26 de juny 2008

Carrer de Cantarell

Un carrer amb històries

Malgrat que és un carrer secundari, estret i costerut, és un carrer amb força història. El nom del carrer ve de la família Cantarell, perxers d'ofici que confeccionaven galons en el segle XIX. Van arrendar el solar i un salt d'aigua a un conjunt d'industrials que, després de diferents canvis i problemes, es va convertir en la fàbrica de filatura de Cal Serrano (1817). En aquesta fàbrica es va instal·lar la primera màquina de vapor de Manresa l'any 1856.

L'agost del 1909 es va fer l'escala per comunicar amb la plaça de l'Hospital, ja que hi havia un pendent molt pronunciat.

A la primera meitat del segle XX hi havia un prostíbul -ca la Cisca- que tenia molta fama. Al diari La Veritat nº36 trobem la nota següent: "De dotze a quarts d'una de la nit ha durat un fenomenal escandol qu'han donat un pinxo y la mestressa d'una casa de mala vida que hi ha en el cantó de'n Cantarell" (20-6-1901).

Un dels fets més importants del pistolerisme a Manresa va passar en aquest carrer. El 25 d'agost del 1922 el dirigent de la CNT Angel Pestaña va venir a Manresa per fer una conferència sobre "La Rússia soviètica" al Teatre Nou. Va arribar a l'estació del Nord en un tren procedent de Lleida acompanyat de Josep Espinalt, president del Sindicat Únic de Manresa, i Bruno Lladó. En baixar del tren, Angel Pestaña, que estava amenaçat de mort pels membres del Sindicat Lliure, i els seus companys van aconseguir esquivar la presencia a l'estació d'elements sospitosos. Tots tres, juntament amb dos sindicalistes que els esperaven, van creuar el riu pel Pont Vell, continuaren pel carrer de Sant Marc i l'actual Via de Sant Ignasi i s'enfilaren pel carrer del Cantarell direcció al Remei de Dalt, on vivia l'Espinalt. Mentre pujaven per aquest carrer els van sortir per davant quatre individus que estaven amagats a l'entrada del bordell. Un del grup va disparar contra Pestaña i no el va tocar. Quan Pestaña i els seus amics van intentar fugir va ser quan van rebre els impactes de bala. Es van disparar set càpsules de bala, tres de les qual van impactar al dirigent sindical, que va ser traslladat al hospital de Sant Andreu. Tenia una ferida lleu a l'avantbraç esquerre, vora del colze, amb orifici d'entrada i sortida, sense fractura; una ferida lleu a la cama esquerra, amb orifici d'entrada i sortida sense ruptura; i una ferida greu a l'espatlla -entre l'omòplat i la columna vertebral- que li afectava els pulmons. Es va haver de posar la policia a la porta de l'habitació perquè no anessin a rematar-lo. Pestaña va sortir recuperat de les ferides el 26 d'octubre. L'endemà de l'atemptat, Manresa va viure una jornada de vaga general en motiu de protesta.

Tota la premsa nacional va recollir en grans titulars l'atemptat. Els pistolers eren membres del Sindicat Lliure, dos de Manresa, que tenien la protecció del governador civil Martínez Anido. Aquest sindicat era una organització sindical anticenetista que utilitzava la violència per combatre la importància de la CNT dins la classe obrera catalana. Un dels pistolers, Ramon Ródenas, va ser objecte al cap de pocs dies d'un atemptat per part d'un cenetista, però va sobreviure. Els pistolers de Pestaña van ser absolts pel jutge encarregat del cas per falta de proves.

Un altre fet polític important relacionat amb aquest carrer va ser la descoberta de l'aparell de propaganda que CCOO i PSUC tenien a la casa número 11. El 1975 la Guàrdia Civil de Manresa va detenir durant el mes d'octubre 24 persones presumptament implicades en aquest afer, algunes de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil a la caserna de Manresa. Al final, cinc persones van ingressar a la presó mentre que que d'altres van fugir sota una ordre de crida i cerca. Va ser un dels últims espeternecs del franquisme però va deixar el comitè local del PSUC pràcticament desmantellat. Els detinguts van sortir en llibertat els dies 5 i 8 de desembre del mateix any sota una fiança de 50.000 pessetes. El dia 8 al vespre van arribar en tren a Manresa, on els esperaven unes cinc-centes persones, concentrades al pont de la Reforma, ja que l'andana de l'estació només hi deixaren ser els familiars.

Fins fa poc temps, al nº6 del carrer de Cantarell hi havia el Centre Islàmic Cultural. Aquesta mesquita es va obrir el 1990, quan la immigració àrab va començar a ser important a la ciutat, i va tancar per desnonament el novembre del 2007.

L'edifici on es troba el bar "Bodega Andaluza" es va construir poc després de la Guerra Civil, i fa cantonada amb la Via de Sant Ignasi.

Extracte del historiador manresà Francesc Comas Closas


Mostra un mapa més gran
Carrer Cantarell vist des de la Via Sant Ignasi

24 de juny 2008

La producció de vi i la fil·loxera

La vinya a la segona meitat del segle XIX

Quan es parla de vinya a poca gent li ve a la memòria la comarca del Bages. És en l'actualitat quan aquesta regió que porta el vi fins i tot en el seu topònim - "Bages" derivat del deu romà Bacus - lentament recupera el paisatge que sempre l'havia caracteritzat. La fil·loxera va ser el principi de la fi dels ceps a la comarca.

La majoria d'historiadors afirmen que la màxima expansió de la vinya al Bages es va produir entre 1860 i 1880. En aquesta època a França la fil·loxera estava atacant totes les vinyes deixant-les improductives, i per tant, deixant també un mercat necessitat de vi. Els productors de la comarca, igual que els de la resta de la península, es van afanyar a subministrar els seus vins al mercat francès.

