24 de novembre 2010

Tercera part: L'eixample manresà i les fàbriques

La Fàbrica de Cal Cura (1917)

La seva imponent xemeneia, de 50 metres d'alçada, és una referència des de tot el sector nord-est de la ciutat de Manresa i el punt més visible de les grans calderes d'una fàbrica d'aiguardent i licors. La família Cura, originaria del poble de Navarcles, havia iniciat una empresa per a la destil·lació de vins el 1898, any de la pèrdua de les colònies espanyoles del Carib. El 1917 Valentí Cura, amb l'ajuda dels seus fills, va construir una nova fàbrica.

L'empresa va gaudia de bones expectatives comercials, en períodes de plena producció com els del final de l'estiu entrava unes 150 tones diàries de brisa, el residu que resta del raïm després de trepitjat o premsat, que transformava en 2.000 litres d'alcohol. D'aquests aiguardents purs, l'empresa en fabricava el popular Anís Bages, entre d'altres productes.

La fàbrica Cura es va clausurar l'any 1961 a causa de la decadència del sector dels aiguardents. La xemeneia resta dempeus al principi de la carretera del Pont de Vilomara número 9, però si us ubiqueu al darrer tram del carrer Sant Joan del Coll la podreu veure millor.


Fàbrica Perramon i Badia (1932)

Perramon i Badia és una fàbrica de cintes de seda fundada l'any 1926. El creixement de l'empresa va fer que entre el 1932 i 1934 es reformessin el vestíbul i les oficines i es va construir una nau annexa per a 90 telers. La nau es va convertir en una instalació modèlica, amb un estil d'arquitectura funcional, pràcticament únic a la ciutat de Manresa. El sistema d'il·luminació zenital i els elements decoratius interiors són especialment innovadors. L'edifici el podem trobar a la Carretera de Vic, numero 99, al costat de la COPE de Manresa.

Perramon i Badia empresa innovadora en el camp de la cinteria i les noves tecnologies va créixer fins la crisi del mercat tèxtil als anys 70 i 80. En la dècada dels 60 havia tingut una plantilla de 300 treballadors. Avui en dia tot i seguir una línia de producció moderna i informatitzada amb productes d'alt valor afegit per combatre la competència asiàtica, l'empresa pateix la crisi internacional dels mercats i s'ha vist obligada a reduir la seva plantilla per fer front a les despeses.


Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Cal Cura / Perramon i Badia, googlemaps.com

17 de novembre 2010

L'antic edifici de Cal Jorba

Edifici de Can Jorba a l'indret de l'actual edifici del Banco Central Hispano. Al fons, ca la Buresa, i a la dreta de la imatge podem veure els contraforts de l'església de Sant Domènec enderrocada durant la Guerra Civil. Imatge reproduïda en una targeta postal, sense datar, firmada amb les inicials J.G.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

13 de novembre 2010

Berlanga a Manresa

El rodatge de Plácido

Avui ha mort a l'edat de 89 anys el gran director Luis García Berlanga a la seva llar de Madrid. Berlanga és potser el millor director que ha tingut el cinema espanyol juntament amb un altre director nascut a la província de Terol, i que es deia Luis Buñuel.

Berlanga té un passat que Històries Manresanes no podia ometre. El que desconeix molta gent de la biografia del gran Luis García Berlanga és que va passar una temporada entre nosaltres, concretament fa 50 anys en el rodatge d'una de les seves pel·lícules. Estem parlant del film Plácido, que es va estrenar l'any 1961. De ben segur que els amants del bon cinema recordaran els lavabos de la plaça de Sant Domènec o l'estació del Nord de la Renfe que apareixen en l'obra rodada a la nostra ciutat.

Les obres del director valencià van ser filmades en el franquisme (excepte títols com La Escopeta Nacional, Todos a la cárcel, etc.) i representen una imatge crítica, cruel i realista de la societat franquista imperant a l'estat espanyol. El toc permanent d'humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denúncia permanent feta amb molt ofici, que malgrat que la seva cruesa en molts aspectes la censura no va poder evitar esborrar de la memòria col·lectiva.

Per què a casa nostra?

L’estada de Berlanga a la ciutat i la seva capacitat per extreure dels nostres carrers un decorat cinematogràfic que va portar a la pel·lícula a ser nomenada per l’Oscar de 1962 a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no ha estat mai oblidada pels manresans. Berlanga va explicar que l’elecció de la nostra ciutat va ser purament estratègica i que els productors van triar Manresa, sense cap complicitat amb la ciutat. Molts manresans i manresanes van col·laborar com a extres, mentre que altres van arribar a interpretar petits papers. Tots eren ciutadans normals, sense experiència prèvia en la interpretació i sense relació amb el món del cinema, però el seu entusiasme va contribuir al gran èxit artístic i cinematogràfic que va suposar Plácido, arribant a guanyar-se els elogis de Berlanga per les seves prestacions com a actors.

