30 de març 2011

Les eleccions municipals de 1983

Joan Cornet reelegit alcalde

La continuïtat va ser el referent més significatiu a la majoria de municipis catalans a les eleccions municipals del 8 de maig de 1983. La democràcia feia poc més de quatre anys que havia tornat a les nostres vides i els polítics tenien un munt d'idees, projectes i obres al cap. Continuïtat de l'alcalde o del mateix grup municipal, fos amb el mateix nom o fent entrar un antic grup d'independents en un partit o coalició.

A la comarca del Bages per fer una aproximació a la ciutat de Manresa, el partit amb més vots fou Convergència i Unió (CiU) amb un marge còmode respecte a la segona formació més votada. Tot i així, a Manresa, Joan Cornet, del Partit dels Socialistes, no només tornava a guanyar les eleccions, sinó que ho feia amb una majoria absoluta de 13 escons. CiU va aconseguir 10 escons, mentre que AP (Alianza Popular) tan sols n'era capaç d'obtenir 2.

Joan Cornet entrava en la història de la ciutat per esdevenir un dels pocs alcaldes elegits per majoria absoluta pels seus electors, per tant repetia com alcalde quatre anys més, fins la derrota a les eleccions municipals del 10 de juny de 1987 davant el candidat de CiU, Juli Sanclimens.

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició:
aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí

16 de març 2011

Un hospital de 750 anys

L'hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010)

La primera notícia documental que tenim de l’hospital de Sant Andreu de Manresa és de l’any 1260, i és per això que enguany se’n celebra el 750è aniversari. L’hospital, en aquell moment conegut com a hospital superior, va prendre el nom actual de la capella annexa que es va començar a edificar l’any 1300 dedicada a Sant Andreu. Al llarg del temps es va produir un canvi substancial en les funcions que havia de fer l’hospital. Fins ben entrat el segle XVI aquestes institucions, a diferència del concepte que tenim actualment dels hospitals, només eren centres assistencials on es donava acolliment als pelegrins, captaires i indigents. Així, la seva funció bàsica tan sols era la de donar menjar i aixopluc i, només en els casos de necessitat, es tenia cura dels malalts.

L’hospital de Sant Andreu comptava, inicialment, amb un edifici petit, annex a la capella de Sant Andreu, en una cambra del qual hi havia els llits per als acollits, mentre que la resta de dependències estaven destinades a l’habitatge dels hospitalers, el matrimoni que tenia cura del manteniment i neteja de l’edifici i de l’alimentació dels ingressats. Amb el temps, però, l’hospital va anar evolucionant i derivant les seves funcions cap a l’atenció dels malalts. Com a conseqüència, va anar augmentant progressivament la quantitat de llits, cambres i dependències dedicades a l’atenció dels malalts i també el nombre de persones que tenien cura dels interns, amb l’aparició de personal lligat directament al món de la medicina (metges, cirurgians, infermers i apotecaris).

Amb tots aquests canvis, durant la segona meitat del segle XVI es van fer diverses ampliacions i millores de l’edifici, una de les quals probablement correspondria a l’actual façana renaixentista que dóna a la plaça de l’Hospital. El canvi qualitatiu més important es va produir durant els segles XVII i XVIII. Segons un inventari del 1760, en aquell moment l’hospital ja comptava amb més de 6 cambres per a l’atenció i repòs dels malalts, amb un total de 44 llits, als quals es podien afegir 70 màrfegues més en cas de necessitat. També hi havia 2 cuines, 3 cellers i 1 estable. Quant a personal, a finals del segle XVIII, l’hospital comptava amb un prior o administrador, 3 criats, 5 criades, un metge i un farmacèutic.

A l'entrada de la sala d'exposicions del Casino trobem una recreació de la vestimenta de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de mitjans del segle XX. A la mateixa exposició també podem veure la recreació mimètica (i a escala) de la farmàcia de l'hospital feta per l'artista Josep Berenguel.

Aquestes ampliacions, però, van quedar petites arrel de diferents guerres, quan l’hospital va haver de fer una funció militar. A sol·licitud de l’Ajuntament de Manresa, l’any 1844 es van instal·lar a Manresa les Germanes de la Congregació de Sant Vicenç de Paül per a tenir cura de l’assistència dels malalts i del règim intern de l’hospital. Amb el pas de les dècades, van deixar pas a una atenció més professionalitzada dels ingressats. L’edifici que coneixem actualment data de principis del segle XX i va ser obra d’Ignasi Oms i Ponsa.

La funció de l’hospital de Sant Andreu tal com el coneixem avui en dia es va iniciar a principis dels anys 90, quan aquest equipament es va començar a dedicar a l’atenció sociosanitària.

