27 de desembre 2009

El carrer del Balç

El carrer desaparegut de Manresa

Fa anys i anys que es parla d’una Manresa subterrània, encara existent, però amagada a la vista de molts. A través d’uns passadissos secrets i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina. Fins i tot, les llegendes més agosarades no dubtaven en afirmar que les construccions subterrànies anaven a parar fins a la muntanya de Montserrat.

Per què hi ha gent que encara creu en una Manresa subterrània? Sens dubte, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades i elements del segle X al XIV. Aquest carrer és paral·lel al carrer de Sobrerroca i de Santa Llúcia. És un carrer que, tot i que s’havia obert l’any 1983, ja fa anys que es va tornar a tancar a la circulació, amb la instal·lació d’una reixa de ferro ambdues portes d'entrada. És per aquest motiu que no consta als mapes de Manresa; un carrer esborrat de la memòria.

Situació del carrer del Balç

El topònim "carrer del Balç" ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i es perllonga fins a la travessera dels Drets, també coneguda com el carrer Merdisser. Una curiositat important d’aquest carrer, que no tenen la majoria, és que a banda i banda d’aquest carrer del Balç s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major. Segons sembla, aquests cellers i baixos eren les antigues entrades de les cases nobles dels segles XII-XIV, que probablement també tenien accés per la part de dalt del carrer Sobrerroca. La zona és arquitectònicament molt rica, ja que presenta una gran diversitat de formes constructives i de materials emprats en la construcció al llarg de tants segles. Podem trobar naus i voltes aguantades per contraforts i arcs de diferents tipus (apuntats, rebaixats i de punt rodó).

L'entrada al carrer del Balç (Baixada del Pòpul)

El carrer del Balç és l’únic corredor continu que existeix a la ciutat que penetra endins de la roca. Aquests baixos i cellers són del període baix-medieval (segle XIV), i reformats als segles XVII-XVIII. En aquesta zona hi ha materials i elements de tots els segles, ja que ha estat construït des de sempre. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part. Aquests baixos podrien haver estat utilitzats com a la part de treball de les cases, i a la part de dalt, fessin d'habitatges. El que sembla segur és que l’últim ús que van tenir majoritàriament és com magatzems i cellers, però tampoc no podem oblidar que alguns devien ser utilitzats com a habitacles. Un dels edificis fou utilitzat modernament com a caserna, ja que els baixos encara es conserven restes d’unes cavallerisses, és a dir, on es guardaven els cavalls.

El carrer del Balç és gairebé totalment cobert per edificis encara ocupats avui dia, però sembla que originàriament aquest carrer era descobert. Aquest compleix moltes característiques típiques d’un carrer medieval. És a dir, un carrer petit, estret, mal il·luminat, poc ventilat i insalubre, un carrer propens a epidèmies i malalties de transmissió com la pesta bubònica del segle XIV.

Aquest carrer presenta uns materials usats per a la seva construcció molt diversos. Alguns d’aquests paraments són romànics o ratllant el romànic, és a dir, entre els segles XIII i XIV. L’ocupació d’aquest carrer podria ser molt antiga, fins i tot, més del que se’n tenen proves, tant pel que fa als materials com al tipus de construcció. Alguns entesos afirmen que podria ser ocupada des dels segles X-XI, encara que de tan antic no se’n conserva res.

La Manresa subterrània pròpiament dita, entenent com a tal la que connectaria amb la Torre Santa Caterina, és impossible. Impossible, perquè el carrer Sobrerroca –com indica el seu nom- està edificat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural infranquejable, tal i com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major, en uns baixos que entren uns metres endins, però que s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla.

Informació extreta de Jordi Simón

21 de desembre 2009

La ciutat de blanc

Un fenomen excepcional

Fotografia: Vista de Manresa, del riu Cardener i la Seu, febrer de 1917.

Al llarg de molts anys, Manresa ha vist nevar uns quants cops, però el fenomen climatològic és un fet excepcional si el revisem cada hivern. Els hiverns manresans es coneixen pel fred intens i les glaçades, de fet és un hivern típic del Pla de Bages.

Les nevades documentades del segle XX no han estat habituals. Ara bé, existeixen dates excepcionals que han quedat a la memòria dels que les han viscut. Els d'edat més avançada recorden la nevada de 1928, quan la neu gairebé va arribar a mig metre d'altura. I no fou l'única, ja que també es té constància de la nevada del febrer de 1917, quan caigué un important gruix de neu.

La nevada de 1962

Fotografia: Imatge de Crist Rei, amb la Industria Metal·lúrgica Tèxtil a la dreta de la imatge. El gruix de neu era considerable.

