29 de maig 2010

L'estació dels catalans: Manresa-Viladordis

Històries d'una estació subterrània: "a las cinco te espero en la vía"

Fotografia: Inauguració de l'estació subterrània de Manresa Viladordis, Arxiu: 18/7/85 - Diari Regió7

L'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) Manresa-Viladordis forma part del traçat de la línia R5: Manresa-Barcelona. Es va construir com una estació subterrània, la primera i fins ara única estació d'estil metropolità (sota terra) que disposem a la ciutat i va inaugurar-se de forma oficiosa el 16 de juliol de 1985. La construcció del túnel que soterrava el traçat dels "catalans" del carrer Sardana (on s'acabava el túnel original de Santa Clara) fins al carrer de Sant Cristòfol (al barri de la Font dels Capellans) es va aprofitar, degut als molts metres de profunditat entre el nivell del carrer i el pas de la via, per la construcció de l'estació subterrània. La parada "Manresa-Viladordis" es troba a l'Avinguda Francesc Macià, entre els carrers de la Sardana i el carrer Viladordis.

Des de la seva inauguració el baixador de Viladordis fou unes de les estacions que més aviat es degradà de la xarxa dels FGC, la primera estació era del tot rudimentària, no tenia cap tipus d'ascensor, ni de barreres, ni de vigilància, ni evidentment taquilla per comprar els bitllets, ni cap tipus d'informació dels horaris dels trens, "era un forat a terra", com deien els veïns i veïnes del entorn. L'estació aviat es convertí en un punt habitual de politoxicòmans, la seva poca afluència de passatgers, el seu cobriment sota terra i el pànic que provocava a molts usuaris baixar una estació a molts metres de profunditat feia pensar-s'ho dues vegades abans d'agafar el tren. També era una excel·lent forma de viatjar gratuïtament amb tren, al centre de Manresa o fins i tot per anar a Barcelona, sempre i quan no passés el revisor de torn dintre el tren.

A la dècada dels 90 l'estació també fou un punt de trobada de la canalla que sortia de l'escola Oms i de Prat (pròxima a l'estació), era ideal per fer les gamberrades de joventut, com jugar a futbol dintre l'estació, tirar pedres als trens de potassa i als fluorescents que il·luminaven l'interior o fins i tot per practicar l'espiritisme amb el famós "Ouija". Era una estació "cau", perquè no estaven a la vista de les mirades impertinents dels adults.

Les històries de baralles també formen part de la primera estació de Manresa-Viladordis, el ja mític "a las cinco a la vía" era la coletilla a tota provocació de baralles entre els nanos de l'escola Oms i de Prat i els visitants d'altres barris, sobretot de la Font dels Capellans i La Balconada. S'havia convertit en un punt clàssic de trobada de joves per arreglar assumptes pendents o simplement fer-se l'home amenaçant als nois i noies que sortien de l'escola.

Amb la urbanització a principis del 2000 del entorn més immediat de l'estació, va augmentar el nombre de residents i també de cotxes, aquest fet va provocar un major nombre d'usuaris d'aquesta instal·lació. Ben aviat els joves violents i politoxicomans van abandonar l'us de l'estació com a punt de reunió pel temor a ser denunciats pels usuaris.


Finalment, entre el 2006 i 2008, dintre un pla estratègic dels FGC per renovar i adequar les estacions de la línia, l'estació de Viladordis va ser renovada del tot, amb la construcció d'un ascensor que permetia l'accés a persones amb mobilitat reduïda, també es va adequar i remodelar del tot, amb la instal·lació de més punts lumínics, de barreres i d'una màquina de vendre bitllets automàtica i alhora es va augmentar la seguretat amb un circuit de càmeres de vídeo-vigilància i la presencia de seguretat privada. Amb les reformes efectuades, Manresa-Viladordis va deixar d'ésser un baixador a ser definitivament una estació de la xarxa dels FGC.

El mite d'estació conflictiva havia mort definitivament.

- Veure més fotografies, pàgina web Trenscat.com

23 de maig 2010

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Imatge: Rei Joan II d'Aragó.