Els preus del vi van augmentar i va ser època de bones collites. Els pagesos no s'ho van pensar dues vegades i van aprofitar fins l'últim pam de terra de què disposaven per plantar-hi vinya. Es van plantar ceps fins i tot en els vessants obacs de les muntanyes. Aquest fet va comportar una expansió de la vinya, que va arribar a ocupar una superfície de 27.714 hectàrees. D'elles, cada any se n'extreien 390.000 hl. El Bages era una de les regions més productives de Catalunya, és el que l'historiador Ferrer Alòs considera la Febre d'or de la vinya Bagenca.

Just abans que la fil·loxera impactés a la regió, es va produir una crisi en la producció de vi. Les vinyes no generaven el suficient raïm com perquè els parcers, pagesos que treballaven les terres, i els propietaris en poguessin viure. Les pedregades de 1868, 1869, 1871, 1878, 1884, i les sequeres de 1870, 1873, 1878 van deixar en no res la producció autòctona.

A partir de 1889 es van començar a detectar els primers casos de fil·loxera a la comarca. No es va estendre de cop ni homogèniament, sinó que la plaga va avançar lentament per sobre del territori. Els primers municipis afectats van ser Navàs (1889) i Sant Joan de Vilatorrada (1890). A Manresa hi va actuar el 1892, i poc després arribà a Artés. L'epidèmia es va estendre des del nord-est cap al sud-oest fent caure la producció i afavorint l'arrancada de vinyes per a la reconversió dels conreus.

La plaga de la fil·loxera atacava unes vinyes mentre uns metres més enllà s'obtenia una producció bona. Els propietaris tenien terrenys productius en un lloc i afectats en un altre de manera que no va ser un impacte sobtat sinó lent i previsible. Això no significa que fos poc traumàtic sinó tot el contrari, va canviar definitivament la vida de la comarca.

Fins aquell moment, existia el contracte de rabassa morta. Els propietaris de les terres cedien una parcel·la del seu terreny a un pagès que rebia el nom de rabassaire. Aquest podia treballar la terra a canvi d'una part de la producció que n'obtingués, i fins que els ceps es morissin.

Amb la mort de les vinyes a causa de la fil·loxera, els terratinents van començar a recuperar les terres cedides als rabassaires. Per una banda, es van establir nous contractes més rigorosos i més desfavorables als arrendataris. I per altra banda, el temps de concessió de les terres es va limitar, deixant de ser hereditari.

Canvis en el paisatge i en el poblament

L'historiador Vilà Valentí és del parer que la mort dels ceps va afectar de manera diferent a l'Alt Bages, un terreny més muntanyós i poc apte per al conreu, que al Pla de Bages on es van replantar les vinyes amb peus americans. Un exemple és el municipi d'Artés, on el 1930 la vinya s'havia reduït en un 22% respecte a la dècada del 1890.

La sort, dins de la desgràcia, va ser que a la comarca del Bages la vinya compartia protagonisme amb la indústria tèxtil. Moltes famílies tenien l'home treballant a la vinya mentre la dona i els nens es dedicaven al sector tèxtil. D'aquesta manera el sotrac econòmic va ser menor del que podia haver estat per les classes obreres. Tot i així, la crisi generada per la fil·loxera va acabar influint en el poblament i la seva evolució.

Els vessants de muntanya que s'havien cultivat fins aquell moment, van deixar de ser utilitzats i els boscos es van anar apropiant d'aquestes zones. Molts habitants dels municipis de l'Alt Bages van abandonar el conreu de ceps i es van dirigir cap a les valls del Cardener i el Llobregat on s'estaven instal·lant fàbriques.

La diversificació de feines i l'aparició de noves indústries al segle XX, on el treball era fix, va fer que molts fills de famílies del camp decidissin deixar de treballar les vinyes. Mentre el preu del raïm evolucionava de manera paral·lela al cost de la vida, els salaris a les indústries augmentaven molt més. Si hi afegim que a les empreses s'hi aconseguia una estabilitat basada en el salari mensual, comprendrem perquè les noves generacions van optar per no seguir conreant les vinyes.

Molts pagesos van preferir anar a treballar a les fàbriques. Tot i així, si disposaven de temps lliure, encara que fos escàs, van mantenir petites parcel·les amb ceps per al consum propi. A la resta de les seves possessions van optar per arrencar les vinyes i plantar cereals, un cultiu que requeria poques atencions i que al mercat aportava més beneficis.

En altres casos, van ser els fills els qui van marxar a treballar a les fàbriques mentre el pare (la mare ja solia treballar en aquest sector econòmic) continuava cultivant la vinya. Aquest pas de l'agricultura a la indústria va ser irreversible ja que les noves generacions van perdre els coneixements i tècniques de cultiu dels seus avantpassats.

La vinya a la comarca estava condemnada a mort. La crisi vitivinícola durant la II República i la Guerra Civil, i les subvencions de la Comunitat Europea (CEE) afavorint als pagesos perquè arrenquessin les vinyes, van acabar el procés iniciat per la fil·loxera.

La Casa de la Culla i la producció de vi

El 1865 la Culla veu ampliades les seves instal·lacions a fi de facilitar l'elaboració de vi: es fan tres tines de grans dimensions i es compra una premsa. Probablement tota la terra de secà de la finca estava coberta de vinya. Fins i tot s'embotellaren vins amb etiquetes pròpies que porten el nom de la casa.

L'època daurada de la vinya va del 1865 al 1878. A partir d'aquest any la fil·loxera devasta les vinyes i, malgrat les noves plantacions amb peu americà, mai no assolí la importància que havia tingut.

