26 de juliol 2011

El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935

Un salt al passat

Fotografia: Vista aèria de la construcció de l'enllaç de l'autopista A-18, a la ciutat de Terrassa.

En aquest post, recuperem l'article de José Maria Milagro, publicat l'any 1987 a la revista Espais del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, sobre la construcció del tram del Eix Llobregat, entre les ciutats de Terrassa i Manresa. L'antiga autopista A-18 (en l'actualitat C-16, "Autopista de Montserrat"), començava a veure la llum amb el sistema de pagament (peatge), les obres es van iniciar l'any 1987, unes obres que per coses de la vida acabarien abans del termini fixat, cosa inaudita quan es tracta d'infraestructures com carreteres de gran pes o xarxes ferroviàries. Peró mig segle abans, el 1935...

Concebuda en el "Pla de Camins" de la Generalitat de Catalunya de l'any 1935 com una de les quatre vies "Metropolitanes" de la xarxa viaria de Catalunya, l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa-Manresa encara no té el tram Terrassa-Manresa, la construcció del qual, per concessió administrativa i en règim de peatge, fou autoritzada per un acord del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en la reunió del 5 de juny de 1986. Aquesta autopista figura també entre les propostes fetes per a la xarxa primeria en el "Pla de Carreteres de la Generalitat" actualment vigent, i dels 50 milions calculat per als 55'5 km de l'itinerari Barcelona-Manresa l'any 1935, hem passat als 19.000 milions per als 36,6 km del tram Terrassa-Manresa.


La finalitat de l'autopista Terrassa-Manresa és donar continuïtat a l'autopista Barcelona- Sabadell-Terrassa i connectar, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, amb la carretera (C-1411 o 'Eix del Llobregat', amb la N-141 i, al seu dia, amb l'Eix Transversal de Catalunya.

Els primers antecedents històrics d'aquesta autopista es remunten al "Pla de Camins" que, dins el "Pla General d'0bres Públiques", va redactar, sota la direcció del senyor Victoriano Mutioz Oms, la Generalitat de Catalunya entre els mesos de juliol i novembre de 1935. Els anys 1970-74 va ésser construïda i va entrar en servei l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa, de 22 km de longitud, construïda per l'Estat en règim de circulació gratuïta.

Entre el "Pla de Camins" de 1935 de la Generalitat de Catalunya i la decisió definitiva de la mateixa institució autonòmica ha passat més de mig segle, encara que en la primera ocasió no es va poder dur a terme la construcció total de l'autopista Barcelona-Manresa i en aquesta ultima i definitiva oportunitat, la Generalitat va obtenir el traspàs de competències en matèria de carreteres entre setembre i octubre de 1980 i a partir d'aquest any va haver de redactar l'actual
"Pla de Carreteres". La decisió d'ara és històrica, pels seus antecedents i per la importància de la resolució.

Més informació:

- Inauguració de l'autopista A-18 (Terrassa-Manresa), aquí
- Eix del Llobregat (wikipedia), aquí

Document original:

- Jose María Milagro: Espais, Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. "L'autopista Terrassa-Manresa, una decisió històrica: dels 50 milions de 1935 als 19.000 milions de 1986", any 3, 1987

24 de juliol 2011

El buròcrata perfecte, Ramon Soldevila

L'alcalde gestor

Fotografia: Ramon Soldevila amb les autoritats a l'obertura del nou carrer Alfons XII, 1966 (Arxiu: Jaume Quintana i Torres)

Ramon Soldevila Tomasa va néixer al poble Sant Mateu de Bages l'any 1920, i era advocat de professió. Els manresans i manresanes d'una certa edat el recordaran com a figura política, però sobretot com alcalde de la ciutat de Manresa, durant la darrere etapa del franquisme (dècades de transició entre els 60 i 70), una època relativament còmode a nivell econòmic, on el desarrollismo havia fet que les classes populars obtinguessin un nivell de vida més desacomplexat, gràcies a l'accés de béns de consum bàsics i sobretot de luxe, com vehicles privats, telèfons, neveres o televisions. Malgrat l'immobilisme polític, el nivell de vida de la ciutat de Manresa havia augmentat, degut a una economia de consum planificada, dictada pels tecnòcrates de Madrid.