Fotogrames del rodatge del film Plácido als carrers de la ciutat de Manresa (encadenados.org)

Més informació:

- Plácido (1961), enllaç
- La ciutat de Plácido, enllaç
- Fitxa de Plácido a IMDb (en anglès), enllaç

Fotografies del rodatge:

- Fotografies cedides per Joan Soler, enllaç

09 de novembre 2010

Segona part: L'eixample manresà i les fàbriques

La fàbrica Torrents (1942)

Aquest edifici va ser construït per Marià Torrents i Oliveres l'any 1942. Pocs anys després de la Guerra Civil, el tèxtil manresà va experimentar una fase de gran expansió, afavorida per la política comercial de restricció d'importacions estrangers i sobretot per l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Torrents va contractar persones que no podien demostrar que eren "adictos al régimen", i a la fabrica es va formar un ambient curiós amb treballadors i treballadors marginats per haver estat republicans o catalanistes. Els inspectors policials havien de fer la vista grossa davant la situació de manca de mà d'obra que patia Manresa durant la postguerra.

L'estructura també és característica de l'època. Es va projectar la fàbrica en una conjuntura econòmica en la que era barata la mà d'obra però cars els materials. Per això es va fer una combinació de tècniques dl moment, com el formigó armat i l'acer, i de més tradicionals com el forjat amb voltes de maó pla reforçades amb tirants transversals.

El 1990, després d'anys d'oblit, l'edifici es va restaurar i es va rehabilitar com la seu del diari Regió7.

El Pont de Ferro (1927)

El pont de Ferro està situat en un tram de la línia de Manresa a Martorell que es va construir entre 1922 i 1924. El va fer la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes, creada el 1919 per la fusió del Ferrocarril Económico de Manresa a Berga i la potent companyia belga Solvay, que explotava una línia entre Barcelona i Martorell. Els ponts de la nova línia es van construir amb la tècnica dels trams metàl·lics amb estreps de formigó i obra, que era prou eficient i més econòmica que la construcció d'arcs de formigó.

El pont en qüestió malgrat no ser estrictament una "fàbrica", té una longitud total de 43 metres, amb un tram central metàl·lic de 16 metres de llum i dos estreps de formigó i obra. En un dels seus costats té acoblada una casella de guardaagulles de l'estació. El pont de Ferro forma part del ric patrimoni industrial de la ciutat, és un referent molt característic i sobretot conegut per la immensa majoria de manresans alhora de situar un dels trams de la carretera de Vic. Aquest pont està ubicat en el tram de l'actual línia R5 (Manresa-Barcelona) dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, entre les estacions manresanes, de Manresa-Alta i Manresa-Viladordis.


Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Torrents, googlemaps.com
- Pont de Ferro, Pius Cisa

02 de novembre 2010

Primera part: L'eixample manresà i les fàbriques

Al llarg del segle XIX, la ciutat de Manresa s'obre enfora de les muralles medievals cap a l'Eixample configurat per dues vies que porten el nom de les carreteres, una és la carretera de Vic i l'altre la carretera de Cardona. Ambdues vies s'establiran nombrosos tallers i fabriques que aprofitaran la capacitat de transport de l'energia elèctrica gràcies a l'electrificació de centenars de metres de cables que al segle XX ompliran els carrers i espais de Manresa.

L'escorxador municipal (1906)

Des de la dècada de 1880, l'ajuntament manresà ja plantejava el trasllat i l'ampliació de l'antic escorxador municipal, que estava situat al mig de la ciutat i n'encarregà el seu projecte a l'arquitecte municipal Ignasi Oms i Ponsa.

El Nou escorxador significava millors condicions higièniques que milloraven la salubritat de la ciutat, limitaven el risc d'infecció en el consum de carn i suposaven també una major producció càrnica. El 1906 s'inicià el projecte d'edificació, que acabaria dos anys més tard, el 1908.

A l'interior hi destaquen la clara planificació racional del conjunt per facilitar el moviment dels animals, la separació de les cambres en funció de la seva utilitat i el pas d'aire fresc entre els murs. Al mateix temps, l'arquitecte Oms va dotar el conjunt d'una estètica admirable, amb la combinació de contrastos cromàtics amb materials com la pedra, l'enrajolat i el maó.

L'escorxador va tancar l'any 1992, i el 2005 es va inaugurar amb la seva nova funció, la rehabilitació per convertir-la en la nova universitat de la Fundació Universitària del Bages (FUB).


Fàbrica Alcoholera Manresana (1914)

La gran xemeneia que testimonia el passat industrial d'aquesta zona era de l'alcoholera de Baldomer Casas i Sala. En els mesos d'estiu, aquestes fàbriques d'esperit de vi es dedicaven a extreure alcohols de vins malaguanyats. Les fàbriques d'aiguardent són instal·lacions perilloses per l'elevada inflamabilitat del producte fabricat, i aquesta va patir un incendi a primers del segle XX en el que diversos treballadors van resultar ferits.

Després de la Guerra Civil, l'empresa va establir una fàbrica de licors embotellats amb marques curioses i populars com el nom d'un frare evangelitzador de les amèriques i homònim del propietari -Bartolomé de las Casas-, el licor "Gold Waser" també anomenat "Agua de oro de Danzing", el licor estomacal "Honisch" i l'anís "la Manresana".

Font de consulta:
- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Printfriendly