge, que el film pot ser fals, mentre que l'Institut del Cinema Americà va negar que aquesta institució hagués certificat la seva autenticitat. Mario Prades, organitzador del Festival del Disc i Cinema de Col·leccionista, va dir que la pel.lícula, sense so, en blanc i negre, i de sis minuts i mig de durada, està a disposició de tots els experts perquè comprovin que l'actriu que apareix practicant el sexe és Norma Jean Baker, la dona que després es convertiria en Marilyn. Respecte d'això, Zygmunt Kaluzynski, un dels crítics de cinema més prestigiosos de Polònia, va dir que el suposat film pornogràfic de Marilyn Monroe és fals, i tal com va ser confeccionat es podria fer un altre qualsevol, per exemple, amb la dona del president polonès, i afirmar que és autèntic. La cinta suposadament trobada a Espanya i de la qual es diu que va ser rodada per Monroe als 21 anys i que van existir només deu còpies, no és més que un muntatge fet amb ajuda d'ordinadors, afegeix Kaluzynski. Segons el crític polonès, la vida de Marilyn Monroe va ser estudiada per tants i amb tanta meticulositat que li sembla impossible que ningú hagués descobert abans els seus contactes amb el cinema pornogràfic.

Prades va relatar els diferents processos que el propietari de la pel.lícula -un habitant de la ciutat de Manresa (Barcelona), que va dir haver adquirit la cinta en un mercat de París fa 20 anys- ha seguit per confirmar que la protagonista del curt era Marilyn Monroe, símbol sexual del cinema nord-americà que va morir el 1962 a l'edat de 36 anys.
[...]

La següent prova va consistir en datar el rodatge a través de l'estudi del cel.luloide, en una prova que es va efectuar en uns estudis catalans que van revelar que el curtmetratge va ser rodat el 1947. Malgrat aquestes comprovacions i per guanyar credibilitat fora d'Espanya, va afegir Prades, es va trametre una còpia a un centre d'Estats Units, del qual no va dir el seu nom, que també va certificar, segons l'organitzador, que la protagonista del film era Marilyn Monroe. Prades va convidar a tots els experts a analitzar la pel.lícula perquè siguin ells els que confirmin la seva autenticitat i va dir que és normal que des de Hollywood s'intenti protegir, per interessos comercials i de prestigi, el mite de Marilyn. Tant Prades com un amic del propietari de la cinta, la identitat es manté en l'anonimat, van coincidir a explicar a EFE, per separat, que en l'últim mes han mantingut contactes amb l'Institut de Cinema nord-americà per verificar l'autenticitat de la cinta. La resposta d'aquest centre no ha estat totalment afirmativa, va revelar l'amic del propietari, però l'institut nord-americà va respondre que hi havia moltes possibilitats que fos la famosa actriu".


Finalment, tot i els misteris de l'autenticitat del film, el manresà desconegut va vendre els drets del curtmetratge per una quantitat de diners que mai es va rebel·lar, a la revista Interviú, que en va fer còpies i la va difondre públicament als seus lectors.

Recerca:

- Hemeroteca, revista El Tiempo (traduït al català)
- Diari Regió7, anuari 25 anys (1978-2003)

11 d’agost 2011

Atemptat a la Seu

Atac a un símbol manresà

Fotografia: L'endemà del atac a la Seu (Arxiu Regió7 - J. Mazcuñán)

En un context en què la incertesa social i política encara era dominant i en què els atacs terroristes eren el pa de cada dia a tot el país, la nit del 28 al 29 de maig de 1979 li va tocar rebre a la basílica de la Seu de Manresa, que va ser incendiada i va patir seriosos desperfectes, el més greu la destrucció de la imatge de la Verge d'Alba.

L'atac es va fer a la matinada, sense testimonis. Al matí d'aquell dia, l'aleshores vicari episcopal, mossèn Jaume Franquesa, en obrir el temple, va observar la fumera que sortia de l'interior de la basílica. Després de ventilar l'edifici, en entrar a l'interior de la nau central va descobrir a terra la talla de la Mare de Déu de l'Alba, totalment destrossada. Segons la documentació, se li atribuïa una antiguitat que es remuntava entre els segles XIV i XV. També es va contemplar com havien quedat destruïts l'aparell electrònic que sincronitzava el rellotge amb les campanes, cortinatges, partitures de l'orgue, el monument de la processó de la Setmana Santa, el fons de la nau central, una part de l'altar i divers mobiliari divers.

Les reaccions de condemna van ser unànimes per part dels partits polítics de l'espectre ideològic més ampli i de totes les capes socials de la ciutat. Tothom va coincidir a dir que l'atac no era nomes contra la religió, sinó un atac contra la ciutat de Manresa i la seva història.

L'autoria dels fets?

