23 d’octubre 2008

El Casino, un final inesperat

La caixa dels trons es comença a destapar, el Casino pagat a preu d'or

"L'estat en que es trobava el Casino era una cosa depriment i terrorífica"

Josep Emili Hernández Cros, arquitecte que va redactar el projecte de recuperació del Casino.

Feia un any, el 1990, que l'Ajuntament de Manresa havia expropiat el simbòlic Casino, situat en un dels laterals del primer tram del passeig Pere III. L'objectiu era treure'l de la degradació i restaurar-lo de cap a peus per la futura ubicació d'equipaments municipals.

Una de les polèmiques inicials va ser el retard de l'inici de les obres, que, si bé s'havien d’haver posat en marxa a principi d'aquell any 1991, finalment no ho van fer fins ben entrar l'any següent, tot i que el novembre de 1990 l'arquitecte de la Diputació de Barcelona que havia presentat l'avantprojecte d'utilització del Casino havia advertit que, sense esperar la redacció definitiva del projecte, calia actuar en l'estructura de l'edifici perquè la degradació avançava dia a dia.

La caixa dels trons es va començar a obrir l'octubre del 1992. El PSC va demanar la dimissió de l'alcalde Juli Sanclimens pel perill que l'expropiació del Casino costés 700 milions de pessetes, la quantitat més elevada que en aquells moments es temia si el Tribunal Superior de Justícia no modificava la valoració de la finca feta pel Jurat Provincial d’Expropiacions. L'afer no feia sinó començar i culminaria amb la sentència, uns quants anys després. de prop de 1.500 milions de pessetes. L'ajuntament governat per Sanclimens (CiU) havia comptat inicialment que n'hauria de pagar poc més de cent.

Un breu repàs històric

El Casino de Manresa és un edifici modernista, obra del arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, el cos principal es va construir en tres anys, de 1906 a 1909 com una obra de transició cap al modernisme.

Amb l'aparició d'altres sales de festa i sobretot de les discoteques a la dècada dels 60, va deixar de ser rendible tot i obrir les portes a tothom, fins al moment només era permès l'entrada als cercles burgesos manresans, era coneguts com el "Casino dels senyors". Va tancar les portes com a club a mitjans dels 70 i s'aprofità només el bar que junt amb la resta de l'edifici entrà en un període de decadència fins al seu tancament definitiu a finals dels anys 80.

L'any 1980 va ser declarat Monument Històric Artístic, evitant que l'edifici fos derruït per mitjà d'una operació especulativa.

18 d’octubre 2008

Una història per descobrir, el feminisme

Les arrels del moviment feminista manresà

Les arrels del moviment feminista a Manresa i el Bages es troben en l’Associació de Dones del Bages, el grup de dones que va encapçalar a la comarca -des del 1978 i fins el 1992- el despertar d’un moviment feminista durant la transició democràtica. L’entitat va néixer en un moment crucial: just després de la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976.

La primera i més important lluita que va dur a terme l’entitat va ser la reivindicació d’un Centre de Planificació Familiar, que es va aconseguir i va ser dels primers de Catalunya. Les seves propostes, expectatives i inquietuds relacionades amb la sexualitat lliure i el dret a decidir: anticonceptius i avortament, fi de la violència sexual, eliminació de les traves sexistes al camp laboral, de l’educació i polític, es plasmaren en un intens treball d’anys oferint a les dones de Manresa i comarca assessorament psicològic i sexològic, promovent l’estudi i divulgació de temes feministes; facilitant assessoria legal a la dona; organitzant actes, xerrades i conferències; treballant per solucionar el tema de l’avortament i denunciant tots els fets discriminatoris, mitjançant recursos jurídics i d’altres. Alguns dels lemes del moviment feminista en aquells anys són tota una declaració de principis: “dret al propi cos”, “Anticonceptius per no avortar. Avort lliure i gratuït per no morir”, “Jo també sóc adúltera”, “Igual salari per igual treball”, “Dona: si t’agredeixen, respon!”, “Lliure en la maternitat, autònoma en el treball, protagonista en la societat”.