Evolució de la terres cultivades i la producció de vi al Bages:

Font: FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.
Bibliografia:

- FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

22 de juny 2008

22 de juny de 1872

Els carlins ocupen la ciutat de Manresa durant unes hores

En aquesta data, 22 de juny de 1872, els carlins van capturar un tren correu i durant unes hores ocuparen la ciutat de Manresa. En aquest context l’exguerriller liberal Gabriel Baldrich, nomenat capità general de Catalunya per tal que acabi amb la insurrecció carlina, adreça un manifest als catalans en el qual diu:

"Soy todavía el Baldrich que durante treinta años ha peleado sin tregua contra latiranía, desafiando en estas montañas el furor de tantas huestes reaccionarias, y despreciando en estas ciudades las asechanzas de tantos gobiernos opresores, yo acepto con fe la penosa tarea que se me impone, yo consagro con entusiasmo todas mis fuerzas a luchar de nuevo por la tranquilidad de mi patria y por el bien de mi tierra natal; de esta noble, Cataluña a quien debo el ser, y a quien siempre sacrificaré gozoso mi sosiego, mi dicha y mi existencia."

20 de juny 2008

Manresa al tombant del segle XX

El sufragi universal masculí de 1890, breu introducció

Fonamentalment hem d'entendre que la mecànica de l'alternança pacifica al poder, durant el període històric de la Restauració borbònica vigent amb l'arribada d'Alfons XII al tro espanyol el 1875, es basava en el sistema anglosaxó, en els dos partits que donaven suport a la monarquia s'alternaven el poder en unes eleccions que més aviat eren un tràmit, i on l'estafa electoral planejava sempre.

Un cop s'havia reintroduït el sufragi universal masculí el 1890 (aprovat per primer cop a l'estat espanyol durant el Sexenni Democràtic), el règim restauracionista espanyol promovia conscientment, quan podia, la manipulació de les forces polítiques que participaven en les conteses electorals i podia interferir en les seves relacions mútues.

Com va afectar a Manresa aquest sufragi?

En l'esfera manresana, els anys noranta del segle XIX van ser decisius i determinants perquè van representar un punt d'inflexió cap al tipus de política que no es volia continuar refredant i que es recolzava en el caciquisme governamental. Són els anys en què més protagonisme aconseguiren les oposicions antisistema, però també els anys en què la política caciquil assoleix la seva època més àlgida. En el rerefons, la qüestió social condicionaria la vida política local. No era per menys. Els milers d'obrers i obreres que van quedar sense feina durant les grans vagues de 1890 i de 1897, i després la de 1900, constituïen una font constant de conflicte i un autentic polvorí que es podria encendre amb la més petita guspira. Les diferents respostes a la conflictivitat social permanent van anar teixint les estratègies dels actors polítics locals i més enllà tot el batec de la vida ciutadana. Paral·lelament, les formes d'expressió política bàsiques de les classes populars no estarien canalitzades per la participació electoral, sinó mitjançant el pamflet, el fulletó i la proclama, i naturalment el míting obrerista.


En bona part de la ciutadania, es va anar conformant un comportament polític que mesclava sàviament l'apatia intel·ligent, que es traduïa pel retraïment electoral, amb la participació tàctica, vinculada a l'esperança de gaudir de l'oportunitat d'incidir directament sobre la comunitat. Durant el darrer decenni del segle XIX, amb la recuperació del sufragi universal masculí gràcies a l'aplicació de la Llei electoral del 26 de juny de 1890, promoguda pel govern liberal de torn de Práxedes M. Sagasta, que va suposar l'ampliació del dret de vot de 800.000 electors a 5 milions de ciutadans, la competitivitat s'intensificava al mateix ritme que ho faria la manipulació governamental. Així com la formalització del procés electoral es ritualitzaria encara més amb la introducció de les urnes de cristall i la presencia dels candidats i de notaris en les messes electorals. Igualment, en un evident intent de controlar la legalitat del procés, els presidents de les meses electorals estarien obligats a mostrar als interventors dels diferents candidats les paperetes dipositades en les urnes respectives.

En les primeres votacions que es celebraven a Manresa amb la nova normativa electoral, les que tenien com a objectiu l'elecció del diputat a Corts, l'alcalde conservador Pere Arderiu va prendre precaucions en un ban publicat el 29 de gener de 1891. En aquest, solament es permetia que es personessin als col·legis els electors que havien d'exercir el deu dret de vot; es prohibia la formació de grups en la plaça de l'ajuntament i en els carrers adjacents que impedissin el lliure trànsit dels electors, també es prohibia "el que persona alguna moleste á los electores ofreciéndoles candidaturas, pues de lo contrario, serán consideradas las personas que lo efectúen como autras del delito de coacción electoral, y como tales puestas á disposición de los tribunales de justicia" [1]. En tant que màxima autoritat municipal, l'alcalde estava obligat a vetllar per la puresa del sufragi i per la regularitat del procés. No obstant això, tota precaució era insuficient. Com sosté la historiadora de la Universitat de València Alicia Yanini, amb el sufragi universal masculí va canviar la naturalesa i l'extensió de la influencia política en l'Espanya de la Restauració [2].

L'esfera del govern local: un terreny d'experiments. Les eleccions municipals

La renovació de les formes i dels estils de fer política procedien en bona part de l'esfera local. Les eleccions municipals van ser la punta de l'iceberg de l'experimentació política en el lent camí cap a la democràcia. El control del govern local esdevindria així prioritari. Representava l'avantsala del domini d'altres nivells de govern, el provincial i l'estatal. Però mentre aquests nivells de govern la representació política tan sols suposava una petita parcel·la de poder, en el govern municipal, si s'assolia la majoria consistorial i l'hegemonia política era absoluta. Per aquest i d'altres motius, els comicis electorals celebrats durant els anys noranta del segle XIX mereixen un anàlisi profund [3].

Es feren, com hem dit, sota la vigència del sufragi universal masculí i amb un mapa electoral urbà modificat. En efecte, la R.O. de 8 de juliol de 1890 dividia la ciutat en 5 districtes (cinc districtes que es mantindrien fins al tardofranquisme, el 1979) i 11 seccions. A partir d'aquesta data, s'haurien d'elegir 24 regidors, també d'una forma bianual, distribuïts per districtes com segueix: 6 per al districte I (3 seccions), 5 per al districte II (2 seccions). 5 per el districte III (2 seccions), 4 pel districte IV (2 seccions) i 4 per al Districte V (2 seccions). Per tal d'elaborar la nova divisió, els criteris seguits van ser, per una banda igualar el nombre d'electors de cada secció, i per l'altra, apropar el màxim possible els col·legis electorals als ciutadans.

