31 de maig 2008

Els orígens de la burgesia

La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs

L’article del historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alòs “La formació de la nova burgesia al segle XVIII” fou publicat al número 70 de la revista L’Avenç, al mes d’abril de 1984. El text fa una exposició de les diferents vies que intervenen en la formació de la nova burgesia, utilitzant un cas particular, el de Manresa, per tal d’il·lustrar el tema.

L’autor ha estructurat el text en dos grans blocs, una introducció, en la que explica la recíproca relació socioeconòmica existent a l’època entre Manresa i el Bages, amb aquesta introducció, Llorenç Ferrer, encadena amb la temàtica central de l’article dividint aquest cos central en dos grans parts, una que fa referència al pas de la indústria de les blanqueries a la de la seda i l’altra que exposa les relacions que els industrials enriquits van establir amb el camp. La mancança d’una sèrie de conclusions finals fa d’aquest article que no sigui didàctic i que tingui un caràcter merament expositiu.

Les fonts utilitzades per Llorenç Ferrer per documentar l’article són de dos tipus, una part de les fonts corresponen a llibres de caràcter històric publicats d’uns anys enrere a l’actualitat entre els que trobem publicacions del propi autor, l’altra agrupació de fonts documentals correspon a documents de l’època de la que tracta l’article, aquestos documents són en quasi la seva majoria documents privats de caire economicoadministratiu dels mateixos comerciants de l’època, com és el cas del rebut de la companyia Bajau-Cantarell que s’adjunta a l’article.

Les relacions al XVIII entre la ciutat de Manresa i el Bages es caracteritzaven per ser estretes, sobretot pel que fa referència a la producció i comercialització del vi i l’aiguardent. En aquesta relació en concret els pagesos, que no es podien fer càrrec dels costos de la comercialització del producte el venien a algun comerciant de la ciutat, aquestos, per la seva part, serien els que vendrien el producte al mercat llunyà.

Altre punt que relaciona als pagesos amb la ciutat és l’endeutament que produïa el tipus de contracte que tenien sobre la terra, la rabassa morta, aquest contracte estava caracteritzat per unes condicions pitjors que les del contracte emfitèutic i l’extensió del terreny seria més bé petita, aquest fet, junt al percentatge de collita que havien de pagar al amo del terreny, dificultaria molt la supervivència de la família, i com a conseqüència s’havien d’endeutar.

Aquest endeutament, incrementat amb els costos extraordinaris que patia el pagès, com un soterrament o un casament, provocava la necessitat de demanar crèdits a les diverses institucions de l’Església o a particulars. L’endeutament que patien els pagesos era un endeutament constant, no era ocasional sinó que anava amb el sistema, amb l’estructura de la terra.

Totes aquestes relacions anirien desenvolupant unes altres noves, com el paper de les dones dels pagesos a alguns aspectes de les activitats manufactureres que en aquest període estaven en plena expansió. La importància al segle XVII de la blanqueria a Manresa, patent en el fet de que molts càrrecs importants de la ciutat i nobles eren o havien estat blanquers, va presentar una decadència al segle posterior, aquest fet va desencadenar, que aquells que encara no havien fet fortuna amb el negoci de la blanqueria escolliren altres vies per ennoblir-se.

Una d’aquestes vies fou la de convertir-se en ciutadans honrats o en doctors en lleis, l’altra via comportaria el canvi de la indústria de la blanqueria a la de la seda, aquest fet va potenciar la decadència de la primera i l’augment de la segona.

A la indústria sedera manresana, el comerciant manufacturer, després de comprar la matèria primera, generalment fora del Principat, organitzava el treball amb terceres persones com els torcedors, teixidors, tintorers o dones que debanaven la seda, dones que complementaven també el treball del marit al camp, quan aquest no estava. Després de la producció, el producte era enviat a la costa, des d’aquí aquest era enviat a Cadis, a Amèrica, a l’interior del país o cap a França.

Una de les mostres de l’expansió velera és que alguns mestres es constitueixen en companyies, mestres que units intenten fer el salt cap al sector mercantilista, ja no predomina tant el interès per la producció com controlar la matèria primera i vendre el producte final. Aquestes companyies centraven el seu comerç a les colònies americanes.

