26 d’octubre 2010

Radiografia d'una ciutat comercial l'any 1991

La gran botiga de la Catalunya Central

Manresa s'ha consolidat aquests últims anys com una ciutat comercial i de serveis, en un procés irreversible que ha deixat en un segon lloc una indústria autòctona afectada per la crisi. A falta d'un reconeixement de la seva capitalitat política i administrativa, Manresa s'ha convertit en una capital comercial capaç d'atraure un continu flux de visitants de les comarques veïnes.

La capital del Bages, ja tradicionalment comercial, ha viscut una profunda reconversió d'aquest sector, amb l'obertura de nombrosos establiments i la realització de quantioses inversions per renovar els comerços ja existents. Molt aviat, un hiper completarà la infraestructura comercial de la ciutat. Segons el secretari general de la Cambra de Comerç de Manresa, Josep Ribera, "el moment d'aquest sector és bo i puixant, i amb una forta tendència a avançar més en el futur".

Aquest espectacular auge comercial, però, comporta els seus riscos. Per no "morir d'èxit", la Cambra de Comerç assenyala la necessitat de planificar el futur creixement del sector, per tal d'adequar-se a la demanda real. A més de la pròpia Cambra, l'Ajuntament, la Unió de Botiguers i la Caixa de Manresa han impulsat un conveni de "crèdits tous" perquè les firmes comercials puguin efectuar inversions en renovació. En total, 1.000 milions de pessetes en préstecs, els interessos seran subvencionats pel Consistori.

L'alcalde de Manresa, Juli Sanclimens, destaca també la "forta reactivació del comerç" com a paràmetre més destacat de la ciutat en els darrers anys, fenomen que atribueix "a les inversions realitzades i la posada al dia dels establiments".

L'altra cara de la moneda és la progressiva pèrdua de pes específic de la indústria, que ha viscut durs cops amb el tancament de diverses empreses històriques de la ciutat: Bertrand i Serra, ATM... Per a Josep Ribera, la indústria manresana, dominada per el tèxtil i el metall, necessita "un important reciclatge" per garantir la seva supervivència. A Manresa no han aterrat empreses procedents del exterior, que sí que ho han fet en altres municipis de la seva perifèria gràcies a la disponibilitat de sòl industrial i a les bones comunicacions, pel que aquest sector segueix depenent del capital autòcton.

Per Sebastià Vives, secretari general de CC.OO. del Bages, "és un error voler convertir Manresa en una ciutat gairebé exclusivament comercial i de serveis, ja que el creixement demogràfic és gairebé negatiu, mentre que les indústries tanquen i no es produeixen en compensació noves inversions industrials".

Manresa ha guanyat en els últims anys molt en matèria de carreteres. L'autopista de Terrassa ha acostat aquesta ciutat al Vallès i a Barcelona; l'Eix del Llobregat, al Berguedà, a la Cerdanya i a Andorra. En canvi, l'Eix del Cardener, que enllaça les localitats de Manresa, Cardona i Solsona, deixa encara molt que desitjar i les comunicacions amb Igualada són tercermundistes.

- Extracte original traduït al català: Diari La Vanguardia, "MANRESA: Adiós al pasado industrial y bienvenida al presente comercial y de servicios", 6/5/1991, p.32

21 d’octubre 2010

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 3: Producció artesanal i canvi de rumb

Un dels factors que el PTV aguantés tan sols cinc anys, era la fabricació del seu producte final, el sistema de producció del utilitari manresà no va poder competir comercialment amb la fabricació mecanitzada de la factoria SEAT a inicis de la dècada de 1960.

El cotxe PTV començava a la taula del dissenyador; ell dissenyava totes i cadascuna de les peces que componien l'utilitari. AUSA fabricava tot el que podia, i si alguna peça no la podien fabricar ells mateixos, la donaven a encàrrec a un taller. Llavors reunint totes les peces, muntaven de forma manual els cotxes individualment, és a dir, cada cotxe és construïa de forma artesanal, peça a peça. La plantilla al complet (els mecànics) es dedicaven exclusivament a la construcció d'un vehicle. No hi havia especialització radical ni tampoc diversificació mecànica per tant els "muntadors" havien de col·locar les peces exactament igual com ho havien fet amb la unitat anterior.

El cop definitiu, fou l'any 1958. Aquell any l'estat espanyol crea l'empresa automobilística a imatge de la FIAT italiana, la SEAT (Sociedad Española de Turismos y Automobiles) per comercialitzar el vehicle privat entre la nova classe mitjana-consumidora, un nou vehicle a les expectatives de la classe treballadora.

