31 de gener 2009

Els topònims "Manresa" i "Bages"

Segona Part: El topònim "Manresa"

El topònim Manresa, trobem que el nom emprat pels escrivans i notaris des de mitjan segle X fins al segle XVIII; en què el llatí desapareix de les escriptures notarials, és el de Minorisa. aquesta grafia ha fet pensar que no fos un topònim llatí, un derivat de minorminoirs; aleshores seria la ciutat petita. però era necessari una ciutat gran, així es creà la hipòtesi de l'existencia d'una ciutat romana anomenada Minorisa-Rubricata, com a complement d'una altra de coneguda com a Rubricata, i que hom situa en el delta del Llobregat, que en aquell temps podria ser a Martorell. Però la Minorisa-Rubricata no apareix en cap llista ni se'n té cap notícia; sols un notari manresà, a principis de segle XIX, falsificà un document d'època visigòtica on es citava un príncep i uns cònsols, a més d'un bisbe, de la ciutat Minorisa-Rubricata; a més seria una gran contradicció anomenar Minorisa-Rubricata a una ciutat on pels seus peus passa el riu Cardener.

També un altre aspecte important: les primeres aparicions del topònim no es fan fins a la primera meitat de segle X amb la forma Menresa, i sols tenim que la de Minorisa apareix dos cops, un el 945 i un altre el 949, i podria encara tractar-se de còpies posteriors de finals de segle X. Després, es pot constatar que a mesura que ens endinsem en la segona meitat de segle X augmenta el nom de Minorisa, i disminueix el de Menresa, i en el darrer quart de segle X, el primer ja és dominant, si bé el segon no desapareix. En el segle XI la forma llatinitzada de Minorisa domina totalment, i el nom indígena de Menresa s'utilitza sovint per donar nom a carreteres, relleus geogràfics, edificis i altres referències de caràcter popular, ultra algun cop apareixen les dues formes en un mateix document. Àdhuc tenim uns nuclis de població que ha pres el nom de la torre de defensa característica de la de Manresa, així tenim dues poblacions anomenades, una La Manresana al municipi de Prats de Rei, i un altre del mateix nom al de Sant Ramon, el primer a la comarca de l'Anoia, i l'altra a la de la Segarra; i encara hom coneix més torres manresanes, una a Linyola i un altra a Juneda, utilitzant el nom indígena no el llatinitzat.

Així, doncs, l'existència d'una ciutat romana anomenada Bacasis, tocant a Manresa, i junt amb el fet d'aparèixer primerament la grafia Menresa i no la de Minorisa permet afirmar que el primer, el de Menresa, és el nom original, i d'origen indígena com ja hem avançat, i el segon, Minorisa, es tracta d'una llatinització feta a mitjan de segle XI totalment postissa, que no arrelà, emprant-se sols en l'escriptura llatina i prou.

Per tant creiem que Menresa, es un topònim indígena, ibèric, segurament.

Text d'Albert Benet i Clarà

26 de gener 2009

Els topònims "Manresa" i "Bages"

Primera Part: El topònim Bages

Els orígens de Manresa van lligats el seu nom, ja que sovint les primers dades d’un nucli de població no es refereixen a gaire més que a donar-nos la seva filiació i prou. També ens trobem amb algun problema de sortida, ja que hom pensa en l’existència d’una ciutat romana com a origen de l’actual de Manresa, però l’existència del topònim Bages també fa pensar en una altra ciutat romana, la ciutat citada el segle I d.C. per Ptolomeu, centrada a la Lacetània, amb el nom de Bacasis. Aleshores dues ciutats, l’una tocant a l’altra no es pot admetre per ningú. Però com que interessava generalment atribuir a Manresa l’honor de gaudir d’un passat romà, es rebutjava la possibilitat que Bages correspongués a la Bacasis de Ptolomeu, tot cercant altres llocs que poguessin tenir alguna semblança fonètica. Així, s’ha atribuït a la vila de Bagà o bé a la població de Vacarisses, tot i que cap dels dos topònims no apareix a l’Alta Edat Mitjana fent referència a una situació anterior relacionada amb una ciutat o municipi romà. Bagà surt citada com a Bagazano, Bagazanense, Bagada o Bagado, lluny, per tant, de relacionar-se amb Bacasis, a més estaria en el territori del Bergusis, no en els dels Lacetans com la cita Ptolomeu. I sobre Vacarisses, ni el lloc, molt muntanyós, ni cap altre indici permet d’atribuir a aquesta població la ubicació d’una ciutat o municipi romà, per tant creiem que cal cercar-lo en el lloc de Bages.