La burgesia manufacturera, a part de per l’activitat pròpia, es van enriquir per una sèrie d’activitats relacionades amb el camp, especialment pel negoci de l’aiguardent, però també va ser una gran font d’ingressos l’arrendament dels drets senyorials, així com la concessió de préstecs mitjançant la carta de gràcia, amb aquest contracte, el comerciant que deixava els diners era qui collia la producció de la parcel·la que se li donava com a garantia. No obstant el fet de que la compra directa de terra per part de la burgesia era poc usual, aquesta quan ho feia, comprava mitjans i grans masos, mai petits.

Amb tot, podem concloure que al segle XVIII una nova classe econòmica estava sorgint, classe que més tard, amb la presa de consciència de classe, seria denominada burgesia.

Aquesta nova classe emergent, o millor dit, aquests artesans i comerciants que començaven el seu progrés econòmic, portaren a terme aquest progrés primerament mitjançant l’emergent indústria de la seda i la comercialització dels seus productes, activitat que complementarien amb inversions relacionades amb activitats agràries.

Bibliografia:

- FERRER i ALÓS, Llorenç: “La formació de la nova burgesia al segle XVIII” Revista L'Avenç nº70, abril 1984

27 de maig 2008

L'arribada del ferrocarril (2a. part)

El tren al segle XX

L'any 1884, s'inaugurà el tram de Manresa Alta a Sallent i, tres anys més tard, ja arribava a Berga. Eren els anomenats trens miners, que recollien diàriament el personal que treballava en les mines de carbó de les diverses poblacions de l'Alt Llobregat i transportaven la matèria primera i el carbó a les fàbriques. El 1890 es posà en funcionament el servei d'intercanvi de mercaderies amb l'enllaç dels Catalans amb la línia del Nord, a la riba dreta del Cardener, i el 1924 es va obrir la línia de Martorell-Manresa i l'enllaç amb Súria, per poder transportar la potassa extreta de les mines.


Mostra un mapa més gran


Els primers cotxes de viatgers eren compartiments separats, comunicats per estreps exteriors, i els primers anys van despertar una gran curiositat entre la població. El xiulet de sortida i arribada del tren era el so característic de les antigues estacions, ennegrides pel fum de les màquines de vapor; molts viatgers duien mocadors a sobre per netejar-se quan sortien del tren. La il·luminació característica eren marquesines d'oli o de petroli, i la calefacció, contínua a base de vapor. La forta expansió del ferrocarril va potenciar l'evolució de les locomotores i, a partir de la dècada dels anys trenta, van aparèixer les primeres màquines elèctriques -el tram Barcelona-Manresa es va electrificar el 1928- i més endavant, les dièsel. Amb l'electrificació del ferrocarril, el transports, tant de viatgers com de mercaderies, va guanyar en rapidesa i comoditat.

Amb la Guerra Civil, les companyies ferroviàries s'utilitzaren per al transport militar i, a poc a poc, van quedar paralitzades; no van reprendre l'activitat fins el 1940. Abans de l'entrada del exèrcit franquista a Manresa (24 de gener de 1939), les defenses republicanes van fer volar tots els ponts del Cardener, inclòs l'enllaç entre l'estació de Manresa-Riu i l'estació del Nord, que ja no es va tornar a reconstruir. La competència del transport per carretera i la modernització dels autobusos van ser algunes de les causes que van propiciar la clausura de moltes línies, el juny de 1973, el tram de Manresa-Olvan-Berga, i l'octubre de 1969 el baixador dels Catalans del carrer Àngel Guimerà.

25 de maig 2008

L'arribada del ferrocarril (1a. part)

El Nexe de comunicació

El primer tren que circulà a l'Espanya continental va ser el de Mataró a Barcelona, el 1848. Peró en realitat es tractava de la segona línia de tren del estat espanyol, la primera es va construir a la colònia espanyola de Cuba el 1837, era el ferrocarril de La Habana a Güines.


A partir d'aquesta data, es va accelerar el desenvolupament del ferrocarril a tot Catalunya: el 1857 el tren va arribar a Terrassa i van començar les obres per fer-lo enllaçar amb Manresa. Paletes, fusters, picapedres, peones i dinamita, juntament amb la força tracció animal, van dur les obres de la Compañía del Ferrocarril Caminos de Hierro del Norte de España coneguda popularment com a Ferrocarrils del Nord. El servei s'inaugurà a Manresa el juliol de 1859. L'actual estació de la Renfe de Manresa, porta el nom Estació del Nord en motiu de l'empresa que va portar el tren a la nostra ciutat.

