26 de setembre 2009

Joaquim Aloy: "Manresa té moltes coses que no s'han explicat"

Joaquim Aloy i Bosch (Manresa, 1956) és llicenciat en Història Contemporània i treballa com a tècnic en Cultura a la Diputació de Barcelona. L'any 2007 va rebre el Premi Bages de Cultura, concedit per Òmnium Cultural, "pel seu treball de recerca, investigació i divulgació de temes relacionats amb la memòria històrica, així com la tasca de recuperació de personalitats i persones anònimes".

Els seus treballs d’història es centren en l’època de la República, la Guerra Civil i el franquisme a Manresa, i alguns d’ells es poden llegir a la web: memoria.cat

- Podries presentar de forma breu quines feines realitzes habitualment?

- Tinc dos àmbits de treball: el de la difusió artística, a la Diputació de Barcelona, on treballo de gestor cultural, i el de la història, on des de fa molts anys faig treballs de recerca. Sóc llicenciat en història contemporània i m’ha apassionat sempre furgar en arxius per intentar trobar documentació de Manresa, contextualitzar-la i donar-la a conèixer. De tant en tant també faig xerrades als alumnes de batxillerat dels instituts sobre temes de memòria històrica, com la repressió, les fosses comunes, Amat-Piniella..., si bé mai m’he dedicat a la docència.

- Quan vas començar els teus primers treballs un cop llicenciat, vas pensar que acabaries fent història local de la ciutat de Manresa?

- Ja de seguida vaig començar a treballar el període de la República i la Guerra Civil a Manresa, que m’interessava moltíssim. Vaig poder constatar que el tema donava molt de si i era apassionant investigar-lo a fons, tenint en compte, a més, el gran desconeixement que hi havia d’aquella època. La història d’aquell període és molt rica, ja que Manresa era la setena ciutat de Catalunya i tenia un protagonisme molt accentuat en diversos àmbits (el cultural, el polític, el del moviment obrer...) i, per tant, permetia realitzar molts estudis. L’existència d’un fons documental molt voluminós a l’Arxiu Comarcal del Bages va esperonar del tot aquesta tasca.

Al costat de la recerca en arxius, el 1978 vaig començar a fer servir també la memòria oral, amb entrevistes a testimonis de l’època, per tal de procurar ampliar la informació dels temes tractats .

- Vas rebre algun tipus de suport econòmic o ajuda institucional en els teus primers treballs?

- De suports en vam tenir... però pocs. Algun de l’Ajuntament i, sobretot, del Centre d’Història Contemporània, que dirigia Josep Benet. Aquest centre, als inicis dels anys 80, ens va encarregar també l’estudi del cost humà de la guerra a la comarca del Bages. Posteriorment l’Ajuntament també ens ha fet algun encàrrec, com el documental del franquisme a Manresa. Tanmateix, la majoria de produccions (com el documental sobre els bombardeigs franquistes, els webs, les exposicions, etc.) són propostes nostres per a la realització de les quals sol•licitem suport. Els darrers anys els ajuts del Memorial Democràtic ens han permès executar projectes molt ambiciosos en poc temps. Sense el seu ajut, alguns d’aquests projectes no existirien o hauríem tardat anys a enllestir-los.

- Actualment ets el president de l’Associació Memòria i Història de Manresa, un grup de persones que els apassiona la història i que volen investigar i donar a conèixer el passat recent de Manresa. Com va sorgir l’idea de crear l’Associació Memòria i Història de Manresa?

- Volíem crear una entitat molt operativa, que facilités portar a terme alguns dels nombrosos projectes relacionats amb la memòria històrica de Manresa que teníem al cap.

L’associació és recent, neix el febrer del 2006, si bé amb un altre nom, Grup d’Estudis per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Manresa. El gener del 2009 es va passar a denominar Associació Memòria i Història de Manresa

L’Associació té com a objectiu elaborar i impulsar projectes sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme a Manresa i intentar donar a conèixer els resultats a un públic el més ampli possible, pensant molt especialment amb els joves, i utilitzant sovint les noves tecnologies, per les seves enormes possibilitats de difusió.