Primerament anem a escatir el topònim Bages, i després ja tindrem una possibilitat eliminada pel de Manresa. Partim de la ciutat citada per Ptolomeu en el segle I d.C. en la seva Geografia, que centra en la Lacetània, a la qual dóna el nom de Bacasis que podem comparar amb topònim Bages que durant els segles X-XI es situa en el sector entre els rius Llobregat i Cardener, i va des del Guix fins als termes de Sallent, Castellnou i Callús per les zones sud i nord respectivament. Aquest sector quasi coincideix amb el que hom coneix avui com a Pla de Bages, i que en segles esmentats era anomenat com a Campo Bagas. Al mateix temps hem d’aclarir que no té cap fons de veritat l’atribució del topònim Bages a un mas de Sant Joan de Vilatorrada.

Per tal de relacionar el Pla de Bages actual i el Campo Bagas dels segles X-XI amb la ciutat romana de Bacasis, tenim diferents indicis. Primerament trobem una plena concordança lingüística, car si a Bacasis li trèiem el gentilici, tenim el nom de la ciutat de Bacas, i en els segles esmentats apareix en Bagas i Baias com a formes més generals, i a finals ja trobem la forma actual de Bages. Aleshores l’evolució fonètica és ben senzilla la k o c, segons estigui escrit en grec o en llatí, passà a la g o a la i consonàntica. Totes quatre són consonants gluturals, i l’evolució ha estat molt poca i senzilla, sense haver de buscar grans canvis que sovint resulten difícils d’explicar. Desprès a finals del segle XI la a àtona es neutralitza i es converteix en e, donant així la grafia actual de Bages. Per tant no tenim cap problema que el nom de la ciutat romana de Bacasis hagi esdevingut el de Bages.

En segon lloc tenim el valor d’aquest nom que sovint complementa el topònim Bages, ens referim a la paraula Campo. Aquest mot el trobem en altres llocs durant el segle X i XI. Concretament el 954 tenim la cita d’un Campo Sagarrensi i un Campo Barberano. El primer Campo es refereix a la zona de Prats del Rei, on s’ha trobat vàries inscripcions romanes, i en una d’elles la cita un municipi de Segarra (MVNICIPI SIGARRENS); en el segon Campo correspon a la zona de Barberà, on el mot Campo perdurà fins al segle XII, i si bé no es coneix cap inscripció citant el municipi de Barberà en època romana, en canvi en aquesta zona es coneixen moltes vil•les d’aquesta època, la qual cosa fa pensar en alguna organització municipal. Per tan, creiem que el mot Campo significa el mateix que territoria, el terme municipal d’una ciutat o d’un municipio romà sense estructura urbana, aquest nom perdurà en llocs on no es restaurà la ciutat o municipi, com Bages, Segarra, Barberà, i en altres de repoblació tardana, com Tarragona que, al contrari dels altres, s’ha mantingut fins avui en dia, designant la comarca de la ciutat de Tarragona. Així doncs, no hi ha dubte, el Campo Bages designava el terme de la ciutat o municipi de Bacasis, la qual cosa es veu reafirmada per una gran xarxa de vil•les de tradició romano-visigòtica per tota la zona del Pla i dels seus voltants, ja que no pensem que fos una ciutat amb estructura urbana sinó un municipi rural, amb un temple i un seguit de vil•les disperses pel pla i les valls. Encara tenim una ciutat que, si bé no la prenem com a determinat, ens fa veure que ja en el segle XI hom considerava que en el lloc de Bages hi havia hagut una ciutat. Aquesta afirmació la trobem en un text que conté una relació de miracles fets per Sant Benet en el seu monestir del Bages, i referint-se al monestir diu: “per la fertilitat dels vinyers li han posat el nom de Bages, en commemoració de la ciutat que l’havia portat un dia”.

