07 de maig 2009

La vaga de la Fàbrica Nova de 1946

Les dones surten a la vaga

La desaparició de la Fàbrica Nova és ja un fet assumit per la consciencia manresana, amb ella s'han emportat els records i el què quedava de la memòria històrica del moviment obrer manresà. Potser no s'ha parlat gaire del tema, però a la fàbrica Bertrand i Serra es van viure episodis molt especials, com per exemple la vaga que van protagonitzar les dones l'any 1946, una de les primeres realitzades en plena dictadura franquista al estat espanyol. Fita doblement important per tractar-se d'una de les primeres reivindicacions públiques i populars en una època on sobretot destacava la dura repressió i el silenci imposat, i pel fet de ser les dones les protagonistes, les quals havien de trencar amb més tabús patriarcals i prejudicis a l'hora d'encapçalar la lluita de la classe treballadora, tan important pel desenvolupament econòmic de Manresa.

Són molts els historiadors i historiadores que consideren la vaga general de Manresa, el gener del 1946, com la primera gran vaga que va patir franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, ja que a principis de gener havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de Catalunya.

El dia de la liberación es paren les màquines

Fotografia: Fabrica Nova (Manresa), dècada dels 70, arxiu: Memòria del Segle XX


La Joana Picoy i les seves companyes de la fàbrica tèxtil més important del país van decidir aturar les màquines fins que l'empresa no els pagués el que elles creien que era just. La crònica detallada dels fets ens ha arribat a través del diari personal de la Laura Sanmiquel, l'administrativa de la fàbrica.

El 24 de gener del 1946, a Manresa, se celebrava l'aniversari de la "Liberación" (entrada dels exèrcits nacionals a la ciutat) i lògicament era dia festiu. El divendres següent era dia de paga a Bertrand i Serra, la fàbrica tèxtil més gran del estat espanyol. Però les treballadores cobraven un dia menys. No els havien pagat la festa de la "Liberación" i com que no hi estaven d'acord, van decidir no acceptar el sobre amb la setmanada i van parar de treballar.

Feia temps que les treballadores reclamaven un plus de vida cara, però no se'ls havia concedit. Ja n'estaven tipes, i aquell descompte del festiu va encendre la metxa. La vaga es va estendre per totes les plantes de la fàbrica.

El dilluns 28 ja feia quatre dies que la fàbrica estava aturada i l'alcalde va anar a donar suport al director de la fàbrica. Tots dos es van reunir amb una representació de les treballadores perquè tenien por que el conflicte s'encomanés a d'altres empreses. Però les dones es mantenien fermes: no tornarien a la feina si abans no se'ls pagava el plus de vida cara i el dia que els havien descomptat.

El dimarts 29 continuava l'aturada. A la tarda, el propietari de la fàbrica i el governador civil, Bartolomé Barba, van fer cap a l'empresa per intentar arribar a un acord, però l'endemà la vaga continuava. Les obreres del torn de matí van entrar a la fàbrica i es van quedar davant les màquines sense treballar. A l'hora de plegar, a les dues del migdia, la guàrdia civil va entrar a la fàbrica, van deixar passar les treballadores del torn de tarda i van tancar la porta.

Ja era dimecres i totes les treballadores de la Bertrand i Serra estaven tancades dins la fàbrica. Si no engegaven les màquines, ningú no podria tornar a casa. Però tot i l'ultimàtum, les màquines van continuar aturades i el governador va decidir utilitzar l'última mesura de força: a la tarda va arribar la policia armada de Barcelona, els temuts "grisos". Amb la seva presència, la situació a l'interior de la fàbrica encara va empitjorar, però les dones no es van fer enrere. El Governador va haver d'ordenar la retirada de la policia, i va demanar a les dues parts del conflicte que pactessin una solució. El dijous 31, quan faltaven deu minuts per les sis de la tarda el personal va arribar a la fàbrica disposat a treballar. Finalment, l'empresa havia cedit: va pagar el festiu i el plus de vida cara que les dones reivindicaven feia temps.

Després d'una setmana molt dura, la vaga s'havia acabat. L'any següent, Franco va anar a Manresa. Va visitar les indústries més importants, entre les quals la Bertrand i Serra, va fer un recorregut per la ciutat i va acabar la jornada fent un discurs des del balcó de l'ajuntament en què va demanar més diàleg a les empreses, per evitar aquesta mena de conflictes.

Aquesta mobilització espontània va aconseguir descol·locar el règim: les protagonistes eren dones i no tenien motivacions polítiques, només demanaven un sou digne per poder menjar.

Més informació:

- Isabel Pérez Molina: "La vaga de les dones de Manresa de 1946"

Bibliografia:

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Garcia Casarramona, Gal·la (2005): "En veu de dona: La Fàbrica Nova de Manresa". Ajuntament de Manresa

- Pecats Capitals (2006), Capítol 3: Aturar les maquines, Televisió de Catalunya