29 de maig 2009

El misteri de les tombes de la Seu

Les tombes de la Seu són un misteri per molts de nosaltres, qui són els que descansen in secula seculorum a la col·legiata de la Seu de Manresa? Quina història amaguen? A continuació tres tombes de la Seu de Manresa, informació obtinguda del bloc: Imatges de Pedra i Silenci.

Tomba de Bernat de Manresa

Bernat de Manresa era militar. És el sisè sarcòfag situat a la girola de la Seu.

La tomba té forma d’arqueta i és d’estil gòtic. El vas sepulcral conté un llibre obert destinat a la inscripció o epitafi, del qual només n’hi ha una pàgina gravada i dos escuts gòtics molt similars a banda i banda, que també estan representats als laterals del sepulcre. La tapa conté una escultura jacent del militar, vestit amb una túnica de malles (asberg) fins als genolls. També porta proteccions a les cames i als peus, sota els quals sembla que hi hagi un gos. Va armat amb espasa i daga. Com és habitual en moltes d’aquestes sepultures, el cap de l’estàtua reposa sobre un coixí de pedra.

L’epitafi diu:
"XI Kalendas Madii Anno Domini MCCCXX nono obiit venerabilis Bernardus de Minorisa miles cuius anima requiescat in pace amen qui hic dictus venerabilis iacet".

A XI de les calendes de maig (21 d’abril) de l’any del senyor MCCCXXXIX morí el venerable Bernat de Manresa, militar. Que la seva ànima descansi en pau. Amén. Aquí descansa el dit venerable.

Vas sepulcral de Bernat de Morera

Al mur de ponent del claustre de la Seu de Manresa hi trobem una làpida sepulcral del segle XV, que conté la inscripció en lletra librària gòtica:

"Vas den Bernat Camorera Baler"

L'arbre que hi ha representat sota la inscripció, és una morera, que fa referència al cognom del difunt (Çamorera o Samorera).

Sepulcre dama desconeguda

Aquesta tomba gòtica està situada a la girola de la Seu i és el quart sepulcre que hi trobem. Correspon al d’una dona, de la qual no se’n pot saber el llinatge ni el nom ja que, malgrat haver-hi escuts esculpits, no corresponen a cap llinatge. A més, al centre del vas hi ha un llibre obert destinat a una inscripció identificativa que no va ser esculpit. Pels ropatges de la dama, que inclou un llarg collar i una bossa, es pot deduir que es tractava d’un personatge de família poderosa. Alguns estudiosos de la matèria atribueixen l’obra a l’escultor Berenguer Ferrer.

Bibliografia i fotografies:

- Bloc: Imatges de Pedra i Silenci

24 de maig 2009

Galeria fotogràfica "Històries Manresanes"


Vull presentar com a novetat exclusiva per a tots els lectors i lectores d'Històries Manresanes, tot el conjunt d'imatges d'arxiu en forma d'àlbum digital, que he utilitzat en molts dels meus articles. Moltes d'aquestes imatges no han estat publicades en el bloc.

No ho dubteu i entreu a la galeria d'Històries Manresanes!
Per accedir a l'àlbum: aquí.

22 de maig 2009

De la sèquia als Dipòsits Vells

L'aigua a Manresa

Des del segle XIV fins al 1865 Manresa utilitzava l’aigua que arribava directament per la Sèquia sense cap tractament. Es distribuïa per a l’ús domèstic i artesanal, per abeurar el bestiar, per rentar, etc. Si hi havia algun problema a la Sèquia i s’havia de tallar el subministrament durant uns dies, no suposava cap problema greu degut al tipus de vida d’aquells temps, ja que es gastava menys aigua, i a que moltes cases tenien cisterna. Amb el creixement de la ciutat i les noves indústries, la necessitat d’aigua va augmentar i va caldre poder garantir el subministrament. La solució va ser construir dipòsits.

El 1865 es van inaugurar uns grans dipòsits a la zona alta de la ciutat, que van assegurar una reserva d’aigua i en facilitaren la distribució per canonades als habitatges. A més, als dipòsits es produïa una decantació del fang i l’aigua subministrada era més clara que abans, però encara no tenia garanties sanitàries. Les instal·lacions van ser construïdes pel mestre d'obres Marià Potó i projectats per l'enginyer Enrique León, entre el 1861 i el 1865.

