28 de setembre 2008

L'instituit Lluís de Peguera, un premi per l'esforç al Bruc

La piràmide que va esdevenir un institut

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de la Ciutat, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle. Tot això ho explica Ignasi Bajona en un llibre sobre l'institut Lluís de Peguera.

L'any 1906, en aproximar-se la data del primer centenari de les batalles del Bruc, i gràcies a les gestions fetes pel diputat al Congrés pel districte, Leonci Soler i March, reclamant al govern de Madrid que es complís aquella promesa, aquest va convidar a l'Ajuntament a presentar els projectes que volia dur a terme. El 19 de juny del 1907 l'alcalde de Manresa, Pere Armengou i Manso, explicava en una reunió del consistori que dos dies abans s'havien enviat a Madrid els plànols del projecte d'un grup escolar, signat per l'arquitecte Alexandre Soler i March, en substitució del monument o piràmide commemorativa, i es demanava la subvenció promesa pel govern. Tot just dos mesos abans de la data que commemorava les dues batalles del Bruc, el projecte de substitució del monument commemoratiu va ser acceptat, i el maig del 1908 l'estat espanyol concedia a l'ajuntament la subvenció de 152.768,87 pessetes per la construcció del grup escolar.

Coincidint amb els actes del primer centenari de les batalles del Bruc, la ciutat va convidar el monarca, la família reial i els ministres del govern, en particular el d'Instrucció Pública, a presidir la col·locació de la primera pedra del grup escolar, però el ministre va delegar la seva presència en el sotssecretari del ministeri. Per això l'acte, que va tenir lloc sota un arc simbòlic aixecat al començament del segon tram del Passeig, davant d'on hi havia hagut el mític Moka, el 7 de juny del 1908, no va sortir en els documents oficials que parlen d'aquella commemoració. Aleshores, encara no se sabia exactament l'espai on s'aixecaria.

Dificultats de tot tipus -sobretot econòmiques- van entorpir i aturar la construcció del edifici. Alhora, durant el llarg camí fins a tenir-lo acabat, es va demanar en diverses ocasions la creació d'un institut per a la ciutat, que el 1925 es va traslladar als corresponents ministeris de Madrid. El 19 d'octubre del 1926 el rei Alfons XIII va visitar el grup escolar, i tres dies després s'acordava la concessió d'un institut a la ciutat, concessió que el 20 de maig del 1927 va rubricar el rei en un reial decret. Dos anys després, va fer la inauguració del centre.

23 de setembre 2008

Escodines, 1823

"Un matrimoni format per un home anomenat Josep, de 40 anys d'edat, i una dona de 35, la Maria. Amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys, la Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador. Així era l'escodinaire de 1823".

Les Corts Espanyoles redacten el desembre de 1822 un reglament de policia en el que s'obliga als ajuntaments a nomenar els carrers per realitzar a continuació els primers censos generals de l'estat. L'Ajuntament de Manresa el porta a terme entre febrer i juny de 1823.

Les Escodines, el barri més poblat de Manresa

En aquells anys les Escodines era el barri de la ciutat més poblat, amb 1544 habitants (14% de la ciutat, que llavors tenia 10829 habitants). El barri estava format per 11 carrers: un primer tram anomenat Escodines amb la plaça dels Bergant (actual Plaça Sant Ignasi), el carrer de les Escodines, que era el més llarg del barri amb 75 cases, el Cantó del Jubells (actualment passatge dels Jubells), carrer Montserrat, Sant Bartomeu, Aiguader i Viladordis, el carrer de la Roqueta (actualment Sant Antoni), el carrer Cases de les Escodines a la Carretera (actualment carrer Nou de Santa Clara), un carrer sense nom amb 9 cases que podria ser el carrer dels Caputxins, i la Baixada dels Drets que aleshores formava part del barri de les Escodines.

De la població de 1544 persones, 829 eren dones (54 %) i 715 homes (46 %), amb un 54% de persones casades, un 39% de solteres i un 7% de vídues. Aquest darrer col·lectiu estava format per 84 dones vídues i només 22 homes vidus. Curiosament la persona de més edat era un home de 84 anys i la dona de més edat tenia 80 anys (les de més edat de la ciutat tenien 88 anys). La piràmide d'edats del barri correspon a una societat jove amb una gran proporció d'infants i de joves. El 48% de la població tenia menys de 19 anys. L'edat mitjana era de 24,5 anys i la de Manresa era de 25,2 anys, el que ja ens demostra que era una població més jove que la de la ciutat.