En el primer capítol del Món Medieval manresà vam fer un resum del primer cens documentat a la ciutat de Manresa i de les nefastes cròniques de la Pesta Negra. Seguint en matèria, entrarem de ple en aquest segon capítol, començarem parlant de la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

L'autentic martiri demogràfic no va arribar fins l'esclat de la Guerra Civil Catalana, entre els dos bàndols oposats: per una banda el rei Joan II i per l'altre la Generalitat de Catalunya. Tot i que les incidències a la comarca del Bages no estan del tot clares, podem intuir que els partidaris de la Generalitat amb la ciutat de Manresa al davant, devastaren les terres reialistes. Les conseqüències van ser l'ocupació de castells i propietats de tot ordre. A la nostra ciutat tenim referències sobre la davallada demogràfica produïda pel conflicte belico-civil gràcies a la reforma municipal de 1476 feta pel rei Ferran el Catòlic, que va reduir el Consell de Cent (autoritat municipal del moment) a trenta membres. Feia quatre anys que la guerra havia acabat amb la firma del Tractat de Pedralbes (1472), i els efectes encara es notaven.

Així podem dir que la ciutat de Manresa acabava el segle XV amb una greu crisi econòmica que havia vist reduïda llur població a menys de 300 focs, si els comparem amb els 2000 focs que tenia abans de la Pesta Negra. El cop era angoixant, més de la meitat de la població havia mort. Malgrat les reticències els consellers manresans van buscar nous pobladors que tornessin a omplir els carrers i places, els nous habitants tindrien el privilegi de no pagar impostos si decidien instal·lar-se a la ciutat. També fou una recerca d'una nova classe burgesa i menestral, on es van buscar nous metges degut a la manca d'aquests, perquè els metges jueus havien estat expulsats de la ciutat pocs anys abans, i els metges cristians havien mort.

Les bones disposicions dels consellers van patir un revés amb el rebrot de pesta de 1508, quan van morir dos consellers, així com també jurats i botiguers, deixant orfe els carrers de la ciutat i obligant a tancar la Casa de la Ciutat. Finalment fins el 1515 el nombre de fogatges (cases habitades) no tornaria augmentar, superant l'escull dels 300 focs, i l'any 1553 els focs ja arribaven a 353, un augment del 12,42%.

L'increment més espectacular es va produir durant el darrer fogatge esmentat (1553), segons el llibre de talles de la ciutat de Manresa del 1586 es relacionen fins a 770 focs. Aquesta diferencia és deguda a que el darrer és un fogatge fet per les autoritats eclesiàstiques, on constaten tots els majors de 12 anys, aixi com els menors relacionats per cases i carrers. Per tant si ens centrem en el criteri dels consellers, de 1553 a 1586 es produí un augment fins als 417 focs, la qual cosa suposaria un 118,73%, molt lluny encara dels 770 focs que mencionàvem els religiosos.

En tot cas ambdues fonts, tant la civil com l'eclesiàstica, no eren exactes i per tant es podien haver manipulat per donar un bon resultat als estaments governamentals.

Què és un fogatge?

Hem parlat del fogatge, però convé revisar perquè i com s'organitzaven els focs i/o fogatges.

El fogatge fou un impost indirecte creat en el regnat de Pere III, fruit del pacte de les Corts l'impost es cobrava en terres de senyors laics i així com també en terres eclesiàstiques. Era una imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalanoaragonesa a raó d'una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per a cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.

Més informació:

- Consulta els fogatges dels anys 1358, 1497 i 1553, aquí.

- Primera part: Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I), aquí.

Bibliografia:

Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Historia Moderna

20 de maig 2010

El Pla Armengou o l'Eixample de 1933

L'eixample manresà

El nom eixample ens porta indiscutiblement a la ciutat de Barcelona i al seu magnific Pla Cerdà, però si ens fixem en els carrers i places de Manresa també podem veure que la nostra ciutat va ser traçada sobre plànol, tal i com avui la coneixem la majoria de manresans i visitants. Abans d'entrar en materia, primer cal definir o almenys donar una mica de contingut a la paraula en concret: eixample.

El lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni en descriu quin significat té la paraula eixample en llengua catalana a L'Espira, suplement cultural del dissabte del Diari de Balears: "eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt". El mot prové del castellà ensansche, per tant segons Bibiloni es un castellanisme acceptat pel català.

La figura clau de l'eixample manresà fou l'arquitecte Pere Armengou i Torra, i el seu context històric la Segona República Espanyola.