Quan es crea l’associació el 2006, el domini memoria.cat venia a ser una pàgina personal on havia agrupat diferents treballs d’història que jo havia anat fent els darrers anys. Aleshores ja portàvem 10 webs fets conjuntament amb el meu fill, que és dissenyador gràfic. A partir de la constitució de l’entitat, vaig creure que el memoria.cat havia de passar a ser el web oficial de l’associació, que agrupés els treballs d’història de tots els membres de l’associació. I així és. Ara ja inclou 13 webs i un munt d’informació més sobre.

- Creus que la ciutadania d’avui en dia té interès en la història local de Manresa, o únicament per commemorar efemèrides i anècdotes?

- Les efemèrides poden ajudar a conèixer un personatge, un fet o un capítol de la història i es bo aprofitar-les. D’interès per a la història, en general n’hi ha força. D’una banda, el de la gent gran que ha viscut la guerra i el franquisme i que valoren que, després de desaparèixer la llosa de silenci que va comportar la dictadura, ara es pugui tractar obertament, i amb aportacions documentals d’arxius militars que fins fa poc no s’hi tenia accés. Tot i així, encara hi ha gent gran, que té certa por a parlar de determinats temes. D’altra banda, també veig molta gent jove interessada. Aquest interès ho constato sovint en aquestes xerrades als instituts que comentava abans. Malgrat tot, és evident que n’hi hauria d’haver molt més d’interès i aquest és un dels grans reptes que ha d’afrontar la nostra societat: la de conèixer a bastament el nostre passat col•lectiu.

- Per últim, ens pots dir quin és el darrer projecte en el que estàs treballant?

- El més immediat és el projecte que presentarem el 19 d’octubre a La Plana de l’Om. L’hem fet en Jordi Basiana, en Pere Gasol i jo. És una nova web amb quaranta entrevistes, de les quals vint són a persones que van estar als camps de concentració o a les presons franquistes des de l’any 1939 fins a 1975 (s’acaba amb les detencions del PSUC l’octubre del 1975). Les altres vint entrevistes són a familiars de presos que van morir, i per tant, hem entrevistat a les viudes o els seus fills.

La nova web es titula: “La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes”, i donem molta importància al testimoni dels protagonistes, de com els torturaven, de la fam que patien, de com agafaven sarna, rodejats de puces per tot arreu... dels camps de treball forçats i dels batallons disciplinaris... això explicat en directe i a través de la seva veu, té molta més força que si ho recollíssim en un llibre. Els vam preguntar sobre les condicions de vida a les presons, sobre els companys de captiveri que van afusellar... Algunes de les declaracions són realment colpidores, expliquen vivències que fan posar la pell de gallina. És una autèntica denúncia de les atrocitats del franquisme. Volem que el web constitueixi també un reconeixement a aquestes persones que van patir tota mena de privacions

El web contindrà un total de dotze hores de gravació. Per a la presentació estem preparant una tria de declaracions de les quaranta persones entrevistades. El reportatge que es projectarà durarà una hora i quart i serà un tast de la web, que també va acompanyada de molts documents.

(Entrevista publicada a Manresainfo.cat el 26/9/09)

24 de setembre 2009

Anem a veure els toros!

Les places i curses de braus abans de la Guerra Civil

L'afició a la tauromàquia va despertar entre la població manresana durant els últims anys del segle XIX, quan es construí una plaça a la caserna del Carme que va restar en actiu fins a l'any 1897, aproximadament, i on se celebraven festes taurines i cercaviles populars pels carrers cèntrics de la ciutat. En aquestes festes, a part de participar-hi bandes de música, prenien un paper rellevant, igual que va passar en els posteriors anys, fins a pràcticament els anys 50, les anomenades "manoles", noies típicament vestides a l'estil espanyol, amb la pinta i la mantellina cobrint el cap, i que a la plaça de braus animaven calorosament els joves toreros.