Fotografia: El foc destrueix la talla de la Mare de Déu de l'Alba (Manolo Sànchez - Manresa: Història Gràfica de la Transició)

El foc es va iniciar en tres punts diferents, en els extrems, la qual cosa indicava que va ser un acte preparat i coordinat per diferents persones. Una trucada misteriosa a les onze de la nit al 091 de l'emissora Radio Manresa, feia corroborar l'esdeveniment com de terrorista:

"Tome nota: fuerza joven pro legalización de la marihuana, reivindicamos atentado fuego en Seo anarquista de Manresa."

Immediatament de la trucada, una patrulla del 091 es va personar als voltants del recinte de la Seu i no va veure res sospitós, tot feia indicar que la trucada es va realitzar després del incendi al temple. Així doncs, es tractava d'una bretolada de joves amb ganes de gresca? O d'un "comando" autèntic manresà a favor de la legalització de la marihuana? Sens dubte, és un capítol més de la "Manresa fosca".

Font:
- Especial Diari Regió7, "25 anys: 1978 - 2003"
-
Hemeroteca Digital La Vanguardia: "Destruyen la imagen de la Verge del Alba", (30/5/1979)

08 d’agost 2011

Els fanals de les cantonades

Vestigis de la ciutat

Caminant tranquil·lament pels carrers de Manresa, podem observar vells fanals que presenten un estat d'oxidació i abandonament força avançant, són els antics fanals del enllumenat públic, que amb el pas dels anys van deixar d'utilitzar-se i es van anar substituint progressivament per fanals més moderns. Com a nota històrica i curiosa, s'ubicaven a les cantonades i interseccions entre carrers per evitar accidents durant la nocturnitat.

En aquesta fotografia del barri de les Escodines (publicada en aquest post), de l'any 1911, es poden observar els fanals (marcats amb un cercle vermell) instal·lats en les cantonades de les cases del carrer.

Els carrers Nou i Vell de Santa Clara (barri de les Escodines), en una fotografia de 1911

Encara que avui en dia en queden molt pocs (ara ja no són a les cantonades, degut a la construcció de nous habitatges dels darrers 40 anys), existeix un carrer de la ciutat, el carrer Arquitecte Montagut (entre el carrer Gaudí i la carretera del Pont de Vilomara), on segueixen il·luminant la nit manresana.

Fanal al Carrer Arquitecte Montagut, a l'edifici de la Taverna del Mallol

Fanal al carrer Vell de Santa Clara, al barri de les Escodines

Fanal al carrer Sant Llàtzer, molt a prop de la Carretera del Pont de Vilomara

Fanal a la Carretera de Vic, molt a prop del pont de ferro dels FGC

Fanal al carrer Gaudí, uns metres més endavant una de nova

02 d’agost 2011

Fer la bugada al riu Cardener?


Fotografia del 1911 en que es pot veure una singular i poc coneguda imatge d’un grup de dones fent la bugada directament al riu Cardener, sota el canal de la desapareguda fàbrica de “Les Roques de Sant Pau” i més avall del Pont Vell.

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC.
Fons: J. Forns.
Autor: Josep Forns Olivella

01 d’agost 2011

L'aventura europea del TDK Manresa

L'Eurolliga de la temporada 1998-1999

Fotografia: Plantilla del TDK Manresa (campió de la lliga ACB la temporada anterior) de la temporada 1998-1999, última temporada en actiu que disputaria el base de Ripollet Joan "Chichi" Creus.

Després d'aconseguir el sorprenent títol de la lliga ACB, el TDK Manresa es disposava a jugar la màxima competició de clubs d'Europa, l'Eurolliga que organitzava la FIBA-Europa. Durant una temporada, els millors equips del panorama europeu van visitar el Pavelló Nou Congost. Equips de la talla del Panathinaikos, el Maccabi Tel Aviv, l'Estrella Roja, l'Efes Pilsen, la Cibona o el Zalgiris Kaunas van venir a la ciutat de Manresa per jugar-hi un partit de fase regular de l'Eurolliga (l'antiga Copa d'Europa de bàsquet).

El primer partit que va jugar el TDK Manresa, es va disputar el 24 de setembre de 1998, davant el campió turc, l'Efes Pilsen, al pavelló Nou Congost, amb derrota mínima, 67 a 68. Un partit on van destacar els 24 punts del jugador del TDK, el nord-americà Terquin Mott.

La temporada 1998-1999, es recordarà pel nivell de competició i exigència que suposava jugar l'Eurolliga davant els millors equips europeus i enfront jugadors que més tard acabarien a la NBA com Hidayet Türkoğlu, Marko Milič, Vladimir Radmanović o Gordan Giriček.

Si voleu veure tots els partits que va disputar el TDK Manresa aquella temporada europea podeu consultar aquest enllaç: aquí