Tanmateix, la nevada més recordada va ser la del desembre de 1962. Fou del tot excepcional per una ciutat que està a 230 metres d'alçada respecte al nivell del mar. A la sortida de la Missa del Gall de 1962, les volves de neu van caure amb força. fet que obligà els manresans i manresanes a aplegar-se dins les llars i contemplar una ciutat emblanquinada per la neu. No deixà de nevar durant dos dies, al igual que en moltes comarques catalanes, de fet el Nadal de 1962 es recorda per les nevades a moltíssimes ciutats i pobles catalans. Els testimonis de l'època diuen que la neu va arribar a tenir un gruix d'entre 60 centímetres i un metre d'altura. El riu Cardener es glaçà per complet, i es van arribar a temperatures de deu graus sota zero.

Fotografia: Passeig Pere III completament nevat, 26 de desembre de 1962.

El dia de Sant Esteve va sortir el sol i els ciutadans ho van aprofitar per sortir de casa amb les càmeres per immortalitzar la neu acumulada a la Seu i al Passeig. La ciutat es va omplir de trineus, ninots de neu i guerra entre la xicalla i els més grans. El transit rodat va quedar interromput i les vies de comunicació, tant de vehicles com de trens (Renfe i FFCC) nomes es podien fer amb locomotores de vapor. La carretera que comunicava Barcelona amb Manresa (Cal Maçana) va quedar tallada a la circulació. Els serveis d'emergència i la Guàrdia Civil es van preparar amb dos jeeps proveïts d'una llitera pels casos d'emergència. La Creu Roja també es va mobilitzar per ajudar als que havien quedat incomunicats.

Fotografia: Manresans practicant l'esquí a la Muralla Sant Domènec.

El 26 de desembre es va començar a retirar la neu de la calçada, amb tractors amb pales llevaneus, una brigada de cent homes carregava neu en camions que l'abocaven al riu Cardener. Una de les tasques dels camions fou tirar sal als carrers, la sal evidentment s'anava a buscar a Súria en camions. Moltes empreses de construcció van ajudar l'ajuntament de forma solidària cedint maquinaria i homes per ajudar a retirar la neu. La cooperació ciutadana fou exemplar.

El dia 31 de desembre la ciutat havia recuperat quasi la normalitat.

Bibliografia i fotografies:

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

15 de desembre 2009

Un viatge medieval

Els carrers de la Fira de l'Aixada

En una  de les entrades dedicades a l'edat Mitjana, vaig resumir els carrers que conformaven la Manresa Medieval. La Fira de l'Aixada que es celebra anualment al mes de febrer, n'és un bon exemple per fer-se l'idea de com era la nostra ciutat durant l'Edat Mitjana, recreant els vells oficis i gremis que donaven sovint nom al carrer o l'indret durant segles. Ara amb aquesta petita i humil actualització podem situar els carrers medievals sobre el plànol de la ciutat del segle XXI. Interessant és conèixer noms de carrers i de places de Manresa que avui ja no existeixen, i la seva possible ubicació. Aquests carrers i places van formar part de la Manresa medieval, i en coneixem la seva existència gràcies a la documentació que s'ha pogut conservar.

Llistat dels carrers

El govern de la ciutat al segle XIV era format, bàsicament, per famílies de cuireters, sabaters i mercaders. 

1. Plaça Peguera
2. Carrer de Jaume Rigolf o Rigolfes
3. Carrer de Socarrats
4. Carrer de Senioses o de Seniosa
5. Carrer de Gotzems, o Pere Mateu o Mossèn Anglada
6. Raval Saragossà
7. Carrer de la Cuireteria
8. Carrer de la Bosseria
9. Era d’en Codina


Mostra Un viatge medieval en un mapa més gran

11 de desembre 2009

Quaderns escolars dels anys 1927-1932

Memoria.cat ofereix la reproducció d’unes 70 pàgines de 5 quaderns escolars de Maurici Casasayas Aloy, un manresà que d’aquí pocs dies complirà 90 anys i que de petit havia anat a l’escola del mestre Pere Guiu Domingo, de Manresa.

Els seus quaderns escolars corresponen als anys 1927-1932 i a través d’ells podem constatar les grans diferències entre l’ensenyament dels anys de la Monarquia i els de la República.