L’any 1927 es va començar a posar clor a l’aigua i es van evitar els riscos sanitaris. Fins l’any 1980 subministrava aigua a les parts baixes de la ciutat. L’any 1991 es va restaurar l’edifici amb motiu del 125è aniversari de Caixa Manresa.

Fotografia: Interior del dipòsit 1 del Museu de la Tècnica de Manresa.

Al cap de pocs anys ja s’havien construït edificis més alts que el nivell d’aquells dipòsits i no hi arribava l’aigua. Això va obligar a construïr-ne uns de nous, i als primers dipòsits se’ls va anomenar “Dipòsits Vells”, que fa uns anys es van restaurar, transformant-se en la seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Manresa.

El 1888 varen construir els Dipòsits Nous, a una cota força més alta que els vells, de manera que permetien fer arribar l’aigua als pisos més alts de la ciutat. Els tres dipòsits, de 40 m de diàmetre, 6 de profunditat i una capacitat d’uns 8.000 m3 cada un, són els que s’utilitzen actualment, tot i que han estat força refets. Fins el 1950 els dipòsits estaven connectats en sèrie: l’aigua de la Sèquia entrava al número 1, passava al 2 i s’extreia del 3.

18 de maig 2009

El frau de la Bertrand i Serra

La fi d'un imperi tèxtil

El dia 10 de març de 1983, el diari El País, va publicar una notícia que canviaria el decurs de la història de la Fàbrica Nova de Manresa. El president de l'empresa Textiles Bertrand i Serra S.A., es obligat a declarar davant la Guàrdia Civil per frau a la Seguretat Social.

Eusebio Bertrand Batlló, president de l'empresa Tèxtiles Bertrand Serra S.A., desena indústria tèxtil espanyola l'any 1983, era obligat a declarar pel Servei d'Informació de la 411a Comandància de la Guàrdia Civil, en relació amb el frau a la Seguretat Social. Eusebio Bertrand es trobava fora del estat espanyol quan va ser descobert el presumpte frau i de moment no tenia la intenció de tornar.

El president de Bertrand Serra concentrava a la seva persona un nombre considerable de llocs de màxima responsabilitat en consells d'administració de diverses empreses tèxtils i energètiques, entre les que es troben Carbons de Berga, Hidroelèctrica de Catalunya, Catalana de Gas i Electricitat i La Seda de Barcelona. La seva implicació en els fets, juntament amb altres grans empreses de fort arrelament en el sector, entre les quals destacaven Hilados y Tejidos Puigneró, Indústries Burés i Sucesores de J. Coma Cros.

Bertrand desconeixia, segons fonts solvents de l'edició del El País, la implicació de la seva empresa en aquestes irregularitats, en les que, segons la mateixa versió, va intervenir un ex gerent, que va cessà del seu càrrec. La esmentada indústria comptava amb una plantilla de 2.600 treballadors, repartida principalment en les factories de Barcelona i Ordis (Girona). La quantitat suposadament defraudada a la Seguretat Social s'elevava als 73 milions de pessetes. Aquest fet contrastava amb la inversió financera de 4.000 milions de pessetes, efectuada per la família Bertrand en els darrers anys, suma destinada a pal·liar les fortes pèrdues de l'entitat i que havia estat obtinguda de la venda del seu patrimoni immobiliari particular.

Bibliografia:

- Bloc: "Memòries del segle XX - Descobreix-te Vic Remei!"
- Hemeroteca Diari Regió7 (1983-1984)

13 de maig 2009

Els anys foscos del franquisme

Il·lustració del dibuixant manresà Joan Vilanova.

El Memorial Democràtic, aquests últims anys, s'ha centrat en la recuperació de les víctimes del règim franquista o fins i tot de les víctimes de la rereguarda republicana com les religioses. Les autoritats franquistes fomentaven i animaven les denúncies i delacions contra tots aquells sospitosos de no ser “adictos al régimen”. A Manresa, al igual que la resta de Catalunya, moltes d’aquestes denúncies corresponien a víctimes, o familiars d’aquestes, de qualsevol dels aspectes de la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra. Però també lamentablement, moltes d’altres responien a motius de venjança personal o bé d’oportunisme polític, social i laboral.

Els informes i les denúncies servien per efectuar tota mena de represàlies i també de prova acusatòria en els judicis civils o consells de guerra sumaríssims que podien acabar amb anys de presó i, fins i tot, amb la pena de mort per a l’acusat. A casa nostra, davant la manca d’edificis oficials que reunissin les condicions adients, aquesta farsa judicial–per les nul·les possibilitats reals de defensar-se que tenien els acusats- es realitzaren a la sala d’actes de l’actual Institut Lluís de Peguera.