El pare d'en Ramon Soldevila havia destacat dins la conservadora Lliga Regionalista. Després de la Guerra Civil Espanyola (on no hi participà, al passar-se al bàndol sublevat, tot i formar part de la lleva del biberó), la seva promoció política estigué determinada per la relació personal amb el manresà Mariano Calviño de Sabucedo, amb l'afiliació a FET-JONS i la vinculació, en condició d'assessor legal, amb l'Organización Sindical Española.

Entrada al consistori manresà

El 1960 entrà al consistori manresà com a regidor pel terç familiar i primer tinent d'alcalde, fins l'accés a l'alcaldia l'any 1964 substituint a l'anterior batlle, Josep Moll. Soldevila ocuparia la màxima magistratura municipal fins l'any 1975, deu anys al capdavant de la nostra ciutat.

El seu llegat, en matèria urbanística, es resumia en un acondicionament dels carrers i accessos de la ciutat i la supressió de la xarxa ferroviària per dintre el nucli urbà (té el "record" de més quilometres asfaltats de la nostra ciutat) perquè hi poguessin accedir de forma més fàcil els vehicles privats que augmentaven any rere any, sacrificant les antigues vies del tren que desdibuixaven el plànol urbà de Manresa i pavimentant grans avingudes com la Carretera de Vic o la Muralla (Avendia del Caudillo durant el franquisme) amb materials de primera qualitat. També fou l'impulsor del Parc de l'Agulla, inaugurat de forma oficiosa el 1974.

Imatge del Parc de l'Agulla, amb el llac artificial.

L'any 1966 convidà al dictador espanyol Francisco Franco a Manresa, per intentar guanyar-se el respecte dels aparells del règim i alhora exigir millores bàsiques per la ciutat en matèria d'infraestructures com la tant desitjada connexió entre Monistrol de Montserrat i Abrera, evitant el pas per Collbató. Era una persona obstinada, i gran professional (malgrat que mai va arribar a ser escollit en unes eleccions lliures), el seu despatx obria a les 6 del matí, i personalment es dedicava a revisar totes les obres que dictava el seu equip de govern.

Després d'abandonar l'alcaldia (el nou alcalde, Ramon Roqueta seria proclamat batlle el 3 de novembre de 1975), s'incorporà a l'equip del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, com a subgovernador, càrrec que conservà amb el posterior delegat governatiu a la província, Salvador Sánchez-Terán Hernández.

Durant el període que és coneix com la Transició, essent molt proper, però no militant, de la Unión de Centro Democrático (partit fundat per franquistes moderats com Adolfo Suàrez), fou designat governador civil de Lleida (1977-1980), aquest seria el seu darrer càrrec com a polític i gestor.

Consultar la llista dels alcaldes i regidors del ajuntament de Manresa, primera etapa del franquisme 1939 - 1959 (llista elaborada per memoria.cat), aquí

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades: aquí
- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició:
aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

Bibliografia:

- memoria.cat
- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari

06 de juliol 2011

"La Gazeta de Manresa"

El diari manresà del post-franquisme

La mort del general Franco el novembre de 1975 i els preliminars de l'obertura política al camp editorial, i sobretot en els mitjans escrits, van suposar una serie de canvis estructurals i reciclatges, podríem dir de caire més democràtic, en molts diaris, periòdics i revistes. El diari "Manresa", publicat a casa nostra amb aquest nom des de l'any 1941 pels sectors propagandístics del Movimiento (òrgan polític del franquisme), va apostar per un canvi de nom el juny de 1976, un cop havia trencat la seva relació amb la Red Catalana de Premsa del Movimiento. El seu nom seria: "La Gazeta de Manresa -el periodico de la ciudad-". Juan A. Lozano, l'antic director del "Manresa" es convertia en director-editor del nou diari.