En resum, afirmen que la ciutat romana de Bacasis estava situada en el Pla de Bages, comprenent un àmbit imprecís, si bé el nucli d’entre-rius del Guix als termes de Sallent, Castellnou i Callús. Tots els indicis ho confirmen, sols manca una inscripció per convèncer els més escèptics, però nosaltres no tenim cap dubte que el municipi romà de Bacasis estava situat al Pla de Bages, i que Bages deriva del nom de la ciutat. Sols tenim el dubte de si el seu nom té origen en un temple dedicat a Bacus, déu del vi, que seria el patró de la ciutat, per la gran abundor de vinya ja en època romana, que portà a Plini a dir que: “Els vinyers lacetans a Hispània són famosos per la quantitat de vi que n’obté”. A l’època medieval la vinya era una font de riquesa important, estenent-se arreu, després en els segles XVII-XVIII i, sobretot, en el segle XIX no restà serra o pendent sense vinya. Per tant, ben bé podria ser que, malgrat els nostres dubtes, fos cert que el nom de Bacasis fos el d’una ciutat romana que tingué protector a Bacus déu del vi, a causa de la seva riquesa vinícola.

24 de gener 2009

La Guerra Civil, punt final (4a part)

Els centres culturals, les escoles i els canvis de nom

Avui fa exactament 70 anys que les tropes franquistes entraven a la ciutat de Manresa, aquell dia era el 24 de gener de 1939. Seguint els anteriors posts de "La Guerra Civil, punt final", avui faré una breu descripció del quart i ultim punt, les escoles i els centres culturals, que van patir el canvi de noms que instauraren les noves autoritats municipals franquistes.

El 20 de maig de 1939, desprès d'acordar el canvi de noms dels carrers i avingudes de la ciutat, es comença a encetar una nova serie de canvis en els noms dels grups escolars i escoles estatals. L'objectiu era esborrar qualsevol record del període anterior al Alzamiento, i recordar a la població quins noms eren els triomfadors de la Cruzada contra els rojos.

Finalment el 22 de juny de 1939 s'aproven els canvis de nom de les següents escoles:

- Generalísimo Franco a l'escola Renaixença.
- Padre Algué al Grup Escolar Bonavista (aquest canvi continua vigent actualment).
- José Antonio al del Parc.
- San Jaime a les escoles dels nens del Poble Nou.
- Pilar Primo de Rivera a les escoles de nenes del Poble Nou.
- Calvo Sotelo a l'escola de la carretera de Santpedor.
- Victor Pradera a les escoles de Viladordis.
- Sagrada Família a l'escola de la barriada de les Farreres.

Pel que fa referència als monuments, Manresa mai ha estat una ciutat amb conjunts monumentals de gaire envergadura, però la placa de bronze en honor a Àngel Guimerà va ser retirada.

L'ensenyament primari i mitjà es va reduir, ja que de moment, els seus locals havien estat destinats a les necessitats militars primordials. Si bé es van rehabilitar els locals de Sant Francesc, a les Dominiques van tornar-hi les monges i a les Escoles Cristianes de la Salle els "hermanos", Sant Ignasi, entre d'altres, van deixar de ser escola durant un cert temps. A les escoles de l'Estat, les noves autoritats hi van portar mestres forasters perquè els de la Generalitat de Catalunya van ser depurats. A l'escola Renaixença es va depurar tot el quadre de mestres.