Moltes d’aquestes dones duien una doble militància: política i feminista, religiosa i feminista, associacionista (moviment veïnal) i feminista, etc. Així, l’entitat aglutinà des del principi gent molt diversa: des de dones provinents de moviments cristians fins a militants d’esquerres i capdavanteres de moviments associatius i veïnals. Compartint, això sí, una visió femenina i feminista de la societat. Però l’Associació de Dones del Bages, com la majoria d’entitats amb un nucli humà i social de base i acció, va passar per alts i baixos, i el 1992 l’associació va tancar portes definitivament. Va desaparèixer com a entitat, i la seva lluita va quedar truncada.

Quatre anys més tard, el 1996 i des de l’àmbit de les institucions municipals, s’endegà un nou projecte que, sense abanderar els ideals del moviment feminista, sí pretenia cobrir una mancança latent: el suport a la dona. D’aquesta manera es va posar en funcionament a Manresa el Punt d’Informació i Atenció a la Dona de la ciutat (PIAD) Montserrat Roig.

Però, i el moviment feminista a la ciutat, fora de l’àmbit institucional? Ha existit i existeix, amb alts i baixos, amb major o menor projecció social, però latent al cap i a la fi. Durant uns anys va ser el moviment feminista de dones Inkietes. Avui en dia, el col·lectiu Columna Clitoriana, i també d’altres grups de dones emmarcats en àmbits d’actuació diversos.

Perquè tot i viure en ple segle XXI, la igualtat real –que no formal- encara és una assignatura pendent a la nostra societat.

Bibliografia:

- GARCIA I CASARRAMONA, Gal·la. El moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir, Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages, Manresa, 2006

15 d’octubre 2008

Història d'un franquista manresà

Mariano Calviño de Sabucedo Gras

Il·lustració: Caricatura de Calviño extreta del "Diario de Barcelona" del 6 d'octubre de 1964 (Revista Dovella, p. 7, octubre 1991, num. 39)

Mariano Calviño, manresà nascut l'any 1907, fou un dels falangistes catalans més reconeguts dintre l'esfera de poder i clienteles que va sorgir amb el triomf franquista l'any 1939. En Mariano era fill d'un tinent coronel d'artilleria del exèrcit espanyol i de la filla dels propietaris dels magatzems Gras. Es casà amb Enriqueta Manén Maynou, copropietària de Manufacturas Manén S.A. i cosina d'un cunyat del falangista català José Ribas Seva.

Calviño es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i exercí com a tal primer a la ciutat de Barcelona i posteriorment a Manresa. Fou precisament a Manresa on començà la seva carrera com a polític, fou secretari de la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Manresa, assessor de la Unió Mercantil, advocat de la Mútua Patronal i de l'Associació de Propietaris Rústics de Manresa i Berga. Durant el període de la Dictadura de Primo de Rivera es va mostrar fidel al nou govern de caire dictatorial, la seva addicció al règim li comportà presidir la Joventut d'Unión Patriótica a Manresa, però en proclamar-se la Segona República va ingressar de forma molt fugaç a Acció Catalana. El 1933 fundà la Unión Social Hispánica, amb la que el 1934 s'integrà al nucli barceloní de la Falange Española.

Calviño no participà de forma directa en l'aixecament del 18 de juliol de 1936 del exèrcit rebel, va aconseguir amagar-se i fugí a Barcelona, d'on escapà per via marítima gràcies al consolat d'Itàlia i ràpidament passà a zona nacional. Manuel Hedilla l'envià a Portugal a recollir fons i el març de 1937 s'establí a Burgos (capital de l'autoproclamada España Nacional), on substituí Carlos Trías Bertran com a secretari territorial de la Falange catalana. El març de 1939 Raimundo Fernández Cuesta, ministre del secretariat General del Moviment, el designà Cap Provincial del Movimiento Nacional a Barcelona, però fou destituït pocs mesos després, el novembre de 1939, per les pressions de Trías i Luys Santa Marina.

