13 de maig 2009

Els anys foscos del franquisme

Il·lustració del dibuixant manresà Joan Vilanova.

El Memorial Democràtic, aquests últims anys, s'ha centrat en la recuperació de les víctimes del règim franquista o fins i tot de les víctimes de la rereguarda republicana com les religioses. Les autoritats franquistes fomentaven i animaven les denúncies i delacions contra tots aquells sospitosos de no ser “adictos al régimen”. A Manresa, al igual que la resta de Catalunya, moltes d’aquestes denúncies corresponien a víctimes, o familiars d’aquestes, de qualsevol dels aspectes de la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra. Però també lamentablement, moltes d’altres responien a motius de venjança personal o bé d’oportunisme polític, social i laboral.

Els informes i les denúncies servien per efectuar tota mena de represàlies i també de prova acusatòria en els judicis civils o consells de guerra sumaríssims que podien acabar amb anys de presó i, fins i tot, amb la pena de mort per a l’acusat. A casa nostra, davant la manca d’edificis oficials que reunissin les condicions adients, aquesta farsa judicial–per les nul·les possibilitats reals de defensar-se que tenien els acusats- es realitzaren a la sala d’actes de l’actual Institut Lluís de Peguera.

Tenim molts exemples i documents que ens permeten fer una síntesi del període més dur del franquisme, els seus primers anys, des de la fi de la guerra fins pràcticament a principis de la dècada dels 60.

Els judicis militars celebrats a l’Institut Lluís de Peguera

En primer lloc, a banda del coneixement d’aquest fet per via de la història oral (gràcies a testimonis encara vius), va ser la trobada d’una notícia en el mateix diari “Manresa”, que certificava per escrit la celebració d’uns judicis militars a la Sala d’Actes de l’actual Institut Lluís de Peguera. Tanmateix, el gran valor testimonial d’aquest apartat el proporciona la senyora Francesca Burgués quan en el mateix Institut explica amb tot detall com ella el 1939 –quan era una nena- havia assistit a diversos judicis militars que s’hi celebraven contra presos antifranquistes i que eren presidits pel venjatiu oficial Goded, el fill del general que havia d’encapçalar la insurrecció militar a Barcelona i que havia estat afusellat pels republicans a l’inici de la guerra civil. Alguns dels presos jutjats a l’Institut van ser després afusellats al camp de la Bota. D’altres restarien a la presó durant molts anys. És un testimoni molt valuós que es complementa amb el de Margarida Marcet, que va assistir, a la mateixa sala, al judici contra la seva àvia, a qui ja de seguida el jutge militar es va encarregar de fer saber que era “la madre del ex-alcalde rojo de Manresa” (el republicà Francesc Marcet).

“L’hotel Ciment” de Cervera

Així l’anomenaven sarcàsticament els soldats que hi van haver de passar uns dies, entre els quals molts manresans. Era un antic magatzem de ciment de Cervera. Allà les autoritats franquistes hi van reunir centenars i centenars de soldats per procedir a la seva depuració. Les condicions eren infrahumanes i els detinguts havien de respirar la pols del ciment que hi havia pertot. Dos soldats manresans de la lleva del biberó, Francesc Terra i Pere Sobrerroca, al cap de 67 anys d’haver-hi estat detinguts, van tornar a visitar l’”Hotel Ciment” –i després la Universitat de Cervera, convertit aleshores en un camp de concentració- per explicar-nos les vivències allí viscudes.

(per veure la realitat manresana dels primers anys de la dictadura existeix el documental: "Viure en una dictadura, Els primers anys del franquisme a Manresa 1939-1959"). Els dos exemples citats apareixen en aquest documental.

L'alcaldia de Manresa de 1939 a 1959

Durant la dictadura els alcaldes eren escollits a dit, la majoria eren importants caps del Movimiento local (FET-JONS) o comerciants i rics industrials afins al franquisme per preservar el seu status econòmic. A Manresa la formula es va aplicar al peu de la lletra. Els tres primers alcaldes que van ocupar la cadira del consistori manresà van ser: el procurador de tribunals Domingo Prunés Miquel, de 1939 a 1943; el metge Juan Montardit García, de 1943 a 1945 i l'industrial i perit Juan Prats Pons, de 1945 a 1958, aquest darrer va ser el que més anys va ocupar el càrrec d'alcalde en el període franquista, un total de 13 anys, fins que fou cessat per un cas de corrupció especulativa del sòl, on estaven implicats també dos tinents d'alcalde.

MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12.