26 d’abril 2010

Un derbi a la màxima categoria

Història d'una temporada a l'elit: El derbi CB Manresa - CD Manresa La Casera

La temporada 1972-1973 Manresa va gaudir de forma excepcional de veure jugar dos equips de la ciutat a la màxima categoria del bàsquet, en aquell temps la División de Honor. El CB Manresa, de la mítica Pista Castell, va aconseguir ascendir a la màxima divisió i es va enfrontar amb l'equip que actualment és coneix com a Assignia Manresa, que en aquell temps s'anomenava Manresa-La Casera. El primer partit que va jugar el CB Manresa el va enfrontar contra el Nautico de Tenerife, i el resultat final va ser una victòria per cinc punts, 60 a 55.

Però el partit estel·lar del CB Manresa el va realitzar contra el seu rival ciutadà el CD Manresa-La Casera, l'11 de febrer de 1973 a la Pista Castell plena de gom a gom, el CB va realitzar un gran partit i es va imposar per 81-64. La jornada 30, el 27 de maig de 1973, al partit de tornada el CB va perdre contundentment davant el Manresa-La Casera per un resultat de 99 a 55. Al finalitzar la temporada el CB Manresa no va aconseguir la permanència i va descendir a la segona divisió. Fou la darrera i única vegada que els dos equips de bàsquet de Manresa s'enfrontarien cara a cara al màxim nivell competitiu.

L'ex-jugador del CB Manresa Josep Armengol descriu com es va viure el derbi manresà, a la revista del Pou de la Gallina: "la rivalitat dels dos equips de Manresa va ser una constant històrica. Com més alt era el nivell que s'assolia més s'accentuava aquesta rivalitat. Crec que inicialment era més a nivell personal entre els jugadors, però en esdevenir semi-professionals i haver-hi jugadors sense tanta sensibilitat pels colors, aquesta rivalitat es va transportar a les grades".

Tanmateix, el CB de no va poder salvar-se, i la seva aventura a Primera només va durar una temporada. “A Primera només vam poder-hi ser un any, ja que per un punt negatiu vam haver de fer la promoció de descens, que ens la van fer jugar a Barcelona, sense camp neutral, perquè abans tot estava centrat en Barcelona. La vam fer al camp del Laietà contra el Picadero i per 5 punts vam perdre. Llavors vam estar potser 4 anys seguits a punt de tornar a pujar però no va ser possible”, explicava el mític entrenador Tomàs Dalmau.

Documentació:

- Revista: El Pou de la Gallina, nº253, abril 2010 (fotografia i declaracions de J.Armengol)
- Arxiu històric ACB.com

17 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 3. El gran salt demogràfic de la "Manresa de les fàbriques"

Tecnològicament els telers de fusta continuaven sent els simples que tan sols teixien una sola cinta i els de rem o a l'encordillada que podien teixir unes quantes cintes al mateix temps. Bàsicament funcionaven de forma manual. L'any 1862 trobem en la cinteria manresana, la de Francesc Cornet, entre el carrer Botí i la plaça Pedregar d'aquells temps, que instal·là una maquina petita de vapor amb la força de tres cavalls. Les cintes es tenien una amplada que oscil·laven entre les tres i les deu polzades (1 polzada = 2,54 cm), uns 22 centímetres, d'ample com a màxim i normalment es feien amb coto cru per portar després a tenyir.

L'any 1860 es podien comptabilitzar 79 empreses dedicades a la cinteria i 425 telers, amb la distribució desigual, un 66% dels cintaires i també vetaires de cintes de cotó que disposaven fins a cinc telers tenien el 34% dels telers, i en canvi els cintaires amb deu i més telers, que eren el 15% dels empresaris disposaven del 42% dels telers. Els noms dels empresaris del moment eren: Fortuny, Pons i Enrich, Portabella, Gallifa, Vidal, Vallès, etc.

Frank Gomez (c) 2005. Interior fàbrica tèxtil Bertrán y Serra. Fotografia seleccionada al IV Certamen Internacional de Fotografia sobre Patrimoni Industrial “Testimonios y Paisajes del Hierro”, INCUNA.

Són anys de creixement demogràfic a la ciutat, d'expansió urbana, de derrocament de muralles medievals i de l'obertura de les vies que més tard es coneixerien com l'Eixample Manresà. Per posar un exemple d'aquest creixement espectacular durant el decurs del segle XIX, nomes cal revisar l'autor Josep Oliveras i Samitier a "La transformació de Manresa al segle XIX" publicat a la revista Dovella, segons Oliveras l'any 1803 la ciutat de Manresa tenia 8.484 habitants, i pràcticament a finals del segle XIX, el 1897, la població era de 25.121 habitants. Per evidenciar aquest canvi en el panorama urbà de Manresa podem reproduir les paraules del professor de l'Escola Sant Ignasi, Ramón Miró:

"donde acuden centenares de habitantes de esta población para ganar su sustento y apenas hay casa donde el ruido de alguna máquina no sea seguro indicio de la laboriosidad de sus habitantes..."

A les acaballes del segle XIX, les coses començaven a canviar, era l'època de la Febre de l'Or (que coincidia amb el final de la Guerra Civil Americana [1865-1870] i la crisi que va comportar en un dels màxims productors cotoners del món), la cinteria de cotó perdia pes, el 1880 consten nomes catorze empreses de cintes, però hi havia 25 establiments que feien cinta de seda i 17 empreses més que elaboraven teixits de la seda. Primer de la seda del cotó i ara, del cotó a la seda. Un capicua en la industria tèxtil local. Manresa seria escenari de l'èxit de la Febre de l'Or que va arribar a Catalunya, la dècada de 1877 a 1887 la població de la ciutat augmentaria en més de 4.000 habitants, 415 habitants per any.