Durant aquesta dècada, els comicis municipals van revestir una mobilització intensa que feia temps que no s'esdevenia a la ciutat, una intensitat equiparable a la que va experimentar ciutats de mida similar com Sabadell on la forta presencia del federalisme va marcar el ritme vers l'assoliment de la democràcia local. Tal vegada l'impuls republicanofederal a Manresa no va ser tan fort, si bé ratifiquem, com ho fa Manuel Marín per el cas de Sabadell, "la configuració progressiva d'un camp polític local perifèric) que assolí un cert grau d'autonomia en relació amb un camp polític estatal (central) que continuava dominant pel frau i el caciquisme". [4]

Tanmateix, en cap cas la participació electoral va superar el 50% del cens, malgrat estar en vigor el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys.

- Extracte:

Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 212-215
_____________
[1] Ban dictat per l'alcalde Pere Arderiu i Brugués el 29 de gener de 1891, dies abans de la celebració de les eleccions generals de 1891.
[2] Yanini Montes, A "La manipulación electoral en España: sufragio universal y participación ciudadana (1891 - 1923)" a Javier Tusell (ed.), "El sufragio universal" de Ayer nº3, Madrid, Marcial Pons, 1991, p.107
[3] Per a l'anàlisi: "L'univers polític de Manresa en l'època del favoritisme i la política de masses" a Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano, Historia gràfica de la Restauració. Manresa, 1874-1931, Vol I: Societat, treball i política, Manresa, Parcir Edicions Selectes, 2000.
[4] Manuel Marín, "El joc polític de la Restauració. Una anàlisi de les eleccions" dins Josep M. Benaul, Jordi Calvet i Esteve Deu (a cura de), Industria i ciutat Sabadell, 1800-1980, Barcelona, Pub. De l'abadia de Montserrat, 1994, p.250

16 de juny 2008

La gran llegenda, "la misteriosa Llum"

Història de la Sèquia

Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.

Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una sèquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.

Però hi va haver un problema amb les terres que la Mitra de Vic tenia al terme de Sallent. La idea de que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.

L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant 5 anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la sèquia. Durant l’any 1345 es produeixen revoltes i avalots, tant polítiques com populars, per tal que es solucionés l’angoixant conflicte. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta), gràcies als bons oficis de l’il·lustre jurisconsult Ramon Saera. Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reemprenen les obres de construcció de la sèquia que acabaran el 1383.

El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de que: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) [...], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat [...], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”

Aquesta tradició, segons escriu l’historiador manresà Josep Maria Gasol, “tradició sempre més poètica que no pas històrica diu que el problema es va resoldre pel miracle d’una misteriosa llum, apareguda a l’interior de l’Església del Carme, a mig matí 21 de febrer d’aquell anys”. Per a aquest romàntic fet, la ciutat de Manresa celebra cada 21 de febrer les populars “Festes de la Llum”, segona festa major de la ciutat.

Historiografia del fenomen

Molts autors han escrit sobre la Llum. Tan manresans com no manresans.

La primera relació sobre la Llum fou escrita per Pere de Pulcrosolano (Bellsolà). Notari encarregat pel prior del Carme, fra Bernat Carnicer per a obrir acte notarial del fet. El document que se’n conserva és una còpia de l’acta de Bellsolà ja difunt i que Francesc Gamisans va transcriure, en forma de nota o borrador, als primers fulls del llibre primer de la Confraria de la Santíssima Trinitat (començat el 1366). Finalment, el notari Maurici Sala, al segle XVI feu el trasllat en pergamí de l’acta del llibre de Gamisans, tot i descuidant la data.

La segona relació de la Llum és l’escrita pels frares del Carme explicant la llegenda de fra Romeu Saclosa. Aquest va tenir una visió del cel que li deia que Déu volia que la capella que construïa fos de la Santíssima Trinitat. Cal situar l’origen d’aquesta relació probablement a la primera meitat del segle XVII. Aquesta segona relació sembla que va restar 300 anys adormida al convent del Carme de Manresa fins que la publicaren fra Josep-Elies Estrugós en el Fènix Català (1644) i Joan Bta. Lezama en els seus Anals (1650).

L’any 1675, Magí Canyelles copia aquesta segona relació del llibre del P. Estrugós, en el seu llibre Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Dos altres autors del segle XVII que contribueixen a la difusió de la Llum són Roig i Gelpí i el P. Joan Germes, seguint aquesta segona relació dels frares del Carme. D’aquest segle també són els populars Goigs de la Llum que serviren per a la divulgació de la Llum i s’inspiraren en aquesta relació a l’hora de redactar el text. Aquesta segona relació és la més popular i la que infon més dubtes perquè s’ha anat copiant al llarg dels segles, deixant de banda, la del segle XIV.

El segle XIX i XX

Els Goigs de la Llum dibuixats per Joan Vilanova

El P. Jaume Villanueva, historiador eclesiàstic, va venir a Manresa i a l’arxiu del Carme l’any 1806 i arrel d’aquesta visita va ironitzar sobre aquesta segona relació de la Llum que trobava d’un elevat protagonisme a Viaje Literario a las iglesias de España, vol. VII carta LVI. L’any 1882, el metge Oleguer Miró escriu un opuscle que exalta la Llum i utilitza per això aquella primera relació del segle XIV i la intenta conciliar amb la relació posterior.

El Rnd. Dr. Ignasi Torredeflot escriu entre el 1917 i el 1919 una sèrie d’articles que portant el títol genèric de L’entredit i la Misteriosa Llum es publiquen als periòdics locals, analitzant i comentant tota la sèrie de documents que en parlen de la Llum.

La polèmica dels anys trenta

Abans que s’encengués la polèmica, la premsa local començà a despertar una sèrie d’opinions a favor i en contra de la Misteriosa Llum.