En general, les escoles particulars van continuar treballant, però la del senyor Albagés -potser la més important- no va poder comptar amb el seu il·lustre mestre que també es veié obligat a marxar.

Les entitats culturals també van patir el canvi de règim, així l'Ateneu Obrer de Manresa es transformà en Ateneo Cultural Manresano, però no aixi la Cooperativa Obrera de Manresa que va restar amb el mateix nom.

El Centre Excursionista de la Comarca del Bages i el Centre Excursionista Montserrat van haver-se d'afiliar de forma forçosa a la Federación Española de Montañismo que depenia del Movimiento-JONS. Aquestes entitats i algunes altres van continuar llurs activitats, si be moltes van haver de castellanitzar el seu nom, com per exemple la Sociedad Coral San José i d'altres similars.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.32

14 de gener 2009

La Guerra Civil, punt final (3a part)

Canvis al consistori

En l'ultim post vam descriure l'erradicació de tot símptoma de cultura catalana de la nomenclatura dels carrers de Manresa, en aquesta tercera part de "La Guerra Civil, punt final" vull parlar de les persones, els obrers i treballadors del ajuntament de la nostra ciutat, que l'any 1939 van patir les conseqüències de la nova administració franquista.

El dia 26 de gener de 1939 la Comissió General de Manresa va acordar adherir-se a Franco i al seu Movimiento, a partir d'aquell instant es van crear una serie de comissions municipals: Finances, Foment, Governació, Cultura i Passaports. Escorxador, Salubritat, Places i Mercats. Proveïments i Transports. Beneficiència, Sanitat i Neteja. Sèquia i Aigües Potables. Allotjaments. Juntes d'Hospital i Casa d'Infants.

El dia 7 de febrer de 1939 es pren l'acord de declarar cessants a tots els empleats i obrers de l'Ajuntament nomenats del 18 de juliol de 1936 fins al 24 de gener de 1939, mentre que els ingressats anteriorment havien de sol·licitar la readmissió.

A partir del 29 de març comencen a produir-se les suspensions de sou i feina a molts empleats municipals a consequencies del seu expedient personal, aquest fet s'allargarà fins el 1940. En resum, podem dir que es va produir la destitució de tots els empleats i funcionaris que havien treballat durant quasi els tres anys que va durar la Guerra Civil.

D'altra banda, tots els empleats que havien estat acomiadats durant la II República i la Guerra -tots obertament d'orientació dretana- van ser readmesos de nou, sense cap tipus de sol·licitud ni tràmit burocràtic.

El 12 de maig s'obliga als comerciants i industrials a reinstal·lar els rètols i inscripcions "en español". Peró també es reconeix el superàvit de la caixa municipal en "moneda roja".

També s'olbiga a totes les escoles a col·locar el Crucifix, la imatge de la Immaculada Concepció i el retrat del Caudillo, cosa que a partir de juny es va complir de forma immediata per tots els centres escolars manresans.

En la següent edició, la 4a sobre la Guerra Civil, parlaré dels canvis i restriccions de les escoles per part de l'administració franquista.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.31

10 de gener 2009

La Guerra Civil, punt final (2a part)

L'espoli franquista

Dies abans de l'entrada del exèrcit franquista a Manresa (desembre 1938 - 24 de gener 1939) es van produir una serie de saqueigs a diferents establiments de la ciutat, el més important va ser el dels magatzems Jorba degut al estricte racionament.

Aquest racionament estava dedicat als homes que lluitaven al front, els cupons d'alimentació van deixar de ser útils per obtenir menjar i productes bàsics d'higiene, a més cal recordar que els salaris ja no serien els mateixos de l'any 1936. D'aquest nivell de vida tan baix se'n van aprofitar els soldats moros que van entrar juntament amb els nacionals, venien la xocolata i les galetes a un preu més alt, la fam obligava a rascar-se la butxaca.