Si els quaderns del període monàrquic estan tots escrits en castellà i s’hi poden llegir textos sobre la bandera espanyola, la “Fiesta de la Raza” i l’himne de la “Marcha real”, els quaderns de la República són pràcticament en la seva totalitat en català i parlen de la història i la geografia del nostre país, donant un especial relleu a fets com la proclamació de la República, l’aprovació de la Constitució, la defensa de l’Estatut d’autonomia i la famosa visita del president Macià al Teatre Kursaal, que aquell dia, segons el quadern escolar de Casasayas “no era ple a vessar, ni de gom a gom. N’era molt més encara. Semblava que haguessin abocat al públic amb un cabàs gegantí”

Podeu veure fotografiada la cartera que feia servir Maurici Casasayas i les cobertes i diverses pàgines dels 5 quaderns, amb lliçons, exercicis, cançons, redaccions... de geometria, geografia, història, matemàtiques, gramàtica, etc. en aquesta adreça: http://www.memoria.cat/quadern

Font: Memòria i Història de Manresa

09 de desembre 2009

La ruta de les esglésies

L'església de Sant Miquel, de Sant Bartomeu i Sant Pere Màrtir

Efectivament, tres esglésies que abans de l'esclat de la Guerra Civil formaven part del paisatge urbà de la ciutat de Manresa, tres esglésies que van ser derruïdes la tardor de 1936 per ordre del Comitè Antifeixista de la ciutat de Manresa. Actualment no queda cap vestigi que a simple ull pugui identificar-les, però si les situem sobre el mapa de Manresa podem identificar-les ben a prop de l'Església del Carme, la Seu i la petita ermita de Sant Marc, que formaven la ruta de les esglésies de Manresa.

(Prem la imatge per veure més gran)

L'església de Sant Bartomeu

L'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu i al principi del Carrer Nou de Santa Clara. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal del Barri les Escodines. De fet el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines que ara s'està convertint en el nou casal del Barri. Davant del futur edifici del casal hi hauríem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns orígens medievals però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant.

En el seu interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no es contínua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantinguda sobretot pels membres de l'històrica associació manresana de la Divina Pastora.

L'església de Sant Miquel

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi han al llarg del carrer Sant Miquel. De fet ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En el seu interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havien. L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, en ocasions important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat pel Comitè Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneir que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.

L'església de Sant Pere Màrtir

Sant Pere Màrtir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins segles més tard. L'església era una barreja d'estils arquitectònics. Antigament al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat.

La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa.

Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interès de manera que fins i tot el mateix ajuntament (en contra dels enderrocaments però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hagués començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori.

L'ermita de Sant Marc

L'ermita de Sant Marc amb el seu petit campanar d'espadanya, dóna la benvinguda a Manresa. És l'unica que ha sobreviscut de les tres esglésies.


Bibliografia:

- Manresa Calidoscopi (manresacalidoscopi.blogspot.com)
- La república a Manresa en un clic (memoria.cat/republica)

05 de desembre 2009

La unitat "Alpha"

Manresa, parada obligatòria? Més històries sobre espies

En un post anterior, El servei secret francès entre nosaltres, vaig esmentar un dels casos més estrambòtics i surrealistes, la detenció de dos espies del servei secret francès, que transportaven una potent arma i tenien "llicència per matar". A continuació l'autentica història dels espies francesos a Manresa.

Han passat set anys perquè transcendissin els detalls d'un dels casos policials més internacionals que han tingut mai origen a la nostra ciutat. Encara ara no se n'ha resolt la incògnita principal: conèixer l'objectiu del potent armament descobert pels Mossos d'Esquadra al cotxe d'un espia francès quan, desorientat, intentava trobar la sortida de Manresa cap a Barcelona, on s'havia de trobar amb el seu cap directe, també arrestat. Resulta que fins i tot els espies es perden a Manresa?

Investigacions fetes a França i a Espanya han permès concloure que Rachid Chaouati, l'espia detingut el 18 d'abril del 2002 a Manresa, i el seu cap, Christian Piazzole, també arrestat la mateixa nit a Barcelona, treballaven per a la unitat Alpha dels serveis secrets francesos. Entre les facultats atribuïbles hi ha la de matar si es necessari. Els espies van ser detinguts quan intentaven amagar un arsenal en un amagatall proper a Sant Pere Sallavinera (Anoia). L'objectiu del potent armament es desconeix, tot i que diversos experts assenyalen que l'enemic a batre podria ser un terrorista de l'illa de Còrsega o un islamista establert a Catalunya.

Fotografia: Hotel Pere III (Manresa)

La història comença el 17 d'abril del 2002. Chaouati rep l'encàrrec de traslladar l'armament, que estava ocultat al Perelló (Baix Ebre), a un nou amagatall. Després d'anar-lo a buscar amb èxit, es va reunir amb el seu cap, Christian Piazzole, a la plaça de Catalunya de Barcelona. Allà li va facilitar un mapa de la comarca de l'Anoia i un GPS que contenia les coordenades del nou amagatall, en un bosc proper a Sant Pere Sallavinera. Chaouati, amb la companyia de la seva parella, Karima Achep, es va desplaçar fins a l'alta Anoia, però va ser incapaç de trobar el punt on havia de dipositar el fusell i la pistola. A les 9 del vespre, resignats, ell i la seva parella decideixen passar la nit no gaire lluny. Recorrent l'eix transversal, van arribar a Manresa i van demanar allotjament a l'hotel Pere III.