La polèmica neix arran un opuscle publicat l’any 1931 per l’arxiver i historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós amb el títol Llum!...a la llum de Manresa, intentant aclarir el cúmul de llegendes que giren al voltant de la Misteriosa Llum i que fa difícil comprovar-ne l’autenticitat. Sarret i Arbós escriu en aquest opuscle que “es donen com a legítims documents del segle XIV, plens de suposicions, dubtes i fantasies, mancats de les més rutinàries formalitat per a ésser autèntics”.

En contraposició a aquest autor i a l’opinió expressada per Sarret i Arbós al fulletó Llum!...a la llum de Manresa apareix un caputxí anomenat P. Oriol de Barcelona. Aquest escriu un opuscle titulat La Llum brilla en les tenebres (1932) que replica Sarret.

L’any 1933 vista la discussió que s’havia aixecat a Manresa durant els anys 1931 i 1932, respecte a la historicitat del cas de la Misteriosa Llum va nomenar-se una ponència de persones tècniques, per què determinessin sobre els principals punts objecte de controvèrsia. El Dictamen, després de vàries consideracions sobre l’assumpte, resulta que permet agermanar la tradició amb allò històric.

Últims autors

L’any 1945 fou premiada una Historia (en síntesis) de la Misteriosa Luz de Manresa (1946), per tal de difondre a les generacions manresanes posteriors el coneixement del fet de la Llum.

Aquests últims anys s’han continuat fent llibres, articles, sermons, discursos. Hem de destacar la tasca de Josep M. Gasol com a cronista de la ciutat de Manresa escrivint llibres que dediquen una part a la Misteriosa Llum, com és Història de Manresa explicada als infants i molts altres llibres que fan referència a la història de Manresa.

Acabaré amb unes lletres de Sarret i Arbós: “No negarem la “Llum”, però tanmateix demaneu que se’ns digui com i d’on va venir a Manresa i de quina manera l’hem de creure”.

Extracte: Simon i Vilarasau, Jordi (història) "LA MISTERIOSA LLUM DE MANRESA"

13 de juny 2008

Els favets i tremendos

La revolta pagesa antisenyorial de Manresa, 13 de juny de 1688 

La revolta pagesa i antisenyorial que prengué el nom dels Avalots de les Faves (1688), fou una revolta que dividí Manresa en dos bàndols: favets i tremendosAquests dos bàndols es distingien uns dels altres per la seva indumentària: els favets vestien de blau, i, en canvi, els tremendos anaven de vermell. Gràcies a la seva vestimenta, els habitants de Manresa els podien diferenciar. Aquests dos bàndols organitzaven enrenou allà on hi havia gresca. Si algun dia els dos bàndols es trobaven pel carrer, la gent ja esperava una gran batalla campal i ningú no s'hi ficava per no sortir-ne malparat, perquè tant els favets com els tremendos anaven a repartir llenya. Avui dia, els nostres avis encara recorden aquells enrenous que havien arribat a viure.

El delme


Manresa l'any 1688, la vida transcorre com a qualsevol altra vila, d'una banda els menestrals i de l'altra els camperols conviuen en harmonia, encara que distants per la diferència de classes. Però la bona convivència s'enterboleix quan els Canonges emparats en un Reial Decret passen a cobrar el "delme" - exacció consistent en la desena part de fruits, rendes o beneficis - amb el vist i plau dels menestrals, però amb rancúnia per part dels camperols, que ho troben abusiu.

Els Canonges contents amb la recapta, ho celebren amb una perola de faves, cuinada per la Fadulla, sense saber que és una infiltrada dels camperols, amb finalitat de revenja. I així són objecte de burla i befa per part dels camperols, i les seves pertinences són saquejades, fins que l'autoritat posa fi als actes vandàlics, els amotinats entre els quals hi ha la Fadulla i el pare de la Maria, són jutjats i executats. La ciutat es tenyeix de dos colors: el blau, símbol del poder, sobrietat i serenitat dels menestrals, correspon als Favets. El vermell, símbol de l'ira, de la ràbia, de la sang, de la força camperola, correspon als Tremendos.

L'avalot

L’avalot esclatà a partir del malestar causat pel delme, es girà posteriorment contra el poder polític i, finalment, culminà amb una severa repressió que ha perdurat en la memòria popular.

El panorama fou de veritable revolució a la ciutat de Manresa, amb més de 500 persones amotinades. Van assaltar les cases dels Canonges, cremant-los els mobles en unes grans fogueres enceses a la baixada de la Seu i a la Plaça de l'Om. Amb l'intent piadós d'aquietar els revoltosos, va treure's en processó el Santíssim Sagrament i recorrien la ciutat amb el Sant Crist intentant retornar l'ordre: Tot fou endebades. La revolta va durar 4 dies fins el dijous que era la Diada de Corpus. Van produir-se dues morts i multitud de robatoris, incendis i escopetades a dojo. Trist resultat de tot plegat fou l'execució de nou capdavanters, vuit homes i la Fadulla (nom que prengué el col.lectiu "Casal Popular La Fadulla" l'any 2000).

Bibliografia:

- Comas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Editorial Zenobita

- Ferrer Alòs, Llorenç (1981): "L'Avalot de les Faves a Manresa. Un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688". Recerques: història, economia, cultura. Núm. 11 

12 de juny 2008

Paulí Malsand Blanco

De Manresa a les mines de Fígols

Darrers revolucionaris de la barriada minera de Sant Corneli. (Fotografia "La república a Manresa en un clic 1931-1936")

El 28 de març de 1911 neix a Sallent -encara que algunes fonts apunten a Manresa o Súria el 1901- el militant anarquista Paulí Malsand Blanco. Orfe de pare i de mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent.