Ciutat sota plànol

"A tots els voltants de Manresa s'edifica de la manera més arbitrària, sense altra limitació que el caprici dels propietaris, puix en tants anys de parlar-ne encara no està confeccionat el plànol de l'eixample"

(Manifest de Concentració Republicana 8 d'abril de 1931)

Pere Armengou, va néixer a Manresa el 1905. Estudià als Germans de les Escoles Cristianes de Manresa. El 1922 comença estudis d’Arquitectura a Barcelona on aviat entrà en contacte amb l’avantguarda cultural dels anys vint, a través de l’Escola d'Arquitectura de Barcelona i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Treballà amb l’arquitecte barceloní Francesc Folguera de 1928 fins el 1932, quan es llicencià com a arquitecte. Aquell mateix any 1932 va ser nomenat arquitecte municipal de la ciutat de Manresa.

Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa. El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Companys el 1934, i segurament la seva obra més important), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent).

També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII, (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born. Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien d'esser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià.

No hi ha dubte, és l'actual circuit urbà de la capital del Bages, malgrat el retard de moltes de les obres, el Pla Armengou fou el model que s'ha seguit aquests darrers 77 anys per "ensanchar" la ciutat de Manresa.

Més informació sobre l'eixample, consulteu aquí.

Bibliografia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936) - Imatges i text.
- Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)
- Bloc del professor Gabriel Bibiloni (www.bibiloni.cat)

18 de maig 2010

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)

Imatge: Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV (Museu Comarcal de Manresa)

Les dades de població sempre són relatives si ens remuntem a èpoques no contemporànies, i evidentment la capital del Bages no en fou una excepció. El primer registre que trobem de població censada a Manresa data del 1252 quan es feu una concòrdia entre el paborde de Santa Maria de Manresa i els homes de la universitat de Manresa, però com que en aquells temps no existia un registre representatiu, signen, teòricament tots els caps de la vila, que en total són 96, si be no sabem si nomes incloïa els habitants de dins de la vila o bé hi eren compresos els barris de l'hospital de Sant Andreu i el de les Escodines i les altres cases d'extramurs, que estaven fora de l'anella defensiva dels grans murs que protegien la ciutat.

Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar del tot el que exposa, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de la maleïda arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants. Sarret i Arbós afirma que va treure la informació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en el llibre editat l'any 1921, amb el nom de Història de Manresa. El que queda clar és que la pesta bubònica va tenir efectes letals a la població manresana, que va quedar reduïda a la meitat, 2.400 habitants. El que queda clar es que la documentació sobre la Pesta Negra a Manresa, descriu que la població de Manresa va patir molt, i va perdre la meitat de la població.

Els fogatges redactats en temps del rei Pere III El Cerimoniós (rei recordat especialment pels manresans i manresanes al atorgar el privilegi de la construcció de la Sèquia el 1339) després de la Pesta Negra, donen xifres aleatòries i confuses, però el període de 1365 a 1370 semblen ser bastant rigoroses i contrastades. L'any 1358 el fogatge tan sols ens diu la quantitat: a pagar 41.326 sous, el 1365-1370 els focs són 703 i 463 el 1381.

Aquesta davallada d'habitants a causa de la Pesta Negra del 1348 i sobretot dels rebrots de la mateixa pesta no causà una catàstrofe en l'economia municipal: Manresa va continuar amb les construccions d'obres públiques: esglésies monumentals, la Sequia, la Seu i les muralles. Per altra banda, un dels calls més actius seguia sent el de la ciutat de Manresa, on els jueus eren un important nucli de comerciants i de metges que van portar prestigi a la ciutat.

Bibliografia:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Historia Moderna

15 de maig 2010

La Nit dels Museus a Manresa

La Nit dels Museus és una iniciativa en xarxa promoguda pel Consell d'Europa, on el dissabte 15 de maig del 2010 els museus obren fins més enllà de les dotze de la nit. La Nit dels Museus Europea hi participen més de 2.000 museus de 40 països. La nit dels Museus va néixer l’any 2005 amb l’objectiu de situar les institucions museístiques de França i de la resta d’Europa en un projecte comú, per tal de promoure-les entre un públic divers, oferint una manera diferent i creativa de visitar-les. La primera Nit dels Museus es va celebrar l'any 2007 a la ciutat de Barcelona, i aquests darrers dos anys s'ha ampliat l'oferta i alhora augmentat el nombre de museus de ciutats catalanes que s'han adherit a l'iniciativa del Consell d'Europa.

Els quatre museus de Manresa (Museu Comarcal, Museu de la Tècnica, Museu de la Seu i Museu de Geologia Valentí Masachs) se sumen a la iniciativa amb un seguit d'activitats entre el 15 i el 23 de maig.