A part d'aquesta instal·lació, la ciutat va tenir un bon nombre de recintes per l'espectacle de braus al llarg de tot el segle XX fins a la dècada dels setanta, la majoria eren de curta duració i provisionalment s'instal·laven durant les festes dels barris, com la de 1901 que hi havia a prop del carrer del Bruc, entre la carretera de Cardona i el carrer del Cós. El 1904 s'instal·là una nova plaça al Passeig Pere III, en el solar que actualment ocupa la Telefònica i on hi havia hagut el Teatre Nou, que va durar poc temps. El 1915 es projectà una gran plaça de toros als terrenys del Blanqueig, a la Bonavista, sense èxit perquè mentrestant es construïa la plaça dels toros del futur Lluís de Peguera amb capacitat per 7.000 persones. Un any més tard, s'inaugurà les instal·lacions d'una nova plaça que el Catalonia Park tenia a la prolongació Guimerà, però el 1918 desapareixeria igual que la del Passeig Pere III.

Fins a l'any 1932 s'obrí un període d'inactivitat, va ser precisament l'any 1932 que s'inaugurà una de les places de més llarga durada, l'anomenada plaça d'Espectacles Monumental, situada a prop de l'actual Plaça 11 de setembre, va ser el primer cop on va aparèixer les discrepàncies entre detractors d'una festa nacional de caràcter espanyol i fervents defensors. La plaça s'inaugura oficialment el 18 de setembre de 1932 amb l'actuació dels toreros Nicanor Villalta, Pedro Basauri ("Pedrucho") i Enrique Torres. La Plaça tenia un caràcter polivalent, perquè a part d'espectacles taurins, també es feien obres de teatre, opera i fins i tot sarsueles, combats de boxa i lluita lliure. La plaça era feta d'una estructura de fusta i disposava d'estables per guardar els bous. L'any 1936 es va desmuntar definitivament, l'aforament era de 6.000 espectadors.

Els aficionats dels toros van crear la primera penya taurina fundada per Valentí Servitja, antic vaquer de la barriada de Saldes, i el seu punt de trobada era la Bodega Andalusa, que actualment encara podem visitar a la Via Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós

Descripció imatges:

1) Plaça de Braus a prop de l'institut Lluís de Peguera, fotografia de 1916.
2) Plaça de braus a l'actual plaça 11 de Setembre, s'observa les banderes de la república espanyola i la Generalitat de Catalunya.

Fotografies: L'Abans, Manresa recull gràfic 1876 - 1965

23 de setembre 2009

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 2. L'epidèmia de 1817 i la 1819

El 1817, l'Estat Espanyol es va alertar per l'epidèmia de pesta bubònica que patien Algèria, Bona i un gran nombre de pobles africans. La Junta Suprema de Sanitat redacta una instrucció per declarar el contagi de pesta, o d'alguna altra epidèmia, i així poder preservar la resta de les poblacions de la seva escomesa. Aquesta instrucció constava de 24 normes i es va difondre el 25 d'agost del 1817.

Les seves característiques es podrien resumir en els següents punts:

1. La difusió de comunicats quinzenals de l'estat de salut dels habitants dels pobles litorals i dels ports, en els quals els metges havien de comunicar l'aparició de les malalties sospitoses a les Juntes de Sanitat i autoritats locals.
2. Els malalts sospitosos serien sotmesos a aïllament per mar i per terra.
3. Prohibició de l'emigració i la desinfecció en vinagre dels plecs de les cartes i del correu.
4. Llatzerets per casos determinats, preferint els ingressos als Hospitals i a les pròpies cases.
5. Incomunicació total dels pobles afectats, mitjançant un cordó sanitari a mitja llegua de distància.

Novament, el 1819, una nova epidèmia de pesta bubònica va esclatar a diferents pobles d'Andalusia, concretament a San Fernando, la qual cosa va determinar l'aparició d'un seguit de mesures preventives a la ciutat de Manresa.