Bibliografia de recerca:

- La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, Manresa octubre del 2000 (ed. Lluís Virós)

14 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 2. La fabricació de vetes

Durant el segle XIX va tenir una gran difusió la fabricació de vetes, majoritàriament en petits obradors que teixien amb telers manuals de rem d'unes 40 cintes, regentats per operaris modestos. Aquests obradors eren propietat dels operaris i es situaven als últims pisos dels habitatges, amb enormes finestres que permetien una excel·lent il·luminació. Un grup de poderosos comerciants-fabricants els feien arribar comandes i els servien els fils, la qual cosa provocava una gran quantitat de conflictes laborals que van arribar a vagues generals de vetaires els darrers anys del segle XIX i fins i tot del XX.

Entre els anys 1840 i 1850 la nostra ciutat va esdevenir la plaça més important de la industria cotonera del estat espanyol, amb més de 23.000 fusos i de 340 telers. Hi havia tretze fàbriques de diferents societats mercantils dedicades als filats i teixits de cotó, que movien la maquinaria amb l'esforç manual i sobretot del riu Cardener, així com de la pròpia Sèquia i del torrent de Sant Ignasi (en l'actualitat s'utilitza com a col·lector d'aigües del clavegueram public). Anys més tard, a la dècada de 1860 i els anys posteriors, es va incorporar la força del vapor per ajudar l'energia hidràulica a fer funcionar les màquines.

L'aprofitament de l'energia hidràulica demanava unes fonts capitalistes molt importants que un sol individu no podia suportar i les fabriques que van aparèixer sovint eren fruit de l'acord de diverses famílies, que fusionaven els seus capitals per crear cada vegada societats fabrils més poderoses.

La cinteria de cotó experimentà un important avenç segons podem comprovar a l'Arxiu Comarcal de Manresa (lligall 385), l'any 1854 hi havia 62 empresaris dedicats al cotó, els noms més destacats eren els Vidal, Portabella, Burés i Enrich.

Segons els propis fabricants durant els anys que comprenen de 1851 fins a 1854 de 133 telers existents es passa a 279, i dels 284 obrers fins a 634. Sarret i Arbós diu que el 1854 a Manresa hi havia aproximadament uns 300 telers de vetes a l'encordillada, que realitzaven diferents peces i una estadística del 7 de març de 1854 recompta 327 telers i 743 obrers. Els telers de cintes múltiples consumien unes 270.000 lliures de cotó i la producció per teler i any era d'unes 2.400 lliures de cinta.

Recerca bibliogràfica:

- Nadal, Jordi: La industrialització i el desenvolupament econòmic d'Espanya. Ed. Albert Carreras, Miquel Gutiérrez. Barcelona, 1999

- Virós, Lluís: Perramon & Badia 1926-2001. Manresa, 2001

- La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, Manresa octubre del 2000 (ed. Lluís Virós)

08 d’abril 2010

Les Bases de Manresa

El 1892, el catalanisme polític signava el primer document de drets i deures de Catalunya davant d’Espanya. 118 anys més tard, la ciutat on es va celebrar dedica una via urbana a aquesta fita: l’avinguda de les Bases de Manresa.

05 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 1. La indústria dels filats, seda o cotó?

A l'ultim quart del segle XVIII eren nombrosos els fabricants de cintes de tot tipus de seda (galoners, passamaners, perxers). Corria l'any 1788, el gran historiador manresà Joaquim Sarret el 1923, apunta la xifra de 111 agremiats perxers i 17 passamaners a la ciutat de Manresa, tot i que els primers van reduir-se considerablement amb els anys.

Un any abans, una font eclesiàstica feia referencia a més de 200 galoners i a un centenar de cintaires de llistó de vint peces el teler i amb els telers distribuïts "a les moltes fàbriques de cintes, on cada home sol confeccionava 20 cintes de colors i mides diferents, de senzilles o dobles". Segons la versió oficial de 1775, el concepte "fàbrica" feia referència a un teler de cintes múltiples. No es sap quin era el nombre exacte de mestres, fabricants i operaris, l'únic fet indiscutible és que Manresa era un important centre d'elaboració de teixits de seda, i en aquesta fabricació hi havia la dels teixits estrets, és a dir, les cintes.

La cinteria del cotó, en contra, no tenia el pes de la cinteria de seda, el 1799 Manresa nomes disposava d'onze teixidors dedicats a treballar el cotó. L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament l'any 1831:

"Desde la pérdida pués de nuestras colonias [colònies espanyoles de Sudamerica] el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."

El document també afirmava que el capital que els hi restava als fabricants es va invertir en la cinteria del cotó. Per ultim apuntar que aquest pas de la seda al cotó, existeix una corranda de Joan Amades que diu així:

"Molts s'han ficat a les quadres a treballar en un teler, que molts de la veleria ja no sabien que fer."

En aquells temps, segons el diccionari de Sebastián Miñano de 1826 la industria manresana sobresortia en les activitats fabrils de: "las manufacturas de seda y algodones [...] hilados de algodón a la inglesa, cintas de seda y algodón, fabricas de paños fino al estilo de sedan, papel y aguardiente". Com a nota curiosa, també destaca la elaboració d'aiguardent.

Referència bibliogràfica:

- La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya, Manresa octubre del 2000