Seat disposà de totes les innovacions d'aquell moment, d'una font econòmica de proveïment, quasi inesgotable, i alhora es dedicà a la producció massiva d'un turisme, el Seat 600, que no donava opció a totes les petites empreses automobilistes, com l'AUSA, a intentar arribar al màxim de clients en el mercat dels automòbils privats. Senzillament, les petites empreses no van poder competir amb la producció en cadena i mecanitzada dels utilitaris marca Seat.

Progressivament el nombre de vendes de PTV es va reduir i a inicis de la dècada dels 60, la competència amb la marca Seat, era del tot impossible per la manresana AUSA.

L'any 1961 la producció manual dels PTV s'atura definitivament, juntament amb els Biscuter, de Capi, d'Iseta, etc. La il·lusió dels seus fundadors no minva, el regust de la mecànica i el motor els crida a noves possibilitats, on no existia tanta competència comercial, la fabricació de vehicles destinats a la construcció (un altre mercat a l'auge als anys 60) com els elevadors i els dúmper. S'inicia d'aquesta manera un canvi de rumb definitiu en l'empresa AUSA.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella nº1, pàg. 7

19 d’octubre 2010

La Casa d'Exercicis


Obres de construcció de la Casa d'Exercicis de la Cova, darrere la basílica. Fotografia de l'any 1895, on podem observar que les arcades estaven construïdes damunt la balma.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

15 d’octubre 2010

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 2: Els inicis del PTV fins l'aparició del SEAT 600

El 1956 surt el primer model del PTV (Perramon-Tachó-Vila). La seva potència no és excessiva, i l'anunci que posen els seus fabricants a la primera plana del llibre d'instruccions es prou definidora: "Debe tenerse en cuenta que este coche es solamente de 250 c.c., y por tanto, no debe desafiarse en velocidad a otros coches de potencia superior. Recomendamos dejarlos pasar y siempre saldrán beneficiados en la seguridad de los pasajeros y en el rendimiento del coche".

Malgrat aquesta definició, el cert és que, en la dècada dels 50, era un cotxe que no tenia res d'envejar als turismes més valorats del seu temps.

Al llarg del quinquenni de la seva producció (1956-1961) van arribar a la producció de 1325 unitats. Contant amb la feina que donaven als petits tallers secundaris (avui en dia en diríem llocs de feina indirecte), podem afirmar que AUSA, marca fabricant del PTV, va arribar a crear la xifra de 400 llocs de feina, una quantitat important i gens insignificant.

PTV model 25o, publicitat de 1960 de l'empresa AUSA

El preu del utilitari PTV oscil·lava entre 50.000 i 55.000 pessetes, un preu considerable si el comparem amb els sous i nomines d'aquell temps. El PTV va vendre's per tot l'estat espanyol, i amb ell, el nom de la ciutat de Manresa va començar a ser conegut per tota la Península. Però l'expansió va ser un breu període d'èxit, arribaria el nou utilitari que esdevindria el rei de les carreteres, el Seat 600, i amb ell el Plan de Estabilización del govern central. Començava el període econòmic conegut de forma popular amb el nom de desarrollismo, la casa SEAT (Sociedad Española de Automobiles y Turismos) començaria a produir en serie els Seat 600. El PTV no va resistir al Seat 600, i en seguida es va veure relegat del mercat.

Bibliografia:

- DESCALS, J.:
La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella nº1, pàg. 6-7

11 d’octubre 2010

La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 1: Perramon, Vila i Tachó

Fotografia: Guillem Tachó conduint el seu utilitari per l'actual Plaça de Crist Rei ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

La història de l'automoció manresana cal centrar-la en la fabricació del model anomenat PTV. Durant la segona meitat de la dècada dels 50, era fàcil veure passar pels carrers un cotxe menut, de dues places, que no corria gaire (no superava els 80 km/h), però que era estimat per tots, doncs era un cotxe fet en la seva totalitat a la nostra ciutat: Manresa. El seu nom era PTV.

La marca AUSA (Automobiles Utilitarios S.A.), mare del PTV, neix el 1955 en un petit taller de reparació d'automòbils situat al començament de la Muralla de Sant Francesc. En aquell taller sorgeix la primera idea de crear prototips de cotxe utilitari, que serveixi per omplir el temps de lleure d'aquells aficionats a la mecànica i al món del motor.