El matrimoni tipus del barri era una parella formada per un home de 40 anys (8% dels matrimonis) i una dona de 35 anys (9%). Els matrimonis més joves del barri eren un format per un xicot de 19 anys amb una noia de 22 anys i un altre format per un noi de 25 anys amb una jove de 18. El matrimoni amb més diferència d'edat corresponia a una parella formada per un home de 60 anys casat amb una dona de 36 (24 anys de diferència). La família mitjana tenia dos fills (30%) del total i d'aquests un 45% estava format per una parella (noi i noia). La família més nombrosa tenia 8 fills: 3 noies i cinc nois. El nombre mig de fills per matrimoni era de 2,65 fills. Únicament hi havia dues famílies que tenien bessons.

242 edificis, la majoria habitatges unifamiliars

Al barri de les Escodines hi havia un total de 242 edificis. Al carrer on hi havia menys edificis del barri era el de la Roqueta (actual St.Antoni) amb 5 edificis. Al moment de fer el padró, a la primavera de 1823, dels 242 edificis censats un 20% no es trobaven habitats (48 edificis). El nombre total d'habitatges era 387 dels quals el 23% (89 habitatges) es trobaven al carrer Escodines que era un dels carrers més llargs de Manresa després dels carrers del Remei i Valldaura tots situats a extramurs de la ciutat.

Per tant a les Escodines existien una mitjana de 1,60 habitatges per edifici i que el situava a la banda baixa de la ciutat que tenia una mitjana de 1,64 habitatges per edifici. El carrer nomenat Escodines fins a la Carretera tenia el ratio més baix del barri i un dels més baixos de la ciutat, doncs tenia 1,14 habitatges per edifici. Que significa això? Doncs que el tipus d'habitatges era majoritariament habitatges dels que actualment anomenem unifamiliars. Així les Escodines tenien el 71% dels habitatges d'aquest tipus. Si fem la mitjana dels habitants (1544) pel nombre d'habitatges (387) tenim que a cada un d'ells hi vivien una mitjana de 4 persones que era el valor més baix de tot Manresa.

Els llauradors, el grup de treballadors més nombrós

La professió més nombrosa era la de llaurador amb 241 persones (69%) i era el 30% de tota la ciutat. Després venien 25 velers (teixidors de seda) que eren el 7% del barri. En tercer lloc venien els dels fabricants i el dels teixidors amb 13 professionals cadascú. Hi havia, però, dues professions genuïnament del barri: els rajolers i els saliners. Al barri existien 5 rajolers i 2 saliners que eren els únics de Manresa. També hi vivien 2 pintors que eren el 50% de la ciutat.

Josep, Ignasi, Maria i Francesc, noms més comuns

El nom masculí més corrent era el de Josep, se'n deien 114 (el 16% del barri i el 14% de la ciutat). Era el barri que tenia més persones anomenades Josep de tot Manresa i aquest era el nom més nombrós a tota la ciutat. Després venia el nom d'Ignasi que el portaven 71 persones (11%), Francesc amb 69 persones (10%) i Joan que el portaven 60 persones (8%). Al barri també cal destacar tres noms que eren més específics, com Emmanuel (10 persones) i Valentí (25 persones), que eren una tercera part de les persones de tota la ciutat que el portaven.

En el cas de les dones el nom més corrent era el de Maria que el portaven 124 persones (15% del barri i de la ciutat) i que també era el més freqüent de la ciutat. Després venien Francesca que el portaven 77 persones (9%), Antònia amb 69 persones i el de Rosa, 68 persones (8%). Com a noms específics del barri cal destacar els de Maria Rosa i els de Maria Teresa que eren el 40% i el 50% de tota la ciutat. Quasi la meitat de la població del barri tenia 4 noms d'home: Josep, Ignasi, Francesc i Joan; i 4 noms de dona: Maria, Francesca, Antònia i Rosa.

La situació majoritària del barri de les Escodines correspon a: Un matrimoni format per un home anomenat Josep de 40 anys i una dona anomenada Maria de 35 anys amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys de nom Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador.