Es va posar en funcionament un servei regular de trens a Barcelona -dos els dies feiners i quatre els diumenges- i, gradualment, s'anà ampliant. La línia facilità la implantació de noves empreses a la ciutat i l'obertura de nous mercats. El viatge a Barcelona durava més de dues hores i costava unes cinc pessetes, segons la classe. L'any 1861, el tren ja va arribar a Lleida i l'any següent ja travessava les fronteres de Catalunya i arribava fins a Saragossa. Les primeres locomotores que sortien de Manresa es batejaren amb el nom de Montserrat, Cardaner i Llobregat. Es va accelerar el transport de primers matèries i també el de viatgers, en una època en què el transports per carretera era pràcticament nul, i la ciutat de Manresa va estrènyer especialment els lligams de relació econòmica, cultural i social amb la capital a través de les vies fèrries. La renovació de les instal·lacions ferroviàries i la necessitat d'ampliar els carrils van obligar a construir, el 1922, una doble via en el tram de Manresa-Lleida, salvant novament la difícil o
rografia: a la sortida de Manresa es va fer un llarg túnel sota la muntanya coneguda com la Bellavista. El 1941, la Companyia del Nord va desaparèixer i es va fusionar amb la RENFE.

No obstant això, els Ferrocarrils del Nord no eren l'únic transport ferroviari. Els industrials manresans estaven interessats a fer arribar a la ciutat el carbó i les mercaderies de l'Alt Llobregat per poder fer funcionar les noves calderes de vapor de les fàbriques i abaratir costos. Nexe de primeres matèries i de viatgers, el 1880 va néixer el Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga, conegut popularment com a Carrilet, i anys més tard va entrar a formar part dels Ferrocarrils Catalans (1919). Es van construir les estacions de Manresa Alta, Manresa Riu (al costat del riu Cardener, a l'altra banda de l'Estació el Nord) i l'estació de Manresa Baixador, al carrer Àngel Guimerà, enllaçades per una via que anava des de l'actual baixador fins a l'estació del Nord.

22 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (5a. part)

Els moviments del corregiment, la defensa de la terra

Moltes poblacions del corregiment van ser víctimes de les accions de MacDonald: Castellar, Rajadell, Guardiola, Salelles, Sant Francesc de Bages, però sobretot Moià, que va ser envaïda set vegades. La primera vegada fou el 16 d'abril de 1809: els francesos hi van romandre vuit dies i saquejaren totes les cases, robaren, violaren i destruïren les esglésies, donaren mort a tres ancians, únics habitants que ho havien fugit, i cremaren set cases. El 2 de juny entraren tres columnes de forma inesperada i van assassinar, amb tota impunitat, 72 persones a cops de sabre, entre elles una dona malalta, dos capellans i quinze forasters.

Quan sobrevingué l'època més terrible i desastrosa per al Principat amb la caiguda de Tarragona, Manresa i els pobles del seu corregiment van aportar per a la seva defensa, el 29 d'abril de 1811, un sometent general comandat per Jacint Miguel per tal de reforçar l'exèrcit espanyol i incomodar els assetjadors d'aquella plaça, fins que va caure el 28 de juny. Quan semblava que tot estava perdut i part de l'exercit es va dispersar i creuar l'Ebre, els ciutadans de Manresa i tot el seu corregiment van prendre les armes. Formaren companyies patriòtiques i van organitzar de nou els sometents.

Al començament de juliol de 1811, el mariscal Suchet es traslladà a Vic i l'avantguarda del seu exèrcit es va apostar a Moià i exigí contribucions i racions als pobles de Calders, Artés, Horta d'Avinyó i Avinyó, amb la idea que, si sometia els pobles de la jurisdicció de Manresa, podia considerar tota la província de Catalunya dominada. Empresonat un dels seus emissaris a Avinyó, la tarda del 14 de juny es va convocar una Junta Local que no solament va decidir denegar el pagament de les contribucions exigides, sinó que va fer una crida a tots els pobles a la defensa comuna. Així mateix, va enviar comissionats a les poblacions del pla de Bages, on van trobar paisans de Manresa que estaven disposats a agafar les armes. L'endemà, 15 de juny, s'hi van afegir els sometents de Sallent, Artés, Avinyó, Horta d'Avinyó, Santpedor i altres pobles, dirigits pel comandant Ramon Mas, que entraren en combat el dia 16 prop de Moià amb les tropes del general Harispe.