El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la CNT minera de Sallent. Va passar vuit mesos tancat a la presó Model després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932, on la FAI proclamà el comunisme llibertari. Ben aviat, el moviment revolucionari es propagà cap a d’altres poblacions mineres com Balsareny, Sallent, Cardona i Súria, en les quals els vaguistes es feren momentàniament els amos de la situació. Davant aquests esdeveniments, els sindicats manresans convocaren una vaga general a Manresa que tingué un seguiment gairebé massiu. El govern de la República ordenà la intervenció de l’exèrcit i Manresa quedà ocupada militarment.

En Paulí va ser acomiadat, amb altres quatre-cents miners, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una vaga minera (1934). Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 és a la fundació de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal.

El 6 d'octubre de 1934 va ser detingut a Manresa i el febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el comitè de milícies antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta, a la unitat de metralladores, dins del que seria la columna «Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va reintegrar en una col·lectivitat. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent.

Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Auch, etc. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. Anys més tard, en el discutit ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT i des d'aleshores es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa -més de vint anys en el «Grup Faure»-; així i tot, en 1974 participarà en la Conferència de Narbona.

Paulí Malsand va morir el 19 de desembre de 1980 a París (França).


Bibliografia:

- Memoria.cat (La república a Manresa en un clic 1931-1936)
- Anarcoefemèrides,
efemèrides anarquistes

07 de juny 2008

La Manresa ocupada, crònica de 1939

Manresa, la ciutat industrial que havia posat la seva indústria de guerra al servei dels lleials, sofria el 19 de gener l’últim bombardeig. Exhausta, rebia les tropes feixistes el dia 24 de gener de 1939.


Durant tota la guerra, la ciutat de
Manresa va participar molt activament en la mobilització general en la lluita contra el feixisme.

La seva condició de destacada ciutat industrial li donava uns recursos que va posar a disposició de la causa republicana. Des de l’inici de la guerra va aportar un nombrós contingent de milicians voluntaris procedents de totes les organitzacions sindicals i polítiques republicanes. El nombre de soldats republicans morts va ser d’un miler, d’una ciutat que l’any 1936 tenia 36.478 habitants.

Manresa va reconvertir una part de les seves fàbriques en indústries de guerra que proveïen de roba, calçat, metralladores i bombes l’exèrcit popular. El gener del 1939 n’hi havia vuit que encara estaven en ple funcionament. Cal recordar que la majoria de les indústries de la ciutat van ser col·lectivitzades, eren els mateixos treballadors els qui les gestionaven. Les autoritats van disposar la construcció de nombrosos refugis per a la població en cas de bombardejos. Per això es van organitzar unes brigades de treball que van suposar una gran mobilització ciutadana.

Una allau de refugiats de tot Espanya que fugien de les tropes nacionals van ser acollits a Manresa com es va poder. Amb la caiguda de Lleida la guerra va anar ocupant els espais de la ciutat. Així, es va convertir en el centre hospitalari de l’exèrcit de l’est i s’hi van habilitar quatre hospitals militars: l’Hospital de Manresa (sant Andreu), les Saleses, l’Institut d’Ensenyament Secundari, el Grup Natura (La Salle). En les dependències de l’escola Renaixença es va instal·lar l’acadèmia d’oficials. Diversos edificis van ser destinats a casernes militars: la caserna del Carme, el col·legi de sant Ignasi, la fàbrica del Panyos, la fàbrica del Guix, el casal Germanetes.

Tot plegat donava a la ciutat un caràcter de ciutat en guerra. Però el fet de guerra més impactant per a tothom van ser els bombardejos que van commoure la ciutat en dues ocasions. El bombardeig del dia 21 de desembre del 1938 va provocar uns 33 morts de totes les edats. Aquestes morts van ser el detonant definitiu per a ensorrar la moral de la població. Però encara hi va haver un segon bombardeig, el dia 19 de gener, que va acabar de desfer la resistència i d’infondre el terror. La població, que ja veia prop el final de la guerra, es va amagar als refugis i es va tancar a les cases fins l’entrada dels nacionals.
Els darrers dies
El Consell Municipal de Manresa va viure una sotragada a final del 1938. L’alcalde, Joaquim Fornells i Parera, va ser inculpat del delicte de contraban de safrà. El dia 22 de desembre el Consell va elegir un nou alcalde, el ferroviari cenetista Emilià Martínez Espinosa. De feia mesos que escassejaven tota mena de productes de primera necessitat, s’havia imposat el racionament però les cues per aconseguir aliments, el mercat negre, la fam, eren el pa de cada dia. Des de la batalla de l’Ebre, en què es van esgotar les energies de Catalunya, la situació s’anava fent crítica. La caiguda del front del Segre va ser l’inici de la fi. A Manresa començaven a afluir gran quantitat de refugiats i de ferits que omplien els hospitals. Les desercions també creixien. Alguns esperaven el final de la guerra amb alegria, altres amb temor, però sens dubte que el sentiment general era el desig que s’acabés aquella guerra.
El front de guerra s’acostava de ponent de manera implacable. Cada dia els nacionals estaven més a prop. Les autoritats militars havien realitzat plans de defensa entorn de Manresa per impedir que travessessin el Cardener i el Llobregat. En un últim i desesperat intent de defensa de Manresa es va mobilitzar la població per cavar trinxeres defensives entorn de la ciutat. Però no hi havia res a fer. No hi hagué una defensa o resistència de Manresa. Abans de l’ocupació de Manresa els darrers combats entre els dos exèrcits es van produir a la serra de Castelltallat, vora de Fonollosa. Sembla que centenars de republicans hi van ser fets presoners. L’exèrcit republicà va continuar la seva retirada, mentre abandonava i inutilitzava el material que no podia portar perquè no fos aprofitat pels nacionals. Les darreres tropes de l’exèrcit republicà en retirada van travessar el Cardener i la ciutat de Manresa la nit del dilluns 23 de gener. Darrere seu, la matinada del dia 24, van dinamitar-ne els ponts per dificultar l’avanç dels enemics. Només el pont de Pedra o de sant Francesc no va quedar destruït, sols danyat, però permetia el pas. La tarda del dilluns la gent compromesa amb la causa republicana o que tenia por dels nacionals va acabar de marxar de la ciutat. Llavors es van produir alguns saquejos, el més important va ser el dels Magatzems Jorba. Durant la nit del dilluns, des de la ciutat es veien tot de fogueres situades als turons que hi ha a la banda de ponent. Eren els grups de soldats nacionals que estaven a punt d’entrar a Manresa.