Bibliografia:

- Joan Vila-Masana i Portabella, Revista Escodines núm. 9, setembre 2008

21 de setembre 2008

Lemmerz, el malestar obrer de 1981

Un dels conflictes laborals que més es recorden a Manresa

La proposta de reducció de 187 treballadors de la plantilla de la factoria manresana de la multinacional Lemmerz, dels 630 que tenia l'empresa l'any 1981, va portar a la fàbrica de llantes una vaga que va durar tres mesos i mig i que va comportar la manifestació obrera més recordada a Manresa dels darrers anys. Fins i tot 400 treballadors van manifestar-se davant del Palau de la Generalitat, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el juliol d'aquell any 1981.

La vaga indefinida va començar el 16 d'octubre amb l'objectiu de fer retirar l'expedient de crisi. A començament de novembre de 1981, malgrat l'advertiment de la direcció, en el sentit que podria haver-hi sancions si persistia la vaga, l'assemblea de treballadors va decidir continuar-la. El 16 de novembre, la policia va obligar amb l'ús de la força, els 600 treballadors en vaga concentrats a l'entrada de Lemmerz a deixar entrar un reduït nombre d'oficinistes. Així ho recollia el rotatiu La Vanguardia el 18 de novembre de 1981 a la pàgina 24:

"La fuerza pública disolvió ayer una concentración de trabajadores de la empresa Lemmerz, que se hallaban en la puerta de la fábrica manifestándose contra el expediente de rescisión de contratos solicitado por la empresa para 180 trabajadores y del cual la Delegación de Trabajo ha autorizado 80, pero con un plazo de seis meses para que empresa y trabajadores negocien. El incidente se originó al llamar a la fuerza pública unos 30 oficinistas y técnicos de la empresa que querían trabajar y a los cuales los manifestantes impedían el acceso a la fábrica. Posteriormente se produjeron nuevos incidentes e intercambios de golpes entre trabajadores y partidarios de la huelga y oficinistas y técnicos partidarios de trabajar."

Per la seva banda, les esposes dels treballadors dels obrers afectats van adreçar una carta al president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Després de problemàtiques fins i tot amb grups d'extrema dreta (el sindicat CCOO denunciava que s'havien presentant feixistes amb pistoles contra els treballadors en vaga), el 28 de novembre de 1981, 6.000 persones van fer una gran manifestació de solidaritat pels carrers de Manresa i fins i tot una marxa a peu a Barcelona a principis del nou any 1982. El conflicte va acabar amb laude (decisió arbitrària) de la Generalitat, davant la manca d'acords. L'1 de febrer de 1982 els treballadors tornaven a la fàbrica, s'acabava una de les vagues més llargues de la història de la ciutat de Manresa.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital La Vanguardia
- Hemeroteca Diari Regió7, any 1981
- Quadern didàctic: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"

16 de setembre 2008

La Fàbrica Nova

Un emblema manresà

La Fàbrica Nova és un dels testimonis del què va ser la indústria tèxtil a Manresa i el Bages, una ciutat i una comarca que vivien majoritàriament de les fàbriques de teixits fins que va arribar la crisi dels anys seixanta i setanta del segle XX.

Cap a finals del segle XVIII la fabricació de teixits s’havia desenvolupat molt i donava feina a molta gent, sovint en obradors i tallers on es treballava amb telers manuals que feien una notable producció de teixits de seda, generalment mocadors i complements.

A l’entrada del segle XIX aquestes indústries continuen fins que els telers es mecanitzen i funcionen amb l’energia, primer de l’aigua i més tard de la màquina de vapor. De la seda es passa al cotó. Es fan grans edificis fabrils.

La maquinària es perfecciona i la producció augmenta. Hi ha una nombrosa classe proletària al voltant de la filatura i el teixit: els treballadors i sobretot treballadores de les fàbriques, d’entre els quals s’hi compten un bon nombre de criatures a partir de l’edat de set anys. Enfront d’aquests, una altra classe social, els amos, formen una burgesia acabalada i poderosa que domina la política i la banca.

El 1860 ja es té notícia que Manuel Bertrand i Salses té una indústria cotonera a la ciutat de Manresa. El 1892 aquest senyor, juntament amb el seu sogre Eusebi Serra i Clarós, fan anar la fàbrica de les Fontetes al torrent de Sant Ignasi.

Més endavant, el 1894, Manuel Bertrand i la seva dona, Flora Serra, fan construir una fàbrica al Remei, no gaire lluny de l’antic molí de la Pixarada i que malgrat el pas del torrent, funcionava amb una caldera de vapor.