L'obrer era explotat de forma continuada i no era excepcional el fet de veure molts treballadors fent 18 hores diàries per poder portar menjar a la família. Si bé es cert que les restriccions d'energia elèctrica van perjudicar l'industria manresana, el gran enganyat va ser el treballador/a ja que durant molts anys tan sols podia disposar de llum un parell de dies a la setmana, aquesta situació pràcticament seguiria fins a finals de 1950, quan el govern franquista posà els tecnòcrates al govern i s'inicia el que en historiografia es coneix com el "Desarrollismo".

Les restriccions eren justificades mitjançant la versió oficial que deia que els pantans eren buits, però molt sovint plovia, i la realitat cal cercar-la en les pugnes del govern i les companyies d'electricitat, que eren un poder paral·lel que moltes vegades imposava la seva llei.

Identitat robada

Vegem a continuació, com la nova política municipal franquista de la Comissió Gestora es va centrar en una serie d'acords que anaven contra la classe treballadora (la més afectada pel conflicte, en faré referència a la 3a part, de La Guerra Civil, punt final) i contra la personalitat de la cultura catalana.

Pel que fa en el canvi de noms de carrers cal fer esment dels que les noves autoritats ja portaven estudiats, així el 26 de genet (dos dies després d'ocupar la ciutat), la comissió gestora acorda la supressió de la Plaça de la República, i el 25 de febrer canvien la nomenclatura dels següents carrers:

- Avenida del Caudillo, als tres trams actuals de la Muralla.
- Paseo José Antonio, des del carrer Àngel Guimerà fins a l'actual Pla. Espanya.
- Paseo García Valiño, des de la Pla.Espanya fins a la Carretera de Vic.
- Plaza España, a la Plaça Grup Escolar. (Aquest canvi continua vigent a Manresa, despres de 30 anys de democràcia).
- Plaza de los Mártires, l'actual Plaça Major.
- Plaza General Mola, l'actual Plana de l'Om.
- Calle Tercio Nuestra Señora de Montserrat, al carrer de les Piques.
- Calle 24 de enero, data de l'entrada dels nacionals a Manresa, a l'actual carrer Francesc Juanola.
- Plaza División Azul, a la Plaça 11 de setembre.
- Avenida de la Cruzada Española, a l'Avinguda de les Bases de Manresa.
- Calle Comunión Tradicionalista, al carrer Oms i de Prat.

La política de substitució de noms i figures del franquisme no pararia durant tot l'any 1939, fins a esborrar qualsevol rastre de la cultura catalana, fet històric que no comportés un èxit espanyol o simplement perquè s'havia de posar el nom del general de torn per ordre directe del governador civil de Barcelona.

Així l'1 d'agost es canvia el nom del carrer de Circumval·lació pel de Calvo Sotelo, i el de Fermín Galán i García Hernàndez pel d'Obispo Comas.

El 22 d'agost, el carrer de la Llibertat passa a denominar-se calle General Sanjurjo.

El 10 d'octubre, el nom de Martí Julià desapareix en profit de Victor Pradera i el carrer Cap del Rec passar a ser Virgen del Pilar.

El 21 de novembre, la Baixada de Puigterrà es converteix en Nuestra Señora del Buensuceso, i el 19 de desembre el carrer de la Sabateria passa a ser Tercio de Montejurra.

En una valoració global, els carrers del Casc Antic es van respectar els noms dels carrers, però amb una matització, es van castellanitzar. L'actual carrer Jaume I, es deia Jaime I, per posar un exemple d'aquesta situació. Cal dir que molts dels canvis es van fer sense cap mena de criteri, la qual cosa va provocar una serie de disbarats i malentesos, en el sentit que al mateix temps que es respectava el nom del Carrer Àngel Guimerà, es feien barbaritats com les conegudes "calle de la Bajada" i "calle de la Subida", però no dir el nom d'aquest carrer.

En el següent capítol de La Guerra Civil, punt final ens centrarem en l'administració municipal, sobretot a partir del 26 de gener quan la Comissió Gestora acorda l'adhesió incondicional a la figura del dictador Francisco Franco.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), pp.30-31