L’ocupació de la ciutat

L'ocupació de Manresa es va produir el dimarts 24 de gener. L’exèrcit nacional ocupant era el cos de l’exèrcit del Maestrat del general García Valiño.

L’estratègia per ocupar la ciutat va ser una maniobra d’encerclament pel nord i per l’oest. Així, una part travessà el Cardener al nord de Manresa i es dirigí cap a Sant Fruitós i l’altra travessà el Cardener al sud de Manresa i es dirigí cap a la zona de cal Gravat. Hi va haver combats aïllats en diversos indrets de les rodalies de Manresa. Uns quaranta soldats morts en serien la prova. Cap a les 10 del matí entraven a Manresa els terços de requetès de Montejurra i Lácar.

La població de la ciutat estava amagada als refugis i a les cases i no s’atrevia a sortir. La gent havia sentit moltes coses sobre la violència, els abusos i les represàlies dels franquistes. Però de mica en mica va anar sortint al carrer i aclamava els vencedors. S’iniciava una nova etapa en la vida de la ciutat.

El diari El Correo Español - El Pueblo Vasco escrivia el dia 25 de gener: “Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas Bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta. La unidad de España se rehace a sangre y fuego.”

Les autoritats militars van establir un nou Ajuntament o Comissió Gestora presidida pel carlí Domènec Prunés Miquel com a alcalde, amb quatre tinents d’alcalde i dotze consellers. A partir d’ara el control de la població estarà en mans de l’alcalde. Ell tindrà el gran poder de controlar la repressió sobre la població, de decidir qui rebia o no avals, permisos, llicències, ajudes, indemnitzacions, etc. Quedava clar que a partir de llavors per poder-se moure per la ciutat calia ser addicte al règim.

El dimecres dia 25 els principals carrers de la ciutat estaven plens de soldats marroquins que muntaven parades on venien tot d’articles que feia temps no es veien a la ciutat, com tabac, plàtans, licor, xocolata… L’exèrcit ocupant va ser el protagonista de fets greus: robatoris, violacions i morts. El cas més conegut va ser el de la mort de Florinda Subirana, esposa del director de la fàbrica de cal Subirana, degollada per un marroquí. Víctimes de marroquins també ho van ser Lídia Garsaball, Jeanne Roclandts i el soldat ferit Joan Camprubí Puig. Mentre que Maria Llobet Puig, de la masia de ca l’Estevet, al Raval del Suanya, es va dir que havia estat violada i morta per requetès.

El dijous dia 26 es va fer una gran i solemne missa de campanya en què estava convocada la població. La presidència era ocupada per militars, eclesiàstics i el nou Ajuntament. Oferien a la població una imatge ben clara de quins eren els suports del nou règim. L’endemà es va fer la missa per restablir el culte a la basílica de la Seu, que s’havia salvat de la destrucció. De seguida es va procedir a restaurar el culte a tots els temples i a reconstruir-los.


La repressió franquista 

El primer gran objectiu del franquisme era destruir tot rastre del sistema democràtic i republicà i dels seus valors. I això es feia a sang i a foc amb una repressió ferotge, brutal. El segon objectiu era construir un nou ordre nacional-catòlic i feixista.

El nou règim va comportar una forta repressió contra totes aquelles persones que no eren prou addictes i que havien tingut un passat republicà més o menys significat. A pesar que tothom qui va voler va fugir i es va exiliar o amagar, van ser moltes les persones que van ser empresonades. És el cas del darrer alcalde republicà, Emilià Martínez, que es va amagar i després d’un temps es va presentar a les autoritats. Sort en va tenir que va poder aconseguir un aval. Va estar uns anys empresonat a Manresa mateix, on formava part d’un batalló de treball que construïa el pont i la plaça de la reforma.

El nombre de presoners va acabar saturant els espais de reclusió habilitats: la presó de la baixada de la Seu, el col·legi de sant Ignasi, la presó de Santa Clara. A Manresa es van realitzar consells de guerra, però era al Camp de la Bóta de Barcelona on s’afusellava. En total van ser trenta els manresans afusellats. Entre ells Agustí Espinalt Sanllehí, que havia estat regidor del primer Ajuntament republicà.

El govern de la ciutat va recaure en persones de la dreta tradicional, en especial els carlins. El personal polític es nodria de persones que havien ocupat l’Ajuntament en èpoques a la dictadura de Primo o a la República sota llistes dretanes. No serà fins al febrer del 1942 que el control passarà a mans dels falangistes. De fet, a la Falange s’hi havien apuntat tots aquells de la burgesia manresana que volien tenir algun protagonisme o volien tenir les coses més fàcils. Les institucions manresanes com la Cambra de Comerç i Indústria, la Caixa d’Estalvis de Manresa, la Junta de la Sèquia, la Cambra de la Propietat, etc., van passar a mans de la burgesia tradicional. Totes les entitats, fins les més petites, estaven controlades i els calia permís per a tot.

Les noves autoritats van imposar el castellà com a única llengua d’ús públic. El català quedava restringit a l’estricte àmbit privat i encara així era mal vist. Així doncs, els rètols i la documentació de tots els establiments de la ciutat es van haver de fer en castellà sota l’amenaça de multa i de problemes. El nomenclàtor de la ciutat es va castellanitzar. Però a més es van eliminar molts noms de carrers dedicats a personatges i fets no grats al nou règim. Ara els carrers es batejaven amb personatges del règim franquista, amb eclesiàstics i conservadors en general que responien a l’ideari nacional-catòlic.