Aquesta família d’empresaris procedia de Barcelona i el capital i l’experiència venien de la família Serra i amb anterioritat dels Clarós, casats amb Serra. El 1730 es documenta un Llorenç Clarós que ja feia articles tèxtils a Barcelona.

El màxim exponent, però, d’aquesta nissaga fou Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), fill del matrimoni anterior, sota el mandat del qual l’empresa va viure el seu moment d’esplendor.

L’any 1926 va fer construir una nau nova que va ser inaugurada pel rei Alfons XIII i que seria dedicada a la filatura. A la nau del davant es teixia i entremig, a la quadreta, es feia l’ordit. El gènere, majoritàriament, era de cotó i més endavant amb barreja de viscosa i polièster. Els Bertrand no van residir mai a Manresa ni es van integrar en la vida social de la ciutat, sinó que sempre van formar part de la burgesia barcelonina. Al front de la Fàbrica Nova hi havia un director, durant molts anys va ser Fèlix Busquets.

A més del complex fabril de Remei en Bertrand tenia també les fàbriques del Guix, Cal Serrano, Sant Fruitós, Minorisa i la fàbrica Blanca. El 1943 adquireix la fàbrica de la Colònia Güell a més d’una altra a Ordis (Girona) i diverses plantacions de cotó a Andalusia. També tenia una granja avícola al Prat de Llobregat en una finca anomenada “La Ricarda”, l’explotació de la qual fou considerada com a modèlica.

Eusebi Bertrand i Serra va ser un dels més grans industrials del seu temps. El 1935 aquest amo és citat pel butlletí de l’associació professional cotonera anglesa com el primer industrial cotoner individual del món. Certament hi havia empreses més grans, però no d’un sol propietari com era el seu cas. L’insigne industrial va presidir la Companyia Catalana de Gas i Electricitat i va ser conseller de la Maquinista Terrestre i Marítima, del Banc d’Espanya i del Banc Hispà Americà, conseller del Foment de Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner. En l’ordre polític va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista i Diputat a Corts per Puigcerdà entre 1907 i 1923. També va presidir el Saló de l’Automòbil i fou president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu.

En el seu punt més alt i entre totes les seves fàbriques, la firma Bertrand i Serra donava feina a tres milers d’obrers. Aquests treballadors i treballadores, veritable motor de les seves indústries, són els què amb el seu treball tiraven endavant la producció, es diu que sempre molt alta, de la Fàbrica Nova.

La conflictivitat laboral, però, va fer acte de presència en diverses ocasions i es va materialitzar en situacions de vaga i enfrontament amb la patronal que es van resoldre segons la situació política de cada moment. D’entre aquestes destaca la vaga de 1946 en temps de postguerra i amb el franquisme més dur i repressor.

Les circumstàncies eren d’escassetat i misèria. Els treballadors havien de fer moltes hores extres per poder reunir un sou decent. Amb les restriccions de llum, a les hores del torn no podien treballar i en acabat aquestes hores les havien de recuperar més tard, fora de l‘horari. Per acabar-ho d’adobar aquell any se’ls va descomptar la festa del 24 de gener que celebrava l’entrada dels nacionals a la ciutat. La tarda del 25 de gener la fàbrica va quedar aturada i hi va continuar el dilluns següent, dia 28.

Aquest fet va desplaçar fins a Manresa el Governador Civil senyor Barba Hernández, qui es va fer càrrec de les negociacions amb els obrers. Els treballadors van cobrar el dia 24 de gener i se’ls va donar un sistema complementari de racionament que més tard va donar lloc a l’economat tèxtil.

En contrapartida, es van detenir algunes obreres que havien animat la vaga i antics cenetistes que estaven fitxats, foren enviats a la Model. Formalment, tot el personal va ser despatxat i tornat a readmetre per salvar el principi d’autoritat.

Les treballadores de la fàbrica disposaven també d’un servei de guarderia dels infants que encara no podien anar a l’escola i que era atès per monges josefines. Al davant de la fàbrica també s’hi van fer vivendes pels treballadors. Un primer bloc pels encarregats els anys quaranta i més tard un segon pels altres treballadors.