Calviño va formar part del cos de voluntaris espanyols, l'anomenada División Azul, que Franco envià a la URSS per lluitar al costat de Hitler. L'estada de Calviño a la División Azul fou breu, de juny a octubre de 1943. Mariano Calviño fou un dels 40 de Ayete, consellers directes del dictador Franco.

La seva postura a la mort del dictador

Fotografia: Mariano Calviño a la revista Mundo l'abril de 1974, dins del dossier "Els Patricis del Franquisme" (Revista Dovella, p. 11, octubre 1991, num. 39)

Mariano Calviño fou un fervent valedor de la candidatura monàrquica d'Alfons de Borbó-Dampierre a la corona espanyola, en detriment del futur rei Joan Carles I. El 1976 fou un dels procuradors en Corts que votà contra la Llei de Reforma Política. En quan al sector empresarial, Calviño presidí la Societat General d'Aigües de Barcelona, el Comité Sindical del Cacao, i fou vicepresident de la Sociedad Anónoma CROS SA, i conseller del Banco Español de Crédito, entre d'altres càrrecs que ostentà fins la seva mort als 73 anys.

Bibliografia:

- Joan Maria Thomàs: "Feixistes! Viatge a l'interior del feixisme català". L'Esfera dels Llibres, Barcelona, 2008

- Gemma Rubí i Casals: "Mariano Calviño de Sabucedo i Gras (1907-1980): algunes dades biogràfiques" (Revista Dovella, Octubre 1991 núm.39, p. 7-12)

08 d’octubre 2008

La indústria del cotó

Manresa, un cas singular dins del context català industrial

La teoria generalitzada que la indústria catalana va del carbó a l'energia hidràulica, de l'historiador Jordi Nadal, no es compleix a Manresa i a altres poblacions on hi ha precocitat en la utilització dels salts d'aigua. No es pot estudiar únicament la industrialització de Barcelona i generalitzar-la a la totalitat del territori català.

La història de la industrialització a Manresa es contraposa a la teoria generalitzada de Jordi Nadal, segons Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània i professora de la Universitat de Barcelona. Manresa és un cas de revolució industrial hidràulica, ja que la màquina de vapor arriba tard a la ciutat: es fa entre el 1760 i el 1870. La indústria cotonera va ser protagonista en el procés d'industrialització català. Els sistemes de confecció de fil venien marcats per tres tipus de màquines:

1) Jenny: funcionaven amb força manual i teixien un fil dèbil, adient per a la trama.

2) Water-frame: funcionaven gràcies a la força hidràulica i teixien un fil fort, adient tant per a trama com per a l'ordit del gènere de punt.

3) Mule-jenny: funcionaven amb força animal o hidràulica i feien un fil fort adient tant per a trama com per a l'ordit.


A Manresa, la filatura mecànica utilitzava una variant de les water-frame i gairebé no s'utilitzaven Jenny ni Mule-jenny. Les Jenny eren escasses, i les poques que hi havia se suposa que eren les substitutes de les water-frame quan el cabal del riu no era suficient.

Les water-frame també eren utilitzades per a la cinteria, una de les activitats econòmiques més importants de Manresa. La cinteria s'inicià en el segle XVIII a partir del moment que es treballava menuderies de seda, i continuà al segle XIX amb el teixit de les vetes de cotó. Era una indústria poc espectacular però va ser molt important en el context de la ciutat perquè va ajudar al finançament de la indústria cotonera tradicional. En aquest sentit, el 1760 hi ha un gran increment de demanda de vetes i galons.

A Catalunya els nous sistemes de filatura arriben per la transferència tecnològica, tot i que a Anglaterra (pionera tecnològicament) estava prohibit ensenyar als altres països les tècniques de filatura anglosaxona.

És important destacar la localització de Manresa, una ciutat situada a la riba del riu Cardener i també del Torrent de Sant Ignasi, que van permetre obrir filatures de cotó de força hidràulica.