El 20 de juliol els francesos van passar de Vic a Manresa i van cremar moltes cases als pobles. El 21 van arribar a Igualada i el 25 es van apoderar de la fortalesa de Montserrat, de manera que el mariscal Suchet va conformar una línia militar des de Barcelona fins a Lleida, recolzant-se en els punts ocupats de Bellpuig, Cervera, Igualada, Montserrat i Molins de Rei. Malgrat això, els habitants del corregiment, tot i que eren sols, van continuar hostilitzant l'enemic els mesos d'agost, setembre i octubre de 1811 mitjançant els sometents de Ramon Mas i les "companyies patriòtiques" que havien format Joan Carreras, Brunet de Guardiola i Auguri Perera i que mantenien continues escaramusses als voltants d'Igualada i de Montserrat.

Les aportacions econòmiques de Manresa i del seu corregiment a la guerra van ser molt importants. Durant els tres primers mesos de la revolució, la ciutat de Manresa ja hi havia aportat 1.396.252 rals. Posteriorment, en unió de tot el corregiment, va aportar quatre milions de rals per a la manutenció de l'exèrcit, a més d'altres quantitats sufragades per diverses poblacions com Sallent i pobles de la comarca - 24.000 lliures catalanes - i Moià - més de 72.000 lliures. A aquestes xifres, cal afegir-hi la suma de les donacions de particulars i les contribucions ordinàries i extraordinàries imposades pel govern. Solament de juny a setembre de 1808, Manresa havia proveït l'exèrcit de pólvora i cartutxos de fusell de diferents calibres per un valor total de 679.900 rals (Diario de Manresa, 26 de setembre de 1808).

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

18 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (4a. part)


L'església durant el conflicte bèl·lic

Per animar la població durant el conflicte contra els francesos, l'església espanyola practicava un catecisme revolucioni i ultracatòlic, per defensar la pàtria del invasor heretge, el francès.

"Catecismo" Español (1808)

- Dime hijo: ¿qué eres tu?
- Soy español, por la gracia de Dios.

- ¿Cuantas obligaciones tiene un español?
- Tres: ser crisitano y defender la patria y el rey.

- ¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
- El emperador de los franceses.

- ¿Quién es ese hombre?

- Un malvado, un abmicioso, principio de todos los males, fin de todos los bienes y compuesto y depósito de todos los vicios.
- ¿Cuantas naturalezas tiene?
- Dos: diabólica y otra humana.
- ¿Quienes son los franceses?

- Antiguos cristianos y herejes modernos.

- ¿Es pecado asesinar un francés?

- No, padre: se hace una obra de meritoria librando a la patria de estos violentos opresores.


cit. Historia de España. Vol. 5 Ed. Caroggio, Barcelona (1982) p.49

17 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (3a. part)

La resistència del corregiment durant la Guerra

Pocs dies després, el 20 de juny, la mateixa divisió de Chabran, que havia ocupat i saquejat el Vallès, va amenaçar el coll del Daví. Immediatament, els sometents de Berga i pobles dels voltants, comandats pel tinent de cura de Sallent Ramon Mas, i els de Manresa, sota la direcció del canonge Ramon Montanyà, van tornar a defensar el Bruc.

Alhora, es va organitzar a Manresa el primer terç de miquelets, pagat i armat pels ciutadans de Manresa, format per 1.520 homes. L'exèrcit francès va rebre el reforç de 25.000 soldats del mariscal Saint Cyr, força superior a l'espanyola comandada pel general Joan Miquel de Vives, que es va veure obligada a desfer el setge sobre Barcelona (22 de desembre) i va fugir cap a Tarragona. Llavors, els sometents de Manresa dirigits per Montanyà, els de Sallent per Mas i els de Moià per Josep Otret, tornaren a defensar el Bruc i Can Maçana i, encara que el 29 de desembre no van poder rebutjar l'enemic, ho van fer l'endemà impedint-ne la penetració al corregiment.