Als anys seixanta la indústria tèxtil catalana entra en crisi. L’autarquia que havia seguit a la guerra civil havia perllongat artificialment un sistemes de producció que no es van modernitzar. El tèxtil havia de competir amb els productes que entraven de fora i s’imposava una reconversió del sector per fer-lo viable. Moltes empreses van tancar. D’altres, van emprendre aquest procés de transformació i van tancar igualment al cap de deu o quinze anys. La Fàbrica Nova també pateix aquesta crisi. Malgrat que es renova la maquinària i es fan vàries reduccions de plantilla, a fi de salvar l’empresa, després de moltes vicissituds i negociacions, arriba el tancament el 1989.

El món del tèxtil havia canviat i les gran fàbriques s’havien convertit en vells elefants mancats de l’agilitat necessària per sobreviure en un món altament competitiu. Els grans complexos fabrils cotoners havien deixat de ser rendibles. El futur de la indústria catalana ja no era el tèxtil.

Text de Jesús Segués Llombart, "La Fàbrica Nova"


11 de setembre 2008

José de Armendáriz i l'incendi de Manresa

La ciutat cremada: 13 d'agost de 1713

Durant la Guerra de Successió, Manresa va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s'escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n'arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d'agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l'edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l'edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.

Armendáriz deixà una guarnició acantonada a la Seu de Manresa i als convents de Sant Domènec i del Carme. Així i tot, durant la nit els manresans continuaren els atacs contra els ocupants. El coronel Josep de Peguera i Cortit, austriacista i partidari de la Guerra d'Ultrança (seguir lluitant sense el suport dels anglesos), amb un esquadró de 60 cavalls, se'l designà per ocupar Manresa abans que hi arribessin les tropes castellanes. Però quan hi arribà, Armendàriz ja hi era. Pogueren escapar 400 manresans austriacistes, abans que les seves cases fossin saquejades i cremades pel exèrcit borbònic.

Manresa militava en el grup català partidari de l'arxiduc i tingué un paper principal entre les ciutats i viles reunides en la junta de braços de Barcelona.

A les acaballes de la Guerra, el 5 d'agost de 1714, un altre incendi devastador —aquest provocat pels voluntaris catalans del marquès del Poal, Antoni Desvalls i de Vergós— destruïa tot l'interior de la Seu, i una setmana després el propi marquès de Poal va aconseguir derrotar les tropes filipistes al municipi de Talamanca els dies 13 i 14 d'agost de 1714, en total els filipistes van patir 600 baixes, entre morts i ferits.

Després del Decret de Nova Planta, Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins l'any 1839.

9 d'agost - 5 d'octubre. 1713.
Expedició del Diputat Militar de la Generalitat de Catalunya Josep de Peguera i Cortit

09 de setembre 2008

Els botiguers en guerra

Una revolta mediàtica

Un dels màxims ressons periodístics aconseguits per Manresa durant aquells anys es va produir el 1983, a causa de l'anomenada "revolta dels botiguers".

La cronologia del conflicte va arrencar el 7 de novembre, quan l'ajuntament (governat pel PSC) va informar de la propera arribada d'inspectors per a la revisió de llicències fiscals, que va començar una setmana més tard. Aquell mateix dia, la Unió de Botiguers (UIBC) va posar de manifest la seva protesta i va llançar la primera ombra de dubte sobre la culpabilitat municipal. Una qüestió que es va convertir en acusació oberta entre polítics de l'oposició i dins l'assemblea empresarial.

Una reunió de la UBIC va aplegar als Carlins més d'un miler de comerciants, amb tots els mitjans informatius de l'estat a l'expectativa. Enmig d'aquest clima, un petit grup de botiguers es va mobilitzar davant del domicili del diputat Jordi Marsal, i l'alcalde Josep Cornet va rebre amenaces de mort. Tothom va lamentar els fets, però govern i oposició es van culpar mútuament d'haver creat l'ambient que els va permetre.

El 21 de novembre a la tarda van tancar totes les botigues per protestar contra l'augment de la pressió fiscal, i, sobretot, per la inspecció fiscal, que qualificaven de desmesurada i tolerada pel consistori. Durant molts dies, les botigues van deixar els carrers a les fosques.

Joan Parcerisa, era el president de la UBIC l'any 1983, i va declarar més tard: "Les inspeccions ens van recordar un altre cop els temps franquistes". El cas va ser tan mediàtic que, un dia que a Parcerisa li van dir que tenia una trucada del periodista manresà Felip Gonzàlez, va creure que el telefonava el president del govern espanyol.