Així doncs, i de forma excepcional durant un nit podrem disfrutar dels museus de la ciutat, en un horari nocturn i de forma gratuïta. Endavant!

09 de maig 2010

La filla del governador de l'Àfrica Equatorial

Ginette Eboué a l'estació del Nord

Isabel del Castillo, és una més dels milers d'homes i dones que van travessar la frontera dels Pirineus fugint dels nazis i dels francesos del règim de Petain, o del que es coneixerà com la França de Vichy. L'ocupació alemanya de França (1940-1944) i la constant col·laboració del estat titella del mariscal Petain cap al seu amo alemany, va portar a milers de jueus i fins i tot soldats britànics, polonesos i partidaris del general De Gaulle, a travessar la frontera cap a l'Espanya de Franco, que mantenia una sospitosa neutralitat en la guerra que s'estava desenvolupant a Europa. L'estat espanyol era un via ràpida per fugir a Hispanoamèrica o per formar part de xarxes d'espionatge britànica i nord-americana, vigilant alhora no caure en el bàndol contrari, l'alemany, perquè també disposava de llurs xarxes. Un dels casos més famosos d'espionatge o doble-espionatge del període que compren els anys de la Segona Guerra Mundial, fou l'espia català, Joan Pujol, alies Garbo.

Maquis, contrabandistes, "passadors experts" en les muntanyes del Pirineu i tota una serie de persones es jugaven el físic per ajudar a passar cap a territori espanyol al trafic de persones que volien penetrar a l'estat espanyol per escapar del terror nazi i salvar la vida per tornar després a infiltrar-se en la resistència organitzada.

Molts d'aquests passadors, eren ex-lluitadors de la Guerra Civil Espanyola, com els maquis aragonesos o catalans, i també d'altres formacions polítiques com del POUM o a nivell més espanyol del PCE. La majoria actuaven perquè creien que d'aquesta manera aconseguirien "el favor" que realitzaven es tornés en contra el general Franco un cop Hitler fos derrotat definitivament, d'altres senzillament aprofitaven l'avinentesa per fer diners a costa de persones necessitades.

L'estació del Nord, el darrer tram

Tornem a Isabel del Castillo, que va aconseguir arribar fins a Barcelona, des de la França ocupada, gràcies a l'ajuda de passadors experts, tot i que segons la pròpia del Castillo reconeix que no eren de confiança, perquè el darrer tram del viatge en tren de Manresa a Barcelona, un dels passadors es va espantar en veure la Guàrdia Civil parlant amb del Castillo i la seva acompanyant, i va fugir per por a ser delatat. Finalment, ja a la capital catalana, Isabel del Castillo (amb el nom de Ana Martínez) va arribar a Madrid on va poder viure tranquil·lament lluny de la pressió nazi.

Fotografia de Ginette Eboué. Des de l'any 1961 era directora de la UNESCO, en el programa d'assistència als moviments d'alliberament nacional i la lluita contra l'apartheid a l'Àfrica. Morí l'any 1992, fou una membre activa de la Maçoneria, de la "Gran Lògia Femenina de França".

Però el més curiós fou precisament aquesta companya de viatge cap a la llibertat, era la filla del governador de la colònia francesa de l'Àfrica Equatorial, que s'havia posat al servei de la França Lliure del general De Gaulle. No fa falta ser gaire perspicaç per creure que la filla d'un governador, concretament de Felix Eboué, i la seva pell de color negre seria un detall que la gendarmeria francesa i la Gestapo detectarien d'immediat. Malgrat tot, Ginette Eboué, va poder escapar-se dels controls policials, els passadors es van negar a donar-li documentació falsa, "perquè senzillament a Espanya no hi havia negres".

Isabel del Castillo, explica que la seva documentació falsificada li va permetre superar els nombrosos controls policials des del trajecte de Montpeller fins al Pertús, i que més tard arribarien fins a l'estació del Nord de Manresa per realitzar el viatge fins a Barcelona amb tren, juntament amb Ginette i el passador que s'ubicaria en un altre vagó.

Si del Castillo (Ana Martínez) va arribar a Madrid, la Ginette va poder arribar a l'Àfrica i va evitar caure en mans dels alemanys, ja que la seva captura seria un punt a favor del bàndol alemany, pel simple fet de ser la filla del primer governador colonial que no va seguir les directrius del regim col·laboracionista de Vichy, i es va passar al que seria la França guanyadora de la Segona Guerra Mundial, la França Lliure de Charles De Gaulle.