Durant l'any 1809, Manresa i els seus pobles van mantenir les tropes i sometents situats al Bruc, coll del Daví, Vacarisses, Terrassa, Cales de Montbuí, coll de Roses, Moià i Calders. Del gener fins al agost, és van produir continus enfrontaments de sometents del corregiment amb l'enemic. En una topada al coll de Poses, destaca l'actuació de 300 homes de Moià, comandats pels capitans Pere Plans i Sebastià Pellicer, que van impedir que els enemics passessin a Vic: quan van rompre el cordó defensiu, perderen 1.500 homes entre morts, ferits i desapareguts. Una altra acció brillant va ser la protagonitzada pel capità del sometent de Sallent Josep Antoni Ferrusola que, amb 75 homes, va envestir i destruir la guarnició de 300 francesos situat al punt del Fanell de la Muntanya. Per la seva banda, la vila de Sallent va mantenir, l'any 1809, un hospital militar per atendre de forma gratuïta els soldats ferits o malalts.

El 16 de març de 1810, Manresa va veure per primera vegada l'arribada del enemic a la ciutat. Mentre alguns veïns amagaven les seves pertinences, d'altres es van situar vora el pont de Cabacanes per atacar la rereguarda enemiga fins a Can Maçana. Quatre dies després, van tornar a Manresa la divisió Schwartz, de 2.000 homes. Els manresans van abandonar la ciutat, excepte els vells i els impedits. L'objectiu del mariscal Augereau era posar contribucions i controlar el territori. L'Ajuntament de Santpedor va destinar una partida de paisans a Can Maçana i la Junta Corregimental de Berga va informar tots els pobles perquè agafessin les armes i municions. El 23 de març es va iniciar el foc contra l'enemic, que era a Manresa, amb la pèrdua d'un mort i alguns ferits a Santpedor. L'endemà arribaren els dispersos de les muntanyes i altra gent armada dels pobles de les ribes del Llobregat i del Cardener, amb què els sometents van rodejar Manresa. També hi va acudir la Junta Corregimental de Manresa, que va donar les ordres oportunes d'armament i defensa, de manera que, des del 22 de març fins al 3 d'abril de 1810, els francesos van restar tancats a la ciutat. Els ocupants abandonaren Manresa la nit del 4 al 5 d'abril i van deixar-hi uns 300 ferits.

El 5 de novembre de 1810, Manresa va tornar a ser envaïda pel mariscal MacDonald i abandonada per tots els seus habitants. Per sembrar el terror, els francesos cremaren una trentena de cases i ordenaren penjar als balcons de l'Ajuntament el jove Nadal, veí de Manresa, i Marià Ubach, de Berga.

Quan els francesos van tornar el 30 de març de 1811 i no van trobar cap veí, MacDonald va ordenar reduir a cendres més de 800 cases i va permetre el saqueig i la profanació dels temples, el pillatge i tot tipus de robatoris, fins i tot la violació de les poques dones que quedaven.

Proclama del capità general marquès de Campoverde als catalans amb motiu de l'incendi de Manresa (març 1811)

(...) Manresa, la desgraciada Manresa sin otro delito que el ser leal a la nación, ha sido entregada a las llamas por un exército, que no conoce otra virtud y derecho que la obediencia al tirano de Europa (...). Catalanes ya no hay término medio entre la nuestra esclavitud y nuestra libertad. Si no quereis ser testigos oculares del robo, y de la violación de vuestras mujeres e hijas, los sois del incendio de vuestros hogares. ¿Que debeis pues hacer, vivir felices o morir sin oprobio? Correr, correr a las armas; sevios de ellas con aquella honradez, y valor propio del verdadero catalán; dad muestra vosotros mismos al desertor español que abandona las banderas de nuestro exército, y unidos con este, corramos contra estos batallones de bandidos que pisan el Principado con la antorcha den la mano, y nuestras bayonetas pondrán, con el auxilio divino, fin sus inquidades.
Quartel General de Tarragona, 3 de abril de 1811. El marqués de Campoverde
(BC, fullets Bonsoms 3974)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

11 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (2a. part)

La participació dels sometents d'Igualada

Pel que fa a la participació dels sometents d'Igualada al Bruc, cal assenyalar la partida d'igualadins que, sota el comandament dels germans Llimona, va partir el dia 5 de juny i una altra que sortí el dia 6 amb la bandera del Sant Crist. A aquesta segona partida, s'hi agregà a Castellolí Antoni Franc i Estadella. Per les seves qualitats, Franc es va convertir en el cap de les forces igualadines i un dels primers guerrillers catalans. Una memòria de l'època reflecteix l'arribada de Franc a can Solà del Bruc:

"Repuesto Franch casi del todo montó el caballo del expresado confidente u ordenanza Polvo emprendiendo desde luego nuevamente la marcha, llegando a vistas de casa Solá a las 2 de la tarde. A poco descubrieron al enemigo, empezando la griteria y confusión, oyéndose tan solo las voces de Avall y ap ells, que daba Franch de un lado a otro, multiplicandose por tas partes (...) Sin duda Schwartz y sus soldados amedrentados por la valentía y arrojo temerario de aquellos grupos de paisanos (que a pesar de no contar más de unos 300) debieron multiplicarse a su vista, creyendo que el país en massa se había levantado contra ellos, lo que les obligó a adeclararse pasadas dos o tres intentonas de ataque y resistencia, en precipitada retirada, mejor dicho fuga, cobrando con ello los catalanes nuevos bríos y ánimo ganosos de una amplia victoria."

("Relación de Alejo Fábregas y Estruch, viduo...". a: Martí Figueras, 1958)

Aquesta es la imatge tradicional i mítica dels diferents relats que no mencionem la participació en aquesta primera acció del Bruc d'alguns soldats professionals integrats en l'exèrcit reial que s'havien escapat de Barcelona, del regiment d'infanteria Wimpffen, format per soldats valons i suïssos, que sumarien un terç dels dos milers d'efectius que tenia la resistència.

El 6 de juny, després dels fets de Can Maçana, els invasors van ser atacats en la seva fugida per diverses partides de guerrillers. És de destacar l'acció d'una partida bruquetana que atacà les tropes napoleòniques a la zona de l'antic pou de glaç que hi havia entre el final del Bruc de Baix i can Pasqual. Entre d'altres, hi col·laboraren el cap del sometent Joan Colom, el batlle Sebastià Domènech, Pau Solà de Roca i els germans Condal.

A la segona batalla, el dia 14 de juny, van ser dirigits pel coronel lleidatà Joan Baget, que s'hi va sumar amb dues companyies de terços procedents de Cervera i amb voluntaris civils i militars de Lleida, a més els militars fugits de Barcelona. Entre els sometents, hi participaren els d'Igualada, manats per Antoni Franc, i els de Manresa, dirigits per Ramon Montaña. Es van produir escaramusses a les Forques, al pla de la Cova, a can Rovira, a can Pasqual i a can Maçana. A conseqüència de les accions bèl·liques, foren incendiades quatre cases del Bruc: ca n'Antonet, can Guitarrer, ca l'Alfonso i ca l'Ignasi (Estrada i Planell, 1991).

El Bruc es va convertir en un lloc mític de la guerra i, més tard, s'hi va col·locar una columna commemorativa amb la inscripció següent: "Viajero que pasas por aquí, el francés ha aparecido y vencedor en todas partes, no ha podido forzar este paso. Los vencedores de Marengo, Austerlitz y Jena fueron vencidos aquí el 6 y 14 de junio de 1808".

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

07 de maig 2008

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (1a. part)

Les accions mítiques del Bruc

El dia 5 de juny de 1808 havia plogut molt i la columna d'uns 3.800 homes comandada pel general Schwartz, que es dirigia cap a Lleida i Saragossa, es va detenir a Martorell. Això va donar temps als pobles del corregiment de Manresa a preparar la defensa als voltants del Bruc, on els francesos arribaren l'endemà seguint el camí ral. Els primers paisans de Manresa van poder contenir l'enemic diparant-li darrere dels matolls a boca de canó. Per un instant, el van obligar a dispersar-se, encara que els francesos van arribar a ocupar la muntanya de Can Maçana.

Quan l'Ajuntament i la Junta de Govern de Manresa van conèixer la situació. van reunir més municions i armes dels sometents de Sallent, Santpedor i Moià. L'avantguarda enemiga va fer un reconeixement del terreny escabrós que hi havia fins a Manresa i, mentre estava indecisa respecte a què calia fer per no ser molestada pels sometents, van arribar uns cent homes de Santpedor amb un timbal, que era la Congregació dels Dolors d'aquesta vila, i sis càrregues de cartutxos. Un home desconegut, probablement un soldat dels que havien fugit de la guarnició de Barcelona -per a alguns historiadors es tracta d'Isidre Lluçà i Casanoves, fill d'un pagès de Santpedor-, va demanar als de Santpedor que li deixessin el timbal per tocar-lo. Quan els francesos van sentir el soroll de la caixa, van pensar que arribava un reforç de tropes de línia de la plaça de Lleida i Cardona per donar-los suport i van fugir ràpidament.