En aquest sentit, la mobilització dels botiguers a Manresa va marcar una època, tant que, gràcies al cas manresà, es va crear la Unió de Botiguers de Catalunya.

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

06 de setembre 2008

Can Jorba tanca portes

Adéu als grans magatzems

El 30 de juny de 1984 els magatzems Jorba, ubicats a l'emblemàtic edifici can Jorba, van tancar portes de manera definitiva després de 49 anys de funcionament. Els magatzems, que des de feia deu anys formaven part de la cadena Europrix, es van veure arrossegats per la forta crisi que travessava l'empresa mare, i com la resta d'establiments que la companyia tenia oberts a Catalunya i Andalusia, van ser forçats al tancament. En no res quedaven les especulacions que afirmaven que una nova empresa inversora adquiriria els magatzems i la iniciativa de formar una societat anònima laboral per part dels seus treballadors.

El tancament de can Jorba significava posar punt final a una aventura que havia començat el 1869, any en que Pere Jorba, originari de Calaf, fundava una botiga al carrer de Na Bastardes. El negoci aniria canviant de lloc -plaça Major, carrer Urgell, plaça Sant Domènec- fins arribar que a la dècada dels anys 30 els Jorba van decidir encarregar el nou edifici a l'arquitecte barceloní Arnald Calvet.

Tot i que a hores d'ara l'edifici conserva el nom dels seus fundadors, la saga dels Jorba ja no tenia relació amb els magatzems en el moment del seu tancament. Feia tretze anys que s'havien traspassat el negoci a l'empresa andalusa Gicos. El 1974 els magatzems van tornar a canviar de mans i van passar el grup Europrix. I finalment, cal cap de deu anys, els magatzems, que havien estat en la seva millor època l'establiment més innovador i expansiu de la ciutat, tancava portes. En canvi, els Jorba continuaven dedicant el seu esforç a mantenir en funcionament la colònia tèxtil Jorba.

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

04 de setembre 2008

L'antic recorregut dels Catalans

Els catalans i la travessia per l'interior de Manresa

El tren dels catalans de la línia Barcelona-Manresa arribava al terme municipal de la ciutat seguint el marge esquerre del Cardener a traves de diferents terraplens i dos túnels, el de Rajadell i el de Sant Pau, de 199,66 metres i 247 metres respectivament. L'entrada a Manresa s'efectuava pel túnel de Santa Clara de 421,19 metres de longitud, que es va prolongar el 1983 (amb el soterrament de la línia del col·legi Oms i de Prat fins al carrer Sant Cristòfol) fins a quasi un quilòmetre, concretament 986,42 metres donant lloc a l'Avinguda Francesc Macià. En el seu interior es va construir el baixador subterrani, Manresa-Viladordis.

Les vies voregen el terraplè una bona part de la ciutat i després de travessar la carretera de Vic per un pont de ferro, arriben finalment a l'estació Manresa-Alta, on s'uneix la línia de Barcelona amb la de Sallent i el ramal de Súria. El recorregut continua a través d'un túnel per sota la carretera de Santpedor i arriba al baixador a l'alçada del carrer Primer de Maig, és Manresa-Baixador. Aquí acaba l'actual traçat de la línia (R5) dels FGC Barcelona-Manresa.

Antigament la xarxa ferroviària continuava per l'actual carrer Carrasco i Formiguera fins al baixador de Guimerà, després de travessar-lo mitjançant un pas a nivell guardat per barreres. Aquesta fou fins l'any 1969 l'estació final de tots els trens de viatgers, ja que quedava a prop del centre de la ciutat. El 6 de de novembre d'aquell any es va vendre l'ultim bitllet a la taquilla del baixador de Guimerà. L'espai que ocupaven les vies i l'andana de l'apeaderu , com es deia en aquell temps, és l'actual pàrquing públic gratuït del carrer Saclosa.

Peró la línia no s'aturava al carrer Àngel Guimerà, continuava travessant, a través d'un pas a nivell amb barreres, el carrer Saclosa i per darrere del col·legi la Renaixença, passava per sota el carrer del Bruc a través d'un petit túnel i continuava, descrivint un gran revolt, per l'actual passeig de Salvador Espriu i, pels darreres de les cases del carrer Prudenci Comellas (encara existeix un tram de recorregut tapat), arribava a la carretera de Cardona, molt a prop del cuartel de la Guàrdia Civil. La línia creuava la carretera amb un nou pas a nivell amb barreres. Baixava pel cantó esquerre de l'actual carrer de Francesc Moragues i arribava al costat del riu, on hi havia una estació a l'espai que actualment ocupa el local d'oci, les Carpes del Riu i el parc del Passeig del Riu.