A nivell estatal, a primers de juny del 1819, es va establir l'impost de sanitat per atendre les despeses que ocasionaven les epidèmies en les quals la pesta atacava Andalusia i altres províncies d'Espanya. Per cobrir les despeses que aquest focus epidèmics ocasionaven, es varen demanar 516.300 rals mensuals per tot l'Estat, i cada província havia d'aportar una quantitat concreta. A la província de Barcelona s'havia de pagar 42.902 rals. El motiu d'aquest impost generalitzat era poder subsanar el gran dèficit econòmic que suposava mantenir les despeses que ocasionaven els soldats i vaixells que practicaven els cordons sanitaris.

Davant d'aquesta important epidèmia de pesta bubònica que afecta els pobles d'Andalusia, Manresa es va sensibilitzar i la primera mesura que va realitzar fou la creació de la Junta de Sanitat Local. L'Ajuntament va elegir com a llatzeret la Casa de la Culla, on es practicaven les quarantenes dels malalts sospitosos o amb contagi. A més a més, es van establir unes guàrdies o controls a diferents indrets de les entrades de la població, a fi de vigilar totes les possibles entrades dels forasters, i exigir-los el passaport. Aquest punts claus foren: Santa Clara, Pont Vell, Pont de Fusta, Pont Nou, Era del Milor i Remei.

La vigilincia es composava d'unes guàrdies integrades per quatre homes que depenien d'un superior, designat amb el nom de caporal o comandant de guhrdia. Les guàrdies es rellevaven tots els dies a les nou del matí . El primer d'aquests serveis de vigilincia començà el 19 d'octubre del 1819. La vigilància va durar fins el 19 de novembre del 1819, data en la qual va començar a decrtixer la intensitat de l'epidèmia a Andalusia, malgrat que encara se seguia exigint a la ciutat el passaport sanitari a tots els forasters, mitjançant el comissari de barri.

Aquestes guàrdies foren una bona mesura de control per evitar la propagació de la malaltia. Aquest servei de guàrdies va començar pels barris de la Plaça Major i Santa Llúcia, on era obligat que els caps de família realitzessin aquests torns. A més a més, es va encarregar una Junta per controlar i avisar els 24 homes que havien de cobrir les 6 guàrdies tots els dies. No estava permès llogar o pagar aquests serveis a cap altra persona que no fos el que li tocava, permetent-se que, entre les mateixes famílies, es pogués fer el canvi. Tampoc no es permetia la supressió d'aquest servei a cap classe social.

Totes les classes representatives de la ciutat tenien l'obligació de realitzar aquests torns de guàrdies. Així es va acordar que el clergat secular i regular, els nobles, artistes, facultatius, comerciants i tota la classe social representativa de la ciutat, realitzés el servei de guardies. Aquestes "classes privilegiades" començaren el servei el 17 d'octubre per donar exemple a la resta de la població. Aquestes guàrdies es varen instaurar de la següent manera: A l'Era del Milor, el clergat regular; a Santa Clara, el clergat secular; al Pont Nou, els nobles; al Pont vell, els artistes; al Pont de Fusta, els comerciants i al Remei, els facultatius.

El 24 d'octubre del 1819 la Junta de Sanitat demana a l'Ajuntament oli i llenya per a les sis guàrdies de vigilància que s'havien establert l'entrada de la ciutat. Aquest era l'únic privilegi d'aquestes guàrdies. El dia 24 d'octubre es va noticiar la mort a Balsareny de dues persones que foren visitades pel doctor Antoni Solà, metge de sallentí, amb la sospita de l'epidèmia. El mateix metge tambt visitar uns malalts de Viladordis víctimes d'una malaltia contagiosa.