Encoratjats per la seva pròpia il·lusió, i sense cap afany de lucre, creen el primer model de cotxe fabricat total i artesanalment a Manresa. El 1956, el petit cotxet de dos cilindres batejat amb el nom de Tachó, surt al carrer. Solament en sortirà un exemplar, però serà suficient perquè en Tachó (veritable pare de l'automobilística manresana) es posés en contacte amb dos clients, dels quals coneixia la seva afició pel motor, per tal de crear una entitat prou forta per comercialitzar un cotxe. Aquests dos clients eren en Vila i en Maurici Perrramon.

Fotografia: Bartomeu Català, Josep Tachó, Antoni Tachó i Ramon Biosca, entre d'altres. ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

Aquests tres socis creen la societat AUSA, i el primer treball que fan és el de transformar el primitiu model "Tachó" de dos cilindres en un altre prototipus, d'idèntiques característiques, però d'un sol cilindre. En surt un sol número.

Després de dissenyar i preparar-se decididament a la comercialització del seu nou projecte, el PTV, no sense dificultats, tots els requisits que la burocràcia de Madrid exigeix. Finalment amb els permisos pertinents, es traslladen a un nou local, concretament al carrer Mossèn Cinto Verdaguer i comencen a fabricar els primers cotxes que els farien famosos, els PTV.

Bibliografia:

- DESCALS, J.:
La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella nº1, pàg. 6.

- GARCÍA CASARRAMONA, G.:
Manresa, Recull gràfic 1876-1965, Ed. Edaifós, 2001

07 d’octubre 2010

On hem aparcat?

La revolució dels 60: el vehicle privat

Fotografia: La Plaça Fius i Palà plena de cotxes l'any 1968 (Revista "El Pou de la Gallina" nº257 - Arxiu Quintana i Torras)

Manresa a finals dels anys 50 es va endinsar en el pla econòmic dels tecnòcrates del govern franquista, un pla econòmic que crearia la classe social més nombrosa fins al moment: la classe mitjana-compradora. Aquest fenomen es va iniciar oficialment l'any 1959 amb el Plan de Estabilización. De 1950 a 1973 la taxa de creixement per habitant a l'estat espanyol fou de 5,9%, la més alta que mai s'ha registrat en un país europeu durant la segona meitat del segle XX. La renta per capita l'any 1960 era de 35.791 pessetes (en pessetes constants de 1970), i quinze anys més tard, el 1975 aquesta havia augmentat fins a 83.238 pessetes. Amb poc més de 15 anys, s'havia quasi duplicat.

La dècada dels 60 i el sistema franquista es van aliar amb el famós desarrollismo. L'estat espanyol amb tan sols deu anys (1956 - 1966) es col·locaria com el desè país més industrialitzat del món. Els anys 60 el consumisme arribà a les classes mitjanes, gràcies a la bonança econòmica (l'atur pràcticament era una xifra ridícula en un despatx de Madrid), la fi de l'autarquia, l'obertura als mercats mundials de les empreses espanyoles i el conseqüent rendiment a l'alça de les fabriques que cada vegada s'anaven construint en sòl industrial, el que més tard esdevindria en els polígons industrials tal i com els coneixem avui en dia.

Manresa com a ciutat nítidament industrial va notar satisfactòriament aquest pla econòmic, els obrers de les nostres fàbriques tenien sous més alts i es podien permetre luxes que els seus pares no haguessin imaginat mai: televisions, ràdios, tocadiscos, frigorífics, rentadores.... i l'estrella del consum, els cotxes. En efecte, els cotxes es van fer els amos i senyors dels nostres recorreguts, trajectes i excursions al camp o amb tot un ritual manresà: anar a la platja, que d'hora ens havíem de llevar per no trobar embussos! Tothom anava amb cotxe, tothom tenia un d'aquells mítics vehicles: Seat 600, Seat 850, Simca 1000...

L'any 1968 la xifra de vehicles de la ciutat de Manresa era de 5.300 vehicles, és clar que comparada amb l'any 2010 pot semblar una broma matemàtica. En l'actualitat per cada dos manresans hi ha un utilitari, el parc mòbil manresà arriba als 35.000 vehicles, quasi set vegades més que fa 42 anys.