També havia arribat l’hora del retorn de la brutal explotació de la classe treballadora. Treballar molt i cobrar poc. El resultat va ser una baixada en picat del nivell de vida. Fins a la dècada dels cinquanta no es va recuperar el nivell de vida del 1936. L’ordre imposat al treball era el d’una gran caserna: treballar, callar, obeir i per postres passar gana. La por s’havia apoderat de tothom perquè tothom podia ser acusat de ser contrari o poc addicte al règim i això podia portar greus problemes.

La imposició del nou règim feixista va suposar la destrucció del sistema democràtic i reformista que havia intentat posar en marxa la República però també la destrucció del teixit social i cultural de caràcter popular i obrerista, catalanista i d’esquerres que s’havia anat desenvolupant al llarg d’una centúria. L’esquerra, els sectors populars gairebé quedaran reduïts a zero i hauran de resistir i lluitar en condicions molt difícils, heroiques.

Més informació:
http://www.memoria.cat/franquisme

Documents gentilesa de Memoria.cat

05 de juny 2008

La fàbrica Pirelli

El motor industrial de Manresa i comarca (1925-1973)

L'arribada de la fàbrica Pirelli a Manresa, la dècada de 1920, tingué una importància cabdal per al progrés industrial i econòmic de la ciutat: el seu desenvolupament va servir de motor per a Manresa i per a tota la comarca del Bages.

Pirelli es va establir, l'any 1924, als afores de Manresa, en un indret on s'havien instal·lat, cap al final del segle XIX, una serradora i una fàbrica de barrets, un complement de vestir molt de moda en aquells temps. Tanmateix, abans de l'arribada de la societat italiana, que havia entrat a Catalunya al principi del segle XX, ja hi havia hagut en aquella mateixa zona una fàbrica de pneumàtics creada el 1917. La fàbrica, marca Nacional, va néixer a l'inici del desenvolupament dels vehicles i, el 1924, va ser traspassada a la multinacional Pirelli. L'empresa passà a anomenar-se aleshores Nacional Pirelli. Amb l'entrada de Pirelli, començà una època de creixement; l'increment de la producció i el desenvolupament dels productes convertien la fàbrica Pirelli en una de les primeres indústries locals. Al principi, la factoria produïa una gran quantitat de soles de goma per a espardenyes, marca nacional, però, amb el pas dels anys, l'empresa centrà la producció únicament en les pneumàtics i les cambres d'aire.

La fàbrica tenia el riu Cardener a la banda dreta i, a l'altra, una extensa superfície sense edificar i el camí que conduïa a Sant Joan de Vilatorrada, espais coneguts com la Plana del Pont Nou o la Roda del Cardener. L'indret rebia també el nom del "camp dels barrets", en memòria de l'antiga fàbrica de barrets instal·lada el 1888. Alhora, la zona servia perquè els soldats de la caserna hi fessin la instrucció i per a l'aterratge i l'enlairament d'aeroplans. Durant molts anys, un pilot de Barcelona, anomenat Canudas, utilitzava aquest camp: per 25 pessetes, duia la gent a fer un vol amb aeroplà. L'indret, anys més tard, va passar a les mans de la fàbrica Pirelli, que amplià les instal·lacions.

Poc a poc, l'empresa va anar agafant embranzida: va créixer i es van fer successives ampliacions i trasllats al costat de la carretera que uneix Manresa i Sant Joan -diversos cops desplaçada- els anys 1928, 1932, 1960 i 1968. Al final de 1939, l'empresa tenia 400 treballadors; el 1950 eren 700; i, anys més tard, la plantilla ja superava els 2.000 treballadors.

En temps de la postguerra i durant la dictadura franquista, Pirelli, igual que moltes altres empreses, va aplicar una política laboral paternalista amb els obrers i va crear la secció d'Educación y Descanso, en què s'oferia als treballadors de tota mena d'activitats esportives i de lleure un cop finalitzada la jornada laboral: pesca, ciclisme, bàsquet, futbol, escacs, tennis taula i cursos de fotografia. també es va muntar un quadre escènic que va interpretar diverses obrer en el local dels Carlins (c/Sabateria); i els Reis de Pirelli repartien cada Nadal regals entre els fills dels treballadors. A més, l'empresa va posar en funcionament una biblioteca exclusiva per a treballadors i jubilats, ubicada al carrer Àngel Guimerà, on abans hi havia l'agència Mora.

Les activitats que es feien es recollien mensualment en un bulletí informatiu anomenat Hechos y Noticias Pirelli, editat per personal de totes les fabriques d'Espanya. Es començà a publicar el 1955 i es va editar fins el 1973.


Bibliografia:

- Comas, Francesc. (2009) "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Garcia, Gal·la. (2001) "l'Abans, Recull fotogràfic de de Manresa 1876-1965". Efadós, El Papiol

03 de juny 2008

La Crema del Paper Segellat

"La Crema del Paper Segellat"
Autor: Francesc Cuixart Barjau (Berga, 1875 - Manresa, 1931)

Pintura que presideix la Sala de les Columnes de l'edifici noble de l'Ajuntament de Manresa.

Representa la crema del paper oficial que l'autoritat napoleònica va imposar per a tot el territori ocupat i que portava el segell de validesa del lloctinent general del regne i cunyat de Napoleó, el mariscal Joachim Murat. Aquest paper va ser cremat a la seva arribada a Manresa, el dia 2 de juny de 1808, fet que va significar el primer acte de revolta de la ciutat de Manresa en contra de l'autoritat francesa. El mateix dia, els revoltats van constituir la Junta de Govern i de Defensa de la Ciutat.

L'escena és la interpretació d'una pintura mural de 1811 de la masia les Farreres de Rellinars.

02 de juny 2008

Bicentenari de la crema del paper segellat (2 de juny de 1808)

Fotografies: Conferència "La crema del paper segellat a Manresa com a símbol de l'aixecament de Catalunya contra Napoleó", a càrrec d’Antoni Moliner, historiador, professor de la UAB especialista en la Guerra del Francès.



Regió7, dimarts 3 de juny