Informació extreta de: Butlletí monogràfic nº25, "Comunicat" FSSM, Octubre 2010

(Podeu veure l'exposició dedicada al Hospital de Sant Andreu de Manresa, a la Sala d'Exposicions del Casino, fins el dia 27 de març del 2011: aquí)

12 de març 2011

Història d'un pneumàtic

Males companyies i trobades fortuïtes al hospital de Manresa

El 1933, un simple accident de cotxe sense conseqüències greus esdevindria en el catalitzador d'un fosc drama "de faldilles" que acabaria per esclatar del tot tres anys després, el 1936. Els que viatjaven en aquell automòbil sinistrat camí a la nostra ciutat eren dos dirigents de les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya): Miquel Badia, més conegut entre els seus seguidors i amics com "Capità Collons" i Carles Duran. Aquest últim, un protagonista secundari, únicament significat per ser el marit d'una jove, també militant del partit, Carme Ballester i Llasart (futura segona esposa de Lluís Companys). El trencament d'un pneumàtic a la carretera que uneix Barcelona amb Manresa obrirà, doncs, la primera escena d'una obra que acabaria amb la mort a trets d'en Miquel i el seu germà Josep a mans de pistolers de la FAI el 28 d'abril de 1936.

Després d'aquell accident, Miquel Badia va ser traslladat a l'hospital de Manresa. Allí es trobaria amb Carme Ballester, que, alarmada, hauria anat al centre a la recerca del seu espòs. No obstant això, Carme no coincidiria amb el seu marit, ja que aquest no hauria considerat necessari rebre assistència mèdica i optaria per retornar immediatament cap a Barcelona. Inesperadament sols a l'habitació hospitalària, segons sembla, en determinat moment, de la trobada del tot casual entre Miquel Badia i Carme Ballester, el tema "es va escalfar" més del compte. Fins aquí, la peripècia semblava acabar en una anècdota privada de resultat eròtic. I així hagués estat de no irrompre en l'argument principal un tercer protagonista, el recentment nomenat president de la Generalitat, Lluís Companys.

Rivals polítics

Miquel Badia i Capell (1906 - 1936)

Així
les coses, el xoc entre els dos homes només podia ser una qüestió de temps. D'un temps que l'atzar va voler que coincidís amb la Revolució d'Octubre del 1934 ("Sis d'Octubre"). Una revolució en què Companys assumiria el protagonisme des de les institucions i l'altre, Badia, el lideratge al carrer com a cap de les milícies i forces d'ordre de Catalunya. Aquest seria el repartiment de papers, tot i que un mes abans, el setembre de 1934, Companys havia decidit cessar al seu competidor, fins a aquest moment comissari general d'Ordre Públic de la conselleria de Governació.
Va ser aquesta una maniobra en la qual el president Companys no va calibrar suficientment la força real del seu enemic personal i polític dins d'ERC. En efecte, la pressió dels partidaris a Miquel Badia forçaria a Companys a anunciar públicament que la seva decisió havia estat un error, i la disposició presidencial a reposar Badia en el seu lloc al comandament de les forces de seguretat de la Generalitat, compromís que Badia es va afanyar a exigir-li que complís en una acalorada entrevista personal plena d'insults i amenaces.

"Aquest càrrec no és per a un home com tu", crida Companys.

"Què vols dir amb això?", replica enfurismat Badia.

"Ella és una santa!", clama fora de si Companys.

I aquí, en el ple clímax de l'enfrontament verbal, és quan Badia esclata i procedeix a relatar al president la confraternització manresana amb tot luxe de detalls. En aquest instant de la discussió, segons pregonarien després els amics i partidaris de Miquel Badia, aquest podia haver signat la seva pròpia sentència de mort.
El més desagradable de tot aquest affair era que Carme Ballester s'havia convertit en la segona esposa de Lluís Companys.

La relació entre Companys i Badia quedà marcada per l'affair Ballester; rivals i competidors, dintre ERC, Lluís Companys i Miquel Badia no tornarien a confiar l'un en l'altre.

Més informació que us pot interessar:

- Complot per assassinar a Lluís Companys, aquí
- La mort dels germans Badia,
aquí
- Mitges veritats i amors polítics, aquí
- Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester, aquí

Bibliografia:

- "El complot nacionalista contra Companys", La Vanguardia, p.45 (5/11/04). Consulta l'article: aquí

- VV.AA.: "La Guerra Civil a Catalunya", Edicions 62, Barcelona 2006

10 de març 2011

1912, l'any de la Justicia

Portada de la revista ¡La Justicia!, febrer 1912 - nº2
(Vilaró, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX, p.93)

La revista local independent, escrita en castellà que va aparèixer l'any 1912 que portava per nom ¡La Justicia!, fou una publicació dedicada principalment als afers econòmics, administratius i artístics de la ciutat de Manresa. La revista en qüestió no depenia de cap partit polític, ni de cap societat ni associació cultural. De sortida mensual a partir del mes de juliol de 1912, fins el mes de desembre del mateix any, en què finalitzà la seva publicació, aquest mitjà escrit pretenia ser una eina social que estaria per sobre de les batalles polítiques, econòmiques i els interessos personals dels més poderosos, on es defensarien tan sols els assumptes importants de la ciutat que tinguessin un caràcter administratiu i econòmic d'interès comú per la ciutadania manresana.

