24 de juliol 2009

La Setmana Tràgica a Manresa

Segona part: La violència política

L'alcalde de Manresa Joaquim Gomis recordaria que amb aquests incendis "han perdido sus pequeños ahorros algunas mujeres pobres y han quedado huérfanas de la instrucción que en el segundo de dichos conventos recibían más de 600 niñas". Durant la nit, l'edifici del ajuntament va ser tirotejat per desconeguts, es van destruir fanals públics i la ciutat va quedar en la més profunda foscor. L'endemà va caure mort l'alcalde de barri i membre del Sometent, Joaquim Cardona, i en els diferents tirotejos va resultar víctima mortal un dels assaltadors, i d'altres van quedar ferits. També van resultar ferits alguns bombers que intentaven apagar el foc de les esglésies. La calma es va poder restablir el dia 31 de juliol, tot i que les fàbriques i tallers encara no havien tornat a la feina, cosa que farien l'endemà.

El cronista de la ciutat, Joaquim Sarret no dubtava a atribuir la responsabilitat dels incendis a la propaganda que es feia en diaris, mítings i reunions clandestines, perquè "molta part de aquella ataca sempre a la religió y al Estat ha de venir un dia que carregada la mina ab aquesta classe de combustible, necessàriament ha de rebentar y produir efectes desastrosos". El mateix Sarret calculava que més de la meitat dels ciutadans de Manresa eren republicans. Si bé, atribuïa la responsabilitat dels incidents als treballadors immigrants procedents d'Aragó i Castella s'havien instal·lat a Manresa per treballar. De manera que es confirmava la tendència a buscar bocs expiatoris fora de la comunitat a la qual un pertany.

Les conseqüències polítiques, tanmateix, encara foren molt superiors a l'abast dels aldarulls, ja que es practicaren mesures repressives que van afectar les classes populars i les seves institucions d'espai i d'instrucció. El governador militar va decretar el tancament fins i tot del moderat Ateneu Manresà de la Classe Obrera. Naturalment, s'acusà al Centre d'Unió Republicana d'haver volgut encapçalar en un principi el moviment, si bé no se li imputà directament la culpabilitat sobre els fets. Indirectament, si perquè els republicans esdevingueren el cap de turc políticament molt rendible per la dreta regionalista. Ells respongueren a l'ofensiva regionalista amb l'acusació de pusil·lanimitat que demostrà l'alcalde carlí Joaquim Gomis i Cornet durant aquesta setmana. En realitat, el Governador militar va actuar una xic tard, perquè creia que l'odi de les masses no s'adreçaria a convents i esglésies. Sembla també que aquest ignoraria els precs de l'alcalde d'actuar amb immediatesa amb la participació del Sometent.

En protesta als incendis i saquejos, l'Ajuntament presidit per Joaquim Gomis que havia assumit l'alcaldia per designació reial l'1 de juliol de 1909, va redactar un manifest que envià la president del Consell de ministres, on es constatava que l'aldarull havia estat fruit de la introducció d'idees subersives en la classe obrera manresana "desgraciadamente inculta y por esta misma razón bien predispuesta al convencimineto de su opresión". Molt hàbilment es desprestigiava als líders republicans, amants del desordre i incitadors de la revolta. De forma que es pregava al Govern que es prohibís per sempre la "propaganda del crimen, la difamación de personas e instituciones religiosas y las incitaciones sediciosas en la prensa como en el míting y dentro de la escuela, suprimiendo aquellas sociedades, escuelas, periódicos y elementos todos de publicidad, en las que se haga la apología de ideas atenatorias a la libertad y a los fundamentos de la sociedad".

Ban del capità general de Catalunya, Santiago Manescau, un cop decretada la llei marcial (Revista Dovella, nº101)

Aquest document va ser signat per la majoria d'entitats catòliques, comercials i industrials, per les societats patriòtiques, per les corporacions professionals, i, també pel CNR. En canvi, la minoria consistorial formada pels regidors republicans radicals s'hi van oposar enèrgicament, perquè consideraven que aquesta protesta representava les aspiracions de determinats elements polítics. Malgrat aquesta oposició, la proposició seria votada al ple municipal i aprovada. Tampoc no seria acceptada la proposta de Maurici Fius i els seus coreligionaris d'estendre la subscripció popular que el consistori havia obert per tal d'ajudar la família del caporal assassinat a totes les víctimes sempre i quan es pogués demostrar que no havien comès cap delicte.

Com a conclusió a La Setmana Tràgica a Manresa, no podem obviar que les conseqüències d'aquests esdeveniments van acabar de radicalitzar les actituds polítiques, tot exacerbant la por a la revolució en les classes d'ordre, i estimulant l'anticlericalisme per part dels elements d'esquerres.

Veure més capítols:

- Primera part: La crida dels reservistes, aquí
- Annex: Cronologia, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp.331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003