Tenim molts exemples i documents que ens permeten fer una síntesi del període més dur del franquisme, els seus primers anys, des de la fi de la guerra fins pràcticament a principis de la dècada dels 60.

Els judicis militars celebrats a l’Institut Lluís de Peguera

En primer lloc, a banda del coneixement d’aquest fet per via de la història oral (gràcies a testimonis encara vius), va ser la trobada d’una notícia en el mateix diari “Manresa”, que certificava per escrit la celebració d’uns judicis militars a la Sala d’Actes de l’actual Institut Lluís de Peguera. Tanmateix, el gran valor testimonial d’aquest apartat el proporciona la senyora Francesca Burgués quan en el mateix Institut explica amb tot detall com ella el 1939 –quan era una nena- havia assistit a diversos judicis militars que s’hi celebraven contra presos antifranquistes i que eren presidits pel venjatiu oficial Goded, el fill del general que havia d’encapçalar la insurrecció militar a Barcelona i que havia estat afusellat pels republicans a l’inici de la guerra civil. Alguns dels presos jutjats a l’Institut van ser després afusellats al camp de la Bota. D’altres restarien a la presó durant molts anys. És un testimoni molt valuós que es complementa amb el de Margarida Marcet, que va assistir, a la mateixa sala, al judici contra la seva àvia, a qui ja de seguida el jutge militar es va encarregar de fer saber que era “la madre del ex-alcalde rojo de Manresa” (el republicà Francesc Marcet).

“L’hotel Ciment” de Cervera

Així l’anomenaven sarcàsticament els soldats que hi van haver de passar uns dies, entre els quals molts manresans. Era un antic magatzem de ciment de Cervera. Allà les autoritats franquistes hi van reunir centenars i centenars de soldats per procedir a la seva depuració. Les condicions eren infrahumanes i els detinguts havien de respirar la pols del ciment que hi havia pertot. Dos soldats manresans de la lleva del biberó, Francesc Terra i Pere Sobrerroca, al cap de 67 anys d’haver-hi estat detinguts, van tornar a visitar l’”Hotel Ciment” –i després la Universitat de Cervera, convertit aleshores en un camp de concentració- per explicar-nos les vivències allí viscudes.

(per veure la realitat manresana dels primers anys de la dictadura existeix el documental: "Viure en una dictadura, Els primers anys del franquisme a Manresa 1939-1959"). Els dos exemples citats apareixen en aquest documental.

L'alcaldia de Manresa de 1939 a 1959

Durant la dictadura els alcaldes eren escollits a dit, la majoria eren importants caps del Movimiento local (FET-JONS) o comerciants i rics industrials afins al franquisme per preservar el seu status econòmic. A Manresa la formula es va aplicar al peu de la lletra. Els tres primers alcaldes que van ocupar la cadira del consistori manresà van ser: el procurador de tribunals Domingo Prunés Miquel, de 1939 a 1943; el metge Juan Montardit García, de 1943 a 1945 i l'industrial i perit Juan Prats Pons, de 1945 a 1958, aquest darrer va ser el que més anys va ocupar el càrrec d'alcalde en el període franquista, un total de 13 anys, fins que fou cessat per un cas de corrupció especulativa del sòl, on estaven implicats també dos tinents d'alcalde.

MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12.

09 de maig 2009

L'esclat de la Guerra Civil

Manresa i els primers mesos de la Guerra Civil: La Formació del Comitè Antifeixista

Manresa al esclatar la Guerra Civil Espanyola es trobava en el bàndol republicà, lleial al govern constitucional de Madrid i a la Generalitat de Catalunya. En aquells dies calorosos d'estiu d'agitació i desordre popular, l'Ajuntament republicà va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions revolucionaries del bàndol republicà: el Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa.

Però abans, durant els primers dies de la guerra, es va crear un altre comitè que va prendre el nom de Comitè d'Enllaç Antifeixista de la comarca Manresa-Bages, format per un petit grup de la CNT-FAI de Barcelona comandat per Solé i Asensi que varen arribar a Manresa amb dos camionetes carregades de fusells i armes. La situació va acabar quan la Federació Local de Sindicats de la CNT va decidir unificar el comitè d'Enllaç Antifeixista amb el Comitè Revolucionari. Josep Corbella (que era membre del comitè d'Enllaç Antifeixista) va esdevenir el primer secretari del Comitè Antifeixista de Manresa el 10 d'agost de 1936, durant la seva reestructuració, després de la fusió d'ambdós comitès antifeixistes de Manresa. El 19 d'octubre d'aquell mateix any Corbella va ser escollit alcalde del Consell municipal i reelegit l'octubre de 1937 fins al 31 de maig de 1938.