El 25 d'octubre del 1819 es va requerir per l'Ajuntament i Junta de Sanitat l'informe del metge sallentí Antoni Solà, ja que havia visitat uns forasters a Balsareny que havien mort i que se sospitava que tenien la malaltia contagiosa. També, l'esmentat metge visita uns malalts de la "Casa del Grau" a Viladordis amb símptomes alarmants d'aquesta malaltia. Per tot això, es demanà un informe al metge Soll que immediatament contestà:

"En contestación al oficio de V. S. del 24 de octubre digo: que los enfemos de la casa del Grau de Viladordis, apesar de no ser de especie contagiosa a sus síntomas y el haverse transmitido a 6 ó 7 personas de la misma casa, podrían haber dado motivo de recelar algún contagio, pero por la Gracia de Dios, nada queda de practicar ni a mi parte, ni a la Junta. Lo mismo digo de uno los dos enfennos de Balsareny que enfermó a la Parroquia de Comet. Todos están perfectamente curados y reestablecidos menos dos o tres que están convaleciendo. En el mesón de Balsareny murió en pocos días un ofiastero a quien no he visitado y si quiere que le informe, mande Ud. al mesonero y me den notícias de loocurrido por medio de los facultatives que los visitaron. Dichas enfermedades son mucos-bilioso-nerviosa quales se han observado de 2 a 3 años de esta parte en Llusanés, Gironella y a otras parets de este principado desde que cesó el tifus castrense de la última guerra"

Així mateix, el Dr. Antoni Solà trobava una relació d'aquestes epidèmies de tifus castrense i de febre groga:

"En vista de la variación y sucesión de estas y otras epidemias a que he asistido desde el año 1786 hasta el presente y de otras que describen los autores, observo un cierto encadenamiento y un cierto enlace entre ellas y las que han ocurrido de fiebre amarilla en las Andalucías, aunque de especie distinta".

- Veure el capítol 1: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

11 de setembre 2009

La Guerra de Successió, ultims dies

La Seu de Manresa, destrucció i reconstrucció

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarida i al beat Salvador d'Horta van quedar devorats per les flames. D'entre les cendres es van recollir uns fragments de plata fosa i de fusta daurada del tabernacle i els bocins d'ossos corresponents al beat. Els bocins d'ossos es van portar al convent de Sant Carles de Manresa, sota la vigilància de sor Cecília Cors, per estudiar-ne l'autenticitat.

El 10 de maig de 1716, amb el Decret de Nova Planta en vigor, en presència del mossèn Esteve Aldrofeu, degà de Manresa i del Bages, i a petició dels administradors de la confraria de corders i espardenyers, s'iniciava un procés d'interrogatori de testimonis cridats a declarar sobre els fets, que va acabar declarant les restes supervivents del foc com a autèntiques el 23 de juliol de 1718.

Uns goigs anònims, escrits en castellà, fan al·lusió a l'incendi de l'altar i el salvament de les relíquies, "(...) del fuego abrasador -vuestra Reliquia librais- Vuestra Capilla en hoguera -de llamas se vio arder -mas, o prodigio! o poder! -que la Reliquia entera - Y quando todo es ardor - vos solo intacto quedais (...)".

4 de setembre 1714, Manresa últim combat

El coronel de la Generalitat de Catalunya Francesc Busquets i Mitjans, després del frustrat intent d'atacar Barcelona, va prosseguir amb la guerra de desgast del Front Exterior de les tropes catalanes i va atacar Manresa el 4 de setembre de 1714, sense èxit. Una setmana més tard es rendia al Castell de Cardona, on fou dels darrers resistents de la guerra.

Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1990). Culte al beat Salvador d'Horta a la seu de Manresa (1614-1936). Institut Ramon Muntaner.

- Pàgina web: 11desetembre1714.org

10 de setembre 2009

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 1. La prevenció sanitària de 1809

En plena Guerra del Francès (1808-1814) ens consta un seguit de prevencions a la ciutat de Manresa contra l'epidèmia de pesta bubònica que assolava diferents pobles del Principat.