El descans no li va durar gaire estona. A 2/4 de 12 de la nit, Chaouati va rebre la trucada d'un enfadat Christian Piazzole, que li va exigir tornar-se a reunir a Barcelona. Ell va abandonar l'hotel precipitadament, va agafar el cotxe i va buscar la sortida més ràpida de Manresa cap a Barcelona. Va passar per davant de la caserna de la Guàrdia Civil i va sortir per la carretera de Cardona. Un cop va arribar a la rotonda de la C-55 amb l'Eix Transversal (a la gasolinera Petrocat), va titubejar: no sabia en quina direcció continuar. Una patrulla dels Mossos que era a la benzinera va sospitar del seu moviment i el va aturar immediatament. El dubte el va delatar.

Fotografia: Aquest fusell és probablement l'arma més potent que es troba al complex central dels Mossos i pertany als cas dels espies francesos detinguts a Manresa el 2002 (Diari Regió7, actualització 18-12-09)

Els agents autonòmics li van exigir que obrís el maleter. En fer-ho, hi van trobar un equipatge d'assassí gens negligible: un rifle amb silenciador i mira telescòpica làser; una pistola Ruger del calibre 22, un radiotransmissor portàtil, dos buscapersones i un dispositiu electrònic de radiobalisa, entre altres aparells. Els dos detinguts van passar a disposició del jutge d'instrucció número 5 de Manresa, Ramon Landa, que va dictar el seu ingrés en presó provisional. Una mesura cautelar que va ser sol·licitada pel fiscal coordinador de Manresa, Ramon Menac.

El cas, davant de l'evidència que es tractava d'un crim organitzat, va sortir aviat de la comissaria de Manresa dels Mossos d'Esquadra i va passar a mans de la unitat d'investigació central de la policia catalana. Dos mesos després, un comissari francès, amb la companyia d'un tinent coronel de la Guàrdia Civil, es va presentar als Mossos per comunicar-los tres idees: Piazzole era un funcionari d'estat que, amb l'ajut de Chaouati, tenia com a missió el trasllat d'armes des del sud de Barcelona al territori francès. Van demanar la seva posada en llibertat amb el compromís de comparèixer davant la justícia espanyola sempre que fossin requerits. No ho van aconseguir: el jutge de Manresa, Ramon Landa, els va mantenir a la presó. El 12 d'octubre, aprofitant la desfilada de les forces armades a Madrid, un general francès va fer un altre intent amb les autoritats espanyoles, amb el pretext oficial de no malmetre les relacions entre Espanya i França en la lluita contra ETA.

Fotografia: El general Philippe Rondot (El Pais)

Pocs dies després va aparèixer el general francès superespia Philippe Rondot, el mateix que va caçar l'any 1994 al Sudan Ilich Ramírez Sánchez, àlies Chacal, en aquell temps l'home més buscat del món. Rondot, cap màxim dels dos detinguts, es va plantar davant el fiscal en cap de Catalunya, José María Mena. Li va demanar la posada en llibertat dels espies i li va donar la seva paraula d'honor que compareixerien davant la justícia espanyola. Finalment, Mena va cedir i, a petició seva, els magistrats de l'Audiència de Barcelona Elena Guindulain, Augusto Morales i José María Assalit, davant de la sol·licitud de Mena, van dictar la seva posada en llibertat, sis mesos després, per tant, que fossin detinguts. La raó d'estat de França va es va imposar així al pes de la llei complerta a Manresa.

Durant tot el 2003, les autoritats franceses van lluitar perquè es tanqués el sumari obert a Manresa, però no ho van aconseguir. El judici es va fixar per al 28 de gener del 2004 a la secció cinquena de l'Audiència de Barcelona, amb la petició fiscal de set anys de presó per a cada un dels processats. Dies abans, els seus advocats ja havien renunciat als seus propis testimonis, cosa que feia presagiar el que va acabar realment succeint: la incompareixença dels dos espies. La justícia espanyola va dictar aleshores una ordre internacional de recerca i captura que, cinc anys després, encara no ha prosperat, ja que a França no s'ha executat.

El diari El País ha descobert que durant dos anys Piazzole ha viscut al mateix domicili de Marsella que va facilitar als Mossos el 2002, sense que la gendarmeria l'hagi detingut.

Bibliografia:

- Diari Regió7: A qui havien vingut a matar els espies francesos detinguts a Manresa? (17-11-2009)

- Diari Regió7: La decisió de posar-los en llibertat va ser errònia, perquè tots dos van fugir (04-12-2009)

- Diari El País: La misión secreta del 'Chacal' francés (15-11-2009)