La primera fàbrica de Manresa amb water-frame data de l'any 1802 -la primera accionada amb força hidràulica de Catalunya- se situa al Torrent de Sant Ignasi. La filatura està constituïda per quatre socis: Dalmau, Codina, Martí i Serrano. L'home clau del projecte va ser Pablo Serrano, procedent de Madrid i format a la Fàbrica Real d'Àvila. La iniciativa d'aquests quatre empresaris va tenir tant d'èxit que tres anys més tard obren una altra fàbrica al mateix torrent.

El cotó a Manresa arriba a ser tan dominant que finalment s'han de construir fàbriques al riu Cardener tot i que suposa dificultats com picar pedra i fer canals a causa de la poca pendent del riu. A banda, davant la dificultat de buscar salts d'aigua, molts molins paperers, moliners i fàbriques llaneres es reconverteixen en filatures i es construeixen fàbriques amb capital d'empresaris manresans a les poblacions dels voltants de Manresa.

05 d’octubre 2008

"The Iceman" arriba al TDK

El TDK Manresa fitxa tota una estrella en un any èpic

La mala temporada (1989 - 1990) que el TDK Manresa estava jugant l'any 1990 va obligar el club a realitzar canvis en la plantilla. Com a últim recurs, la directiva es va treure de la màniga l'ala-pivot nord-americà George Gervin (que va substituir al jugador balcànic Boban Petrovic) de 37 anys d'edat i que havia estat una de les grans figures de la NBA al final de la dècada dels setanta.

Tot i que el fitxatge de Gervin (Detroit, 1952) va costar al Manresa prop de 20 milions de pessetes, el jugador arribava en hores molt baixes. El pivot havia estat el màxim anotador de la NBA amb el San Antonio Spurs durant els anys 1978, 1979, 1980 i 1982, i havia jugat nou vegades en l'All Stars americà. Però les drogues i els problemes personals li van enfonsar la carrera (el 1985, havia abandonat la disciplina dels Spurs, pels Chicago Bulls d'un jove que feia maravelles i duia el dorsal 23) i des de la temporada 1986-87, després de comprovar com Micheal Jordan feia un recital a la pista dels Boston Celtics de Larry Bird la primavera de 1986, va fer el salt a Europa, al Banco di Roma amb un rendiment acceptable, malgrat la falta de ritme degut al consum d'estupefaents. L'abril de 1989, va admetre que tenia problemes amb les drogues: "He decepcionat als fans i a la meva ciutat, però estic en el camí de recuperar-me. M'esperen dies millors".

La incorporació de Gervin, no va millorar el joc del TDK, que continuava en zona de descens de la classificació. En un altre intent desesperat, el club va canviar l'entrenador Flor Meléndez per Ricard Casas, fins aleshores el preparador físic de l'equip, que no va impedir que el TDK jugués la permanència a la categoria mitjançant uns fatídics play-off. En la primera ronda els manresans van caure davant el Valvi Girona, i a la final els esperava el Tenerife nº1. Després de jugar dos partits, ambdós equips estaven empatats a una victòria. En el tercer, Juan de la Cruz feia un basquet d'esquena i donava la victòria al Manresa. I en el quart partit el TDK sentenciava l'eliminatòria. El TDK continuava a la lliga ACB.

Les rates del Vell Congost i les trucades als Estats Units

Acostumat a les grans instal·lacions dels EUA -Boston Garden, Forum de Inglewood, Madison Square Garden-, Gervin va quedar garratibat en comprovar les reduïdes dimensions del modest Vell Congost manresà. També li sorprenen un parell de ratolins -com recorda el seu ex company Joan Peñarroya en una entrevista al portal Solobasket.com- que eren habituals als vestuaris del Vell Congost. Fred com el gel, Gervin accepta la seva nova realitat. Els seus companys -De La Cruz, Jordi Creus, el mateix Peñarroya, o el recordat Pep Pujolràs- no van poder evitar l'escepticisme inicial al veure'l totalment exhaust, després d'una senzilla roda d'escalfament.