04 d’octubre 2010

Memoria.cat rep un dels Premis d'Història Sàpiens 2010

Premi Sapiens 2010 a la divulgació a través de les noves tecnologies a l'Associació Memòria i Història de Manresa. (memoria.cat)

El portal de webs memoria.cat de l'Associació Memòria i Historia de Manresa ha rebut aquest dissabte, dia 2 d'octubre, un dels Premis d'Història Sàpiens 2010, concedits per la revista especialitzada del mateix nom. Concretament, ha estat el premi a la divulgació de la Història a través de les noves tecnologies. Han recollit el premi, en nom de l'Associació, en Joaquim Aloy, en Pere Gasol i la Conxita Parcerisas.

Històries Manresanes felicita a tots els seus membres per la gran tasca que fan a la ciutat de Manresa. Endavant amb la història!

01 d’octubre 2010

Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric

Passeig previst a la muralla del Carme segons Rovira i Trias, any 1847
(Arxiu Comarcal del Bages)


Una profusió de formes i d'edificis s'escampa arreu dels carrers i places de la nostra ciutat, ens deixà veure nítidament, aquelles construccions tan quotidianes, construccions que han marcat el nostre caràcter. Tot i que són part de la nostra història col·lectiva, el seu marc cronològic arranca el 1900, és a dir el segle XX, el segle dels grans canvis. A continuació, en aquest post, els arquitectes que han donat forma a Manresa durant el segle passat.

El Teatre Kursaal i Josep Firmat

L'edificació del teatre Kursaal fou promoguda per Andreu Cabot i Puig, qui confià els plànols a l'arquitecte Josep Firmat Serramalera. Construït dins els cànons noucentistes, vigents encara en la segona dècada del segle XX, el teatre fou inaugurat el 26 d'agost de 1927 i, quatre dies després, es va fer la primera representació: l'òpera Aïda, de la música de la qual s'encarregà l'orquestra del Liceu.

Josep Firmat obtingué el títol d'arquitecte a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Aquesta escola, fundada oficialment el 1875, era continuadora de l'Escola de Llotja o de les antigues escoles de mestres d'obres. Però, a diferència de les seves antecessores, la nova escola estructurava l'ensenyament en assignatures, donant molta importància a les tècniques i a les de dibuix.

La Renaixença i Pere Armengou

El GATCPAC, Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, es fundà l'any 1930. Era format per professionals que pretenien renovar l'arquitectura i utilitzar aquesta com una via per a la reforma social. La Generalitat republicana confià plenament en el GATCPAC i la seva combinació de racionalitat, funcionalitat i disseny. Així, li encarregà projectes socials com el Dispensari Antituberculós o la Casa Bloc de Barcelona i diversos edificis escolars arreu de Catalunya, com ara el CEIP La Renaixença, inaugurat l'any 1934 pel president Lluís Companys.

Pere Armengou, membre del GATCPAC, projectà aquesta escola amb una concepció moderna i funcional, preveient espais per al menjador, la biblioteca, el gimnàs o la sala d'actes.

- Més informació: aquí

La Casa Lluvià i Ignasi Oms

Ignasi Oms, l'arquitecte modernista manresà per excel·lència, projectà aquesta casa l'any 1908. La Casa Lluvià és un habitatge representatiu d'una època i una classe social determinades: principis del segle XX i la burgesia industrial, elements que a Catalunya solen confluir en el Modernisme.

L'ús de la casa ha anat variant al llarg del temps, ja que després d'allotjar la família Lluvià, va ser una escola i actualment és ocupada per la seu del Col·legi d'Arquitectes de la demarcació del Bages i el Berguedà. Fins ben entrat el segle XIX els arquitectes catalans encara s'agrupaven en gremis i confraries. A partir d'aleshores, tingué lloc la fundació de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya (1874) i després la del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (1931).

- Més informació: aquí

Cal Jorba i Arnald Calvet

Amb el desenvolupament comercial, les ciutats catalanes començaren a imitar-ne altres d'Europa i Estats Units, aplegant els petits comerços en edificis destinats a grans magatzems. A Catalunya, un dels principals impulsors d'aquesta tècnica de mercat va ser l'empresari Joan Jorba i Rius, que primer obrí els magatzems Jorba de Barcelona, i després Cal Jorba a Manresa, construït en diverses fases entre 1936 i 1952, constituint un dels millors exemples de l'art déco català.

L'arquitecte Arnald Calvet seguí les característiques principals d'aquests edificis comercials: construccions de diverses plantes amb façanes monumentals, grans finestrals i aparadors a la part baixa. La utilització de nous materials com el formigó armat i l'acer permeteren espais més diàfans amb una clara visió consumista.

- Més informació: aquí

Font: "Manresa. Arquitectes i mestres d'obra". Circuits, Passejades per la ciència i la història de Catalunya