Aquesta unificació i reestructuració va permetre al Comitè Antifeixista, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies. L'Ajuntament quedà pràcticament marginat de la vida política de la ciutat. La decisió d'enderrocar les esglésies de Manresa tenia inevitablement dues vessants. Per una banda, l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altre banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós i de opressió clerical.

Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a esglésies per robar i destruir tot mobiliari artístic, així com les relíquies i icones del seu interior, la majoria dels objectes robats acabarien al foc. Tot i així algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.

Poc després, a finals d'estiu de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica ja que s'oposava als enderrocaments però no podia fer res per aturar-los ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comitè Antifeixista. A més a més el consistori havia de pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruïnar definitivament l'Ajuntament, i els treballadors van deixar de cobrar pels enderrocs. També es va crear la Junta de Defensa Passiva de la Població Civil que, entre d’altres coses, va construir refugis antiaeris per a la població.

En aquells moments en què l’Ajuntament pràcticament no tenia cap pes a la ciutat –ja que era el Comitè Revolucionari Antifeixista qui n’exercia el poder real- cal valorar molt positivament la seva fermesa i valentia en la defensa de la Seu, que estava a punt de ser enderrocada, com ho foren set esglésies importants de la ciutat.

Bibliografia:

- POZO GONZALEZ, Josep Antoni: 
"El Poder Revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936 / Crisi i recomposició de l'estat". Tesi Doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Lletres (2002)

- Manresa Calidoscopi,
"Els temps Perduts" > enllaç

Fotografies:

- Memoria.cat,
"El Salvament de la Seu, 1936" > memoria.cat/laseu 
- Fons Josep Maria Rosal i Argullo > lasequia.cat/rosaldargullol

07 de maig 2009

La vaga de la Fàbrica Nova de 1946

Les dones surten a la vaga

La desaparició de la Fàbrica Nova és ja un fet assumit per la consciencia manresana, amb ella s'han emportat els records i el què quedava de la memòria històrica del moviment obrer manresà. Potser no s'ha parlat gaire del tema, però a la fàbrica Bertrand i Serra es van viure episodis molt especials, com per exemple la vaga que van protagonitzar les dones l'any 1946, una de les primeres realitzades en plena dictadura franquista al estat espanyol. Fita doblement important per tractar-se d'una de les primeres reivindicacions públiques i populars en una època on sobretot destacava la dura repressió i el silenci imposat, i pel fet de ser les dones les protagonistes, les quals havien de trencar amb més tabús patriarcals i prejudicis a l'hora d'encapçalar la lluita de la classe treballadora, tan important pel desenvolupament econòmic de Manresa.

Són molts els historiadors i historiadores que consideren la vaga general de Manresa, el gener del 1946, com la primera gran vaga que va patir franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, ja que a principis de gener havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de Catalunya.

El dia de la liberación es paren les màquines

Fotografia: Fabrica Nova (Manresa), dècada dels 70, arxiu: Memòria del Segle XX


La Joana Picoy i les seves companyes de la fàbrica tèxtil més important del país van decidir aturar les màquines fins que l'empresa no els pagués el que elles creien que era just. La crònica detallada dels fets ens ha arribat a través del diari personal de la Laura Sanmiquel, l'administrativa de la fàbrica.

El 24 de gener del 1946, a Manresa, se celebrava l'aniversari de la "Liberación" (entrada dels exèrcits nacionals a la ciutat) i lògicament era dia festiu. El divendres següent era dia de paga a Bertrand i Serra, la fàbrica tèxtil més gran del estat espanyol. Però les treballadores cobraven un dia menys. No els havien pagat la festa de la "Liberación" i com que no hi estaven d'acord, van decidir no acceptar el sobre amb la setmanada i van parar de treballar.

Feia temps que les treballadores reclamaven un plus de vida cara, però no se'ls havia concedit. Ja n'estaven tipes, i aquell descompte del festiu va encendre la metxa. La vaga es va estendre per totes les plantes de la fàbrica.