La discutida adscripció del Timbaler del Bruc

"Es bien particular que nada se haya podido saber de positivo, quien fuera este tambor. El señor Cabanes [militar català] opina que fue alguno de los que [se] fugaron de Barcelona con la tropa española a primeros del mismo junio de 1808. Los de Sant Pedor, sienten que era un paisano suyo que sabía tocarlo; otros que un soldado retirado; otros que un muchacho que salió al encuentro del somatén de Sant Pedor cuando subía al Bruc, y aún añaden que a las instancias que hacía el dicho muchacho de que le dexasen tocar la caxa, le constestaron con desprecios y después con amenazas teniéndole por espía, pero que últimamente se la cedieron, y que habiéndoles dirigido en toda la acción y acompañado hasta Martorell tocando la retaguardia a los franceses, les entregó la caxa y no le vieron más. Lo cierto es que cuando a últimos del mismo junio se levantaron en Lérida los Tercios de Migueletes, ni después en otra época se ha sabido nada de su paradero, ni consta que haya sido reconocido su mérito, el cual sin duda fue grande..."

(F. J. Cabanes, p. 35 - 36. Citat a: R. Ferrer, 1815 - 1819, vol. 1, p.135 - 136, nota 4)

Torbat, l'exèrcit francès es va retirar de forma vergonyosa per la carretera del Bruc i va ser perseguit més enllà d'Esparraguera. En total, els francesos van perdre 400 homes, dos canons i una caixa que va prendre el sometent de Santpedor. Les forces catalanes comptaven amb uns 100 fusells, 15 arroves i 18 lliures de pólvora i 11 arroves de bales de plom. Aquesta és la primera derrota en regla d'una divisió francesa de 3.800 homes per part d'uns paisans que no tenien cap perícia militar i que lluitaven "per la seva pàtria, per la seva religió i pel seu rei" (més tard aquesta afirmació es convertiria en el lema dels carlistes "por dios, la patria y el rey").

Recollint el sentir general, Raimon Ferrer atribueix la victòria a la intercessió de la Verge de Montserrat baluard espiritual de Catalunya:

"Seria apartarme del voto general de la Provincía, confirmado por los papeles públicos, si no reconociera en esta gloriosa acción el dedo de Dios, y sin duda por intercesión de la Virgen baxo el título de Montserrate, pues frente de sus singulares y famosas montañas sucedió la derrota. Véase el Mapa grande de Cataluña del Geógrafo catalán Aparici, en el qual se observa punta de la Imagen de la Virgen entre las aserradas peñas y el lema Sub teum praesidium confugimus (al pie Bruch)"

(Ferrer, 1815-1819, vol. 1, p. 142)

Dècima de lloança als manresans

Gime infeliz Barcelona,
gime ciudad noble y fuerte,
lamenta y llora su suerte,
pues el Francés te aprisiona:
la antigua historia te abona
tus proezas recordando
no estarías oprimida,
y que sabrás dar la vida
por el septimo Fernando.

Cubiertos de inmortal gloria,
en el Bruch los Manresanos
triunfando de los tiranos,
cantan la primera victoria:
en los fastos de la historia
vuestros nombres aclamando
está España publicando
que quando más le interesa,
la primera fue Manresa
por el septimo Fernando.

(Diario de Manresa, nº 71, 31 d'agost de 1808, p. 319, BUB, manuscrit 395)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

02 de maig 2008

El pistolerisme manresà

L'atemptat contra Àngel Pestaña


Fotografia: Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Sant Andreu, acompanyat de la seva companya Maria i la seva filla Azucena (agost de 1922)

El 25 d'agost de 1922 el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña cau greument ferit en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una noia que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim.

Fotografia: Carrer Cantarell on fou disparat Pestaña

L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Martínez Anido i Arlegui, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Viñals -que va ser qui va disparar-, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.


L'atemptat contra Pestaña va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, i va posar fi a la sinistra "llei de fugides", consistent en l'assassinat legal de sindicalistes.

Fotografies:

Ateneu llibertari Estel Negre

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita, Manresa 2009