Narració d'Isabel del Castillo, a "Contrabandistes de la Llibertat" d'Assumpta Montellà.

05 de maig 2010

65 anys de l'alliberament de Mauthausen

"Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat; moriren tots perquè la humanitat pogués viure".

Són paraules de Joaquim Amat-Piniella, escriptor manresà supervivent dels camps nazis. Són paraules dignes de recordar especialment aquest dimecres, 5 de maig, que es compleixen 65 anys de l'alliberament de Mauthausen.

Vegeu el web dedicat a Joaquim Amat-Piniella:
http://www.guiamanresa.com/amat

Memòria i Història de Manresa

03 de maig 2010

Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició

L'últim del franquisme

Ramon Roqueta Roqueta fou el darrer alcalde de Manresa del regim franquista, o almenys l'ultim que va ser nomenat a dit, i no en un sufragi universal directe. Va ser escollit alcalde de Manresa el 3 de novembre de 1975, en lloc de Ramon Soldevila, que més tard seria governador civil de Lleida, i que llavors era subgovernador de Barcelona.

Corrien temps difícils la tardor de 1975, la possible guerra amb el Marroc a causa del Sàhara Occidental i un dictador Franco amb una salut pèssima, però encara a temps d'afusellar als darrers presoners polítics el 27 de setembre de 1975. Sens dubte, la dictadura tornava a estar en boca de tots, fins i tot fora de l'estat espanyol.

Ramon Roqueta va néixer el 1925 a Manresa, era fill d'industrial vinater. El seu pare posà el seu nom al posteriorment popular vi "Tres erres". Exercí de pèrit químic i en l'actualitat és propietari de finques vitivinícoles. El nom Roqueta s'associa a la vinicultura, tant a Manresa, al Bages i la resta de Catalunya es nom de referencia i de qualitat.

Roqueta fou president de l'Associació de Xofers de Manresa i Berga i del seu Montepío. Més tard també fou vocal provincial de la CNS de la Vinya i president de la Unió local d'Empresaris de la Vinya. Fou promocionat pels aparells del règim en una operació de cooptació de nou personal polític de cara a la transició a la Monarquia restaurada, un cop Franco morís.

Alcalde de Manresa de 1975 a 1979

Ramon Roqueta amb la medalla d'or de la ciutat, al consistori manresà (Diari Regió7 10/7/2008)

Roqueta representava un nova classe política, desmarcada del franquisme intransigent, de caire renovador va adaptar el consistori al que es coneix com a Transició, en els llibres de història.

El seu lloc en la màxima magistratura municipal el va substituir Josep Cornet, primer alcalde escollit en unes eleccions l'1 d'abril de 1979. Durant la seva alcaldia no destaquen grans obres, o grans esdeveniments, senzillament fou el darrer alcalde d'una dictadura i fou el primer en donar pas a la democràcia restaurada i a la celebració d'eleccions municipals l'any 1979, després de 40 anys de dictadura.

Roqueta tornà al món empresarial, i abandonà la política de partits que es va imposar de nou amb la restauració democràtica. L'any 1988 fou el pregoner oficial de la Festa Major i el juliol del 2008, l'ajuntament de Manresa li entregà la medalla d'or per ser l'alcalde de la Transició Espanyola.

Bibliografia:

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari, 12

- Diari Regió7, 10/7/2008

- Diari La Vanguardia Española, 5/11/1975

01 de maig 2010

Un 8 de març de 1936

Aprofitant que avui, primer de maig, és el dia del treball, vull commemorar i recordar als treballadors que van morir l'any 1936 a la fàbrica de tints Sociedad Anonima Carreras.

El diari La Vanguardia parlava d'aquell desgraciat fet en la tercera pàgina, de l'edició del diumenge 8 de març de 1936:

"Catastrofe en una Fabrica de Manresa"

A la fàbrica de tints de la Societat Anònima Carreras, situada al carrer de les Bases de Manresa, es va registrar una catàstrofe que va omplir de consternació a tot el veïnat. A primera hora del matí es trobaven exactament la meitat de la plantilla, i d'altres operaris com paletes i peons que efectuaven una reparació. De cop i volta l'edifici es va venir avall provocant el pànic i la desesperació. Els bombers i voluntaris van actuar ràpidament en les tasques de rescat, tot i que no van poder salvar cinc treballadors que van morir sota les ruïnes de la fabrica.

(traduït al català, La Vanguardia, 8/3/1936)