El dilluns 28 ja feia quatre dies que la fàbrica estava aturada i l'alcalde va anar a donar suport al director de la fàbrica. Tots dos es van reunir amb una representació de les treballadores perquè tenien por que el conflicte s'encomanés a d'altres empreses. Però les dones es mantenien fermes: no tornarien a la feina si abans no se'ls pagava el plus de vida cara i el dia que els havien descomptat.

El dimarts 29 continuava l'aturada. A la tarda, el propietari de la fàbrica i el governador civil, Bartolomé Barba, van fer cap a l'empresa per intentar arribar a un acord, però l'endemà la vaga continuava. Les obreres del torn de matí van entrar a la fàbrica i es van quedar davant les màquines sense treballar. A l'hora de plegar, a les dues del migdia, la guàrdia civil va entrar a la fàbrica, van deixar passar les treballadores del torn de tarda i van tancar la porta.

Ja era dimecres i totes les treballadores de la Bertrand i Serra estaven tancades dins la fàbrica. Si no engegaven les màquines, ningú no podria tornar a casa. Però tot i l'ultimàtum, les màquines van continuar aturades i el governador va decidir utilitzar l'última mesura de força: a la tarda va arribar la policia armada de Barcelona, els temuts "grisos". Amb la seva presència, la situació a l'interior de la fàbrica encara va empitjorar, però les dones no es van fer enrere. El Governador va haver d'ordenar la retirada de la policia, i va demanar a les dues parts del conflicte que pactessin una solució. El dijous 31, quan faltaven deu minuts per les sis de la tarda el personal va arribar a la fàbrica disposat a treballar. Finalment, l'empresa havia cedit: va pagar el festiu i el plus de vida cara que les dones reivindicaven feia temps.

Després d'una setmana molt dura, la vaga s'havia acabat. L'any següent, Franco va anar a Manresa. Va visitar les indústries més importants, entre les quals la Bertrand i Serra, va fer un recorregut per la ciutat i va acabar la jornada fent un discurs des del balcó de l'ajuntament en què va demanar més diàleg a les empreses, per evitar aquesta mena de conflictes.

Aquesta mobilització espontània va aconseguir descol·locar el règim: les protagonistes eren dones i no tenien motivacions polítiques, només demanaven un sou digne per poder menjar.

Més informació:

- Isabel Pérez Molina: "La vaga de les dones de Manresa de 1946"

Bibliografia:

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Garcia Casarramona, Gal·la (2005): "En veu de dona: La Fàbrica Nova de Manresa". Ajuntament de Manresa

- Pecats Capitals (2006), Capítol 3: Aturar les maquines, Televisió de Catalunya

01 de maig 2009

El Museu Comarcal de Manresa

La seva història (1896 - 1977)

Els antecedents d'aquest museu comencen l'any 1882 amb una exposició arítistico-arqueològica, els dies de la Festa Major de la ciutat.

L'1 de setembre de 1896, el museu es inaugurat oficialment per l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa i Gomis, el Museu Municipal amb la base d'alguns materials aplegats amb motiu d'aquella exposició i molts d'altres objectes d'interès arqueològic, artístic, històric o folklòric varen reunir-se al segon pis de la Casa Caritat. La direcció fou confiada a l'arxiver local el senyor Leonci Soler i March i al seu eficient col·laborador, Joaquim Sarret i Arbós.

Durant la guerra civil de 1936-1939, els objectes del museu, de la Seu i de les entitats excursionistes locals van ser traslladats a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi que la Generalitat de Catalunya destinava al Museu de Manresa i a la resta de la comarca del Bages.

Acabada la guerra i retornada bona part del contingut als llocs de procedència, va néixer el Museu de Manresa, creat per un ordre ministerial del 6 de febrer de 1941 i obert al públic oficialment des del 29 d'agost del mateix any, instal·lat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi, edifici monumental que data de 1742.

El Museu de Manresa quedà agregat a l'Arqueològic de Barcelona, i n'exercí la direcció primerament el Doctor Martín Almargo, i després el Doctor Eduard Ripoll, i es delegà la direcció efectiva en un sots-director i secretari del patronat.

Per defunció dels sots-director Mossén Valentí Santamaria, el mes de novembre de 1968, el Museu restà clausurat fins el 19 de febrer de 1977, prèvies importants obres de restauració de l'edifici, declarat monument historico-artístic per l'Estat espanyol, el març de 1962. La reobertura provisional es va fer amb el nom de Museu Comarcal de Manresa.

Font: Joan Vilaró i Llach "Art a Manresa, ss. XIX i XX", Manresa 1983