El 12 de juliol del 1809 es va formar a la ciutat la Junta de Sanitat. Aquesta Junta implanta un seguit de mesures preventives per evitar la propagació de la malaltia a la ciutat de Manresa:

"... Velando continuamente por la salut pública, había mandado la Junta que no se eniterre cadaver alguno en las sepulturas comunes que se hallan en las Iglesias de esta ciudad, sino que aquello se entimen en un campo bien ventilado; que no se toquen las campanas en las Iglesias señalando el viático, muerte y demás; y por fin que se fumiguen diariamente las iglesias una hora antes de abrir sus puertas, cerrando con cal las sepulturas a fin de que no despidan miasmas"

Aquesta curiosa mesura de tapar amb cals les sepultures no fou una mesura preventiva freqüent per la prevenció de les epidèmies. No ens consta que es realitzés en cap altra epidèmia de la ciutat durant tot el segle XIX. Malgrat tot, aquesta Junta de Sanitat va seguir demanant ajut a la Providència:

"... Y como que todo lo bueno viene de Dios, acordó la Junta que hiziese rogativas públicas y se exhortase a todos los ciudadanos a que cumpliesen exactamente las disposiciones de la Iglesia y sus ministros"

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol, es va cel.lebrar una processó al santuari de Santa Caterina: "implorando alivio en las enfennedades que afligen al dia". Malgrat tot, no tenim constància de la invasió de la malaltia a la ciutat, puix que la ciutat tenia una altra greu preocupació: la guerra del francès. És a dir, que aquesta prevenció fou més religiosa que les que posteriorment adoptarien les Juntes de Sanitat respectives.

- Llegir segon capítol: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

07 de setembre 2009

L'Esbart Manresà

Fotografia de l’Esbart Manresà de l’Agrupació Manresana de Folklore, corresponent a la temporada 1961-1962.

Imatges com aquesta s’han repetit en nombroses ocasions al llarg dels cent anys de vida d’aquesta entitat. Si la música és llenguatge universal, la dansa també en forma part, com a eina d’expressió i de cohesió entre els pobles. A les festes de casa nostra i a diversos països d’Europa, ha portat les danses tradicionals del nostre país. Han estat cent anys de fidelitat a les arrels fundacionals regeneradores de la Renaixença.

Des d’una històrica fotografia de l’any 1909 fedatària de la fundació de l’Esbart: al redós de la Senyera creada per l’artista Francesc Cuixart, divuit dansaires i dos mestres; evocadora Centendansa, espectacle inoblidable amb arrels tradicionals i, tanmateix, fervorosa voluntat de pervivència, anhels d’un incomptable nombre de dansaires, sota el mestratge dels directors Antoni Reguant, Vicenç Orriols i Antoni Navarro –els que ho han estat en períodes llargs– adés els altres que han desenvolupat la direcció entre els quals el primer director Àngel López, i a partir de l’any 1993, Jesús Rubio, Joan Puiggrós, Roger Bernadich, Magí Guitart i l’equip de col·laboradors. Des de les primeres danses, el Ball de Gitanes –o les de la present fotografia de l’Esbart Manresà en la Trobada d’Esbarts a Montserrat, en què dansaren la Suit Mallorquina i Danses del País Valencià– i tantes i tantes altres, són el fruit d’un col·lectiu de persones que han treballat cent anys amb total abnegació en la difusió de la dansa, en els últims anys sota la direcció de Joan Manel Miquel, que aposta pel respecte a la tradició, l’exigència formativa, la qualitat d’interpretació i l’exemple de professionalitat (els valors humans de la il·lusió, l’esforç i l’empenta del treball en equip).

Bibliografia i fotografia:

- Revista El Pou de la Gallina, núm. 241, Febrer-Març 2009

05 de setembre 2009

"Manresans, lladres, pillos i gormands"

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda: "Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, Sant Fruitós, Sant Maurici gloriós". La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys.

Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic.

Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament. Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies. Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost se celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge. Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran: "Manresans, lladres, pillos i gormands".

Bibliografia:

- GASOL, Josep M (1975). Història de Manresa explicada als infants. Manresa: Caixa de Manresa.