Si les rates al vestidor aviat es van convertir en la rutina de Gervin, les trucades que efectuava als Estats Units aviat es van convertir en un problema per la directiva de Carles Cases, president del TDK. Gervin no dubtava en utilitzar el telèfon del Vell Congost per trucar als Estats Units, dedicava minuts a dialogar amb familiars i amics, i aviat les factures van començar augmentar de quantitat fins a límits surrealistes. Un indignat Cases, molest amb el luxe que es permetia Gervin, va indicar que el telefon del despatx no era per us dels jugadors, sinó de la directiva del club. Al final Gervin va acatar l'ordre i va deixar de trucar "a casa seva".


Resultat final

Les estadístiques de Gervin durant els 17 partits jugats amb la samarreta del TDK Manresa la temporada 89-90 són impressionants per un jugador en decadència: 25,5 punts per partit, amb 54% en tirs de dos punts, 38% en triples i 79% en tirs lliures, a més cal sumar-hi 5 rebots i 1,3 assistències en 33,4 minuts.

En la serie final, Iceman o Doctor J havia anotat 146 punts -36,5 per partit-. O millor dit: el 42% de tot el que sumà el TDK Manresa en la serie.

George Gervin és sens dubte el jugador nord-americà de més qualitat que ha jugat a la lliga ACB. Gervin és un dels 50 millors jugadors de la història de la NBA.

L'any 1991, va fundar la George Gervin Youth Center una organització que ajuda a joves marginals –aturats, drogoaddictes o víctimes d'abusos sexuals o físics-, a Texas.

(Post actualitzat el 2 de juny del 2010)

Bibliografia:

- Arxiu històric ACB.com
- Diari Regió7, especial 25 anys (1978-2003)
- "George Gervin, un heroe en Manresa", Diari La Vanguardia (actualització juny 2010)

01 d’octubre 2008

L'arribada del Pryca

La cadena Pryca entra a l'escena política manresana

Una gran superfície comercial, Pryca, va fer la seva aparició a Manresa, durant l'estiu de l'any 1989, i va posar en relleu tant la polèmica política (les negociacions entre Ajuntament i l'empresa de l'hipermercat) com l'estricament comercial, amb l'oposició de botiguers i comerciants de la ciutat.

El conflicte es va encetar a final de juliol del 1989, quan el consistori manresà, governat per CiU, va anunciar que tres grans societats s'oferien a fer una gran superfície comercial al seu terme municipal, les tres societats eren: MercaPlus, Continente i Pryca. La marca Pryca tenia intenció de construir 80.000 metres quadrats a la zona de Cal Gravat-Bufalvent. També va anunciar que, en el cas que se li atorguessin els permisos necessaris el setembre, podrien obrir portes pel Nadal de 1989.

Els dies següents l'Esquerra Nacionalista de Manresa (ENM) va denunciar que Pryca donava xifres diferents de les dels botiguers i papers oficials, en els quals constava que la superfície seria de 20.000 metres quadrats, i no de 80.000. Per a l'ENM, es tractava d'una "ceremonia orquestrada" per fer sortir xifres exagerades per espantar la gent i llavors rebaixar-les per justificar-se.

Portada del diari Regió7 del 30/11/1989, amb el preu que va pagar Pryca al ajuntament de Manresa per a la instal·lació del hipermercat a Cal Gravat.

A finals de setembre de 1989, va saltar la noticia de la negociació que mantenien en silenci discrecional Pryca i l'ajuntament manresà. La negociació es referia a les contrapartides que la ciutat havia d'obtenir de Pryca a canvi que l'Ajuntament donés el permís. El mullader polític va estar servit durant setmanes i el PSC, a l'oposició, demanava parar la concessió d'hipermercats, cosa que rebutjava CiU. L'acord entre ajuntament i Pryca es va signar a finals del novembre de 1989 (el mateix mes que la Fàbrica Nova tancava les portes definitivament) per a la instal·lació de l'hipermercat a cal Gravat, a la zona de la variant de Manresa. A canvi, Pryca es faria càrrec de condicionar els accessos i asfaltar els carrers del voltant.

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003