L'estació anomenada Manresa-Riu estava formada per una gran esplanada i un edifici destinat a habitatges dels treballadors de la companyia i oficines també de la companyia.

La desaparició del tram Guimerà - Passeig del Riu

Les vies que s'estenien des del baixador del carrer Àngel Guimerà fins a Manresa-Riu van ser aixecades el maig de 1965, durant l'alcaldia de Ramon Soldevila i Tomasa. En aquells temps, des del baixador fins a baix del riu només circulava el tren dels Reis per obsequiar els fills dels treballadors de la companyia. L'ultim tren que hi va circular va ser el 6 de gener de 1963. Fins aquesta data l'estació de Manresa-Riu va funcionar com a enclavament de vagons i zona de mercaderies.

Com a curiositat cal dir que una visita que va fer l'alcalde Juan Prat a Madrid l'any 1947 ja es parlava de la "supresión de la vía de los FFCC que desde el Apeadero de la calle Angel Guimerà hasta la estación de Manresa-Río, con lo cual se eliminarían los pasos a nivel y se permitiría a la ciudad un más desahogo desarrollo" (Diari de Manresa, 11/3/47).

La xarxa ferroviària creuava el riu Cardener per un pont amb dos pilars de 21 i 25 m de llum, i després pel costat del pont de Sant Francesc entrava a l'estació on enllaçava amb la companyia dels Caminos de Hierro del Norte de España, popularment coneguda com l'Estació del Nord. Aquest enllaç es va clausurar al trànsit el 1939, després que la matinada del 24 de gener les tropes republicanes volessin el pont quan es disposaven a retirar-se de la ciutat. Actualment encara es pot veure un pilar d'aquest pont al mig del Cardener.

Des de feia anys aquest punt d'unió entre les dues xarxes ferroviàries només es feia servir com a estació de mercaderies.

Plànol de Manresa amb les tres estacions dels FGC


Bibliografia:

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador: Manresa, La Ciutat Transformada 2, Manresa: Zenobita, 2007

03 de setembre 2008

Els Tirallongues

Els castells arriben a Manresa

L’any 1992 no va ser un any qualsevol per als catalans. Va ser l’any en que es van disputar els Jocs Olímpics d’estiu a la ciutat de Barcelona. Durant molts dies la capital catalana havia estat el melic del món. La cerimònia d’inauguració d’aquells Jocs Olímpics havia de ser un aparador important per a les tradicions catalanes, entre aquestes la d’aixecar castells, un costum molt arrelat a la zona sud de Catalunya. Efectivament els castellers van fer viure un dels moments més intensos i emocionants de la cerimònia d’inauguració. És molt probable que aquell fos l’inici del boom expansiu de la tradició castellera a la resta de territori català.

L’any 92 també va ser any de concurs casteller a Tarragona. Quatre manresans, que jo sàpiga, van ser-hi presents entre el públic: els germans Joan i Domènec Forns, el Pere Bartomeus i el Ricard Riu. Van gaudir tant d’aquella jornada que van decidir que per què no crear una colla castellera al Bages. No ho van dubtar, i van decidir explicar-ho tot a una periodista manresana, la Montse Xixons. El tema va interessar i es va començar a posar fil a l’agulla: una página al diari Regió7, el 14 de novembre de 1992, anunciava la intenció d’uns joves manresans de crear una colla castellera.

La notícia del diari va tenir la seva repercussió –i algunes trucades telefòniques dels inventors de la idea- i un grup de persones van començar a trobar-se per fer realitat la creació d’una colla castellera. Corrien els darrers mesos de l’any 1992. El Pere Bartomeus i el Ricard Riu es van convertir en president i vicepresident respectivament de la colla castellera, mentre que els germans Forns van ser els primers integrants de la junta tècnica de l’entitat. Com sempre, a l’hora d’embarcar-se en una aventura com aquesta, la il·lusió era l’únic patrimoni del que es disposava, només il·lusió, però molta.

Text de Carles Jóder (www.festes.org)