01 de setembre 2009

El Correfoc

El foc als carrers de Manresa

El 1982 va ser un any important per a la cultura popular. S’havien superat els primers anys de la transició després de la dictadura i, arreu de Catalunya i de l’estat, molta gent va tenir ganes de recuperar tradicions o, fins i tot, crear-ne de noves. Aquest és el cas del Correfoc de Manresa. Però també és el cas de la recuperació dels Cavallets de Manresa i de la creació dels nous gegants de la ciutat, que substituïen les centenàries imatges que encara, ara, puntualment els geganters de Manresa llueixen en alguna festa.

El Correfoc de Manresa va néixer de l’empenta d’uns manresans vinculats al món associatiu i, sobretot, va néixer amarat d’il·lusió de tots els seus organitzadors, una il·lusió que han sabut transmetre i que ha fet que el Correfoc, malgrat que sigui una festa jove, s’hagi convertit en tota una tradició, fins al punt que gairebé es pot afirmar que no hi ha Festa Major de Manresa sense Correfoc.

Malgrat que a Catalunya, de Correfocs, n’hi ha molts, el de Manresa és únic i diferent. I aquesta no és una afirmació gratuïta. El fa únic el fet que tota la imatgeria que apareix durant el Correfoc és pròpia de la ciutat, la gran quantitat i varietat de pirotècnia que s’utilitza, la singularitat de cada una de les places del llarg i tortuós recorregut, el seu vocabulari únic i exclusiu i la música que ha estat creada expressament per aquesta festa, malgrat que s’ha arribat a fer tan popular que l’imaginari col·lectiu està gairebé convençut que és una música tradicional ‘de tota la vida’.

El Correfoc està format per diferents grups:

Els Fogueres i Fogaines, que simbolitzen el foc de terra i que sobre la seva màscara cremen ‘canyardos’ que durant tres minuts llencen una espurna carabassa que acaba en un fort tro.

Els Capgirells, uns dimonis meitat bèsties, meitat dona, que simbolitzen la dualitat del bé i del mal i que llencen traques xineses.

Els Moixogants, que són ocells alats que amb les seves forques cremen carretons que escampen, per sobre del cap dels participants, espurnes de color blanc que acaben amb un fort tro.

També hi ha els grups de Dracs formats per la Víbria –una de les primeres que es van recuperar a Catalunya durant la transició-, El Drac –que destaca pel seu cap tort-, l’Asmodeu –que necessita dos portadors- i el Bou, que és un dels elements més característics del Correfoc que només surt un cop durant el recorregut, ja que la seva gran varietat i quantitat de pirotècnia requereix moltes hores de muntatge. També existeixen els Dracs Mòbils formats per uns dracs tipus Mulassa com el Coll-llarg, la Mulassa i el Nas de Sutja. Alguna vegada els acompanyen la Gàrgola –que imita una de les figures mitològiques de la Seu de Manresa- i la Tremenda –un drac pensat per a la Moscada que se celebra durant la festa major infant de la ciutat-.

Sens dubte un dels moments més espectacular de les més de tres hores de recorregut pel barri antic és a les places on salten les Moscades. A ritme de la música més popular de la festa, els correfocaires salten en sentit contrari a les agulles del rellotge mentre la plaça s’inunda de foc.

Xàldiga, entitat organitzadora del Correfoc, conjuntament amb l’ajuntament de Manresa, hi dedica tot un any a preparar la festa, a tenir cura dels vestits a repassar tots els punts del recorregut. En la festa hi participen prop de 300 persones, i el grup més nombrós és el del Servei d’Ajuda al Correfoc (SAC) que són els encarregats de coordinar, dirigir i vetllar per la seguretat de tots els correfocaires.

El Correfoc de Manresa se celebra el darrer dilluns de cada mes d’agost i, prèviament, el dissabte, s’ha celebrat la Mostra del Correfoc, una representació teatral i coreografiada pensada perquè la puguin veure totes les persones que no volen saltar durant el recorregut de foc del dilluns.

Bibliografia:

- JÒDAR, Carles: "El correfoc de Manresa", al web festes.org

- TORRAS, Marc (1997). La Festa a Manresa, un segle d'imatges. Manresa: Angle Editorial/CEB.

Printfriendly