Amb l'adquisició de maquinària de segona mà, ara el flamant diari s'imprimia en tallers propis, situats als baixos del carrer de Barcelona números 4 i 6. Aquesta "nova" època es caracteritza per un major nivell periodístic i una informació més amplia i plural, fugint dels estereotips franquistes i dels òrgans censors. El format era de 32 x 44 cm, amb sortida trisetmanal, amb números de 20 a 24 pàgines. Els col.laboradors habituals en la nova etapa post-franquista, entre altres, eren: Ramon Albareda -informació municipal-, Josep Prat Julià, Mariano Fontrodona, Francesc Villegas, Bertran Teixidor, Antoni Quintana -entrevistes-, Toni Prat, Celdoni Sala -economia-, Àngel Finestres -cinema-, Josep Maria Pintó, etc... amb la fotografia de Joan Claret Font, Manolo Sánchez i Antoni Quintana. Actuava de redactor en cap l'infatigable periodista Joan Lladó i Font.

El "Gazeta de Manresa" finalitza la seva trajectòria el 30 de desembre de 1982. La seva publicació era bilingüe: català i castellà. Just quatre anys abans, el 30 de desembre de 1978, apareixia el diari íntegrament redactat en català: "Regió7 -diari de les comarques centrals-", després d'anys de dictadura sortia novament un diari als carrers de la nostra ciutat que apostava per la llengua catalana.

Recerca:

- Camprubí Plans, Josep: "Visió CONTEMPORÀNIA DE LA PREMSA A MANRESA (1940-1990)", Revista Dovella, Octubre 1994

Veure més articles i entrades relacionades amb la premsa manresana: aquí

02 de juliol 2011

El tiroteig del bar Alhambra, el final dels "Solidarios"


Salvador Seguí (1886 - 1923), conegut amb el nom del "El noi del sucre", fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de la Catalunya de principis del segle XX. Va rebre el seu sobrenom pel costum de menjar-se sols els sucres que li servien els cambrers pel cafè. Va morir el 1923, al barri del Raval de Barcelona, assassinat per pistolers pagats per el Sindicat Lliure, sindicat groc finançat per la patronal per combatre el sindicalisme de les classes proletàries.

Molts i moltes de vosaltres us preguntareu perquè he mencionat a Salvador Seguí, molt fàcil, per introduir-nos en un fet que va ocórrer a Manresa, poc després de la mort de Salvador Seguí. Voleu conèixer la història?

Pistolers als carrers de Manresa

Els companys de sindicat de Salvador Seguí, la Confederació Nacional del Treball (C.N.T.), assabentats de que José Luis Laguia (sospitós de preparar l'atemptat a Seguí al carrer Cadena del Raval de Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s'amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra (situat al Passeig Pere III, conegut popularment amb el nom de la Gàbia) de la nostra ciutat, decideixen actuar el 6 d'abril de 1923. Aquell 6 d'abril, tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar en qüestió, no dubten ni un instant en obrir foc. En la refrega del intercanvi de bales José Luis Laguia resulta il.lès però els seus tres guardaespatlles que el protegien queden ferits.

El 9 de setembre de 1923, pocs dies abans del cop d'estat monàrquic de Primo de Rivera, en una petita nota de premsa, el diari La Vanguardia es feia ressò del ingrés a la presó d'un dels autors del tiroteig al bar Alhambra, el reusenc Joan García Oliver.

"Ha ingresado en la cárcel de Manresa Juan García Olivé, acusado de haber tomado parte en el atentado de que fueron víctimas varios camareros del sindicato libre".

Joan García Oliver i dos sindicalistes: Joan Figueras i Francesc Roig, ambdós membres del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel·lia el 23 d'octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l'any 1925 es refugiaria a París.

A partir del tiroteig al bar Alhambra, el grup "Los Solidarios" (del qual formava part el propi García Oliver) decideix abandonar l'enfrontament directe amb els pistolers pagats pel Sindicat Lliure i preparar allò que Joan García Oliver denominarà la "Gimnàstica revolucionària", començant per recaptar fons per a preparar la revolució.

Recerca:

- elPais.com: "Matar al rey", 30/10/2010
- Anarcoefemèrides, efemèrides anarquistes.
- Hemeroteca digital La Vanguardia (9/09/1923), pàg. 6
- Libros Aisa: "Centenario Juan García Oliver" a la revista “Enciclopèdic Noticiari” núm. 26 desembre 2001.
- Comas, Francesc: "Històries de Manresa", Zenobita 2009