La redacció de la revista estava a la Baixada del Carme i s'imprimia als tallers del Germans Viñals del carrer del Bruc, amb el peu d'impremta de "Sociedad Editorial Manresana".

06 de març 2011

Muralles amunt!

La Manresa medieval i les seves muralles

Dibuix original realitzat per Lluís Comallonga

Em complau anunciar-vos que he obtingut una joia literària que feia temps que cercava. El llibre en qüestió porta per títol: "La història de Manresa explicada als infants", publicat l'agost de 1975 (en segona edició) per la Llibreria Símbol, en llengua catalana i escrit per Josep Maria Gasol i Almendros. L'obra és un compendi, redactat de forma molt planera i didàctica, que repassa la història de la ciutat sense complexos per als més petits. A continuació entrarem de ple a les muralles de Manresa, des del Puig Cardener fins al Puig Mercadal, gràcies aquest fantàstic llibre. Cap dintre!

Del Puig Cardener al Puig Mercadal

Desfeta i reconstruïda, refeta i tornada a destruir..., però sempre creixent. Així es podria resumir la història de Manresa, sobretot la d'aquells anys de l'edat antiga i de l'edat mitjana.

Hem vist com la nostra ciutat va ser destruïda totalment, a la darrera envestida dels musulmans. Ara hem de veure de quina manera va refer-se, amb el propi esforç i l'ajut dels que tenien poder i autoritat.

Com que els comtes Berenguer Ramon, la seva mare Ermessenda i els successors seus van tenir ganes d'ajudar-nos -al capdavall, Manresa era possessió d'ells-, la ciutat malmesa es va anar recuperant. Talment un malalt que ha tingut una greu malaltia o ha sofert una operació important, i n'està passant la convalescència. Sense cases, la gent no hauria pas pogut viure a Manresa, ni enlloc. I, sense gent, una ciutat no té vida; és ben morta. Per a fer-la ressuscitar, s'han de fer cases i s'ha de buscar personal que s'hi vulgui estar. Els comtes donaven facilitats a les famílies dels seus guerrers, perquè vinguessin aquí i ells, que podien, hi construïssin casals. Les "facilitats" que els oferien eren terres, que passaven a ésser seves. Així, per exemple, van instal·lar-se a Manresa unes famílies nobles, anomenades Aimeric, Planella, Peguera, Desfar, Boixadors, Descatllar..., i d'altres, que van continuar-hi fins ben entrada l'edat moderna.

Eren famílies, ja ho hem dit, nobles; que vol dir riques i poderoses. No podien viure en qualsevol casalot. Per això van edificar cases senyorials, que van donar una nova fesomia a la població, una fesomia que segurament no havia tingut mai.

Cent anys desprès d'aquella reunió del bisbe Oliba i la comtessa Ermessenda, a principis de segle XII, Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans d'ésser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

El nom del Puig Mercadal prové de quan estava despoblada i apartada de les muralles de la primitiva ciutat, i s'utilitzava com espai per celebrar-hi els mercats de bestiar.

El carrer Na Bastardes (fotografia Ajuntament de Manresa, any 2011)

En el segle XII, la població manresana estava encerclada per una muralla que, baixant del Puig Cardener pel cantó de ponent per darrere de les cases de la Vallfonollosa, anava cap a l'actual carrer de Fontanet i pujava pels darreres de l'edifici que és ara l'Ateneu i pel carrer de Sant Pere fins a la placeta que forma el carrer de Sant Miquel. Des d'aquí, trencava cap a la plaça del Pedregar, des d'on enfilava el turó del Puig Mercadal. Per l'altra banda d'aquest puig, baixava cap el cantó del Carrer del Cap del Rec, travessava el que és ara la Plaça Major, seguia per la baixada de Pòpul i retornava, pel carrer de Galceran Andreu, al turó de la Seu o Puig Cardener.

Dintre aquest recinte hi havia tres esglésies: la de Santa Maria, la de Sant Martí i una darrera dedicada a la Santa Creu. Fora muralles "els suburbis de la ciutat", diuen les escriptures, a tocar de les tres anteriors, hi havia l'església de Sant Miquel.

Més informació:

- Les Muralles, el perímetre fortificat, aquí
- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí
- L'eixample manresà de 1933, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Extracte original (mapa inclòs):

- Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

02 de març 2011

Vista a cop d'ocell

Vista aèria dels anys setanta de la Plaça Catalunya, l'inici de l'Avinguda Tudela i el seu entorn. La plaça mostra l'antic casalot (utilitzat com a gossera durant força anys) abans del seu enderroc.

(Font: Arxiu Jaume Pons - Revista "El Pou de la Gallina", novembre 2005)