12 de març 2011

Història d'un pneumàtic

Males companyies i trobades fortuïtes al hospital de Manresa

El 1933, un simple accident de cotxe sense conseqüències greus esdevindria en el catalitzador d'un fosc drama "de faldilles" que acabaria per esclatar del tot tres anys després, el 1936. Els que viatjaven en aquell automòbil sinistrat camí a la nostra ciutat eren dos dirigents de les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya): Miquel Badia, més conegut entre els seus seguidors i amics com "Capità Collons" i Carles Duran. Aquest últim, un protagonista secundari, únicament significat per ser el marit d'una jove, també militant del partit, Carme Ballester i Llasart (futura segona esposa de Lluís Companys). El trencament d'un pneumàtic a la carretera que uneix Barcelona amb Manresa obrirà, doncs, la primera escena d'una obra que acabaria amb la mort a trets d'en Miquel i el seu germà Josep a mans de pistolers de la FAI el 28 d'abril de 1936.

Després d'aquell accident, Miquel Badia va ser traslladat a l'hospital de Manresa. Allí es trobaria amb Carme Ballester, que, alarmada, hauria anat al centre a la recerca del seu espòs. No obstant això, Carme no coincidiria amb el seu marit, ja que aquest no hauria considerat necessari rebre assistència mèdica i optaria per retornar immediatament cap a Barcelona. Inesperadament sols a l'habitació hospitalària, segons sembla, en determinat moment, de la trobada del tot casual entre Miquel Badia i Carme Ballester, el tema "es va escalfar" més del compte. Fins aquí, la peripècia semblava acabar en una anècdota privada de resultat eròtic. I així hagués estat de no irrompre en l'argument principal un tercer protagonista, el recentment nomenat president de la Generalitat, Lluís Companys.

Rivals polítics

Miquel Badia i Capell (1906 - 1936)

Així
les coses, el xoc entre els dos homes només podia ser una qüestió de temps. D'un temps que l'atzar va voler que coincidís amb la Revolució d'Octubre del 1934 ("Sis d'Octubre"). Una revolució en què Companys assumiria el protagonisme des de les institucions i l'altre, Badia, el lideratge al carrer com a cap de les milícies i forces d'ordre de Catalunya. Aquest seria el repartiment de papers, tot i que un mes abans, el setembre de 1934, Companys havia decidit cessar al seu competidor, fins a aquest moment comissari general d'Ordre Públic de la conselleria de Governació.
Va ser aquesta una maniobra en la qual el president Companys no va calibrar suficientment la força real del seu enemic personal i polític dins d'ERC. En efecte, la pressió dels partidaris a Miquel Badia forçaria a Companys a anunciar públicament que la seva decisió havia estat un error, i la disposició presidencial a reposar Badia en el seu lloc al comandament de les forces de seguretat de la Generalitat, compromís que Badia es va afanyar a exigir-li que complís en una acalorada entrevista personal plena d'insults i amenaces.

"Aquest càrrec no és per a un home com tu", crida Companys.

"Què vols dir amb això?", replica enfurismat Badia.

"Ella és una santa!", clama fora de si Companys.

I aquí, en el ple clímax de l'enfrontament verbal, és quan Badia esclata i procedeix a relatar al president la confraternització manresana amb tot luxe de detalls. En aquest instant de la discussió, segons pregonarien després els amics i partidaris de Miquel Badia, aquest podia haver signat la seva pròpia sentència de mort.
El més desagradable de tot aquest affair era que Carme Ballester s'havia convertit en la segona esposa de Lluís Companys.

La relació entre Companys i Badia quedà marcada per l'affair Ballester; rivals i competidors, dintre ERC, Lluís Companys i Miquel Badia no tornarien a confiar l'un en l'altre.

Més informació que us pot interessar:

- Complot per assassinar a Lluís Companys, aquí
- La mort dels germans Badia,
aquí
- Mitges veritats i amors polítics, aquí
- Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester, aquí

Bibliografia:

- "El complot nacionalista contra Companys", La Vanguardia, p.45 (5/11/04). Consulta l'article: aquí

- VV.AA.: "La Guerra Civil a Catalunya", Edicions 62, Barcelona 2006

1 comentari:

glamboy69 ha dit...

Vaja, sense cap mena de dubtes ERC ha estat una olla de grills des del mateix dia de la seva fundació!
No m'estranya tenint en compte la diversa procedència dels seus militants, des dels paramilitars d'EC als progressistes i poc nacionalistes del Partit Republicà Català!
Ara bé, quasi totes les disputes sempre han estat personals, com aquesta, i mai ideològiques!